"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 31 de gener de 2015

20 anys sense el Perich.


Demà farà 20 anys que ens va deixar el Perich (Jaume Perich i Escala), un dels humoristes gràfics més genials que ha donat el nostre país. Va treballar per, entre altres, El Periódico, La Vanguardia, o El Jueves.

- Jo només voldria que em respectessin el dret a no respectar res.

- Gràcies a la llibertat d'expressió, avui ja és possible dir que un governant és un inútil sense que ens passi res. Al governant tampoc.

- La religió serveix per ajudar-nos i consolar-nos davant d'uns problemes que no tindríem si no existís la religió.

- Educar a un nen requereix molta paciència. Sobretot per part del nen.

- L'home és l'animal més semblant a l'ésser humà.

- Fumar en excés és dolent. Beure en excés és dolent. Menjar en excés és dolent. Follar en excés és difícil.

- Hi ha paios als que no cal insultar. N'hi ha prou amb descriure'ls.

Molts més aquí.

dijous, 29 de gener de 2015

Més impunitat, més injustícia. Absolts els 4 policies municipals implicats en la mort de Jonathan Carrillo.


(Extret del portal digital www.llibertat.cat).

L'Audiència de Barcelona ha absolt als quatre policies locals acusats d'agredir i provocar la mort d'un jove a Terrassa en 2009, així com als metges que li van atendre perquè no van ser informats del cop que s'havia donat en el cap.

La Fiscalia demanava penes de fins a quatre anys de presó per a quatre policies locals de Terrassa (Barcelona), dos metges i un infermer acusats de la mort d'un jove embriac, que va morir a causa d'un cop en el cap després de caure desplomat al sòl per la bufetada que li va propinar un agent, encara que la fallada no acredita quin d'ells va ser.

La mort del jove de Terrassa Jonathan Carrillo va ocórrer el 16 d'octubre de 2009, hores després d'ingressar en el servei d'urgències de l'Hospital Mútua de Terrassa, que va tractar el seu cas com una mera intoxicació etílica, sense practicar-li les proves que haurien detectat la lesió mortal en el seu cap.

Ara, l'Audiència absol a un dels agents acusats dels delictes d'homicidi imprudent i encobriment, així com de la falta de lesions en concurs amb delicte d'homicidi imprudent, i als altres tres dels delictes d'encobriment i d'omissió de perseguir determinats delictes dels quals se'ls acusava, i als metges i a l'infermer per no haver-se sostingut acusació contra ells.

Unes veïnes que asseguraven haver presenciat els fets van afirmar que van veure com l'agent Jonathan L. havia bufetejat al jove, fent-ho caure de manera letal.

Així i tot, en el judici, celebrat al desembre de l'any passat, l'agent va assegurar que no ho havia tocat i que van intentar ajudar al noi, que tirava escuma per la boca i queia.

Altres tres agents, també presents al moment del fatal incident, estaven acusats d'encobriment atès que van negar de la mateixa manera que l'agressió tingués lloc, i que en comptes d'això van informar al SEM que el jove havia caigut i s'havia copejat en el cap.

De la mateixa manera s'acusava a les tres doctores del centre hospitalari on va ser ingressat de no practicar-li les proves necessàries per detectar l'hematoma cranial que va registrar en caure.

En la sentència es determina que el jove mort es va apropar als agents cridant i gesticulant mentre realitzaven un operatiu, motiu pel qual ho van portar fins a un arbre, on fruit del seu estat d'embriaguesa es va llevar la samarreta i va intentar fer el mateix amb els pantalons, alguna cosa que els agents van impedir.

Un dels agents va decidir efectuar una denúncia administrativa, i “en un moment determinat de l'actuació, i sense que s'hagi pogut determinar el motiu, un dels agents va propinar una bufetada en la cara de Jonathan Carrillo, d'intensitat no determinada però en tot cas petita i que no va causar ni lesió ni marca alguna, que no obstant això sí li va fer caure al sòl”, segons reflecteix la sentència.

Com a conseqüència de la caiguda, el text apunta que el jove va impactar contra el sòl de cap atès que ho va fer a plom i sense posar cap tipus d'impediment com parar el cop amb les mans, la qual cosa ho va deixar inconscient, per la qual cosa un dels agents va sol·licitar una ambulància assegurant que “una persona que venia bastant posada, ha caigut aquí i tal i ara està inconscient”.

L'ambulància ho va traslladar al centre hospitalari, on es va derivar al nivell 2 d'urgències, on se li van realitzar les proves analítiques corresponents a l'estat d'embriaguesa que presentava, i que al llarg de la nit el seu estat de consciència va millorar i es van poder comunicar amb ell verbalment.

En la sentència també es determina que cap dels acusats va comunicar a cap moment que el jove va ser bufetejat, per la qual cosa no es va obrir cap recerca sobre aquest tema.

Malgrat això, s'assenyala que l'agent acusat de la bufetada, Jonathan ., assegura no haver copejat a la víctima mortal, sinó que simplement li va escorcollar, que el jove gesticulava sense parar i que havia fet l'intent de caure en dues ocasions abans de la fatal caiguda, testimoniatge que van corroborar els altres tres agents acusats d'encobriment.

Finalment, l'Audiència estima absoldre tant als quatre agents com a les tres doctores que van practicar les proves al centre hospitalari de Terrassa.

dimecres, 28 de gener de 2015

El "temazo" del dimecres. Demis Roussos - "Velvet morning".


El passat dilluns d'aquesta setmana moria a Atenes als 68 anys el cantant Demis Roussos. Un d'aquests clàssics del darrer quart del segle 20 que els de la meva generació vam descobrir escoltant els discos que els pares tenien per casa. Aquest tema és un dels més populars del cantant i compositor grec. Impossible escoltar-lo sense que et vinguin ganes d'obrir els braços al ritme de la cançó.

Velvet mornings will come every new day
Golden sunrise and the scent of rain
Whisper softly a melody of love words
In ecstasy as you lie so very close to me

Triki, triki, triiiiiki, triiiki, triki,
Mon Amour, triki, triki, triki, triiiiii
Triki, triki, triiiiiki, triiiki, triki,
Mon Amour, triki, triki, triki, triiiiii
Triki, triki, triiiiiki, triiiki, triki,
Mon Amour, triki, triki, triki, triiiiii
Triki, triki, triiiiiki, triiiki, triki,
Mon Amour, triki, triki, triki, triiiiiiiiiiiiiii

Velvet mornings gently touching my face
Come and find me in your warm embrace
As you wake up and smile to me you make real
My reverie and my world begins and ends with you

Triki, triki, triiiiiki, triiiki, triki,
Mon Amour, triki, triki, triki, triiiiii
Triki, triki, triiiiiki, triiiki, triki,
Mon Amour, triki, triki, triki, triiiiii
Triki, triki, triiiiiki, triiiki, triki,
Mon Amour, triki, triki, triki, triiiiii
Triki, triki, triiiiiki, triiiki, triki,
Mon Amour, triki, triki, triki, triiiiiiiiiiiiiii 

dimarts, 27 de gener de 2015

70è aniversari de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau (Polònia).




