"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 31 de març de 2011

Publicitat a la camisa (3).


El passat dissabte es va celebrar a Tarragona l'assemblea ordinària de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, que tenia en el tema de la publicitat a les camises un dels punts centrals a tractar (a banda de la seguretat i l'amateurisme). En aquest enllaç de la CCCC podeu llegir el resum dels acords aprovats.

Abans que el company "Lo Negre de Terrassa" doni la seva opinió al respecte aquest divendres, tal i com ha promés al seu blog, i em deixi com un simple aficionat que no s'entera gaire (no s'equivocaria), he decidit dir la meva.

Tot i que els dirigents de la meva colla van sumar-se a la posició vilafranquina en aquest assumpte el dia de l'assemblea, també és cert que han deixat clar que els Minyons no tenim cap interès en portar publicitat a la camisa. La llàstima és que hem quedat fatal davant la resta del món casteller. Com és possible que els Minyons ens haguem posicionat del costat dels verds i no pas de la gran majoria del món casteller? Tinc diverses teories: potser, si part d'aquest món casteller hagués fet costat d'una manera més decidida als Minyons quan es van enfrontar als verds per defensar els interessos de tot el món casteller a la junta de la Coordinadora, quan els verds es passaven els acords aprovats per majoria pel forro dels collons, ara costaria més donar l'esquena a l'actual junta. Una altra possibilitat és que la nova junta dels Minyons hagi arribat a la conclusió que el millor que pot fer és imitar als verds i anar a la nostra. Total, als verds els està anant de conya i continuen tallant el bacallà a base de bé. També podria ser que la inexperiència de la nova junta dels Minyons en assumptes de la Coordinadora, hagi  fet que es prengui una decisió sense coneixement de causa. L'última hipòtesi, és que la nova junta tingui un pacte secret amb CIRSA, i que aquests ens vulguin patrocinar amb 200.000 euros anuals a partir del 2013 a canvi de lluïr el seu logo a la camisa malva. Això possibilitaria que l'única colla que ha descarregat el 3d10fm i el 4d9 net, pagués la hipotèca i pugués fer algun viatget a l'estranger de tant en tant, que no estaria malament (no demanem molt, per Europa ja ens està bé...), eh?

Com ja vaig dir en el seu moment, soc contrari, a dia d'avui, a que les colles castelleres lluïm publicitat a la camisa. Els castells són un fet cultural amb més de dos-cents anys d'història, i m'agradaria mantenir la virginitat de l'uniforme casteller dos-cents anys més com a mínim. És cert que tots ens hem acostumat a veure als jugadors de futbol amb publicitat a la samarra, però no és menys cert, que el futbol té ben poc d'amateurisme i que els equips que volen aspirar a guanyar alguna cosa necessiten de patrocinadors per a competir amb la resta d'equips. No té cap sentit que el Barça de futbol no llueixi publicitat a la samarreta tenint en compte que té jugadors professionals a les seves files que cobren quantitats astronòmiques i que anirien a un altre equip el dia que no cobressin el que demanen. Però, afortunadament, els castells, de moment, no són com el futbol... 

Els castellers fem castells de forma altruista: per amor a l'art, per entreteniment, per cultura, fins i tot com a pràctica esportiva, o el que sigui. Però el dia que a algú se li doni la oportunitat de fer-los a canvi d'altres "beneficis", pot ser el principi de la fi dels castells tal i com els coneixem avui en dia, i motiu pel qual hem estat reconeguts com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per l'UNESCO.
Cada dia costa més trobar activitats que se surtin dels patrons d'entreteniment i oci que se'ns volen impossar (consum, individualisme, imatge, immediatesa...), i els castells són una d'aquelles activitats que, fins a dia d'avui, ha mantingut la seva essència original. No ho espatllem ara per quatre duros.

Coi, no tinc ganes de sortir de casa amb la camisa de la colla posada on hi aparegui "Carrefour", "Cacaolat", o "Danone". No vull fer castells per vendre una marca o un producte. No vull molts més diners, ni els necessito, per fer allò que m'agrada. Crec que podria continuar fent castells encara que no sortís dels països catalans, ni per anar a l'Aragó. També podria tornar a assajar al pati d'una escola o de l'ajuntament, com els Minyons havien fet els primers anys. Jo no faig castells per viatjar, guanyar títols o tenir un local cada vegada més gran. Els faig per passió, per compromís, per Terrassenquisme, per l'esperit de superació, per història i tradició, etc., etc.

dimecres, 30 de març de 2011

El "temazo" dels dimecres. (Gora Herria - Negu Gorriak)


HAY UN REFRÁN QUE DICE:
MUCHO RUIDO Y POCAS NUECES.
EN NUESTRO PUEBLO
SIN EMBARGO TODO LO CONTRARIO.
EL QUE NO LO HA PROBADO,
NO SABE QUE ES ESTO.
LAS GARGANTAS PODEROSAS
NO SE PUEDEN AHOGAR,
LA SOGA NO ESTÁ
EN NUESTRO CUELLO PARA SIEMPRE.
RIÁMONOS CON GANAS
LOS CHICOS Y LAS CHICAS,
PUES UN PUEBLO QUE CANTA
NO MUERE.
"VIVA EL PUEBLO SOBERANO EL PUEBLO QUE NUNCA OLVIDA EL PUEBLO QUE DA LA VIDA POR DERROCAR AL TIRANO"

Als polítics de l'Estat on vivim els fa por un Poble Basc lliure, que pugui decidir el seu futur democràticament, i és per això que impedeixen per tots els mitjans la presència als processos electorals dels  abertzales, és a dir, Sortu. Potser això els afavoreix a les urnes, però segur que no afavoreix gens la pau social i la resolució pacífica del conflicte. 

Tot i que no m'han demanat si em volia afegir al manifest de suport "Per la pau i la democràcia al País basc", de diverses personalitats catalanes, per la legalització de Sortu, des d'aquí els manifesto el meu suport personal incondicional.

dimarts, 29 de març de 2011

Programes de televisió interessants!!!



De tant en tant, a la televisió pots trobar-te programes interessants i entrevistes amb suc. Ahir al vespre al programa del canal 33 "Singulars", dirigit per Jaume Barberà, van entrevistar a l'economista i activista pels drets socials, Arcadi Olivers, un dels anticapitalistes més actius i insistents que conec, que es fa un fart de donar xerrades i conferències per tot arreu des de fa molts anys, i que a més, fa cara de bona persona.

L'Arcadi no ha deixat "titere con cabeza" i ha repartit "estopa" a tort i a dret: ha criticat al govern; a la banca, a les caixes que volen ser bancs; als defraudadors fiscals; als especuladors financers; als grans "capitostes" que acumulen les grans fortunes; als empresaris que aprofiten les crisis per estalviar uns calerons i rebaixar sous i plantilles; al G-20; als dictadors que s'enriqueixen gràcies als negocis bruts amb els països rics mentre els habitants dels seus països passen gana; a la Merkel que abans anava de comunista i mira-la; al Zapatero i les seves males companyies; al Rodrigo Rato que ha passat de president de l'FMI a presidir Caja Madrid i aquí no passa res; al ministre d'economia d'Obama que no va permetre a Gordon Brown (exprimer ministre anglès) posar fre a l'especulació financera; etc., etc.

