"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 25 de setembre del 2022

60 anys de les pitjors riuades viscudes a Catalunya.

 


Avui es compleixen 60 anys d'un dels fets més tràgics esdevinguts a Terrassa, i part del Vallès Occidental i Baix Llobregat, a causa del desbordament dels rius Bessos i Llobregat per les intenses pluges del 25 i 26 de setembre del 1962, que va deixar prop de 1.000 morts. Una història que a la meva família paterna els va tocar viure de prop tot i que, afortunadament, no van haver de lamentar cap víctima mortal. 

La família del meu pare vivien al barri de Ca n'Anglada, molt a prop de la riera de Les Arenes que va desbordar i es va endur cases senceres, cotxes, animals, i desenes (centenars) de persones. Les tietes m'explicaven que es van despertar de nit pels trons i llampecs i van haver de treure aigua de dins de la casa, i que l'endemà al matí es van apropar a la zona més afectada i que era indescriptible. Terrible.

El meu pare, que aleshores era a Madrid fent el servei militar va assabentar-se per uns companys que havien vist la notícia a la tele i va obtenir un permís per poder tornar a casa per saber com estava la família, ja que les comunicacions havien caigut.

El meu avi, que treballava a la brigada municipal va haver de treballar en les feines de neteja i reconstrucció.

Per la banda de la família materna, em van explicar que la riuada s'havia endut per davant l'hort que tenien a la llera de la riera de Gaià que també va créixer espectacularment. 

Recentment s'ha estrenat un documental al programa Sense Ficció de TV3, "Els nens de la riuada", que entrevista persones que van viure aquells tràgics fets. I també destapa els casos de nens que van ser entregats en adopció a famílies adeptes al règim franquista, sense haver intentar trobar a familiars directes, ni haver fet cap tipus de registre de les adopcions. Esfereïdor!

El passat dilluns vaig poder assistir a l'estrena del documental a Terrassa, al cinema municipal, el Catalunya, i tinc gravats a la ment els plors d'una dona que tenia dues butaques a l'esquerra. Molt dur.