"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 30 d’abril de 2019

Cultura per la vena.


La setmana passada vaig viure un final de setmana intens pel que fa a activitat cultural. Dijous al cinema (Peret:yo soy la rumba), dissabte al concert dels Obeses a la sala Faktoria de Terrassa, i el diumenge al teatre Principal a veure l'obra Escape Room. Les tres experiències em van fer gaudir molt. Visca la cultura!

dilluns, 29 d’abril de 2019

Eleccions 28A. Catalonia is not Spain.


Bé, vist els resultats finals de les eleccions al Congreso i al Senado espanyols celebrades ahir, es confirma a Catalunya la tendència a l'alça de l'independentisme (passa de 17 a 22 representants), i el progressiu descens de les forces espanyolistes (de 30 a 26). Personalment, estic força decebut amb la no entrada del Front Republicà que es va quedar a escasos 5.000 vots d'obtenir un escó. Però ja se sap, aquelles coses del vot útil i tal... bé, i cal afegir-hi l'escassa presència mediàtica, fins i tot dels mitjans catalans, que ha tingut, i les mancances pressupostàries per poder publicitar-se i donar-se a conèixer.

En tot cas, fa temps que tinc clar que la nostra guerra no és al Congreso de los Diputados, si no al nostre Parlament. Si volem ser sobirans i arribar a la llibertat ho haurem de guanyar a casa nostra, ja que no hi ha cap partit espanyol amb possibilitats de governar que estigui disposat a cedir en aquest aspecte. El PSOE ho va dir per activa i per passiva durant la campanya, que mentre ells governessin, no hi hauria referèndum, ni dret a l'autodeterminació, ni hòsties.

Un dels temes que preocupaven abans dels comicis era el possible auge de l'extrema dreta a casa nostra. Finalment, això no ha estat així, i VOX tan sols ha obtingut un escó. I entre aquests, C's i PP sumen tan sols 8 escons. Misèria. Evidentment, els votants d'aquests partits es concentren a l'àrea metropolitana, i en algun barri de la part alta de Barcelona. Bàsicament de comunitat immigrant d'origen espanyol poc, o gens, integrada.

Cal destacar la important davallada del PP, tant a nivell català com espanyol. Bé, a Catalunya ja tenia poc marge per empitjorar... Sembla que el discurs radical de Casado i de la Cayetana Álvarez de Toledo no han convençut els votants, que o bé han girat cap a la moderació del PSOE o han preferit els radicals de C's i VOX que són organitzacions en creixement i sense grans escàndols de corrupció.

També remarcable és la nul·la representativitat dels partits de la dreta més reaccionària al País Basc. Ni el PP, ni C's, ni VOX han obtingut cap escó allà. Sembla que en temps de pau, els bascos no compren discursos d'odi i fractura... A Catalunya en canvi, el conflicte és viu, i hi ha massa colons com per evitar que aquestes forces tinguin representació.

Bé, i ara a esperar esdeveniments i a veure què farà el PSOE. No té majoria absoluta, ni té suficient per pactar amb Unidas Podemos solament. O bé pacta amb C's, cosa gens descartable, o bé ha de tornar a negociar amb les forces nacionalistes o independentistes per formar un govern estable. Facin apostes.

divendres, 26 d’abril de 2019

La porra del 28-A.


















Hem vingut a jugar!!

A veure què us sembla la meva porra per al diumenge:

- ERC:10

- PSC: 9

- JxCat: 7

- Comuns: 7

- C's: 6

- FR: 5

- PP o VOX: 4

dijous, 25 d’abril de 2019

Peret, yo soy la rumba.


Avui he anat al cinema municipal de Terrassa, el Catalunya, a veure la peli-documental de Paloma Zapata sobre la vida (biòpic) de Pere Pubill Calaf "Peret", mort a l'agost del 2014, pioner, si no creador, de la rumba catalana, que va popularitzar i internacionalitzar des del seu carrer de la Cera al barri del Raval de Barcelona. La pel·lícula transcorre entre aparicions televisives del geni, vídeos familiars, i trobades de familiars o d'antics companys que rememoren vells records, a banda d'alguna reconstrucció dramatitzada per actors. El film compta a més amb la narració, en castellà, de l'Andreu Buenafuente. Tanmateix, la major part del metratge és en la llengua dels familiars i amics del Peret, és a dir, en català.