L'Arcadi és un paio optimista de mena i creu que un món millor és possible. Perquè sigui possible recomana el decreixement dels països desenvolupats i el creixement dels subdesenvolupats per igualar una mica les coses, i que sigui un món més just i igualitari. També s'hauria d'acabar amb els especuladors i els defraudadors amb lleis de caràcter local i internacional; no permetre els paradisos fiscals; controlar la banca perquè no puguin fer el que els hi doni la gana; penalitzar a les empreses que tenen com a únic objectiu incrementar el benefici any rere any i que quan les coses no van tan bé ho fan pagar als seus treballadors; empresonar i escarmentar als grans delinqüents de "guante blanco" que dirigeixen el “cotarro”...

És immoral que amb els calers que perd l'estat a causa del frau fiscal, gairebé es pogués pagar les pensions cada any. Que es gastin 1200 Milions d'euros anuals en la construcció d'un avió de combat, i no es puguin incrementar les pensions ni poc ni gens. Que s'hagin gastat milions d'euros per salvar una entitat financera com CCM (Caja Castilla La Mancha) que es mereix l'empresonament dels seus directius, i s'hagin de retallar els pressupostos en educació, sanitat, cultura... En fi, hi ha tantes coses immorals en la política avui en dia...


dilluns, 28 de març de 2011

La Consellera Rigau ataca de nou!!!


Noves declaracions impactants de la nova Consellera d'Ensenyament Irene Rigau. Ara deixa anar que potser les escoles s'haurien de plantejar la necessitat que els alumnes portin un uniforme a l'escola per evitar l'obsessió d'aquests amb el que porten, i per fer que hi hagi més "igualtat" en la vestimenta.

Carai, si aquestes han de ser les solucions al "fracàs escolar", anem arreglats. Pensen regalar l'uniforme a tots i cadascun dels infants escolaritzats a la pública, o pensen fer pagar a les famílies? On s'hauran de comprar aquests uniformes? Al Corte Inglés o al Zara? Qui triarà el model d'uniforme? La pròpia Consellera, o es farà una tria popular a l'estil de la Diagonal de Barcelona? A mi, posats a triar, m'agradaria una samarreta dels AC/DC, pantalons de xandall i sabatilles Nike Air Jordan. I la jaqueta Ben Sherman, que molen molt...

Però no havíem quedat d'acord en treballar la Diversitat a l'aula i a l'escola? No hem d'acostumar als infants a que "tots som iguals, tots som diferents"? Quin problema hi ha en que un nen pugui portar unes Nike i un altre hagi de portar unes Paredes? Perquè no fan una llei laboral per acabar amb les diferències de vestimenta? Prohibides les corbates i la roba d'executiu. Tothom amb el mono de mecànic blau, i així ningú se sentirà inferior ni superior.

Quina manera més tonta d'igualar als alumnes. Perquè no intenten igualar altres aspectes més importants? Que enviïn un percentatge de nouvinguts igual a totes les escoles (públiques i concertades), que gastin més calers a les escoles que més ho necessiten, que igualin el sou dels mestres al dels professionals més ben pagats del mercat de treball, que tots els alumnes tinguin les mateixes possibilitats de realitzar extraescolars, d'accedir a una biblioteca, de tenir bens culturals a l'abast, etc., etc.

Cada vegada que la nova Consellera obre la boca, veig més clarament la seva visió educativa classista i tradicionalista. Que tot continuï igual de desigual, i a poder ser, que tot torni al principi, a cinquanta anys enrere. Així, qui pugui i vulgui anirà endavant, i qui no pugui, o "no vulgui", a treballar a la fàbrica, al camp, o a l'obra, no?


dissabte, 26 de març de 2011

Parla sense vergonya, parla el català!



Sense cap mena de dubte, Andrés Iniesta i Leo Messi són dos dels millors jugadors de futbol del món en l'actualitat. Suposo que per arribar a ser jugadors d'aquest nivell han hagut d'esforçar-s'hi bastant, i se'ls suposa també un talent innat, com a mínim motriument parlant. I pel que fa a la intel·ligència lingüística? Aquí em sembla que no van tan sobrats...

És curiós però, que aquestes persones que ens maravellen dia sí i dia també amb les seves genialitats amb la pilota, no hagin estat capaces d'aprendre a parlar una llengua com la catalana, que tantes semblances té amb la seva llengua materna. Tots dos porten prop de deu anys, o fins i tot més, instal·lats a casa nostra i encara no els hem sentit obrir la boca per expressar-se en la nostra llengua. Bé, a excepció del brevíssim comentari que li vaig sentir a l'Iniesta l'altre dia en la presentació d'un llibre de contes solidari. Penseu que jo sé de casos de nouvinguts que han assolit un bon nivell de català en menys d'un any.

Potser ja seria hora que algú els digués a aquest parell que són un mirall per a molts nens catalans, i el seu exemple fa molt de mal a la llengua catalana. Penseu en la gran quantitat de nens catalans castellanoparlants que admiren i segueixen als dos cracs, i que deuen arribar a la conclusió que parlar el català a Catalunya no és tan important, ja que tant l'un com l'altre porten molts anys vivin aquí i no han hagut d'aprendre'l per a trionfar i per a ser reconeguts a nivell públic.

Al meu entendre, la millor campanya propagandística que es podria fer per promocionar l'ús de la llengua catalana, seria que apareguessin en Messi, l'Iniesta i el Xavi xerrant en la nostra llengua amb normalitat, i animant a tots els nens catalans a fer-ho amb la mateixa normalitat. I, evidentment, haurien de poder contestar preguntes en català als periodistes.

Visca el Barça i Visca Catalunya!! i Visca el català!!!

dijous, 24 de març de 2011

Les presentadores de La Sexta



Aquests dies el canal de televisió "La Sexta" està celebrant el cinqué aniversari, i per casualitat vaig veure a algun diari una fotografia de l'equip de presentadors d'aquest canal. Aquí he penjat una foto de la presentació de la temporada 2009-2010, però ja em val pel comentari que em va venir al cap veient la citada fotografia.

Us heu donat compte que a la Sexta totes les presentadores estan boníssimes? Significa això que les facultats de periodisme són les que tenen el rati de "ties bones" més elevat al món universitari? En tot cas, crec que la imatge que ens mostra La Sexta no té gaire a veure amb el món real, ja que en la realitat hi ha moltes més dones "normals" que no pas models de passarela. Significa això que per treballar de presentadora a La Sexta has de complir amb uns estàndards de bellesa molt elevats? Està clar que si ets dona, sí. Perquè no surten les feministes a denunciar-ho això? "Volem ties lletges a La Sexta" podria ser un dels eslògans. O "Les lletges també sabem presentar"...

