"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 31 d’agost de 2013

Paciència.

Patacada física i moral ahir a Sant Fèlix.

Ahir els Minyons de Terrassa vam viure una d'aquelles jornades de Sant Fèlix dures i decebedores, després d'ensopegar amb dos dels tres castells intentats (2d9fm i 4d9f carregats, i 3d9f descarregat), i comprovar que encara estem lluny del millor nivell de la colla exhibit a finals dels noranta, quan sovintejàvem els castells de la gamma extra amb un alt percentatge d'efectivitat. La decepció per a alguns va ser major, si cap, pel grau d'expectatives generat en els darrers dies i assaigs, quan s'especulava amb la possibilitat de dur a Sant Fèlix castells com el 4d9net, el 5d9f, o el pd8fm.

Per què no acabem d'aixecar el vol els Minyons? Té a veure amb les dificultats per fer el relleu generacional de castellers en posicions clau als troncs? Té a veure amb la davallada de castellers a la colla? Permeteu-me algunes respostes...

Crec que hi ha hagut una deixadesa general dels equips tècnics en el passat pel que fa a l'anticipació del relleu generacional de castellers en posicions claus dels castells (parlo de deu i quinze anys enrere quan les coses anaven millor). Era allò de qui any passa any empeny...

Crec que no hem aconseguit, per x circumstàncies, formar a castellers del tronc que baixessin des del pom de dalt fins als pisos inferiors com altres colles, amb la qualitat i experiència que això implica. És curiós que una colla com la nostra amb més de 35 anys d'història no hagi aconseguit formar o retenir més que un parell de terços (Guillem i Xavi Jurado), i cap segon. De quartes però anem sobrats, i això gairebé és més un problema que un avantatge...

Crec que en els darrers anys hi ha hagut en les tècniques una mena de fal·lera per alleugerir els troncs que ens passa factura. Fa anys que les nostres estructures remenen més del compte, i potser caldria preguntar-se si no ens estem passant rebaixant pes, i perdent força.

Crec que els equips de canalla dels darrers anys han pagat aquesta baixada de nivell de la colla, amb massa caigudes, i amb baixes significatives, i una desconfiança més que justificable.

Crec que la fortuna tampoc ens ha acompanyat gaire en els darrers temps, amb intents que no es carreguen pels pèls, o que es desmunten quan estaven per descarregar...

Crec que els castells encara no han arrelat del tot dins de la societat terrasssenca, si tenim en compte que més de 2000 minyons que han passat per la colla ja no en volen saber res de nosaltres, i que no som capaços de créixer al ritme d'altres colles tot i que a la nostra ciutat hi viuen prop de 215.000 persones.

Crec que la relació nivell d'assaigs-nivell de castells no està del tot equilibrada, ja que ens volem plantejar castells de la màxima dificultat, però el dia a dia amb prou feines si podem enfilar els castells de vuit pisos a l'assaig amb seguretat.

Crec que falten moltes proves als troncs que és el que més ens justeja. Potser una xarxa amb "n" forats seria la millor manera de resoldre aquest problema com han fet altres colles (p. ex: Vilafranca).

Crec que sovint hem desaprofitat a nous castellers molt motivats i amb bones capacitats físiques pels troncs dels castells que han acabat avorrits i deixant la colla, i en canvi en d'altres casos s'ha volgut córrer i s'han donat excessives responsabilitats a castellers novells sense tenir en compte la necessària formació tècnica i física.

Crec que les manies personals d'alguns tècnics envers alguns castells ens ha llastrat la possibilitat de curtir a nous castellers del tronc. Crec que és una mala estratègia no apostar per castells com el 7d8 o el 9d8.

És probable que ens haguem emmirallat massa en altres colles a l'hora de plantejar els reptes, sense ser conscients de quin era el nostre nivell real en cada moment. Aquest és un problema que afecta a tota la colla en general.

Bé, també és probable que jo estigui molt equivocat...

divendres, 30 d’agost de 2013

30 anys actuant per Sant Fèlix!


En breus moments em dirigiré a Vilafranca del Penedès per participar amb la meva colla a una nova jornada castellera de Sant Fèlix, i van trenta anys consecutius. Com cada any, avui m'he despertat amb el cuquet a l'estómac pel neguit de si serem capaços d'assolir tots els castells que intentarem. Tot just ahir vam realitzar el darrer dels assaigs especials per a aquesta exhibició, i esperem que avui la sort ens acompanyi, que ja toca! S'han treballat castells impressionants, com requeria la cita, tot i que potser caldrà polir un xic més algunes estructures per acabar portant-les a plaça algun dia d'aquesta temporada. No cal córrer amb els castells...

En tot cas, gràcies Vilafranca del Penedès per haver-nos volgut a la vostra plaça tots aquests anys, i esperem estar a l'alçada de les circumstàncies. 

Sort a totes les colles!

dijous, 29 d’agost de 2013

La primera copa, amb patiment.

Barça campió de la Supercopa d'Espanya contra l'Atlético de Madrid.

Ahir a altes hores de la nit, el Barça es va proclamar campió de la Supercopa d'Espanya davant d'un aguerrit i en ocasions dur Atlético de Madrid. És l'onzena Supercopa pels culés, i significa el primer títol oficial de la temporada 2013-14. Es tracta doncs del primer títol del nou entrenador, l'argentí Gerardo "Tata" Martino, així com per la nova estrella brasilera Neymar Dos Santos, que ahir va estrenar titularitat en partit oficial.

L'empat sense gols del partit d'ahir va fer que el Barça s'acabés emportant la copa, gràcies al valor doble del gol marcat per Neymar a l'estadi matalasser el dimecres de la setmana passada (1-1). El partit d'ahir va resultar una còpia del partit d'anada, i una nova mostra del que seran la gran majoria d'enfrontaments dels blaugranes aquesta temporada, és a dir, amb un rival molt tancat i ordenat, i un puntet agressiu, parant el joc amb faltes constantment, i no permetent al Barça desplegar un joc d'atac fluït i veloç. I a la vegada, buscant les contres, i alguna jugada a pilota parada com a únics recursos ofensius.

El Barça, globalment, no va saber trobar la solució correcta a la tàctica ultradefensiva del rival, i mai va donar sensació de perill davant de l'àrea rival, a excepció d'un parell o tres de jugades de combinació amb ocasions clares, i el penal errat per Messi a falta de deu minuts pel final del partit. Fins i tot jugant amb un jugador més els darrers quinze minuts, el Barça no va saber imposar la seva teòrica superioritat per generar ocasions de gol clares.

