"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimecres, 29 de febrer de 2012

El "temazo" del dimecres. Goran Bregovic - "Jeremija"


El passat divendres vaig tornar a veure al Palau de la Música Catalana, després de tres anys de la primera i darrera vegada, al músic serbi Goran Bregovic, amb la seva orquestra de bodes i funerals, formada per un quartet de cordes, un quintet de vents, un quintet de veus masculines, un duet de veus femenines, un percusionista-cantant, i ell mateix dirigint la banda amb la guitarra i el sàmpler.

Un autèntic espectacle de prop de 2 i 1/2 h. de durada amb moments d'eufòria col·lectiva quan sonen els temes més populars i ballables. Tanmateix, les peces lentes et deixen clavat a la butaca per la seva bellesa i sensibilitat, i per l'alt nivell dels músics a l'escenari.

Casualment, al Palau van coincidir dos genis de diferents àmbits. Un serbi, el Goran, a l'escenari. L'altre, bosni, el porter d'handbol del Barça, Daniel Saric, a qui només vaig tenir temps de saludar amb un espontani "Visca el Barça", que va ser contestat amb un no menys espontani "Visca".


dimarts, 28 de febrer de 2012

Diumenge de calçots i falcons a Minyons.


El passat diumenge es va celebrar la tradicional calçotada de la colla al nostre local, amenitzada per l'espectacular i intensa exhibició falconera del grup de Minyons que han estat assajant les darreres setmanes sota la batuta del Falcato i la Txell. Van fer una burrada de figures (més d'una dotzena segur) i només van haver de repetir una per la lesió d'un dels falconers de sota. La rapidesa en l'execució i el curt temps de preparació entre figura i figura, i la diversitat de les figures, fan que l'espectacle sigui molt digerible i amè. Potser ens hauríem de plantejar si valdria la pena obrir l'espectacle una mica més a la ciutat, i es podria fer a la plaça del davant del teatre Principal, o fins i tot al Vapor Ventalló. Hem de veure els Falcons com una oportunitat perquè entri gent nova, per fidelitzar als que van entrant, i perquè aquells que no participen tant com voldrien als castells puguin sentir-se més realitzats. A banda, que pot ser una magnífica escola de nous castellers, degut a la gran quantitat de tècniques que tenen en comú els castells i els falcons.

Dels calçots què es pot dir? Doncs que estaven boníssims i que com de costum, si n'hi hagués hagut uns quants més (o molts més) també ens els hauríem menjat. He d'agrair la col·laboració d'un munt de minyons/es perquè tot sortís rodat. Els més matiners fent estelles els palés, enfilant calçots, preparant el foc, fent els calçots, fent la carn, parant les taules, etc.

Per altra banda, la jornada va estar marcada també per la notícia de la mort del company casteller de la Colla Joves Xiquets de Valls, Ramon Barrufet. Vull enviar una forta abraçada a tots els membres de la Joves i molts ànims. Espero que aquesta temporada que encetem pugueu aixecar els més alts castells per homenatjar com es mereix al Ramon.

dilluns, 27 de febrer de 2012

Mestres (4). Com aprenem?



En el passat capítol de la sèrie es va tractar el tema de com aprenen les persones, i més concretament els alumnes. Hi ha dues formes bàsiques per adquirir aprenentatges al meu parer. Una per interès i/o curiositat, que és la que et fa gaudir del fet d'aprendre. L'altre és per necessitat i/o obligació i/o coacció, que és la que es pateix i la que acaba transformant la curiositat natural innata i les ganes de saber de les persones en  quelcom negatiu, avorrit i fins i tot aliè a la nostra naturalesa humana.

L'escola moderna ha apostat per la segona modalitat d'aprenentatge prenent com a axioma fonamental que si als infants no se'ls obliga-coacciona, aquests no tindrien cap interès per aprendre i es passarien la vida jugant. No hi estic gens d'acord amb aquest pensament, i constato que ni tan sols obligant-coaccionant els infants es pot aconseguir que aprenguin allò que pretenem que aprenguin. Bé, està clar que alguna cosa acaben aprenent (després de tretze anys... només faltaria!), però on podrien arribar aquests alumnes en l'hipotètic cas que poguessin aprendre allò que realment els interessés? Cal que tothom aprengui el mateix i de la mateixa manera?

Dels testimonis de diferents mestres i "experts" en la matèria que van aparèixer al programa, m'agradaria destacar alguns comentaris que crec encertats: la classe magistral és una autèntica estafa: Algú que et repeteix el que està escrit a un llibre... Fer-se preguntes i trobar respostes, però primer t'ho has de preguntar, sinó no té sentit. No s'ha d'anar ni a poc a poc, ni ràpid, sinó amb el temps just (en l'aprenentatge). L'escola tradicional és una escola que dóna respostes, i l'hauríem de convertir en una escola de preguntes.

Fa uns anys em van convidar a fer una estada d'una setmana en una reconeguda escola anglesa amb una metodologia ben especial. Els seus alumnes no estan obligats a assistir a classes si no ho volen. Els més petits acostumen a passar-se els dies jugant, creant, aprenent a resoldre conflictes, inventant, imaginant, etc. Fins que no són una mica més grans no se'ls desperta l'interès per aprendre a llegir, escriure, sumar, restar, dibuixar triangles per construir-se trastos... vaig conèixer un vailet d'uns 10 o 11 anys que tot just havia començat a fer classes de llengua. Encara no sabia llegir ni escriure, però em va fer la visita guiada de les instal·lacions amb una seguretat i una desimboltura excepcionals per a la seva edat. La seva professora de llengua (classes quasi personalitzades, val a dir) em va comentar que en un curs aquell xicot sabria llegir i escriure igual de bé que la resta. De que serveix doncs dedicar onze anys de la vida a aprendre quelcom que es pot aprendre en un sol any?