He de dir que m'ha agradat molt el biòpic del Peret. Té moments per a tot tipus d'emoció. Del riure al plor, passant, evidentment, per les ganes de cantar i picar de mans. Un gran llegat per a la música catalana.

dimecres, 24 d’abril de 2019

El "temazo" del dimecres. NOFX - "Don't call me white".


Els NOFX són un grup de punk-rock californià creat l'any 1982 a Los Angeles. L'any 1994 van guanyar força popularitat a nivell internacional gràcies al seu àlbum Punk in Drublic, on incloïen la cançó "Don't call me white". Dos anys després tocaven al festival d'Escalarre o Doctor Music Festival. La gravació és d'aquest concert, que el canal 33 es va encarregar de subtitular per als seus espectadors.

El proper 17 de maig la banda serà al Poble Espanyol de Barcelona al Punk in Drublic Festival, compartint cartell amb bandes mítiques com Bad Religion, Lagwagon i altres.

dilluns, 22 d’abril de 2019

Sant Jordi i el drac.

"Sant Jordi i el drac" (Jacopo Tintoretto, 1560).

I de la sang que brollava del drac va néixer un gran rosal del què Sant Jordi va tallar una bella rosa per regalar a la princesa.

- Ah, merci. Molt bonica, però no està gaire bé això d'arrencar les flors de la natura.
+ És una mostra del meu amor vers tu.
- S'agraeix, però a mi si em convides a una birra em fas més feliç.
+ Amb mi tindràs el què vulguis.
- No, si era una forma de parlar... no necessito res de tu.
+ Tu i jo serem un. Vull ser el teu príncep.
- A veure... tu com et deies? Jordi? Em sembla que aquí hi ha un malentès.
+ Jo he mort el drac. I ton pare m'ha promès la teva mà.
- Mon pare? Però què t'empatolles? Què s'ha cregut aquest cretí? Jo no estic en venda xato.
+ Però, però... jo em pensava que després de salvar-te del drac em compensaries amb el teu amor.
- Salvar-me del drac? Home, tampoc exageris que quan has arribat jo ja el tenia mig grogui, eh!
+ Bé, però l'estocada definitiva ha estat la meva.
- Sí, és clar, quan ja el tenia a terra plegat de cames... Nano, jo portava vint minuts lluitant amb aquesta fera.
+ Bé, tant se val, no ens discutirem per això. Però en tot cas, deixa'm ser la teva mitja taronja.
- Mitja taronja? D'on ho has tret això? Em sembla que mires massa Tele 5. Em sap greu, però em sembla que amb mi ho tens difícil...
+ Per què em tractes així, oh bella princesa? Jo només t'ofereixo el meu amor incondicional i verdader, i tu et mostres freda i distant.
- Mira noi. Et seré sincera. És que jo sóc lesbiana, saps?
+ Coi, haver començat per aquí! Tinc un munt d'amigues que ho són. Si ho sé abans potser no m'hi fico amb el drac.
- Total, pel que has hagut de fer...
+ I el teu pare no en sap res?
- Oi tant que ho sap, però devia patir per la meva integritat i no t'ha volgut dir res perquè no et fessis enrere.
+ Serà cabró el paio!
- Ei, no et passis que és mon pare i, a més a més, és el rei.
+ Perdó, no et volia ofendre.
- Que és conya home!
+ Haha, com ets princesa!
- Digue'm Jordina.
+ Molt bé, doncs, Jordina, vols anar a fer una birreta ara?
- Vinga. Pagués tu.
+ Cap problema. Saps si tenen Moritz en aquest poble?


I aquesta és la meva humil participació als Relats Conjunts del mes d'abril.

diumenge, 21 d’abril de 2019

Fraternal? El què tinc a l'engonal.























Avui hem vist les macabres i terribles imatges del tradicional afusellament i crema d'un ninot amb la imatge de Puigdemont al poble sevillà de Coripe. Un espectacle públic seguit pels veïns del poble, amb infants inclosos, que inclou la passejada del ninot pel poble, el penjament, l'execució amb foc real i la crema final. La barbàrie feta cultura. Una mostra més de l'Espanya negra i troglodita. Veient aquestes imatges, em ve al cap aquella cançó dels madrilenys Def Con Dos que deia "España ya no es roja, España no es azul, España ahora y siempre es negra como el betún".

dissabte, 20 d’abril de 2019

Tiago Brandâo (Ministre d'Educació de Portugal): “No hay que ser impositivos: cuando confías en las escuelas, responden”.

