"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 30 d’abril del 2018

25a lliga. S'allarga l'era Messi.




















La victòria del Barça ahir a Riazor (2-4, amb hat trick del petitó) va assegurar matemàticament el títol de lliga a falta de quatre jornades per al final del campionat. Es tracta del 25è títol de lliga, i el setè de les darreres deu temporades. Extraordinari. Mai el club havia tingut una ratxa tan triomfal. Ni en l'era del "Dream Team" de Johan Cruyff, ni en cap altra. Els llibres d'història esportiva recordaran en lletres d'or l'era d'aquest Barça victoriós i espectacular, i per sobre de tot, recordaran a un futbolista especial i únic com Leo Messi, el millor de la història sens dubte.

Els culés ens hem acostumat tant a guanyar títols un darrera l'altre, que ja a penes si els celebrem. Jo encara recordo quan de jove sortia al carrer a celebrar un títol, fins i tot una copa del rei, que ara sembla una obligació guanyar... Com trobarem a faltar a aquesta generació de jugadors genials que hem tingut la fortuna d'aplegar (Messi, Iniesta, Xavi, Puyol, Piqué, Busquets...) i que, malgrat alguns entrebancs (no es pot guanyar tot, i la Champions és un torneig imprevisible i que penalitza moltíssim les errades), ens han fet gaudir tant, que sovint ho veiem com a normal. I no ho és.

Visca el Barça i visca Catalunya!!!

diumenge, 29 d’abril del 2018

El concert.

"El Concert" (Nicolas Tournier, 1630-35).






























Mancaven escassos segons perquè s'aixequés el teló i es donés inici al recital i encara es discutien pel repartiment del catxet. La Glòria, la cantant, no estava gens d'acord que haguessin hagut d'acceptar la reducció de cinc-cents euros d'últim moment. Ella ja hi comptava amb els seus tres-cents, i ara hauria de fer mans i mànigues per poder arribar a fi de mes. És clar, a la resta no els importava tant perquè no tenien fills com ella, cinc en concret, i podien gastar els seus diners en festa i vici.

L'Andreu ni se l'escoltava i acabava d'afinar el seu instrument. Bé, de fet, ja estava ben afinat feia estona, però preferia dissimular per no sentir-la. Sempre estava igual la Glòria. Que si la canalla, que si les despeses de la llar... i així sempre. Filla, haver-t'ho pensat abans d'anar-te'n al llit amb el teu marit. Ell estava ben satisfet amb la seva vida de parella amb la Núria, la pianista del grup. Feia tot just un any que havien començat la relació i estaven més enamorats que mai. Ella havia entrat a la banda tot just uns mesos abans d'iniciar la relació, gràcies al Pau, el violinista, que coneixia a la Núria del conservatori.

El Pau era un tipus discret i conformista. Anava assentint amb el cap a les queixes de la Glòria però com qui respon a la dona mentre es mira el partit del Barça per la tele. No tenia ganes de discutir en aquells moments, just abans de l'inici del concert. I menys amb la Glòria, amb qui havia après a no discutir per no posar-se malalt. Entenia la seva reclamació i les seves queixes, però poc podia fer ell per resoldre la situació. No era la primera vegada que els retallaven el catxet a l'últim moment i per aquest motiu no es volia fer mala sang. 

El Ramir era el cinquè integrant de la banda, i el més gran de tots plegats. Tocava el violoncel i composava la majoria dels temes. Era un dels membres fundadors juntament amb el Pau i l'Andreu, amb els que havia coincidit a l'institut. Ara apressava la Glòria perquè deixés de queixar-se i afinés la veu. Ja ho discutirien després del concert tot allò. Calia concentració per oferir el millor de cadascú. Va fer un gest amb les mans demanant silenci i mostrant com el teló començava a elevar-se. La veu de la Glòria es va anar apagant i es van començar a sentir aplaudiments del públic. Molta merda va dir l'Andreu.

Aquesta és la meva humil participació als Relats Conjunts del mes d'abril.

dissabte, 28 d’abril del 2018

Obeses: mai prou reconeguts.



Ahir els Obeses (Arnau Tordera, Maiol Montané, Arnau Burdó i Jaume Coll) van presentar al teatre Kursaal de Manresa el darrer àlbum de la banda osonenca, "Fills de les estrelles". Aquest és el seu cinquè album d'estudi des que van formar el grup l'any 2010 a Tona. 

És tot just el meu segon recital dels osonencs, però he de dir que m'he convertit en un fan absolut de la seva música i dels seus directes. En la meva modesta opinió, els Obeses són del millor que hi ha a casa nostra i no tenen res a envejar a altres bandes de reconegut prestigi internacional. Magnífics instrumentistes, i un cantant a l'alçada de grans mites com Freedy Mercury o Ian Gillan (Deep Purple).

Tanmateix, crec que el fet que siguin una banda catalana, i de poble fins i tot, fa que no tinguin el reconeixement que es mereixerien. Si teniu ocasió de veure'ls en directe, no ho dubteu. I busqueu els seus àlbum perquè són autèntiques joies amb estils diversos.



divendres, 27 d’abril del 2018

La nova sèrie que ho peta a TV3: "Sant Esteve de les Roures".


Haha, boníssima l'estrena ahir de la mini-telesèrie "Sant Esteve de les Roures" al Polònia. Un grapat d'actors populars de telesèries de la casa donen cara a un grup de veïns d'aquest poble, sorgit de la ment fantasiosa d'algun Guàrdia Civil, súper radicals independentistes. El guió és tan exagerat i increïble que pot fer creure a algun imbècil que és seriós. En el conflicte català ens hem acostumat a veure que la realitat pot superar amb escreix la ficció.

Ja friso per veure el següent capítol.

dijous, 26 d’abril del 2018

La revolució pedagògica de Ferrer i Guàrdia.


Ferrer i Guàrdia, sens dubte, un dels principals referents educatius catalans de la història. Fundador de l'Escola Nova o Moderna a Catalunya i impulsor de les noves corrents pedagògiques antiautoritàries, antidogmàtiques, coeducadores (gènere i classe social)...