Avui es commemora el 70è aniversari de l'alliberament, per part de tropes russes, del camp d'extermini nazi d'Auschwitz (Polònia). En aquest cap van morir al voltant d'1'1 milions de persones, la majoria jueus hongaresos i polonesos, a banda de presos polítics, gitanos, etc. Trens replets de presoners arribaven a les portes del camp, i eren enviats directament a les cambres de gas. Uns pocs van sobreviure treballant pels alemanys seguint el lema que es llegia a l'entrada del camp "Arbeit macht frei".

Costa arribar a comprendre com l'ésser humà pot arribar als nivells de barbàrie que van assolir els nazis durant la segona guerra mundial (el psicòleg austrohongarès Wilhelm Reich va intentar explicar-ho en el seu llibre "Psicologia de masses del feixisme"), i que hem tornat veure repetit en altres episodis més recents com la matança d'Srebrenica, o el genocidi de Rwanda.

És molt alarmant que en ple segle 21 estiguin agafant embranzida formacions polítiques d'ideologies extremistes, xenòfobes, racistes, supremacistes, a indrets tan suposadament "civilitzats" com Grècia (Alba Daurada), Alemanya (Pegida), França (Front Nacional), Holanda (Partit per la Llibertat), Àustria (Partit de la Llibertat), Hongria (Moviment per una Hongria Millor)...

Està clar que l'home és l'únic ésser humà capaç d'entrebancar-se dos cops amb la mateixa pedra.

dissabte, 24 de gener de 2015

Amb el fang fins els genolls.


























Avui he anat de ruta amb la BTT fins a Rellinars amb l'amic David. D'aquesta forma ens han quedat les bicis passant pel tram comprès entre Rellinars i Els Caus de Vacarisses. Amb raó no ens hem trobat a penes biciclistes pel camí! Hahaha.

divendres, 23 de gener de 2015

Curt d'animació molt interessant.



Avui he passat aquest curt d'animació, finalista als Òscars de l'any 2010, als meus alumnes de primer de primària. Em semblen molt interessants aquestes històries breus, molt digeribles per infants amb poca paciència, i que presenten a personatges molt humans, amb virtuts i debilitats, amb imperfeccions... reals vaja. No com alguns dels personatges de l'animació infantil popular ensucradament bons o malèficament terribles...

dijous, 22 de gener de 2015

Joan M. Girona: "Vaig començar a anar a escola als sis anys".

