"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimecres, 31 de desembre de 2014

Gaudir, patir. Patir, gaudir. Adéu 2014.


Avui és el darrer dia de l'any 2014, i l'acabaré a casa amb uns quants amics cuinant, menjant, bevent, rient, conversant, discutint, desvariant, i alguns altres gerundis per l'estil...

L'any acaba de la mateixa manera que s'ha anat esdevenint. Amb alts i baixos. Amb alegries i penes. Amb algunes novetats i moltes rutines. Amb riures i plors. Amb diversió i patiment.

Tanmateix, crec que avui s'imposa, sobradament, el costat positiu del yin i el yang. Estar de vacances facilita bastant aquest decantament. Però no us penseu que tot són flors i violes. Pujar a l'Obach en bici és dur i exigent, malgrat causi un plaer difícil d'explicar. Menjar i beure com un porc és de les coses més plaents de la vida, malgrat pugui causar remordiments i penediments a posteriori. ;-)

Com diria Aristòtil, la felicitat no és un estat, és una activitat.

dimarts, 30 de desembre de 2014

Festa del pi de Centelles.



Avui he tornat a visitar Centelles (Osona) amb motiu de la tradicional, i d'interès nacional, Festa del Pi. Com cada 30 de desembre, els centellencs i centellenques van a tallar el pi més maco de la contrada i el baixen fins al poble acompanyats per prop de 300 galejadors armats amb trabucs i escopetes. Finalment l'entren a l'església i el pengen cap per avall decorat amb pomes, galetes i estrelles, i li canten l'himne del poble. Digne de veure i viure!

dilluns, 29 de desembre de 2014

José Antonio Marina: "Estem patologitzant tots els problemes".

 
(Entrevista del Carles Capdevila pel diari Ara al filòsof i pedagog toledà José Antonio Marina. Interessants reflexions al voltant de l'educació. Em pregunto si no hi hauria la possibilitat que el ministeri o la conselleria d'Educació fitxessin a assessors com aquest per pensar les polítiques educatives...). 

Filòsof i pedagog, José Antonio Marina (Toledo, 1939) ha dedicat molts assajos a la intel·ligència i la creativitat. Dirigeix una Universitat de Pares per ajudar a educar i ara ha publicat El talento de los adolescentes (Ariel), un tema sobre el qual va parlar al Palau Macaya en el cicle Futurs, convidat per l’Ateneu de Barcelona i l’Obra Social la Caixa.

Ets un filòsof que des de fa anys s’ha especialitzat en l’educació.
L’educació és el que caracteritza l’ésser humà. Som homo docents, l’espècie que ensenya. Ens ha semblat que era necessari transmetre part de l’experiència i els nous coneixements a les noves generacions, i això és el que ens ha configurat com a espècie. És el que ens ha anat separant de l’animal, el que ha creat cultura i el que cada vegada més està inventant mètodes de solidaritat diferents, de manera que és absolutament intrínsec a la definició d’ésser humà. L’ésser humà és l’ésser que educa, l’únic que hi ha.

Què passa amb els pares en aquests moments? Estem acomplexats?
Per la Universitat de Pares hi han passat 10.000 famílies, a qui seguim durant tot l’any amb molts fòrums. D’una banda estan confosos, no saben bé què fer, reben massa missatges. Estan espantats perquè veuen que el món canvia ràpidament i no dominen gaire bé el món on viuen els seus fills. Amb la tecnologia estan tenint molta informació i els pares no saben gaire bé on intervenir. Després es troben culpabilitzats, sobretot les mares. Pensen que no dediquen prou temps als fills, que si treballen estan desatenent les seves obligacions bàsiques...

Per què les mares?
De manera inconscient encara batega la imatge de la mare abnegada que ho és tot per als seus fills i no ha de tenir vida pròpia. En teoria, uns pares intel·ligents, dedicats i afectuosos estan en condicions d’educar els seus fills, però no en societats tan complexes com s’ha tornat la nostra. No tenim un consens educatiu, no tenim un consens de valors. La rapidesa crea molta incertesa, s’han ensorrat creences molt fortes i els pares no saben què poden exigir perquè s’han alliberat de les coses que els exigien a ells.

I cap on anem?
Estem en una època de transició, que no sabem si algun dia deixarà de ser-ho, i això produeix inseguretat. A la Universitat de Pares volem desdramatitzar tot això, confiar en els nens, i tenir idees clares per saber acomodar-nos al pas del temps. Quan se’ls fa perdre la por, en general els pares ho fan molt bé. No cal que es converteixin en psicòlegs, psiquiatres o dietistes... Intentem fer una educació basada en l’evidència del que funciona i del que no funciona.

Hi ha massa psicologia al món de l’educació? Se n’abusa?
Això sonarà molt malament, però hi ha massa psicologia en tota la nostra realitat. Per raons històriques complicades estem psicologitzant, patologitzant, tots els problemes. Hi ha problemes que no tenen solució psicològica perquè, per exemple, n’hi ha que tenen solució ètica. Un exemple: l’empatia és bona o dolenta per a les relacions humanes? Sens dubte, bona. Però ha d’estar dins un marc ètic, perquè si no l’estafador té una empatia meravellosa. Hi ha coses que no es poden educar. Una de les teories psicològiques més potents, la psicologia cognitiva, de la qual es deriva una teràpia cognitiva, diu que el que importa no són les coses sinó la idea que tu tens respecte a les coses. Això està bé en una teràpia en què el que intenta una persona és creure que si canvia la seva manera de pensar en aquella cosa canviarà el seu comportament. Però això pot ser també d’un conservadorisme polític terrible: “No et preocupis de les coses, canvia’t a tu mateix i deixa que les coses vagin com vagin”. Hi ha coses que no tenen solució psicològica, tenen solució econòmica, social o política.

Per què ha passat?
La psicologia ha omplert buits que hi havia, no per culpa de la psicologia, sinó perquè tothom li ha anat demanant més coses. Ara, en qualsevol succés, el primer que es diu és que a qui sigui el va acompanyar un equip de psicòlegs. Hi ha una espècie d’idealització. Tu sol no seràs capaç d’enfrontar-te a res, necessites ajuda d’un psicòleg. Jo crec que l’educació que hem de donar és d’ensenyar a prescindir. Jo he de ser capaç de gestionar la meva pròpia vida sense haver d’estar pendent d’un conseller espiritual. Això deixa-ho per als moments veritablement importants.

Tot és un problema. O ets massa simpàtic o ets poc sociable. Tens massa sexe o tens poc sexe...
Paidós acaba de publicar un llibre d’Allen Frances que es diu ¿Estamos todos locos? Fa una crítica, per exemple, a la patologització que s’està fent de totes les conductes. Aquest matí m’han passat dues coses. La primera, que la meva dona m’ha cridat l’atenció dient-me que no havia reconegut algú. És veritat, se m’oblida la cara de la gent. La segona, m’ha dit que havia menjat massa gambes. Bé, són comentaris de la meva dona, ja sé que he menjat massa gambes, però si ho analitza segons qui jo tinc una compulsió patològica a menjar gambes i un trastorn cognitiu de la memòria perquè de tant en tant se m’obliden les cares de la gent. Cal que tornem a la normalitat, que és com Frances titula l’últim capítol.