Tiago Brandâo (Foto: El País).

(Més enllà dels resultats en les proves PISA, que no em diuen gaire res de la qualitat d'un sistema educatiu, cal reconèixer que els portuguesos han fet grans avenços en matèria educativa, amb una clara aposta per l'escola pública, de qualitat, i la que garanteix la igualtat d'oportunitats. I evidentment, invertint-hi uns percentatges dels pressupostos per sobre de la mitja europea.)  

Con 38 años, el bioquímico Tiago Brandão Rodrigues (Paredes de Coura, 1977) abandonó para siempre su puesto en la Universidad de Cambridge para convertirse en el ministro de Educación más joven de la historia de Portugal. No tenía experiencia política, ni carné socialista, pero sí un fuerte compromiso social. La prensa internacional describe hoy a Portugal como la “estrella emergente en educación” por sus avances en el Informe PISA. Al cambio de siglo, se situaban en la cola y en el último logró 501 puntos en Ciencias (493 los escolares españoles), 498 en Lectura (496) y 492 en Matemáticas (486). Y el país destaca también en la autonomía de los centros, la innovación pedagógica, la gratuidad de los libros de texto o la intensa formación del profesorado. Pero, desde el verano, los docentes protestan para que se les reconozca la antigüedad laboral que se les congeló con la crisis. El ministro, en perfecto español [vivió siete años en Madrid], concedió una entrevista a EL PAÍS en el Education & Skills Forum de Dubái, al que este diario acudió invitado por la organización.

Pregunta. A diferencia de España, han logrado el consenso político clave para la mejora.

Respuesta. La espina dorsal del sistema educativo tiene 30 años. Hay un consenso político y social sobre la necesidad de que aumente su calidad para que haya igualdad de oportunidades y sirva de palanca del crecimiento económico y de la democratización cultural. Por eso hay continuidad en la inversión [Portugal gasta un 5,1% de su PIB en educación, frente al 4,7% de media de la UE], con un parón con la crisis entre 2011 y 2016. El presupuesto bajó más de 1.000 millones y lo hemos logrado recuperar.

P. Su avance es fruto de muchas iniciativas, no de un día.
R. Sí. El sistema gratuito de preescolar, el plan nacional de lectura, el programa de matemáticas o el de enriquecimiento curricular... Los niños de 1º a 4º de primaria tienen cada día dos horas gratuitas y voluntarias de extraescolares, para aprender un instrumento, otra lengua o ir a un club de ciencia. Además, hay 130 conjuntos de colegios de intervención prioritaria, de zonas deprimidas, que reciben recursos extra.

P. Dice el director de PISA, Andrea Schleicher, que los profesores de España “trabajan como en una cadena de producción”. El modelo portugués es el opuesto.
R. Dentro del currículum nacional dejamos que las escuelas trabajen un 25% del programa con su propia estrategia. Suelen fusionar asignaturas —Historia y Geografía, o Matemáticas y Física—, trabajan experimentalmente o diseñan proyectos anuales. Estuve en una clase donde los profesores de Biología, Química y Filosofía iban rotando por pequeños grupos para abordar de forma integral el asunto de las drogas y el dopaje. No hay que ser impositivo, las escuelas ven que se confía en ellas y han respondido muy bien.

P. Autonomía con control.
R. Expertos de la universidad e inspectores visitan durante una semana la escuela y emiten un informe. No se hace una clasificación, es solo una especie de auditoría para ayudar en el proyecto pedagógico.

P. Portugal presenta una gran brecha entre clases sociales en los resultados académicos.
R. Sí, hay diferencias muy notables y debemos trabajar en ello. Portugal viene de una dictadura en la que la educación no era un tema central. Muchos adultos aún tienen grandes carencias de cualificación y hay que formarles.

P. Sorprende la reducción del índice de abandono temprano.
R. Sí. España en el año 2000 estaba en el 29,1% y ahora en el 17,9%, mientras que Portugal ha pasado del 44% al 12,6% [aún por encima de la media europea del 10,6%]. Cuanto más te aproximas al final es más difícil bajarlo, hay que hacer un trabajo refinado para trabajar con cada estudiante.

