(Article del metge pediatre Carlos González per al Criatures del diari Ara. Com de costum, molt d'acord amb l'anàlisi del Carlos).
Ja ha començat. La televisió
mostra, un rere l’altre, anuncis i més anuncis de joguines. Joguines
preferentment complexes, electrificades, informatitzades... perquè només
si la joguina és cara val la pena pagar un anunci a la tele. En un país
on la natalitat disminueix, l’única manera de fer créixer les vendes és
aconseguir que cada nen individual tingui més joguines. Benvinguda
sigui, doncs, la profunda religiositat de la nostra societat, que ens fa
començar a celebrar (amb publicitat ubiqua, il·luminacions públiques,
compres compulsives, begudes alcohòliques, dolços tradicionals i
excessos alimentaris) el naixement de Jesucrist amb dos mesos
d’anticipació. Benvingut el tarannà obert i progressiu de la nostra
cultura, que ens permet adoptar Santa Claus i recuperar el tió sense
renunciar als Reis. Benvingut el nostre respecte als lligams familiars,
que permet a Santa Claus i als Reis fer parada no sols a casa de cada
nen, sinó també a casa dels seus avis i tiets.
La
publicitat televisiva destinada a un públic infantil és particularment
immoral. Els menors d’onze anys són especialment manipulables, perquè no
són capaços de comprendre plenament que la intenció dels anuncis és
augmentar les vendes i guanyar diners. Després dels onze anys... bé, són
com a mínim tan manipulables com els adults (¿penseu que es gastarien
tants diners en publicitat si no tingués efecte?). A Noruega o al Quebec
la publicitat destinada als nens està prohibida; a Europa hi ha veus
que intenten, almenys, limitar-la. Els nostres polítics ni tan sols
parlen del tema. Em temo, de fet, que si algun dia s’arriba a plantejar
en aquest país la prohibició de la publicitat destinada als nens, es
donaria molta més importància a la possible disminució de vendes i
pèrdua de llocs de treball a les indústries de la joguina, dels caramels
o dels aperitius salats.
Vindran les festes, i els
nens rebran les seves joguines, amb les quals no podran jugar gaire,
unes perquè només semblaven divertides amb els efectes especials de
l’anunci, d’altres perquè, de tan cares, són intocables (“Ves amb
compte”, “No ho trenquis”, “Mira què has fet”). Amb una mica de sort,
algun dels regals vindrà dins d’una gran capsa de cartró que, aquesta
sí, es podrà retallar, pintar, modificar i colpejar, i proporcionarà
així moltes hores de diversió.