Cares de felicitat i alegria en aquests rostres d'alumnes d'infantil...
(Escrit del mestre i psicopedagog Joan M. Girona publicat al Diari de l'Educació)
A les escoles de primària i infantil s’hi matriculen criatures de tres anys; unes han estat escolaritzades diferents temps a les llars d’infants i d’altres no. Les diferències entre unes i altres no són significatives. Jo vaig començar a anar a escola als sis anys i força persones de la meva generació tenen una semblant història escolar.
Portar els infants a alguna escola abans dels dos anys respon a una necessitat dels adults no pas de les criatures; una necessitat impulsada pel sistema econòmic que ens domina.
El que podríem anomenar precedent històric de les llars d’infants van ser les sales de lactànciaque es van establir a les fàbriques quan es va aconseguir que les dones anessin a treballar fora de casa. A casa i als camps hi havien treballat tota la vida i al mateix temps havien cuidat els seus fills i filles. Va ser una necessitat del sistema de producció per permetre que les mares fessin les seves hores i continuessin cuidant dels futurs treballadors o treballadores. Per motius semblants s’havia creat l’escola pública: perquè els treballadors fossin més productius. Escoles i guarderies van néixer per a les classes dominades, la classe dominant no les utilitzava.
Al nostre país les guarderies (anomenades així) es van generalitzar els anys de creixement econòmic sota el franquisme; a moltes empreses grans se n’hi van posar. Complien el paper de guardar les criatures mentre les seves mares treballaven, no tenien cap preocupació educativa. Actualment hi ha forces llars d’infants amb orientació educativa i segons la situació econòmica del moment i de les famílies augmenta o disminueix la quantitat de criatures petites apuntades.
És convenient per als infants l’escolarització abans dels tres anys?
L’espècie humana és mamífer; els seus nadons mamen. Els bebès neixen molt indefensos i necessiten un temps llarg per assolir una mínima autonomia, cosa que no passa a la resta de mamífers: les cries són autònomes molt aviat. Els adults humans han de tenir cura de les seves cries força temps. Tenim sentiments i experimentem emocions, potser un dels aspectes que ens diferencien dels animals (malgrat no és segur que alguns no en tinguin). Els nadons per créixer necessiten establir vincles amb els adults que els cuiden a casa. Han d’establir amb ells unes relacions individualitzades i estables. Una relació que a partir de l’estimació propera, constant i segura els donarà seguretat i els estructurarà. La criatura gràcies a aquest vincle pot créixer, pot forjar la seva identitat individual. El primers mesos de vida defensarà les seves joguines, no les compartirà, recelarà dels estanys no s’anirà amb qui sigui… més endavant, si aquest procés previ s’ha fet mínimament bé podrà compartir, podrà relacionar-se en pla d’igualtat amb altres infants, amb altres adults diferents als del seu nucli familiar. La manca d’una relació estable primerenca pot provocar desconfiança, inseguretat, facilitat de manipulació…
Fins els dos anys el cervell humà es desenvolupa molt i ho farà segons la qualitat dels estímuls que rep a partir de la relació amb els adults propers: petons, abraçades, jocs, contes, cançons, menjars… així arriba a conèixer el món que l‘envolta i a ell mateix; hi estableix relacions emocionals.
Tenir un fill és una de les decisions importants que pren una parella; és una de les poques coses que es poden fer amb llibertat. Les il·lusions que hi posen en tenir-lo continuen al cuidar-lo. Estar amb el nadó és una de les vivències més meravelloses que podem tenir els humans. Veure i viure com creix, com comença a caminar, a dir paraules, a somriure, a conèixer… són experiències molt agradables; diria que a cap pare o mare els agrada perdre-se-les. És quelcom íntim compartit per progenitors i criatures. Les necessitats econòmiques que imposa el sistema dominant impedeixen moltes vegades poder gaudir-ne. Cal passar massa hores fora de casa treballant o desplaçant-se. És un greuge molt gran que se’ns fa: no se’ns deixa escollir lliurament com volem cuidar i educar els nostres infants. Davant la imposició podríem establir prioritats. Pagar l’hipoteca, canviar el cotxe o cuidar de la criatura. Es pot viure de lloguer i no canviar de cotxe i a canvi gaudir dels fills. Hi ha qui pot demanar una excedència o reducció de jornada. Els primers anys dels nostres fills o filles és quelcom que no es podrà recuperar.
La relació individualitzada i estable, no canviant, la poden garantir la majoria de les llars d’infants? Sembla que no o, al menys, no amb la mateixa qualitat amorosa. Les necessitats que hem exposat dels nadons ho són més quant més petits són, per això afirmo la conveniència d’esperar, com a mínim, fins els dos anys el moment de portar-los a una escola. Caldria portar-lo quan en comença a tenir ganes, quan vol sortir de casa seva, quan se li queda petita. Si les administracions públiques calculessin els costos és més barat pagar l’excedència durant dos anys a un dels progenitors que establir una xarxa d’escoles infantils.
Les criatures de més de dos anys arribarien a l’escola molt estimulades, amb més ganes de descobrir coses, amb més ganes d’aprendre… tothom hi sortiria guanyant. Cuidar-los molt a casa no és sobreprotecció: és donar-los la preparació adequada per afrontar les dificultats que aniran trobant a mesura que es facin grans.
Les criatures agafen malalties quan comencen a anar a la llar d’infants, malalties que no agafen a casa, ho acceptem com quelcom habitual. Potser la cura amorosa dels familiars també actua de prevenció… No cal que agafin les malalties, se les poden estalviar.
És un xic difícil que les llars d’infants on hi ha mestres preparades que fan molt bé la seva feina (amb poca presència masculina però) puguin donar l’atenció, la cura, la relació individualitzada, la presència continuada no canviant… que dóna l’entorn familiar, la intensitat i qualitat d’uns pares atents que estimen. No és el mateix està pendents d’una criatura que de les que hi ha a una llar. Les mestres han de repartir el seu temps i les seves atencions.
Tot això no s’oposa a que si una família no pot o no vol cuidar tot el temps els seus fills els porti a l’escola quan ho cregui oportú o ho necessiti; per tant cal que tingui a prop una llar d’infants, cal que les administracions mentre no es decideixen a subvencionar les excedències dels pares, ho contemplin.
Els que donen importància als resultats de les famoses proves PISA poden comprovar que països amb molt bons resultats com Finlàndia no escolaritzen les criatures abans dels tres anys. Alemanya i els països nòrdics, per exemple, animen a cuidar els infants a casa, facilitant a pare o mare gaudir de gran part del sou durant un parell d’anys. Evidentment les circumstàncies són diferents a les nostres però sembla que podent escollir prefereixen que els infants estiguin amb els pares a casa.
Per acabar recordem que totes les persones humanes són capaces de cuidar i estimar els seus infants. A vegades els professionals de l’ensenyament, membres d’unes determinades classes socials, podem menystenir a persones en situacions socioeconòmiques o culturals diferents. Famílies amb pocs ingressos, amb dificultats greus, famílies de cultures minoritàries estimen i cuiden perfectament els seus infants. Eduquen malgrat puguin ser analfabetes.
També pot haver famílies que, per les dificultats que arrosseguen, no aportin als infants el que necessiten i per tant aquests en patiran les conseqüències. Problemes de relació de parella, de convivència, econòmiques, de consum de substàncies. Però també hi ha guarderies (canvio el nom expressament) que no són acollidores, com escoles i instituts que no fan bé la seva feina però els casos puntuals no invaliden el plantejament.

dimecres, 21 de gener de 2015

El "temazo" del dimecres. Skatalà - "Per lo legal".


Els mítics Skatalà van publicar la seva primera maqueta l'any 1987, on incloïen el tema "Per lo legal", una dura crítica contra la violència policial d'estat. Un tema de rabiosa actualitat després de que el Canal 33 emetés el passat dissabte el documental "Ciutat morta", que denuncia la brutalitat i la impunitat dels cossos de seguretat de l'estat, en aquest cas contra un col·lectiu d'ocupes de Barcelona, després del dessallotjament d'una casa on va resultar ferit de gravetat un guàrdia urbà. Les posteriors actuacions policials van ser, segons mostra el documental, de tot menys proporcionades i justes. 4 dels presumptes ocupes responsables van ser jutjats i van anar a la presó, i una de les preses va acabar suicidant-se aprofitant un permís penitenciari.

dimarts, 20 de gener de 2015

MARIA PRAT: L"’esport, eina d’educació en valors".



L’esport és un fenomen social indiscutible que forma part de la nostra vida quotidiana, ja sigui des d’un vessant pràctic i vivencial o des d’un vessant més professional i mediàtic a través dels mitjans de comunicació. L’esport aporta models, genera conflictes, desperta passions i té un gran potencial motivador que captiva persones de totes les edats i condicions.

Tot i les nombroses virtuts i el gran potencial educatiu que té, també cal dir que l’esport per si sol no sempre garanteix la transmissió de valors positius. Com diuen alguns autors, no es tracta d’una vareta màgica, sinó que únicament és un instrument o una eina que, utilitzada de forma adequada i amb una clara intencionalitat educativa, podrà promoure determinats valors personals i socials.

Cap esport té valors intrínsecs en si mateix, sinó que, depenent de com s’orienti la pràctica esportiva, podrà promoure valors o contravalors. És per això que sovint es destaca el caràcter ambivalent de l’esport, ja que pot promoure valors desitjats però també pot produir l’efecte contrari. Aquest fet és el que coneixem com la cara i la creu de l’esport.

Com s’aprenen els valors?
Els valors no són universals, ni naixem amb uns valors preestablerts, sinó que els infants van configurant la seva pròpia escala de valors en funció de les pròpies vivències, experiències i entorns més propers. Per tant, també en l’esport, els valors s’adquireixen i poden modificar-se al llarg de la vida. De quina manera?

Tot i la complexitat de la resposta, els valors s’aprenen per imitació dels diferents models viscuts, que, posteriorment, s’interioritzaran i s’aplicaran a situacions semblants. D’aquesta manera, seran molt importants tots els models que els infants adquireixen en la família en les primeres edats, a l’escola o en els clubs esportius, com també els que s’adquireixen a través de les amistats. En la mateixa línia, els models que arriben als nens des dels mitjans de comunicació, especialment dels grans ídols esportius, poden guiar la conducta dels més joves, ja que els esportistes tenen un enorme poder d’influència. El que digui o faci un determinat líder esportiu, un entrenador de renom o un dirigent esportiu pot ser més rellevant que no pas el que pugui dir o fer el professor d’educació física a l’aula o al gimnàs.

