(Un bonic article del pediatra Carlos González per al Criatures del diari Ara).
Vaig passar una gran part de la infantesa preparant-me per ser pare. De vegades de manera activa, observant, valorant, prenent nota mental de quines coses m’agradaven i quines no, quines coses hauria de fer amb els meus fills i quines no. El fet que els meus pares no m’haguessin castigat mai a la vida em va demostrar que els càstigs són innecessaris en l’educació dels nens. El fet que a l’escola m’haguessin castigat alguns cops em va convèncer que, a més d’innecessaris, són humiliants, contraproduents i mostren una debilitat patètica de qui castiga. N'hi va haver prou amb dues bufetades, només dues tota la vida, una a casa amb cinc anys i una altra a l’escola amb set, per convèncer-me que mai, mai cal pegar a un nen. El viu record del fàstic que a certes edats em feien determinats aliments (els “nervis” de la carn, o les pomes, que curiosament ara és la meva fruita predilecta) i el record de l’alleujament i l’agraïment que sentia quan finalment em deien “molt bé, si et fa fàstic, no t’ho mengis”, em van fer veure que mai, per cap motiu, s’ha d’obligar un nen a menjar. El meu pare es va avançar al seu temps comprenent els perills del que avui anomenem “tabaquisme passiu”; quan fumava el seu puro, jo tenia prohibit seure als seus genolls. Vaig aprendre que fumar dificulta la relació entre pares i fills. Per això no fumo.
Ben sovint em preparava de manera passiva. Anava acumulant experiències, records, vida, que més tard em van servir per fer de pare. Així, quan algú em va dir (com diuen a tothom) “no caminarà mai”, “mai dormirà sol”, “fa comèdia”, “et pren el pèl”, “són llàgrimes de cocodril”... jo vaig poder pensar i rebel·lar-m'hi: "No, tot això són bajanades". Vaig dormir sol, però també recordo els dies feliços de dormir amb els pares. Quan plorava, plorava de debò, em sentia malament. Mai vaig fingir unes llàgrimes per “manipular” els meus pares, per “sortir-me amb la meva”, per ser un “petit tirà”; no feia aquestes coses i no puc creure que els meus fills (o cap altre nen) les facin. Quan els pares em tractaven amb afecte era feliç; quan s’enfadaven amb mi patia. Podem ser pares novells, però tots som fills experts. No és tan difícil comprendre com pensa un nen, només cal fer memòria.
Més tard, ja convertit en pare, vaig entendre dues coses importants. La primera, que també els meus pares s’havien sentit, com jo, perduts i atemorits davant la responsabilitat; que també ells havien fet un pas endavant i ho havien fet de la millor manera, que ells també em van estimar més que a la vida, com jo m'estimava els meus fills. Que m’havien donat un amor incondicional i que, per tant, el que jo havia de fer no era tornar aquell amor, sinó transmetre'l. La segona, que els nens petits sempre estimen amb bogeria els pares, facin el que facin. Fins i tot els nens maltractats (això, tristament, ho vaig aprendre com a pediatre) estimen els pares. I des d’aquell moment em vaig dedicar, no a guanyar-me la seva estimació, sinó a intentar ser digne de l’amor que generosament se’m regalava.
Espero haver-ho aconseguit, almenys en part. No sé si ho dec haver fet tan bé com els meus pares (són tants els errors, tantes les mancances...).
Ara soc avi i ells pares. Els veig embadalits davant els seus fills, veig l’amor amb què els parlen, el respecte amb què els escolten, la paciència amb què els tracten, la suavitat amb què els corregeixen... i m’adono que són millors pares i mares del que jo he estat. Res em pot fer sentir més orgullós.