Sembla clar que a l'entrenador se li gira una feina important per tal de trobar solucions a les defenses tancades que ofeguen el joc de possessió i atac blaugrana. Potser s'haurà d'insistir més en obrir les bandes amb jugadors ràpids i amb u contra u, com Tello, Alba, Alves o Neymar, i també amb els xuts des de prop de la frontal, d'on sovint és pràcticament impossible passar. Ahir es van repetir les accions al límit de l'àrea amb excés de passades i manca de finalització de les jugades, una de les creus d'aquest equip des de fa ja unes quantes temporades.

Tanmateix, ja tenim un títol al sarró... i més que en vindran. Segur.

dimecres, 28 d’agost de 2013

El "temazo" del dimecres. Paco Ibáñez - "Como tú"



Casualitats de la vida. Ahir estava a casa del meu germà, i la meva neboda m'ensenyava la revista per preadolescents que es mirava, anomenada "Como tú", i li vaig comentar que hi havia un cantautor valencià anomenat Paco Ibañez que cantava una cançó molt maca amb el mateix títol. Dissabte, aquest cantautor actuarà al festival Acústica de Figueres, i tornarà a cantar per Catalunya la propera tardor.

Avui mentre em preguntava quina cançó podia posar com a "temazo" del dimecres, he anat a parar a l'entrevista que el diari Avui li ha fet a Paco Ibáñez, on torna a criticar als governants espanyols pel maltracte continuat exercit envers Catalunya i d'altres nacions de l'actual estat espanyol, i he tingut clar quin havia de ser el tema a triar.

Casualment també, he trobat la peça que Paco Ibáñez va oferir a l'històric concert per la llibertat al Camp Nou del passat 29 de juny: "Como tú", del poeta León Felipe.

Así es mi vida, mi vida, piedra, como tú
Como tú
piedra pequeña, como tú
piedra ligera, como tú
como tú
canto que ruedas, como tú
por las veredas, como tú
Como tú
guijarro humilde, como tú
de las carreteras, como tú
Como tú
piedra pequeña, como tú
como tú
guijarro humilde, como tú
Como tú
que en días de tormenta, como tú
te hundes en la tierra, como tú
Como tú
y luego centelleas, como tú
bajo los cascos, bajo las ruedas, como tú
Como tú
piedra pequeña, como tú
como tú
guijarro humilde, como tú
Como tú
que no sirves para ser ni piedra, como tú
ni piedra de una lonja, como tú
ni piedra de un palacio
ni piedra de una iglesia
ni piedra de una audiencia, como tú
Como tú
piedra aventurera, como tú
que tal vez estas hecha, como tú
Como tú
solo para una honda, como tú
piedra pequeña, como tú
Como tú
lalarara lalarara

dimarts, 27 d’agost de 2013

Terrassa - Collbató (Coves del Salnitre) - Terrassa en moto.


Avui he reprès amb el company Timi les rutes moteres per camins i carreteres dels voltants de Terrassa després del meu periple vietnamita, i aquest cop hem triat la zona oest, direcció a la muntanya de Montserrat i endinsant-nos a la comarca del Baix Llobregat. Hem iniciat la ruta per l'antiga carretera de Terrassa a Viladecavalls, i d'aquí cap a Olesa de Montserrat. Hem seguit direcció a Monistrol de Montserrat, però abans d'arribar-hi hem trobat el trencall cap a Collbató, on hem arribat resseguint la muntanya de Montserrat, gaudint d'unes panoràmiques espectaculars.

Vista del monestir de Montserrat des de la carretera d'Olesa a Monistrol.

Conglomerat a la cova del Salnitre.

Diverses formacions d'aigua calcificada.

Vista de Collbató des de l'entrada a les coves.
Arribats a Collbató hem aprofitat per visitar les coves del salnitre, una meravella de la natura amagada entre les roques de la muntanya de Montserrat, i un indret bastant desconegut per la gran majoria dels catalans. Hem arribat just a temps per seguir una visita guiada, que ha començat amb un vídeo de la història de les coves, i després un guia ens ha descobert els principals indrets de la cova i les curioses formacions càlciques en forma d'estalactites, estalagmites i demés (ous ferrats, la Sagrada Família, el cap de l'hipopòtam, l'euga alletant les seves cries, el queixal...).  

Ajuntament de Collbató.
Hem parat a dinar a Collbató mateix, un poble del Baix Llobregat de prop de 5.000 habitants que es troba a sota de la muntanya de Montserrat. Hi havia bastanta oferta de llocs per menjar, però ens hem conformat amb un bar-restaurant anomenat La Muntanya que feien un menú més que digne per menys de deu euros. Una truita de verdures i una botifarra a la brasa amb patates han fet el fet més que sobradament.

Carrer del casc antic de Collbató.

En acabat hem fet via cap a Terrassa per una ruta alternativa que la que ens ha dut a Collbató. Hem sortit direcció a Esparreguera, i d'aquí cap a Abrera, Ullastrell i Terrassa. A Ullastrell, al peu de la carretera, m'he trobat per pura casualitat a un antic veí de quan vivia a casa dels meus pares, el Víctor, que fa uns anys que viu allà, i ha estat la darrera parada abans d'arribar al punt de partida.

Vista del campanar de l'església de Collbató, i la muntanya de Montserrat de fons.



dilluns, 26 d’agost de 2013

200 3d9f de la colla, i evitables patinades.

3d9f 200 de la història de la colla, ahir a Sitges.

Ahir els Minyons de Terrassa vam arribar a la xifra rodona de 200 3d9f de la nostra història (187 descarregats, 13 carregats). La fita la vam aconseguir a la diada castellera de la festa major de Sitges, acompanyats i ajudats per les colles local i de les Roquetes. Vam completar l'actuació amb el 4d8p carregat a la primera ronda, el 2d8f a segona ronda, i el pd6 per tancar l'actuació. El cert és que per ser la primera actuació després de les vacances, no està gens malament, però l'ensopegada amb el 4d8a, ha fet mal...

