"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

divendres, 21 de juliol de 2017

Què volen aquesta gent...?

La Guàrdia Civil entrant al Palau de la Generalitat amb el rostre tapat. (Foto: El Mundo).
























De matinada han trucat,
són al replà de l'escala,
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

El Puigdemont, que no és aquí?",
"N'és treballant per la pàtria,
què li volen, al president?"
El poble ja es revoltava.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

dijous, 20 de juliol de 2017

Frankenstein educador: no deixeu que els nens s'apropin a ells.

Cor de Ratisbona amb l'antic Papa Benet XVI (Ratzinger) i el germà d'aquest, de negre a l'esquerra.




















Abans-d'ahir em vaig quedar glaçat amb la notícia dels abusos físics i sexuals soferts pels alumnes del cor de Ratisbona, al sud d'Alemanya, entre els anys 1953 i 1992, per part de mestres i capellans, sense que els responsables de la institució, entre els quals el germà de l'antic Papa de Roma, Georg Ratzinger, director del cor entre el 64 i el 94, moguessin ni un sol dit.

No deixa de ser sorprenent, que l'església catòlica, que es dedica a escampar el missatge d'amor i esperança de Déu, i que ens prevé contra els pecats que ens poden condemnar a l'infern etern, tingui a tants fills de puta entre les seves files a càrrec d'infants. Em consola pensar que rebran el càstig etern...

Tanmateix, en matèria d'abusos, els religiosos no tenen l'exclusiva, ja que és ben conegut que fins no fa tants anys a moltes escoles (religioses i no religioses) era una pràctica habitual l'ús de la força física i psicològica per tal de disciplinar a les criatures. Bé, m'atreviria a dir que l'abús psicològic no ha desaparegut del tot... I no parlem dels abusos en l'àmbit familiar...

Definitivament, tot i la crisi, la segregació escolar, o el capitalisme imperant, puc assegurar que en matèria educativa, "cualquier tiempo pasado fue peor".

dimecres, 19 de juliol de 2017

El "temazo" del dimecres. La terrasseta de Preixens - "Tou"


Fa uns dies vaig descobrir en un concert a Esparreguera a aquest grup lleidetà, nascut el 2008 a Preixens. Em va agradar el seu directe festivaler, i l'energia que transmetia tota la banda dalt de l'escenari. Barreja d'estils (rock, ska, rumba, reggae, ranxera) seguint la tradició del mestissatge musical que es cultiva per la nostra terra.

dimarts, 18 de juliol de 2017

Ho farem per tu...


El proper 1 d'octubre, els demòcrates farem allò que el dictador no voldria...

#MarianitoRajoycito

divendres, 14 de juliol de 2017

dijous, 13 de juliol de 2017

Diari de Girona: "Ensenyament proposa valorar l'aparença en les entrevistes per escollir docents".

Candidats a una plaça de mestre fent cua a l'entrada d'una escola per a ser entrevistats.

























Llegint aquesta notícia, a banda de basques, em venen més ganes que mai d'esdevenir un nou estat per canviar l'educació de dalt a baix. Confio que a la República Catalana l'educació no estigui controlada i dirigida per les elits de sempre que l'entenen com una despesa, excessiva i supèrflua, i no com una inversió per a la millora social i per a la igualtat d'oportunitats i l'ascens social. El seu model és el de l'escola privada-concertada: elitista, selectiva, competitiva, uniformitzadora, per a la perpetuació de la supremacia dels seus que se la poden pagar.

dimecres, 12 de juliol de 2017

El "temazo" del dimecres. Roba Estesa - "La pagesa".


Les Roba Estesa són un grup música tradicional fusionat amb ritmes moderns provinent del Camp de Tarragona, format íntegrament per dones amb una clara consciència de gènere. Format l'any 2013, han editat un parell d'àlbums: "La maqueta" (2014) i "Descalces" (2016). Aquest 2017 han guanyat el premi de grup revelació, millor disc i millor cançó folk del grup Enderock. El dijous 20 les podrem veure a Matadepera al festival estiuenc "Quan cau la nit".

dimarts, 11 de juliol de 2017

Jair Domínguez: "Crec en la idea d’incendiar els tribunals espanyols".