Vivim en el món de la imatge i acabem trobant normal que per treballar de presentador de televisió s'hagi de complir amb els estàndars de bellesa imposats. Ja ho saben això les gordes i lletges que estudien a la facultat de periodisme? Cal animar a una noia lletja a que estudiï periodisme si la seva il·lusió és ser presentadora de televisió? No la frustrarem quan se n'adoni que ningú la vol per la seva imatge, encara que domini a la perfecció les tasques de l'ofici? Val la pena estudiar, o potser és millor pagar-se un bon cirugià que ens arrecli la cara, i que això ens obri les portes de l'èxit?

Jo, com a home, encara he tingut sort que per ser presentador la imatge no ho és tot. Si ets simpaticot, la lletjor se't perdona. Fins i tot suma més que no resta. Un còmic lleig sempre fa més gràcia que no pas un de guapo. És menys creïble un paio guapo fent-se el graciós. Perquè, si no li cal?

En fi, potser el dia que apareguin presentadores lletges als noticiaris, començaré a creure'm una mica més les notícies que donen. Mentrestant, continuaré embadalit mirant-les l'escot (que per això el deuen portar tan baix. No em crec que sigui per la calor.) mentres xerren.

dimecres, 23 de març de 2011

El "temazo" del dimecres. (Publicitat a les camises?)


Aquests dies està de moda parlar del tema de la publicitat a les camises de les colles castelleres. N'hi ha que estan a favor (tres o quatre) i n'hi ha que estan en contra (la majoria crec). Han aparegut notícies, comunicats, declaracions, desmentits, escrits naïfs i demagògics, doctrines vàries... vaja, que el món casteller és ben viu, i en aquests precisos moments, després de la declaració de la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, fins i tot convuls, podríem dir.

Ja vaig dir la meva fa uns dies arran de la, "falsa?", notícia apareguda al diari Avui/El Punt al voltant del suposat interès dels CdV d'incorporar publicitat a la camisa de la colla en un futur. Ara ha estat el president de la meva colla qui ha fet algunes declaracions a nivell personal, suposo, a diversos mitjans de comunicació. Declaracions que no comparteixo de cap de les maneres, i que m'agradaria pensar que tampoc comparteixen la gran majoria dels Minyons.

No han sobreviscut els castells més de 200 anys sense tacar les camises de les colles? Tant han canviat els valors dels castellers per acceptar aquesta prostitució publicitària? Quin pot ser el pas següent? Convertir les colles en Societats Anònimes i acabar venent-les a accionistes sense escrúpols perquè les dirigeixin al seu propi interès i benefici? Demagògia? Temps al temps...

dimarts, 22 de març de 2011

Fracàs escolar (2).

Acaba de sortir a la llum pública l"'Informe sobre el risc de fracàs escolar a Catalunya" realitzat pel Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC). No sé qui coi són aquests del CTESC, ni les seves tendències sociopolítiques, però la veritat és que han fet una feinada de por (només cal que cliqueu sobre l'enllaç d'aquí sobre) per tractar d'explicar perquè una bona part dels nostres alumnes "fracasen" escolarment parlant. Vaja, que no són capaços ni d'aprovar la ESO.

Sincerament, encara no m'he llegit integrament l'informe aquest, i tampoc sé si seré capaç de llegir-me'l sencer, però d'entrada haig de dir que no em calia la seva presentació per arribar a les conclusions a les que han arribat. Puc estar més o menys d'acord amb la graduació que es fa dels diversos factors i determinants del risc de fracàs escolar (més aviat en desacord), però com a mínim deixa palesa una cosa evident: que l'escola i els mestres no som els únics responsables del fracàs/èxit escolar dels alumnes. Caldria tenir en compte també els factors familiars, culturals, socioeconòmics, d'identitat i d'edat, a l'hora de plantejar les polítiques educatives. No ens podem fixar únicament en l'escola a l'hora de valorar el rendiment dels nostres alumnes. Malauradament, els nostres governants tenen l'obsessió de posar als mestres en el punt de mira en el tema del fracàs escolar, i acaben prenent decisions que no ajuden a resoldre el problema d'una manera global i definitiva.

En aquest article al Diari de Girona, el sindicalista Xavier Díez expressa, si fa no fa, el mateix que diu l'informe del CTESC, però de manera més resumida i entenedora. Vaja, més del mateix. Si no hi ha un entorn favorable a l'aprenentatge (implicació de les famílies, nivell de culturització, capacitat econòmica, recursos educatius, etc., etc.), ja ens hi podem esforçar els mestres, que poc hi podrem fer.
Potser algun dia, els que manen deixaran d'improvisar i de fer lleis eduactives per acontentar a l'opinió pública, que en la majoria dels casos no en té ni puta idea d'educació. En comptes d'intentar estalviar uns calerons amb l'educació, haurien de dedicar els recursos necessaris per tal d'acabar amb les desigualtats educatives que generen fracàs. I s'hauria de demanar un xic més d'implicació a la resta d'agents educatius, ja que sembla que aquí l'únic que falla és l'escola. Pot millorar l'educació a casa? Podem intentar una millor conciliació laboral-familiar? Que poden fer els mitjans de comunicació per millorar l'educació de les persones? Podem fer arribar la cultura a totes les llars i barris? Podem aconseguir més justícia social i alhora més igualtat d'oportunitats pels estudiants?

Pel que fa al tema del informe aquest, i en relació a la importància que donen els autors a cada un dels factors analitzats, haig de reconèixer que em genera alguns dubtes. Posen dalt de tot, a nivell d'importància, el tipus d'escola: la seva organització, recursos, professorat i planificació. De veritat pensen que l'escola és determinant? M'agradaria que algun dia es pogués fer un experiment i es fes un canvi d'alumnat entre una escola concertada del centre de Terrassa, i una altra d'un barri dels afores on el percentatge d'immigrants sigui elevat, el capital cultural baix, els recursos econòmics escassos i les expectatives familiars d'èxit escolar nules. Creuen realment els autors del treball que aquestes escoles tindrien més èxit que les escoles on actualment estan escolaritzats la gran majoria d'alumnes amb fracàs escolar? Qui ha encarregat aquest informe? Ens volen donar a entendre, al cap i a la fi, que els grans responsables del fracàs escolar són les escoles i els mestres? No es tractarà pas d'un missatge subliminal pels pares perquè portin als seus fills a les millors escoles amb més èxit? No seran aquestes les concertades potser?

dilluns, 21 de març de 2011

diumenge, 20 de març de 2011

Falles


Ahir, 19 de març del 2011, Sant Josep, dia del pare, es va celebrar la popular "cremà" de les Falles de València. Són al voltant de 380 falles (amb els seus Ninots) repartides per tota la ciutat, i a les ciutats i pobles veïns.
No sé quants anys de tradició tenen aquestes festes, però em sembla una mica exagerat els calers que es gasten els valencians en unes figures que només lluiran al carrer un parell de setmanes, i que finalment seran cremades. Hi ha un concurs oficial de figures i no sé quantes hi participen, però sí que sé que una figura de les grosses pot arribar a costar més de 250.000 euros, que es diu ràpid. 250.000 euros són molts calers i es poden fer moltes coses amb aquests diners.