D’altra banda, els valors no s’aprenen com s’aprenen les matemàtiques o la història, sinó que s’interioritzen a poc a poc, a través de les experiències que vivim, les situacions que ens envolten, les rutines i fets que configuren el nostre dia a dia, ja que “la moral no s’ensenya, es viu”, com deia Célestin Freinet.

Si ens centrem en l’àmbit de l’esport, els joves van adquirint uns comportaments, unes maneres de fer i actuar en relació amb l’esport que practiquen a partir de les vivències: al pati de l’escola, a les classes d’educació física, als entrenaments esportius al club, als partits del barri o de cap de setmana, quan miren una final de futbol amb la família o amb els amics, en escoltar o llegir els comentaris dels periodistes.

La noció de pràctica és crucial. Desenvolupar i practicar hàbits és semblant a aprendre a tocar la guitarra o a anar en bicicleta. Exposant les normes a un nen sobre com es va en bicicleta no n’hi ha prou perquè n’aprengui. Per això és absurd pensar que establir un conjunt de valors o normes serà suficient perquè les conductes que pretenem transmetre siguin incorporades. Aprendrem els hàbits higiènics practicant-los, i assimilarem el respecte a les normes amb la pròpia experiència. Els discursos teòrics serveixen de ben poc si no els portem a la pràctica, amb els comportaments i les rutines corresponents.

Una de les grans potencialitats de l’esport és justament que ens permet vivenciar a través del joc i les normes la seva aplicació en un context determinat i no de forma abstracta. La pregunta que ens hem de fer és si hi ha transferència del món de l’esport a la vida quotidiana, ja que no sempre hi ha garanties que això realment sigui així.

Finalment, l’aprenentatge de valors és un procés molt transversal, en què el clima o l’atmosfera moral generada al voltant de l’activitat esportiva serà fonamental per aconseguir l’objectiu o els valors proposats. Cal, doncs, un compromís compartit des de les entitats esportives, els clubs o associacions, les famílies, els jugadors i jugadores, i els mitjans de comunicació per aconseguir entorns esportius on s’exercitin bones pràctiques, s’encomani i es difongui un bon clima esportiu, es promogui ambient de fair play, es valorin els comportaments solidaris, de responsabilitat i respecte a tots els agents implicats, tant en el terreny de joc com fora.

Reflexionar sobre el que passa en els terrenys de joc i promoure el debat crític sobre aquest tema ja és un primer pas per començar a avançar en la millora dels valors.

dilluns, 19 de gener de 2015

Avui és "Blue Monday", és a dir, "Dia de Merda".














Segons alguns especialistes, avui (tercer dilluns del mes de gener) és el dia més depriment de l'any. Diversos factors negatius conflueixen per aquestes dates per fer-nos la vida una mica més odiosa i complicada: el fet de ser principi de setmana laboral; no haver cobrat el sou i haver gastat molt; el mal temps (que avui sembla fet a propòsit); la fi dels bons propòsits; etc.

Vaja, que si us sentiu com una merda, no teniu ganes d'anar al gimnàs, ni de regalar flors a l'estimada, ni podeu gastar un "duro" perquè teniu el compte tremolant, no us preocupeu en excés que és el "Blue Monday". Penseu que demà ho veureu tot diferent i segur que tornareu a ser feliços, a voler anar a fer esport, a regalar flors i a estimar a tothom.

Crec que per aquí ja hi havia un nom per a dies com aquest... crec que just després del Plácido Domingo, anava el "jodido lunes"...

diumenge, 18 de gener de 2015

Cares conegudes a la Grimpada del pi de Matadepera.


Aquest matí s'ha celebrat a la plaça de Cal Baldiró de Matadepera el Concurs de Grimpaires de les Festes de Sant Sebastià de la localitat veïna, i uns quants minyons hi han participat. A veure si els reconeixeu... Aquest concurs es realitza des del 1975.

dijous, 15 de gener de 2015

"Habemus Data!!"





















Ha costat, però finalment, els dos grans partits sobiranistes (CIU i ERC) s'han acabat posant d'acord per convocar eleccions anticipades al Parlament de Catalunya pel diumenge 27 de setembre d'aquest any. No sabem els detalls de l'acord, ni les condicions d'uns i altres per arribar al pacte, però el que està clar, és que finalment els catalans anirem a les urnes a votar en clau independència si o no (bé, i alguna cosa més que ara per ara no tenen massa importància comparativament). Això si als convergents no els dóna per canviar el seu discurs a última hora... Com a mínim ahir, el president Mas va semblar molt decidit a continuar liderant el procés cap a la independència en el seu discurs posterior a l'anunci de l'acord. Jo fins que no ho vegi, no m'ho creure, per si un cas, que ja ens coneixem...

dimecres, 14 de gener de 2015

El "temazo" del dimecres. Georgie Dann - "El negro no puede".


Avui, aquest artista d'origen francès establert a Madrid, compleix 75 anys. I encara al peu del canó. Fa poc més de tres mesos vaig tenir el privilegi de poder assistir a un concert seu a la ciutat de El Prat de Llobregat. I gratis!!

Tot un clàssic de la música carnavalera i dels èxits de l'estiu, acostuma a aparèixer rodejat de noies joves i maques, amb poca roba, als seus concerts i videoclips.

Entre els seus principals èxits destaquen peces com "el chiringuito", "la barbacoa", "carnaval carnaval", "el negro no puede", "la cerveza", o "el bimbó".

I pensar que va estudiar 9 anys al conservatori de Paris, i que té el títol de mestre...

dimarts, 13 de gener de 2015

"LA REVOLTA DEL HAKEEM". (Relat breu, Maig 2011).




Les pedres volaven pel cel com un estol de coloms espantats. Centenars de braços s’alçaven simultàniament  impulsant els projectils vers l’enemic, que repel·lia els atacs com aquell qui espanta les mosques. El detonant de la refrega havia estat la mort recent d’en Hakeem Hazgi, estudiant universitari a Rabat, a mans d’uns policies, en estranyes circumstàncies, tot i que el ministre d’Interior hagués intentat convèncer la població a través dels mitjans explicant que “s’havia produït un llastimós incident del tot fortuït, al disparar-se accidentalment l’arma d’un sergent de la policia reial mentre intentaven immobilitzar al detingut.”