La pastilla per ser feliç, la pastilla per tenir una vida sexual millor...
Hi influeix que la felicitat s’hagi posat de moda, i s’hagi convertit en una espècie de cirereta per a tots. Això és un disbarat, perquè arribarà un moment que pretendre ser feliç serà de mal gust. Entre altres coses perquè el tipus de felicitat que es proposa, que és com de pur benestar, salta pels aires en el moment que has de fer qualsevol cosa costosa o valuosa.

No cal buscar la felicitat cada dia.
Hi ha un estudi molt llarg que es va fer a Harvard en què van agafar una sèrie de persones voluntàries, els van donar una maquineta i set vegades al dia, sense cap tipus d’ordre, els trucaven i en aquell moment havien d’apuntar què estaven fent i en quin estat d’ànim es trobaven. La gent reconeixia que quan es trobaven millor era quan estaven treballant, però que al mateix temps en aquell moment estaven desitjant deixar de treballar. A això ho anomenaven la paradoxa del treballador. O sigui, desitjaven que s’acabés, però el que feien un cop s’havia acabat la feina era menys satisfactori per a ells que el que feien a la feina. El fet que una part important de les situacions més satisfactòries puguin venir del món del treball no és pel món del treball en si, sinó pel fet que estàs fent una cosa.

Sentir-te útil.
Aristòtil deia que la felicitat no és un estat, la felicitat és una activitat. I que no es pot buscar directament. La felicitat és una cosa que acompanya una activitat. Quan estàs jugant no estàs buscant la felicitat, estàs gaudint amb el joc. Una part important dels models educatius que proposem a la Universitat de Pares són intentar aconseguir que cada noi i noia descobreixi amb què gaudeix.

Com es fa?
Tenia un alumne a 4t d’ESO que no feia ni brot, però tampoc emprenyava. Entrava a classe, s’asseia a l’última finestra, i s’estava allà tota la classe. I un dia el vaig cridar i li vaig dir: “Mateo, tu els caps de setmana què fas? ¿T’estires al sofà a mirar la televisió i a menjar crispetes?” I em va dir que sí, menys un dissabte al mes. Li vaig preguntar què passava aquell dia, i em va dir que al Rastro de Madrid hi havia un lloc on venien gadgets de la Segona Guerra Mundial, i ell els col·leccionava i li interessava molt el tema. Li vaig preguntar si sabia dir-me com eren les botes de l’exèrcit alemany. Ho sabia tot. Li vaig preguntar si podria fer una conferència sobre això als seus companys... Han passat els anys, un dia me’l vaig trobar i em va dir que estava acabant història. L’únic que havia fet era dir-li que aquella afició o activitat era valuosa.

¿Com es combina l’educació buscant l’interès o l’estímul amb la tesi que un procés d’aprenentatge requereix esforç?
Tots els nens tenen afany d’aprendre i tots gaudeixen aprenent. Aquests últims anys he seguit el meu nét més petit, i l’he vist des que estava a infantil. Ara té 7 anys, està a segon de primària, i ja li comença a preocupar aprovar o no. Quan acaben primària han deixat de banda el gust per aprendre perquè el que els importa és aprovar. I aquí s’espatlla l’assumpte. El que s’ha de fer en tot moment és veure com podem fomentar la curiositat i el gust per aprendre.

On se n’aprèn?
Els docents no som experts a ensenyar. Som experts a fer que els alumnes aprenguin, i per tant hem de saber què hem de fer perquè aprenguin. Com es motiva el nen, això és cosa de la professió. És com si un cirurgià li pregunta a algú com es pot treure la melsa. Aprèn-ne, perquè aquesta és la teva carrera.

I si no li interessa?
Els nens i els adults només tenim tres grans motivacions: passar-ho bé, tenir una vinculació social agradable i sentir que progressem. Quan tu vols que un nen s’interessi per les equacions de segon grau, el teu talent pedagògic ha d’esbrinar com pots enllaçar per a cada nen les equacions de segon grau amb algun d’aquests tres desitjos. En un serà perquè li hauràs donat un premi, en l’altre perquè li dónes el reconeixement i en l’altre perquè si gestiones bé les metes i ell s’adona que progressa ha picat l’ham educatiu i no el deixarà anar. Però tu has de veure com ho fas. La definició de motivació, que sembla cínica, és que motivar algú és aconseguir que faci alguna cosa que no li interessa fer. Que m’interessa a mi que faci.

Quins verbs conjuga un educador? Acompanyar, impulsar...
En primer lloc impulsa, en segon lloc ajuda a descobrir, en tercer lloc acompanya i finalment aplaudeix. Sobretot s’ha d’aplaudir.

És la millor professió del món, ser educador?
A mi em sembla molt bonica. Mai m’ha interessat la universitat perquè no té funció educadora. M’atreu especialment la secundària -encara que per a la meva pròxima reencarnació demanaré primària-, perquè és el moment de gran complexitat en l’escola, perquè influeixes més i t’adones que es plantegen problemes en quèpots influir. Els nois i noies et porten els seus problemes familiars, i tu ets allà com a gran protector, al lloc cordial on els joves poden trobar-se... Saben que són jutjats, però de manera diferent. Els has de donar l’absoluta certesa que tu estàs de part seva.

Així es guanya la confiança?
L’autoritat és quan aconsegueixes influir en una persona, però no per mètodes coactius sinó perquè aconsegueixes que et respecti. Els nois i noies són llestos i saben de qui es poden fiar i de qui no. En l’últim cicle de primària, els alumnes ja tenen 10, 11 o 12 anys i encara no han entrat en l’adolescència. Ho hem d’aprofitar perquè resolguin problemes; si no els resolen abans d’entrar a secundària, se’ls amunteguen les coses i resulta molt més complicat. Un d’aquests problemes, de tipus acadèmic, és la comprensió lectora. Si un noi o noia passa a secundària sense dominar bé la lectura, es queda marginat. Després hi ha els problemes de timidesa, la por social. I en tercer lloc hi ha els problemes d’agressivitat.

Tot abans de fer ESO?
Als 12 ja és una miqueta tard. Nosaltres posem la franja dels 8 o 9 anys per als problemes d’agressivitat. Això s’ha de tractar amb cura perquè si no resulta molt complicat. Ara n’hem hagut d’incloure un altre, perquè s’ha reduït l’edat, que és la preocupació excessiva per l’aspecte físic. Abans començava a partir dels 13 o 14, i ara està baixant. Fonamentalment et trobes nenes en aquesta situació, però també nens.

Fer els deures abans de l’adolescència.
Ara tenim una nova versió de l’adolescència que ens està donant la neurociència. Tots hem estat treballant amb la idea que hi havia un període gloriós de l’aprenentatge que era dels 0 als 7 anys. El que ens diuen els neurocientífics és que hi ha una segona edat d’or de l’aprenentatge, que és dels 13 als 17 anys. El nen ja ha après a ser nen, però en aquesta edat arribava el moment en què havia d’independitzar-se, la qual cosa significava que havia de caçar la seva pròpia presa, aconseguir una parella, tenir fills i guanyar-se la vida. És com si el cervell tornés a obrir un altre tipus de finestra d’aprenentatge, que serà molt més estable que l’altre. I que tindrà a veure amb les habilitats i els hàbits.