Foto: Oriol Bläber (Vilaweb).
Un dels meus referents actuals de l'humor i de la crítica social a Catalunya. Sense pèls a la llengua i amb la llengua ben esmolada. Entrevistat per Oriol Bläber per a Vilaweb.cat. 

Jair Domínguez (Barcelona, 1980) no té gaires manies a l’hora de parlar. Salta d’un tema a un altre igual que fa amb la música, la ràdio i els llibres. Es presenta a la redacció de VilaWeb amb una samarreta de Joy Division de color negre. A la motxilla hi duu una americana ‘barata’ que es posa per a les fotografies. ‘Vaig tardar dues setmanes a netejar-la després de rodar el vídeo musical de “M’agrada lo blanc”‘, diu. Hi parlem del seu nou projecte musical, Caritat Humana, però també de ‘La segona hora’, espai radiofònic que abandona, i de política.

Quina culpa en té, Caritat Humana, que hàgiu deixat ‘La segona hora’?
—[Riu] Cap. Cap culpa. Són dos projectes paral·lels que no s’emprenyen l’un amb l’altre. Deixant ‘La segona hora’ tanco una etapa. A més, l’any que ve compleix deu anys…
I ho deixeu abans?
—No m’agraden els aniversaris [riu]. Vejam… m’agradaria continuar vinculat d’alguna manera al programa, fent una secció, una bestiesa o qualsevol beneiteria. Tanmateix, la meva etapa com a membre del trio calavera –conjuntament amb Quim Morales i Xavier Pérez Esquerdo– s’ha acabat. En fi, tinc ganes de fer coses diferents. La ràdio requereix que t’hi dediquis amb cos i ànima. Jo tinc un problema, només explico en antena el que em fa gràcia. Vol dir llegir molta merda a internet i això em roba la vida.
I amb què penseu combinar Caritat Humana?
—Tinc moltes ofertes per a fer coses. Televisió, més ràdio, internet… necessito temps i hores lliures per a provar tot de bestieses, també escriure per a alguna altra gent.
No heu dit res de llibres.
—Al setembre sortirà un llibre nou. No sé si us ho puc dir, potser em mataran els de l’editorial. El títol no s’ha decidit, però jo els vaig proposar Ets un merda. És com un llibre d’autoajuda. Una paròdia. Crec que tot català se l’hauria de comprar. És una mica autobiogràfic i intenta demostrar això, que tots som una mica merdes.
Caritat Humana, una gran expressió de Joan Gaspart. És un homenatge?
—És un paio que no m’ha caigut mai bé, però va dir aquesta frase que em va semblar meravellosa. President del Barça, milionari, demanant ‘caritat humana’ als periodistes. Em va semblar sublim. Però no és un homenatge a Joan Gaspart, perquè això va contra els meus principis. En el fons és una estupidesa, un nom com un altre.
La primera cançó, ‘M’agrada lo blanc‘, és una referència prou explícita a les drogues. Ara triomfen la rumba i el costumisme. Com és que ja no es fan cançons sobre drogues?
—No sé per què parlem tant de detalls absurds. Potser jo sóc molt primari, que podria ser, perquè m’agrada anar pel broc gros i dir les coses de manera directa. Gran part de les millors cançons catalanes de la història parlen de drogues. Crec que és un tema present a les nostres vides, a cada cantonada, i que no s’hauria de perdre. Suposo que la por de no sonar a la radiofórmula o a TV3 fa tirar enrere molts grups, però a mi me la pela no sonar-hi.
Dels grups catalans que triomfen, no us n’agrada cap?
—Mmm… El meu grup català preferit és una banda punk que es diuen Les Cruet. La cantant té la veu més esparracada del món. I aquests sí que parlen de drogues. Viscudes, a més a més. Jo sóc un home molt primitiu i maldestre i m’agrada la música contundent. Grups com Txarango o Oques Grasses, ho foten molt bé, però a mi no em diuen res. No m’interessen. El panorama actual és monopolitzat per la rumba i no m’apassiona.
Quines referències musicals té Caritat Humana?
—No sé si hi ha cap lligam comú. En dubto, perquè el teclista és un paio que només escolta jazz i hip-hop, el bateria només escolta Queen, el baixista només escolta Bon Jovi i blues dels anys trenta. Realment és insensat… I a mi m’agrada una mica tota. M’agrada el Death Metal i també Michael Nyman…
El rock dels setanta no us uneix?
—Vaja, com a tothom. Qui et digui que no li agrada n’hi ha per a agafar-lo i penjar-lo d’un arbre. D’aquí, n’hem begut bastant. D’adolescents també escoltàvem Nirvana o Guns and Roses.
I el rock català?