Per a la República Catalana vull una escola més semblant a la de Ferrer Guàrdia que a la que tenim avui en dia.

dimecres, 25 d’abril del 2018

El "temazo" del dimecres. Al Tall - "Lladres".


Avui, 25 d'abril es commemora la derrota a la Batalla d'Almansa del poble valencià enfront de les tropes borbòniques, que va suposar la pèrdua de llibertats i la instal·lació de l'absolutisme borbònic.

L'any 1978, el grup valencià Al Tall publicava un dels seus àlbum més populars, que incloïa aquest tema. Un dels meus favorits.

L'any 2018 encara vivint un mal que ve de lluny, el mal d'Almansa (que a tots "alcança").

dimarts, 24 d’abril del 2018

El català, llengua comuna.


Magnífica campanya de la Plataforma per la Llengua per promoure l'aprenentatge i l'us del català. Malauradament, encara estem lluny de poder viure plenament en la nostra llengua a casa nostra, i hem de seguir treballant per a aconseguir-ho. Tanmateix, sembla que hi ha persones a Catalunya que no senten el català com a llengua pròpia i, fins i tot, el menystenen. Jo, ja fa uns quants anys que utilitzo bàsicament el català, encara que se m'adrecin en castellà, però al meu entorn encara em trobo amb molts catalanoparlants que canvien immediatament quan se'ls dirigeixen en castellà.

dilluns, 23 d’abril del 2018

Feliç Sant Jordi, i feliç aniversari, Jordi Cuixart!!


























Ahir es va celebrar a la ciutat vallesana de Santa Perpètua de la Mogoda el festival "Cultura contra la repressió", un homenatge als presos polítics i exiliats, coincidint amb el 43è aniversari del president d'Omnium, Jordi Cuixart, empresonat a la presó d'Estremera fa ja més de sis mesos. Santa Perpètua és el poble que el va veure néixer i on encara hi té diversos familiars, que van estar presents a l'acte i, fins i tot, van dirigir unes paraules als presents.

Per l'escenari van passar un bon grapat de músics (Els Catarres, Gossos, Ítaca Band, Brams, Elèctrica Dharma, Marina Rosell, Roba Estesa...) i personalitats diverses (companys del Jordi Cuixart, la presidenta de l'ANC, el vicepresident d'Omnium...).

El món casteller va tornar a donar suport a la causa, i fins a vuit colles van realitzar un pilar de 4 amb banderoles reclamant l'alliberament dels presos polítics: : Minyons de Terrassa, Castellers de Mollet, Nyerros de La Plana, Capgirats de Castellar del Vallès, Marrecs de Salt, Castellers de la Vila de Gràcia, Castellers d'Esparreguera, i Castellers de Sabadell, més alguns representants d'altres grups que es van sumar a les pinyes d'aquestes vuit colles.

Ahir vam tornar a cridar i a reclamar "Llibertat Presos Polítics"!! Us volem a casa!

Per cert, que el Jordi Cuixart resulta ser de la meva quinta!! 

diumenge, 22 d’abril del 2018

Trentacampions!!

Llaços grocs gegants per celebrar un nou títol de copa (Foto: La Vanguàrdia).





















Ahir, en una nova jornada trista per a la democràcia espanyola, el Barça va donar una nova lliçó de futbol per imposar-se al Sevilla en la final de la Copa del Rei (seu) a l'estadi Wanda de Madrid (0-5). Suárez (2), Messi, Iniesta i Coutinho van ser els golejadors d'una final que serà recordada, sobretot, per l'actitud demofòbica de la policia i dels membres de la seguretat privada de l'estadi que es van dedicar a requisar tot allò de color groc que portessin els aficionats culés: samarretes, bufandes, banderoles, xiulets... Tanmateix, no van poder evitar la gran xiulada de rigor a l'himne i al rei a l'inici del partit.

També es recordarà aquesta final per la gran ovació que va rebre Iniesta al ser substituït al minut 87, després d'un gran partit del capità. Les dues aficions alhora van acomiadar-lo amb crits d'Iniesta i aplaudiments. Tothom era conscient que molt probablement aquesta serà la darrera temporada del crac de Fuentealbilla a la lliga espanyola.

En fi, una copa més a les vitrines del club (i en van 30!), i una nova demostració de la retallada paulatina de les llibertats dins de l'estat espanyol.

dissabte, 21 d’abril del 2018

Un Sant Jordi ben groc.


S'apropa la diada de Sant Jordi, una de les festes més arrelades i tradicionals de la nostra nació. Enguany és una mica més especial, si cap, per la situació de repressió que estem patint, amb compatriotes a la presó i a l'exili. Demostrem-los la nostra estima i record amb roses grogues i llaços grocs arreu. 

Feliç Sant Jordi groc!

divendres, 20 d’abril del 2018

Comunicat d'ETA: 'Declaració sobre el mal causat'.


Comunicat del grup revolucionari basc, ja inactiu, aparegut fa uns dies a dos diaris bascos, Gara i Berria, on demanen perdó a les víctimes "col·laterals" dels seus atemptats. Falta per veure si algun dia l'estat espanyol serà capaç de demanar perdó per les víctimes dels GAL...

"ETA, organització socialista revolucionària basca d'alliberament nacional, vol reconèixer mitjançant aquesta declaració el mal que ha causat en el transcurs de la seva trajectòria armada, així com mostrar el seu compromís amb la superació definitiva de les conseqüències del conflicte i amb la no-repetició.

En aquestes dècades s'ha patit molt al nostre poble: morts, ferits, torturats, segrestats o persones que s'han vist obligades a fugir a l'estranger. Un patiment desmesurat. ETA reconeix la responsabilitat directa que ha adquirit en aquest dolor, i desitja manifestar que res de tot això no s'hauria d'haver produït mai o que no va haver de prolongar-se tant en el temps, doncs fa ja molt que aquest conflicte polític i històric havia de comptar amb una solució democràtica justa. De fet, el sofriment imperava abans que naixés ETA, i ha continuat després que ETA hagi abandonat la lluita armada. Les generacions posteriors al bombardeig de Gernika heretem aquella violència i aquell lament, i ens correspon a nosaltres que les generacions venidores recullin un altre futur.

