"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

divendres, 30 de novembre de 2018

Una sonda aterra a Mart (versió Esta Passant).


Ja fa més d'un any que l'"Està Passant" és en antena, amb la baixa significativa de l'Òscar Andreu des de fa ben bé un parell de mesos, però tanmateix el tàndem Toni Soler - Jaïr Domínguez, funciona a la perfecció i estan trobant uns punts de complicitat i uns diàlegs magnífics. El passat dimecres els va sortir un gag fabulós, tractant el tema de l'aterratge d'una sonda espacial a Mart. Es van convertir, per art informàtic, en dos presentadors extraterrestres que donaven la notícia des de l'espai exterior. Brutal. Mireu i rieu. Són tres minuts i escaig.

dijous, 29 de novembre de 2018

La República comença a les aules!! VAGA!!





































Malgrat el dèfícit fiscal i l'infrafinançament que pateix Catalunya, no podem tolerar que les retallades es perpetuïn en sectors clau com l'educació, la sanitat, o l'atenció a les persones. En l'àmbit educatiu a més, no s'està complint la llei que estipula un 6% d'inversió en educació, i estem fins i tot per sota de la mitjana europea no arribant ni al 3%.

Per què aquesta vaga?

  • Restabliment de l’horari lectiu anterior a les retallades per a tot el personal (23 a Primària i 18 a Secundària) d’aplicació al curs 2019/20 com a reivindicació irrenunciable.
  • Retorn a l’horari de permanència del professorat de Secundària (24h.)
  • Reducció de les ràtios: màxim de 22 a Primària i 27 a Secundària (o inferior per garantir que no hi hagi tancaments de grups) el curs 2019/20 i de 20 a Primària i 25 a Secundària el curs 2020/21.
  • Conversió dels terços de jornada en mitges jornades.
  • Increment del personal de suport a la docència per atendre la diversitat.
  • Retorn al caràcter lectiu de les dues hores de reducció al personal major de 55 anys.
  • Recuperació de poder adquisitiu: Calendari de retorn de les pagues extres del 2013 i 2014; retorn al reconeixement del primer estadi de 9 a 6 anys.
  • Consolidació del lloc de treball del personal interí; canvi del model d’oposicions.
  • Manteniment de la Formació Professional pública i a Ensenyament.
  • Retirada del Decret de Plantilles (39/2014).

dimecres, 28 de novembre de 2018

El "temazo" del dimecres. The Penguins Band - "Cent mil barrots".


La banda santfeliuenca The Penguins presenta el proper dimecres a la sala Apolo de Barcelona el nou àlbum  "Herois de cartró". Entre espectacle i espectacle del Reggae per Xics han tingut temps de gravar un nou àlbum, després de quatre anys del darrer, amb un so que us recordarà molt a bandes com els Madness, i l'ska dels anys 80's.

Música per bellugar els malucs i per escoltar amb les oïdes ben obertes. Ganes de tornar-los a veure en directe.

dimarts, 27 de novembre de 2018

Polítics execrables.

L'Encara Ministre d'Exteriors, José Borrell.





















Josep Borrell és un d'aquells professionals de la política més bruta i dehonesta que es pugui fer, sempre al servei dels poders de l'estat i al seu propi. Porta en això mitja vida (des del 79 que va començar com a regidor de l'ajuntament de Majadahonda), i actualment, als seus 71 anys va ser nomenat Ministres d'Afers Exteriors del govern del socialista Pedro Sánchez.

Són molts anys de carrera política al servei de les clavegueres de l'estat i dels poders a l'ombra. Aquests serveis se'ls ha cobrat i se'ls continua cobrant a base de negocis fraudulents, com ara hem sabut arrel de la multa de 30.000 euros per part de la CNMV per la venda d'unes accions d'Arbengoa gràcies a informació privilegiada quan era Conseller d'aquesta.

Per altra banda, darrerament s'ha destacat com un dels estilets de l'antiindependentisme amb declaracions força desagradables, o directament humiliants, contra els líders polítics independentistes o, directament, contra els votants independentistes. Ha arribat a l'extrem de simular haver estat víctima d'una escopinada per part d'un diputat d'ERC al congrés dels diputats, tot i que les imatges televisives el desacreditaven de totes totes. 