A més, pel que se veu, les figures les realitzen artesans fallers, que cobren per la seva feina. O sigui, que de popular res. Qui més paga, més possibilitats té de guanyar el concurs, així que la gràcia deu estar en saber recaptar els fons necessaris per poder pagar a l'artesà més bo i tenir al jurat del concurs ben content.

Sembla ser que enguany hi ha hagut alguna entitat fallera que ha decidit fer-se la falla d'una manera més alternativa, sense necessitat d'invertir una "morterada" en aquesta. Degut a la crisi han hagut d'optar per una solució més econòmica i popular. A veure si en el futur més entitats prenen exemple i imiten aquest gest. Segur que els sortirà més baratet i que disfrutaran el doble, i amb els calers estalviats podran fer un munt de coses.

dissabte, 19 de març de 2011

Lluna plena.




Diuen els del diari Ara, que aquesta nit es podrà veure la lluna plena més grossa i brillant dels darrers 18 anys. El fet que no hi hagin núvols que puguin tapar la visió, afavorirà una millor observació d'aquest fenomen.

Jo sóc dels que es queda mig embadalit davant d'una lluna plena. És un dels fenomens astronòmics més encisadors que es poden veure sense necessitat d'aparells tecnològics, motiu d'un bon grapat de llengendes i històries. Un espectacle gratuït i amb programació estable poc valorat per la societat moderna.

Els que tingueu la oportunitat aquesta nit, ja sigui de camí a la discoteca, quan pugeu al terrat a estendre la roba, o a través de la finestra de l'habitació abans d'adormir-vos, no us ho perdeu, segur que valdrà la pena. Penseu que no es repetirà una lluna així fins d'aquí a 18 anys com a mínim. I si teniu a mà una bona càmera fotogràfica, aprofiteu per a fer unes quantes fotos, i després compareu allò que han vist els vostres ulls i allò que ha captat l'ull de la càmera... és curiós, però tot i els avenços tecnològics que s'han anat produint, encara no hi ha res que pugui igualar en emoció, allò que veiem amb els nostres porpis ulls. No us sembla?

Apa doncs, a disfrutar-ho i a gaudir-ho.

Una nit de lluna plena
Tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

(Ovidi Montllor, "Corrandes d'Exili")

divendres, 18 de març de 2011

Barça - Shakhtar Donetsk als quarts.



Aquest migdia s'ha celebrat a la seu de la UEFA a Suïssa el sorteig dels quarts de final de la Champions League. El Barça ha evitat els rivals més perillosos, tot i que haurà d'enfrontar-se a un rival complicat i que té poc a perdre. Aquest fet el fa doblement perillós, ja que el Shakhtar no té la pressió del favorit i pot jugar amb la tranquil·litat  de qui parteix amb menys possibilitats (teòriques) d'inici.

Farà bé el Barça i el públic del Camp Nou de no prendre's la eliminatòria com un tràmit, i apretar l'accelerador des del principi, sense donar marge a la sorpresa. S'ha d'assegurar un bon resultat al partit d'anada, a casa nostra, per viajar amb els deures fets i major tranquil·litat a Donetsk. S'ha de recordar les dificultats passades al camp del Shakhtar en visites prèvies. Crec que el Barça encara no ha estat capaç de guanyar en aquell camp en els enfrontaments anteriors. Per algun motiu serà...

Pel que fa a la resta d'emparellaments de la ronda dels quarts, el "bombo" ha volgut que el Madrid estigui enquadrat en el mateix quadre del Barça, enfrontant-se al Totenham anglès, amb la qual cosa, en el cas probable que tant Barça com Madrid passin ronda, es trobarien a la següent ronda de semifinals. Això significaria que els dos equips s'enfrontarien un total de quatre vegades en vint dies, sumant als partits de la Champions, el classic a la lliga i la final de la copa del rei. No sé si el meu cor està preparat per a tantes emocions tan seguides. Posats a triar, prefereixo perdre al Bernabeu a la lliga, passar la ronda de semifinals de la Champions empatant allà i guanyant a casa, i emportar-nos la copa del rei. Quin culer no ho signaria això? Bé, el millor dels millors seria guanyar els quatre enfrontaments i a poder ser de pallissa, però tots sabem que això és pràcticament impossible, per no dir impossible del tot. Tot i que amb aquest Barça de Guardiola, parlar d'impossibles és pixar fora de test la majoria de les vegades.

Inter-Shalke, i Chelsea-Manchester, buscaran l'altra plaça a la final per l'altra banda del quadre. Posats a triar, em decanto per una final, novament, amb el Manchester United. L'Inter millor no després de l'experiència de la temporada passada. El Shalke, no em vull ni imaginar perdre amb l'equip de Raul. I el Chelsea té un equipàs i segur que ens tenen moltes ganes després del que va passar a Stamford Bridge fa un parell d'anys...

dijous, 17 de març de 2011

Un nou retorn.


Si tu l'estires fort per aquí
i prohibeixen TV3 al País Valencià,
segur que torna, torna, torna,
i el podrem veure per allà.

Aquesta setmana s'ha anunciat el retorn als escenaris d'una altre mite de la música en català. Si fa uns dies eren els Sopa de Cabra qui anunciaven el seu retorn amb un macro-concert al Palau Sant Jordi al mes de setembre, ara es el torn de Lluís Llach, que reapareixerà en un únic concert a València, el proper dissabte 16 d'abril, amb motiu de la celebració de la Diada Nacional del País Valencià, i com a acte de rebuig i protesta pel tancament de les emisions de TV3 al País Valencià.

És una llàstima que al País Valencià no puguin veure TV3, però és una sort que aquest fet hagi donat l'oportunitat de tornar a veure i escoltar al gran Llach dalt de l'escenari. Recordo un concert del mateix Llach a València amb motiu de la Diada del País Valencià de farà ja uns deu anys, a la plaça de "toros", acompanyat d'una orquestra i d'un magnífic cor de veus, que em va impressionar força. Aquell dia els organitzadors van estar a punt de suspendre l'acte per una amenaça de bomba a la plaça de "toros", però finalment van decidir continuar endavant i, per sort, l'amenaça va quedar en simple ensurt.

Diuen que enguany s'espera una assistència d'unes 60.000 persones a la manifestació i al concert final. A mi m'agradaria ser-hi i faré el possible per anar-hi. Cada dia m'agraden més les cançons del Llach i crec que pot ser una oportunitat única per tornar-lo a escoltar en directe, reviure el passat, protestar pel present, i lluitar per un futur millor. Esperem que tot es desenvolupi amb normalitat i que no tinguem notícies dels grups més reaccionaris, blaveros i fatxes de València. Per tant, no s'espera la presència als actes del Camps, la Rita Barberà, ni cap de la seva camarilla.