Tant de bo m'equivoqui, però crec que l'entrebancada ahir amb el 4d8a pot condicionar notablement la nostra actuació el proper divendres a Vilafranca. Si hi havia algú que s'hagués fet la il·lusió de portar quatre gammes extra a plaça (2d9fm, 4d9, 4d9fa i pd8fm), potser ahir va començar a escurçar la llista. Costarà convèncer a la gent de la fiabilitat d'un hipotètic 4d9fa, després dels darrers precedents amb aquesta estructura (el penúltim a Mataró que vam salvar pels pèls, i els dos d'ahir, un intent i un carregat). I pel que fa al pilar... doncs no és el mateix, però té molt a veure. I començo a tenir la sensació de que l'anem perdent paulatinament... però les sensacions també s'equivoquen...

Crec, i crec que no sóc l'únic que ho creu tot i que potser sí l'únic que ho manifesta, que ahir la vam cagar ben cagada amb els invents al 4d8a. Un castell que havíem descarregat fins a 10 vegades prèviament aquesta temporada, amb una alineació més o menys estable, no requereix de gaires canvis, i encara menys a cinc dies de l'actuació de Sant Fèlix. I encara menys si s'ha d'introduir a un casteller novell que ni tan sols porta uns quants castells de vuit bàsics a les espatlles. I encara menys si es detecta el problema en un primer intent, i no es posa remei al segon, i es torna a repetir el problema... I malgrat que sóc el primer a reclamar canvis i renovació als troncs dels castells, crec que cal saber quins són els moments adequats per fer-ho. I també caldria valorar el nivell de preparació dels castellers novells a l'hora d'encarar reptes. Jo vaig fer el meu primer 4d8 al tronc després d'haver fet castells de sis, pilars de 4, i un bon grapat de castells de 7. Potser tampoc m'hagués calgut haver d'esperar deu anys per aconseguir-ho, però si més no, preparat ho estava, o així ho va entendre el cap de colla que em va donar l'oportunitat.

Sembla com si ara s'hagi passat d'un extrem a l'altre. D'haver d'esperar deu anys per tenir l'oportunitat de demostrar la capacitat per assumir posicions al tronc, a estrenar-te en castells de gran compromís amb quatre proves a les espatlles. Crec que no és bo ni una cosa ni l'altra. I malgrat que et pugui sortir bé la jugada una, dues, o tres vegades, tens molts números de que et passin coses com la que va passar ahir amb el 4d8a. I estic plenament convençut que hi ha molts castellers a la colla que amb proves a assaig i amb la confiança dels tècnics, poden convertir-se en grans castellers de tronc (no crec en l'innatisme d'aquest ofici), i els que ahir s'estrenaven ho demostraran en el futur si els ho continuen permetent. Malauradament, tenim exemples en el passat de castellers novells que han fallat per manca d'experiència que després de fallar han estat condemnats a l'ostracisme.

Bé doncs, ara cal aixecar el vol i intentar fer uns bons assaigs aquesta setmana de cara a l'actuació del divendres. A veure si molts minyons s'engresquen a donar un cop de mà a la colla, que bona falta li fa. Em produeix una gran enveja comprovar la capacitat de convocatòria de la resta de colles grans, en comparació amb la gent que arrosseguem els minyons. Potser tot canviarà el dia que prohibeixin el hoquei herba... 


diumenge, 25 d’agost de 2013

I have (some) a dream(s)...

Martin Luther King dirigint-se als seus seguidors a Washington l'any 1963.
Avui es compleixen 50 anys del memorable discurs del reverend afroamericà Martin Luther King a Washington, a favor de la justícia social, els drets civils i la no discriminació racial. Amb la recordada cita d'"I have a dream", el reverend proclamava la seva utopia social davant de milers de seguidors. Aprofitant l'avinentesa, i sense la profunditat moral dels desitjos de Martin Luther King, vull fer-vos extensius els meus somnis:

- somio amb un país independent i millor que l'actual on m'ha tocat viure.

- somio amb una feina estable i un futur digne.

- somio amb grans castells i amb una colla encara més gran.

- somio amb la fi de les guerres i les morts d'innocents, per l'interès de quatre fills de puta.

- somio amb continuar descobrint llocs al·lucinants i gent extraordinària.

- somio amb continuar gaudint de les petites coses del dia a dia: de l'esport, de la muntanya, del menjar, de la família, dels amics, de la lectura, del cinema, del Barça, del teatre...

- somio amb una revolució social i la fi de la corrupció política i econòmica.

- somio que aprenc a tocar la guitarra.

- somio que m'entenc amb qualsevol persona del món sigui quina sigui la seva llengua.

dissabte, 24 d’agost de 2013

Jet lag? No, jet llarg.

Cap d'aquestes és possible al seient d'un avió (com a mínim en classe econòmica).

S'han dit moltes coses al voltant de la incidència del famós "jet lag" pel cos humà. Segons la Viquipèdia, el Jet Lag és un desequilibri produït entre el rellotge intern d'una persona i el nou horari que s'estableix al viatjar en avió de llarg recorregut a través de diverses regions horàries

Ahir quan vaig arribar a la meva casa a Terrassa, feia prop de 40 hores que no tocava un llit, i al voltant d'un dia sencer enllaçant transports un darrere l'altre. A saber: moto fins l'aeroport de Saigon (30 minuts); esperes i avió fins a Bangkok (3 h. en total); esperes i avió fins a Istambul (12 h.); esperes i avió fins a BCN (7 h.); esperes i enllaços de bus, tren i cotxe fins a casa (3 h).

És a dir, que després de prop de 40 hores sense poder-me estirar en un llit (que és l'únic lloc on el meu cos pot/sap descansar), a mi que no em parlin de "jet lags" ni hòsties. El que porto és un cansament acumulat d'hores sense dormir que m'ha deixat fet un cromo. Els ritmes naturals del son els he desgavellat completament, i no per quatre o cinc hores endavant o endarrere...

Aquesta nit em pensava que el meu cos m'exigiria com a mínim deu o dotze hores de son, i m'havia posat el despertador cap a les 13 del migdia per no excedir-me (vaig anar al llit a les 4:00 després de l'assaig de castells). Doncs a les 8:30 ja se m'obria un ull... i he acabat despertant-me a les 9:50. Més les quatre hores dormides ahir per la tarda abans de l'assaig... nou i pico reposadores hores de son. A veure que passa a partir d'ara, i com evoluciona el cos amb els nous horaris. Ja m'estic tement el típic desvetllament a les 3:00 de la matinada qualsevol nit d'aquestes...

dijous, 22 d’agost de 2013

Dia 29: I vet aquí un gat i vet aquí un gos...