Per què un nen pastor de la muntanya que no ha vist un llibre en la vida es capaç de treure's una carrera universitària amb èxit començant l'educació "formal" més enllà dels 14? Quin sentit té enviar als infants als 3 anys a l'escola (a part de fer d'aparcanens)? Com pot motivar a ningú el fet d'aprendre, si als cinc anys et diuen que per aprendre hauràs de seure a la cadira cinc o sis hores al dia i estar-te callat la major part del temps?? Com deia el meu amic Periquín, de l'Arboç del Penedès, ens passem els dos primers anys de la vida de les criatures estimulant-los i animant-los perquè parlin i caminin, i després els obliguen a seure i callar quan arriben a l'escola!!!

dissabte, 25 de febrer de 2012

Ni bianual, ni d'un dia, ni de dos... No al Concurs de Castells.


Ahir el Patronat del Concurs de Castells de Tarragona va fer públic el nou format del Concurs per l'edició d'enguany, amb la principal novetat que l'espectacle passa d'una única jornada castellera a dues, i de les catorze colles participants a trenta. El dissabte actuarien les colles "petites" i el diumenge les "grans" i amb opcions de "guanyar".

Suposo que als del Patronat els deu interessar fer créixer això del Concurs i que Tarragona se'n beneficiï d'alguna manera: atraient visitants, més pernoctacions a la ciutat, bars i restaurants plens, discoteques a vessar de gent bevent Estrella... I de pas, moltes colles "petites" que mai han tingut l'oportunitat de participar en la "gran" trobada castellera bianual tindran, doncs, l'ocasió de fer-ho, encara que sigui com a segon plat i més aviat com un favor per les colles grans, a les que se suposa que podran ajudar el diumenge a les pinyes.

El que no tinc gaire clar és si seran capaços d'omplir la plaça de toros el dissabte (a la tarda suposo?, faran pagar? hi haurà un concert al finalitzar del Bisbal o la Chenoa?) per veure una exhibició castellera amb 18 colles intentant castells de 7 i 8 pisos. Pot haver-hi cosa més tediosa? A no ser que s'inventin una formula d'actuació amb tres o quatre rondes úniques i simultànies de totes les colles... La gent que va a veure el Concurs, va pel morbo de saber quina és la millor colla del món mundial, i per veure intents dels castells més bèsties. Per veure 4d7p, 5d7, o 2d7, tenen mil i una actuacions al llarg de l'any per veure-ho gratuïtament, i de més a prop.

Animo a totes les colles del món casteller a fer boicot al Concurs de Castells i a les competicions castelleres. És aquest el món casteller que volem vendre? Ha de ser el major espectacle una competició on es mostren les pitjors essències d'aquesta tradició? Com a Minyó, penso fer boicot actiu al Concurs, oposant-me frontalment a qualsevol intent de qualsevol membre de la meva colla (tampoc tindré massa feina) per participar en aquesta competició, i explicant a tot aquell qui ho vulgui sentir com entenc jo els castells i perquè no m'agrada la vessant hipercompetitiva. I tot i que m'encanta veure grans castells, enguany els veure per internet com a molt.

Ah, i per descomptat, qui vulgui anar-hi que hi vagi, eh! Només faltaria...

dijous, 23 de febrer de 2012

El millor pel desenvolupament cerebral del jovent: les porres i les prohibicions?


Després d'observar les manifestacions i protestes estudiantils que han causat les carregues policials a València, estic començant a pensar que la repressió i la censura són elements molt favorables al desenvolupament del cervell, o si més no del desvetllament del pensament. Els cervells acomodats i ganduls de molts joves han estat sacsejats i activats per les porres dels policies, i potser ara alguns es donaran compte de la seva situació real en aquesta societat, i en l'importància del pensament/raonament/sentit crític per no ser unes víctimes més del poder.

Penso que el jovent de fa trenta, quaranta o cinquanta anys tenien molts motius per fer servir la matèria gris de dins del coco. Hi havia tantes coses a canviar i tantes coses a parlar, pensar, discutir, llegir, rumiar... A banda que tenien moltes més hores d'avorriment sortint de l'institut o la facultat, no com els joves d'avui en dia que quan surten de l'estudi els manca temps pel facebook, la tele, la playstation, internet, l'I-Pad, l'I-Phone, etc., etc. Crec que és molt més difícil pensar en la revolució si es tenen tots aquests divertiments a prop.

Diuen que els joves d'avui en dia no estan tan compromesos com els d'abans i que no s'impliquen en res. Potser és cert que ara costa més trobar motius per implicar-se en alguna cosa, amb l'estat de benestar que han aconseguit o que han tingut fins ara, però qui sap si en un futur no molt llunya, si les coses continuen evolucionant com en els darrers anys (crisi, atur, corrupció, desnonaments...), el jovent tornarà a fer servir el cervell i despertaran d'aquest estat de letargia en que els hem deixat.

Així doncs, és cert allò de que la societat capitalista o de consum, s'encarrega de congelar els cervells? De fer-nos submissos i sotmesos? En quina mesura hi col·laborem els professionals de l'educació en aquest procés?

dimecres, 22 de febrer de 2012

El "temazo" del dimecres. Brams - "Un secret que t'havia de dir"


Ahir es va fer públic aquest interessant videoclip de la cançó "Un secret que t'havia de dir" del darrer disc  del grup berguedà Brams, "Oferta de diàleg". Amb l'aparició estel·lar de l'exminyó Biel Duran, en el paper d'un pagès bosnià durant la guerra de l'antiga Iugoslàvia. Petita obra d'art dirigida pel prolífic director de Dagoll Dagom, Joan Lluís Bozzo.

dimarts, 21 de febrer de 2012

Els professors reclamen policia als Instituts per controlar les aules.