I s’han d’aprofitar aquests anys.
La matèria grisa, que són fonamentalment els nuclis neuronals i les dendrites, disminueix, i augmenta la matèria blanca, els axons, que són els segments de transmissió. Es forma un cervell molt més ràpid, que té menys sinapsis... Ha fet un procediment molt semblant, com a mínim jo ho entenc així, al que fa un ordinador quan comparteixes un arxiu. L’espai és un problema a l’ordinador i al cervell, cal compactar la informació. És allà però ocupa menys lloc. I amb tot això s’integra molt més i canvia els sistemes de recompensa. Canvien, i és com si tinguessis preparats dos premis. Explica coses que no enteníem bé, com les conductes de risc de l’adolescent. És que l’adolescent s’està fent càrrec del món i, si no s’enfronta ell als problemes, està allargant la infància.

Una mirada molt diferent.
Vull llançar una campanya a favor del talent adolescent, és el títol del meu últim llibre. Tots hem pres decisions importantíssimes en aquesta edat. Estem maltractant els adolescents perquè diem que és una edat absolutament conflictiva, de problemes... Les enquestes diuen que el 76% dels adolescents s’ho passen molt bé i es porten bé amb la seva família, però com que els estem pressionant dient que si són adolescents han de ser així de conflictius, t’acaben donant la raó.

Al final responen a l’etiqueta.
Al llibre poso exemple de coses que ha fet gent d’aquesta edat. Poden fer coses fenomenals. Laura Bécquer és una nena que amb 14 anys s’entesta que vol fer la volta al món a vela en solitari. Ella ha viscut tota la seva vida en un vaixell, a Holanda, i els jutges li diuen que, encara que el seu pare digués que sí, no se’n podria anar. Ella segueix i per fi l’autoritzen a fer la volta al món en solitari, amb la condició que ha de seguir fent per internet les feines de l’escola, perquè a l’escola s’hi ha d’anar. Va trigar dos anys a fer-ho, perquè anava fent escales, però va fer la volta al món en solitari. Deia que havia de tenir cura d’ella i del seu vaixell. ¿Es pot dir que aquesta nena encara no està en edat de responsabilitat? Doncs home, com els milers de famílies que has vist per allà, a Mèxic o l’Índia, en les quals un nen o una nena s’està ocupant dels seus germans perquè els seus pares han desaparegut, han mort o són fora de casa.

Ho fem malament, doncs.
Si diem que un noi no és responsable fins als 25 anys, no seran responsables perquè no els estem demanant que ho siguin. Per què ho han de ser? Amb el desig d’ajudar els adolescents, hem creat un paradigma que en comptes d’ajudar-los els està fent pols.

¿La filosofia i la ciència podrien tornar a col·laborar més?
Quan hi va haver la separació entre humanitats i ciències era entre lletres divines i lletres humanes. Entre la teologia i la resta. Quan la teologia va desaparèixer, va començar a ser entre lletres i ciències. Hi ha un problema, que és que la ciència s’està fent més especialitzada, de manera que en aquest moment un gran matemàtic no entén més enllà del 10% de les matemàtiques que es fan. No ho entén, no sap per on van, de manera que l’especialització és necessària. On es pot buscar una unió és al començament, no al final. Al final se separaran. Precisament, això és el que jo intento fer amb la idea que tinc de filosofia, que té una idea de la intel·ligència, de com funciona la intel·ligència humana.

Una teoria de la intel·ligència uniria els dos vessants.
Una persona no hauria de saber matemàtiques, però sí que hauria de saber per què ha fet matemàtiques. És a dir, què és el número, per què ha funcionat allò d’aquesta manera, per què hem inventat l’anotació algebraica. No fa falta que sàpiga àlgebra, però que sàpiga exactament què és i com funciona. O les religions. Per què han sortit les religions? No et demanaré si aquesta religió és vertadera o no, però sí que puguis ser capaç de comprendre el fenomen.

Me’n posa un exemple?
Jo puc estar d’acord o no amb el nacionalisme. El que no es pot permetre és que no entengui quin és el fenomen. Per què han aparegut aquests problemes? Per què ha aparegut històricament la vinculació de la gent amb la seva tribu, nació...? A què treu cap? Quins van ser els excessos i què passa quan la gent no està radicada enlloc? Perquè hi ha unes pèrdues per excés i per defecte. Aleshores, ja saps de què estàs parlant. La història s’hauria d’estudiar com un continu enfrontament entre desitjos contraposats dels éssers humans, i analitzar les bones i les males solucions. El més senzill de les males solucions? Et fiques en una guerra. Les bones solucions sempre són més complicades. Quan es va decantant la democràcia és perquè hi ha una solució, però molt complicada. La guerra és molt més fàcil. S’han d’acostumar a aquesta complexitat.

I gestionar-la.
La complexitat vol dir que mai ningú estarà d’acord en tot, però a veure si ens posem d’acord en el que és fonamental. A Espanya, per exemple, per raons històriques està mal vist el terme negociació. El negociador és un traïdor. No, el negociador és necessari perquè quan hi ha dues persones que volen arribar a un acord però tenen interessos contraposats busquen una entesa. Tot això forma part del que seria una educació bàsica, que seria conèixer millor com funciona la intel·ligència humana, les seves possibilitats, la seva síntesi i les seves accions.

¿L’exhibició de corrupció que estem veient ara és un problema educatiu, ètic...?
És un problema de tot, d’educació social. Patim la síndrome d’immunodeficiència social. La societat no produeix anticossos per defensar-se de la corrupció, o de la violència, de la separació brutal de classes... En aquest sentit, això ha de ser un objectiu educatiu. El de produir anticossos socials, com el pensament crític, per exemple. I això ho hem descuidat completament. Quan no tenim aquesta possibilitat de defensar-nos, tenim malalties, i la corrupció és una malaltia perquè a més s’encomana. El corrupte forçosament ha de corrompre. Al final, les malalties socials són sempre malalties ètiques.

Com s’estenen?
Hi ha una corrupció delictiva, que és la que em preocupa menys, perquè si l’enxampo el castigo. I hi ha una corrupció suau, que en política, per exemple, és la ineficiència. La ineficiència és una corrupció. El malbaratament, per exemple. Una corrupció soft, per dir-ho així. Que la Unió Europea ens digui que a Espanya el 45% dels nois de 15 anys han repetit un curs, que els professors gasten el 16% del temps de classe mantenint l’ordre i que de mitjana un universitari triga 9 anys a fer una carrera de 4, i no en treballa gairebé cap... Això què és? Això és una espècie d’indolència, de “tampoc li exigiré tant”, buscar un sistema d’excuses, “no hi ha qui els ensenyi, a aquests”... Doncs, noi, no vagis a la universitat.

Et sents còmode fent divulgació, no t’espanta creuar la barrera de l’autoajuda?
Cap dels llibres de filosofia els he escrit per a filòsofs, perquè cauria en la temptació d’utilitzar tecnicismes. Hem d’elevar el debat educatiu, i fer-ho a través dels mitjans amb què puguem fer-ho. Jo ho he fet a través de llibres, però es pot fer amb ràdio, diaris, televisió... Perquè has d’anar on hi ha la gent. No pots esperar a la torre d’ivori i quan vingui la gent explicar-los la bona nova.

diumenge, 28 de desembre de 2014

Partit amistós de la selecció catalana a Euskal Herria en commemoració del centenari del primer enfrontament entre les dues nacions.