Us deixo amb una perla del Llach. Una de tantes. Aquest serà el "temazo" de la setmana.


dimecres, 16 de març de 2011

Pilar de nouuuuuuuuuuuu!!! amb folre, manilles i Kurtits!

I el guanyador és... El Pilar de 9 amb folre, manilles i kurtits!!!


La quantitat de vots rebuts ha estat de 26, distribuits de la següent manera:


pd9fmk: 14
2d8net:    3
3d9net:    4
9d8:        1
3de8ps:   4

Espero que a partir d'avui els tècnics de la colla tinguin clar quines són les preferències dels votants del meu bloc de cara a la temporada castellera que encetem. El cotó no enganya i està clar que el votant (més d'un minyó haurà participat en l'enquesta) es dacanta per aquest monstre de moment inabastable... per una colla si més no.

Ara toca Minyons! Traieu la pols a les velles camises i busqueu la faixa per l'armari que ha arribat l'hora de les grans gestes. No ens podem conformar amb repetir allò que ja vam fer l'any 1998. Hem de donar un pas endavant i afrontar nous reptes, noves il·lusions. Ens cal un esquer per arrossegar més gent als assaigs i pujar el llistó. I aquest esquer es diu pilar de 9 amb folre, manilles i kurtits!!!

Que ens cal per poder-nos plantejar aquest monstre? Primer de tot un pilar de 6 amb cara i ulls, us direu. Doncs a per ell! Tinc l'esperança que enguany trobarem l'alineació del pilar ideal, i que el clavarem. A partir d'aquí, quan tinguem el de 6, el de 7 és un "bufar i fer ampolles". El de 8 un castell que hauríem d'assolir 4 o 5 vegades al llarg de la temporada. I el de 9, la cirereta d'una temporada triomfal!!! També caldrà haver descarregat abans alguns castells més amb folre i manilles. El 2d9fm, i perquè no, el 3d10fm. A la Diada, amb tota la gent de casa, i tota l'ajuda que ens puguin donar els de fora, hem de demostrar al món casteller que les quatre bases són possibles (pinya-folre-manilles-kurtits).

Abans de la Diada però, haurà calgut alguna prova del "papinu" per anar-li agafant la mida. Veig una primera possibilitat als assaigs de Festa Major, després de clavar la del 3d10fm i abans del pica-pica. I potser també per Sant Fèlix, entre el 5d9f i el 4d9net... 
Eh! I si no surt enguany, no patiu, que la feina feta servirà de cara al futur. Tenim gent jove i il·lusionada. Segur que si insistim, tard o d'hora arribarà. El que està clar, és que de tant en tant, calen nous reptes per engrescar a la minyonada. Només poden fracassar aquells que ho intenten. Potser ara toca!

Nota del redactor: us puc assegurar que aquest escrit no ha estat realitzat sota els efectes de cap tipus de substància psico-tròpica o al·lucinògena. Per més detalls, em trobareu tots els divendres (i molts dimarts) a partir de les 22:00 al pati d'assaig dels Minyons de Terrassa.

dimarts, 15 de març de 2011

Ja hi tornem amb els de sempre!



Els Castellers de Vilafranca tornen a la càrrega. Aquest cop amenacen, sembla ser, amb lluir publicitat a les camises a les actuacions. Un cop més, sempre al davant del món casteller, sense importar'ls-hi gaire que n'opina el món casteller al respecte. És la seva política els darrers anys amb la nova junta directiva, i tot i que els resultats castellers els acompanyin, la imatge de colla prepotent, que vetlla pel seu únic interès i que va a la seva, genera gran malestar a la resta del món casteller (a part de tres o quatre colles "amigues" que accepten qualsevol acció dels verds per interès propi). 

Potser ha arribat l'hora que el món casteller també es pronunciï d'una vegada i pari els peus als dirigents verds (dic dirigents, ja que la resta de castellers dels verds no en tenen la culpa que aquells actuïn de la manera que ho fan). Espero que a l'assemblea de la Coordinadora del proper dia 26 d'aquest mes, el món casteller en bloc mostri fermesa davant d'aquesta nova "iniciativa verda" i impedeixi que el món casteller iniciï el camí cap a la prostitució publicitària a les camises. I s'ha de deixar clar als CdV que per aquí no passem. I si volen tirar endavant amb la iniciativa, doncs el més lògic seria fer-los fora de la Coordinadora i que vagin definitivament pel seu camí. Si volen crear la "lliga de les estrelles" del món casteller, que es busquin altres colles i altres patrocinadors.

Espero i desitjo que els de la Junta de la Coordinadora no es tornin a baixar el pantalons davant dels verds com ja han fet en més d'una ocasió i actuïn en conseqüència. Si no és així, haurem de malpensar que a la junta de la CCCC hi ha molt interès ocult i que qui mana realment són els CdV.

També espero i desitjo que mentre la colla vilafranquina continuï amb les seves iniciatives unilaterals, passant-se pel forro les decisions de la CCCC, ni la meva ciutat, ni la meva colla, no els convidi a fer castells per festa major, ni en cap altre esdeveniment.

dilluns, 14 de març de 2011

Corridas de fumadores.


Una mica d'humor a la basca per començar la setmana. L'amic David Giralte de la vella em va passar això fa uns dies i em pixava de riure. Aquests bascos tenen un sentit de l'humor fenomenal i ho demostren cada setmana al programa de la televisió basca "vaya semanita", del qual m'arriben algunes perles de tant en tant. Sabent que és un programa criticat pels d'Intereconomía, segur que ha de valer la pena. Apa, bona setmana a tothom!

diumenge, 13 de març de 2011

Setmana blanca vs setmana negra.



Demà dilluns se m'haurà acabat la "moma" de nou dies de vacances. Com ja he comentat en algun altre escrit, l'anomenada "setmana blanca" escolar passarà a millor vida a partir del proper curs, i l'avançament d'una setmana de l'inici del curs al setembre es compensarà amb dies de lliure elecció, més el 7 de gener, que aquest curs havia estat laborable.

Ha estat per mí, una setmana de disbauxa i alegria. De viatges, trobades, festes, convivència, i felicitat, al cap i a la fi. Però la realitat va pel seu camí i em recorda que soc un afortunat i que no em puc queixar ni un xic. Bé, potser sí que continuarè rondinant una mica més... ;) Aquesta setmana blanca ens ha deixat també un bon grapat de moments "negres":

- La força incontrolable i devastadora de la naturalesa ha tornat a actuar contra els humans al Japó, on han estat victimes i testimonis d'un terratrèmol, i del posterior tsunami que s'ha endut ciutats senceres pel davant. Les imatges que s'han pogut veure deixen en evidència al millor dels tècnics en efectes especials de Hollywood. Brutal i realment acollonant.

