"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimecres, 30 de novembre de 2011

El "temazo" del dimecres. Ska-P - "Rayo Vallekano"


Ahir vaig tornar a veure un partit del Barça en directe al Camp Nou, amb el Timi i el Franc, convidats pel primer, amb els carnets d'un tercer, a qui aprofito per agrair-li el detall, tot i que no ens coneguem personalment.

El d'ahir va ser un partit sense història, on el Barça va demostrar la seva superioritat i es va imposar per un resultat clar de 4 a 0. Tot i així, cal destacar la valentia de l'equip rival, l'històric Rayo Vallecano, que va venir a Barcelona a intentar guanyar, i amb un estil de joc valent i atrevit. No com la majoria d'equips que arriben al Camp Nou que es tanquen a la seva àrea i que el seu úni objectiu és evitar que el Barça els faci un estrip.

A més, m'ha agradat recuperar un tema dels mítics Ska-P de Vallecas, dedicat al seu equip, i a la seva afició. Una afició radicalment anti-feixista i d'esquerres.

dilluns, 28 de novembre de 2011

Efectivament, Fem Castells, Som Festa!


Avui m'ha costat una mica més del normal decidir el títol de l'entrada. Les emocions que corren pel meu cos a hores d'ara van de la frustració a l'orgull, de la decepció a l'esperança, de la ràbia a l'optimisme, de la tristor a la felicitat. Tots aquests sentiments flueixen pel meu cos després de la jornada viscuda ahir. Jornada que va començar molt bé, va continuar molt malament, i va acabar molt bé novament. M'explico:

Diumenge, 9:45 h. del matí. Arriben les matinades a casa meva i esmorzem tots plegats amb un molt bon ambient. Enlairem el primer pilar de 4 de la jornada al xamfrà de sota casa, amb el Xavi Jurado de terç i la Júlia Gardenyes d'enxaneta. Bon escalfament per encarar els més grans castells que ens esperen. Continuem les matinades, i acabem a casa de la Laura Cegri, el Xavi Lleberia, i l'Adrià Mas, que ens ofereixen un esmorzar espectacular a base de pa amb tomàquet i embotits mallorquins gentilesa de l'amic Krilin dels Castellers de Mallorca (volem un fill teu!).

Diumenge, 12:00 h. del migdia. Surto del pati de l'Ajuntament cap a plaça, ple de confiança i la mar de tranquil, a enfrontar-me a un gran colós dels castells, el 3d10fm. Me'l crec de dalt a baix, perquè l'hem assajat molt bé, perquè és el millor tronc que tenim (tot i la baixa d'última hora d'un puntal a sisens), i perquè estic convençut que la canalla se'l creu (no tota però, malauradament). Primera ensopegada! El castell puja amb bellugueig però controlat. El folre i les manilles treballem amb comoditat, i de sobte, el castell peta per l'alçada de sisens-setens quan l'enxaneta anava a remuntar els dosos. Quina ràbia! I ara què? S'ha acabat aquí la Diada?

Diumenge, 12: 50 h. del migdia. Hi tornem! Alegria i mala llet, tot alhora. No en soc conscient, però aquest tres va del tot canviat. Han passat un dos d'enxaneta, un setè a dosos, i un nou setè. A sobre, sembla que aquest cop no hem lligat tan bé soca-folre-manilles i la cosa remena més del compte. I la cosa encara es queda més lluny. Decepció profunda i incredulitat als rostres. A més sembla que hi ha un parell o tres que han rebut, així que aquí s'acaba el que es donava. Fins i tot a mi em donen per accidentat, tot i que l'únic cop que he rebut ha estat a l'ànima.

Diumenge 15:00 h. de la tarda. Encara capficat amb l'actuació, no tinc gaire temps per pensar-hi, ja que he quedat a la Placeta de la Font Trobada per començar el xou de la Diada. Allà hi trobo a tots els manilleros ja disfressats d’indis, amb algunes rialles als rostres, i amb els nervis evidents de la posada en escena. Començo a oblidar-me dels castells que hem fet quan entro al Raval cridant com un posseït en el meu paper d'indi.

Diumenge 17:00 h. de la tarda. Estic al pavelló de La Cogullada, disfressat de Xèrif, amb el Mayolas al meu costat, recorrent els passadissos amb un moble-bar portàtil amb rodetes, convidant a "totquisqui" a fer un xumet de moscatell. Bé, de fet diem que és un "bourbon" per homes de debò, com els de l'oest, però no hi havia pressupost per tant. I hagués estat realment nociu pel fetge del Lluis. ;-) La Minyonada ja comença a passar-ho bé (hi ha dies en que la ingesta d'alcohol hauria de ser obligatòria) i pocs pensen ara en els castells que acabem de fer o d'intentar fa unes hores.

Diumenge 18:00 h. de la tarda. Parlen el President i el Cap de Colla. Se'ls escolta, més aviat poc al primer, i amb respecte al segon. Aplaudiments sincers i càntics de "lo lo lo" amb dedicatòria.

Diumenge 20:00 h. del vespre. Arribo al local de la colla on hi ha el ball de gralles i el concert dels "Kòdul". Hi veig a molta gent. No crec que n'hi hagi gaires que hagin tornat a casa condicionats pels castells d'aquest migdia. La festa és igual o més que qualsevol altre Diada. Gent ballant. Gent caient pel terra i aixecant-se immediatament. Gent per tot arreu: al nou bar, al bar vell, als lavabos, al pati, als passadissos...