P. Las subvenciones para los centros concertados llevan camino de desaparecer en su país.
R. Había 79 colegios concertados que consumían 140 millones al año y la ley dice que deben existir donde la escuela pública no cumple su función. Hemos quitado la subvención para el próximo curso a 49 de ellos y gastaremos 45 millones. En Santa María de Feira, a 30 kilómetros de Oporto, había un centro privado que recibía casi seis millones de euros y al lado cuatro escuelas públicas casi desiertas. No tenemos un afán excluyente, solo cumplimos con la ley.

P. En España protestaría en la calle un tercio de las familias.
R. [Sonríe y no contesta].

P. ¿Por qué gastan tanto en preescolar?
R. Por mi doctorado en Neuroquímica sé que la etapa de los tres a los seis años es crucial para el conocimiento y el acceso a valores colectivos, la ciudadanía o la enseñanza inclusiva. Un niño no discrimina por defecto, los adultos trabajamos para que lo hagan. Y el preescolar es un instrumento de equidad: si el niño está en casa puede que su entorno no estimule el aprendizaje y los valores que aprendería en la escuela.

P. Los maestros de preescolar en su país cursan un máster (cinco años de preparación, uno más que en España). En España, la formación inicial de los profesores está en el debate.
R. Sí, y uno de los tres cursos de Magisterio previos al máster de dos años se dedica casi por entero a dar clases tutorizadas. En 1975 teníamos 120.000 niños que entraban en primero de primaria en Portugal y ahora 87.000. Eso es malo, porque se pierde masa crítica, pero nos ha permitido capacitar mejor durante su carrera a los profesores y convertir 8.000 docentes en funcionarios.

P. En España hay consenso en que los niños estudian demasiadas cosas y con poca profundidad. Ustedes ya han tomado medidas.
R. Hemos adelgazado el currículum casi sin cambiarlo. No es una revolución —hubiese sido un lío con los libros de texto— sino que damos coherencia a las mejores prácticas internacionales. Un antiguo ministro de Educación, Guilherme d’Oliveira Martins, y un grupo de académicos han elaborado un informe sobre los valores, capacidades y habilidades que hay que adquirir al concluir la enseñanza obligatoria. Ahora se evalúan en las pruebas nacionales también las expresiones artísticas y psicomotrices, que se habían descuidado en los colegios para centrarse en Portugués y Matemáticas, las asignaturas examinadas externamente. Muchos niños no sabían hacer la voltereta.

P. También Portugal va avanzada en la inclusión de niños con necesidades especiales en escuelas ordinarias. La ONU ha criticado a España su demora.
R. El 97,5% de este alumnado está ya en colegios ordinarios. Empezamos en 1992, casi antes que nadie en Europa. Ahora hemos creado un diploma para la inclusión, porque los derechos humanos se cumplen, no se aplazan. Cuesta mucho cambiar la forma en que se mira a estos alumnos. Se les ve clínica y no pedagógicamente. Lo importante es que puedan estar cada vez más en el aula para facilitar su transición a la vida laboral. Estamos capacitando a los trabajadores de los centros y hay un guía que les apoya, no es una labor solo de los profesores de educación especial.

P. Muchas de sus ideas las respaldaría la ministra española.
R. Sí, he hablado mucho con Isabel [Celaá] y lo vimos con detenimiento en la cumbre de Valladolid.

divendres, 19 d’abril de 2019

Cicloturisme per Andorra.


Aquesta setmana he estat recorrent amb la bicicleta de carretera alguns ports de muntanya del Principat d'Andorra. Es podria dir que a Andorra tot són ports de muntanya i hi ha poques rutes on puguis pedalar alegrement i tranquil·la, ja que els desnivells són importants. Entre els ports que he escalat hi ha el del Cabús (2.302 m.), en la frontera d'Andorra i Catalunya pel nord-oest, tot i que a falta de sis kilòmetres vaig haver de girar cua per la pluja. També he pujat al coll d'Arcalís (2.225 m.), on hi ha l'estació d'esquí. Aquí també em vaig quedar amb les ganes de fer cim perquè a uns 2 kilòmetres una pista es menjava la carretera i no es podia anar fins al final d'aquesta. Al coll de Beixalís (1.796 m.), entre Anyós i Encamp, sí que vaig fer cim, pel costat d'Anyós. Algun dia el faré per l'altra banda, que és molt més dura i curta.








dijous, 18 d’abril de 2019

Os de Civís.