Som conscients que en aquest llarg període de lluita armada hem provocat molt dolor, inclosos molts danys que no tenen solució. Volem mostrar respecte als morts, els ferits i les víctimes que han causat les accions d'ETA, en la mesura que han resultat damnificats pel conflicte. Ho sentim de debò.

A conseqüència d'errors o de decisions errònies, ETA ha provocat també víctimes que no tenien una participació directa en el conflicte, tant a Euskal Herria com fora d'ella. Sabem que, obligats per les necessitats de tot tipus de la lluita armada, la nostra actuació ha perjudicat ciutadans i ciutadanes sense cap responsabilitat. També hem provocat greus danys que no tenen volta enrere. A aquestes persones i als seus familiars els hi demanem perdó. Aquestes paraules no solucionaran el succeït, ni mitigaran tant de dolor. Ho diem amb respecte, sense voler provocar de nou cap aflicció.

Entenem que molts considerin i expressin que la nostra actuació ha estat inacceptable i injusta, i ho respectem, ja que a ningú no se'l pot forçar a dir el que no pensa o sent. Per a molts d'altres també han estat totalment injustes, malgrat utilitzar la disfressa de la llei, les accions de les forces de l'Estat i de les forces autonomistes que han actuat conjuntament, i tampoc aquests ciutadans i ciutadanes no mereixen ser humiliats. Altrament, hauríem d'interpretar que ha existit un mal just que mereix aplaudiment. ETA, en canvi, té una altra posició: tant de bo res d'això no hagués passat, tant de bo la llibertat i la pau haguessin arrelat a Euskal Herria fa molt temps.

Ningú no pot canviar el passat, però una de les coses més perjudicials que es podria fer ara seria intentar desfigurar-lo o ocultar determinats episodis. Reconeguem tots la responsabilitat contreta i el mal causat. Malgrat no tenir ni el mateix punt de vista ni els mateixos sentiments, tots hauríem de reconèixer, amb respecte, el sofriment patit pels altres. Això és el que vol expressar ETA.

Precisament de cara al futur, la reconciliació és una de les tasques a dur a terme a Euskal Herria, una cosa que en la seva mesura s'està produint amb honestedat entre la ciutadania. És un exercici necessari per conèixer la veritat de manera constructiva, tancar ferides i construir garanties perquè aquest patiment no torni a succeir. Donant una solució democràtica al conflicte polític es podrà construir la pau i aconseguir la llibertat a Euskal Herria. Per apagar definitivament les flames de Gernika".

Euskal Herria, 8 d'abril de 2018
Euskadi Ta Askatasuna ETA

dijous, 19 d’abril del 2018

Miguel Diaz Canel, el succesor dels Castro a Cuba.

Diaz Canel i Raúl Castro.





















El vicepresident cubà Miguel Diaz Canel, s'ha convertit avui en el nou President de Cuba, després d'haver estat escollit per l'Assemblea Nacional (amb el 99'83% dels vots favorables), agafant el relleu de Raúl Castro, que ha estat 12 anys al poder després de substituir, al seu torn, al seu germà Fidel, que va ostentar el càrrec al llarg de 47 anys.

En la seva primera intervenció com a president cubà ha dit: "Seremos fieles al legado de Fidel Castro, líder histórico de la Revolución, y también al ejemplo, valor y enseñanzas de Raúl Castro, líder actual del proceso revolucionario".

Sort i èxits al nou president de la República de Cuba.

dimecres, 18 d’abril del 2018

El "temazo" del dimecres. Varis - "Los Borbones son unos ladrones".


Artistes com Frank T, Pau Llonch, Sara Hebe, Rapsusklei, etc. col·laboren en aquest tema coral que neix (fa escassament una setmana s'ha publicat a les xarxes) com a resposta a les aberrants sentències condemnatòries a diversos cantants de rap (Valtonyc, Pablo Hasel, Eligio) per les seves lletres subversives, crítiques amb la corona, o simplement per comentaris fets a través de les xarxes socials (twitter, facebook...). Un gran gest de solidaritat d'un bon grapat d'artistes, que a banda de cantar, ballar, o fer grafits, posen la cara en aquest genial videoclip amb molt de flow. Yeah, los Borbones son unos ladrones, ha ha!

dimarts, 17 d’abril del 2018

Azahara Fort: "Què us semblaria si els vostres fills portessin deures d’activitat física a casa?"

Foto: Dani Vilà.

L'autora és Professora del grau en ciències de l’esport de la FPCEE Blanquerna - Universitat Ramon Llull. En aquest escrit ens parla de la tendència al sedentarisme que guanya terreny amb els canvis socials, i alguns possibles remeis.

Actualment, l’activitat física (AF) regular ha assumit un paper cada vegada més destacat en els esforços de promoció de la salut atesa l’epidèmia d’obesitat infantil. L’Organització Mundial de la Salut (2010) recomana que els infants i adolescents acumulin un mínim de 60 minuts diaris d’activitat física moderada o vigorosa. No obstant això, els informes epidemiològics europeus recents indiquen que els nivells d’activitat física estan disminuint en l’adolescència i en la joventut, i adverteixen que aquests comportaments sedentaris poden continuar en l’edat adulta.

Alguns autors hi afegeixen que aquests 60 minuts d’activitat no són suficients si no s’assoleixen les habilitats motrius pròpies del seu estat maduratiu. És a dir, no és suficient parlar de temps de pràctica, hem d’anar més enllà, hem de parlar de qualitat del moviment. L’adquisició d’habilitats motrius al llarg del cicle vital sol començar amb els moviments reflexos i rudimentaris (com ara gatejar) durant el primer i el segon any de vida. Posteriorment, entre els 2-7 anys aproximadament es desenvolupa l’adquisició i el perfeccionament de les habilitats motrius bàsiques o fonamentals, considerades l’ABC del moviment; és a dir, les lletres i les paraules del moviment (per exemple córrer, llançar, saltar...). Un cop assolides les habilitats motrius bàsiques, els nens i nenes estan preparats per començar a desenvolupar les habilitats motrius específiques pròpies d’esports com ara el tennis, el waterpolo, el futbol... Posteriorment, i passada la pubertat, s’inicia el període d’especialització esportiva o bé l’assoliment d’un estil de vida físicament actiu.