En conclusió, una rata política, i un català execrable.

dilluns, 26 de novembre de 2018

Marxar a mitja funció.

Un moment de la funció de "Maremar" de Dagoll Dagom (Foto: Poliorama).
























Dissabte vaig anar al teatre Poliorama de Barcelona a veure la funció de tarda de "Maremar", de la reconeguda companyia catalana Dagoll Dagom. El cert és que hi anava amb poca informació sobre l'obra, més enllà que barrejava una història clàssica shakesperiana amb versiona de cançons del Lluís Llach. La combinació semblava perfecta. Doncs ves per on, no vaig aguantar més de 40 minuts. He de reconèixer que anava una mica cansat perquè havia pujat a esmorzar a La Mola pel matí, i no havia pogut fer migdiada, però estic convençut que si l'obra m'hagués atret més, no m'hauria vingut tal sopor. Ni el text, ni les cançons, i el ritme lent de la peça em van anar desanimant fins que vaig prendre la decisió de no allargar inútilment l'agonia i tornar cap a Terrassa. I dit i fet. Afortunadament, estava en un extrem de la llotja superior i amb poca gent al voltant. No crec que gaires ni se n'adonessin. 

És molt probable que molta gent s'emocioni i gaudeixi la funció, però a mi, com a mínim aquest dissabte se'm va fer infumable, i vaig decidir que no calia esperar més per aixecar-me i marxar. Tanmateix, no crec que sigui el primer ni l'últim espectador que ho fa. Al cinema ja ho havia fet en alguna ocasió, però no recordava haver-ho fet en un teatre així com el Poliorama. Bé, ja ho he fet.

diumenge, 25 de novembre de 2018

Joan Sala: “No espero res més que la seva felicitat”.

Joan Sala (Foto: Cèlia Atset, diari Ara)


Màgnífica entrevista del Francesc Orteu a l'editor Joan Sala per al Criatures de l'Ara. Parla del seu paper com a pare, amb les seves joies i misèries, i l'evolució que ha experimentat pel que fa a les expectatives envers els fills. Un bon exemple, al meu entendre, per a pares novells. 


Editor i director de Comanegra i pare de 3 fills biològics i una que no, d’entre 35 i 27 anys. Té tres nets. És vicepresident d’Editors.cat, membre de la junta del Gremi d’Editors i president de la Setmana del Llibre en Català

Quan ets jove t’imagines un futur que, generalment, té poc a veure amb el que et trobaràs. Vaig tenir el primer fill, el Marc, quan tenia tot just 25 anys. Era un nen fantàstic, expressiu, actiu, tot apuntava que seria un nen intel·ligent i que tindria un gran futur.

I què va passar?
Als vuit mesos, arran d’una reacció a la vacuna triple vírica, va patir una síndrome de West, una mena d’epilèpsia de la infantesa que és terriblement destructiva. Les seqüeles per al Marc van ser molt importants.

Ho sento.
Van ser anys molt durs, per a uns joves com nosaltres. Ens vam trobar un fill molt estimat amb una discapacitat sobrevinguda que requereix molta atenció i molt esforç de tot tipus. Això va condicionar el creixement dels seus germans. L’atenció que pots donar als fills quan un d’ells en requereix tanta fa que, sense adonar-te’n, els altres creixin amb menys suport, i això és injust.

Què admires de cada fill?
En el Marc, indubtablement, el seu esperit de superació. És molt remarcable com, amb totes les dificultats que té, ha sigut capaç de fer coses increïbles, tant des del punt de vista cultural com esportiu. La Carlota és un exemple de responsabilitat i creativitat. La seva vocació com a mare ha arribat al punt de deixar la feina per convertir la seva experiència en una nova professió, que consisteix en l’acompanyament psicològic de mares i pares novells. El Jan ha sigut un empresari precoç, amb grans habilitats en màrqueting, i ha demostrat superar en capacitats empresarials els progenitors, a part que també és un pare admirable. I la Uxia...

