"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 31 de juliol de 2017

Perú dia 8: Machu Pichu.

Ahir, després d'un trajecte de prop de vuit hores (sis en una van i dos més a peu) des de Cuzco vaig arribar a Aguascalientes, o més ben dit, Machu Pichu Pueblo. Havia quedat amb l'agencia que organitza els transports a les 7:30 a la porta de l'agència, però no hem sortit de Cuzco fins passades les 8:30. Començava bé el dia, amb la paciència que tinc jo per aquestes coses...

La van la conduïa un antic professor, i antic guia turístic, que ara es dedicava a fer de xofer, i era un paio xerraire, així que ens va explicar un munt de coses pel camí: de política, d'història del Perú, de menjar, de llocs d'interès, de les llengües del Perú, etc.,etc. Encara va compensar el retard.

La van ens va deixar a la central hidroelèctrica des d'on es pot agafar el tren que connecta Cuzco i Aguascalientes, o anar xino-xano seguint la via, que és el que vaig fer. Per un recorregut d'11 quilòmetres cobren 40 dòlars pel tren, i si surts des de Cuzco crec que se'n va fins als 120 o més. La caminada no és especialment dura, ja que el camí és planer, però les pedres de la via, i alguns trams amb solana, ho feien una mica pesat. Constantment et vas trobant a gent que va i bé seguint aquesta ruta, i també et trobes amb algun tren que et passa a escassos metres fent sonar la botzina per avisar que et retiris.

L'endemà em vaig llevar relativament d'hora (5:45). Dic relativament ja que el company colombià d'habitació es va llevar abans de les 4:00! La gent vol arribar dels primers a la cua dels busos que et pugen fins al Machu Pichu i que comencen a circular a les 5:30. Quan jo he arribat a la cua, a les 6:15, ja hi havia uns 200 metres de cua. He hagut d'esperar més d'una hora per agafar el mini-bus.

Un cop arribat a dalt, l'espectacle. Ha valgut la pena arribar una mica d'hora quan encara quedaven alguns núvols baixos fregant les muntanyes i les ruïnes. He pogut fer fotos amb i sense núvols. I he pogut fer moltes fotos... 

El Machu Pichu (muntanya vella) és un antic poblat inca construït abans del segle 15 en un emplaçament impactant de la serralada dels Andes, a uns 2.500 metres d'alçada. Se la considerat com una de les 7 meravelles del món.

Si mai penseu en arribar-hi, traieu la calculadora: primer haureu d'arribar fins a Lima. Un vol a Cuzco, 80 euros. De Cuzco a la hidroelèctrica, 20 euros. Pujar en bus fins les ruïnes des de Aguascalientes, 11 euros. Entrada, 50 euros. I a part, els allotjaments, taxis... I després la tornada... Poca broma.




































diumenge, 30 de juliol de 2017

Carlos González: "Violència contra la infància".











La història de la humanitat està marcada per la violència. Fa només un segle es considerava completament normal que un policia pegués als detinguts; un cap, als seus treballadors; un oficial, als seus soldats, o un marit, a la seva dona. A poc a poc, en una petita porció del món, aquestes coses han deixat de ser aprovades per la societat. No només estan prohibides legalment, sinó també socialment. No és que no es facin; hi ha maltractaments com hi ha assassinats, i potser sempre n’hi haurà. Però ningú, tret dels delinqüents, ho troba acceptable.
Queda encara una zona fosca: la violència contra els infants. Encara molta gent considera que una “bufetada a temps” és una eina educativa, que una bufetada no són maltractaments. (I a una dona? Quantes bufetades cal pegar perquè siguin maltractaments?) Mai no acceptaríem, esclar, que un adult desconegut pegués a un nen. Però si ho fa un progenitor o un mestre (precisament les persones que tenen el deure de protegir-lo i educar-lo), aleshores molts ho accepten com una forma legítima de “corregir” un nen.
Ja fa molts anys, quan el nostre Codi Civil va prohibir per primera vegada pegar als nens, em van convidar a parlar en una emissora de ràdio. “Volem fer un debat -em van dir- entre algú a favor i algú en contra de les bufetades als nens”. “Impossible -vaig contestar, innocent de mi-, no trobareu ningú que en parli a favor”. Perquè segurament existeix algú partidari de pegar a les dones o als homosexuals, però ¿dir-ho en públic, a la ràdio? Doncs sí, van trobar algú (una psicòloga, em sembla que era) disposat a defensar públicament que es pot pegar als fills, i que la llei no ho hauria de prohibir. I trucaven pares i mares, la majoria a favor de les bufetades.
El que més em va sorprendre va ser la banalitat dels arguments. Si haguessin dit “Li vaig pegar perquè va pujar a la moto havent begut”, ho podria haver comprès. No ho hauria aprovat, no crec que això justifiqui un cop, o que el cop sigui la manera adequada d’educar el fill; però hauria entès l’error d’uns pares que perden els nervis davant d’una situació molt perillosa. Però és que em parlaven de nens de tres anys que tiraven un paper a terra o posaven els peus sobre el sofà. “Si no li pots pegar, ¿com li fas comprendre que això no es fa?” Jo intentaria parlar amb ells.