En Bilal tenia el braç adolorit després del darrer atac. Era el més petit de la família, tot i que ell se sentia tot un home als seus catorze anys. L’acompanyaven en la contesa el seu germà gran Mustapha de 19 anys i un amic d’aquest, el Yasin, company d’universitat i de lluites. Cap dels tres coneixia directament al Hakeem, però n’havien sentit a parlar força, sobretot després de la seva heroica acció a la Universitat de Rabat, durant la visita del rei Mohamed VI, en l’acte d’inauguració del nou curs acadèmic.

Segons explicaven, en Hakeem havia aconseguit apropar-se el suficient a la comitiva reial en el trajecte del monarca cap a l’Aula Magna, on havia de fer el discurs d’inauguració oficial del nou curs, davant d’una munió de catedràtics llepaculs i autoritats diverses. La guàrdia reial va deixar apropar el Hakeem prou com perquè aquest aconseguís llençar-li la bandera del poble sahrauí i encertar-la de ple sobre el cap del monarca. El rei Mohamed havia quedat en estat de xoc per uns instants. Uns instants que pel Hakeem, i per a tots els que ara arreplegaven pedres del terra, havien suposat uns moments de glòria i d’orgull saharaui.

La resposta a l’acció del Hakeem per part de la guàrdia reial va ser tan ràpida com previsible, i en Hakeem no va oposar cap mena de resistència en cap moment, sabedor de les irremeiables conseqüències del seu acte de protesta. Desenes, centenars potser, de braços i mans van llençar-se al seu damunt. Guàrdies reials, policies, i alguns estudiants afins al Règim van començar a agredir-lo. Li van llençar cops, i van esquinçar-li la roba, fins que el van conduir dins d’un vehicle sense tocar de peus a terra i va desaparèixer entre una multitud de flaixos i de corredisses.  Hores després el Hakeem moria a comissaria, degut al desgraciat accident, tal i com havien informat fonts oficials.

La revolta que s’havia originat en conèixer-se la notícia de la mort del Hakeem, havia agafat per sorpresa a les autoritats. Milers de ciutadans sortien als carrers per clamar justícia i protestar contra la tirania reial, i contra la impunitat policial. Homes i dones s’unien en un sol crit, barreja d’indignació i de set de venjança.

En Bilal va tornar a casa amb el seu germà Mustapha corrent pels estrets carrerons del mercat. Havien sortit il·lesos de l’enfrontament amb les forces policials, però encara podien sentir propers els sorolls de la batalla, els crits, les corredisses, i els trets de la policia. Sentia un dolor intens al braç dret i el cor li bategava amb força. Se sentia molt cansat, però alhora se sentia orgullós, ja que havia actuat com feien els herois, com hauria fet el Hakeem.

dilluns, 12 de gener de 2015

2 milions de francesos al carrer contra el terrorisme. Seguint el raonament d'alguns polítics espanyols, la "majoria silenciosa" dels francesos, 64 milions, a favor dels terroristes.
























#jesuisCharlie (Paris, França. 12 morts + 6. 2015)

#jesuisescoladePeshawar (Islamabad, Pakistan. 148 morts. 2014)

#jesuisBaga (Nigèria. 2.000 morts aprox.2015)

#jesuisescolaPotiskum (Yobe, Nigèria. 50 morts. 2014)

#jesuisescolaAkrimaal-Majzumi (Homs, Síria. 30 morts. 2014)

#jesuisYunnan (Xina. 28 morts en una estació de trens. 2014)

#jesuisOrgun (Patika, Afganistan. Almenys 100 morts en un mercat. 2014)

Hi ha algú que no s'hagi assabentat de l'atemptat a Paris? I algú es va assabentar de la resta d'atemptats? Per què serà?

diumenge, 11 de gener de 2015

La Vanguardia: "L'Educació continua de rebaixes".



















(Miracles a Lourdes...)
 
A Espanya l’educació viu en rebaixes constants des del 2009. A partir d’aquell moment la majoria de comunitats autònomes, que assumeixen el gruix del finançament de l’ensenyament, van començar a retallar els seus pressupostos. En total, les diferents administracions –Ministeri d’Educació, comunitats i ajuntaments– van destinar aquell any 53.092 milions d’euros a totes les etapes educatives, des d’escoles bressol fins a la universitat. Va ser el pressupost d’educació més gran de la història d’Espanya. Però en només tres anys les aules van perdre més de 6.000 milions d’euros, indica l’última estadística de la despesa publicada recentment pel Ministeri d’Educació.

Així, el 2012 la inversió en formació va baixar fins als 46.605 milions d’euros, la qual cosa suposa un 4,42% del PIB, mentre la mitjana europea aquell any era del 5.2%. La comunitat autònoma que va passar les tisores amb més cura va ser Castella-la Manxa, que va reduir un 24% la seva aportació respecte al 2011. La van seguir les Balears (12,7%), Navarra (12,1%), Catalunya (9,7%) i la Comunitat Valenciana (9,2%). A l’altre costat hi ha La Rioja, País Basc i Andalusia, amb retallades que no van superar el 5%. La crisi econòmica que va començar a finals del 2007 ha deixat serioses cicatrius en escoles i universitats. 

L’educació ha estat una víctima més de les “mesures d’austeritat” i cap govern, ni estatal ni autonòmic, no ha salvat la formació de les retallades. Han estat tan profundes que ni la presumpta recuperació econòmica actual no aconsegueix revertir la situació. El projecte de pressupostos del Govern central per al 2015 destina al Ministeri d’Educació 2.273 milions d’euros, 570 milions menys que el 2011, una caiguda del 20%. Menys diners però més alumnes. Aquest curs, les aules escolaritzen 359.446 estudiants més que fa quatre anys, 8.141.628 persones en total. 

PROGRAMA DE SUPORT El 2012 s’hi destinaven 169 milions; aquest any, només 5 milion.

BEQUES UNIVERSITÀRIES Hi ha més persones amb dret a ajuts i la quantia que reben es reduei.

Amb tot, el pressupost del Ministeri d’Educació per a aquest any puja cent milions respecte al 2014. Però l’increment va a parar gairebé per complet a la implantació de la nova llei d’educació, la Lomce, que ja ha iniciat el seu camí a 1r, 3r i 5è de primària i a la nova FP bàsica. Altres partides han quedat seriosament perjudicades. La que més ha estat l’educació compensatòria, és a dir, els programes de suport als estudiants d’entorns desfavorits. Es tracta d’iniciatives que intenten compensar les desigualtats derivades de factors socials i econòmics amb reforç escolar, plans d’entorn als barris i ajuda a les famílies. Si els pressupostos no es modifiquen, el 2015 s’hi destinaran 5,2 milions d’euros, mentre que l’any passat van ser 70 milions, i el 2012, 169 milions. El ministeri que dirigeix José Ignacio Wert ha repetit en múltiples ocasions que els resultats escolars milloraran amb la Lomce, fins i tot els d’aquests alumnes ambmés problemes de base que ara es que-den sense programes de suport. La llei Wert preveu, en canvi, que els professors preparin itineraris especials per als alumnes amb desavantatge. 