La vida moderna es caracteritza per menjar ràpid i per multitud d’activitats sedentàries (per exemple videojocs, xarxes socials...) per fer-la més fàcil. Ens trobem, doncs, davant d’una generació que està creixent de manera menys sana i saludable que els seus pares. Però el més preocupant és el fet que els nens no adquireixin les habilitats motrius bàsiques necessàries per participar en esports de manera segura o bé per portar una vida físicament activa al llarg de la seva vida. Aquest fet deriva en nens i nenes que no gaudeixen de l’activitat física necessària per al seu correcte desenvolupament.

Per què als nostres infants els costa gaudir de l’activitat física? Per què no els motiva moure’s? Com podem canviar aquesta tendència? Des de fa anys, països com ara el Canadà o el Regne Unit estan impulsant el concepte de l’abecedari físic (Physical Literacy) per combatre aquesta manca de competència motriu pròpia dels infants de la nostra època. L’abecedari físic no només es relaciona amb l’adquisició dels patrons de moviment bàsic citats anteriorment (lletres del moviment) pels nens (o adults), sinó que també es defineix com la motivació, la confiança, el coneixement i el compromís per portar una vida físicament activa. Els nens que adquireixin l’abecedari físic podran aprofitar les múltiples oportunitats que ens ofereix l’entorn per gaudir de l’activitat física independentment del medi (ja sigui terra, aigua, neu...).

L’adquisició dels patrons de moviment bàsic predisposen l’individu a portar un estil de vida físicament actiu. Per exemple, un infant que aprengui a córrer podrà gaudir d’activitats com ara el bàsquet, el tennis o el futbol. De manera similar, els nens que tinguin una bona estabilitat podran gaudir d’activitats com ara el patinatge, el ioga o l’esquí. En resum, si no s’adquireixen les habilitats motrius bàsiques des d’edats primerenques serà molt difícil gaudir amb confiança de les habilitats motrius específiques pròpies de l’adolescència o l’edat adulta.

Per combatre aquesta epidèmia de sedentarisme associada a baixos patrons de moviment bàsic serà fonamental que els pares, les escoles i el govern proporcionin les eines i els mitjans que necessiten els nens per moure’s de manera intel·ligent. Tothom assumeix que els nens han d’aprendre l’abecedari en anglès, a sumar o a restar, però, i l’abecedari del moviment? És necessari que la societat comenci a posar el mateix èmfasi en l’educació física dels nostres infants que altres aspectes de l’educació. Què us semblaria si els vostres fills portessin deures d’activitat física a casa?

dilluns, 16 d’abril del 2018

75 anys del descobriment dels efectes psicodèlics del LSD.

Albert Hofmann




























Tal dia com avui de l'any 1943, el químic Albert Hofman, descobria accidentalment els efectes psicodèlics de la Dietilamida de l'Àcid Lisèrgic (LSD), al entrar en contacte amb la seva pell a través de les puntes dels seus dits. Diuen que el "viatge" li va durar diverses hores.

Si bé en uns inicis l'LSD es feia servir per a tractar a pacients alcohòlics i amb altres finalitats mèdiques, a poc a poc es va anar escampant el seu ús recreatiu, i malgrat la il·legalització als EEUU l'any 1966, el seu consum va créixer notablement en l'època dels hippies. 

Personalitats com Steve Jobs (Apple), Bill Gates (Microsoft), Andy Wharhol (artista), Jim Morrison (The Doors), Syd Barret (Pink Floyd), Aldous Huxley (escriptor), van consumir aquesta substància amb assiduïtat, ja sigui com a entreteniment o bé com a estimulant per a la creació.

És potser la substància que més altera la percepció de les coses, i ha servit de font de creació/inspiració de molts artistes de diferents branques. Tot i que els efectes nocius de la substància no afecten per igual a tots els consumidors, el cert és que no són pocs els què han patit un "mal viatge" consumint aquesta droga degut al seu nivell d'afectació del cervell.

Així que aneu amb compte. 

Per cert, que el bo de l'Albert Hofmann, el seu descobridor, va arribar fins als 102 anys!!


diumenge, 15 d’abril del 2018

Us volem a casa. Manifestació multitudinària a Barcelona.



















Aquest migdia centenars de milers de catalans (315.000 segons la policia de la Colau, 750.000 segons els organitzadors) hem omplert l'avinguda Paral·lel de Barcelona des de Plaça Espanya fins al parc de les tres xemeneies, per exigir l'alliberament dels presos polítics (Cuixart, Sánchez, Forn, Rull, Romeva, Bassa, Forcadell, Turull, i Junqueras) i el retorn dels exiliats (Rovira, Gabriel, Puig, Serret, Comín, i Ponsatí), a banda de reclamar pels drets democràtics que s'està carregant l'estat espanyol.

Avui el món casteller també ha estat present en la mobilització, amb prop d'una quarentena de colles fent castells al llarg de l'avinguda Paral·lel, i els Minyons no hi hem faltat. Hi hem realitzat varis pilars, un 3d7, un 4d7 i un 3d7 amb l'agulla, que han entretingut als presents i han aixecat una mica els ànims i les ganes de cridar proclames.

No pararem fins que torneu a casa. Ni un pas enrere.




dissabte, 14 d’abril del 2018

150è aniversari del naixement de Lluís Muncunill.