Dilluns 1:00 h. de la matinada. Me'n torno a casa, decebut, satisfet, begut, cansat, orgullós, i esperançat. Esperançat amb el futur d'aquesta colla, que crec que ha de ser positiu sí o sí. Enguany no hem tingut la sort de cara. Ens hem quedat a les portes d'alguns grans castells, tot i que també n'hem fet d'altres de molt grans (2d9fm, pd8fm, 4d9f, 3d9f...). Hem progressat pel que fa al relleu generacional de la colla. Hi ha hagut noves incorporacions en càrrecs de responsabilitat. He vist uns assajos de canalla més concorreguts que mai, i uns assajos generals multitudinaris quan ha calgut. I hem fet un pas endavant apostant per un castell inèdit, el 4d10fm que s'ha vist del tot factible als assajos.

Així doncs, l'any vinent més i millor. Segur.

Visca els Minyons de Terrassa!

Visca els Kurtits!


dissabte, 26 de novembre de 2011

El món casteller és de 10.


Ahir al vespre els Minyons vam fer el darrer assaig de la temporada, per preparar l'actuació de demà diumenge al Raval de Montserrat, davant de l'ajuntament, a les 12 del migdia. Va tornar a ser un assaig multitudinari, amb molts Minyons (els de sempre, els que venen de tant en tant, i els que només venen per Diada), algun terrassenc sensibilitzat amb la causa i amb esperit de col·laboració, i un bon grapat de castellers de moltes colles del món casteller. Molts. M'emociona especialment comprovar que els Minyons encara continuem generant simpaties a una bona part del món casteller, i que hi ha un bon grapat de castellers que ens estimen i ens ajuden a assolir els "nostres" somnis.

Entre dijous i divendres (i algun malalt que també va venir el dimarts) he vist passar pel local de la colla a Capgrossos, Margeners, Xicots, Borinots, Salats, Solsonins, Verds!?, Xics, Xiquets de Tarragona, Joves de Tarragona, Joves de Valls, Vellakos (amb tot el carinyo), Bordegassos, castellers de Mallorca, Joves de Barcelona, Graciencs, Tirallongues, Cargolins, Marrecs, Saballuts, Moixiganguers, Gausacs, castellers de Cornellà, i segur que me'n deixo (agrairia a qui ho sàpiga m'enviï un comentari). IMPRESSIONANT!!

Tot aquest carinyo que aquesta setmana hem rebut, només es pot compensar mostrant l'agraïment i fent el mateix esforç que han fet totes aquestes persones anant a donar un cop de mà lluny de casa per una causa aliena. Jo sempre ho he intentat, tot i que no es pot arribar a tot arreu. M'agradaria que més Minyons fessin també aquest acte voluntari amb la resta del món casteller. S'ho mereixen. Això i més! Un milió de gràcies a tots i totes! Demà 3d10fm i el que calgui! Va per vosaltres també!

divendres, 25 de novembre de 2011

Banyes i Baves!


S'apropa la Diada dels Minyons, aquest cap de setmana, la que serà la darrera actuació de la nostra colla aquesta temporada (a no ser que ens sortís alguna actuació per una bona pasta abans de cap d'any...), i tenim la intenció de portar grans castells a plaça com de costum. Però aquest any la tècnica ha estat una mica més agosarada anunciant les proves amb un nou monstre, el 4d10fm. El passat diumenge a l'assaig obert a la plaça del Raval de Montserrat, ja vam col·locar els quints d'aquesta estructura, i ahir a l'assaig especial al nostre local no vam reeixir tant i vam haver de desmuntar el castell quan encara no s'havien col·locat tots els quarts, degut a problemes de coordinació en el muntatge.

Esperem que aquest vespre a l'últim assaig abans de les actuacions de dissabte i diumenge, siguem capaços d'arrossegar algun Minyó-terrassenc-col·lega casteller més a l'assaig i amb una mica més de calma que ahir, col·locar els sisens d'aquest castellàs per poder somniar el diumenge, un cop haguem descarregat l'objectiu prioritari de la diada, el 3d10fm. Així doncs, ens veiem tots i totes a l'assaig d'aquest vespre al local de Minyons.

Mentrestant, i per tal que us entretingueu una estona, us deixo aquest divertit capítol de la sèrie "Banyes i Baves", creada per uns castellers de la colla dels Castellers d'Esplugues, i que podeu seguir a través d'internet. El capítol està dedicat a la rivalitat verds-Minyons, amb molt humor i una mica de mala "bava". 


dijous, 24 de novembre de 2011

Crítica teatral: "Truca un inspector".



Basada en una novel·la de l’escriptor britànic John Boyton Priestley, "Truca un inspector", és una tragicomèdia ambientada a l'Anglaterra de principis del segle 20, on un inspector de policia fa trontollar l’estabilitat emocional d'una família burgesa en plena celebració d'un sopar. Aquest inspector esta interpretat de manera brillant, per tot un mestre de l'escena catalana, en Josep Maria Pou, que a més dirigeix l'obra.

També hi intervenen altres noms rellevants de l'escena catalana com Carles Canut (el senyor Rafeques del "Vostè Jutja"), en el paper del pare de família i empresari destacat, o Victòria Pagès ("Oh Europa", "Oh Espanya") en el paper de la mare de família i senyora de la casa. Tots els actors sense excepció fan una interpretació més que correcte i creïble, sense floritures innecessàries ni sobreactuacions.