—Érem afeccionats de la gran onada del rock català, quan van sortir Sopa de Cabra, Sangtraït, Lax’n’Busto… Ens vam adonar que es podia tocar en català. Ens agradava, però després t’adones que potser no n’hi havia per a tant.
El CD es diu M’ agrada lo blanc. Us agrada?
—M’agrada lo blanc. De fet, crec que li agrada a tothom. Però passa que hi ha gent que no li hauria d’agradar tant. Penso en càrrecs de responsabilitat. Per desgràcia, sembla que ens controlin cocaïnòmans i no hi puguem fer res, perquè nosaltres també ho som, de drogats. La televisió, els mitjans i les xarxes socials ens han convertit en un ramat dòcil i acrític.
Les lletres i les xarxes socials de Caritat Humana van plenes de referències polítiques. Per què?
—S’ha de parlar de política. I trobo terrible que tan pocs grups ho facin. S’aparten i no fan cap mena de declaració. Fins al punt de no prendre posició entre dreta i esquerra. Que és una cosa que tothom hauria de respondre. O pronunciar-se sobre la independència… Crec que la música és una forma de subversió i no dir què penses políticament ho trobo una irresponsabilitat. Jo penso que ens trobem en un moment que ens governen autèntics lladres, incompetents i gent venuda; i s’ha de dir.
Us referiu a una presa de posició política a les lletres o en públic?
—De totes les maneres. Les meves cançons no tenen contingut purament polític, però hi ha un rerefons. ‘Foc al tribunal’, per exemple, té un component polític en què jo crec completament. Crec en la idea d’incendiar els tribunals espanyols. Crec que per recuperar la fe amb la política espanyola haurien de condemnar a mort Florentino Pérez. Condemna a mort pública. Llavors diria: ‘Home! Un paio que ha robat obertament a tots els espanyols, al final li paren els peus.’ El món de la cultura ha d’aprofitar l’altaveu que té i involucrar-se.
Doncs David Carabén va dir tot al contrari en una entrevista en aquesta casa…
—Sí? De debò?
Sí, ell té uns principis polítics clars, però no els aboca a les lletres.
—[Riu.] L’entenc i el respecto. Tampoc no podem obligar-lo a escriure ni exigir a Mishima que cantin cançons polítiques, perquè seria anar contra l’essència del grup. Vejam, en David és un poeta, però jo no. Sóc matusser i dic les coses tal com les penso.
Dues coses que sobten molt del CD són els talls de veu d’en Mikimoto i un crit de ‘al·lahu-àkbar‘.
—Referents culturals de tota la vida. Aquell ‘al·lahu-àkbar’ a la cançó ‘La furgoneta de l’Oleguer’ serveix per a situar l’acció, perquè la lletra parla de terrorisme, però en una modalitat més nostrada. I també serveix per a contraposar un terrorisme molt anat de l’olla, com és el gihadisme, que és la salvatjada més gran que hem conegut, amb un terrorisme molt més d’estar per casa: Oleguer Preses conduint una furgoneta carregada de plutoni o dinamita.
Per què recupereu la figura d’Oleguer Preses?
—L’Oleguer sempre m’ha semblat un símbol amb un gran impacte social. Si ara tinguéssim un Oleguer, tal com xuten les xarxes socials, seria un espectacle. La gent anirà pel carrer amb samarretes seves.
I la furgoneta…
—L’altre dia vaig descobrir que no era ni seva. La hi havien deixada. És un paio que quan els seus companys de feina anaven amb ferraris  ell conduïa una furgoneta cedida. Molt surrealista.
Potser tampoc no tenia carnet…
—Això sí que seria d’outsider i se li hauria de fer un monument a la plaça de Sant Jaume.
Si haguéssiu de triar, qui es quedaríeu: Piqué, com a president del barcelonisme, o Oleguer i la furgoneta?
—Jo sóc molt de l’Oleguer, tot i que m’agrada molt el concepte de Piqué com a president del barcelonisme, o sigui un president que transcendeix l’entitat. De Piqué, me n’agrada molt el tema ideològic. És un paio que s’ha mullat bastant i ens l’hem trobat a la Meridiana amb la Shakira i portant el fill a coll. Em sembla admirable. Així i tot, no el veig tan outsider com l’Oleguer: un boig capaç de cremar coses. Piqué és un incendiari, però és un home amb els peus a terra. Piqué és un polític i Oleguer és més kale borroka.
Després de penjar les botes amb l’Ajax, li hem perdut la pista.
—Jo vaig coincidir amb ell en un acte de la CUP, quan encara no era la bèstia que és ara. Era a la Bisbal. I anava amb la furgoneta. Però ara no sé què fa. Ha desaparegut. Ara, si ha invertit bé els calés que va guanyar, no ha de fotre absolutament res.