Que es deia Nil...
Ella ha afrontat un procés de transgènere, amb tot el que això significa, amb una absoluta normalitat i orgull. Admiro la seva frugalitat, a mi que, com el meu pare, soc del tipus de gent que ha de viure envoltada de coses, llibres, quadres, etc. Veure com es pot viure amb no res m’admira. Tots quatre tenen els valors que ja em va inculcar el meu avi: honestedat, responsabilitat i generositat.

Amb els anys, què has après?
El temps m’ha ensenyat a no esperar més que la seva felicitat, només vull que siguin persones honrades, conscients i felices. Les seves vides avancen per camins diversos, i això és bo: el que és important és que puguin realitzar-se. Abans potser tenia una idea de com m’hauria agradat que fossin, i ara penso que anava errat: han de ser el que volen ser.

Quin llibre sobre la relació entre pare i fill t’ha impressionat?
Aquest any, a Comanegra, hem editat 'Infant dels grans', un text inèdit de Manuel de Pedrolo que explica un dia de la vida de la seva filla, l’Adelais, quan tenia vuit mesos. És un gran llibre, d’una sensibilitat molt especial.

¿Fa gaires anys que no plores, per un fill?
Vaig plorar molt quan el Marc va estar malalt, i els primers anys, quan no vèiem cap llum. De tota manera, com més gran em faig, més fàcil tinc el plor. Ara m’emociono amb els nets, amb els fills; però el plor ara és d’alegria, és un plor d’orgull del que són i aconsegueixen.

divendres, 23 de novembre de 2018

El malson.

Johann Heinrich Füssli, 1781, The Nightmare.






























No m'ho acabava de creure. Jo ja estava donant classes d'Educació Física des de feia quatre anys, i ara el professor de l'assignatura de Didàctica de l'Esport em deia que m'havia suspès i que hauria d'anar a recuperacions de setembre. Però com et penses que em pots fer això? Però si jo ja sóc mestre? I si se n'assabenten els del Departament i em foten fora? Serà cabró aquest Galera! Segur que em suspèn perquè em té mania. No he fet tan mal examen, però m'està castigant pels meus comentaris a classe. Però que no pot ser home, que com els dic jo ara als de l'escola que he de plegar perquè no tinc encara el títol? I si no dic res i vaig fent? Potser els del Departament ni se n'assebenten. Tenen molta feina aquesta gent i d'aquí a que algú posi el crit al cel ja haurà acabat el curs, i potser m'hauré tret la puta assignatura de Didàctica de l'Esport. Però i si el malparit del Galera no me l'aprova al setembre, què? Serà el meu final com a mestre! Collons, amb lo bé que m'ho passo jo a l'escola i les vacances que em foto! Però com collons m'arriba ara aquesta notícia? Si jo em pensava que per fer de mestre ja ho tenia tot aprovat! Aquí passa alguna cosa estranya... A veure Xavi pensa, no et posis dels nervis abans d'hora, segur que ha d'haver algun malentès...

M'he despertat suant i amb el cor més accelerat del compte. He tornat a somniar que feia de mestre sense haver-me tret el títol per culpa d'una maleïda matèria. Per sort només era un malson. Apa, aixeca't i a treballar a l'escola.

Aquesta és la meva humil aportació als relats conjunts del mes de novembre.

dimecres, 21 de novembre de 2018

El "temazo" del dimecres. The Dubliners amb The Pogues - "The Irish Rover"


Joia musical amb dues bandes amb origen irlandès compartint escenari: The Dubliners (Dublin, 1962) i The Pogues, tot i que aquests darrers es van formar a Londres (1982), amb estils propers al folk, tot i que uns des d'una vessant més tradicional i els altres des d'una mirada més punk i transgressora.

Fa temps que sóc un enamorat de la cultura irlandesa i hi vaig viure una temporada l'any 1999. Aquest clàssic irlandès, The Irish Rover, l'han cantat i tocat un bon grapat de bandes, però crec que com aquesta versió, amb artistes de tant nivell, se n'han fet poques.

dimarts, 20 de novembre de 2018

20N. Acabem amb el feixisme.