Aquest vespre s'ha disputat a l'estadi bilbaí de San Mames el tradicional partit nadalenc de la selecció catalana. Enguany, per celebrar el centenari del primer enfrontament amb la selecció basca, el combinat català s'ha desplaçat a terres basques, i en principi, hi ha un acord perquè hi hagi un nou enfrontament entre les dues seleccions a l'estiu en terres catalanes.

El combinat català estava format pels blaugranes Xavi, Busquets, Bartra, Piqué, Alba, Samper, Montoya, Masip, i Sergi Roberto; els espanyolistes Sergio García, Victor Sánchez, Victor Álvarez, Kiko Casilla; Fontàs i Sergi Gómez del Celta; Delouffeu i Aleix Vidal del Sevilla; Alvaro Vázquez del Getafe; Piti del Granada; Gerard Moreno del Vila-Real; Jonathan Soriano del Salzburg austriac; i de la Bella de la Real Sociedad.

dijous, 25 de desembre de 2014

Bon Nadal!!




















Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

dimecres, 24 de desembre de 2014

El "temazo" del dimecres. Joe Cocker - "With a little help of my friends".


Abans d'ahir moria a Colorado, als Estats Units, als 70 anys, el músic britànic Joe Cocker, un dels cantants de rock i blues més populars del darrer quart de segle 20. Amb la seva veu greu característica va deixar algunes peces per la memòria col·lectiva, com ara l'"Unchain my heart", "You can leave your hat on", o "Up where we belong".

dilluns, 22 de desembre de 2014

Podem: Podem dubtar...

Diari El Punt/Avui: La punxa d'en Jap.

Podem dubtar d'un partit sorgit del no-res?

Podem dubtar d'un partit que és un líder?

Podem dubtar d'un partit que no dóna suport explícit al dret a decidir dels pobles i al dret a l'autodeterminació d'aquests?

Podem dubtar d'un partit que necessita esgarrapar vots dels seus competidors amb afirmacions provocatives, i cíniques?

Podem dubtar d'un partit on el seu líder es preocupi tant de lluir camises blanques immaculades en tots els actes oficials?

Podem dubtar d'un partit que s'està formant en gran part a base d'exmilitants socialistes?

Podem dubtar d'un partit que fa un any no existia i que ara diuen que es convertirà en partit de majories?

Podem dubtar d'un partit que no arribi a comprendre que per a molts catalans la independència és el més important?

Podem dubtar de Podem veient les imatges del miting d'ahir a l'estil Felipe González als 80's? Què se'n va fer del "Cambio"?

diumenge, 21 de desembre de 2014

Sortida en BTT a Motserrat.

Grupet de minyons al monestir de Montserrat.

Aquest diumenge, set valents minyons hem sortit a les 8 a.m. des de la porta del local per pujar fins al monestir de Montserrat. Ha estat una experiència dura, tot i que molt reconfortant. Feia més de vint anys de la meva primera i única ascensió en bici a aquesta màgica muntanya. En aquella ocasió va ser per carretera amb bici de ciclisme. Aquest cop per camins (de terra i fang), pistes, i carreteres, passant del fred a la calor i de la calor al fred en qüestió de minuts (fred matiner, sol, boira, vent...).

Hem parat a dinar a Monistrol de Montserrat, a la braseria Ibars, on hem deixat la banderola de la colla, per contrarestar el mallot dels Castellers de Vilafranca que hi tenien exposat. I la tornada, l'hem fet amb tren des de Castellbell i el Vilar, a excepció del Huesi que és un makinote!!!

dissabte, 20 de desembre de 2014

La Patagònia? No, el zoo de Barcelona.


El passat mes d'octubre vaig anar de visita al zoo amb els alumnes de 1r. Fèiem el projecte dels Dofins i volíem saber més sobre aquests animals tan intel·ligents. Vam aprofitar la visita per veure uns quants animals més, com ara els pingüins, tan divertits com fora del seu hàbitat natural... Un contrasentit més del món dels humans: estimar els animals engabiant-los.

divendres, 19 de desembre de 2014

"LLAVORS DE LLIBERTAT Cala i la generació oblidada".





Ahir va fer tres anys de la mort de Josep de Calassanç Serra i Puig "Cala". Independentista, activista polític i cultural, i fundador del PSAN i de Terra Lliure. Aquest documental ret homenatge a la seva figura i ens apropa als moviments independentistes i revolucionaris de finals dels 60.

Llavors de llibertat fa un recorregut per la història de l’independentisme català, arrencant a l'agitada Barcelona dels setanta i passant per la fundació del PSAN, la propaganda clandestina, les darreres execucions del franquisme i, més tard, la creació del Comitè català contra la Constitució Espanyola o la fundació de Terra Lliure. El documental acaba a la Catalunya Nord, on es refugia el Cala a partir de l’any 79 i esdevé un puntal d’iniciatives com l’escola i la ràdio Arrels, el Casal de Perpinyà o Aire Nou de Bao.

Llavors de llibertat dóna veu a algunes persones amb qui el Cala va compartir la vida i la lluita per l’alliberament social i nacional dels Països Catalans: Blanca Serra, Eva Serra, Dolors Serra, Carme Travesset, Josep Vidal, Pere-Iu Baron, Marcel Casellas, Aleix Renyé, August Gil Matamala, Pere Manzanares i Hervé Pi.

Llavors de llibertat és un homenatge al Cala, però alhora vol ser un homenatge col·lectiu a una generació sense la qual seria difícil d'entendre el moment històric que està vivint el nostre país.

Un documental de David Andreu i Josep Sabaté

dijous, 18 de desembre de 2014

Circ Pistolet, grans triomfadors dels premis Zirkòlika. #Kurtitsonfire

Foto: Marta GC

Circ Pistolet ha obtingut el Gran Premi Zirkòlika de circ en la 5a edició, i el premi a la millor direcció, per l'espectacle "Incert", estrenat a Terrassa el passat 28 de novembre, al Centre Cultural.

La companyia està formada per tres terrassencs (Zubi, Tomàs i Ubi), una manresana (Rat), una santcugatenca però terrassenca d'adopció (l'Anna), i un que no sé d'on surt ;-)  (Miguel).

La meva enhorabona a tots els integrants del Pistolet, i molt especialment als companys Kurtits, el Tomàs i el Zubi! 

dimecres, 17 de desembre de 2014

El "temazo" del dimecres. Che Sudaka - "Sin papeles".


Che Sudaka és una banda formada a Barcelona l'any 2002 per músics argentins i colombians, sota la bandera del mestissatge, a l'entorn de la Plaça Orwell (o, popularment, plaça del tripi), d'on també van sorgir bandes com La Pegatina, Bongo Botrako, Txarango, Macaco... El seu estil és una barreja d'ska, reggae, punk, i hip hop, fins i tot. Pura tralla per ballar en directe.

Aquest tema, de l'àlbum Trippie Town, és de l'any 2003.

dimarts, 16 de desembre de 2014

25 anys amb els Simpsons.

Els Simpsons, una família molt unida malgrat tot.