Invertir bé?
—Vull dir que ho hagi posat bé dins d’un totxo.
Parlem d’una altra cançó, ‘Calar foc al tribunal’. S’inspira en la vostra experiència a l’Audiència espanyola?
—No ben bé. Però et puc dir que parlo amb propietat quan dic que s’haurien de cremar. Sense gent a dins, si vols. Trobo que és liquidar un símbol. Calar foc a un tribunal és demostrar que les vostres lleis me les passo pels collons. No en vull saber res. A mi no em controlareu. No és anarquisme, és fer una revolució. Es cremen moltes muntanyes, però no tribunals. Què passa? Que són indestructibles? Crec que s’han de destruir edificis públics perquè els polítics reaccionin.
Com és declarar a l’Audiència espanyola?
—És entrar a una habitació on hi ha el retrat del rei d’Espanya i una senyora que pregunta coses. Què has fet? Per què? Què pensaves?… Una persona que no té cap mena d’empatia amb tu. És com parlar amb un robot. Vostè volia cremar el rei? No. Vostè volia assassinar el rei? No. I ja està. Surts d’allà i et diuen ‘buenas tardes’. Un any després t’envien un paper a casa signat pel jutge Bermúdez que diu: ‘No s’aprecia voluntat d’assassinar el rei d’Espanya.’
No preguntava Bermúdez?
—No, no. Me les va fer una jutgessa i Bermúdez en va rebre una acta. Se la va llegir i després em va enviar la carta. I cas arxivat. No sé ben bé què implica això. Si mai vull anar els Estats Units, no sé si em deixaran passar la duana.
Per tant, no va ser un interrogatori esperpèntic com el de Joan Coma?
—Ui, no. Jo hi vaig anar amb el meu advocat i, pràcticament, ell responia les qüestions complicades. No tenia cap intenció de fer-me anar parar enlloc. Em va demanar per què teníem pistoles i li vaig contestar que eren de joguina. ‘Ah, eren de joguina’, es va sorprendre. Pobra dona, no sabia res del cas. No sé ni si es va mirar l’entrevista. A la Bibiana crec que la van collar una mica més.
—’Mentre hi hagi cervesa’ o ‘Balleu, fills de puta’. Com les feu, les lletres?
—Com he dit, no m’agrada el costumisme. Jo sóc molt avorrit com a protagonista de cançons. Prefereixo crear històries inexistents de personatges molt secundaris, absurds i perdedors. Parlar de coses molt universals com la cocaïna, la cervesa o la mort, coses que tothom entén i s’hi pot identificar. Les meves lletres no tenen la pretensió de tenir segones o terceres lectures. Al cap i a la fi, m’agraden les cançons curtes i que la gent les pugui cantar. Quan veig un nen petit cantar ‘Calar foc al tribunal’ penso que potser inculco alguna cosa. Potser quan el nen creixi en cremarà un i em sentiré realitzat.
Parleu de drogues, de la mort… Però hi ha un tema present a tota la vostra obra, sigui escrita o musical, la violència.
—La violència sempre hi és i posa la gent molt nerviosa. No sé per què la reprimim tant. Ser molt violent de cop i volta, o un acte terriblement violent, a mi em sembla una cosa fascinant. És un acte com surrealista. O, com deia André Breton, un acte surrealista és sortir al carrer amb una pistola i matar la primera persona que passa. No té cap sentit i per això em fascina. Us explicaré una cosa…
Vejam.
—Quan va passar la polèmica del Bestiari il·lustrat, l’endemà, es va generar una onada de rebuig. Va sortir Duran i Lleida dient que érem uns freaks i Quico Homs assegurant que havíem travessat unes línies vermelles que no es podien passar. ‘La violència no és mai cap opció’, va dir. Vejam… La violència sempre és una opció, estigui bé o no. Som homo
sapiens i fa 50.000 anys que ens defensem amb bastons i pedres. Som una raça violenta i la violència continuarà formant part de la nostra història. Com més intentis reprimir-la més bèstia serà l’explosió, perquè petarà, i de mala manera.
Parlant de violència, com a pare sou de bufetada?
—Una bufetada a temps arregla moltes coses.
Aquella frase de cunyat.
—[Riu.] Una bufetada és complicada, però una bona plantofada al cul els meus fills sí que se l’han emportada. De totes maneres sóc un gran defensor del diàleg. Encara que en un principi no li entri al cap, a la llarga ho entendrà. La paraula sempre davant. Ara, quan la criatura et fot coses a la cara o et tira una ampolla pel cap, evidentment li has de fer un toc físic i després ja li diràs ‘això no es fa’. Però primer l’has d’aturar. De totes maneres, haig de confessar que quan ets pares t’estoves molt.