La funció transcorre amb agilitat i sense interrupcions, la qual cosa s’agraeix. El misteri i la intriga van augmentant a mesura que avança l’acció i només es ressol al final de tot, quan es comencen a desvetllar tots els misteris i secrets, les febleses i les misèries de la família. El director es reserva un final sorprenent que deixa a l’espectador dubtant de si ha entès o no els perquès de tot plegat.

En definitiva, teatre amb majúscules, per un bon entreteniment d'un diumenge a la tarda.

dimecres, 23 de novembre de 2011

El "temazo" del dimecres. Celtas Cortos - "Cuentame un cuento"


L'any 1991, el grup vallisoletà Celtas Cortos publicava aquesta cançó del disc homònim. Els següents anys van ser els anys d'esplendor d'aquest grup de Folc-rock modern, que barrejava els sons del violí, la flauta travessera, la guitarra elèctrica, la bateria...

Aquest vespre, a partir de les 22:30, al local dels Minyons, tindrem sessió de "cuentos" amb Juanan Cuentacuentos amb el títol "Tiempo de descuento", i us aconsello que us passeu   a escoltar a un dels millors contacontes del Vallès Occidental, com a mínim.

dimarts, 22 de novembre de 2011

Un noi de Terrassa que juga al Barça.


Si hi ha alguna cosa que se li pugui reconèixer al jugador terrassenc del Barça, Xavi, és la seva senzillesa i humilitat. Ho vaig poder comprovar aquest dissabte quan em vaig apropar a ell a altes hores de la nit amb la corresponent "taja" d'aquelles hores, per reganyar-lo per la seva escassa sensibilitat amb la colla castellera de la seva ciutat, els Minyons de Terrassa. I no li ho vaig dir perquè ens hagi fet cap mena de lleig a la nostra colla, sinó per les imatges que vaig poder veure per televisió del bo d'en Xavi aplaudint un pilar de 5 dels Castellers de Vilafranca a la inauguració de la nova Masia blaugrana. Ell estava allà a primera línia, juntament amb altres jugadors del primer equip i antics canterans de les files blaugranes, celebrant l'espadat verd que a ben segur va fer les delícies del personal allà reunit, i dels directius col·legues dels verds que els devien haver convidat. Lògic, tot i que segur que el Xavi devia pensar que allò no era res de l'altre món comparat amb alguns castells que havia vist a Terrassa (ens va comentar que ens havia seguit en més d'una ocasió amagat entre el públic).

També és cert que el bo del Xavi em va comentar que també havia pensat com jo, que perquè no hi podien ser els Minyons en aquell acte. La colla de la seva ciutat estimada, i una de les grans colles del món casteller fins que no es demostri el contrari (vaja, fins i tot diuen que és la única colla que ha carregat i descarregat el castell més alt dels que es fan i, de tant en tant, esperem que més d'hora que tard, es desfan-descarreguen).

No només havia pensat en els Minyons el bo de Xavi, sinó que va accedir a les sol·licituds d'un parell de Minyones que el van empaitar fins que es va fer una fotografia amb un cartellet de suport per a la canalla de la colla. Heu de suposar que les susdites, anaven tant o més alegres que jo a aquelles hores. Ho dic perquè us feu una idea del personal que es pot trobar una estrella del futbol qualsevol nit en un local d'oci. Creieu que n'hi ha gaires jugadors culers que s'atreveixin a sortir un dissabte com un ciutadà més? M'estranyaria.

Al bo del Xavi, també se li ha d'agrair els seus actes simbòlics d'amor a Catalunya. Cal recordar que durant la celebració de la copa del món per part del combinat espanyol, ell i Puyol van treure i passejar una senyera per la gespa, i també ho ha fet nombroses ocasions amb el Barça. Llàstima d'aquella celebració amb la roja a Madrid on el van mig obligar a dedicar un "Viva España" als eufòrics seguidors madrilenys.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Catalonia is not Spain.


El títol d'aquesta entrada, copiat de l'edició digital del diari Avui/El Punt, explica en poques paraules la sensació que m'han deixat les eleccions generals celebrades ahir, que han tornat a donar el poder, set anys després, i novament per majoria absoluta, al Partit Popular (PP) encapçalat per don Mariano Rajoy Brey, àlies "El de los hilillos". Com diria aquell, que Déu ens agafi confessats!

Personalment, el principal punt d'interès en aquestes eleccions era saber el que passaria a Catalunya: Cap a on anirien els vots que perdria el PSC; quants vots perdria, i sobretot, fins on podia arribar a créixer el PP a Catalunya... Semblava clar que a la resta d'Espanya el PP havia de créixer notablement a costa del desgast del PSOE i del càstig que havien de rebre aquests per la nefasta gestió de la crisi que han dut a terme, però a Catalunya hi havia el gran dubte de fins on podia arribar el PP.

Aquestes eleccions ens mostren que a Catalunya, els que se senten més espanyols que catalans (o únicament espanyols), els que no els importaria que desaparegués la nostra llengua, els que ja els està bé que Espanya ens continuï robant, etc., és a dir, els votants del PP, no passen del 20%, que sembla ja un topall infranquejable. Pot créixer més el PP a Catalunya? Em sembla molt difícil. El PP només pot créixer esgarrapant vots de les files socialistes (bé, més algun convergent esgarriat potser), o bé aconseguint que la població "fatxa" a Catalunya augmenti per la via de la natalitat (però se'm fa difícil imaginar, que es pugui convèncer a algú a que es posi a procrear, amb finalitats electorals).

