Barça de bàsquet: això promet.

Mirotic, Higgins, Delaney, Abrines i Davies, les cinc noves incorporacions d'aquesta temporada.

Ahir el Barça de bàsquet va necessitar d'una pròrroga per doblegar el Baskònia, un dels principals candidats al títol de l'ACB, que ahir li va posar les coses molt difícils als blaugrana. Enguany el Barça ha construït una plantilla de luxe amb la incorporació de cinc nous jugadors, entre els que destaquen l'ala-pivot montenegrí, Nicola Mirotic (ex Reail Madrid i ex NBA), l'escolta Higgins (provinent del totpoderós equip rus del CSKA de Moscou), el pivot Davies (provinent del Zalguiris Kaunas), o l'exjugador blaugrana Àlex Abrines que ha tornat a casa després del seu fugaç i accidentat pas per l'NBA.

De moment no els he vist jugar gaires partits, així que em baso en sensacions primàries per afirmar que el conjunt està molt més equilibrat, és més solidari i combatiu que en temporades passades, i que hi ha nous jugadors que poden agafar la responsabilitat d'anotar en els moments clau del partit, quan la pilota crema...

Ahir vaig xalar amb la intensitat de l'equip i amb l'emoció del marcador ajustat fins al final del matx. Em sembla que enguany tornarem a vibrar amb el bàsquet...

Toc d'atenció.

Intent de 3d9fa a la diada de La Mercè del passat diumenge.

Ha passat ja una setmana de la diada castellera de les festes de La Mercè, i em sembla que s'han calmat prou els ànims com per reflexionar-hi una mica, que cal i caldrà. M'imagino que l'equip tècnic també ha fet/farà les reflexions oportunes i en tindrem notícia quan tornem als assaigs. Els hauran anat bé aquests dies de descans i reflexió...

La caiguda del 3d9fa va ser força lletja i podríem haver-nos fet força mal. Afortunadament, la cosa va quedar en una cama trencada i poca cosa més, però veient les imatges (que han corregut com la pólvora i que la realització televisiva en directe es va encarregar d'emetre repetidament) queda clar que podria haver estat molt pitjor: gent pel terra, pinya oberta...

No formo part de l'equip tècnic però sé com de difícil és dirigir a la colla, mantenir la motivació dels castellers i aconseguir fer passes endavant per mantenir la motivació i aconseguir tenir més camises a plaça i als assaigs. El 3d9fa era una aposta (molt arriscada com s'ha vist) per encarar el segon tram de la temporada carregats d'energia positiva i amb ganes d'encarar nous i més grans reptes. Tanmateix, no es donaven les condicions necessàries per tirar un castell d'aquest nivell: per nombre de camises a plaça, per proves a l'assaig, per baixes de castellers importants...

Però més enllà de tots aquests condicionants, per sobre de tot cal tenir en compte la seguretat dels castellers i de la gent que s'apropa a la pinya. I el passat diumenge, qualsevol casteller amb una mica d'experiència hagués vist que la pinya de l'intent del 3d9fa era força justa. I mai passa res fins que passa. I diumenge es van ajuntar diversos factors per provocar una caiguda més lletja del normal, saltant bona part del castell cap a un mateix costat i fent obrir la pinya d'aquella banda, i sortint disparats fora del nucli del castell alguns castellers del tronc o canalla degut a les forces excèntriques d'uns i altres en la caiguda. 

Tanmateix, no podem excusar-nos com a resultat d'una caiguda "desgraciada". Hem d'intentar assegurar sempre una base prou ampla com per minimitzar el risc que ningú vagi a terra ni que la pinya es pugui obrir. I potser hem d'aprendre a baixar un castell abans d'intentar-lo si es comprova que la base és insuficient. 

Un altre tema per reflexionar és el perquè cada vegada menys castellers van a fer pinya a les altres colles. Al 3d9fa teníem a una desena de castellers dels amfitrions a la nostra pinya a tot estirar, quan antigament es posaven en massa. En temps de vaques magres sobta comprovar que els castellers ens fem cada cop menys pinya. Fins quan? Evidentment, cap colla està obligada a fer pinya a les altres, però em sembla que tots ens necessitem.

200 aniversari del naixement de Narcís Monturiol.

Avui es compleixen 200 anys del naixement de l'enginyer, polític, editor, pintor, etc., Narcís Monturiol, celebre per haver inventat el primer submarí tripulat, i propulsat autònomament. Va ser l'any 1859, quan l'inventor ja comptava 40 anys, que es va realitzar el primer viatge del submarí Ictíneo creat per Monturiol.