dissabte, 29 de juliol de 2017

Perú dia 6: Cusco (III. Saqsaiwaman).

A la Plaza de Armas, les banderes del Perú i dels pobles indígenes i la catedral de fons.
Avui m'he despertat d'hora i m'he activat aviat. Per esmorzar un cafè amb llet fet amb cafè de la zona i una "llengua de sogra", una pasta de full allargada amb sucre per sobre, per acompanyar-lo. En acabat m'he arribat fins al mercat de San Pedro a fer unes quantes fotos i a fer treballar els sentits. Hi havia gairebé més gent esmorzant que comprant, i això que es pot comprar una mica de tot, tant a l'interior del recinte com pels voltants.

Després he anat fins la casa museu de l'Inka Garcilaso de La Vega, popular escriptor i historiador que va néixer a Cuzco i va morir a Córdoba, convertint-se en un dels primers mestissos amb certa ascendència, com a mínim en el món de la cultura. No tinc fotos del lloc, ja que curiosament, aquí a Cuzco hi ha un bon grapat de museus i temples que no permeten les fotos, ni sense flaix. No acabo d'entendre quin mal poden fer les fotos sense flaix, i ja que pagues l'entrada...

Anant de camí d'un lloc a l'altre m'he entretingut una bona estona amb un botiguer, on he parat a compar una gorra per protegir-me dels raigs de sol (avui no que ha estat mig rúfol). M'ha explicat una mica de la situació actual del Perú, de les reclamacions de mestres i metges, de les reclamacions de la regió del Cuzco d'una major sobirania (el Perú és un estat molt centralitzat), dels casos de corrupció que han afectat ja a varis presidents de la República (dos d'ells a la presó i un exiliat als EEUU), del creixent negoci de la droga amb els càrtels colombians i mexicans repartint-se les zones de cultiu, que han fet desbancar a altres conreus com el cafè, fruites...

Per la tarda, després de mirar-me l'actuació castellera de la Festa Major de Vilanova a través d'internet, m'he anat fins a les ruïnes de Saqsaiwaman, una fortalesa construïda pels inques, ubicada a més de 3.600 metres, però a on s'arriba després d'una curta caminada des del centre de Cuzco. Les enormes pedres unides van formant murs en diferents nivells. I tot això entre grans explanades d'herba que encara ho fan més majestuós.

He sortit a sopar amb la intenció de poder veure el partit amistós Madrid - Barça que es jugava a Miami. Finalment ho he pogut fer a través del mòbil i connectat a internet, tot degustant una magnífica lasanya de verdures acompanyada de la cervesa local, la Cusqueña.

 





Vista panoràmica de Cuzco des de l'explanada de l'església de San Cristóbal.

Dona teixint.

Saqsaiwaman,

Saqsaiwaman i Cuzco al fons.

divendres, 28 de juliol de 2017

Perú dia 5: Cusco (II)

Església de la Compañía de Jesús.
Avui m'he despertat mig de resaca perquè ahir vaig estar bevent amb uns locals que vaig conèixer a l'explanada de l'ermita de Sant Cristòfor, on celebraven una festa en honor al sant. La gent menjava i bevia, i llençaven coets cada dos per tres.

Passant per la Plaza de Armas m'he tornat a trobar als mestres concentrats protestant. He pogut parlar amb uns quants d'ells i m'han explicat la situació que pateixen. Un sou de 1200 soles, uns 300 euros, que no és ni la meitat del que cobra un policia per exemple. M'han explicat la mala jugada que els va fer el sindicat majoritari, controlat per un partit polític "Patria Roja" que es veu que de roja en té ben poc. Porten 43 dies de vaga i cada un d'aquests dies s'han concentrat a la Plaza de Armas, de les 8 del matí fins al migdia. Diuen que el govern els exigeix que aturin la vaga per començar a negociar, però no se'ls creuen gens. Avui, pel fet de coincidir la mobilització amb el dia de la pàtria (proclamació de la independència d'Espanya), la majoria dels mestres concentrats vestien elegantment (com podeu comprovar a la foto).