Aula d'una classe de primer de primària per 42 alumnes.

Avui, darrer dia de l'estada al Vietnam, m'he sentit mes a prop de casa que mai, aixecant-me a les 4:00 de la matinada per poder veure en directe per internet el partit d'anada de la supercopa entre l'Atletico i el Barca. Tot i els minuts inicials d'angoixa perquè no hi havia manera de connectar-me (es veu que les televisions de l'estat deuen tenir algun tipus de prohibició per emetre segons quins programes en obert per internet, potser per no fer la competència a les televisions de pagament d'aquí que emeten els partits d'allà), al cap de vint minuts de començat el partit ho he aconseguit. En acabat he tornat a dormir un parell d'horetes mes per acumular son de cara al viatget d'aquesta nit.


Al pati de l'escola no pot faltar un retrat de Ho Chi Min, ni un bust d'un antic rei.

La resta del dia l'he passat entre la recepció de l'hotel, connectant-me a internet, i alguna escapada a l'exterior per matar el temps. A la primera he sortit a donar un curt volt pels voltants de l'hotel, i he acabat collant-me a dins d'una escola i demanant a un pare i marit d'una mestra que xapurrejava l'angles, si em podia mostrar alguna aula i explicar-me alguna cosa del centre. M'ha explicat que allò era una escola de primària amb mes de 1000 alumnes, amb uns 40 o mes per aula. Hi havia del curs de primer al de cinquè, i després van a l'escola de secundaria. Crec que aquí l'educació obligatòria s'allarga fins als 13 o 14.


Església catòlica que m'he trobat passejant pels voltants de l'hotel.

La segona escapada ha estat fins a la zona mes turística per fer-me un darrer massatge als peus de comiat. Aquest cop me l'han fet estirat a la llitera, i s'ha dedicat tant o mes a les cames com als peus. Amb oli calent (vaja, unguent d'aquell xinès que escalfa)...Per continuar amb les bones sensacions en l'ultima jornada, he anat a dinar al mateix lloc d'ahir, i m'he tornat a posar les botes amb una mica de varietat (carn, ou, arròs, verdura...).

L'estona que em quedava fins deixar l'hotel i la ciutat, me l'he passat xerrant amb el jove recepcionista, que amb el seu molt entenedor angles m'ha explicat un bon grapat de coses del Vietnam i del seu sistema polític i econòmic. Ell era un opositor a l'ombra com molts, i fins i tot m'ha assegurat que tenia a algun conegut a la presó per haver intentat formar un col·lectiu critic amb el poder. Es per aquest motiu que aquí la majoria de la gent no parla amb llibertat de política. Fins i tot m'ha llençat per terra la imatge de l'idolatrat Ho Chi Min...


Una mena de monument funerari a una banda de l'esglesia catòlica.
Be, i això arriba a la fi. D'aquí uns minuts demanaré a un moto-taxi que em porti a l'aeroport i deixaré enrere Saigon, el Vietnam, i els sud-est asiàtic. Un any mes he viscut un munt d'experiències i d'anècdotes revitalitzadores, i en general marxo amb un magnific sabor de boca d'aquest país de contrastos i de múltiples ferides de tota mena. I malgrat haver-me topat amb un bon grapat d'aprofitats i de buscavides arreu, la imatge global que m'enporto d'aquesta gent es forca positiva. Us animo a provar-ho!!

dimecres, 21 d’agost de 2013

Dia 28: Saigon, el que quedava per veure.

Foto de l'enterrament de la meva càmera de fotos morta en combat.

Aquesta passada nit per fi he pogut tornar a dormir en condicions en un dormitori compartit. En arribar vaig comprovar que tenien posat l'aire condicionat a 18º, i li vaig comentar a un company d'habitació holandès si li faria res que ho pugés. Hi va estar completament d'acord i ho vaig deixar a 27. Tot i que l'ambient continuava fresc, l'habitació ja no semblava Sibèria, i he dormit la mar de bé amb un cobrellit finet que em van deixar a l'arribada.

Al temple de l'emperador de Jade.

A l'hotel també hi havia inclòs l'esmorzar, i tot i no ser res especialment original, com a mínim estava fet i servit prou bé com per gaudir-lo. Pa, una truita d'un ou, unes lamines de salsitxa i de pernil cuit, fruita local, i un cafè amb llet. Per començar el dia amb energia no està malament...


Temple del rei Hung Vuong.

La ruta d'avui tenia per objectius principals el temple de l'emperador de Jade, el museu d'història i el mercat de Ben Than. Pel camí m'he trobat altres temples interessants per visitar, i així he allargat una mica la jornada de visites. Al temple de l'emperador de Jade he flipat més per la devoció de la gentada que hi anava a fer les ofrenes i les pregàries, que no pas per l'edifici en sí. Era un temple antic amb figures curioses per tot arreu, i altars de fusta antiga. El més destacat era la constant fumera de l'encens que carregaven i acabaven oferint els feligresos.  


Titelles d'aigua al museu d'història de Saigon.

Al museu d'història no m'ha donat temps a acabar la visita, perquè a les 11:30 tancaven fins les 15:30. Tanmateix, he pogut veure una representació de les famoses titelles d'aigua vietnamites, que casualment, fins a dia d'avui encara no havia tingut ocasió de presenciar. L'espectacle de poc més de vint minuts de durada, girava al voltant d'històries relacionades amb la vida a la vora del riu, i apareixien tant personatges humans com peixos, o animals mitològics. En acabat el xou els quatre artistes que manejaven les titelles han sortit de darrera del teló per saludar al públic, amb mig cos encara enfonsat a la bassa on sortien i desapareixien les figures.



El guerrer Tran Hung rodejat de gratacels.


Avui, per fi, he tornat a gaudir dels àpats. De l'esmorzar ja n'he parlat. El dinar ha estat una pinya comprada al mig d'un carrer per 15.000 dongs (feia molts dies que no repetia aquest àpat). I el sopar, a prop de l'hotel, ha consistit en un plat d'arròs blanc amb tires de ceba cuita, i un parell de plats per acompanyar-ho: un parell de peces de pollastre guisat, i unes gambetes guisades amb uns tallets de carn que no us sabria dir...
 