La jornada electoral deixa una notícia bastant encoratjadora. Els propers quatre anys, al parlament espanyol hi haurà vuit diputats més defensant els interessos dels catalans (millor o pitjor, però com a mínim seran interessos catalans), ja que es passa de 14 (10 de CIU + 3 d'ERC + 1 d'ICV) a 22 (16 de CIU + 3 d'ERC + 3 d'ICV). Evidentment, els diputats socialistes catalans (PSC) no compten, ja que estan allà defensant els interessos de partit, i aquests no tenen res a veure amb els interessos dels catalans.

Una altra bona notícia, és comprovar que el discurs nacionalista dels líders de CIU es cada vegada més marcat i reivindicatiu, i que molts dels seus votants i militants, són independentistes, com ho demostra els càntics d'ahir al vespre en els discursos dels líders, i les senyeres estelades que es mostren cada vegada més desacomplexadament. Esperem que aquesta tendència radicalitzadora no es quedi en els discursos i en el posat, i apostin decididament per la ruptura amb Espanya. Clar que, amb Duran i Lleida al capdavant, aquest darrer propòsit sembla una utopia.

Ja per acabar, m'agradaria destacar la força amb la que ha entrat en el joc polític l'esquerra abertzale des que la justícia els ho ha permès, i la banda terrorista ETA els ho ha facilitat. Elecció a elecció, els abertzales han anat conquerint un espai molt considerable en les diverses institucions públiques, i ahir van ser capaços de superar la força nacionalista tradicionalment majoritària a Euskadi en nombre de diputats (7 d'Amaiur contra 5 del PNB). M'agradaria que a Catalunya passes el mateix i que alguna força nacionalista/independentista d'esquerres pogués estar al capdavant. Sembla clar que si hi ha alguna força política a Catalunya que pugui aspirar a ser l'Amaiur catalana actualment, és ERC, però molt hauran de canviar les coses.

Per cert, d'Amaiur m'agrada fins i tot la seva forma de vestir. Veient als seus liders apareixent a escena un cop sabuts els resultats, com la gent del poble normal i corrent, vaig pensar que gent així sí que em representa, i no pas els que volen vendre imatge i surten "trajats" amb les millors gales.


divendres, 18 de novembre de 2011

Fem castells, som festa!!!


Aquest cap de setmana els Minyons encetem els actes de la nostra 33a Diada de la Colla, que estarà farcida de castells, concerts, circ, conta contes, pica-piques, dinars, etc., etc. (Podeu veure el programa complet fent clic aquí).

Aquest vespre encetem la ronda d'assaigs definitiva per acabar de concretar els castells que podrem portar al Raval de Montserrat el proper diumenge 27. A la cartera hi portem el 3d10fm, el 5d9f, el 2d9f, i perquè no el pd8fm, i com a cirereta, els tècnics volen fer algun tempteig, als assaigs, a una nova estructura, el 4d10fm. Per poder assajar tots aquests castells caldrà molta gent als assaigs, moltíssima. Esperem que el fred trigui uns dies més a arribar, i que la pluja no ens faci la guitza com a mínim els porpers deu dies.

El programa d'actes d'enguany el trobo força interessant i complet. Això de que la Diada s'hagi hagut de retrasar una setmana per les eleccions generals, enguany sembla més un avantatge que no pas un inconvenient. Per a recuperar als tocats, pels assaigs extra, per la multiplicació de festes... Entre els principals actes, destaca la funció de circ d'uns vells coneguts, el Tub d'assaig 7.70, demà a les 19 h. al nou teatre Principal, i el festival musical d'aquest diumenge amb una banda prou reconeguda dins de l'escena de la música festiva a Catalunya, els Strombers, que sortiran a l'escenari després del concert d'uns companys de la colla, els Eskassa Llibertat i les Gralles Grillades. I no em voldria deixar la narració de contes per part d'un gran contacontes, amic de la colla, el Juanan. Serà el proper dimecres a partir de les 22:30 h. al local de la colla. Tot gratuït!

A banda d'aquest festival, cal destacar que aquest diumenge els Minyons ens estrenarem en això dels assaigs en públic a plaça. Serà al Raval de Montserrat a partir de les 12 h. del migdia. Tinc moltes ganes de comprovar com funciona aquest assaig a plaça. Conec els avantatges i els inconvenients, però vull saber cap a on es dacantarà la balança. Ens veiem a plaça aquest diumenge, i el proper!!

dijous, 17 de novembre de 2011

75è aniversari de la mort de Josep Sunyol.




Enguany se celebra el 75è aniversari de l'assassinat del president del FC Barcelona (1935-36) Josep Sunyol, per part de les tropes feixistes, a la serra de Guadarrama. Va ser afusellat sense judici previ juntament amb tres companys de viatge (un periodista del diari "La Rambla", un tinent republicà i el xofer) quan visitaven el front republicà a l'inici de la guerra, l'any 1936.

Josep Sunyol va ser un destacat membre d'Esquerra Republicana de Catalunya i va arribar a ser diputat al parlament espanyol defensant la causa catalana, i també es va destacar en la defensa de la cultura i la identitat catalana a través del setmanari (i més tard diari) "La Rambla", una publicació que pretenia lligar els conceptes d'esport i ciutadania per a millorar la societat del seu temps.