Demà es compleixen 25 anys de l'emissió del primer capítol de la sèrie nord-americana "Els Simpsons" als Estats Units. A l'estat espanyol, va ser la cadena Antena 3 la que va apostar per aquesta sèrie a principis dels 90, amb bons nivells d'audiència fins a dia d'avui.

Els que som de la generació de l'EGB, vam passar d'emocionar-nos i plorar amb els lacrimògens serials del "Marco", la "Heidi", o de "Yaki i Nuca", a riure i solidaritzar-nos amb el gamberro del Bart i el desmanegat del seu pare, l'Homer. De "Bola de Drac" i "Campeones" ja en parlarem un altre dia...

dilluns, 15 de desembre de 2014

Ignasi Aragay: "Joan Baez i els països normals".



(Magnífic article de l'Ignasi Aragay aparegut al diari Ara d'ahir diumenge).

El que volem, d’una vegada per totes, és poder parlar i discutir-nos sobre com salvar les editorials i promoure la lectura, sobre la manera de finançar les llars d’infants, sobre qui paga la sanitat, sobre la feina de les entitats socials, sobre com ho hem de fer perquè els músics i els escriptors visquin del que fan, sobre quin model d’escola volem, sobre la necessitat imperiosa de transparència a l’administració... I hem arribat a la conclusió que l’única manera d’aconseguir dedicar-nos a aquestes coses, que, sí, són les importants, és amb un estat propi. La independència no és per amagar el debat ideològic, no és per tapar els problemes socials. Al contrari! És per poder-los posar al centre del debat, és l’única via per desfer-nos de la trampa identitària, i financera, en la qual estem atrapats. Sisplau, volem abandonar definitivament l’esgotador desencaix entre Catalunya i Espanya, plagat de malentesos i desconfiances. Fa massa temps que dura la broma. No podem més, de debò.
Som molts -i volem saber exactament quants- els que hem arribat a la conclusió que ni l’Espanya del PP, ni la del PSOE, ni sospitem que la de Podem -si un dia arriba- no ens alliberarà d’aquest llast tan pesat. En major o menor mesura, seguirem atrapats en la teranyina, que és gairebé una tortura psicològica. Com si tinguéssim un pare gelós i malfiat. De tant en tant sembla que confia en tu, que et deixarà fer, que et dóna autonomia, que no té por que no hagis sortit com ell volia, però al final sempre li surt l’ànima autoritària de pater familias a l’antiga: Estatut escapçat, escola sota sospita, amenaça que tornin els toros, paga retallada... És la minoria d’edat permanent.
Necessitem peremptòriament ser un país normal, en què es puguin confrontar diferents maneres d’entendre la societat sense la insana interferència de l’eterna pugna nacional. Estem farts de ser objecte permanent de sospita nacionalista. No en tenim cap culpa, d’haver nascut en un país on es parla català i on per seguir-lo parlant et veus empès a una militància esgotadora i a una permanent i absurda culpabilització. Puix parla català, deu ser un xenòfob excloent. No passa gairebé amb cap altra llengua, sigui mandarí o rus, italià o espanyol. I si te’n queixes, ets un pesat victimista. I si no te’n queixes, llavors alguns et veuen com a no prou català. Senzillament, ja n’hi ha prou. Això no porta enlloc. És insà.
Espanya no està preparada per ser plurinacional. No cal donar-hi més voltes. A tot estirar, abans de perdre Catalunya, acceptaria, amb gran malestar i rebombori, provar un maquillatge federal que no satisfaria ningú. Seria una nova versió de l’amor-odi secular. Al cap de trenta anys tornaríem a estar tots igual d’emprenyats. No val la pena. Fa vint-i-cinc anys que escric aquest article. I sempre em dic: aquesta serà l’última vegada. Però no.
És impossible escapar-se d’aquest bucle. És com un càstig bíblic: mai ens traiem l’estigma. Des d’aquesta Catalunya atrapada entre l’acomplexament i la reivindicació, no podem ser ciutadans del món. Irremeiablement som vistos com a ciutadans conflictius del món. Què hem fet per merèixer això? L’altre dia vaig veure a YouTube el concert que Joan Baez va fer al Palau d’Esports de Barcelona el 1977. Preciós. “Gracias a la vida, que me ha dado tanto... ” Hi ha un moment, però, que s’adreça al públic i els demana: “Espanyols o catalans?” I el públic respon a cor: “Catalans!” I ella, somrient, condescendent, replica: “D’a-cord, però jo no sóc nacionalista”. Buf! I el pitjor és que, quan ara torni, probablement ens dirà el mateix. Mentre necessitem reivindicar-nos, mai ens deixaran de veure com a nacionalistes. No hi ha solució. L’única és que ja no t’hagis de reivindicar. I que et puguis dedicar a les coses importants.
O sigui, que Mas i Junqueras es posin d’acord i que d’aquí un parell d’anys ja es puguin barallar ideològicament amb tota normalitat.

diumenge, 14 de desembre de 2014

Minyons, una temporada de 10.

3d10fm carregat a la Plaça Vella a la Diada de la colla (16-11-2014).

Aquest dies, molts mestres i professors estem avaluant (jutjant? qualificant?) als nostres alumnes per la feina feta en el primer trimestre del curs. I he pensat que potser havia arribat l'hora també de posar nota a la temporada recentment finalitzada de la meva colla castellera, els Minyons.

D'entrada, cal recordar, que a principis del curs casteller, ja vaig pronosticar que enguany seria un bon any, per la confiança que em transmetia l'equip tècnic encapçalat per l'amic Guillem. El que mai hagués imaginat és que els Minyons faríem el gran salt, en tots els aspectes, que hem acabat fent, després d'una temporada 2013-14 tirant a fluixa, per dir-ho d'alguna manera...

Si ens limitem a un simple anàlisi dels resultats castellers, salta a la vista que el salt qualitatiu i quantitatiu que s'ha assolit enguany ha estat de 10. Les comparacions són odioses, però fets són fets, i només cal veure els números d'aquesta temporada en contrast a l'anterior per jutjar. (19 3d9f per 12 el curs anterior, 11 4d9f per 3 al 2013, 7 2d9fm, per 1 al 2013, 1 5d9f carregat igual que al 2013, 2 3d10fm, 1 pd8fm, 9 9d8...). Es podria parlar de la millor temporada de la nostra història? Bé, sens dubte, una de les millors.

I això pel que fa als castells que s'han dut a plaça, però cal recordar que s'ha fet una feina de formigueta amb altres estructures com el 7, el 3 per sota, el 2 net, el 4 net, el 4d10fm, o els castells amb pilar, que segur que veurem materialitzar la temporada vinent a poc que les coses continuïn fent-se com s'han estat fent fins ara.

Un altre fet remarcable a nivell de castells, és el fet que hem estat capaços d'obrir el ventall d'actuacions "top". És a dir, que hem pogut trencar la vella història que els Minyons tant sols podíem anar realment forts cinc cops l'any (FFMM, Sant Fèlix, La Mercè, Girona i Diada), i hem recuperat els galons a places com Mataró, Sabadell, Igualada, Sants, Sitges, Granollers...