Quant a les beques generals, el pressupost puja fins als 1.469 milions d’euros. Un augment de 38 milions d’euros respecte el 2011, amb el qual s’ha hagut d’atendre un 20% més de becaris. Les dificultats econòmiques de les famílies han provocat un augment dels estudiants amb dret a beca. Aquest curs són 317.000 universitaris, per la qual cosa la quantia mitjana ha hagut de baixar –a més, Educació va endurir fa dos anys els requisits per accedir als ajuts; els estudiants han d’obtenir millors notes–. 

A Catalunya, la inversió educativa segueix una tendència similar a la del Ministeri d’Educació des del 2011. Els últims tres anys el Govern ha reduït la partida d’Ensenyament un 15%, de manera que s’ha convertit en la segona comunitat que més retalla en aquest període. I això que les aules catalanes van obrir aquest setembre amb un nou rècord d’alumnes: un milió i mig d’estudiants. Se’ls atén amb el mateix pressupost que fa una dècada, quan estudiaven 400.000 nois menys. Això és el que preveuen els projectes de pressupostos per a l’any que ve. Els 4.432 milions que gestionaria Ensenyament suposen un augment de 285 milions respecte al 2014, però gairebé tota la pujada va a parar a la recuperació de la paga extra de mestres i professors. La resta de partides augmenten lleugerament, es congelen o desapareixen. L’educació continua de rebaixes.

dissabte, 10 de gener de 2015

El Periodico: "Els espanyols són els estudiants que passen més temps a classe".


(Article de MARÍA JESÚS IBÁÑEZ per a El Periodico. Interessants i reveladores dades sobre la relació "hores dedicades/nivell d'èxit acadèmic" del nostre sistema educatiu).


Els alumnes d’ESO tenen 1.061 hores lectives davant les 882 de mitjana a la UE.
Estar més hores a l’aula no evita que Espanya encapçali el fracàs escolar.


Al capdavant en el nombre d’hores passades a classe i, tot i així, líders també en fracàs escolar. Les 1.061 hores anuals que els estudiants espanyols d’ESO inverteixen dins de l’aula no es tradueixen en millors resultats acadèmics, segons es dedueix de l’últim informe sobre indicadors educatius fet públic per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Una vegada més, el debat sobre la qualitat de la docència, sobre la necessària renovació metodològica dels professors –especialment a secundària– i sobre la falta d’estímuls dels estudiants, salta a la palestra. 

Entre les moltes estadístiques que, amb motiu del final d’any, està fent públiques el Ministeri d’Educació, aquesta setmana s’ha posat de manifest que en la primera etapa de l’educació secundària (ESO), «a Espanya s’imparteixen més hores de classe obligatòries que a la mitjana de l’OCDE i de la Unió Europea». Tan sols Colòmbia, Mèxic i Xile, on els alumnes tenen una càrrega lectiva anual de 1.200, 1.167 i 1.062 hores, respectivament, superen la mitjana espanyola. 

D’entre els països comunitaris, el més pròxim a Espanya (en termes d’horari escolar) és Holanda. Allà, la permanència a classe a secundària és de mil hores, però, en el seu cas, la inversió en temps lectiu es tradueix en una taxa del 9,2% d’abandonament escolar prematur, davant del 23,5% de mitjana dels espanyols, segons recull l’informe ministerial sobre el Sistema Estatal d’Indicadors de l’Educació, que inclou dades de l’any 2013. 

EL MODEL SUEC / A l’extrem oposat s’hi situen els suecs, que tenen el sistema educatiu amb el nombre d’hores d’instrucció obligatòria més baix de l’OCDE –només 754 hores– i que tenen una taxa de fracàs escolar de tan sols el 7,1%, una de les millors, d’altra banda, de la Unió Europea. El país escandinau és, a més a més, un dels que més diners destina a educació, amb una inversió del 29,8% del seu PIB per habitant. Aquesta xifra és molt similar a l’espanyola (un 29,4%), amb la diferència que aquí tots els experts coincideixen a lamentar que la inversió és fallida, vist l’alt percentatge d’abandonament dels estudis. 

«És cert que a Espanya no hi ha una correlació entre la càrrega lectiva i l’èxit escolar com sí que passa en altres països, però això és degut, entre altresraons, al fet que aquí, tal com està estructurat l’horari, hi ha una pèrdua important de temps entre classe i classe. A més a més, al ser la jornada més llarga, també hi ha més cansament per part dels alumnes», objecta Francesc Imbernón, professor de Didàctica i Organització Educativa a la Universitat de Barcelona (UB). «I amb la LOMCE, possiblement aquesta situació empitjorarà, en lloc de corregir-se», vaticina Imbernón. 

LA ‘LLEI WERT’ / La reforma educativa del ministre José Ignacio Wert, que el setembre vinent entrarà en funcionament a primer i tercer d’ESO (a més de primària i primer de batxillerat), «no garanteix el canvi metodològic que tant necessita l’educació secundària a Espanya», lamenta aquest investigador. «Al contrari, amb uns temaris tan plens com els que es van aprovar la setmana passada, els estudiants es veuran abocats a la memorització i a les pràctiques rutinàries i els professors tindran molt poc marge per a la innovació». La LOMCE, afegeix Imbernón, hauria d’haver apostat per esponjar els currículums, per donar a les assignatures un enfocament més reflexiu o competencial i lamentablement no ho ha fet. 

Això sense oblidar que la llei amb la qual el PP pretén millorar la qualitat de l’ensenyament a Espanya no preveu cap mena d’acció en matèria de formació o reciclatge professional del professorat. «És una norma que parteix d’una profunda desconfiança en la tasca que porten a terme els professors», assenyala l’expert. «A més a més, la secundària és, tradicionalment, l’etapa més abandonada. Durant massa temps, s’ha aplicat a l’ESO una cultura docent més pròpia del batxillerat», afegeix Imbernón, que destaca que, encara que amb anys de retard, la situació ha començat a canviar des de la implantació del màster obligatori per als llicenciats i graduats universitaris que aspiren a donar classes en instituts públics (encara que no en centres privats).

divendres, 9 de gener de 2015

Pep Gimeno "Botifarra": "El cant de les arrels".