Avui he dinat per tant sols 5 soles (1 euro i escaig) a un lloc local ben digne on m'han servit una sopa espesa de moraya (amb base de patata) i uns espaguetis amb pollastre, acompanyat de la chicha morada, com no. Després he anat a visitar l'església i convent de Santo Domingo, de l'ordre dels dominics. Si ahir vaig fer la de San Francisco, dels franciscans, avui ha tocat la de la competència. L'edifici es va construir sobre les bases d'un antic temple inca i encara queden murs de l'època precolombina. A dins, com de costum entre els bons cristians, obres d'art i luxe per tot arreu. Si volen acabar amb la pobresa al món, que comencin a vendre patrimoni que els surt per les orelles...

Avui, que es compleixen 196 anys de la proclamació de la independència del Perú, em pregunto si finalment Catalunya també podrà celebrar el mateix d'aquí a poquet...
 
Cripta de l'església i convent de San Francisco.



Treballador infantil prenent-se un descans.

Donant suport a les reivindicacions dels mestres, a la Plaza de Armas.


Treballadora infantil cansada de treballar.

dijous, 27 de juliol de 2017

Perú dia 4: Cuzco (la gent).

Aquest migdia he arribat a Cuzco (3.428 m.) amb un avió de Peruvian que tenia els seus anys. La maniobra d'entrada a la pista de l'aeroport ha estat de les més espectaculars que he vist mai, volant a escassa distància de les muntanyes que envolten Cuzco, i fent uns girs força impactants per agafar la direcció de la pista.

Només començar a caminar per la terminal de l'aeroport ja he notat que l'alçada estava afectant al meu cos, tot i que m'hi he adaptat força ràpidament. Només sortir de la zona de recollida de maletes hi havia una cistella amb fulles de coca perquè tothom qui volgués n'agafés fins a 3 fulles. M'he posat una a la boca i no sé si per l'efecte placebo o simplement per una qüestió d'adaptació, no he patit marejos ni coses rares en cap moment. El que sí que he notat és la dificultat per agafar oxigen, ja que les quatre passes que he fet des d'on m'ha deixat el taxi (15 soles) fins a l'hostel on m'allotjo, ja respirava entretallat i amb el cor accelerat.

Un cop instal·lat he sortit a passejar, i ràpidament m'he adonat de la bellesa d'aquesta ciutat. També de la gran quantitat de turistes d'arreu, i de locals que intenten guanyar-se la vida a costa d'aquests. També m'he adonat que aquí, al contrari del que passa a Lima, el sol brilla. És més, espetega. Molts locals portaven paraigua per protegir-se dels rajos.

Arribat a la Plaza de Armas, he vist que hi havia una multitud de gent, i m'he espantat una mica pensant en que fossin turistes. M'he tranquil·litzat al comprovar que eren mestres concentrats en una nova jornada de vaga, i van 42 de consecutives!!! Això és lluita i no les "vaguetes" d'un dia que fem al nostre país.
 
Professors concentrats reclamant millores salarials.





dimecres, 26 de juliol de 2017

El "temazo" del dimecres. Arena Hash - "Cuando la cama me da vueltas".


Arena Hash és un grup peruà de la ciutat de Lima nascut l'any 1986 i referent musical per a la majoria de noves bandes de rock del país.L'any 1988 van editar el seu primer àlbum de títol homònim al de la banda, i s'incloïa aquest tema a ritme d'ska que es va fer molt popular a través de les ràdios del país. La banda es va dissoldre l'any 1993 amb dos àlbums enregistrats.

dimarts, 25 de juliol de 2017

Perú, dia 2: Lima (platja i centre).

Platja de Miraflores.

























Avui he dedicat el dia a visitar el centre històric de Lima. Un autobús urbà m'hi ha portat des de Miraflores, no sense dificultats pel congestionadíssim transit urbà, en prop d'una hora, tot i que la distància no arriba als 10 quilòmetres.