A banda del submarí, Monturiol va inventar un grapat d'objectes i de sistemes innovadors (refrigeració, transvassament d'aigua de riu...) més al llarg de la seva vida.

Monturiol també va ser un repressaliat per l'estat espanyol, per la publicació de les seves idees comunistes i d'igualtat home-dona, i va haver d'exiliar-se a França l'any 1848.

Rèplica de l'Ictíneo al museu marítim.

Si fabriques Goma-2, portes Raventós!!

Genial paròdia del Polònia de la lamentable entrada de la Guàrdia Civil a la casa d'un dels membres del CDR detingut i, finalment, empresonat. He estat a punt de penjar directament el vídeo original que ja fa bastant riure (si no fos perquè l'assumpte és prou penós i indignant), però he preferit posar la paròdia ja que aquesta sí que està feta per fer riure. Amb l'original venen ganes de plorar i de fer coses molt pitjors. No hi ha paraules per descriure la ràbia, la impotència, l'odi acumulat...

El "temazo" del dimecres. Negu Gorriak - "Radio Rahim".

Una temazo més de la sèrie dedicada al gran Íñigo Muguruza. Avui un clàssic dels Negu Gorriak, de fet el seu primer single, aparegut l'any 1990. Després també va ser inclòs en el primer àlbum de la banda de títol "Negu Gorriak". Aquest tema conté moltes influències del rap nord-americà dels Public Enemy i la lletra gira al voltant d'un dels personatges de la pel·lícula d'Spike Lee "Do the right thing". Bon metal-rap com a carta de presentació d'un dels grups cabdals de la música alternativa i combativa basca.

L'Estat incrementa el nivell de repressió abans que es faci pública la sentència.

Aquest matí els cossos de repressió de l'estat feixista espanyol han detingut per ordre judicial nou membres de CDRs com a presumptes integrants d'un "grup terrorista secessionista català". Algú ha vist els atemptats? Han aparegut explosius? (Bé, això si cal ja s'encarreguen ells mateixos de que apareguin...) Té pinta que se'ls deté igual que van detenir la Tamara Carrasco a qui van tenir gairebé un parell d'anys confinada al seu poble per acabar absolent-la al judici.

La repressió és una de les armes més efectives, tot i que no única, que té l'estat per fer mal al moviment independentista i a més els encanta practicar-la com a bons hereus del franquisme. A més a més tenen entretinguts els seus cossos repressius que necessiten gresca per no avorrir-se, i contra 4 catalanets cumbes és molt fàcil fer-se el dur i el milhomes. Ja me'ls imagino entrant ben uniformats i armats fins les orelles a la casa dels pobres innocents que devien flipar (per no dir un altre verb) amb l'escena.

No sé quanta repressió es capaç d'aguantar el poble català. De fet, és un fet al qual molts no estem acostumats perquè no l'hem viscut de prop, tot i que alguns independentistes catalans la van patir i de manera bastant brutal a finals dels 80's i principis dels 90's. L'estat no s'està de res quan es tracta de defensar la unitat de la pàtria, i ja ens podem anar calçant perquè li pot tocar el rebre a qualsevol independentista que vulgui anar més enllà de les manifestacions de l'11S, o dels cants per la llibertat. Recordeu la Tamara: per una careta i un xiulet...

El capitalisme mata el planeta.

Aquests dies estem sentint a parlar molt de les marxes del "Fridays for future", encapçalades per joves d'arreu del planeta, o de múltiples jornades de conscienciació al voltant de la necessitat de cuidar el medi ambient, o encara més greu, l'emergència climàtica que es propugna en algunes ciutats o estats arreu del món. No fa gaire, ens posàvem les mans al cap pels incendis provocats a la selva amaçònica brasilera, i de tant en tant ens corprèn veure imatges a través dels mitjans d'illes immenses de plàstics i brossa enmig dels oceans.

I sabeu què? Que la terra ja fa temps que ens l'estem carregant. En els darrers 50 anys segurament molt més que en els anteriors 50.000, o més, i hi ha un únic responsable de tot plegat, que s'anomena Capitalisme. Mentre aquest sistema socioeconòmic dicti les regles no hi haurà volta enrere. Per al sistema capitalista l'únic objectiu és incrementar els guanys a tota costa, i això implica explotar el planeta mentre doni fruits. Les conseqüències? Ja les patiran en el futur, de moment no passa res...