Un dels principals motius d'orgull de molts terrassencs és el llegat arquitectònic d'un dels principals referents del modernisme català, el bagenc (Sant Vicenç de Fals, 25 de febrer de 1868) Lluís Muncunill, que va desenvolupar la seva activitat professional principalment a la nostra ciutat. Aviat se celebrarà la 16a Fira Modernista a la ciutat (de l'11 al 13 de maig), i us convido a que gaudiu del patrimoni arquitectònic de l'autor, així com de totes les activitats culturals que s'hi organitzen al voltant de la festa.


Vapor Aymerich
Vapor Aymerich, actual MNACTEC
Magatzem Joaquim Alegre, actual Arxiu Tobella.
Ajuntament de Terrassa.
Societat General d'Electricitat, actual restaurant del Viena.



divendres, 13 d’abril del 2018

Arrenca el període de preinscripció escolar: la pública, la de tots!


Si realment ens creiem això de la República Catalana, i la volem lliure, democràtica, cohesionada, solidària, justa i equitativa, haurem de començar a construir-la des de l'educació, i l'escola ha de ser l'eix vertebrador. Però mai aconseguirem aquesta República de tots i per a tots si continuem amb un model educatiu segregador com l'actual (la triple xarxa pública-concertada-privada). L'equitat social implica necessàriament equitat educativa, que garanteixi l'ascensor social tan important quan hi ha diferències tan pronunciades entre classes socials, i aquesta només la garanteix l'escola pública. 

Qui prefereixi mantenir els seus privilegis de classe i no vulgui portar els seus fills a escoles de tots i per a tots, que es pagui la seva escola, però sense cap ajut de l'administració, què ha de garantir que el model educatiu afavoreixi la millora social i l'equitat.

dijous, 12 d’abril del 2018

Catorze: "Que ningú et robi el que ets".


Acabo de veure, a la revista digital Catorze, aquesta petita joia en forma de curtmetratge d'animació, guanyador del Goya l'any 2016. El curt reivindica la necessitat d'estimular la creativitat, i com l'escola ens encamina i predisposa a una vida grisa de feines avorrides i monòtones, sense opció a triar què i com voldríem ser. Deliciós.

dimecres, 11 d’abril del 2018

El "temazo" del dimecres. Opció K-95 - "Company Guillem".


Avui fa 25 anys de l'assassinat a Montanejos (País Valencià) de Guillem Agulló, un jove independentista antifeixista de Burjassot, a causa d'una ganivetada de l'ulta feixista Pedro Cuevas, que fou condemnat a 14 anys de presó dels quals només en va complir 4.

Un altre exemple de la tebior de l'estat espanyol davant dels atacs feixistes. Ara bé, si es tracta de pintades independentistes o antifeixistes, et poden tractar de terrorista... Merda de país.


dimarts, 10 d’abril del 2018

Les 7 diferències.






































Busqueu les 7 diferències entre aquestes dues imatges. Les heu trobat? Sí? Doncs la (in)justícia espanyola no les veu!

L'Únic terrorista és l'estat feixista!

#josócCDR

dilluns, 9 d’abril del 2018

Relats breus: "Interior d'un cafè."


Mig embadalida, la Glòria intentava passar les hores d'aquella inacabable tarda el més ràpid possible. El Joan feia hores que havia marxat per visitar els pares a Ullastrell i no podia trigar massa a arribar. Patia pel seu marit, malgrat que d'ençà que s'havia comprat la bicicleta, trigava menys temps a fer els encàrrecs, i no havia tingut mai cap accident important, tant sols algun ensurt baixant l'empinat carrer que duia a casa seva. Ella sempre li demanava que baixés de la bicicleta quan el veia arribar pel camí, però a ell, fins i tot el divertien les patinades i els saltirons.

El cafè estava força animat a aquella hora. Molts treballadors de la fàbrica paraven a fer un cafè i una copa de licor abans d'anar a casa a sopar, i també s'hi deixaven caure alguns pagesos què acabaven la jornada, amb rostres cremats pel sol i espardenyes brutes de terra. Ella li havia demanat a la Rosita, la dona de l'encarregat, un te amb llimona com feia habitualment sempre que entrava a l'establiment. Ara ja feia estona que se l'havia pres i concentrava els seus pensaments en el Joan. Era prop del vespre i no trigaria a fer-se fosc, i tenia ganes de tornar a casa amb el seu marit.

Tenia a la Rosita molt a prop seu. Estava dempeus al llindar de la porta que separava la sala principal del cafè amb una sala més petita que donava al carrer, per on la Glòria esperava veure al seu home arribar aviat. La Rosita era uns anys més gran que la Glòria, i regentava el cafè amb el seu marit, el Manel, des de feia set anys ja. Feien bona parella i tots els veïns del poble apreciaven el seu caràcter alegre i extravertit. Des que havien obert el cafè molts veïns del poble que, abans,amb prou feines sortien de casa si no era per anar a missa o a un enterrament, solien acostar-s'hi per fer-la petar amb els propietaris o altres clients.

Aquesta és la meva humil participació als relats conjunts del passat mes de març.

diumenge, 8 d’abril del 2018

Xavier Aragay: “L’eix de l’escola és ajudar l’alumne a construir un projecte vital”.
























Entrevista per al Punt-Avui a l'economista i escriptor Xavier Aragay, autor del llibre "Reimaginant l'Educació".