Després de les mostres de gran eficàcia mostrades per la policia nacional de València en les darreres hores per controlar a una colla d'adolescents protestons, milers de professors d'institut han començat a reclamar major presència policial a les aules per tal de poder treballar amb un mínim d'ordre i disciplina. La lliçó que els policies han donat als estudiants difícilment la podran oblidar, i segur que s'ho pensaran dues vegades abans de distreure als companys a classe o de faltar al respecte a qualsevol professor. La delegada del govern a València ha declarat que cal mà ferma amb aquests esvalotadors perillosos, i que a partir d'ara els estudiants aprendran per les bones o per les dolentes.

Suposo que a partir d'avui, molts estudiants valencians hauran après com les gasta la policia, i quin tipus de feina duen a terme aquests animals. Ara ja saben que els ciutadans normals i corrents poden esdevenir l'"enemic" per les forces de repressió en qualsevol moment, i que ningú és lliure de rebre un cop de porra, una coça o una pilota de goma manifestant-se públicament, o simplement estant pel carrer en el moment inadequat. No importa l'edat (13, 14, 65, o 79), el sexe, la religió, ni l'ideologia. Cos amb potes que veuen pel mig, cop de porra va.

Seria molt interessant que l'equip directiu de l'Institut Lluís Vives convides a algun representant de la Policia Nazional a fer una xerrada a l'institut perquè la policia pugui explicar als alumnes en que consisteix aquest feina tant emocionant i adrenalínica. Segur que hi pot haver mots joves interessats en convertir-se en un altre repressor oficial amb sou públic, per repartir estopa de manera divertida i indiscriminada.

Jo em pensava que la policia dels temps de Franco havia passat a millor vida, i que amb l'arribada de la "democràcia" la cosa canviaria, però res fa pensar que això sigui així, i acció rere acció, alguns animals s'encarreguen de demostrar que els cossos policials no han canviat tant en tots aquests anys. Els del PP deuen estar contentíssims avui. Ara només cal que el R. Madrid guanyi la lliga i la copa d'Europa (ai no, que ara en diuen Champions), i que anar a l'església torni a ser obligatori... Per si de cas, anirem preparant les maletes perquè no ens agafin de sorpresa.

dilluns, 20 de febrer de 2012

Mestres (3). Qui mana aquí?


Tercer capítol de la sèrie "mestres" a TV3, dedicat al tema de la disciplina i de les diverses maneres o mètodes per controlar i intentar que les criatures aprenguin alguna cosa, encara que no ho vulguin...

Ja vaig comentar en la primera entrada dedicada a aquest programa, la meva decepció per tractar-se d'un format ensucrat i benintencionat, tot i que allunyat de la realitat que es viu cada dia en moltes escoles i instituts. I en el tema de la disciplina hi hauria per sucar-hi pa si algun dia es pogués mostrar per la tele les coses que realment passen dins d'una aula. Perquè no hi ha tasca més complicada que controlar un grup de 25 o 30 alumnes, quan la gran majoria no té cap interès per aprendre el que l'obliguen a aprendre, i a sobre a les seves llars tampoc els importa gaire el que fan els seus fills fora de casa.

Molta gent es sorprèn avui en dia de la manca de disciplina de molts escolars, i de la pèrdua d'autoritat de molts mestres. Hi ha opinions de tot tipus per donar explicació a aquesta realitat cada vegada més evident. Al meu entendre hi ha una raó per sobre de totes: avui els mestres ja no podem fer servir el càstig físic ni la humiliació directa dels alumnes com es feia fins no fa tant. Aquesta ha estat fins fa poc la manera de gestionar els conflictes a l'aula, i ara estem vivint la situació inversa, amb alumnes que maltracten i humilien als mestres impunement. No defenso, ni molt menys, el càstig físic ni psicològic, és més, l'abomino, però ningú em negarà que allò que no volem a l'escola, es continua practicant a moltes llars com si es tractés de la cosa més normal del món. A les cases es continua picant als fills i/o espantant-los verbalment (vaja, cridant com animals) per fer-los entrar en raó, però aquests saben que a l'escola no els poden tocar ni un pel, i alguns se n'aprofiten d'aquesta norma.

Al nostre sistema educatiu acostuma a passar que els alumnes menys motivats pels estudis acaben sent els que mostren un comportament més disruptiu i rebel. És per això que aquests acaben sofrint l'escolaritat per partida doble, ja que fracassen a nivell de continguts, i a sobre acaben sent els més castigats i estigmatitzats. Els bons alumnes, o com a mínim els obedients, no acostumen a tenir gaires problemes. Com deia un mestre al darrer capítol, ensenyem als alumnes a ser obedients, no a pensar. I un altre es plantejava si el bon nen és el que s'ajusta al que nosaltres oferim.

L'altre dia uns quants alumnes d'origen marroquí d'uns 9 o 10 anys em comentaven que acudien a la mesquita a fer classes d'àrab i de l'Alcorà, i allà s'havien de portar bé. Si no ho feien podien rebre cops de regle, puntades de peu, o cops al cap per part del mestre. Allà, evidentment, es portaven millor que a l'escola. Mireu si és fàcil aconseguir que els nens siguin disciplinats... La violència física és molt efectiva i de resultats immediats, però deixa un pos de violència i odi difícil de mesurar. Jo mateix, encara he de controlar de tant en tant els meus impulsos d'agressivitat heretats i interioritzats al llarg de la meva educació. De fet, no fa tant que vam deixar de ser animals irracionals, no?

Per què hem de continuar martiritzant a tants alumnes que no s'adapten al sistema? I si adaptem el sistema a la individualitat? No són tots diferents? Doncs per què intentem educar-los a tots com si fossin iguals?

dissabte, 18 de febrer de 2012

Nova retallada als treballadors públics. He d'estar trist o content??