En definitiva, un home compromès socialment i política amb les llibertats dels pobles i de les persones. Un defensor i impulsor de la catalanitat, que va tenir clar que el Barça era un dels millors símbols de la catalanitat, i un magnífic representant dels més nobles valors. Un personatge clau en la història de l'esport català, ja que a més de presidir el Barça, va ser president de la Federació Catalana de Futbol, i va impulsar la premsa esportiva catalana i catalanista.

Diuen que el FC Barcelona està preparant un homenatge a Josep Sunyol que es portaria a terme en un partit de lliga al mes de desembre. Esperem que els actuals dirigents del club estiguin a l'alçada del personatge i li facin un homenatge com es mereix. Avui més que mai, cal recordar la figura del Josep Sunyol, el seu compromís amb el país, amb la gent i amb la llibertat. Tant de bo actualment hi hagués dirigents amb les idees tan clares i amb un xic del seu compromís. Malauradament, en els temps que corren,  sembla que preocupa més el negoci que no pas els sentiments.

dimecres, 16 de novembre de 2011

El "temazo" del dimecres. Eskassa Llibertat - "Crema catalana"


El passat dissabte vaig viure una d'aquelles escenes esbojarrades que es produeixen de tant en tant a la vida, i que haig d'agrair als col·legues d'"Eskassa Llibertat", que van fer-nos un concertàs al menjador de la casa del Franc, i a tots els amics que ens van acompanyar aquell dia. Un concert memorable, per únic, i per la festa que es va crear.

Aquest dissabte (cap a les 18 h.) els Eskassa Llibertat tornaran a tocar, aquest cop dalt d'un escenari, per la diada dels Minyons, al costat dels Strombers a la plaça del Vapor Ventalló. Segur que no serà el mateix, però estic convençut que s'hi deixaran la pell com l'altre dia.

Agraeixo al Roger de Gràcia que gravés el moment, i que hagi penjat el vídeo al Youtube.

dilluns, 14 de novembre de 2011

Ensopegar amb la mateixa pedra.


Ahir al matí quan em dirigia a Granollers amb l'autocar de la colla per a actuar en la Diada dels Xics de Granollers, desbordava felicitat després d'un magnífic dissabte festiu a casa del Franc amb molts amics, bon menjar, bon beure i concertàs dels "Eskassa Llibertat" al menjador de la casa. Res no em feia pensar que el cap de setmana es podia torçar de la manera que ho va fer. Anàvem a Granollers a plantar-hi tres castells molt ben assajats i que volem enlairar un pis més d'aquí a quinze dies amb motiu de la Diada dels Minyons, és a dir, el 3d9f, el 5d8 i el 2d8f. El desenllaç final però, va resultar del tot inesperat i desolador.

La primera mala notícia de la jornada va ser la pluja amb que ens va rebre la comarca veïna. Això va motivar que l'actuació es traslladés a cobert, al local d'assaig dels Xics. Ens vam haver d'espavilar per arribar-hi des de la plaça porxada on ens havíem anat concentrant tots els castellers. Els més afortunats en cotxe, i la gran majoria a peu i sota la pluja. En arribar al local doncs, les sensacions no eren les millors...

A la primera, vam rebre la més inesperada de les patacades. Amb un 3d8 d'inici que no havia de suposar cap dificultat, doncs portàvem dos de seguits de l'anterior cap de setmana amb la mateixa alineació, i que en un principi havia de pujar un pis més de no haver estat per la pluja, va arribar el pitjor dels infortunis. Quan l'anxeneta traspassava el castell i començava la baixada, els dosos van cedir, i l'anxeneta va acabar emportant-se tot el castell en la seva caiguda. Primer va arrossegar l'aixecadora, i aquesta als dosos, i així successivament, fins fer caure tot el castell com un castell de cartes. Caiguda de les que esgarrifen i que va deixar a mig tronc tocat. Feia dies que els Minyons no rebíem tan dur, i més d'un i d'una encara es deu estar preguntant qui va trepitjar la merda.

Acabada l'actuació tots corríem a cercar les "rotllanes" per tal d'obtenir explicacions lògiques per una desgràcia de tal magnitud. Que si una quint quedava molt baixa i feia treballar malament a la dos oberta; que si l'anxeneta pujava massa atabalada i es veia venir; que si un dos porta massa temps amb massa pressió i havia baixat el seu rendiment; que si hi havia una millor opció de canalla però que la tècnica estava dividida; que si no s'hauria d'haver actuat en aquell espai alternatiu perquè podia afectar a la concentració de la canalla...
En tot cas, és evident que se'ns gira molta feina per d'aquí a quinze dies. No sé quina serà l'evolució dels tocats, ni si podrem comptar amb tots i cadascun d'ells (elles). Crec però, que la colla disposa de castellers/res prou qualificats com per a substituir als tocats amb prou garanties. Espero que aquesta ensopegada no signifiqui el final de les il·lusions de molts minyons i minyones que porten molts dies deixant-s'hi la pell per poder veure els més grans castells a la darrera actuació de la temporada, la més esperada i la més estimada. Cal però, que ens aixequem i ho intentem fins al final. Ens en podem sortir o no, això ho determinaran els assaigs, però el que no podem fer ara és llençar la tovallola.

divendres, 11 de novembre de 2011

Dia històric per a la llengua catalana.