Avui és un bon dia (fa 43 anys que va morir el fill de la gran puta del dictador Franco) per dedicar-li un vídeo promocional (del festival musical Barnasants) a tots els feixistes que encara queden, i que són molts.

No passaran!

dilluns, 19 de novembre de 2018

Final semidolç per a una temporada amarga.

Pd8fm, Plaça Vella de Terrassa (Foto: Minyons).



























Ahir diumenge, els Minyons de Terrassa vam tancar la nostra temporada castellera a casa, a la Plaça Vella, amb motiu de la 40a Diada de la Colla. Poca broma. 40 diades ja. I malgrat que les previsions de castells a intentar no estaven al nivell de temporades passades, la plaça es va tornar a omplir d'aficionats castellers. La majoria terrassencs que fa anys que ens segueixen i que ja tenen per costum anar a veure els castells per Diada dels Minyons. Sense anar més lluny, jo hi devia tenir no menys de set o vuit familiars en algun moment de la diada. De forans segurament no hi havia tants com altres anys que havíem anunciat castells més grans, però aquest fet no va deslluir l'aspecte que oferia la plaça com es pot comprovar a la foto.

L'amenaça de pluja va estar present al llarg de tota la diada, i tanmateix, van anar caient algunes gotes de pluja en alguns moments de l'exhibició, sense arribar a suposar un problema. El temor que arribés la temuda pluja va aconsellar que féssim via, i a bé que ho vam fer, ja que en poc menys d'una hora i mitja les tres colles vam aconseguir resoldre la diada. S'ha de dir que les dues colles convidades només van fer un parell de castells cada una, ja que després del nostre tercer castell va començar a ploure amb major intensitat i vam decidir acabar-ho amb els pilars de comiat. Així, els Minyons vam fer el 2d9fm, el Pd8fm i el 4d9f. Els Capgrossos de Mataró el 2d8f i el 3d8. I els Castellers de Sants el 3d8 i el 4d8.

Molts minyons vam celebrar amb alegria els castells realitzats. No hi havia per menys, ja que el 2d9fm era tot just el segon descarregat de la temporada, i el Pd8fm l'estrenàvem a darrera hora. El 4d9f era el setè de l'exercici. Pobre bagatge per a una colla que venia de realitzar la millor actuació de la història dels castells tot just fa un parell d'anys, també per Diada: 3d10fm, 4d10fm, 3d9fa, Pd8fm. Tanmateix, després d'una any tan pobre, l'actuació d'ahir va saber a glòria per a molts. Sobretot pel fet d'apujar una mica el llistó, i per la manera com es van executar els castells. En general, tots tres castells van ser de bella factura, però personalment, les sensacions que vaig tenir al 2d9fm van ser les d'estar fent una construcció fàcil. Estàvem tan quiets i rectes al folre i a les manilles que vaig veure clar que ha de ser possible, sí o sí, pujar-li un pis a aquest castell. I tot això amb el poc assaig que hem pogut fer en aquest castell al llarg de la temporada, degut a la pobra assistència de castellers als assaigs. 

Enguany ha estat un any certament complicat per als tècnics. Possiblement la inexperiència de l'equip tècnic els ha portat a prendre algunes decisions desencertades en moments puntuals de la temporada, però també és cert que han hagut de treballar en condicions precàries per la davallada de personal als assaigs, i per les significatives baixes de castellers del tronc. Els únics que no han fallat enguany són la canalla.

No vull semblar l'advocat defensor dels tècnics, però que algú m'expliqui com pots no perdre qualitat als troncs quan tens la baixa de com a mínim dos castellers per pis, ja sigui per lesió, feina, viatges, o per decisió personal. I ja sabeu que si al mes d'abril no comences a tenir ben perfilats els castells de vuit per pujar-los un pis al maig, el gruix de gent que t'hauria de venir quan comences a plantejar-te els castells de nou ja no et ve, i això implica rebaixar expectatives per la Festa Major a primers de juliol, i així fins al final, patint les conseqüències d'una arrencada en fals.

Les millors èpoques de la colla s'han caracteritzat per un gran compromís de la gent del tronc. En això dels castells, a l'inrevés que en la vida, s'ha de començar la casa per la teulada, i perquè hi hagi uns bons fonaments cal que la teulada i les parets es vegin maques. Enguany ha costat molt veure unes parets esveltes i fortes, i això ha comportat, en part, no exclusivament, que a molts minyons no s'engresquessin.