No concebo la defensa del medi ambient sense la lluita contra el capitalisme. Haurien d'anar estretament lligats. I igual que en el tema del reciclatge cada petit gest és important, en la defensa del planeta també cal que tothom (o gairebé tothom) prengui consciència i deixi de fer moltes coses (consumir, viatjar, moure's en vehicles...) i de viure al ritme que ho fa actualment. Abans que sigui massa tard.

Mundial de rugbi del Japó: comença l'espectacle!

Japonesos i russos han estrenat el mundial de rugbi 2019.

Avui ha arrencat al Japó el 9è mundial de rugbi, que s'allargarà fins el 2 de novembre. Hi participen 20 seleccions (8 europees, 5 oceàniques, 4 americanes, 2 africanes, i 1 asiàtica) repartits en quatre grups de cinc equips. El tret de sortida l'han donat les seleccions amfitriona i russa, amb victòria per als primers per 30 a 10.

Segons els experts, el principal favorit per endur-se el títol és la llegendària selecció de Nova Zelanda vencedora de les dues darreres edicions (2011 i 2015), tot i que també apareixen en totes les travesses les seleccions d'Anglaterra, Sud-Àfrica, Irlanda i Gales.

Jo com de costum, seguiré amb especial atenció als verds irlandesos, que em van robar el cor fa 20 anys quan vivia a Dublin i vaig tenir l'oportunitat de veure'ls jugar com a locals a l'històric estadi de Lansdowne Road, contra un altre selecció de les fortes, Austràlia. Aquell mundial també vaig poder veure en directe un emocionant i vibrant França-Argentina dels quarts de final. al mateix estadi. Recordo que vam haver de córrer amb el company de pis, perquè vam veure com cantaven els himnes per la tele, perquè aquell dia havien canviat l'hora i ens vam empanar de debò. Per sort no érem massa lluny i corrent vam trigar uns quinze minuts.

Corpus de sang.

Antonio Estruch, 1907, Corpus de sang (Els segadors).

Barcelona s'havia convertit en una ciutat caòtica, violenta i plena d'indesitjables malfactors, brètols i xoriços que es dedicaven a crear el pànic entre els barcelonins de bé. Els carrers es buidaven en seguida que el sol es ponia, i els bars i tavernes tancaven les portes més d'hora de l'habitual per no atreure tota aquesta púrria viciosa i despietada.

Malgrat que les autoritats locals havien decidit combatre la creixent criminalitat, tot sovint es veien desbordats per la gran quantitat de malfactors a qui havien de fer front. En alguna ocasió s'havien produit topades entre els cosos de seguretat i grups de delinqüents organitzats que superaven en nombre als primers, i fins i tot en armament: navalles, ganivets, falçs, catanes i fins i tot algun arcabús eren les armes habituals d'aquests éssers sanguinaris i sense escrúpols.

Alguns pobres viatgers que arribaven a Barcelona desconeixent el fenòmen s'havien trobat rodejats per hordes d'aquests energumens que els prenien fins la camisa, i si es descuidaven, la vida i tot. Especialment greu va ser el cas d'un jove venecià de 24 anys que va arribar a Barcelona a bord d'un veler en ruta a les índies, i que va baixar a terra per comprar tabac per a la pipa, amb l'infortuni de topar-se amb  un d'aquests grups criminals, que li van pispar ttotes les possessions que duia a sobre, i li van clavar un punyal d'uns vint centímetres de fulla per la cuixa, requerint una intervenció quirúrgica de més de sis hores, i prop de 50 punts de sutura.

Davant d'aquests fets tan lamentables, el conseller de seguretat de Barcelona s'havia  vist forçat a donar la cara públicament per donar explicacions i garantir a la ciutadania que el govern local posaria fil a l'agulla per acabar amb la delinqüència i amb la impunitat d'aquella colla de brètols. 

I aquesta és la meva humil participació als relats conjunts del mes de setembre.

El "temazo" del dimecres. Joxe Ripiau - "Errege-moffin".

Vull dedicar una sèrie de "temazos" musicals al gran Íñigo Muguruza, un dels meus referents musicals des d'adolescent, des de Kortatu, fins a Negu Gorriak, passant pels grans Joxe Ripiau que avui us presento, que va morir la passada setmana després d'una llarga malaltia. Aquest Errege-moffin, dels meus temes preferits dels Joxe Ripiau, i que em feien ballar embogit en els varis concerts que vaig tenir oportunitat de presenciar en directe, era inclòs a l'àlbum "Paradisu Zinema" de l'any 1998. 