- El drama dels països àrabs continua. Tot i que el drama japonès ho taparà una mica, està clar que per la zona alguna cosa important es cou. I cada cop sembla més difícil treure l'entrallat de l'assumpte. Qui són els bons?, qui els dolents?, és revolució del poble o està dirigida per interessos ocults?, s'estabilitzarà algun dia la zona amb tants i tants interessos econòmics com hi ha i tants i tants fills de puta sense escrupols com hi ha? Tindrem algun dia uns mitjans de comunicació lliures que ens expliquin tota la veritat?

- Un altre fet dramàtic, tot i que a diferent escala, ha estat la mort d'un company casteller, retirat per qüestions de salut fa anys de la colla, i que els que ja portem uns quants anys per la casa recordem amb carinyo per la seva bondat i alegria. Es tracta del Martí Duaso, antic propietari del bar de la colla i amic de tothom. Era d'aquells catxondos que sempre tenia una brometa a punt o algun comentari simpàtic. El recordaré per una conyeta que sempre feia i que a mi també m'agrada fer: tocar el que no sona a la gent disimuladament, com qui no vol la cosa. Amb el braç penjat cap endarrera i la cara mirant al davant (una mica com el que va fer Michel del Madrid amb el colombià Valderrama). Bon viatge Martí!
- El passat dia 8 es va "celebrar" el dia de la dona treballadora. M'agradaria que ens poguessim oblidar dels "dies de", i que tot l'any visquessim la igualtat, la justícia i la fraternitat. "Son ilusiones"? M'agradaria pensar que no, però la raó em diu que continuarem celebrant "dies de" i cada vegada amb nous motius i noves causes.

dissabte, 12 de març de 2011

Crònica d'una setmana de carnaval.

Ahir vaig posar fi a la meva particular setmana blanca-negra-groga-vermella d'excesos (gastronòmics, alcohòlics, econòmics, físics, etc.), de viatges, i de "formació". Han estat 7 dies viscuts amb molta intensitat i emoció, i que quedaran gravats en la memòria un bon temps (no dic per sempre, ja que la meva memòria va esborrant records aleatòriament amb el pas del temps).

Començant pel principi, tot va començar de la millor manera el dissabte passat al matí, que em vaig despertar en perfectes condicions i vaig anar a la piscina a fer una mica de salut. Aquesta mitja hora de natació ha estat tot l'exercici físic dels darrers set dies. A partir d'aquí ve la relaxació i l'excés... Comença a casa del Ruben, en una trobada-dinar amb "mikro-punkys" que va començar amb pica-pica, vinet i carn a la brassa, i va acabar amb xarrups de "Chartreusse", "Mezcal" i no recordo si algun més... La següent parada va ser el local de Minyons on vam veure el partit Barça-Saragossa i va caure alguna cerveseta. I en acabat a sopar al "Galaxia" (bar de tapes del barri de Pere Parres que recomano a qui agrada de menjar molt i pagar poc) i cap al recinte firal al ball de màscares.


Diumenge, amb una ressaca de mil dimonis i amb evidents llacunes i forats negres del que havia fet la nit anterior, vaig marxar cap a Cádiz amb l'Ito i el Depor, a viure un dels Carnavals més coneguts i populars que es coneixen.

Vem arribar al vespre a Cádiz, ens vam instal·lar a un hostel de motxil·leros i vam sortir al carrer a viure la festa. Per sort, poc a poc, vaig anar recuperant la salut i les ganes de festa, i vaig començar a gaudir dels espectacles de carrer que se succeïen per tot arreu. Des de les populars "Chirigotas", als "Romanceros", els "Coros", o les "Comparsas" entre altres, hi ha una gran varietat d'"Agrupaciones" que fan del Carnaval de Cádiz, un esdeveniment únic i de gran interès cultural i artístic.




Si tenim en compte que a Cádiz hi viuen prop de 130.000 habitants, i només de "Chirigotas" se'n compten unes 230 (entre legals i ilegals), el que suposa uns 2.500-2.800 chirigoteros, més tota la gent que participa en la resta d'agrupacions, vol dir que un gran percentatge de la població participa activament de la festa. I no només els homes adults, sinó que hi ha agrupacions infantils, juvenils, de dones, mixtes fins i tot... Vaja, digne d'admirar.


Un altre aspecte a destacar és l'ambient de festa al carrer que es viu durant el carnaval. Els carrers cèntrics de Cádiz s'omplen a vessar de gent, per gaudir dels espectacles oficials i no oficials, i per prendre unes copes tot fent-la petar. El "botellón" és un altre signe identitari de la zona i hi ha multiples comerços que el promouen oferint "lots" en oferta per a butxaques poc plenes: ampolla de wisky, dues bosses de gel, i coca-cola de 2 litres per 20 euros, per exemple. Després es fa difícil passar entre la gentada, l'estretor d'alguns carrers i la gran quantitat de bosses, ampolles, llaunes i demés que s'acumula pel terra.
Un punt dèbil, al meu parer, de la festa, és que a part de les actuacions de les diverses agrupacions pels diversos escenaris i carrers, no hi ha música enlloc més, a part de les carpes de fi de festa. Els bars i penyes vàries, solament serveixen menjar i beure, però no hi ha cap mena de música de fons per animar l'ambient. Així que vas passejant pels carrers i trobes multituds de gent al mig del carrer xerrant, bebent i poca cosa més.

Coro de Cádiz
Comparsa
Per continuar la festa un cop acabades les actuacions de les diverses agrupacions, quedaven les dues carpes instalades per l'ajuntament a banda i banda de la bahia, amb música discotequera fins a altes hores. En aquest espai vam acabar les nits ballant i/o bebent al ritme dels classics del moment. És més, jo diria que cada dia es repetien les mateixes cançons i en similar ordre. Fins i tot vaig poder escoltar música catalana: Estopa, El Último de la Fila, Antonio Orozco... tot molt català, jeje.

Després de deixar Cádiz i d'acomiadar-nos del Depor, em vaig quedar amb l'Ito un parell de dies per Sevilla. Tot i el temps plujós que hem tingut, haig de dir que Sevilla és una ciutat encantadora. Edificis majestuosos, una catedral descomunal, una Giralda altíssima, uns carrerons encantadors, jardins per tot arreu... vaja, una delicia per passejar, mirar, veure, beure, menjar...

Giralda de Sevilla

Un fet curiós d'aquesta ciutat és l'estretor d'alguns dels carrers per on han de passar vianants i cotxes. Hi ha voreres que no tenen ni vint centímetres d'amplada i s'ha d'anar amb compte de no patinar quan el terra és moll per si ve un cotxe pel darrera.
També és curiós la gran quantitat d'imatges religioses que es veuen a les parets dels edificis. A part de la gran quantitat d'esglésies, convents, claustres, catedrals, etc., la gent decora les seves cases amb alguna imatge religiosa a la façana, com una verge, un sant, o un Crist (vaja un no, el que hi va haver).

vista des de dalt de la Giralda

A Sevilla no es viu el carnaval amb la intesitat que es viu a Cádiz, però també els encanta la festa i la bona vida. Ho vam comprovar en els diferents àpats que vam fer a la ciutat del Nervión: "tapita" per aquí, "tapita" per allà, vinito per aquí, canyita per allà... Ara ja comencen a preparar-se per la Setmana Santa que en aquesta ciutat es viu amb especial devoció. I poc després, la Feria d'Abril, que enguany celebraran al maig, i que allarga la festa uns quants dies més. Una noia catalana que estudiava allà ens va dir que a la universitat els havien dit que no calia que tornessin després de Setmana Santa, que ja es retrobarien després de la Feria.