Avui he visitat el poble d'Os de Civís, un petit poble de la comarca de l'Alt Urgell, al qual s'hi accedeix per Andorra, passat el poble de Sant Julià de Lòria, al poc d'entrar al Principat. A escassos 8 km. s'arriba a Os de Civís per una carretera plena de revolts però molt ben cuidada, passant per la localitat encara andorrana de Bixessari. Si es volgués accedir per terres catalanes, caldria circular per una pista de terra més de 40 km., així que és més fàcil entrar a Andorra per tornar a Catalunya al cap de poc, això sí, sense duana.

El poble sembla aturat en el temps, amb cases de pedra i fusta, i amb poques edificacions noves. En vint minuts recorres el poble, de baix a on hi ha el riu, fins dalt on hi ha la parròquia de Sant Pere. Les muntanyes pirenaiques envolten el poble, i m'imagino que en els hiverns més crus deu quedar colgat de neu.

Tot i que a l'entrada del poble hi ha tres o quatre restaurants, avui només he trobat obert un, l'Hostal La Font, on fan un menú d'aquells que poden menjar tres: escudella típica catalana, amanida catalana, i un tercer plat que pot ser alguna carn a la brasa o altres plats del dia. La carn a la brasa va acompanyada d'un tall de botifarra, botifarra negra, xoriço i mitja patata al caliu... i tenen un munt de postres tradicionals per triar. Un festival vaja. El recomano. I el poble també. ;-)



































dimecres, 17 d’abril de 2019

El "temazo" del dimecres. Pau Riba - "Rosa d'Abril"."


Enguany es compleixen 50 anys de la publicació de l'àlbum Dioptria de Pau Riba. L'excomponent del Grup de Folc va fer un dels àlbums icònics i més reconeguts de la música catalana i en català. Personalment, m'agrada molt aquesta cançó dedicada a la Mare de Déu de Montserrat amb un to humorístic i una musica que beu del reggae, i el rock.

dilluns, 15 d’abril de 2019

Política de baixes passions.

El líder de C's, Albert Rivera, provocant a la loclitat basca d'Errenteria.























En aquesta campanya per les eleccions espanyoles del 28A, els partits d'ultradreta espanyolistes competeixen per veure qui és més espanyolista i més antinacionalista català o basc. Fan actes en zones amb un fort sentiment independentista per tal de crispar a la gent i aconseguir fer-se les víctimes entre la seva parròquia. Així, darrerament hem vist com la candidata Cayetana Álvarez de Toledo sortia protegida, entre insults i xiulets, del recinte de la Universitat Autònoma de Barcelona, on havia anat a fer una conferència. O ahir mateix, l'Albert Rivera (Alberto Carlos Rivera de cara a les eleccions al Congreso), fent un míting al cor de l'independentisme basc, a Errenteria, on va ser escridassat i rebut amb llaços grocs, ikurrinyes i estelades pels locals.

Per al nacionalisme espanyolista, com més confrontació i tensió amb l'independentisme, millor. O com a mínim això és el que deuen pensar els seus caps de campanya. Ja veurem a l'hora de la veritat com vota la gent, si amb el cap o amb l'estòmac. En tot cas, sembla difícil poder votar partits com VOX, C's, o el PP amb un mínim de neurones actives...

diumenge, 14 d’abril de 2019

Ha mort la Neus Català.


























Ahir ens va deixar, als 103 anys, la darrera dels supervivents catalans dels camps de concentració nazis, en concret del de Ravensbrück, Neus Català i Pallejà, a la seva localitat de naixement de Els Guiamets, a la comarca del Priorat.

Neus Català fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat l'any 2005, i al 2015 li fou atorgada la medalla d'or d'aquesta mateixa institució, coincidint amb els actes de commemoració del seu centenari.

La Neus va ser una activista sociopolítica al llarg de tota la seva vida, militant comunista, membre de la resistència, i incansable lluitadora en la clandestinitat contra el franquisme, i els darrers anys va mantenir viu el record de les atrocitats del nazisme.

Tot homenatge és poc. DEP.

divendres, 12 d’abril de 2019

La foto de l'any.

Foto: Johm Moore.





