L’educació ha de reimaginar-se? Per què?
En el nostre món ha canviat pràcticament tot excepte l’educació. Si agafes un metge de fa 50 anys i el portes a un hospital no pot fer res, però si portes un mestre de fa 50 anys a una escola, potser notarà algun canvi, però trobarà la pissarra, la taula, els alumnes asseguts igual i podrà fer classe. Això és un indicador. El món que viuran els alumnes no té res a veure amb el que vam viure nosaltres, i per tant l’educació ha de fer un canvi molt profund.
Per fer què?
Pensem en un nen o una nena de tres anys que va entrar a l’escola el setembre passat: sortirà del sistema educatiu el juny del 2033, si decideix anar a la universitat acabarà el 2038 i es posarà a treballar el 2040. Nosaltres l’hem de preparar per a aquest món. No saben com serà tècnicament, però sí que sabem que la creativitat serà el petroli del segle XXI, tenir iniciativa i ser capaç de treballar amb els altres, saber buscar informació, saber criticar-la, sistematitzar-la, compartir-la... Tot això serà clau, i de tot això a l’escola en fem molt poc.
Per què?
L’escola encara és tributària del model dissenyat en el segle XIX, del “jo, professor, tinc el coneixement que tu, alumne, no tens i jo te l’explicaré oralment mentre tu, quiet escoltant-me i portant-te bé, aprendràs i després m’ho posaràs en un examen”. Amb petites variacions, en essència continua sent el mateix. El que està en crisi, aquí i arreu del món, és aquest model. I a tot el món hi ha centenars d’institucions educatives que l’estan buscant, un model on l’alumne sigui el protagonista, on aprengui fent, on es construeixi com a persona en lloc d’obrir-li el cervell per omplir-lo de continguts.
Com s’ha de fer?
Cal canviar la mirada i pensar que l’educació és la millor eina que tenim per transformar el món, per ajudar aquests nois i noies a ser persones que puguin fer projectes vitals. L’eix de l’escola no ha de ser transmetre coneixements, ha de ser ajudar a construir el projecte vital. Que per construir-lo necessites coneixements, és clar!, però no els enciclopèdics, els apresos de qualsevol forma.
Canviar la mirada...
Tu vas a una classe de nens de quatre o cinc anys i no tindràs cap dubte que la mirada del mestre és a un ésser humà que s’està desenvolupant. Tot el dia està treballant en això. Vas a una classe d’alumnes de quinze anys i allà ningú mira les persones, només miren les matemàtiques, l’anglès o la història. Això no té sentit, hem de recuperar la mirada a una persona que està creixent, a uns nois i noies que encara que no ho vegem porten un cartell que diu: “Estic en construcció. Help me, please.” Hem d’assegurar que aquest és l’eix vertebrador durant quinze anys, i evidentment amb continguts per construir l’eix vertebrador, no per acumular absurdament coneixements. Hem de construir persones lliures, fresques, positives, creatives, que es coneguin...
I quin paper juguen els mestres i professors?
Si l’alumne és el protagonista i aprèn fent, el professor també ha de canviar de rol, i passar de la pesada càrrega d’explicar continguts a un altre paper molt important: ser mentor, ser referent, tenir una experiència vital a transmetre per ajudar-lo a veure quin ha de ser el seu projecte vital. Un dels drames al nostre món és que molts joves després de quinze anys d’escola i cinc d’universitat no saben qui són, com aprendre, què volen fer de la seva vida... Això és una mena de fracàs vital. A mi no em preocupa el fracàs escolar, em preocupa el fracàs vital.
Mestres i professors són conscients que cal aquest canvi?
La majoria tenen ganes d’innovar i de transformar. Hi ha un consens que és necessari, però compte perquè vivim en una societat que li està demanant molt, a l’escola. I el canvi no depèn només de mestres i professors, sinó del conjunt de la comunitat educativa. Hem de fer junts l’educació, perquè l’educació no és un problema de l’escola, és un problema de tots.
Hi ha qui creu que la tecnologia també és un problema?
Els continguts són una eina per construir persones i la tecnologia també. Els ordinadors i els mòbils en el mètode tradicional són conflictius perquè com que els nens s’avorreixen utilitzen la tecnologia per distreure’s, la tecnologia treballant cooperativament en pedagogies actives globalitzades és una eina imprescindible. Si treballes un projecte has de consultar internet, has de construir, has de preparar una presentació... És evident que és una eina sense la qual no es pot treballar...
Quin paper juga l’administració?
L’educació és una activitat que està regulada perquè és un bé comú de tota la societat que ajuda a fer que la societat estigui més cohesionada. L’administració té un paper important, però no el paper preponderant que tenia en el segle anterior. En el segle XX, si es volia canviar l’educació es feia una nova llei –el nostre país ha tingut sis lleis en 40 anys–; avui ja sabem que això serveix de molt poc. L’administració va sent conscient, a poc a poc, que la seva funció és establir un marc, animar a la transformació i el canvi, donar autonomia i que s’apoderin mestres, alumnes, famílies... En tot cas té un paper important que no és altre que verificar i avaluar que tot això vagi en una bona orientació.
L’escola innova, i la universitat?
Hi ha universitats que comencen a innovar i renovar, però també n’hi ha que no veuen que ve un tsunami, sigui perquè els alumnes que els arribaran d’aquí a cinc anys seran molt diferents, sigui per la globalització, la tecnologia i la intel·ligència artificial, que farà necessari canviar la metodologia. Ara, però, està com adormida
El projecte d’innovació Horitzó 2020 ja té quatre anys. Heu avaluat resultats?
Vam fer una avaluació del procés de transformació i també de l’impacte que han tingut els canvis en els alumnes. Vam comparar alumnes d’ESO que feia dos anys que seguien aquest sistema d’un mateix nivell socioeconòmic amb alumnes que havien seguit el sistema tradicional. El resultat va ser interessant. Els alumnes que feia dos anys que treballaven per projectes eren molt més creatius que els altres, tenien més autonomia, molta més, sabien treballar en equip i havien aconseguit que la seva mirada fos diferent, que ja no pensessin que l’aprenentatge només era un tema individual, sinó d’equip. En definitiva, estaven molt més contents. Els altres en creativitat anaven més fluixos, en iniciativa també; continuaven pensant que l’aprenentatge depenia de si el professor és bo... No hem perdut ni un gram de coneixements, perquè també vam comparar resultats acadèmics, i hem guanyat en una sèrie de característiques que els ajudaran a trobar feina en el món que ara ve. És per això que l’educació ha de canviar, perquè si som fidels a la nostra vocació hem d’ajudar-los perquè puguin ser éssers que es desenvolupin al màxim.

divendres, 6 d’abril del 2018

Una lágrima cayó en Llarena.