Us deixo també un vídeo que vaig gravar en un espai de cultura flamenca bastant alternatiu que vam descobrir anomenat "El Corralón de Castellar" (al carrer del mateix nom). Gori a la guitarra i Carmen al cante. Molt emotiu i molt autèntic.


Bé, i així va acabar el meu periple carnavalesc-andalús de la setmana blanca. Entre coplas, tangos i bulerías,  montaditos, cañas i vinitos... una bona experiència a repetir, si és possible. Us ho recomano amb fervor.

divendres, 11 de març de 2011

Cesc.


El passat dimarts vaig poder seguir l'emocionant partit dels vuitens de final de la lliga de campions entre el Barça i l'Arsenal d'Anglaterra. Vaig patir com un boig davant el televisor del hostel on estavem allotjats, juntament amb els amics Ito i Depor, i un bon grapat de gent de tot arreu: brasilers, francesos, espanyols, xilens... vaig comprovar que el Barça desperta pasions per tot el món. El seu joc és motiu d'admiració i elogi, i els seus jugadors admirats i idolatrats.

Aquests dies s'ha tornat a obrir el debat de la necessitat que el Barça recuperi a Cesc, un jugador format a les categories inferiors del club, i actualment a les files "gunners". Es parla de la xifra topall que hauria de pagar el Barça per a recuperar a Cesc. Que si 30, 40, o com a molt 45 milions d'euros. Diuen que Guardiola el vol, i que la directiva pensa fer front a un esforç econòmic per tal que Cesc torni a casa.

Personalment penso que no s'hauria de pagar ni un "duro" per Cesc. No podem crear un precedent perillós de cara al futur. Si el Barça paga ara, estarà acceptant que les joves promeses puguin marxar del club per quatre "duros" després d'anys de formació i cura, i tornar al club per la porta gran i amb un cost extraordinari. El missatge pels joves de la cantera seria: marxeu sense por que si trionfeu ja us farem tornar al preu que ens demanin.

Crec que el missatge que el Barça ha de transmetre no és aquest, sinó el contrari. Si marxeu, penseu que us costarà molt tornar al Barça, i no farem cap esforç econòmic perquè torneu. Si tant us estimeu els colors blaugranes, quedeu-vos al club, i lluiteu per arribar el més amunt possible. Seguiu l'exemple de Xavi, Valdés o Busquets, i sereu estimats i valorats en la justa mesura. Crec que l'afició va resoldre clarament el dubte quan va acomiadar Cesc del camp amb una xiulada (i algun aplaudiment). Perquè serà?

Per cert, on anava Cesc amb les grenyes de quillo de la foto? Que em volia imitar o què?

dimecres, 9 de març de 2011

El "temazo" del dimecres (la "Chirigota" de Los Enteraos)


Us deixo una petita mostra de les populars "Chirigotas" del carnaval de Cádiz. Aquesta és una perla d'un dels grups finalistes del concurs oficial l'any 2009, "Los Enteraos", que segons molts gaditans hauria d'haver estat la guanyadora. Això de cantar rimes catxondes per carnaval és un art que ve d'antic i mou a moltíssima gent en tota la província, i fins i tot, d'altres províncies d'andalusia. Aquest any, sense anar més lluny, els guanyadors del concurs oficial de chirigotes han estat un grup de Sevilla. Els gaditans però, ho accepten amb esportivitat i bon humor, com la majoria de les coses de la vida...

Properament us explicaré quelcom més d'aquest periple pel sud d'Espanya.

dissabte, 5 de març de 2011

Setmana blanca (primera i última?)


Haig de reconèixer que jo vaig ser un mestre crític, molt crític, amb la gestió del exconseller d'educació Ernest Maragall. Però avui, vull fer un acte de constricció i dedicar-li unes paraules d'elogi per aquesta setmana blanca que ens va deixar. Potser última, segons diuen. Quina pena! I és que jo només hi veig coses positives en aquest període de descans, festa, vacances...

Personalment, com a mestre d'escola de primària, aquests dies de festa enmig del mes de març, i conincidint amb la festa de carnaval, em permet anar a gaudir una festa molt especial: el Carnaval de Cádiz. No sé si hauria pogut viure'l en directe mai, de no haver estat per aquesta fabulosa setmana blanca. I a ben segur que aquesta experiència em servirà per formar-me i cultivar-me, i repercutirà positivament en els meus alumnes... No ens hem de formar contínuament els mestres? Doncs aquesta és una bona ocasió per continuar formant-me.

Pels alumnes aquesta parada també és magnífica. Pregunteu'ls-hi. Que els trenca el ritme d'estudi? Bah! Tonteries. No existeix això del ritme d'estudi. Jo veig alumnes que estan igual d'empanats el primer que el darrer dia de classe, i d'altres que et fan la feina sigui quan sigui, i a l'hora que sigui. I aquests mateixos alumnes, depenent del que es faci a l'aula poden estar a plè rendiment o semblar que no hi són. Així que això dels ritmes no em serveix d'excusa. Segurament molts pares desitjarien que per no trencar el "ritme" d'aprenentatge dels seus fills, el calendari escolar s'allargués per l'inici i pel final. És a dir, que a finals d'agost anessin començant (que ja estan avorrits de tantes vacances, jajajajajaja), i que paressin cap allà mitjans-finals de juliol. Aleshores sí que tindrien un bon ritme i no es trencaria la dinàmica d'"estudi". 
És possible, fins i tot, que alguns alumnes aprofitin aquesta aturada de les classes per treballar a casa amb més tranquil·litat i avançar feina. De fet, més d'un mestre ja s'ha encarregat de deixar feina als seus alumnes, no fos cas que es dediquessin únicament i exclussiva, a jugar i fer el ronso. I qui no tingui feina, segur que tindrà algun exàmen a la tornada de les mini-vacances. Que aprofitin ara que tenen temps per estudiar. ;-)

També hem de pensar en tots els monitors, esplais, casals, cases de colònies, albergs, pistes d'esquí, etc., que se'n beneficien d'aquest període vacacional. Els avis i les àvies també han d'estar molt contents de poder estar amb els seus estimats nets durant una setmana sencera, oi?

L'estalvi energètic (ara tan de moda) que suposa tancar les escoles i instituts durant una setmana sencera segur que repercutirà positivament en l'economia del país, i ens ajudarà a aixecar el vol i tirar endavant. Jo, fins i tot, hagués allargat aquesta aturada una setmana més, per estalviar uns quants calerons més!