Documental emès pel canal 33 que segueix la història del cantaor de Xàtiva, Pep Gimeno "Botifarra", tot un fenomen de la música d'arrel popular i tradicional al País Valencià. En recomano la visualització i l'atenta audició.

dijous, 8 de gener de 2015

Matança a la revista satírica Charlie Hebdo.




















Ahir, tres terroristes jihadistes van cometre un atemptat a la seu de la revista satírica Charlie Hebdo, a Paris, assassinant a 12 periodistes, com a represàlia per les vinyetes satíriques sobre l'islam que havien aparegut publicades en diverses edicions de la revista. Malgrat les amenaces constants, els periodistes d'aquesta publicació no s'havien acovardit, i continuaven fent la seva feina lliurement i digna. Amb un parell... Ja veurem que passa ara, després d'aquesta aterradora matança.

dimecres, 7 de gener de 2015

El "temazo" del dimecres. Elvis Presley - "In the ghetto"



Avui, l'histriònic cantant de Memphis compliria 80 anys de no haver abusat de l'alcohol i les drogues, tot i que hi ha una llegenda urbana que diu que encara és viu i que es troba gaudint de la vida en alguna platja sud-americana.

Aquest tema el va publicar l'any 1964 i és un dels temes més reconeguts i reproduïts de la seva trajectòria musical. El cert és que la lletra de la cançó tracta un tema força delicat com és la pobresa i la marginació que pateixen els que neixen i viuen en un gueto com el de Chicago.

As the snow flies
On a cold and gray Chicago mornin'
A poor little baby child is born
In the ghetto

And his mama cries
Cause if there's one thing that she don't need
It's another hungry mouth to feed
In the ghetto

People, don't you understand
The child needs a helping hand
Or he'll grow to be an angry young man some day
Take a look at you and me,
Are we too blind to see,
Do we simply turn our heads

And look the other way
Well the world turns
And a hungry little boy with a runny nose
Plays in the street as the cold wind blows
In the ghetto

And his hunger burns
So he starts to roam the streets at night
And he learns how to steal
And he learns how to fight
In the ghetto

Then one night in desperation
A young man breaks away
He buys a gun, steals a car,
Tries to run, but he don't get far
And his mama cries
As a crowd gathers 'round an angry young man
Face down on the street with a gun in his hand
In the ghetto

As her young man dies,
On a cold and gray Chicago mornin',
Another little baby child is born
In the ghetto
And his mama cries

dilluns, 5 de gener de 2015

Dues de ben rodones.



Com diria el lloro del quinto dels Minyons, dues de diferents que són ben bones... i les dues en un mateix dia. La primera a Vacarisses, i la segona a Terrassa. Les dues hipnotitzen, però només una es pot gaudir per més d'un sentit. Per cert, una mica "socarrimaeta"... la primera!

diumenge, 4 de gener de 2015

34.914 gràcies!!!



Algunes dades estadístiques d'aquest Bloc durant el 2014:

- 34.914 visites.

- 2.909 visites mensuals de mitjana.

- Mes amb més visites: juliol 4.832. (conclusió: us interessa la morbositat castellera).

- Mes amb menys visites: agost 1.980 (conclusió: no us interessen gaire les meves peripècies viatgeres).

- Entrada més popular: "competir vs cooperar" amb 1.067 visualitzacions (30 juny 2014. Rècord absolut històric del Bloc).

- Nombre d'entrades-articles: 314.

dissabte, 3 de gener de 2015

Carlos González: "Noms i números".


(Un parell d'interessants articles del Carlos González al Criatures de l'ARA. He ajuntat el del dissabte 20/12/14 amb el d'avui 2/01/15 perquè giren al voltant del mateix tema, és a dir, l'avaluació dels escolars).

(20-12-2014)


No sé si deu ser a causa de les nostres mancances en ciències i matemàtiques, però fa temps que la nostra societat sembla convençuda que els noms (lletres, paraules...) són bons, i els números, dolents.

“Et tracten com un número” s’ha convertit en sinònim de “T’insulten”, “Et menyspreen” o “T’ignoren”. I sempre hi ha algú disposat a recordar als polítics que “darrere d’aquests números hi ha persones”. Fa molts anys, quan estudiava medicina, recordo haver sentit explicar (amb admiració!) que en cert hospital francès les habitacions no tenien número, sinó noms de flors. Hi ha qui diu que el número et “despersonalitza”, mentre que el nom et dóna una identitat pròpia. Mai he cregut aquesta teoria, potser perquè amb el meu nom, Carlos González, hi ha probablement milers de persones al món. El meu DNI, en canvi, té un número irrepetible, que em pertany exclusivament.

Els números et poden donar una identitat ben diferenciada, però al mateix temps poden oferir-te la protecció d’un cert caràcter anònim. Amb les notes escolars, per exemple. Quan jo era petit, la nota era simplement un número, del zero al deu. Objectiu, fred, desapassionat. El nou és un número, el tres també, i en aquesta qualitat estan agermanats. Pel nou, una certa humilitat; pel tres, un discret silenci. Aviat van començar a canviar els números per noms. “Excel·lent” ja no sembla tan humil, i encara menys en castellà, “ sobresaliente ”, el que sobresurt entre els seus companys. La cosa, però, encara podia empitjorar. Durant dècades, pedagogs convençuts que els números fan mal a la psique infantil van canviar “quatre” i “dos” per “insuficient” i “molt deficient”. Potser es van adonar finalment que aquestes expressions sí que són insultants, però ho van substituir per altres judicis de valor, com “progressa adequadament” o “necessita millorar”. Li sembla normal parlar així als nens? Doncs als adolescents i joves no els ho sembla.

Al batxillerat o a la universitat no es deixen valorar amb aquests comentaris. “Si m’ha de posar un tres, posi’m un tres, però estalviï’s la gracieta del «necessita millorar»”. Igualment es van canviar els números dels cursos per noms. Noms d’animals, més o menys ordenats per la seva mida. Ignoro si hi ha un consens o si cada escola tria els seus. Els nens més petits, ben adoctrinats, ho accepten i diuen coses com “Vaig a Formigues” o “Vaig a Cargols”; però els més grans s’hi neguen, i diuen “Vaig a sisè”. Potser “La classe dels Cérvols” o “Vaig a Cavalls” els sembla una cursileria insofrible, per molt que alguns mestres hi insisteixin.

Segueixo parlant de números. (02-01-2015)

Si jo anés altra vegada a escola, preferiria ser qualificat amb un número, objectiu i asèptic, com es fa amb els joves i adolescents, que no pas amb els comentaris que es fan servir amb els nens, del tipus “necessita millorar”, “insuficient” o “molt deficient”.