Per celebrar l'èxit de la jornada gastronòmica m'he auto convidat a un geladet per postres tot passejant per un parc molt proper i ple de vida. Per aquí hi ha uns parcs magnífics per fer-hi de tot: bàdminton, fúting, caminar, ballar, seure... I de tant en tant pots veure com se't creuen petits animals alegres com esquirols, però bruts com rates de claveguera.

Parc molt ben aprofitat al costat de l'hotel on paro, amb rates en comptes d'esquirols.

dimarts, 20 d’agost de 2013

Dia 27: Hanoi - Saigon (HCM).

Infant vietnamita a punt d'arrencar el plor.

Avui, novament, ha estat jornada de trasllats. En aquest cas, el darrer trasllat intern, en avió, per anar de Hanoi fins a Saigon. Pel matí encara he pogut fer la darrera passejada pels caòtics carrers de l'Old Quarter, aprofitant a més que no era un dia especialment calorós, ni gens assolellat.


Divertides màscares fetes sobre un tipus de vímet.

També he aprofitat per buscar algun local on imprimir la targeta d'embarcament del vol de la tarda, i m'he trobat amb l'agradabilíssima sorpresa de que a una agència de viatges m'ho han acabat fent sense cobrar-me res de res. He estat apunt de plorar i tot de l'emoció. M'he acomiadat amb evidents mostres de gratitud i m'han acomiadat amb un "welcome to Vietnam". Qui diu que no són bona gent aquests vietnamites? 


Paradeta de queviures, suposo.


A l'autobús públic que m'ha portat fins l'aeroport m'ha ocorregut una altra cosa curiosa. Parlava animadament amb un parell de franceses que m'han reconegut d'haver-me vist dies enrere a l'estació de trens de Lao Cai (com veieu, sóc un paio que no deixa indiferent), i bàsicament, es recordaven de mi perquè els feia recordar a un amic seu francès (fins i tot m'han demanat de fer-me una foto). Bé, però el fet curiós que volia explicar no és la trobada amb les franceses, si no quan el cobrador del bus se'ns ha apropat per fer-nos callar. Al principi no enteníem de què anava la broma, però després s'ha apropat a un cartell d'aquests informatius de la companyia i ens l'ha assenyalat com si hi digués que no es podia parlar. Després m'he fixat si érem els únics "pardillos" a qui feien callar, però el cert és que a banda d'un policia que hi havia darrera nostre, ningú més deia ni "pio". Encara ara em pregunto quina deu ser la raó principal d'aquesta norma.

Ambient a un carrer de Hanoi.

He arribat a Saigon (HCM) cap a les 19 h. de la tarda, i he sortit a l'exterior de l'aeroport a buscar ràpidament un moto-taxi i fer via cap a l'hotel que havia reservat per internet. He canviat respecte al primer que vaig estar i me'n vaig a un de "motxil·leros" amb habitació compartida. Total, per dues nits...
 
He anat a sopar a un local que m'ha recomanat el recepcionista, de cuina vietnamita cent per cent, i de parla vietnamita cent per cent. Ni déu parlava papa d'anglès, així que he hagut de demanar assenyalant amb els dits. I, és clar, quan s'actua d'aquesta manera sempre s'acaben produint sorpreses. I la sorpresa ha estat que m'han posat més menjar del que jo havia volgut, i uns plats poc apetitosos, la veritat. Volia uns trossos de carn amb mongetes seques, i una mena de rotllo de primavera sense fregir, i m'han donat la carn amb arròs i condimentada, una beguda de coco amb les mongetes al fons del got, en una bossa amb gel, i tres rotllos d'aquells. Lamentablement prop de la meitat del menjar ha acabat al contenidor de la brossa. El menjar aquí entra molt bé pels ulls, però un cop a la boca... pse pse.


Bossa de cotnes gegants.

dilluns, 19 d’agost de 2013

Dia 26: Cat Ba - Hanoi.

Recorregut que he fet pel nord en deu dies.

Avui, dia de retorn cap a Hanoi, on demà agafaré un avió cap a Saigon per passar un parell de dies més abans de tornar cap a Catalunya, he tingut la sensació de que s'han acabat les aventures i les emocions fortes d'aquest periple pel Vietnam, i que el que queda vindrien a ser els minuts de la brossa, com als enfrontaments esportius quan el marcador ja està més que dat i beneït.
 
Avui en aquesta entrada, ja que no hi ha grans aventures a explicar ni anècdotes extraordinàries, us deixo un grapat de fotos que no vaig poder penjar ahir del tour per les badies de Lan Ha i de Halong, i aprofitaré també per explicar-vos algunes historietes que m'han explicat gent que he anat coneixent, relacionades amb les seves experiències personals.


El típic vaixell per fer el tour per la badia de Halong o de Lan Ha.

El viatge de retorn de Cat Ba cap a Hanoi ha estat igual de sincronitzat que a l'anada, amb busos, llanxes i més busos, un darrera l'altre i sense esperes excessives. A les 13:30 ja estava al mateix hostel Backpackers de l'anterior vegada, en ple "Old Quarter".


Pas sota la roca, en un túnel natural d'uns 100 metres.

Avui he estat més estona de l'habitual fent el ronso al hostel, llegint i connectat a internet. He sortit per dinar, al costat mateix, i he tornat a sortir cap al vespre (les 17:00 aprox.) quan ja no feia tanta calor, per passejar una mica i fer alguna compra.




Buscant les samarretes del Barça amb la senyera he conegut a una  parella madrilenya amb la que he acabat passant un parell d'horetes xerrant i fent una birra. Resulta que ell, madrileny de cap a peus, era barcelonista des de petit, i també buscava la samarreta. Fins i tot m'ha estranyat una mica que fos ell qui em preguntés que què buscava quan m'ha vist mirant les samarretes a la mateixa parada on ell esperava a que li portessin una que li havien anat a buscar. Encara més tenint en compte que jo anava amb una samarreta independentista amb l'estel roig i quatre pilars simbolitzant les quatre barres. La veritat és que no hem entrat a parlar de temes polítics, però l'estona de tertúlia ha valgut la pena.



 
Aquests madrilenys m'han demanat la meva opinió al voltant del país i dels vietnamites en general, i els he respost que positiva en general. Un lloc on tornaria sense problemes. Ells no ho veien igual que jo, i començaven a estar una mica farts de les situacions desagradables que es produeixen quan veuen en tu una font de beneficis. No sé si a mi ja no m'afecta gaire després de tants viatges i tantes històries, però també els acabes entenent. Alguns d'ells fan servir la picaresca per guanyar el màxim possible, i sabent-ho, has d'intentar que t'estafin el mínim. Sobretot preguntant sempre els preus, i confirmant-ho com sigui per no deixar oberta la possibilitat del malentès. Tanmateix, jo trobo als vietnamites simpàtics i honrats molt majoritàriament.