El grup es va formar l'any 1996, i van gravar 4 àlbums, fins la seva disolució l'any 2001. El seu estil musical era una barreja de ritmes llatins amb ska, reggae o raggamuffin, i lletres en basc. Entre els 4 membres de la banda hi havia el germà gran de l'Íñigo, el Javier, que tocava l'acordió. Completaven el grup l'Asier Ituarte al trombó, i Sergio Ordóñez al bombo i el güiro.

El vídeo el van gravar en una actuació al Mercat de la Música Viva de Vic el 16 de setembre del 2000. No recordo si jo hi era. Molt probablement sí, perquè intentava no perdre'm cap concert en aquella època, i coincideix que aquell any els vam tenir a Terrassa tocant per als Minyons a la pista de l'SFERIC, al mes de maig.

Ets interí i vols treballar? Pel tub hauràs de passar...

Font: USTEC www.sindicat.net

A Terrassa, de les 26 vacants de mestre d'Educació Física que no ocupen mestres funcionaris, 23 han estat triades per les direccions dels centres, i tan sols 3 (mitges jornades) s'han assignat per l'antic sistema d'elecció en funció del número d'ordre a la borsa d'interins i de les prioritats d'aquests. És a dir, que el Departament d'Educació s'ha petat la borsa d'interins amb el Decret de Plantilles que va posar en marxa el curs 15/16, i que dona potestat a les direccions dels centres públics a triar el personal interí, ja sigui a través de places perfilades (estructurals), amb proposta de continuïtat o amb proposta directa per als centres de "màxima complexitat".

Aquestes dades ens mostren com les direccions dels centres públics han acceptat encantades la tasca (opcional) de seleccionar el personal interí, copiant d'aquesta manera el model de l'escola privada-concertada. Es pensen potser que d'aquesta manera, amb la selecció del personal, els seus centres igualaran en qualitat educativa els centres privats-concertats, quan és clar que per arribar als nivells educatius (acadèmics més aviat) de les escoles privades-concertades el que caldria canviar és l'alumnat i tot el seu entorn (socioeconòmic, cultural, etc.).

Els Minyons a la Plaça del Pou d'Altafulla.

Pilar de 6 davant del monument al pilar de vuit a la plaça del Pou d'Altafulla (Foto: Minyons)

Ahir els Minyons vam tornar a actuar a Altafulla després que l'any anterior haguéssim de fer-ho sota cobert, al pavelló municipal d'esports, a causa de la pluja. Enguany ho vam poder fer a la plaça del Pou, una plaça de gran tradició castellera on s'hi han viscut grans gestes des de fa dos segles, i on hi llueix un dels monuments castellers més populars, el pilar de 8 amb folre i manilles, inaugurat fa 30 anys.

Curiosament, els Minyons vam ser-hi el novembre del 1989 a l'acte inaugural del monument, fent-hi un pilaret de 4. No vam tornar a Altafulla fins al cap de dos anys, al segon aniversari de la inauguració realitzant castells de set (4de7 n, 3de7, 4de7p, Pde5). I des d'aleshores, no ens havien tornat a convidar a Altafulla fins l'any passat amb motiu de la Festa Major petita, que en diuen.

Ahir no vam poder tornar a repetir el castell de 9 com l'any passat, però vam completar una bona actuació amb castells de la gamma alta de 8 (3d8p, 5d8, 2d8f i pd6). Tant de bo puguem pujar tots aquests castells un pis ben aviat.

Una Diada a la baixa.

Un any més, i ja en van 8 de seguits amb una multitud als carrers, milers de catalans ens vam llançar als carrers de Barcelona per commemorar la Diada Nacional de Catalunya i per continuar reclamant la independència, al govern d'Espanya, al govern d'aquí i al món sencer que ens mira. Un any més hi vaig anar amb els Minyons, que al migdia vam actuar davant del Born Centre Cultural convidats per la Colla Jove de Barcelona, juntament amb els Capgrossos de Mataró, i per la tarda ens vam dirigir al tram 13, a la Gran Via, a prop de plaça Espanya. Hi vam fer alguns castellets més de poca envergadura, però el públic ho va agrair força, especialment els grups de suport d'estrangers que s'havien agrupat al mateix tram amb les banderes dels seus respectius països.