El govern de la Generalitat va anunciar ahir que retallarà un 3% del sou dels treballadors públics (funcionaris, interins, substituts...), i han avisat que en el futur i poden haver noves rebaixes. La vicepresidenta, Joana Ortega, va "tranquil·litzar" al personal explicant que aquesta iniciativa és de caràcter temporal (1 any, 15 anys?) i que no quedarà consolidada. El que no ha pogut deixar clar és quan deixaria de ser temporal.

La vicepresidenta també va dir que es prenia aquesta mesura per tal d'evitar acomiadaments. Així doncs, personalment, he d'agrair al govern la seva decisió, i agrair molt especialment a tots els funcionaris amb plaça fixa, la seva solidaritat i comprensió. La vostra rebaixa salarial és la meva futura feina!

Em pregunto si arribarà el dia que s'hagi de repartir el treball. De moment no s'està fent, ja que hi ha més de 5 milions d'aturats (més de 700.000 a Catalunya) i sembla que la tendència és encara més negativa. Per què hi ha treballadors que fan jornades de fins a 10 o 12 o més hores, i n'hi ha que no troben feina? Si fa cent anys es treballaven deu hores, i fa 50 anys se'n treballaven 8, no tocaria ara treballar-ne 6 o 7? Per què anem endarrere i no endavant?

Sembla bastant inviable generar ocupació en el curt-mitjà termini per tota la massa d'aturats actuals. No seria més lògic repartir la feina? Cal que una persona que viu sola i no té hipoteques ni deutes, cobri el mateix i treballi les mateixes hores que una altra que manté a una família sencera?

dijous, 16 de febrer de 2012

250 milions d'euros dels contribuents a l'Església catòlica.

Foto de dos capullos que no agrada gens a molts més capullos.

Acabo d'enterar-me que aquest any, l'Església catòlica percebrà 250 milions d'euros a compta dels Pressupostos Generals de l'Estat, a causa de que prop de 9'2 milions d'espanyols van marcar la creueta de l'església a la declaració de la renda. A aquesta xifra cal sumar-hi els 13 milions d'euros de subvenció estatal a aquesta secta controlada per perillosos personatges nocius per la societat.

No em cap al meu cap, que enguany 200.000 persones més hagin considerat oportú marcar la casella de l'església a la seva declaració de renda. L'única explicació que hi trobo, és que la comunitat de llatins, polonesos, i italians que fan la declaració de renda hagi augmentat considerablement en el darrer any. 

Suposo que al igual que el PP ha fet el cim pel que fa a votants, l'església catòlica ja ha arribat al seu llindar de feligresos solidaris. Les xifres de suport tan d'uns com d'altres són prou similars com per extreure algunes conclusions... El votant del PP (fatxa, conservador, creient, nacionalista espanyol) és el mateix que marca la casella de l'església a la declaració de la renda? Jo crec que sí. Entre els que marquen aquesta casella tampoc podem oblidar-nos dels catalanets de pa sucat amb oli de CIU, els vascoespanyols del PNB, i els immigrants que encara es creuen allò del cel i l'infern, i van a rebre al Papa com si fos una estrella de Hollywood.

No entenc que en un estat laic encara es financi a institucions religioses amb diners públics. Si volen mantenir el seu xollo, que se'l paguin. Que els semblaria als de l'església catòlica si es permetés a la declaració de la renda marcar la casella de l'església islàmica, dels budistes, dels satànics, o dels fumadors en pipa lenta?? Quin fàstic de país... Que torni la República! (si los curas y frailes supieran...) Com diria lo Negre, #elfocpurifica!!

dimecres, 15 de febrer de 2012

El "temazo" del dimecres. Teràpia de Shock - "Sense tu".




Ahir els dos principals partits de dretes (més de dretes) al nostre país, CIU i PP, van formalitzar el pacte perquè el govern de CIU pugui aprovar els pressupostos del 2012. No podien triar millor data (14 de febrer, dia dels enamorats segons els botiguers) per fer oficial aquesta entesa. Novament, CIU opta pel suport del partit més anticatalà i més reaccionari (C's a banda) del ventall de partits amb representació al parlament de Catalunya. Aquesta estratègia ja els va costar en el passat la presidència de l'etern Pujol, després dels seus pactes vergonyosos amb l'Aznar. Esperem que aquesta nova etapa de relacions amb el PP els apropi novament a l'abisme i els passi factura en properes comeses electorals...

Per descriure aquest humiliant pacte, què millor que escoltar la popular cançó "Sense tu" dels Teràpia de Shock, de l'exitosa sèrie televisiva "Polseres vermelles". Visca els nuvis!!!

dimarts, 14 de febrer de 2012

La lluita obrera (dels mestres) al segle 21.


El col·lectiu de mestres ja fa un grapat d'anys que estem en una mobilització permanent. Com a mínim, des que jo vaig començar en aquest ofici farà sis anys, sempre hem estat protestant, mobilitzant-nos i aconseguint ben poca cosa. Vam començar amb les protestes per la política educativa del senyor Maragall, la inclusió de la sisena hora (i fa poc l'eliminació), la nova llei educativa (LEC), la supressió de la jornada intensiva al juny, les retallades de sou, les retallades de recursos, i etc., etc.

Aquest estat permanent de protesta acaba desgastant molt al personal, sobretot si s'evidencia que tot i no parar de protestar, no s'aconsegueix res. Ens van colar la sisena hora (gràcies a la qual van crear molta nova ocupació), i ara l'han tret d'un plis-plas i s'han quedat tan amples. Van aprovar la nova llei educativa (LEC) amb gran oposició del món educatiu, i avui pau i demà glòria. Han retallat les retribucions salarials fins arribar a reduccions del 25% de la capacitat adquisitiva, però ningú s'ha immolat al davant del parlament ni res per l'estil. Han canviat el sistema de nomenaments de substituts i hi ha escoles que s'estan tres o quatre dies sense substitut, però ja s'ho faran amb els mestres que els queden. Ens amplien en una hora el temps amb nens i ens redueixen el temps de preparació/correcció/avaluació i encara amenacen amb ampliar-ho una hora més fins i tot, però aquí no passa res. Ni passarà segurament...