Però si anem una mica més enllà dels números, cal destacar alguns aspectes positius que ens deixa la present temporada. A saber: creixement de la massa social; bon ambient al pati d'assaig i al local; enfortiment de vincles amb altres entitats terrassenques; presència a la ciutat; rejoveniment de la colla; recuperació de la il·lusió, etc.

L'altre factor determinant, doncs, per a assolir totes aquestes fites, ha estat, sens dubte, la gran feinada que ha portat a terme l'equip de junta encapçalat pel Cesc Poch. Amb algun error de principiants? Segurament. Ningú neix après. Però el que és innegable és que en general han sabut transmetre la il·lusió i les ganes de treballar per la colla i per generar un bon ambient, que s'ha traslladat als assaigs i a les actuacions. Des de l'organització del Carnaval, al viatge al Rif, els actes de celebració del 35è aniversari, els convenis de col·laboració amb entitats de la ciutat, la macromoguda per portar el 3d10fm a Girona, nous patrocinadors, noves subvencions, etc., etc. Xapó!

No em voldria oblidar en aquest balanç de la temporada, de la gran aportació que han fet i fan els propietaris del bar de la colla per tal de crear un bon ambient social al local, i per obrir les portes de la casa a gent que no hi havia estat mai. Les bones maneres i la paciència dels Viñas bé valen aquest reconeixement.

I al 2015, què? Doncs tant de bo continuï la progressió viscuda aquest 2014 inoblidable, on hem fet un gran salt endavant que fa que ens preguntem pels nostres límits i pel nostre potencial. M'atreveixo a pronosticar que el 2015 superarà al 2014 pel que fa a resultats castellers, i que veurem castells que enguany no hem pogut portar a plaça. Ens voldran a Sant Fèlix? Segur que si s'assabenten que podem portar-hi el 3d10fm, el 4d9, el 3d9fp i el pd8fm sí! (eh! ho diu el Risto...). ;-)

Hippyflower power!!!


dissabte, 13 de desembre de 2014

Records del passat: Nit de Santa Llúcia a la terrassenca.


Tal dia com avui, fa cinc anys, es va celebrar a la sala gran del Centre Cultural de Terrassa la Festa de les Lletres Catalanes, o Nit de Santa Llúcia, considerada la vetllada més important de les lletres catalanes. En aquella ocasió, els Minyons vam tenir l'honor de participar de l'espectacle dirigit per la Fura dels Baus, i presentat pel polifacètic actor-xouman terrassenc, el gran Jordi Flores, muntant quatre pilars de 4 dalt de l'escenari, davant d'una pantalla gegant on hi apareixien diverses imatges de llocs emblemàtics de la ciutat i, sobreposats, textos d'algun autor català que no recordo.

Recordo que vam haver de sortir a l'escenari arrossegant-nos, per acabar erguint els quatre pilars formant les quatre barres de la senyera. Jo, vaig parar de baix un dels pilars, el de la banda esquerra.

divendres, 12 de desembre de 2014

Ha mort el creador de la Chiruca, Joan Fontfreda.


Vella xiruca,
quantes hores passades,
quanta alegria
fas reviure al meu cor,
quantes cançons
al teu compàs
foren cantades
no en resta cap record.
Pujant les muntanyes blanques de neu,
fent ruta vers el cel blau
m'has fet descobrir
la joia del bon temps
i assaborir la pau.

dimecres, 10 de desembre de 2014

El "temazo" del dimecres. Manu Chao - "El viento".


El viento viene el viento se va, deixant mort i destrucció al seu pas...

Manu Chao amb Radio Bemba en directe al 2011.

dimarts, 9 de desembre de 2014

Els Minyons al torneig intercasteller de bàsquet de la Colla Vella.

Foto de l'equip dels Minyons i d'algunes animadores.





















Resum molt breu de l'Intercasteller a Valls:

9 colles (Súria, Vella, Verds, Jove, Reus, Xiquets Tgn., Moixiganguers, Cargolins, i Minyons)
5 partits
5 derrotes
3 punts anotats (un triple a taulell!!). Estadística personal.
4 gintònics.
Molts amics retrobats.

dilluns, 8 de desembre de 2014

Xavier Besalú: "Avaluar no és una activitat tècnica".


(Arriben les "qualificacions" del primer trimestre... Quin "marró", quina mandra...! Llàstima que els que remenen les cireres del nostre sistema educatiu no pensin com aquest professor universitari...)

Fa poc, Pablo Gentili, director del Consell Llatinoamericà de Ciències Socials (CLACSO), deia a Barcelona que “l’informe PISA només serveix per humiliar”. Aquell mateix dia, el corresponsal de La Vanguardia a Pequín explicava que “quan arriba el sunseung, la selectivitat, Corea del Sud es trastoca. Tot el país està pendent d’aquesta prova, en la qual els estudiants es juguen literalment la vida”.

L’avaluació és inherent a l’ensenyament: els docents tenen l’obligació de conèixer l’alumnat, d’adonar-se de les seves capacitats i de les seves dificultats, de mirar de comprendre perquè fan el que fan i de la manera que ho fan… no pas per classificar-los, qualificar-los, etiquetar-los o seleccionar-los, sinó per ajudar-los, per oferir-los camins alternatius, per planificar millor la seva tasca, per aconseguir que tots aprenguin, en definitiva, per fer un ensenyament de qualitat.

Malauradament el terme avaluació s’aplica a situacions, instruments i funcions molt diferents. Per un costat, tots avaluem contínuament en la nostra vida quotidiana: quan anem a comprar, quan votem, quan cuinem, quan preparem una classe… També es parla d’avaluar quan se selecciona un treballador o un becari d’entre els molts currículums presentats. O quan es fan exàmens, quan es passen proves, qüestionaris… que s’han d’acabar traduint en una nota numèrica. Però l’avaluació pedagògica, igual que les crítiques de cinema o de llibres, per exemple, difícilment es poden quantificar numèricament i objectivament, si van més enllà dels aspectes menors o laterals. Perquè l’avaluació és un judici; un judici que es vol carregat de raons, d’arguments i d’evidències, però judici al cap i a la fi. I tots hem vist com els màxims experts en això de fer judicis (els jutges i tribunals) difícilment voten unànimement (gairebé sempre hi ha vots particulars) o fan interpretacions diferents davant de casos molt semblants, depenent de les persones, de les circumstàncies, dels criteris utilitzats i del moment històric.

Gordon Stobart, professor de la Universitat de Londres, ens deia a Girona que l’avaluació, per damunt de tot, és poder i, com a tal, és essencial saber qui la controla, i com i amb quines finalitats la fa servir. Per això, tant el professorat com el mateix Departament d’Ensenyament tenen actituds i paraules diferents envers l’avaluació, segons que siguin ells els agents o els objectes d’avaluació. Tots els docents ens fem un tip d’examinar i d’avaluar infants i joves aprenents, i solem dedicar poc temps a pensar les implicacions ètiques i pràctiques d’aquest judici, però ens posem en guàrdia, lògicament, quan som nosaltres els avaluats, i volem saber qui la farà aquesta avaluació, quant temps hi dedicarà, quins instruments farà servir, amb quins objectius, si podrà ser contestada i contrastada, qui la utilitzarà i quines conseqüències se’n derivaran… I el Departament, quan una Fundació, o els sindicats, o un investigador, analitza les seves polítiques i actuacions, i en fa un judici crític, és el primer de sortir públicament a qüestionar no solament les conclusions, sinó també els instruments, l’objectivitat i la professionalitat dels avaluadors: com quedem?