En aquesta roca vam parar a fer snorkel però no es veia res de res.


No devien pensar el mateix els dos barcelonins que vaig conèixer al parc nacional de Cat Ba, que em van explicar el que els havien fet a la moto. La van deixar aparcada en un lloc que suposadament era de pagament (aquí mai saps quin són els llocs de pagament fins que veus com arriba algú i t'indica on has de deixar la moto, o et ve amb un tiquet per fer-te saber que en aquell tros s'ha de pagar), però li van dir a l'encarregat que ho pagarien a la tornada. I a la tornada no van trobar a l'encarregat per enlloc, però quan van posar-se en marxa es van adonar que duien la roda desinflada. Així van anar tirant fins que van trobar civilització per intentar arreglar-ho, i un paio els ho va arreglar i van veure que els havien tallat la càmera intencionadament. I el curiós és que mentre anaven tirant pel camí amb la roda malmesa, la gent que es trobaven els anaven fent senyals perquè continuessin tirant que ja trobarien qui els ho arreglés. Vaja, un tuf de jugada assajada que tomba. Els va cobrar 10 dòlars per arreglar-ho.


Amb l'Aida i el Borja de Cantàbria.

diumenge, 18 d’agost de 2013

Dia 25: Badies de Lan Ha i Halong.

Moto-taxistes a la caça del client.

Avui, finalment, he fet la visita a l'arxiconeguda, i principal punt d'interès turístic nacional, badia de Halong. O més concretament, he de reconèixer que nosaltres ens hem mogut bàsicament per la badia de Lan Ha, que al cap i a la fi, ve a ser el mateix, però la primera està més al nord tocant a la ciutat de Halong, i la segona més al sud, tocant a l'illa de Cap Ba.
 
Tot i que ahir em mostrava reticent pel que pogués passar amb el tour que havia contractat des de l'hotel on m'allotjo, he de reconèixer que la cosa no ha estat gens malament, i tot i que les activitats complementàries no han estat cap meravella, el sol fet de passejar una bona estona per aquest indret ja ha merescut la pena.

Vaixells passant per la badia de Lan Ha.
A més, hem estat solament 13 persones al vaixell, i l'ambient era força cordial i amistós. També he estat de sort de conèixer a un parell de càntabres molt ben parits amb qui d'un bon principi només pujar a la furgoneta que m'ha vingut a buscar a l'hotel, hem connectat de seguida. Tot i que la primera frase d'ell (el Borja) ha estat preguntar-me si era espanyol, i li he respost que català, però immediatament m'ha respost que l'important era que ens podíem entendre en castellà, i així ha estat. Anava amb la seva companya, l'Aida, i tots dos eren mestres de professió com jo.
 
Vaja, que si hi havia alguna possibilitat de que la jornada se m'hagués fet llarga amb tanta estona dalt del vaixell passant entre roques i més roques, el fet de conèixer a aquesta parella de càntabres, ha esvaït qualsevol possibilitat d'avorriment. El cert és que he xerrat amb tothom del vaixell. Amb una parella de francesos, un grupet de joves francesos molt trempats, i una parella d'austríacs, que l'home havia estat un ocupa a Barcelona en una antiga caserna de l'exercit o de la guardia civil compartida amb prop de dos o tres mil persones de mig món. A Torres Bages crec que m'ha dit, o alguna cosa així. Se'l veia un roda-mon bastant deteriorat per la mala vida, però un personatge molt interessant i autèntic.
 

Mini platgeta envoltada de roca càrstica.
Pel que fa al tour, hem començat cap a les 8 i poc, i hem tornat a les 16:30. El recorregut ens ha portat per la badia de Lan Ha, fins a la badia de Halong, i pel camí hem parat a fer una horeta de kayac en una zona molt tranquil·la amb túnels per sota la roca, a visitar una cova plena d'estalactites i formacions curioses per obra i art de l'aigua, i a fer una mica d'snorkel (vaja, a nedar una mica perquè al fons marí es veia menys que dalt d'un burro) i llençar-nos a l'aigua des de la terrassa del vaixell. També hem dinat dins del vaixell, tot i que encara no tinc clar si el que ens han servit era dinar o esmorzar... i no tant per la quantitat de menjar com per l'horari al que ens l'han servit, a les 11 i poc.
 
De tornada al poble de Cat Ba, he quedat amb els càntabres per sopar i m'he anat a l'hotel a dutxar-me, reposar i fer temps. M'he presentat a la cita amb la samarreta del Barça quatribarrada, però no per provocar, si no més aviat perquè era l'única que encara s'aguantava neta. El cert és que hem pogut xerrar a bastament de tot i més: d'educació, de viatges, d'anècdotes diverses al Vietnam, de política, i del procés iniciat a Catalunya per poder decidir que volem ser. N'hem parlat perquè són gent amb la que s'hi podia parlar, i m'ha agradat comprovar, que més enllà dels seus desitjos personals (que tampoc m'han expressat, potser per cortesia), consideraven que la democràcia estava per sobre de tot i que si la majoria del poble català desitjava la independència, doncs seria just que la tingués.
 
Avui, per problemes tècnics i de connexió a internet, he penjat unes poques fotos representatives del que he vist. A veure si demà a Hanoi amb bona connexió puc penjar alguna cosa més. I a veure si la càmera de fotos ressuscita, perquè avui només he pogut fer cinc fotos abans que tornés a morir, sembla que pot ser definitivament aquest cop. Per sort estic ja al tram final del viatge i porto el mòbil amb càmera...

dissabte, 17 d’agost de 2013

Dia 24: Voltant per l'illa de Cap Ba en moto.

Túnels per refugiar-se i per emmagatzemar material bèl·lic, al Fort Canyon.

Avui ha estat el dia de voltar amb una moto llogada. Al mateix hotel on estic m'han llogat una de marxes per 5 dòlars, i ben d'hora, ben d'hora m'he posat en marxa. Amb un principi de torticolis pel putu ventilador de l'habitació, ja que l'aire condicionat no funcionava. He parat a esmorzar un brioix i un cafè amb llet a una de les poques fleques que es troben, i tot seguit he anat a voltar per l'illa.
 