Unes paraules que, amb molt bona intenció, intenten evitar la suposada fredor dels números, però que en realitat transmeten un judici personal i un retret explícit. Com més petit és el nen, més personalitzada, minuciosa i implacable és l’avaluació. En els meus primers anys a l’escola encara hi havia el “primer de la classe” i el “quadre d’honor”; recordo la decepció del meu pare quan vaig baixar, només amb sis anys, del tercer al quart lloc. Les coses no han millorat.

De l’escola dels meus fills, quan tenien tres o quatre anys, no en rebia, com el meu pare, una simple cartolina amb uns números, sinó detallats informes. “Es mostra tranquil”, “Es mostra sensible”, “Accepta els advertiments”, “Li agrada cridar l’atenció”, “Davant les dificultats plora”, “Es corda la bata”, “Ajuda els companys”, “Sap escoltar” o “Salta a peu coix” eren alguns dels apartats que es podien qualificar amb un “molt bé / bé / normal / poc”. El joc podia ser “tranquil / mogut / violent / destructiu”; “sol / amb un altre / amb tots / del mateix sexe / de l’altre sexe”. Com a company de joc, el nen podia ser “alegre / líder / insegur / passiu / agressiu / cooperatiu / participatiu / pacífic / passa desapercebut / actiu / responsable”... I així fins a sis pàgines.

Aquests informes em generaven angoixa. I pensava en la meva etapa de resident a l’hospital com a pediatre en formació. Imaginava que m’avaluaven de la mateixa manera, i ho feien arribar a la meva dona: “No es relaciona gaire amb els companys”; “A la cafeteria de l’hospital és força endreçat”; “Amb els pacients de vegades es mostra tímid”; “Necessita millorar les seves habilitats en la palpació abdominal”... I a vostè, ¿li agradaria que la seva família rebés un informe detallat, no tan sols sobre cada aspecte de la seva feina, sinó també sobre el seu estat emocional, conducta, actitud amb els caps, companys i clients, habilitats motrius, higiene personal i evolució psicoafectiva?

Aquells informes em produïen angoixa per solidaritat, per “vergonya aliena”. No vull ni pensar si, a sobre, me’ls hagués cregut i hagués intentat parlar-ne amb els meus fills. “Diu aquí que et mostres poc comunicatiu i que no fas la tombarella. Això no pot ser, t’hi has d’esforçar”. Quina pressió, pobres nens hipercontrolats.

divendres, 2 de gener de 2015

A què espera senyor Mas?


Reconec que després de l'emocionant i emotiva jornada electoral del 9N m'havia posat bastant "palote" amb la demostració de força i d'unitat per la independència. Després de veure l'abraçada entre el president de la Generalitat i el cap de files de la CUP, el David Fernàndez, al final de les votacions del 9N, vaig pensar que res era impossible, i que per una vegada, els polítics catalans serien capaços de posar-se d'acord per anar de la mà cap a l'objectiu comú i principal. Però no. Era una il·lusió.

Després d'escoltar el discurs de Mas i la seva proposta de full de ruta, vaig pensar que el president obria la porta sense embuts a la independència, i que no es podia desaprofitar l'ocasió malgrat tots els malgrats en pro del gran objectiu. Ja arribaria l'hora de discutir-nos, esbatussar-nos i tirar-nos els plats pel cap...

Tot seguit va arribar la proposta del Junqueras, que sense voler dir el que volia dir, se'l va entendre perfectament. Res de llista única. Unitat des de la divisió! Tres llistes amb un punt comú per la independència i més opcions als votants perquè ningú se senti exclòs. Doncs també la compro aquesta proposta, va!

La resta de forces independentistes-sobiranistes també s'han manifestat contràries a la possibilitat de fer un front comú independentista. Així doncs, no cal donar-li més voltes, oi? El que està claríssim és que els que vam anar a votar el 9N volem poder votar, legalment i oficial, per decidir què volem ser, i ho volem fer quan abans millor. Perquè no hi ha temps a perdre.

Ara el president Mas es veu en la disjuntiva que si convoca eleccions és molt probable que el seu partit sigui el gran perjudicat per la davallada que patiria. Segons les enquestes, podria deixar de ser el principal partit a Catalunya perquè ERC passaria al capdavant. ¿Li interessa en aquestes circumstàncies convocar eleccions ara si el mandat no finalitza fins al 2016, sabent que probablement el pas del temps juga al seu favor donat que la situació econòmica podria millorar i molta gent ja haurà oblidat alguns dels casos de corrupció que actualment afecten al seu partit? 

Independència a canvi de perdre el poder... quin dilema, no? Tanmateix, Junqueras sap que sense CIU no hi ha independència possible, i és per això que darrerament hem sentit propostes conciliadores com ara donar la presidència a Mas encara que CIU no fos la força més votada en les eleccions. O també han fet pública una enquesta que situaria a CIU com la força més votada per davant d'ERC. Pedres contra la pròpia taulada?

En tot cas, els ciutadans de peu, als qui el joc de la política, o de la politiqueria, ens la porta més aviat fluixa, restem expectants a la resolució definitiva de l'assumpte, i a la convocatòria o no d'unes eleccions anticipades. Pel bé del país, espero que el senyor Mas sigui sensat, deixi de pensar en clau partidista, i les convoqui ja d'una p. vegada. Ara és l'hora!

dijous, 1 de gener de 2015

... gaudir, patir, gaudir, patir...


Seguint amb el raonament exposat el darrer dia de l'any passat, avui puc afirmar que tot continua igual. Gaudint i patint amb la normalitat més absoluta, i qui dia passa any empeny. 

Avui he començat gaudint d'un despertar amb menys ressaca (més que ressacós, diria que afectat pel mal del fumador passiu. Ho he comentat alguna vegada que n'estic fins als collons??!!!) del que podria haver imaginat, i d'una jornada de mandra general en pantufles, pijama i batí.









Fins aquí tot ideal. Llàstima que he passat per la cuina... i he trobat la porta del congelador entreoberta. Efectivament! Algú es va deixar ahir una ampolla de cava i va marxar tan panxo/a. Malaguanyat cava!





Per compensar la indignació momentània, he recordat que havia quedat algunes profiteroles dels postres del sopar d'ahir, i m'he regalat l'esmorzar que veieu aquí dalt. Un gran consol, la veritat.


Però "no es oro todo lo qué reluce"! Després de gaudir com un tocino amb un esmorzar exquisit, tocava fer una mica de neteja. Una de les feines més desagraïdes que s'han inventat. Sort que encara em queden uns dies de vacances...