També ens deia el professor Stobart que l’avaluació està carregada de valors, que, per més cura que s’hi posi, mai se la pot qualificar de científica (encara que aspiri a ser-ho), ni molt menys de neutra: l’avaluació, ens deia, té classe (social), “raça”, religió i gènere. Si en fóssim realment conscients no faríem de l’avaluació una eina de combat contra uns suposats enemics, ni una eina de selecció, que és una tasca que no ens correspon com a docents.

Fa poc, el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu ha publicat un informe sobre els resultats de l’alumnat d’origen estranger a PISA 2012. És un informe de 125 pàgines, però les dades substancials són que la puntuació mitjana de l’alumnat català en la prova de matemàtiques ha estat de 493 punts (lluny dels 413 de Mèxic i dels 554 de Corea del Sud; més a prop dels 484 d’Espanya, dels 494 dels països de l’OCDE o dels 519 de Finlàndia). Aquests 493 punts de mitjana inclouen algunes diferències importants: els joves nadius que a casa parlen la llengua de la prova (en general, el català) han obtingut 522,9 punts; els nadius amb una altra llengua, 490,8; i els d’origen estranger, 436,8 punts. Més enllà dels rànquings i de les puntuacions, què en podem treure de tot plegat? Em limitaré només a tres coses. Una: que la llengua, el llenguatge, és essencial per a l’aprenentatge i per al desenvolupament cognitiu, com es demostra també quan fem matemàtiques. Dues: que tenim plenament detectat un problema de justícia envers l’alumnat d’origen estranger, de manera que els recursos que hi esmercem (escolars i socials) són, es digui el que es digui, insuficients. I tres: que a Catalunya, com a molts altres llocs del món, el principal problema no és la misèria o una mitjana mediocre, sinó les desigualtats; de 436 a 522 hi van 86 punts, aproximadament els que separen Catalunya de Mèxic.

diumenge, 7 de desembre de 2014

Gregorio Luri: "El pati és la veritat de l’escola".



















(Malgrat que, normlament, no comparteixo les opinions de l'autor d'aquest article, aquest d'ahir al diari Ara em sembla força encertat)

El pati de la nostra escola és un espai sentimental que per sempre portarem adherit a l’ànima.

Sense la presència immediata de la tutela del mestre, les diferències entre els alumnes es mostren més descarnades al pati i, allà on hi ha diferències individuals, es despleguen immediatament relacions de poder. Ser adult és dominar una personalitat de diplomàtic. Ser nen és tenir molta més energia que seny diplomàtic per controlar la nostra personalitat. Però, en tots dos casos, la convivència efectiva amb els altres posa de manifest que per poder ser diferent s’ha d’estar disposat a defensar la nostra diferència i, a vegades, cal pagar-ne un preu molt alt.

Una de les experiències més inquietants de la meva vida docent va ser descobrir que hi ha alumnes que s’estimen més ser humiliats que ser invisibles davant aquells que admiren. Necessiten ser reconeguts i, si no poden ser-ho afirmativament, proven de ser-ho patològicament. Així es creen relacions tòxiques, d’absoluta dependència emocional... però que es troben, amb intensitats molt variables, a tots els espais escolars. Cal acceptar que la veritat de l’escola no es mostra en els valors que formula, sinó en la conducta dels alumnes.

Les ferides dels menyspreus

Sergio Vila-Sanjuán ha escrit una obra de teatre de rellevància pedagògica, El Club de la Escalera. Hi tracta, de manera decidida i fins i tot militant, les ferides que els menyspreus, les humiliacions i els abusos patits al pati de l’escola deixen en els adults, perquè sempre portarem amb nosaltres els llocs on vam ser humiliats. Per això, determinats llocs de la nostra escola ocupen un lloc destacat al nostre currículum sentimental -i el currículum sentimental futur del nostres fills i dels nostres alumnes-. A vegades l’angoixa pren la forma del racó d’un pati.

Els partidaris d’educar a casa asseguren que el bullying és inseparable de l’escola. Vull creure que no, però al voltant del 3% de la població infantil nord-americana s’educa a casa i les famílies que en són partidàries asseguren que les escoles són insegures per a la integritat física dels seus fills. I que ser educats a casa els permet ser més feliços, sociables, sans i predisposats a l’aprenentatge.

Potser podrem acabar eradicant el bullying de les escoles, però em temo que no podrem eradicar mai les dinàmiques inherents a les relacions de poder.

dissabte, 6 de desembre de 2014

Feliç dia dels innocents!!





















Reformar la Conjtitución??! A prendre pel cul la Conjtitución ejpañiola!! Ar!

Volem Estatut de la República Catalana!!!

divendres, 5 de desembre de 2014

Carles Viñas: “No hi ha cap estratègia de fons contra els ultres”.


(Entrevista de El 9 Esportiu al doctor en Història Carles Viñas apareguda en l'edició d'avui d'aquest diari d'informació esportiva).

Carles Viñas és doctor en Història Contemporània per la UB i investigador de l'extremisme polític i esportiu. És autor dels llibres‘ El mundo ultra. Los radicales del futbol español' (2005) i ‘Tolerància zero. La violència en el futbol' (2006).  Ha concentrat bona part de la seva activitat de recerca en els estils juvenils i els extremismes, amb especial atenció als grups radicals del futbol. Es mostra completament escèptic davant la gesticulació generada per la mort de Francisco Javier Romero Taboada.

Els clubs semblen haver-se donat per al·ludits. S'ho creu o és pura escenografia?
Són les urgències, com sempre. Quan hi ha un fet luctuós, es comencen a buscar pedaços, amb mesures de cara a la galeria, però jo crec que canviarà ben poca cosa.
 
I la fermesa de la LFP o del CSD són igual de poc creïbles?
Sí. No hi ha una estratègia de llarg recorregut. No coneixen a fons el fenomen i hi ha una manca de voluntat absoluta.
 
L'expulsió del Frente Atlético pot ser efectiva?
Estem parlant d'una pancarta, d'un nom. Demà un altre grup pot aplegar la mateixa gent.
 
S'ha d'anar a sancionar els individus, doncs?
Per començar, no s'ha de criminalitzar tothom, perquè hi ha gent que va a animar i no fa cap pràctica violenta. I aquesta gent que actua en positiu se l'ha de promoure, perquè això desmobilitzaria la minoria violenta, que aconsegueix una gran transcendència només per la manera d'actuar que té. Criminalitzar la totalitat el que provoca és que alguns dels pacífics mostrin solidaritat amb aquella minoria.
 
I això, com es fa?
L'estratègia que va seguir l'Espanyol de donar protagonisme a la Corva Jove va provocar la pèrdua progressiva de protagonisme de las Brigadas Blanquiazules. És un bon exemple.
 
Aquesta setmana també s'han posat com a exemple el Barça de Laporta i l'últim Madrid de Florentino. Hi està d'acord?
Són casos diferents. Laporta és cert que ja en el seu programa electoral preconitzava la política de tolerància zero que després aplica. Però el Madrid no és que hagi agafat més consciència, sinó que hi ha hagut una topada personal del president amb els ultres que el porten a voler acabar amb els Ultra Sur.
 