Tan de bo puguem millorar en aquest aspecte la propera temporada. Si és així, estic convençut que els Minyons podem tornar a viure jornades històriques i, fins i tot, tornar a sorprendre al món casteller amb noves gestes. Per contra, si continuem amb la manca de compromís, o directament, amb baixes de castellers "enfadats" o "decebuts", la cosa pot anar de mal en pitjor. Recordeu l'anunci de la furgo i el suc? Havien de ser tots perquè volien anar lluny... Doncs és això companys.

divendres, 16 de novembre de 2018

40a Diada dels Minyons de Terrassa.


Aquest cap de setmana, si el temps ho permet, els Minyons celebrem la nostra 40a Diada de la Colla. Malgrat que no arribem tan en forma com altres campanyes, l'efemèride s'ha de celebrar com es mereix, i espero que molts minyons i minyones se sumin a la celebració i que tothom tregui la camisa de l'armari. 40 diades no se celebren cada dia. De fet, no hi ha gaires colles que les hagin pogut celebrar. Em penso que no arriben ni a 1es colles en actiu que ens igualin o superin en nombre de diades. Els Minyons ja comencem a ser una mica tradicionals, hehe.

Visca els Minyons de Terrassa, ahir, avui i sempre!!!

dijous, 15 de novembre de 2018

Al meu país la pluja no sap ploure.

Un cotxe mig enfonsat en un esvoranc a Viladecavalls.























Avui Catalunya ha viscut un dia caòtic, amb afectacions diverses, per l'episodi de fortes pluges que han caigut des de la matinada. A Terrassa, on han arribat a caure prop de 130 litres per metre quadrat, les rieres del Palau i de Les Arenes han baixat molt carregades, i s'han endut alguns trams de carreteres al seu pas. Molts carrers han quedat del tot inundats amb cotxes pràcticament coberts del tot per l'aigua. Algunes escoles han recomanat a les famílies que no portessin els fills per la tarda. Els transports públics també han quedat afectats i per a molts terrassencs, tornar a Terrassa des dels llocs de feina ha estat més lent, si cap, de l'habitual.

dimecres, 14 de novembre de 2018

El "temazo" del dimecres. Pep Gimeno "Botifarra" - "Cant de batre".


Fa pocs dies s'ha publicat a les xarxes aquest videoclip del cantaor de Xàtiva, Pep Gimeno "Botifarra", dirigit pel cineasta valencià Toni Canet, mort el passat dimarts. La cançó, estava inclosa a l'album "Te'n cantaré més de mil" (2009). El vídeo es va gravar l'any 2010 a la Festa del Segar i el Batre de Fuliola (Urgell), i no s'havia fet públic fins ara. Es tracta d'una cançó tradicional pensada per cantar a capela com cantaven els treballadors del camp, i recorda als sons de la mediterrània. Té moltes similituds amb algun pal del flamenc i de músiques morisques.

dimarts, 13 de novembre de 2018

Llibertat Cesc!!























Aquest matí a primera hora, la policia nacional espanyola ha detingut a dos activistes independentistes a Terrassa i a Barcelona. El Cesc Martínez és un jove terrassenc membre del col·lectiu juvenil independentista Arran, i se l'acusa de presumptes desordres públics, atemptat contra l'autoritat i atemptat contra el dret de reunió i manifestació, per haver participat a la contramanifestació contra la presència del sindicat policial d'ultradreta Jusapol a Barcelona,en un acte de reconeixement i homenatge als policies i guàrdies civils que un any abans havien estat atonyinant als catalans que van defensar el referèndum de l'1 d'octubre.

El col·lectiu d'advocats d'Alerta Solidària, que porta la defensa dels dos detinguts, ha denunciat l'acció de la policia espanyola que no té les competències per fer-ho en territori català.

Ara i sempre, fora les forces d'ocupació.

Llibertat Presos Polítics. Llibertat Cesc 

dilluns, 12 de novembre de 2018

Jaume Leiva, orgull terrassenc.