La primera parada ha estat al Fort Canyon, un lloc estratègic militar en un dels llocs més elevats de l'illa. Es va construir durant la guerra amb els nord-americans i servia com a heliport i refugi, a banda de disposar d'un parell o tres de canons de llarg abast. 


Això sí que és un "papinu".

He fugit del Fort Canyon per la solana que queia i l'alta humitat, i m'he anat cap a la "Hospital Cave", o cova Hospital, un antic refugi i hospital de guerra que va construir la resistència vietnamita amb l'ajut dels xinesos. Increïble el nombre de sales i les seves dimensions, tot just passat una porteta ja a l'interior de la cova. El cert és que no m'estranya que els nord-americans acabessin tornant-se bojos per la capacitat d'amagar-se i moure's sense ser vistos dels vietnamites.    


Excel·lents vistes des del Fort Canyon. 

El parc nacional de Cat Ba ha estat la darrera visita de la jornada. A uns vint quilòmetres del centre del poble de Cat Ba hi ha l'entrada a aquest parc natural declarat patrimoni natural per la UNESCO. Suposadament aquí hi ha una gran varietat d'espècies de flora i fauna, tot i que el meu recorregut fins a un turó a 800 metres del nivell del mar, tampoc m'ha permès creuar-me amb gaires bèsties. Sí que he pogut fotografiar a un insecte similar a la mantis religiosa, una petita serp molt guapa amb una ratlla blava a tot el llarg de l'espinada, i algun que altre rèptil rotllo llangardaix però bastant més gros que havia d'intentar no atropellar quan creuaven la carretera sense ni mirar... 


La carretera que creua l'illa per a mi solet.

Al parc he fet una patejada d'una horeta per arribar al cim del Nam Nguc, o alguna cosa per l'estil. La xafogor era bastant horrible i he arribat a dalt amarat de suor i amb la roba molla. Per sort tot el que duia ho he deixat en una super bossa d'aquestes impermeables que em va deixar l'amic Txals. Un bon invent aquestes bosses.
 
A dalt del turó hi havia overbooking de turistes. Bé, amb els quinze o vint que erem ja es pot considerar overbooking, ja que el cim del turó no feia ni vint metres quadrats, i a sobre la meitat ocupats per un mirador metàl·lic d'uns vint metres, però amb les escales tancades al públic. Llàstima perquè la foto devia ser bona. Tanmateix, alguna foto he llençat malgrat que la càmera s'havia tornat boja i solament em deixava fer fotos estàndard, ja que no funcionava ni el zoom, ni el menú, ni res. I a sobre la imatge de la pantalla es veia cremada per la llum... Per sort quan he vist les poques fotos que he llançat a partir d'aleshores, he comprovat que havien quedat bé. Vaja, bé per la qualitat de la càmera. 


Déu, no sé no com m'he pogut fer la foto si em relliscava la càmera de les mans per la suor.
Després de la suada al Parc nacional de Cat Ba he tornat cap a l'hotel a buscar la dutxa de pressa i corrent. Dinar a base de noodles fregits amb calamar i vegetals, i a descansar a l'hotel durant les hores xungues de calor. I per la tarda, platgeta a Cat Ba, i una birreta amb una parella de catalans que m'he trobat baixant del turó al parc nacional. Eren de Barcelona, del barri de la Sagrada Família, però ja no recordo els noms. Bé, suposo que això tampoc és gaire important, no? Hem tingut una animada tertúlia per parlar del viatge i de la situació política a Catalunya. Quan el noi m'ha dit que havia demanat al Llagostera una samarreta de les que van fer amb l'estelada per la copa del rei, he vist clar que eren dels meus.
 
Avui he pogut comprovar que hi ha bastanta més ocupació que no pas ahir. Sobretot han arribat vietnamites a passar el cap de setmana, suposo. Espero que demà no pateixi les conseqüències al tour que he contractat per la badia. Em fa més por que una puntada de peu aquest tour, però és l'única manera segura de veure el aquí s'ha de veure sí o sí. Diuen que inclou kayac, visites a coves, mercats flotants a petites viles, platges, snorkel, dinar al vaixell, etc. Ara, que ja veurem, perquè aquesta nit ha començat una tempesta guapa, i ja veurem quant dura... Demà us explico.

Ah! I per cert, els vietnamites sí que diuen allò que a Espanya es pensava que ho deien els xinesos, de Chao Cho Chin (home divorciat, oi?). Ho acabo de sentir clarament al presentador d'un programa esportiu del Vietnam. ;-)

divendres, 16 d’agost de 2013

Dia 23: arribada a Cat Ba.

Passeig marítim del poble de Cat Ba.

Ahir al vespre pujava a un tren a Lao Cai, a uns 370 km. de Hanoi, i aquest matí, cap a les 9:00 ja estava buscant hotel al poble de Cat Ba, a l'illa del mateix nom. Al tren vaig coincidir al mateix vagó amb una parella d'holandesos, als quals entenia perfectament el seu anglès. Quin goig comprovar que el problema no és exclusivament meu, si no també compartit amb els angloparlants que no fan cap esforç per fer-se entendre amb la resta de mortals no angloparlants..
 
Novament a Hanoi, he anat directament a la sortida de l'estació a deixar-me abordar per algun moto-taxista. I han plogut les ofertes... El que més persistent ha estat ha acabat portant-me a l'estació de busos d'on sortia el bus cap al destí, no sense unes negociacions de riure. Quan li he dit on volia anar i que em digués el preu que em volia cobrar, m'ha tret un bitllet de 100.000 dongs. Li he rigut a la cara i li he ofert 20.000. M'ha tret aleshores un bitllet de 20.000 i un altre de 10.000, i m'ha acabat entendrint i he acceptat.
 
A l'estació de busos hi havia molt poc moviment,  ja que eren les 5 de la matinada. Un paio jove m'ha rebut només baixar de la moto i m'ha començat a preguntar que cap a on anava, sense ni deixar-me respirar. Li he dit que a Cat Ba, però encara no tenia el bitllet. M'ha dit que ja podia pujar a un bus que s'esperava allà obert, però sense el conductor ni cap passatger encara. Li he dit que primer volia pixar i després ja en parlaríem. Després de pixar he entrat a la sala d'espera i he vist la taquilla de la companyia amb que havia de fer el trasllat tancada, i una parella de francesos esperant asseguts. Els he preguntat si anaven cap al mateix lloc i m'ha respost que sí, i que els havien dit que el seu bus encara no havia arribat, amb la qual cosa he descartat completament que el bus que em deia el paio aquell fos el que jo havia d'agafar. És probable que el paio aquell anés una mica posat d'alcohol.