Els fills us estoven, però com és Jair Domínguez a casa?
—Hi ha un component de personatge a la ràdio i a dalt de l’escenari. És un jo més passat de voltes. El de la ràdio és un paio que crida més, que està atabalat i nerviós. És el meu paper al programa, tenir aquesta tensió i ser sapastre. A l’escenari has de ser el paio més endollat del concert. No em puc permetre no moure’m i ser el que es vesteix pitjor, això només es podia tolerar a Leonard Cohen. En canvi, a casa em poso les xancletes, sec al sofà i sóc la persona més tranquil·la del món. No m’altero gaire. Jo, si no haig d’explicar res, tendeixo a ser un paio molt relaxat [riu].
En el vídeo promocional del CD, s’hi veuen diverses cares conegudes. Carabén diu: ‘Un altre paio mediàtic que treu CD.’ Us fa por aquesta etiqueta?
—És inevitable. Tinc aquesta sort i aquesta desgràcia. Però passa que la fama, entre cometes, m’ha arribat a través de la ràdio i no pas per les altres coses, escriure i tocar, que he fet tota la vida.
Entenc que l’etiqueta no us molesta.
—Gens. És una estupidesa queixar-se’n. A mi no em sap gens de greu. Ara, com he dit, de famós en tinc més aviat poc. Jo no sóc com aquesta gent que poden presentar el seu llibre amb en Jordi Basté.
No li ho heu preguntat, a Jordi Basté, que us promocioni el CD.
—No. De fet, no ho he demanat a ningú, que me’l presenti. Demanar favors és una cosa que em costa molt. No suporto la gent que aprofita la seva posició per a fer promoció. Quan es parla de Caritat Humana a ‘La segona hora’ em poso molt nerviós.
I com ho feu?
—Se n’encarrega la discogràfica. Jo sóc el típic paio que convida a un concert totes les seves amistats del Facebook. De totes maneres, sóc dolentíssim gestionant els meus comptes. Ho penjo allà i penso que algú ja es donarà per eludit. No hi crec en les xarxes com a eina per a comunicar bé. Desconfio molt d’aquests esdeveniments del Facebook que diuen que vindran cinc mil persones i només s’hi presenta la teva mare. Crec més en el boca-orella.
I el vídeo promocional?
—No m’agrada recórrer a amics, però amb el vídeo promocional vaig fer una excepció. La discogràfica va posar-se en contacte amb David Carabén, Santi Balmes i gent coneguda del món de la música. A mi m’hauria fet molta vergonya. Jo vaig recórrer a col·legues que més que amics són companys de feina. Com Berto Romero, Jordi Évole, que ens va escriure la nota de premsa, Anna Gabriel…
Companya de feina també?
—[Riu.] No ben bé, perquè no vam coincidir quan vam enregistrar la campanya de la CUP de la furgoneta pel 27-S. Vaig escriure el guió, però no vaig anar al rodatge. No recordo què tenia, però era una merda ben grossa. Va quedar molt bé, són uns grans actors.
Alguna xafarderia que ens pugueu explicar?
—Quan fèiem la pluja d’idees, en David Fernández tenia les idees més boges. Jo hi anava amb certa contenció. Farem una cosa especial, però sense excedir-se, que són unes eleccions. I en David volia fer-hi sortir uns maquis amb escopetes de darrere un matoll. I li vaig dir, si sortim tu i jo al mateix titular amb maquis i escopetes ens foten a la garjola. S’acaba Catalunya de les hòsties que ens cauen. És un paio divertidíssim i molt intel·ligent. També ben sonat. Vaig gaudir molt escrivint i veient com tots en volien ser partícips. No m’imagino cap altre partit fent això.
Seguint amb el fil de la política, com ho veieu el procés?
— Veig la gent molt escèptica, com esperant que algú digui alguna cosa per tirar-s’hi de cap o per acabar de rebentar-ho tot. Aquesta és la sensació que tinc. Que ens diguin què hem de fer. En aquest sentit, tot Catalunya està igual. Estem units, per primera vegada, esperant que algú faci alguna cosa. Estem molt cansats, això sí que és cert, i no crec que hi torni a haver una oportunitat de fer-ho.
L’actuació de l’estat espanyol i la persecució de càrrecs electes què us sembla?
—Foc al tribunal.
Com veieu el primer d’octubre?
—Val més que hi hagi referèndum, perquè si no es fa, em sembla que hi haurà una altra guerra civil.