El Jaume travessant la línia d'arribada a Donosti (Foto: Fotorunners.es).
























El Jaume Leiva és potser el millor corredor de llarga distància que ha donat la ciutat de Terrassa. Ahir es va imposar en la clàssica "Behobia-Donosti", amb un recorregut de 20 kilòmetres, amb un temps de 1:00'20, quedant a tan sols 3 segons del rècord de la prova. Més de 30.000 atletes van prendre la sortida a la localitat guipuscoana de Behobia.

L'atleta terrassenc està travessant un dels seus millors moments d'estat de forma, i fa un parell de caps de setmana va aconseguir la seva millor marca personal a la mitja marató a València, deixant el crono en 1:02'29. Una marca excepcional només a l'abast dels millors atletes del món. Després d'uns anys amb lesions constants on fins i tot va plantejar-se deixar-ho estar, ara comença a veure la llum al final del túnel i pot pensar fins i tot en accedir a les principals competicions internacionals.

Tant de bo puguem veure al Jaume algun dia corrent un mundial o perquè no uns Jocs Olímpics. Amb la seva capacitat de sacrifici i lluita, res és impossible.

Molta força Jaume, i enhorabona per l'èxit!

diumenge, 11 de novembre de 2018

Bohemina Rhapsody



















El passat dijous vaig anar al cinema municipal de Terrassa, el Catalunya, a veure la pel·lícula biòpic dels Queen, o més aviat del Freddie Mercury. De nom real Farrokh Bulsara, i nascut a l'illa de Zanzíbar (Tanzània), el cantant va ser l'ànima i líder indiscutible de la banda britànica fins al dia de la seva mort. La pel·lícula no evita la vida promíscua i esbojarrada del Freddie, les crisis de la banda, i la seva malaltia (la sida), tot i que sí que s'estalvia mostrar els darrers anys de l'artista.

Personalment, les 2 hores i 15 minuts de metratge se'm van fer curtes, i vaig tornar a emocionar-me amb les cançons d'aquesta mítica banda de rock and roll, una de les més reconegudes i seguides de tota la història. Penso que és una d'aquelles pel·lícules que cal veure al cinema per gaudir plenament de tots els detalls, i sobretot, de la banda sonora. Brutal. Els actors que interpreten als diferents membres de la banda tenen gran similitud amb els originals, i això fa que per moments, sembli que estiguis veient un videoclip original dels Queen.

Si us agraden els Queen no us ho penseu dues vegades. Aneu a veure Bohemian Rhapsody que no us defraudarà.

dijous, 8 de novembre de 2018

Terrassa, una caixa de sorpreses.























Avui s'ha sabut a través dels mitjans de la detenció i empresonament del terrassenc Manuel Murillo Sánchez, un guarda de seguretat de 63 anys que, presumptament, volia atemptar contra el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a causa de la voluntat del govern que aquest presideix d'exhumar les restes de Franco del "Valle de los Caídos". El paio és un franquista reconegut i fill d'exalcalde franquista (de Rubí, del 1962 al 77). Quines perles tenim per veïns!

Es veu que l'Audiencia Nazional no ha volgut jutjar aquest cas, malgrat que l'home estava en possessió d'un arsenal d'armes a casa seva, i haver comunicat per diversos canals socials les seves intencions. A la Tamara Vila, la noia del CDR de Viladecans, l'acusen de terrorisme per possessió d'un xiulet i d'una careta de Jordi Sánchez i la tenen reclosa a la seva ciutat sense poder sortir-ne. I al raper mallorquí Valtonyc també el volien empaperar per les lletres de les seves cançons... Un festival de la democràcia espanyola.

dimecres, 7 de novembre de 2018

El "temazo" del dimecres. La Flor del Otro - "No darás nunca la talla".


Un dels grups més actius a Terrassa els darrers cinc anys, La Flor del Otro, faran el proper dissabte el seu darrer concert, a la ciutat que els ha vist néixer. Serà a la Plaça Vella, a les 22:00 de la nit, amb motiu de la diada de La Pajara de Terrassa. Una bona oportunitat per acomiadar-los i ballar una mica al ritme de les seves cançons mestisses plenes d'energia.

dimarts, 6 de novembre de 2018

Sempre lluitar. Mai defallir.