Camí de la platja de Cat Ba 2.

Després d'un bus de Hanoi a Haiphong, d'un altre per anar des de la parada de la companyia fins al lloc d'embarcament, un llot ràpid per arribar a l'illa, i un nou bus per anar des d'una punta de l'illa a l'altre, on hi ha el poble principal, és a dir Cap Ba, he arribat al destí.

Trobar hotel a Cat Ba no ha estat tasca difícil amb l'extraordinària oferta existent. Si més no pel nombre de visitants que es veien a dia d'avui. El passeig marítim n'estava ple i algun carrer adjacent també. Al primer dels dos que he visitat he acabat quedant-me en una habitació ben elegant per tan sols 12 dòlars: bany, wi-fi, tele per cable, aire condicionat, ventilador... vaja, només se li podria demanar que tingués vista directa al mar perquè fos perfecte, però si miro per la finestra de darrera del llit, puc veure el mar a uns cent metres.


A la platja de Cat Ba 2.

Avui no es que hagi aprofitat gaire el dia. Entre el cansament del viatge, i la xafogor que feia, m'he quedat a l'hotel mandrejant una bona estona. He sortit a dinar a un restaurant de prop, i per la tarda, després de mandrejar una mica més, he decidit activar-me i anar a la platja. Una caminada d'un quilòmetre aproximadament m'ha dut fins a la zona de platges més propera, on hi ha les platges de Cat Ba 1, Cat Ba 2, i Cat Ba 3. Originals, eh? Jo he triat la segona que era la que recomanaven a la guia, i la veritat és que no m'ha decebut gens. Tranquil·leta, suficientment neta, tot i que no transparent i cristal·lina, i amb una temperatura ideal. A més, amb un sol xiringu suficientment discret i allunyat de l'arena de la platja. I com que no sóc persona d'estar-me quatre hores estirat a la tovallola (que a més dec haver perdut perquè a la maleta no apareix), sempre va bé poder fer una cerveseta a la hombra i una partideta als escacs amb el mòbil (encara no li he guanyat cap partida al putu trasto).


Postal vespertina des del passeig marítim de Cat Ba.

D'entrada he de dir que m'està agradant aquesta illa. segurament el fet que estigui molt poc ocupada en l'actualitat hi té molt a veure amb la meva anàlisi inicial. Veurem el cap de setmana. De fet, ara per ara hi ha un excés d'oferta per l'escassa demanda existent, i quan passeges pel centre turístic veus molts establiments amb els treballadors aturats i les cadires buides. I un munt de motos per llogar al carrer esperant que algú les reclami. Potser demà...
 
Avui he donat per acabat oficialment el dia "turístic" sopant un altre cop Pho, aquest cop amb calamars, i tornat a provar el massatge de peus, que l'he vist per 3 dòlars a un local. Hi he anat i el primer que m'ha sorprès a l'endinsar-me ha estat adonar-me que era un bar d'estil nova-zelandès. El segon, que fos un home qui em fes el massatge als peus. És el primer massatge d'uns quants que em fa un home. Curiós, no? He de dir que l'he trobat força professional i que m'ha premut les zones que calia. Crec. 

dijous, 15 d’agost de 2013

Dia 22: Lao Cai - Hanoi (tren nocturn).


Ahir no vaig poder penjar el vídeo que vaig gravar a la festa budista que em vaig trobar camí de Muong Khuong. El vídeo dura tant sols un minut i escaig, i la qualitat de la imatge no és que sigui òptima, però com a mínim em queda el record indeleble de l'experiència viscuda.

Just davant de l'hotel, l'estació de trens de Lao Cai.

Avui he tingut un dia híper tranquil a Lao Cai, esperant el tren que m'havia de dur de tornada cap a Hanoi, que sortia a les 19:00 (després d'escriure aquestes ratlles). Així, que avui he dedicat el dia a mandrejar, a fer alguna passejada pels voltants de l'hotel, i a llegir, mirar algun capítol de la segona temporada de Homeland, i cercar informació del proper destí, la badia de Halong.


El riu separa el Vietnam de la Xina. A l'esquerra la Xina, a la dreta el Vietnam.
Com que fins les 12:00 no tenia el "check out" de l'hotel, és a dir, que havia de deixar l'habitació, m'he quedat tot el matí tancat a excepció de l'hora d'esmorzar, cap allà les 8:00 que m'he apropat al mercat del costat de l'hotel buscant algun lloc on em fessin un cafè amb llet, i l'he trobat en una tendeta d'un carrer adjacent. He compartit el cafè amb llet amb un grupet de locals que feien el te i tertúlia i que m'han convidat a seure amb ells. Com de costum, ens hem creuat tres o quatre comentaris per fer-los saber d'on era, que hi feia a Lao Cai, i malparlar dels russos (un d'ells deia que era rus, tot i que devia ser-ho de naixement solament, i reconeixia que allà hi havia molta màfia). 


Mural al·legòric de la guerra contra els nord-americans.

Després de fer el "check out" he anat al restaurant xino habitual al costat de l'hotel a menjar-me un Pho Ga que està que t'hi cagues, i en acabat, novament cap a l'hotel a matar el temps amb l'ordinador.

Joieries del barri xinès, on es canvien diners al mercat negre.
I perquè no se'm fes tan llarga l'espera he decidit buscar algun local on em poguessin fer una massatge als peus, i l'he trobat ben a prop. El massatge no ha estat res de l'altre món, i crec que m'han tocat més les cames que els peus, però per matar l'estona no ha estat malament. A més, he presenciat l'esbroncada del pare a la filla de 7 anys per uns deures d'escola mal fets, i fins i tot m'han deixat veure els esmentats exercicis. Tampoc crec que n'hi hagués per tant...
 
Massatge de peus en un tuguri de Lao Cai, amb la família present.
Abans d'agafar el tren m'he volgut acomiadar del restaurant xinès amb un altre autèntic Pho vietnamita. Aquest cop de vedella en comptes de pollastre. Ben sopat, cap a l'estació per tornar a Hanoi on he de fer escala per anar fins a la badia de Halong.

La zona de la carn al mercat de Lao Cai.