Ahir al vespre es va produir un fet d'excepcional rellevància per tots aquells que estem una mica sensibilitzats amb la defensa i la cura de la nostra llengua, el català. No va ser una declaració del Parlament espanyol favorable a l'ús del català en tots els àmbits de l'administració pública espanyola. Tampoc un manifest del Parlament europeu per la defensa i l'oficialitat del català a Europa. Ni tan sols el comunicat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya admetent el seu error i invalidant la sentència contraria a la immersió lingüística en català. Simplement, l'Andrés Iniesta es va decidir a fer servir el català en públic, per a Rac1 en una entrevista al programa d'esports "Tu diràs".

Com ja vaig dir en el seu moment, estic convençut que aquest petit acte de l'Andrés a favor de la llengua catalana, pot fer molt més que moltes campanyes promocionals, immersions lingüístiques, o lleis de protecció. Es tracta que molts castellanoparlants que viuen entre nosaltres i que s'identifiquen amb l'Andrés, se n'adonin que el que ha fet l'Andrés és el més normal del món. Que un nouvingut com ell, encara que sigui una estrella del món del futbol, també s'ha volgut integrar de totes totes, i ha après la llengua pròpia dels catalans i la fa servir quan algú se li dirigeix en aquesta llengua.

Avui em toca, doncs, felicitar a l'Andrés, a qui havia donat canya en entrades anteriors com aquesta o aquesta altra del 26 de març on jo ja l'animava a llençar-s'hi d'una vegada per totes, per la seva valentia i força de voluntat al fer front a una entrevista de més de mitja hora expressant-se en català. Ha necessitat més de tretze anys per donar aquest pas, però benvingut sigui. En aquests temes, més val tard que mai, i a l'Andrés encara li queden un bon grapat d'anys a l'elit del futbol professional, i tindrà moltes més ocasions per demostrar que és una persona totalment integrada al país que l'ha acollit i que tant el venera.

Escoltant ahir l'Andrés, vaig trobar que es defensa perfectament en català, i solament li resta deixar-se anar més sovint per agafar fluïdesa i seguretat. Ahir encara va recórrer en un parell d'ocasions a la seva llengua materna per explicar algun aspecte que se li feia molt coll amunt en català. Del tot perdonable tractant-se de la primera vegada. Estic convençut que si continua practicant en futures entrevistes, aquests canvis seran innecessaris. Amb l'accent que va mostrar, d'aquí poc el confondran amb un català de socarrel!

dijous, 10 de novembre de 2011

Racisme i xenofòbia a Catalunya.



Ahir, en el partit de la copa del rei Hospitalet-Barça, disputat a l'estadi de l'Hospitalet, un grup de simpatitzants/militants de PxC van oferir un xou de caire xenòfob i racista (més aviat classista en diria jo) a mitjans de la segona part, que afortunadament no van recollir les càmeres de TV3 que oferien el partit en directe. Els que ens miràvem el partit vam saber de l'acció dels ultres pels xiulets i "fuera's" (suposo que la majoria dels espectadors eren espanyols) del públic assistent, i pel comentari dels locutors.

És curiós observar que els qui més es queixen dels nouvinguts estrangers (de fora d'España segons ells) són precisament els que pitjor s'han integrat en la societat catalana. Gent amb sensibilitat zero per tot el que soni a català, encara que hagin nascut a Catalunya.

És curiós comprovar quant odi els generen els immigrants que venen a buscar-se la vida entre nosaltres, però com idolatren a aquells que venen a fer-se rics, també de l'estranger. Ningú d'ells s'atreviria a insultar a Messi, a Keyta, o a Ibrahim Affelay, però sí al pobre veí marroquí o senegalès que malviu amb quatre duros.

I segur que tots aquests que es queixen tant quan veuen les dones musulmanes tapades de cap a peus, i ho troben discriminatori i denigrant, són els primers que apallissen a les seves dones quan volen dinar i no hi ha el plat a taula, o apallissen als fills per no ser obedients (com el malalt del Josep Anglada).

En aquests energumens es podria fixar Al Qaida i no en els pobres innocents que no han fet res...

dimecres, 9 de novembre de 2011

El "temazo" del dimecres. La Trinca - "Per primer cop".


El proper diumenge 20 de novembre molts joves s'estrenaran en aquesta comèdia anomenada "democràcia" amb l'acció tan entranyable d'introduir la papereta del partit triat dins de l'urna electoral. Els trincos van crear aquesta cançó del gran moment, amb molta conya, fa més de vint-i-cinc anys. Val la pena recordar-la!

dimarts, 8 de novembre de 2011

Debat electoral o espectacle televisiu?


Ahir al vespre es va celebrar un acte de campanya electoral de dos dels partits que es presenten a les eleccions generals de l'estat espanyol. L'acte consistia en un "cara a cara" televisat entre els candidats socialista Rubalcava, i popular Rajoy. La pantomima estava moderada per un periodista català d'acollida, de llarga trajectòria en els mitjans espanyols com és Manuel Campo Vidal, actual president de l'Acadèmia de les Arts i de les Ciències de la Televisió, que a posteriori ha comentat que estaria bé que a Catalunya s'imités aquest model de debat entre els principals aspirants a presidir la Generalitat. Qui paga mana, oi Nacho Vidal?