Una nova jornada emotiva, tot i que la intensitat de les emocions baixa any rere any, així com el nombre d'assistents (600.000 segons la guàrdia urbana), i molts comencem a cansar-nos d'anar a fer el numeret i que tot continuï igual. 

El "temazo" del dimecres. Marina Rosell - "La Santa Espina".

Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

Gran Marina Rosell amb la seva dolça i potent veu cantant aquesta cançó, autèntic himne patriòtic català del 1909, amb lletra d'Àngel Guimerà i música d'Enric Morera, al gran teatre del Liceu. Apugeu el volum de l'ordinador.

I ens veiem als carrers!!!

2500 entrades!!

Mai m'hauria imaginat, quan un 11 de febrer de l'any 2011 vaig fer la meva primera entrada en aquest bloc, que un dia com avui, gairebé 9 anys més tard, assoliria la xifra rodona de 2.500 entrades. Em surt una mitjana de 285 entrades aprox. cada any. I entre els diversos temes que acostumo a tocar, destaca per sobre de tots l'apartat musical, amb 360 entrades. El segueixen de prop el meu diari personal i viatges (318), i els temes educatius (316) molt igualats. Tot seguit estan els castells amb 252 entrades, i a partir d'aquí la cosa ja decreix amb la independència, la política, la societat i els fets històrics amb 100 i escaig entrades cada una.

- De totes les entrades, aquesta és la que ha tingut més visualitzacions. (1.599)

- Aquesta és la que ha rebut més comentaris. (21)

Arrenca un nou curs (in)judicial.

El poder judicial de l'estat espanyol és el més semblant a un tribunal de la inquisició dirigit per ultres espanyolistes hereus del franquisme. Aquests són els que han de dictar la sentència dels presos polítics catalans. Anem preparant la resposta perquè haurà d'estar a l'alçada de les circumstàncies. Els poders d'un estat contra el poder del poble. 

Gran diada de la Festa Major de Sabadell.

Pd8fm a la Festa Major de Sabadell. Foto: El món casteller.

Avui els Minyons hem tornat a prémer l'accelerador a la Festa Major de Sabadell, després de l'aturada per vacances, i d'un parell o tres d'actuacions per anar engreixant els motors i per treure la pols a les camises. Hi hem fet una de les millors, si no la millor, actuacions de la nostra història a la localitat veïna (3d9f, 2d9fm, 3d8p, pd8fm) deixant clar que els Minyons apostem fort per aquesta plaça i que els anys que no anem a Vilafranca per Sant Fèlix, tenim una bona oportunitat per pujar el nivell a la cocapital vallesana.

Cal destacar, a més a més, que a Sabadell sempre tenim el suport a les pinyes de les altres colles a plaça, els locals i els Castellers de Barcelona enguany, la qual cosa et garanteix tenir un cordó suficient per encarar els reptes de major magnitud. Indiscutiblement, tot sols no ens hauríem plantejat els castellasos que avui hem pogut oferir als presents.

I a partir d'aquí a veure com evoluciona la cosa. Encarem el segon tram de la temporada amb uns registres prou satisfactoris (4 2d9fm, 3 pd8fm, un grapat de 3d9f, un sol 4d9f descarregat i dos carregats, un 4d8p i un 3d8p...), amb la taca del 4d9f, i una preocupant incapacitat per encarar nous reptes més enllà del 2 i del pilar. Veurem com evolucionen els castells que anem assajant (el 5, el 3 amb el pilar, el 2 net, o el 3d10fm). Ara bé, haurem de ser un bon grapat més als assaigs si volem plantejar-nos alguns d'aquests monstres.

La canya de xocolata de Panrico...

Era davant de l'ordinador pensant que podia escriure avui al bloc, i donant-li voltes a l'assumpte, mireu amb què he acabat pensant. No sé, potser que fos gairebé l'hora del berenar ha empès el meu cervell a recordar-se d'aquesta mítica "pasta" (així en dèiem a casa meva) de l'empresa catalana Panrico. Recordo que devia ser cap a mitjans dels 80's que vaig descobrir-la a la tendeta (en dèiem la bodega) del barri, i mireu si n'era fan, que pel matí no podia esmorzar si no era una canya de xocolata. Em bevia el got de llet a casa però de camí a l'escola me'n comprava una. I aquesta tradició la vaig allargar uns quants anys, tot i que en ocasions també em decantava pel "canuto" de xocolata, o els donuts. Mai vaig ser molt fan de les palmeres o ulleres, tot i que també me les menjava. No sóc conscient quan vaig deixar de menjar aquests pastissos deliciosos. Recordo que en època universitària ja no les menjava. Normalment feia un donut de xocolata i un de sucre. Encara se'n troben de canyes de xocolata, però no tenen res a veure amb les originals, que portaven cada mati acabades de fer la nit anterior als comerços. Estic escrivint i se'm fa la boca aigua. Què donaria ara mateix per una canya com les d'abans...