Com és el Frente Atlético?
Va sorgir a partir d'una penya no violenta, la Ruben Cano, i als anys 80 i 90 irrompen els neonazis i accentuen la vinculació del grup amb l'extrema dreta.
 
Es pot fer un estereotip de l'ultra a la lliga espanyola?
No, perquè és una realitat complexa i heterogènia. Fins i tot no tenen un perfil d'edat. Hi ha gent que aguanta des que va començar el moviment als anys 80 i tenen més de 40 anys, barrejada amb gent jove. Hi ha grups d'extrema dreta, d'extrema esquerra, apolítics...
 
Però aquest component ideològic, que de vegades els enfronta, fins a quin punt els fa diferents en el comportament?
Jo crec que és diferent. Els grups d'extrema dreta van sorgir primer i amb una gran bel·ligerància, amb un auge que als anys 90 fa ostentació de simbologia neonazi, i aleshores comencen a aparèixer grups que es posicionen en contra, com a alternativa. Fins i tot grups no violents sorgeixen com a contrapunt, per fer veure que es pot anar al futbol a animar i a fer coreografies sense insultar el rival.
Diumenge passat, la primera reacció d'alguns directius va ser desentendre's d'un problema “social”. 
 
Fins a quin punt s'ha de tenir en compte el futbol com a detonant?
El futbol forma part de la societat. És un error dir que això no té res a veure amb el futbol. I si no acceptem que això és la cara més tràgica del futbol, no podrem abordar una estratègia per eradicar-ho.
 
Creu que les xarxes socials poden haver provocat un rebrot del fenomen?
No, jo crec que el fenomen està en declivi des del canvi de segle. La pressió policial i la manca de prestigi social els han restat molta incidència. Ara sobreviuen com poden, si bé els episodis violents no són esporàdics. Són habituals cada cap de setmana, però aquesta vegada van acabar d'aquesta manera.
 
Però els protagonistes es van citar per Whatsapp.
Aquesta és la versió oficial. Jo tinc una altra informació: que va ser una emboscada en tota regla. Tots els apunyalats són seguidors del Depor.
 
En els camps de futbol es permeten discursos i actituds que no es permeten a fora. Fins a quin punts tots en som responsables?
Tots els actors han d'assumir la seva responsabilitat i els seus errors. És fàcil reduir-ho tot a una baralla entre brètols i tenir el boc expiatori dels radicals ultres. Simeone va dir que ell només es dedica a entrenar. La feina a fer comença per les categories inferiors del futbol, quan veus gent insultar l'àrbitre. Quan aquests nens es fan grans, al camp o a la graderia aquestes actituds perduren. El que va dir Luis Aragonés a Reyes sobre Henry [“negro de mierda”] a Anglaterra hauria estat dimissió fulminant.
 
Anglaterra és un bon referent?
A Anglaterra el fenomen va aparèixer als 60 i 70, i als 80 Margaret Thatcher implementa una estratègia policial i la dota d'un fons econòmic específic per aïllar els hooligans violents, sobretot a partir del 85 amb la tragèdia de Heysel. Fa gairebé 40 anys que hi ha infiltracions policials, judicis, controls de càmeres als estadis, controls de viatges i passaports, etcètera. I han aconseguit aïllar la violència.

dijous, 4 de desembre de 2014

Oriol Junqueras, no t'empatollis.


Després d'escoltar la conferència del senyor Junqueras el passat dimarts a l'Auditori de Barcelona, he de reconèixer que estic força decebut, per no dir cabrejat, amb la posició de partida del líder d'ERC. Ha quedat clar, malgrat els intents de Junqueras per dissimular-ho, que això d'una llista única on no es palesi el més que probable creixement electoral del seu partit, en contraposició a l'anunciada davallada del partit que governa actualment (CIU), no l'interessa gens ni mica. Doncs anem arreglats...

Ja vaig escriure fa uns dies que, personalment, desitjo veure la davallada de CIU tant o més que qualsevol militant d'ERC o de la CUP. Però no encara, collons!! Quan guanyi la independència, i puguem votar en unes eleccions en clau catalana, i no espanyola, desitjaré amb totes les meves forces la victòria de les esquerres per dirigir el país de la forma que a mi m'agradaria. Si es convoca un avançament electoral, no serà per decidir quin país volem, si no per decidir si volem separar-nos d'Espanya o no!!! I, evidentment, s'haurà de continuar fent política i decidint coses del dia a dia, però si hem sobreviscut els darrers dos anys de govern de CIU, no podrem sobreviure'n un i mig més d'un govern transversal de concentració? Tant ens costa renunciar als programes propis (interessos personals?) pel bé de la nació???

No em convenceran amb el tema de tres blocs perquè tothom es pugui sentir identificat amb alguna de les opcions. Per què tres blocs i no cinc? On aniria ICV? I UDC? I SI? I Reagrupament? I els sobiranistes socialistes? I els ecologistes? Potser tampoc se sentirien còmodes en cap dels tres blocs proposats... Hem de deixar escapar tots aquest vots pel partidisme d'uns quants?

A veure, que tenen por potser que algun independentista deixi de votar independència pel fet d'estar votant a la vegada a CIU, a ERC o a la CUP?? Jo crec que quants més partits donin suport a la candidatura única, més força tindrà aquesta i més creïble es veurà a ulls de la comunitat internacional. Crec que hi ha prou exemples històrics de les nefastes consequències de la divisió dels partits en moments clau, i no ens podem permetre el luxe de caure en els mateixos errors del passat.

Si realment no estem convençuts de la voluntat d'esdevenir independents de la majoria dels catalans, doncs deixem-ho córrer, i esperem a que arribin les eleccions autonòmiques per decidir qui la té més gran. Però si creiem que una majoria de ciutadans de Catalunya la vol (la independència), doncs fem-ho bé coi! Tots units per l'OBJECTIU comú, i barallem-nos un cop siguem lliures.

Va collons! Que ho tenim a tocar això!!!

dimarts, 2 de desembre de 2014

200 aniversari de la mort del Marquès de Sade, un escriptor força controvertit.


- En l'amor, tots els cims són borrascosos.

- És tan injust posseir exclusivament a una dona, com posseir esclaus.

- Tot és bo quan és excessiu.

- La tolerància és la virtut del dèbil.


(Extret del Bloc literari "Tot és una mentida").

Donatien Alphonse François de Sade, més conegut com a Marquès de Sade (París 1740, 1814) és segurament l’autor més popular de novel·la eròtica de tots els temps.

L’obra del francès és extensa entre l’assaig, la filosofia i la política. En narrativa destaca per ser l’autor de nombroses novel·les eròtiques cabdals: Jusitine o les dissorts de la virtut, Les 120 jornades de Sodoma o La filosofia al tocador, que aquí presentem. 
 
La filosofia al tocador reflecteix la manera de veure i de viure la sexualitat de Sade. L’autor aprofundeix en les perversions sexuals humanes i transgredeix els límits morals socialment establerts. Llegir Sade és submergir-se en un món sexual i psicològic més propi dels inferns interiors. És la recerca del plaer  en un nivell extrem sense normes que té molt de llibertí, de sadomasoquista  i de les teories freudianes que vindrien més tard.