Aquest acte de campanya bicolor, ens va costar a tots els habitants d'aquest estat anomenat España, al voltant de 540.000 euros. Calés que es podrien molt bé haver estalviat, o invertit en quelcom més interessant (un combat de boxa, una "corrida", un partit de futbol, una peli de l'Stallone...), que no pas en sentir els mítings televisats de dos dels candidats a la presidència del govern. Més que un cara a cara, es tractava d'un míting, ja que tenien el guió més après que l'actor principal de la Passió.

Per Rajoy era una possibilitat magnífica d'esgarrapar alguns vots de les masses de votants socialistes desenganyades amb Zapatero, o com a mínim, d'esperar que el bo de Rubalcaba la cagués prou com per condemnar-se definitivament abans de les eleccions. Està clar que per molt malament que ho fes don Mariano, el votant de dretes espanyolista és prou fidel com per no dependre de les tonteries que es puguin dir en directe en un debat cara a cara.

Un dels aspectes que més interès va despertar la prèvia del debat, va ser el color de la corbata que lluirien els dos implicats. Que si vermella, que si blava... mig país va estar amb l'ai al cor pendent d'aquest detall de vital importància en els temps que corren. A posteriori han aparegut enquestes, valoracions, avaluacions, de qui va "guanyar" el combat (perdó, debat). Uns quants diaris aposten clarament per Rajoy. D'altres es decanten per Rubalcaba. Uns amb una diferència abrumadora. D'altres pels pèls. Coi, quins són els criteris per valorar la victòria/derrota dels participants? La vestimenta? Els aplaudiments del públic? Les reaccions del moderador? Les promeses electorals?

Malauradament, aquests debats cara a cara televisius fomenten que les masses votants acrítiques, i molt influenciables, acabin creient que solament hi ha dues opcions el dia 20 de novembre i que els dos únics candidats són els senyors Rubalcava i Rajoy. Hi ha un gran interès per part dels dos partits majoritaris per perpetuar aquesta situació de bipartidisme que tant bé els funciona. Cada vegada ens assemblem més a democràcies de pa sucat amb oli com la dels EEUU.

dilluns, 7 de novembre de 2011

Crítica teatral: "Pedra de Tartera"



Ahir vaig anar a veure l'obra de teatre "Pedra de Tartera", una producció del TNC d'una obra de l'escriptora Maria Barbal. El fil argumental gira al voltant de la vida d'una dona que s'anomena Conxa, des de la seva infància fins al final dels seus dies. En un ambient rural, al Pallars, la vida de la Conxa està marcada pels esdeveniments històrics de l'època (la República, la guerra, la dictadura), per l'entorn que l'envolta (vida rural, família pobra, dependència familiar...), i pels canvis sobtats que ha de fer front (marxar de casa dels pares per viure a casa dels oncles de ben jove, perdre al marit a la guerra, marxar del Pallars a Barcelona...).

Tot i que l'obra comença a un ritme més aviat lent (i que jo tenia son acumulada) i més poètic que narratiu, a mesura que el text avança i amb l'aparició de nous personatges a escena, la cosa es posa més interessant i entretinguda. Tot i que el pes principal de l'obra el suporta l'actriu que interpreta a la protagonista principal, la Conxa, hi ha una sèrie de personatges que l'envolten molt interessants: el marit idealista, la tieta conservadora, la filla rebel, el mossèn reaccionari bevedor de conyac, l'amiga a qui explicar les penes i alegries...

Pel que fa al muntatge escènic, em va agradar bastant. Sobretot les imatges projectades a la paret de la casa, i l'escassetat d'elements innecessaris. Aquest fet ajuda a concentrar l'atenció en els personatges, i no en l'escenografia. Pel que fa als actors, crec que fan un treball molt digne, tot i que no em va acabar d'agradar el to que feia servir l'actriu principal en el paper de la Conxa. Em recordava massa l'escena de l'Scarlett O'Hara a "Allò que el vent s'endugué" quan proclama davant de Déu que mai més tornarà a passar gana. Massa melodramàtica pel meu gust. 

És d'agrair que es produeixin obres de teatre de durada no superior a les dues hores, i sense intermitjos. A més, el fet que el teatre Principal estigui al costat del local dels Minyons, em va permetre sortir de pressa i corrent del teatre per arribar a l'inici d'un altre gran espectacle (televisiu) que no em volia perdre, el partit entre l'Athletic de Bilbao i el Barça. I aquest espectacle mai decep les emocions (guanyin o perdin).

divendres, 4 de novembre de 2011

De com no educar als fills.


Esgarrifosa escena a una llar nordamericana, gravada per la filla adolescent d'un jutge (o bèstia, animal, criminal) que la maltracta a cops de cinturó pel fet d'haver-se piratejat algunes cançons per internet. Vaja, per donar aquestes fuetades a l'Afganistan, com a mínim, has d'haver comès adulteri. Després critiquem...

Em sembla que per les nostres contrades aquesta tècnica educativa s'està perdent, afortunadament. Tanmateix, estic convençut que encara queden llars on es continua maltractant a les criatures d'aquesta manera. Quan un pare ha d'arribar a aquests extrems, deixa ben clar la seva inutilitat, impotència i descontrol. Donen ganes de fer el mateix al pare i per partida doble.

dijous, 3 de novembre de 2011

Europa fa llenya?