Potser va sent hora que comencem a plantejar-nos tots plegats si val la pena tots els esforços i totes les mobilitzacions infructuoses. No estic dient que calgui plegar els braços i deixar que continuïn fent el que vulguin com si res no ens importés. El que vull dir, és que potser ha arribat l'hora que replantegem les estratègies de protesta i cerquem noves maneres que ens apropin més als nostres objectius. Recordo que quan van amenaçar amb suprimir definitivament i per regla general la jornada intensiva a l'estiu, la majoria dels claustres es van posar d'acord per deixar d'organitzar sortides i colònies. Això va suposar un autèntic enrenou: queixes dels pares, queixes dels propietaris de les cases de colònies, de les empreses de transport d'escolars, d'empreses de serveis del lleure infantil, etc.

Cal doncs reinventar la forma de lluita i/o protesta. Ja hem passat al segle 21 i potser les formes de protesta del segle passat han quedat obsoletes. Les manis, les aturades, les tancades, les vagues, les concentracions, etc., moltes vegades no aconsegueixen cap dels objectius que es proposen, així que cal cercar noves formules de protesta que realment puguin fer replantejar-se les coses als que ens governen i als que, al cap i a la fi, decideixen sobre la nostra situació laboral.

El companys treballadors dels transports públics de Barcelona, han estat molt més eficients en les seves reivindicacions i en la seva lluita (també ho tenen més fàcil, val a dir). Van decidir fer una vaga de quatre dies coincidint amb un esdeveniment empresarial de primer ordre a la ciutat, el Congrés Mundial del Mòbil (MWC). Ells sí que han sabut posar el dit a la nafra. Allà on fa més mal, i els que manen ja els han demanat de reunir-se per poder negociar...

Quin mal causem els mestres posant-nos una samarreta groga amb un bonic eslògan, fent una jornada de vaga, o una concentració a la plaça Sant Jaume? Cap. Amb aquest tipus de lluita els polítics poden estar ben tranquils. Encara els fem un favor si de tant en tant es poden estalviar uns calerons amb el que ens descompten per la vaga.

Encara no sé quina és la formula màgica perquè ens facin cas, però caram, som la majoria els que treballem i la minoria els que decideixen, así que hem d'aprofitar aquesta avantatge. Sé que amb els grans sindicats no hi podem comptar gaire perquè son servilistes i clientelistes amb el poder, però en el món de les noves tecnologies, els sindicats no han de ser els únics mitjans amb poder de convocatòria i de mobilització. A mi se m'acudeixen algunes idees per putejar una mica al sistema des de l'àmbit educatiu... I si totes les escoles deixessin de treballar amb llibres de text i enfonsem a les editorials especialitzades? I si deixem de fer colònies, sortides, excursions, etc., durant un temps? Que tal si els recordéssim als polítics que nosaltres tenim el poder de treure'ls o posar-los del/al govern? Quan s'apropin les eleccions és quan hem de fer la gran manifestació i cridar ben alt i fort que ningú els voti. Ara, no serveix per res protestar molt ara, i oblidar-nos el dia de les eleccions, i que guanyin els mateixos de sempre, com acostuma a passar.

dilluns, 13 de febrer de 2012

Mestres (2).



Al capítol de la sèrie Mestres del passat dimarts es va tractar el tema de l'èxit i el fracàs escolar. Tema certament delicat, ja que no està gens clar que significa això de l'èxit o del fracàs escolar. Segons dades estadístiques, prop del 30% dels alumnes del sistema educatiu espanyol fracassen en la seva formació escolar obligatòria (fins als 16), tot i que si ens fixem com està la societat actual, no tinc clar fins a quins nivells està arribant en realitat aquest fracàs escolar...

Avui en dia, per avaluar el nivell d'èxit o fracàs acadèmic, es fan passar una sèrie de proves (exàmens) als alumnes, i del resultat d'aquestes proves s'extreuen conclusions del tipus "èxit" o "fracàs". Aquestes proves acostumen a valorar principalment una sèrie de competències cognitives (matemàtica, comprensió i expressió escrita, idiomes), i en canvi deixen de banda tota una sèrie de competències vitals pel futur desenvolupament de les persones al llarg de la seva vida (capacitat d'autoaprenentatge, capacitat de treballar en equip, competència d'autonomia i iniciativa personal, creativitat, estabilitat emocional...). És per aquest motiu, que a mi les estadístiques i els estudis que tan agraden als polítics per valorar l'èxit i/o el fracàs educatiu, em resulten del tot inapropiades.

En el capítol del passat dimarts, la majoria dels mestres/professors entrevistats reconeixien que no estaven satisfets amb la manera com avaluaven als seus alumnes. Un perquè reconeixia que no podia exigir el mateix a dos alumnes amb diferents capacitats, per molt que tinguin la mateixa edat i vagin al mateix curs. A un altre li donava la impressió que estava omplint el cap dels alumnes amb coneixements sense cap sentit ni lògica. Un més que reconeixia que el nostre sistema educatiu confon l'avaluació amb la qualificació. Un altre que avaluem el que nosaltres els hem explicat, no el que ells saben. Un altre, boníssim que reconeixia que ningú s'esforça per una cosa que no està motivat (a no ser que se'l motivi a base d'hòsties o càstigs, oi?).