dilluns, 10 de juliol de 2017

Centenari Joan Capri: el rondinaire català per antonomàsia.


Avui es compleixen 100 anys del naixement de l'actor i humorista barceloní Joan Caprí, un dels principals referents de l'humor a la catalana: irònic, intel·ligent, autoparòdic, irreverent i aparentment innocent...

diumenge, 9 de juliol de 2017

Els pirates assalten Premià de Mar.





El passat dijous vaig anar a veure per primera vegada l'ocupació pirata del poble maresmenc de Premià de Mar. Es tracta de la 17a edició d'aquesta festa singular coincidint amb la festivitat de Sant Cristòfor (10 de juliol). La festa rememora els atacs que els pirates berbers realitzaven a les costes del Maresme entre els segles XVI i XVIII.

Especialment espectacular és el desembarcament pirata a la platja, que és seguit per milers de persones, moltes armades amb tota mena d'estris per llançar aigua a "tot quisqui", tot i que la tradició diu que només s'ha d'atacar a aquells que van armats... 

Això de la lluita amb aigua entre els espectadors desllueix en part, al meu entendre, la festa, ja que la cosa pot derivar en una gran guerra d'aigua que "aigualeixi" l'espectacle en si. Jo, fins i tot vaig rebre un ou al pit, llançat per algú anònimament a la plaça de l'Ajuntament. Afortunadament, l'ou es va trencar al terra...

Els valents premianencs disposats a defensar el poble de l'atac dels pirates.

L'Omar, líder dels pirates, amenaçant al líder premianenc, el Martí.

Pirates al balcó de l'Ajuntament.

Cercavila fins a la Plaça dels Països Catalans.