Avui tema especial dedicat al jutge-inquisidor Llarena que s'ha hagut de menjar amb patates l'ordre d'extradició del President Puigdemont, que ha sortit aquest migdia de la presó alemanya on es trobava després que el jutge alemany declarés la llibertat provisional i no acceptés els càrrecs de rebel·lió de la fiscalia per extradir-lo a l'estat feixista espanyol.

La plantofada a Llarena, a més, no queda només aquí, ja que la justícia belga va decidir també deixar en llibertat als Consellers Comín, Serret i Puig per la mateixa raó, i l'estat suís va anunciar que no pensava extradir a Rovira i Gabriel a canvi de Falciani tal i com esperaven les autoritats espanyoles després de detenir-lo, quan feia tres o quatre anys que es passejava tranquil·lament per l'estat espanyol que no l'havia volgut extradir fins ara.

Sembla que les coses es compliquen per a l'estat espanyol que veu com ningú a Europa compra el relat de la justícia, la política i els mitjans espanyols sobre els actes dels càrrecs polítics catalans en els darrers temps.

Darrerament els catalans solament hem rebut cops, i molt probablement, després de tot el que ha passat entre ahir i avui, l'estat espanyol tingui ganes de revenja, com un animal ferit, però es fa difícil dissimular el sentiment de victòria davant de l'estat opressor-repressor espanyol en aquesta batalla dels líders a l'exili.

#PrimaveraCatalana

#LlibertatPresosPolítics

dimecres, 4 d’abril del 2018

El "temazo" del dimecres. Novus Ordo - "Kolors"


Avui fa 50 anys que van assassinar, a Menphis, al clergue i activista pels drets de la comunitat afroamericana als Estats Units, Martin Luther King. Va rebre el premi Nobel de la pau l'any 1964. 

El temazo d'avui, dels valencians Novus Ordo, una banda de rap metal que ha versionat aquest tema dels també valencians Skaparàpid, actualment inactius, amb temàtica antifeixista i antiracista. Canya de la bona!

Dos negres estan parlant, quan arriba la madera 
i sense més explicacions li demanen la papela.
Apartheid social, racisme de classes, 
es pel teu color de pell i no serveixes de res.

Antifeixistes contra el poder de l'estat,
Antifeixistes contra les classes socials
Antifeixistes contra l'engany dels seus diners
Contra el racisme colors i bon so.

dimarts, 3 d’abril del 2018

Els nois d'Altsasu. Injustícia i revenja d'estat.



















Tres joves bascos, Oihan, Adur, i Jokin, de la localitat navarresa d'Altsasu, porten 505 dies en presó preventiva a les presons de Navalcarnero, Aranjuez i Estremera, condemnats (preventivament) per l'estat espanyol per una trifulga de bar amb un parell de guàrdies civils fora de servei.

L'Audiència Nazional ha posat data per al judici, per als propers 17 i 27 d'abril, i demana per als tres presos i els altres cinc companys en llibertat provisional, penes que sumen 375 anys de presó. Per una baralla de bar...

Sembla bastant evident la voluntat revengista de la justícia espanyola en aquest cas, i trobo inhumà el que estan fent passar als tres joves empresonats, a les respectives famílies i a la resta d'acusats. Potser l'interès real dels poders de l'estat és que aquest cas serveixi de detonant per una reactivació del terrorisme al país basc. Segur que més d'un estaria encantat... 

No a las cárceles del estado asesino, ¡No!
No más esconder los errores del sistema, ¡No!
No al estado terrorista que encierra, ¡No!
A quien le sobra y a quien lucha contra él, ¡No!
No queremos nadie preso y lucharemos por eso, ¡No!
No más presos.
No más presos.

(La Polla Récords)

dilluns, 2 d’abril del 2018

Francesco Tonucci: “Las reformas educativas han cambiado todo, menos la esencia misma de la escuela”.

Sempre és interessant llegir les reflexions sobre educació del pedagog i ninotaire italià Francesco Tonucci, aquí entrevistat fa uns dies pel diari Público.

Desde que comenzara sus estudios de pedagogía en la Universidad Católica del Sagrado Corazón de Milán, Francesco Tonucci (Fano, 1940) ha compaginado su carrera profesional entre la enseñanza y la investigación en la rama de psicopedagogía. Entre sus contribuciones más destacadas a esta ciencia se encuentra el estudio del desarrollo cognitivo de los niños y su aplicación práctica en las metodologías educativas.

Tonucci daría el salto al reconocimiento mundial en 1991 por su obra La ciudad de los niños, en la que abordaba la realidad urbana mundial y proponía un modelo alternativo al declive de nuestras ciudades en torno a los niños como eje centralizador del urbanismo. A través de un proyecto experimental en su localidad natal, el psicopedagogo logro tejer una red transnacional de alrededor de 200 “ciudades de los niños” que se extiende a lo largo de Italia, España, Argentina, Uruguay, Colombia, México, Perú, Chile y Líbano.
Aprovechamos su paso por Madrid, en las jornadas educativas organizadas por Integratek, para abordar cuestiones como el modelo educativo actual, la ausencia de unas aulas que atiendan a la diversidad del alumnado y experiencias como la de Pontevedra que rompen con el tradicional desarrollo urbano de nuestras ciudades.

En las jornadas organizadas por Integratek pretende abordar la diferencia en las aulas. ¿Cuáles diría que son los pilares fundamentales de una escuela que educa en la diversidad?

Lo primero sería aceptar la diversidad como un valor y no como un problema, reconociendo que todos los alumnos son diferentes. En esta definición de diversidad existe la trampa de considerar que hay una mayoría de alumnos iguales y algunos distintos como los discapacitados, extranjeros o los superdotados. Esa es una manera muy pobre de considerarla. La diversidad es un derecho recogido en la Constitución Española en su artículo 27, que establece que la educación tendrá por objeto el pleno desarrollo de la personalidad humana.

¿La escuela actual está cumpliendo ese precepto constitucional?