En definitiva, no entenc com és possible que la gran majoria dels experts (mestres, pedagogs, psicòlegs...) coincideixin en criticar la manera d'avaluar del nostre sistema educatiu, però que res no canviï i que tot continuï igual que fa cent anys. Com deia un mestre en el primer capítol, mestres del segle 20, eduquen a nens del segle 21 amb mètodes del segle 19. Sento una gran pena per la gran quantitat de persones que s'han sentit com una autèntica merda en la seva etapa formativa pel fet de ser un dels "fracassos" escolars i haver de suportar les humiliacions, befes, càstigs i demés. Malauradament, mentres continuï el sistema educatiu vigent, continuarà havent-hi fracassats, i en comptes de reduir la xifra, aniran augmentant irremeiablement com a conseqüència de les retallades pressupostàries successives. 

diumenge, 12 de febrer de 2012

El fred és psicològic?


Els darrers dies, fins i tot setmanes, estem vivint les temperatures més baixes d'aquest hivern, i aquesta anècdota està servint a la majoria dels mitjans de comunicació per omplir espais informatius. Una empolsinada de neu es viu com si mai haguéssim vist nevar per les nostres contrades, i quan el termòmetre baixa dels 0º sembla que el món s'acabi i ens recomanen mil i una estratègies per no morir congelats ni patir les conseqüències del fred: que si el truc de l'aixeta que goteja perquè no es congelin les canonades; airejar els espais on hi hagi estufes de butà; assegurar-se que les finestres i portes queden ben tancades; magatzems d'aliments; el caldo de la iaia, i etc., etc.

La veritat és que una mica de fred, en aquests moments que vivim tan calents, no va pas malament. Que hagués passat si el president Rajoy hagués anunciat la reforma laboral en ple estiu, amb una temperatura no tant immobilitzant? Potser ara la majoria de carrers i places de totes les ciutats i pobles, estarien plenes a vessar de gent indignada protestant contra la reforma. Potser els Indignats tornarien a ocupar les principals places del país, i del país veí, i tornarien a muntar les tendes Quechua indefinidament fins aconseguir que es tirés endarrere la proposta.

A mi em dóna la impressió que l'onada de fred principal ja fa anys que va arribar a les nostres llars, i que ens ha congelat a tots plegats sense remei. Fa ja temps que vivim congelats i no ens n'havíem adonat. El problema és que aquesta congelació no es pot percebre a simple vista, ja que afecta directament la massa encefàlica interior. La llàstima és que contra aquesta onada de fred no serveixen els remeis anteriorment comentats, ni la sal grossa, ni mantes, ni polles en vinagre. Malauradament, les previsions meteorològiques no poden preveure quan pot acabar aquesta situació tan crítica.


dissabte, 11 de febrer de 2012

Aniversaris.


Ahir va fer un any de l'inici d'aquest bloc personal. En aquest primer any he arribat a les 281 entrades i a 13.000 visualitzacions (que encara no sé traduir en visitants). Aquesta xifra suposa una mitjana d'unes 1.100 visualitzacions mensuals, i unes 35 diàries (gràcies a tots per l'interès!). És evident que el tema casteller és el que més interessa a les meves masses fidels, i aquest escrit es va endur la palma amb 279 visualitzacions, al març del 2011.

Bé, haig de reconèixer que m'afalaga que hi hagi algú interessat, encuriosit, o simplement prou tafaner, com per a dedicar un temps de la seva vida a saber que sé o que en penso de qualsevol tema. Per a mi mateix i per a tots vosaltres espero continuar escrivint molt de temps. Que ho gaudim doncs!

dijous, 9 de febrer de 2012

Revolució racional.


Al llegir el títol d'aquesta entrada, alguns dels més veterans per la colla dels Minyons es deuen haver pensat que anava a parlar del best-seller de la literatura terrassenca d'assaig (no el casteller, sinó el filosòfic), del nostre company i amic Jordi Reixach, de títol homònim. Però res més lluny de la meva intenció, doncs aquest títol m'ha vingut com anell al dit per definir la nova etapa que s'ha obert a la nostra colla després dels canvis que s'han produït tant en la junta directiva com en la junta tècnica.

El passat dimarts l'assemblea va fer confiança per àmplia majoria a la candidatura encapçalada pel company Albert Pérez, amb un equip integrat per un bon grapat de cares noves i d'altres amb prou experiència com per no haver de patir gens. D'igual manera, la nova junta directiva encapçalada per l'Enric Cardús compta amb moltes cares noves i amb moltes idees i ganes de treballar. Aquest és un dels principals èxits per la colla, més enllà dels maldecaps inicials, i dels estira i afluixes que han hagut per tal de formar els equips.

La paraula revolució doncs no és en cap cas fora de lloc, ja que els nous equips directius, tant tècnic com gestor, són una mostra de canvi i renovació més que destacable. Moltes cares noves, tant de Minyons amb pocs anys a la colla, com de Minyons veterans que mai havien assumit responsabilitats dins la colla i que segur que poden aportar molta experiència i saviesa. Pel que fa a la racionalitat, crec que cap Minyó podrà dir que les noves junta i tècnica no transmetin la confiança absoluta en les seves capacitats per empènyer la colla endavant. Tot i que no es vegin vaques sagrades per enlloc (si més no, no de les "grans" vaques sagrades), res far pensar que arribi l'apocalipsi.

Crec que ja tocava una "petita" revolució com la que hem viscut aquest any. Minyons no pot dependre de que les tres o quatre vaques sagrades de sempre puguin o estiguin motivades a continuar donant el "callo". Ningú és etern, i les coses canvien. I tot i que els castells siguin una tradició sense grans canvis o innovacions, cal renovar idees, estils, formes de fer, personal, etc., de tant en tant. Que no vol dir fer fora a ningú, eh! Aquí no sobra ningú, però tampoc hem de fer imprescindible a ningú. I espero que els nous dirigents de la colla demostrin que és possible.

Molta sort i molts èxits! Els vostres èxits seran els nostres èxits!