S'ha mort l'Íñigo Muguruza.

L'Íñigo a l'esquerra amb el seu germà Fermín a l'altre extrem i Kaki Arkarazo, els Negu Gorriak.

Quina putada! Mai més tornarem a poder veure en directe als mítics Negu Gorriak, o als Kortatu que mai vaig poder veure... Ha mort als 54 anys l'Íñigo Muguruza, un dels seus fundadors juntament amb el seu germà Fermín, a banda d'altres bandes mítiques com els Joxe Ripiau, Sagarroi, Delírium Tremens... Vaig gaudir especialment l'època dels Negu Gorriak i Joxe Ripiau, dues bandes completament diferents, però igual d'atractives. A la segona, fins i tot, vaig tenir el privilegi de portar en concert l'any 2000 per als Minyons, al pavelló de l'Sferic en un festivalaco juntament amb Skaparàpid i Cheb Balowsky. Va ser brutal. Els concerts d'aquell quartet de baix, acordió, trompeta i bombo eren la polla. 

Recordo com anècdota d'aquella època que me'l vaig trobar unes setmanes abans del concert dels MInyons a la mítica sala Faktoria d'Arts del carrer del Bruc, en un dels súper concerts de Manu Chao. Era amb la seva xicota i el vaig anar a saludar. Em va demanar que li regalés un barret que m'havia portat d'un viatge al Senegal, i li vaig regalar. Li vaig demanar que se'l poses el dia del concert, però em sembla que no ho va fer, haha.

Quin greu que em sap. Ja no podrem emocionar-nos més en viu amb la música de l'Íñigo... DEP geni.

El "temazo" del dimecres. Adala & The Same Song Band - "Mr. Fireman".

Adala és el nom artístic del Guillem Simó, un jove barceloní que combina els ritmes jamaicans (reggae, roots reggae) amb les bases i les rimes hip hoperes, i amb una forta influència de la cançó protesta. Una gran capacitat per recitar i una bona dicció en català i en anglès, a banda d'unes bases instrumentals de luxe a càrrec de la Same Song Band, fan d'aquesta nova proposta musical una novetat molt interessant. A seguir. Segur que ben aviat els veuré en directe. Seguiu informats.

Parelleta de "iuns"... a treballar el dimarts!

LA GINESTA

La ginesta altre vegada,

la ginesta amb tanta olor,

és la meva enamorada

que ve al temps de la calor.

Per a fer-li una abraçada

he pujat dalt del serrat:

de la primera besada

m'ha deixat tot perfumat.

Feia un vent que enarborava,

feia un sol molt resplendent:

la ginesta es regirava

furiosa al sol rient.

Jo la prenc per la cintura:

la tisora va en renou

desflorant tanta hermosura

fins que el cor me n'ha dit prou.

Amb un vimet que creixia

innocent a vora seu

he lligat la dolça aimia

ben estreta en un pom breu.

Quan l'he tinguda lligada

m'he girat de cara al mar...

M'he girat al mar de cara,

que brillava com cristall;

he aixecat el pom enlaire

i he arrencat a córrer avall.

(Joan Maragall)

Terrassa, ciutat de les rotondes.

Rotonda del monument de la dona treballadora.

M'acabo d'assabentar, gràcies a aquest reportatge del programa Manual de Supervivència, que Terrassa és la ciutat catalana amb major nombre de rotondes, i pel que sembla, ens agrada decorar-les amb una bona escultura al mig. Ara mateix em venen al cap unes quantes de la meva ciutat, i amb noms "populars" com la rotonda del cony (per què cony és això), la de la "dona treballadora", la de la biblioteca on hi han col·locat l'homenatge al ciclista, la de l'entrada a Terrassa per la Rambla, la del drac de Roc Alabern a l'entrada per la nacional des de Sabadell, etc., etc.

Rotondes per donar i vendre! Serà que als terrassencs ens agrada fer voltes...