Focs artificials darrere de les grades a la plaça dels Països Catalans.



dissabte, 8 de juliol de 2017

El més semblant a un espanyol de dretes...

(Foto: Pablo Iglesias).




















Visca Palestina Lliure!!

Visca el Sàhara Lliure!!

Visca el Tibet Lliure!!

Viva España!!!


Les esquerres espanyoles ho tenen clar: primer la unitat, després la democràcia!

Fachin, l'1-O no anem a donar missatges a l'estat espanyol. Això ja ho vam fer el 9-N. Anem a decidir si volem ser independents o continuar sotmesos.

Iglesias i Echenique: sort que no sou catalans...

Colau i Domènech: sortiu de l'armari.

Rabell i Coscubiela: tranquils que no us prendrem el passaport espanyol.


divendres, 7 de juliol de 2017

Gora San Fermín, Gora Euskal Herria i Visca Catalunya lliure!!





















Què grans els cosins bascos que s'han volgut recordar i solidaritzar amb els catalans a l'acte d'inici de les festes de San Fermín a Iruña (Pamplona), mostrant una gran estelada al mig de la plaça de l'Ajuntament quan les autoritats encenien el "Chupinazo" que inaugura la setmana de festes.

Enguany, al balcó de l'Ajuntament també hi lluïa la ikurriña, o bandera basca, doncs el govern municipal està en mans de l'esquerra abertzale (EH Bildu) en coalició amb Geroa Bai, Aranzadi, i Izquierda-Ezkerra.

Suposo que per als espanyolistes que volen apropiar-se la festa, ahir no devia ser un bon dia... El món ha vist que existeixen dues nacions a l'Estat espanyol que volen deixar de ser espanyoles. Hahahahahaha, m'imagino les cares de tants fatxes espanyols...

dijous, 6 de juliol de 2017

Festassa intergeneracional amb Jaume Barri al local dels Minyons.


El passat diumenge a la tarda, vam tornar a gaudir del xou d'en Jaume Barri al pati del local dels Minyons. Com podeu comprovar per les fotos, la gent (menuts i no tan menuts) s'ho va passar pipa cantant i ballant seguint les indicacions del Jaume. Gresca i xerinola!!
























dimecres, 5 de juliol de 2017

El "temazo" del dimecres. Los Chichos - "Ni más ni menos".


El "temazo" d'avui em serveix per tancar la setmana d'entrades dedicades a la Festa Major i a la cultura presidiària. I quina millor manera d'unir aquests dos temes que un tema de Los Chichos que van actuar el dissabte de la FM al Parc de Vallparadís, a l'espai Jove (?). El grup nascut a Madrid fa més de 40 anys, va ser un dels principals referents musicals per a molts presos comuns en l'època dels 70's i 80's, amb cançons que parlaven de delinqüència, drogues, amor, llibertat, etc.

El temps no passa en va, i els actuals Chichos, no sonen ni la meitat de bé del que sonaven. Les veus es van apagant, tot i que encara emociona escoltar alguns dels seus clàssics, que formen part ja de la història de la música i de la meva vida.

dimarts, 4 de juliol de 2017

De visita a La Model.





















“Salut, oh Llibertat, Marastra nostra,
que ens fas figureta amb el cel blau
i ens poses tal fal·lera ran de sostre
que aquell que vol ser lliure fas esclau !





















Llibertat, Llibertat:
endevina qui t’ha tocat !





















Idea que ens atabales
amb mil interpretacions
i al pobre “reclús” embales
quan t’ensuma pels racons;





















de tothom ets coneguda
i sempre has estat de moda,
prô els uns t’han pres per pastura
i els altres per tapadora !


Et concevem ideal
i pura com una albada;
i després ens fas el salt
i ens deixes a l’estacada.





















Llibertat, Llibertat:
endevina qui t’ha tocat !


Quan algú el teu nom invoca
cal posar la mà a la butxaca,
perquè el pobre que t’advoca
et veu aixecant l’estaca.





















La llum de la teva torxa
il·lumina per igual
el tirà que el pobre escorxa
i el poble que et tira avall.