Ah, i si em necessiteu per Festa Major, només cal que em truqueu! :-)


dimecres, 8 de febrer de 2012

El "temazo" del dimecres. Celia Cruz - "La vida es un carnaval"


S'apropen dates de rauxa i desenfrenament. Comencem a escalfar motors amb aquest gran tema de l'artista cubana Celia Cruz, la reina de la salsa. Apa, una mica de festa i a oblidar les penes!

dimarts, 7 de febrer de 2012

El cas Contador.


El Tribunal d'Arbitratge Esportiu (TAS) ha sancionat el ciclista madrileny Alberto Contador a dos anys d'inhabilitació per un suposat dopatge descobert l'any 2010. En uns anàlisis li van detectar una quantitat superior a la permesa de clembuterol, substància anabolitzant que s'utilitza com a bronquidilatador, i per augmentar la massa muscular i disminuir la quantitat de greix.

En el seu moment, Contador va exculpar-se declarant que l'excés d'aquesta substància havia estat com a conseqüència de la ingesta d'un tall de carn contaminat que li va subministrar un amic carnicer. I això en ple Tour de França! Vaja, que ens volia fer creure que ell no es dopava, i que havia tingut la mala sort d'endrapar-se un bon filet de bou intoxicat. Això no s'ho empassa ni un nen de P3.

A ningú se li escapa que el ciclisme és un dels esports més durs que es pot practicar, i córrer un Tour de França o qualsevol de les grans voltes que se celebren (Giro, Vuelta, Volta...) endureix, si cap, aquest esport tant sacrificat. Quan a aquests elements de duresa extrema de l'esport se li ajunten els interessos econòmics dels esportistes i les aspiracions de victòria i èxit tan vinculades a aquests interessos, s'esdevé la necessitat de millorar el rendiment sigui com sigui, i si no n'hi ha prou amb l'entrenament, s'ha de recórrer a altres tipus d'ajudes (dopatge).

Aquests dies la gran majoria dels mitjans de comunicació han sortit en defensa del ciclista madrileny i han criticat la decisió del TAS donant tota la credibilitat al ciclista, o considerant que el càstig és excessiu i que s'utilitza a Contador com a cap de turc. Personalment, no puc saber del cert si Contador va menjar o no carn en mal estat, però sé que el dopatge en l'esport professional està a l'ordre del dia, i després de tants grans atletes caiguts (Ben Johnson, Pantani, Riis, Heras, Marion Jones, Johann Mühlegg...), no m'estranyaria gens que Contador també hagués caigut en la temptació. Cal castigar als tramposos. A tots. I donar exemple als futurs esportistes, perquè no tinguin la mateixa temptació.

Malauradament, en l'actualitat, sembla que això del dopatge ja no és una pràctica exclusiva d'esportistes d'elit, ja que cada vegada més, se sap de casos d'esportistes amateurs que cauen la temptació del dopatge per aconseguir vèncer en competicions no professionals. Això resulta, si cap, més patètic, ja que no hi ha ni l'excusa de la necessitat econòmica.

dilluns, 6 de febrer de 2012

Nou programa de mestres a TV3.


Dimarts passat TV3 va estrenar una nova sèrie-documental dedicada als mestres i al món de l'educació. Em vaig mirar el primer capítol amb molt d'interès, bàsicament perquè es parla de la meva feina, tot i que assumint d'entrada que es tractaria d'un producte ensucrat i benintencionat, tal i com vaig poder comprovar.

Al programa apareixen un bon grapat de mestres, professors, directors, pedagogs, alumnes, exalumnes, pares, mares, que opinen al voltant de la feina dels mestres i tot el que envolta aquest ofici. Van sortir les expressions típiques per definir l'ofici, com ara vocació, passió, paciència, constància, lideratge, mirall... res que no ens hagi explicat ja una i mil vegades, vaja.

Què passaria si un dia algú es decidís a gravar una sèrie al voltant dels mestres i del món educatiu amb càmeres ocultes? Això sí que seria interessant i podríem veure realment el que s'hi cou dins d'una aula i com s'educa realment al nostre país. Quan els infants veuen gent estranya a l'aula canvien per general la seva forma d'actuar, i més si van amb càmeres i micròfons. Els propis mestres també acostumen a canviar els mètodes d'ensenyament si se senten avaluats. (Recordo un tall televisiu de fa poc d'una televisió galega, on una nena d'uns cinc anys deia al micròfon del reporter que les mestres els pegaven, i com la mestra demanava al reporter si podria tallar aquell comentari de la nena, sense adonar-se que s'estava gravant en directe).

Pel que fa als entrevistats al primer capítol, recordo especialment les intervencions de dos populars personatges del món de la literatura i la televisió: l'Empar Moliner i el Toni Soler. La primera comentava que gràcies a un professor de literatura espanyola de l'institut s'havia decidit a escriure, tot i que quan van mostrar les notes de la resta d'assignatures, deixaven bastant que desitjar. El segon va ser molt més sincer a l'afirmar que sentia que no havia estat gaire estimulat per aprendre en l'època d'estudiant i que segurament podria haver tret molt bones notes si hagués rebut un altre tipus d'ensenyament. Hi ha un altre entrevistat que sentència que avui en dia mestres del segle 20 estan educant a alumnes del segle 21 amb pedagogies del segle 19. Totalment d'acord amb aquest home.

Ens hem estancat en l'educació transmissiva de fa cent anys. Lliçó rere lliçó i la memòria com a eina fonamental de l'aprenentatge. Afortunadament, avui en dia ja no es porten gaire (ni que sigui pel canvi de lleis) les tècniques de control i disciplina de fa uns anys, tot i que aquesta millora ha suposat alhora una baixada del rendiment acadèmic dels alumnes. Tot i així, prefereixo l'actual situació, ja que sempre s'està a temps per aprendre, i en canvi, la humiliació, la repressió i la violència (física o verbal) tenen difícil reparació.

Bé, a veure com evoluciona el programa, i continuarem parlant del tema...

dissabte, 4 de febrer de 2012

Rebel·lia Vs incivisme.