La vocación de la escuela va en el sentido contrario a la Constitución. La educación mira por la igualdad, no por la diversidad. El conjunto del modelo parte de una propuesta del maestro para el conjunto de los alumnos y mide cuántos han sabido aprovechar esa propuesta. En nuestra escuela actual solo se mide la calificación y no el progreso de un alumno. Una persona que partía con un 2 y ha llegado a tener una capacidad de 6, tiene el doble de mérito que una que solo supere un peldaño.

¿Cuáles son las mayores necesidades del profesorado a la hora de tratar la diversidad dentro del aula? ¿Se trata únicamente de un cambio organizativo o un cambio de actitud del profesorado?

Se suele hablar de la necesidad de las reformas y yo soy partidario de que lo que necesitamos son buenos maestros, que no es lo mismo. En Italia y España, todos los gobiernos han tratado de modificar la educación atendiendo a programas o ciclos. Ha cambiado todo, pero lo que no ha cambiado es la escuela misma. La escuela de hoy se parece demasiado a la escuela que viví hace 70 años. Esto es intolerable, porque una buena reforma nunca podrá obligar a un mal maestro a hacer una buena escuela, así como un buen maestro sí resiste a las malas reformas. Esto significa que todas las fuerzas deberían concentrarse en lograr una buena formación del profesorado.

En sus obras también reflexiona sobre la importancia de la primera etapa en la escuela, pero sigue sin ser de escolarización obligatoria.

Investigaciones científicas como las de Jerome Bruner, psicólogo y pedagogo estadounidense, aseguran que cuando un alumno entra por primera vez a la escuela a los 6 años ya tiene desarrolladas más del 80% de sus capacidades y potencialidades. Con lo cual, los mejor valorados y mejor pagados deberían ser los maestros y maestras de educación infantil. En nuestros países sucede exactamente lo contrario, son los que más trabajan y los peor valorados.

En España solo nos preocupa la educación cuando los informes señalan las deficiencias del modelo educativo. ¿Es PISA útil para conocer la salud de nuestra educación? ¿Debería ponerse el foco en otros aspectos?

PISA nace de una idea de escuela de iguales que no comparto, evaluando un abanico muy estrecho de competencias (lengua, ciencias y matemáticas) y dejando fuera a la mayoría de alumnos que tienen otras potencialidades.

En España, sindicatos y profesorado están alertando acerca de la segregación escolar que está produciendo el bilingüismo. ¿Cuál es su opinión de este modelo?

Sin conocer el modelo en profundidad, distorsiona mucho el objetivo de la escuela. Esto forma parte de un modelo que cree que la solución al fracaso escolar es sumar más materias o más idiomas, pero el objetivo de la escuela es mucho más profundo y pretende desarrollar personas. Poner la lengua extranjera como lengua base para estudiar supone una selección muy fuerte del alumnado. Hay niños que proceden de capas muy desfavorecidas de la sociedad y debemos velar por una escuela pública de calidad que vele por ellos.

Uno de sus mayores logros ha sido exportar fuera de las aulas todo un modelo de convivencia en las ciudades en torno a la autonomía de los niños. ¿Se tienen en cuenta las necesidades de los niños a la hora de realizar los planes de urbanismo?

Las ciudades han utilizado hasta ahora como modelo principal las exigencias de un hombre adulto varón trabajador, olvidándose de las mujeres, los niños, los ancianos o las personas con discapacidad. Por tanto, plantear al niño como modelo de ciudad supone plantear conflictos con los coches para que dejen de mandar en las ciudades. Debe ser más fácil pasear que conducir y más fácil jugar que tener preocupación y miedo.

Algunas ciudades españolas han puesto en marcha su proyecto de “la ciudad de los niños”. ¿Cómo valora experiencias como la de Pontevedra con los caminos escolares?

Pontevedra es un ejemplo muy interesante de cómo la política puede perjudicar al coche y ganar votos, manteniéndose el mismo equipo de gobierno durante cinco legislaturas seguidas. En pocos años cambió radicalmente las características de la ciudad, pasando de una ciudad totalmente invadida por coches a una ciudad donde el espacio privilegiado es de los peatones. Mientras que en la ciudad moderna se ha privatizado y desaparecido el espacio público, Pontevedra ha recuperado el espacio público para la mayoría. Trasladarse en coche en Pontevedra es muy complicado e incómodo, mientras que es muy fácil moverse caminando o en bicicleta. Es una ciudad donde los niños pueden ir a la escuela caminando sin adultos.

Suele señalar a los padres, en casa y fuera de ella, como uno de los mayores peligros para la autonomía del niño. ¿Sobreprotegemos a los niños y coartamos sus capacidades desde pequeños?

Los niños necesitan recuperar una autonomía que han perdido frente a un peligro urbano que no es verdadero. Las ciudades son más seguras que hace 20 años. Pontevedra consiguió que desde hace diez años no haya muertos por accidentes de coche y ese es un éxito democrático sin precedentes. Que el miedo suba es responsabilidad principal de los medios, llevo dos días en España y en la televisión solo hablan del chico de Almería. Los padres creen que esto puede pasarles a sus hijos, hay que explicar que son casos muy limitados que están conectados con cosas que suceden dentro de la familia. La mayoría de niños hospitalizados está relacionada con accidentes domésticos o con accidentes de coche en el que iban sus padres. Con lo cual, los dos lugares más peligrosos donde podemos tener a un niño es en su casa y en el coche. 

diumenge, 1 d’abril del 2018

Centenari Manuel de Pedrolo.




















Avui es compleixen 100 anys del naixement d'un dels principals, i més prolífics, escriptors de les lletres catalanes, el lleidetà (L'Aranyó, la Segarra) Manuel de Pedrolo. Escriptor absolutament compromès amb el país, va conrear un munt de gèneres literaris, des de la poesia al teatre, passant per la novel·la, els contes... La seva obra cabdal i que li va donar prestigi arreu fou "El mecanoscrit del segon origen", traduïda en diversos idiomes, i va ser duta a la tele i a la gran pantalla.

Una de les seves dites més recordades i que, personalment, més m'agrada és la de: "cal protestar encara que no serveixi per a res".