Joia en forma de vídeo d'un cadell d'ós en una travessa amb la mare (o el pare) per una vessant molt vertical d'una muntanya nevada. Es pot observar les dificultats per al cadell per grimpar fins a la cresta i com malgrat els esforços, perd metres una vegada i una altra, però tot i així no defalleix i no deixa de lluitar fins a aconseguir-ho, davant de l'atenta mirada del/de la progenitor/a. Magnífica moralitat per als independentistes catalans.

dilluns, 5 de novembre de 2018

Insults masclistes al trio arbitral femení a un camp terrassenc.

La Ylenia, l'Ainara i la Matilde al camp del Sant Cristòfor.

El passat cap de setmana es va disputar a l'estadi del Sant Cristòfor de Terrassa, un partit del grup català de la tercera divisió, amb la particularitat que per primera vegada a la història del futbol a l'estat espanyol, la tripleta arbitral estava formada íntegrament per dones. L'efemèride, tanmateix, no va tenir un final feliç a causa d'uns quants energumens mal educats que es van dedicar a dirigir insults masclistes a les col·legiades.

Realment, el món del futbol mou a un bon grapat d'indesitjables sense autocontrol que no deuen tenir res millor a fer amb les seves vides que anar al camp de futbol a insultar, cridar, i criticar tot allò que no els agrada. I el més greu de tot és que aquestes actituds no són exclusives dels camps de futbol on es juguen competicions de cert nivell, sinó que et pots trobar aquests especímens a qualsevol camp i en qualsevol categoria i edat. Ni quan hi ha infants pel mig es tallen.

Potser és molt complicat perseguir aquestes actituds quan els implicats estan envoltats per milers d'espectadors en camps de futbol de primera o de segona divisió, però penso que molts clubs petits amb estadis de poca capacitat, haurien de tenir un major control i, fins i tot, prendre mesures disciplinàries amb aquells que no se sàpiguen comportar. D'igual manera que es pot sancionar a un jugador per una acció violenta o de manca de respecte a un rival o a l'àrbitre, cal poder sancionar i expulsar, fins i tot, als aficionats que no saben comportar-se.

A veure si es posen les piles els clubs locals com a mínim després d'aquests fets vergonyants.

diumenge, 4 de novembre de 2018

Carlos González: "Ara que sóc avi".


Article del pediatre Carlos González per al Criatures del diari Ara. Molt recomanable per a pares estressats i patidors.

Ara que soc avi i que, per tant, estic fora de l’abast de la responsabilitat i la crítica, us puc dir, a aquells que no sou més que pares, que a vegades feu una mica de pena. 

No parlo, esclar, dels que teniu problemes de veritat, nens amb malalties greus. Sou, per fortuna, relativament pocs, i el que desperteu és més aviat compassió (com-passió, patir amb algú, compartir el patiment). 

Parlo dels que trobeu problemes on no n’hi ha. De vegades com si els anéssiu buscant; de vegades, aparentment incapaços de plantar cara a les amenaces apocalíptiques d’amics, familiars o experts. Us passeu els millors anys de la vostra vida preocupats per coses absurdament intranscendents: que no es desperta a mitjanit ( Tranqui, ja es despertarà); que es desperta molt sovint a la nit (Veus? Ja s’ha arreglat!); que demana pit abans de les tres hores (Dona-l’hi i ja està!); que s’ha engreixat 195 grams en lloc de 200 (De veritat va de cinc grams?); que no s’acaba el bibe (esclar, no se l’ha d’acabar, està calculat perquè en sobri); que no vol fruita (Ja en voldrà més endavant... I, si no en vol mai, pitjor seria que fumés); que no li surten les dents (Li sortiran!); que no fa el rotet; que té gasos (¿No deu ser que no té gasos i per això no feia el rotet?); que sempre vol anar a coll (Un nadó, anar a coll? Increïble!); que no caminarà mai (Segur, per això veiem pel carrer tantes mares portant a coll els seus fills adolescents); que no para quiet (“Carn que creix, es mou”, diu la meva sogra); que no parla; que parla massa; que es mama el dit (Deu ser l’únic nen que ho fa!); que no es relaciona amb altres nens; que es baralla amb altres nens; que fa rebequeries (Segur que els altres nens de dos anys no protesten plorant, sinó que negocien exposant ordenadament els seus arguments); que sempre té mocs; que es fa pipí al llit (Jo també me’n feia, hi teniu res a dir?); que s’enfada quan no li donen el que vol (I els adults, quan no ens donen el que volem, estem feliços i agraïts?); que no té rutines; que no vol peix...