Baixant del bus un senyor local m'ha recomanat que anés molt amb compte pels lladres i criminals varis que hi ha per la zona. M'ha recomanat no lluir gaire ni diners, ni mòbil, ni res per l'estil. Veig que els locals estan bastant preocupats pel tema de la delinqüència i no s'estan d'avisar als turistes. Un cop recorregut el centre i tornat a Miraflores, he de dir que no he percebut en cap moment cap perill ni gent que em fes pensar en possibles xoriços. En tot cas, sempre intento no cridar gaire l'atenció, i si puc evito portar bossa ni la càmera penjant, ni res que pugui atreure els pispes.

La jornada ha estat llarga i de caminar amunt i avall. He visitat els temples de rigor, i en destaco l'església de San Francisco on he recorregut amb una visita guiada racons interessantíssims de l'església i el recinte franciscà on encara hi queda una petita comunitat de monjos d'aquesta congregació. La barreja d'estils arquitectònics (barroc, moçarab, neoclàssic...) configura una recinte de gran bellesa i majestuositat. I les seves catacumbes impressionen amb milers d'ossos (cranis i fèmurs bàsicament) humans reals, de les prop de 25.000 persones que van ser enterrades fins a finals del segle 18 quan el llibertador San Martín va prohibir que es continuessin enterrant allà. Val molt la pena els 10 soles de l'entrada.

Avui per dinar he parat en el restaurant d'Anita i he menjat Papa a la huancaína i Chicharrón de pollo con salsa tártara. Bàrbar. (10 soles). Acompanyat, és clar, del got de chicha morada.


Plaza de Armas, amb el Palau del Govern al fons.



























Façana de la Catedral a la dreta i del Palau Episcopal a la seva esquerra.



























La banda musical de la guàrdia nacional en el canvi de guàrdia.




























Interior del convent de Santo Domingo, on hi ha el crani de Santa Rosa.



























Retrat del líder revolucionari anticolonialista peruà, Tupac Amaru, al museu nacional.



























Església de San Francisco. Interessant visita a les catacumbes i a l'interior del convent franciscà.





















































dilluns, 24 de juliol de 2017

Perú dia 1: Lima (Miraflores).

Municipalitat i església de la Verge del Miracle.

























Ahir vaig aterrar a Lima després de prop de tretze hores, en un vol directe de la companyia Latam. Aquesta nova línia s'acaba d'estrenar aquest any, i s'afegeix al grup creixent de destins intercontinentals des de l'aeroport de Barcelona. Això de volar directe sense necessitat de fer escales i trasllats no té preu...

Vaig arribar pràcticament de matinada, cap a les 0:00, i ja m'esperava un transport que havia contractat amb un hostel proper a l'aeroport de Lima i que m'esperava amb cartellet amb el meu nom a la sortida de l'aeroport (25 soles per cinc minuts de trajecte, però a aquella hora no me la volia jugar). 

Pel matí, ben d'hora tot i el cansament acumulat del trasllat, m'he aixecat i he anat a buscar un bus per anar cap a Miraflores, on hi tinc el hostel on hi passaré les properes tres nits. Entre un transit caòtic i amb un ambient permanentment ennuvolat i fresc (que no fred), he arribat a la plaça del Óvalo, on he baixat per anar a buscar el hostel Che Lagarto, una cadena d'hostels sud-americana amb presència a un bon grapat de països sud i centre-americans.

Miraflores és un dels barris més culturals i rics de Lima. Hi ha un bon grapat d'allotjaments per a turistes i llocs per menjar i comercials.

Jo he fet la volta curta de reconeixement i he aprofitat per canviar uns quants euros (a 3'71 soles/ 3'35 a l'aeroport). Després m'he anat a veure les ruïnes de Huaca Pucllana (zona de llocs en quèchua), un lloc sagrat per a la cultura lima (preinca, entre els segles II i VII d.C.), i de la qual només es troben un parell de recintes per la zona. La seva particularitat principal és l'estil de construcció piramidal en forma de llibreries. Està construït a base de petits maons fabricats amb una argamassa de terra, aigua, i closca de petxines esmicolada. Allà, els limes celebraven rituals sagrats, inclosos els sacrificis de dones joves i de nens.

Gran part de l'antic recinte va desaparèixer per l'acció de les diverses tribus que la van ocupar, i fins l'any 1984 ningú no es va preocupar del manteniment i la recuperació de l'espai. Actualment es pot veure en peu un 30% de la construcció original.

Interior de l'església de la Verge del Miracle.


























Neteja sabates en plena acció al Parc Kennedy.




















































Ruïnes de Huaca Pucllana.