He explotat. Estic fins als collons d'haver d'insistir, demanar, pregar, suggerir, exigir, convèncer, etc., a la gent de la meva colla de que no escampin el fum de les seves cigarretes pels espais comunitaris "lliures" de fum. No ho saben que hi ha una llei que prohibeix prendre's la llibertat de contaminar a la resta de gent que els envolta, per molt addictes que siguin? Que passa, que com és casa meva faig el que em dóna la gana? I a la resta que els bombin? Que potser hi ha qui es pensa que fumar en un espai prohibit és un acte de rebel·lia antiautoritària? Em sembla que hi ha gent que confon la rebel·lia amb l'incivisme:

Rebel·lia és trencar el carnet de militant socialista i fer-se independentista d'una vegada. Fumar en llocs on és prohibit fumar és incivisme.

Rebel·lia és viure al món àrab i lluitar per la democràcia. Fumar en llocs on és prohibit fumar és incivisme.

Rebel·lia és fer esport sense fer de model de passarel·la. Fumar en llocs on és prohibit fumar és incivisme.

Rebel·lia és renunciar a la selecció espanyola perquè s'és català. Fumar en llocs on és prohibit fumar és incivisme.

Rebel·lia és viure sense tele, facebook, twitter, PSP, PlayStation, VISA, USB, Ipad, Iphone, Wifi... Fumar en llocs on és prohibit fumar és incivisme.

Rebel·lia és deixar de pagar impostos a Espanya. Fumar en llocs on és prohibit fumar és incivisme.

Rebel·lia és parlar el català a dos guàrdies civils. Fumar en llocs on és prohibit fumar és incivisme.

Rebel·lia és desobeir al mestre. Fumar en llocs on és prohibit fumar és incivisme.

Rebel·lia és tocar música Heavy. Fumar en llocs on és prohibit fumar és incivisme.

Rebel·lia és jugar a corfbol i ballar sardanes. Fumar en llocs on és prohibit fumar és incivisme. 


divendres, 3 de febrer de 2012

Guatemala o Guatepeor?



Aquest cap de setmana se celebra el 38è congrés del PSOE (Partit Socialistos Osea d'Ejpaña) i n'ha de sortir elegit el proper secretari general del partit. Els dos únics candidats al càrrec són dos exministres del govern de Zapatero (ves quines credencials!), el simpaticote Pérez Rubalcaba, i la preparadíssima i espanyolíssima Carmen Chacón (tot i que quan li convé es fa dir Carme).

Anem ben arreglats els catalans amb el panorama que se'ns presenta al PSOE a partir del congrés d'aquest cap de setmana. Tant un com l'altre ja han deixat clars quins són els seus criteris respecte al fet diferencial català i a les suposades demandes dels catalans d'un pacte fiscal o de més autonomia. Aquest parell no van passar mai del federalisme de pa amb oli i sucre, que acaba resultant de fet, un centralisme patriòtic calcat al del PP.

M'agradaria saber quin serà el vot majoritari dels delegats catalans a l'hora de triar entre l'un o l'altra. No sé si es permet el vot en blanc o nul en aquest tipus de votacions, però per dignitat política és el mínim que s'hauria de demanar als socialistes catalans (si realment se senten de catalans).

No sé que collons esperen els Maragall, Castells, Tura, Geli, Nadal, etc. a trencar el carnet del partit i a treballar pel bé de Catalunya i no per l'interès particular.

dijous, 2 de febrer de 2012

Artur Mas amb Rajoy. Amics per sempre lailo lailo lailo la.


Ahir els presidents català i espanyol, Mas i Rajoy, es van trobar a Madrid per parlar de retallades, ajustos, i d'altres putades vàries per la ciutadania. Van mostrar una gran sintonia en aquest sentit. Allò que els uneix sembla molt més important que allò que els separa, i mentrestant, els catalans continuem sofrint la submissió a Espanya i l'espoli fiscal que ens ofega.

No sé que caram ha d'anar a negociar el bo d'en Mas a Madrid. L'únic que hauria de fer és, com bé proposava la presidenta d'Omnium, Muriel Casals, un tancament de caixes i deixar de pagar impostos a Madrid que després no tornen, ni tan sols els que s'havien (mal) pactat.

Quan tindrà CIU els collons de plantar cara a l'estat espanyol i plantar-se d'una p. vegada? Tornarem a viure els vergonyosos anys negres d'amor PP-CIU que només van servir perquè l'Aznar declarés que parlava el català en la intimitat, i per veure al Duran i Lleida més content que un gínjol campant per la capital del regne? Se n'adonaran algun dia els catalans que votar CIU és votar "continuisme" i "servilisme"?

I si fem d'una vegada per totes una aposta per l'independentisme declarat es digui com es digui? Pitjor no ens anirà, i com a mínim ens estalviarem algunes imatges humiliants i feridores dels nostres representants anant a suplicar almoina.

dimecres, 1 de febrer de 2012

El "temazo" del dimecres. Desireless - "Voyage Voyage"


Poc temps ha durat la il·lusió de comptar amb una companyia aèria catalana de referència al Prat, que fes possible que l'aeroport català fos un hub internacional per poder competir amb la joia de la corona (i mai més ben dit), l'aeroport madrileny de Barajas. Està clar que a Madrid miren pels seus propis interessos (tontos del tot no ho són), i que molts empresaris catalans es queixen molt, però a l'hora de la veritat no es rasquen la butxaca per res que no els asseguri rendiments amb poc risc. Per què arriscar aquí si poden invertir també en empreses solvents de Madrid? Vaja, que al final haurem d'acceptar allò de que tenim el que ens mereixem.

Per posar una nota musical a l'assumpte he triat aquest tema de l'any 1986 de la cantant francesa Desireless, que es va fer mundialment popular. Doncs això, a viatjar viatjar, però des de Madrid!