Del 27 d'abril al 26 de maig el CCCB tornarà a mostrar l'exposició del World Press Photo, amb les fotografies guanyadores d'aquest prestigiós concurs internacional de fotoperiodisme. Són un total de 134 fotografies d'entre les prop de 80.000 presentades a concurs. Una bona oportunitat de veure algunes de les coses què passen pel món i que gràcies als fotoperiodistes arribem (amb una mica de sort) a conèixer.

La foto guanyadora, que teniu aquí dalt, mostra una escena d'una identificació a una ciutadana immigrant als EEUU en presència desconsolada de la seva filla. L'administració de Donald Trump ha endurit les lleis d'immigració arribant a separar els fills petits dels seus pares.

dijous, 11 d’abril de 2019

Colònies a Can Ribas (Bigues i Riells).


Ahir vaig arribar d'una estada amb la canalla de P5 i de 3r de la meva escola a Can Ribas, a la localitat de Bigues i Riells (Vallès Oriental). La masia es troba ubicada en un emplaçament natural de la serralada pre-litoral on destaca la visió privilegiada dels cingles de Bertí, frontera natural de l'altiplà del moianès i el Vallès.

L'estada va ser de tres dies, de dilluns a dimecres, i per als alumnes van ser tres dies de gaudi a la natura, de joc, i de convivència. Afortunadament, la climatologia va acompanyar força, i només vam "patir" una estoneta de plugim el dimarts a la tarda. Això significa que els alumnes van poder jugar moltes estones a l'aire lliure, i per un munt de zones (herba, terra, pedres, arbres, arbusts, jardins, etc.)

Tinc un magnífic record de les meves colònies com a alumne. Eren els millors moments del curs sense dubte i sempre et queden records d'alguna activitat realitzada o d'alguna experiència viscuda amb els companys. Estic convençut que els alumnes de la meva escola també recordaran en el futur aquestes colònies a Can Ribas, i és possible, fins i tot, que a algun d'ells/elles em tinguin present en els seus records per algun motiu o altre. Per als mestres, l'espai de colònies també és un moment magnífic per establir vincles afectius més estrets amb els alumnes, que segur que redundaran en positiu a l'escola.








dimecres, 10 d’abril de 2019

El "temazo" del dimecres. Lax'N'Busto "Emiliano Zapata".


Tal dia com avui fa 100 anys, moria a Chinameca (Mèxic), Emiliano Zapata, dirigent revolucionari que liderà la revolta armada dels camperols contra el govern de Porfirio Díaz al 1910. Avui dia, els camperols indígenes de Chiapas s'autoanomenen EZLN (Ejército Zapatista de Liberación Nacional).

L'any 1998, el grup vendrellenc Lax'N'Busto, encara en actiu, li dedicaven aquest tema inclòs a l'àlbum "Sí".

diumenge, 7 d’abril de 2019

Superioritat insultant.

El jugador portuguès Gilberto Duarte celebrant un gol (Foto: diari As).


























Aquesta tarda s'ha disputat la final de la copa del rei de handbol a Alacant. S'han enfrontat el Barça Lassa (campió de les darreres sis edicions de forma consecutiva) i el Liberbank Cuenca (34-18). Tot i que el conjunt conquenc ha resistit estoicament durant els primers 30 minuts, a la segona part s'ha enfonsat físicament i mental i el Barça li ha passat per sobre com una piconadora.

Amb aquest títol, el club blaugrana suma 6 de 6 en les competicions en que ha participat, fins avui, aquesta temporada: estatals (copa Asobal, supercopa, lliga, copa del rei), la supercopa de Catalunya, i el mundial de clubs. Uns registres que fan palès la superioritat incontestable dels culés a les competicions estatals. És tanta la superioritat en els darrers anys, que l'handbol ha perdut gran part de l'emoció competitiva que havia arribat a tenir.

Jo vaig practicar l'handbol durant la meva etapa escolar, i recordo que ja aleshores em mirava els partits que feien a la televisió, i més endavant també havia anat de tant en tant al Palau a veure l'handbol en directe, en l'època gloriosa del Dream Team. Aleshores, tanmateix, la lliga espanyola era molt més renyida i hi havia rivals de gran potencial com el Bidasoa, l'Ademar León, el Valladolid, el Portland San Antonio, el Ciudad Real, o anys abans el Teka o el mateix Cacaolat Granollers o l'Atletico, que després de desfer l'equip a finals dels 90 va renéixer fa uns anys per tornar a desfer-se al cap de poc.