Aquests dies estem assistint a la fallida econòmica de Grècia, escenificada pel seu president Papandreu convocant un referèndum de cara al mes de desembre perquè els grecs decideixin si volen acceptar el pla de rescat ofert per l'UE i el BCE (a canvi d'un control gairebé total de la seva sobirania econòmica), i continuar pagant l'immens deute acumulat amb les entitats financeres europees, o bé deixar de pagar i sortir de l'euro.

Davant de l'anunci del president Papandreu, s'han encès totes les alarmes a Europa,  i ja han aparegut notícies i rumors que amenacen amb la possibilitat d'un cop d'Estat militar a Grècia per "redreçar el desgovern". Si més no, sembla que al executiu de Papandreu, no tothom està a favor de consultar a la població que en pensa. Fins i tot els seus ministre i viceministre de finances han sortit a escena reprovant el seu cap.

Sembla ser doncs que a Europa hi ha massa interessos econòmics en joc com per permetre que algun país se'ls salti. El deute és el deute, i que podria passar si algun dels països endeutats fins les orelles decidís plantar-se i deixar de pagar? Doncs que tots els grans bancs i els estats capdavanters que han prestat diners a cabassos a aquests països, tindrien molt complicat recuperar allò prestat (més els interessos, és clar) com a mínim en un curt-mitjà termini, ja que la recuperació econòmica d'aquests països va per llarg, molt llarg.


Vaja, si això d'Europa només ha de servir perquè els països rics de la UE puguin prestar diners als pobres a canvi de uns bons interessos... Ja és casualitat que els països que estan patint pitjor la crisi econòmica (major atur, més pobresa, menys benestar social, menor creixement) siguin els històricament pobres (Portugal, Grècia, Irlanda, Itàlia, Espanya...), mentre que no es pateix de la mateixa manera als països més rics (França, Alemanya, Finlàndia, Àustria, Holanda...).

dimecres, 2 de novembre de 2011

El "temazo" del dimecres. Lluis Llach - "Ítaca"


Fa 36 anys, en Lluis Llach editava l'àlbum "Viatge a Ítaca" que incloïa cinc cançons, entre elles "Ítaca", d'uns textos del poeta grec Kavafis, amb traducció de Carles Riba.

36 anys després, la popular peça del cantautor català ja retirat em serveix per continuar mirant endavant amb il·lusió, i amb ganes de continuar aprenent, sense necessitat d'haver de forçar gens la travessia.

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.


Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

dimarts, 1 de novembre de 2011

Per Tots Sants "Castanyes".


Per Tots Sants castanyes,
per Nadal torrons,
per la Pasqua mona,
i tot l'any MINYONS!!!

Avui he passat un agradable migdia-tarda (potser que s'ho facin mirar això d'una actuació de prop de 4 hores i mitja) tot seguint la diada castellera de Tots Sants a través de la retransmissió en directe via internet de TV3. Haig de reconèixer que m'ha impressionat força la capacitat dels verds per lluitar fins a l'últim moment, tot i les adversitats. No és fàcil repetir un castellàs com el 3d10fm quan t'acaba de caure al primer intent sense arribar a col·locar dosos. També té molt de mèrit atacar un altre senyor castell com el 2d9f després de dues patacades de consideració, però encara m'ha sorprès més la rauxa que han mostrat a tercera ronda apostant per una altre "papinarro" com el 5d9f amb alguna substitució rellevant al tronc. I passades les 16:00 de la tarda, després de més de quatre hores a plaça!

Tot i l'extraordinària actuació dels vilafranquins, crec que no hauran sortit del tot contents de plaça, ja que fa ja molts anys que el seu principal objectiu és descarregar el castell de 10 pisos, i després de prop de 30 intents, encara no se n'han sortit. I aquest any semblava que ho tenien tot de cara per aconseguir-ho (una soca amb fitxatges de pes que garantia aguantar qualsevol castell que se'ls poses a sobre, un munt de castells de 9 i gammes extres al llarg de la temporada, canalla ràpida i lleugera, motivació extra pel fet de rivalitzar amb els Minyons per aquest castell...), però una vegada més, no han pogut vèncer al monstre. Potser és el coco, però potser també haurien de començar a pensar que un castell tan pesat es fa difícil d'aguantar molta estona.

Els que han sortit més contents de plaça han estat els Xiquets de Tarragona que, qui ho havia de dir, han estat capaços de dur la "tripleta màgica" fins a Vilafranca, en unes èpoques on normalment els Xiquets ja estarien descansant. Molt meritòria l'actuació dels Xiquets que a més han executat uns castells prou macos, i han pogut arrossegar a un gran nombre de camises. Pel que fa als Capgrossos, han repetit l'actuació de Girona amb el 4d9f, el 3d9f, i el 2d8f. Segur que surten satisfets a mitges, ja que tot i que sembla que remunten una mica el vol després d'un agost i setembre molt durs, haguessin volgut portar el 2d9fm com l'any anterior. I els Borinots han donat un pas endavant carregant el 3d9f en segona ronda, que segur que encara es podran plantejar descarregar enguany en les actuacions de nivell que els queden. Han completat l'actuació amb el 5d8 d'inici i un 4d8 final.

Ara doncs, torna a ser el torn dels Minyons en aquest "duel" amb els verds per assolir el més gran dels castells, el 3d10 amb folre i manilles. I espero que si a la nostra Diada hi ha algun contratemps com els que han tingut avui els verds a la seva diada, puguem aixecar-nos de la mateixa manera que ho han fet ells, i no haguem de renunciar de bones a primeres a tot el que s'ha treballat durant molts assajos.