Passeu els millors anys de les vostres vides donant voltes i més voltes a problemes que d’aquí cinc anys (en alguns casos d’aquí cinc mesos) seran només anècdotes i que, d’aquí vint anys, si no estan completament oblidats, potser seran els vostres records més preuats. 

Tens un fill. Creixerà molt ràpid. Calla i gaudeix-ne.

dissabte, 3 de novembre de 2018

Sopar a La Mola.





















Ahir vaig pujar a sopar a La Mola. No ho feia des del gener del 2015. Aquell dia vam pujar un grup nombrós d'amics dels Minyons i el restaurant estava bastant ple de gent. Ahir en canvi, vam ser nosaltres (4) solament, i tres treballadors. Casualment, quan pujàvem ens vam trobar una col·lega que baixava, la Lídia, que ens va dir que els cambrers ens esperaven tan sols a nosaltres, ja que ella i el seu col·lega també havien reservat però finalment s'havien fet enrere. Suposo que al ser un divendres enmig d'un pont, va fer que molts excursionistes aprofitessin per anar a llocs més remots o llunyans...

La vetllada va ser animada, potser més del normal gràcies al porró de vi, i el menjar fantàstic. Vam demanar canelons, gírgoles, i carxofes a la brasa, per compartir de primers, i de segons xai uns i conill els altres. Per tancar la vetllada, un xarrupet de Chartreuse que vaig treure de la motxilla, i cap avall alegres i contents.


divendres, 2 de novembre de 2018

Menjar, beure, cardar i jeure.

Arriba una etapa a la vida en què veus les coses de manera més pragmàtica, i comences a reconèixer les coses importants de la vida, i les què no ho són tant. I què saps apreciar aquelles petites coses que ens donen moments de plaer/felicitat. Entre tanta immundícia, enveja, individualisme i corrupció, també podem trobar espais d'amor, amistat, humor i llibertat, i cal intentar que els segons superin als primers en les nostres vides, tot i que no sempre és fàcil. Ara bé, el què no depengui de nosaltres, si ens fa patir, ho hem d'acceptar i suportar com bonament puguem, i allò que sí depèn de la nostra voluntat, actuar en conseqüència, intentant gaudir el màxim que les circumstàncies ens permetin. Potser demà serà tard...

Déu n'hi do que filosòfic que m'he posat. Hahaha. 

dijous, 1 de novembre de 2018

Jornades d'estar per casa.


Avui és un d'aquells dies que em puc quedar a casa mandrejant, avorrit, o entretingut del llit al sofà mirant el mòbil, l'ordinador, la tele, o un llibre. Solament he sortit una estona al matí per anar a la piscina, ben esmorzat (entrepà de pit de pollastre i cafè amb llet), i de tornada a casa m'he posat a veure la diada castellera de Tots Sants per la tele. He dinat un arròs negre i una cuixa d'ànec confitat, i unes castanyes amb moscatell de postres. He fet becaineta, al llit i amb pijama, naturalment, i un cop llevat he fet una estona més el ronso al llit fent una ullada al twitter, una xarxa social on pots quedar-te enganxat mirant piulades i més piulades. Per sopar tinc previst menjar uns cabdells d'enciam amb anxoves, i una mica de pa amb tomàquet amb pernil i formatge. I el que resta de jornada, doncs tinc alguna sèrie pendent (Peaky Blinders), i si puc vull mirar-me el partit de l'Eurolliga del Barça de bàsquet, tot i que no tinc el Movistar Deportes i no sé si el podré veure per algun canal pirata d'internet.