Una llàstima que aquest esport tan divertit i espectacular hagi perdut tota emoció a les competicions domèstiques. L'única competició amb emoció i igualtat és la lliga europea, la qual fa ja quatre anys que el Barça no guanya. Enguany jugarà els quarts de final davant del Nantes francès, pas previ per poder accedir a la final a quatre que es disputarà a primers de juny a Colònia.

dissabte, 6 d’abril de 2019

Jaume Funes: "Abraçades per encàrrec."



(Escrit del psicòleg i educador Jaume Funes per al Criatures de l'Ara. Molt d'acord amb la seva reflexió. Com a mestre, he de reconèixer, que visc amb un punt de por el fet de l'afectivitat envers els alumnes. La psicosi social degut als abusos sexuals cap a infants, ens col·loca a l'ull de l'huracà, i complica el fet de poder tenir relacions d'afectivitat, tant necessàries i humanes, amb els alumnes. El més trist de tot és que en ocasions són els/les propis/es companys/es de professió els què discriminen per raó de gènere.)

Aquests dies, sortosament, diferents denúncies i judicis han fet surar la realitat amagada dels abusos sexuals amb els infants. Tot el que fem sempre serà poc per evitar maltractaments evitables. 

Tanmateix, com que a la societat global i hiperconnectada en què vivim tot succés punyent pot acabar creant un nou problema, no acabo de sentir-me còmode. Podria rebotar-me pel fet que bona part del que està sortint a la llum tan sols indica què passa quan una Església, com ara la catòlica, és situada socialment per damunt de tot. I ho podria fer per recordar que la immensa majoria d’abusos es donen a l’entorn familiar.

Però no és això el que ara em preocupa. Pateixo perquè els infants i adolescents es quedin sense abraçades. Vivim en una societat hipersexualitzada que vol protegir els infants del sexe. I la reacció pot acabar sent poc menys que establir una mena de profilaxi total al seu voltant. Que cap adult s’acosti i, en cas de fer-ho, que se sospiti de les seves intencions! Escric tornant de debatre amb un grup d’educadors sobre com ajudar un adolescent de conducta difícil, en gran mesura per no haver tingut a la vida les abraçades que necessitava. Fa uns dies parlava amb el mateix grup sobre les maneres útils d’estar al costat dels adolescents migrants que estan sols entre nosaltres. Una educadora va afirmar: “Mai a la vida havia hagut de fer tantes abraçades!” Veig un vídeo d’una mestra que acull cada dia els seus infants, un per un, de la manera que volen. Escullen una encaixada de mans, un “Xoca-la” esportiu, una abraçada. Tothom comença la jornada escolar sentint-se important i estimat. ¿Les administracions i les famílies els col·locaran sota sospita? Encara recordo, en el meu temps al Síndic, una fiscal i una mare que van presentar una queixa per abusos sexuals entre un nen i una nena de tres anys al sorral del pati. Les abraçades fan créixer més que l’alimentació. El contacte físic és necessari per al desenvolupament. L’educació és la vivència de seguretat, saber que tens adults disponibles al teu costat que et fan sentir segur, també quan et consolen i t’abracen.

Protegir infants no pot ser mai construir murs de sospites. En tot cas és saber més dels adults que els envolten i limitar les situacions en què l’abús és més probable. Però tots els educadors i educadores han de saber que tenen l’encàrrec de fer abraçades.

divendres, 5 d’abril de 2019

Ni a morir en pau ens deixen.

























Aquesta setmana els mitjans s'han fet ressò de la mort assistida de Maria José Carrasco, a mans del seu marit, Ángel Hernández, que va gravar els fets i els ha fet públics. La dóna patia una esclerosi múltiple severa, que havia iniciat 30 anys enrere, i en els darrers anys s'havia agreujat fins al punt de no poder fer res autònomament i patir físicament per les disfuncions del seu organisme. En aquest punt havia decidit acabar amb la seva vida, però necessitava de l'ajuda del seu marit per poder prendre's la substància que li fes fallar alguna de les funcions orgàniques.