Bé doncs, companys, companyes, amics, amigues, alumnes, m'acomiado de tots vosaltres per uns quants dies, per anar a un curs de formació a Cádiz. Formació intensiva. Espero aprofitar bé totes les activitats que es realitzin (fins i tot si es fan cates de diferents begudes típiques de la zona), aprendre moltes coses interessants (no sabeu el que s'aprèn viatjant i a les nits), per poder explicar-vos-les a la tornada.

divendres, 4 de març de 2011

Visit Spain, Visit Madrid, but first visit Catalonia!


La mare que els va parir... Només em faltava sentir això. Resulta que el govern d'Espanya subvencionarà al Reial Madrid amb 1 milió d'euros (més 1 milió de la Comunitat de Madrid i 1 milió més de l'Ajuntament) per promocionar el país veí a nivell turístic. Diu el ministre d'Industria, Turisme i Comerç, Miguel Sebastian, que també van oferir al Barça de Laporta aquesta possibilitat, però que el senyor Laporta no ho va acceptar. Xapó pel Laporta. A prendre pel cul aquest milió d'euros de merda (comparat amb els 30 que ens donen els Qatarís és caca de la vaca) i els polítics espanyols en general.

Espero que el Sandruscu no es deixi entabanar per quatre duros i els enviï a prendre pel cul, igual que el Laporta. El Barça ha estat, és, i ha de ser un simbol catalanista, i amb el logo de Catalunya a la màniga i la senyera al clatell ja en tenim més que de sobres. El Barça és un pol d'atracció turística de primer ordre, i cal que el club continuï promocionant la terra catalana arreu del món. A Espanya ja hi ha prous equips com per promocionar l'imperi, així que, que no vinguin a tocar el que no sona ara.

Potser a partir d'ara hi haurà cues a les oficines del Ministeri d'Industria, Turisme i Comerç, de la resta de clubs espanyols que voldran rebre la mateixa subvenció que els blancs, per promocionar Espanya. Ja m'imagino la samarreta del València CF amb el lema "Visit Spain, Visit València" (amb perdó dels valencians de bé), del Sevilla "Visit Spain, Visit Sevilla", del Getafe "Visit Spain, Visit Getafe" i etc., etc.

Aquesta notícia m'ha refrescat la memòria i m'ha vingut al cap una cantarella que cantava de petit que deia "Ala Madrid, ala Madrid, el equipo del gobierno, la vergüenza del país (veí)"...

dijous, 3 de març de 2011

Tornen els "Sopa".


Després de deu anys d'inactivitat musical, ahir els membres d'aquesta popular banda del "rock català" dels anys 90, van anunciar que es tornarien a juntar per realitzar un concert únic el proper dia 9 de setembre al Palau Sant Jordi de Barcelona. 

Jo sóc de la generació que va viure amb plena intensitat el boom mediàtico-musical del aleshores anomenat "Rock Català", liderat per bandes com els Sopa, els Pets, Lax and Busto, Sau, Sangtraït, Kitsch, Umpah-pah, etc. Potser aquell boom va ser programat a nivell polític i mediàtic, davant de la necessitat de promoure a nivell popular i a nivell comercial la música "moderna" cantada en català. De fet en aquella època el que s'escoltava per les ràdios i teles eren bàsicament bandes de la "movida" madrilenya (Alaska, La Union, Hombres G, Mecano) i/o que cantaven en castellà (El Último de la Fila, Radio Futura, Loquillo, Rebeldes...).

Aquesta eclosió de grups que cantaven en la nostra llengua, va tenir el seu zenit en un concert celebrat l'any 1991 al Palau Sant Jordi amb la presència de les quatre bandes més seguides del moment: Sopa, Els Pets, Sangtraït (els meus preferits de sempre) i Sau. Van aconseguir omplir a vessar el recinte, i tot i que jo no hi era, vaig comprovar per la televisió i pels comentaris d'amics que sí que hi van ser, la catarsi col·lectiva que es va produir aquell dia.

Tot i que en el seu moment, amplis sectors de la població consideraven que aquella eclosió de la música en català era artificial i programada, i inclús es qüestionava la qualitat musical d'algunes de les bandes del moment, el pas del temps ha demostrat que darrera de tota la moguda mediàtica i la propaganda oficial, hi havia uns quants bons músics i unes quantes bones cançons, que no haguessin perdurat en el temps si no fos perquè a la gent els agradava, i van continuar escoltant-les. I les noves generacions, ja sense clixés ni prejudicis, continuen assistint als concerts de bandes sorgides en aquella època com els Pets, Lax and Busto, Dr Calypso, etc. I estic convençut que el dia 9 de setembre s'omplirà el Palau Sant Jordi dels fans de Sopa de tota la vida, i dels que els han anat descobrint des d'aleshores ja sigui perquè van trobar un disc a casa dels pares, o perquè els han sentit centenars de vegades en festes, al pub, o a la discoteca.

Gràcies a la moguda iniciada per bandes com els Sopa, avui en dia tenim un ventall amplíssim de bandes de diversos estils musicals cantant en català, i ja no és notícia sentir múscia en català a la ràdio o a la tele. Grups com La Troba de Kung-Fu, La Carrau, Kop, Mesclat, Dijous Paella, Gertrudis, Manel, Els Amics de les Arts, Obrint Pas...

Us deixo un "temazo" dels Sopa que vaig descobrir escoltant un programa de Catalunya Ràdio, que es feia a la matinada farà ja més de deu anys, i que es deia "La nit dels ignorants". El dirigia un tal Carles Canut (un paio bastant borde, val a dir).


dimecres, 2 de març de 2011

El "temazo" del dimecres.


Els mítics Skatallites, de Jamaica, encara continuen tocant pel món tot i la seva avançada edat. Que potser han fet un pacte amb el diable? Si encara no els heu vist en directe, no desaprofiteu l'ocasió quan se us presenti.

dimarts, 1 de març de 2011

Elogi als avis.


Molt divertit el vídeo que m'ha arribat d'un avi entretenint-se, a la vegada que entretenint als seus néts, ballant música electrònica al menjador de casa. Quants avis deuen haver fet el mateix, o similar, davant dels seus néts, en alguna ocasió? Jo, si algun dia sóc avi, crec que em vull semblar al del vídeo.

Quina gran sort tenen els infants amb avis com aquest, que els entretenen i els dediquen una estona del seu temps lliure. N'hi ha que dediquen "molta" estona del seu temps lliure per sort dels fills/es. Què faria la societat moderna sense uns avis tan disposats i abnegats? Com s'ho farien molts pares i mares per conciliar vida familiar i vida laboral?

Afortunadament per moltes famílies, avui en dia un avi es pot trobar en plena forma física i mental més enllà dels 70 "tacus", i dedicar uns quants anys de la seva jubilació a tenir cura dels néts. Portar-los a escola, recollir-los, portar-los a les activitats extraescolars, recollir-los, reunir-se amb les mestres, donar dinars, sopars, esmorzars, banyar-los, acollir-los a dormir, portar-los al parc...