Un cas molt similar va ser el del gallec Ramon Sampedro, un tetraplègic que també va decidir acabar amb la seva vida i va comptar amb la "col·laboració" d'una amiga, tot i que en aquest cas no van voler que aquesta aparegués davant la càmera per a no autoinculpar-se. No ha estat el cas de l'Ángel, el marit de la Maria José, que ha preferit fer públic el cas, assumint les conseqüències penals, per tal d'obrir el debat social que clama al cel.

Que en ple segle 21 encara haguem de passar pel patiment i l'agonia d'una mort lenta, sense capacitat/possibilitat de decisió individual de fe-ho més ràpid i indolor, és aberrant. L'eutanàsia ja és legal en alguns països més avançats. Tanmateix, la majoria d'aquests no tenen la tradició judeo-cristiana que patim a l'estat espanyol.

Eutanàsia legal ja!!

dijous, 4 d’abril de 2019

Desprecis, amb ironia o mala llet, ben merescuts.


Corren per les xarxes aquests dos vídeos d'actualitat. En el primer, el protagonista és el diputat d'EH Bildu al parlament basc, Julen Arzuaga, que mostra vehementment el seu despreci als representants de diverses associacions de policies nacionals i guàrdies civils presents a la zona de públic del parlament basc, en una sessió on s'havia d'aprovar una llei per reconèixer les víctimes de l'estat.

En l'altre vídeo, es veu a uns estudiants de la Universitat de La Laguna, a les Canàries, entregant un obsequi al líder del PP i candidat a president del govern d'Espanya, Pablo Casado, que aquest s'atura a recollir quedant en evidència quan li diuen que es tracta d'un títol de Màster. Haha, que grans!


dimecres, 3 d’abril de 2019

El "temazo" del dimecres. Josexu Piperrak & The RIber Rock Band - "O.V.N.I. (Objeto Verde Nada Inteligente)".


La discogràfica El Dromedario Records s'ha vist forçada a retirar aquest tema de Josexu Piperrak i la seva banda degut a la denúncia d'una associació de Guàrdies Civils, que consideraven ofensiva i injuriosa envers el cos policial. Jo no hi veig injúries per enlloc. Només veig el relat d'una realitat palmària. Els cossos repressius de l'estat, i incloc un gran part del cos de mossos d'esquadra, estan formats per una tropa de fanàtics armats. La impunitat i la xuleria amb què actuen fa basarda. Només cal veure el què va passar a Altsasu...

dilluns, 1 d’abril de 2019

Fa 80 anys del fi de la guerra i el feixisme continua ben viu a l'estat espanyol.

El camí de l'exili per als perdedors de la guerra.


























Avui es compleixen 80 anys del fi de la guerra civil espanyola, l'1 d'abril del 1939, quan Franco des de Burgos va proclamar la victòria del bàndol feixista i la derrota dels republicans, fet que va suposar l'exili de milers de catalans i espanyols, així com l'empresonament, tortura, esclavatge i mort de molts altres que no van poder escapar.

La família política de la meva àvia, de Monistrol de Calders, van patir l'exili i la presó també. Alguns cunyats van acabar morint lluitant per l'exercit francès a la 2a Guerra Mundial, o en camps d'extermini nazis (Mathaussen). Una altra cunyada va morir en un dels camps de refugiats a França. Els dos que van sobreviure, un va passar per les presons espanyoles una bona temporada abans d'exiliar-se a França, i un altre va poder obrir una perruqueria a la petita localitat dels prealps francesos de Die.

Fa pocs dies, la meva mare em va donar una carta del cunyat de la meva àvia que havia viscut exiliat a França, el Valentí. Era de l'any 1994 i li explicava algunes desventures de la seva fràgil salut i alguns records dels patiments de la família. Em va deixar estorat un comentari sobre els socialistes espanyols i la seva traïció als republicans catalans i espanyols. Comentava el Valentí que li sabia greu per la família socialista que vivia aquí a Catalunya (en aquella època el meu pare ho era i algun familiar més també), però considerava que els socialistes havien estat uns absoluts traïdors a la causa i a la memòria republicana pactant el règim borbònic col·locat per Franco.

Ara que s'han complert 80 anys de la derrota republicana i comprovem que el canvi de règim ha estat més estètic que profund, com calia i cal, me n'adono de com de lúcid era aquell oncle-avi llunyà meu en la seva anàlisi de la situació política a Espanya.