Tots t’hem vist el voraviu
prô et volem, oh Llibertat! :
sens tu, no gosem dir “piu”.
Ai lladre, que ens has donat… !





















Llibertat, Llibertat:
endevina qui t’ha tocat”.

(Poesia "A la llibertat" apareguda a la revista "L'Ou com balla" publicada a la presó Model l'any 1945 pels patriotes del Front Nacional de Catalunya, Pere Carbonell i Francesc Espriu).

dilluns, 3 de juliol de 2017

Gran jornada castellera de la Festa Major.

3d10fm carregat (Foto: Diari Ara).





















Ahir en la jornada castellera del diumenge de Festa Major els Minyons vam tornar a demostrar el bon estat de forma en que es troba la colla, carregant d'inici un matiner 3d10fm sòlid per la base i un xic desfigurat al tronc, amb plena i buida un punt estirades, i descarregant seguidament i sense vacil·lacions els primers 2d9fm, 4d9f i pd8fm de l'any. Poca broma. Quatre estrenes en una diada de Festa Major que deixa grandíssimes sensacions del que pot tornar a ser una temporada extraordinària, i al que cal sumar el 5d9f carregat el dissabte a la Plaça Vella. Avancem.

Molt destacable també l'exhibició de la colla convidada, la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, que van apostar fort per la Festa Major de Terrassa i van arrossegar a un gruix important de castellers per encarar el primer 5d9f de la temporada, que els va quedar en carregat després d'una dura batalla dels castellers del tronc. Van completar l'actuació amb el 3 i el 4 de 9 amb folre.

L'altra colla de la ciutat, va enllestir amb el 4d8, el 2d7 i el 7d7.

Com a reflexió postdiada, crec que per al bé dels castells en general, i de les colles locals en particular, en futures edicions de la Festa Major s'ha de garantir que les colles convidades vinguin amb ànims de col·laborar desacomplexadament a les pinyes (de les dues colles). A les colles que no ho facin se les ha de vetar directament, al meu parer. A Terrassa, per Festa Major, hem de valorar i promoure la col·laboració entre colles.

diumenge, 2 de juliol de 2017

25 anys sense Camarón.




























Avui es compleixen 25 anys de la mort de José Monge Cruz "Camarón de la Isla", un dels principals difusors, i al meu parer una de les millors veus, de la música flamenca. Va morir als 41 anys a l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona a causa d'un càncer de pulmó.

És d'aquells artistes que em sap molt greu no haver pogut veure en directe. Ens ha deixat, no obstant, una extensa discografia i un bon grapat de bellíssimes cançons, acompanyat habitualment per les guitarres del mestre Paco de Lucía i del Tomatito.

Aquí un dels meus temes preferits: "Dicen de mi".


dissabte, 1 de juliol de 2017

Pregó alternatiu de la Festa Major de Terrassa.

Foto: Pep Forn.























Terrassencs i terrassenques!

Intel·lectuals d’esquerres!

Il·lustres membres de la Xemeneia que sou el millor que li ha passat a aquesta ciutat des de l’ascens del Terrassa a 2ª A.


Ja la tenim aquí! Ja és Festa Major!!

Intentaré ser breu perquè sé que teniu ganes de començar a privar... vull dir de començar a gaudir la festa. Seré breu, com la carrera política del Pere Navarro. El recordeu? Quina gran pèrdua! T’estimem allà on siguis...

Pels que no em conegueu encara, em permetreu que em presenti. Sóc el Xavi Carrillo (Risto pels amics). Vaig néixer a la Mútua un diumenge de novembre, dia dels morts, i vaig viure la meva infància a la llera esquerra de l’Avinguda de Barcelona. Entre Can Anglada i l’Escola Industrial. Suposo que entendreu que el dissabte vagi a veure a Los Chichos al Jove (per cert, com ha canviat això del Jove, no?...)

Els records d’infància i joventut em transporten a la plaça del “Cura” i els seus ionkis, la plaça Catalunya amb el drac aquell de llauna, a les tàpies on jugàvem a caniques entre xeringues i condons, l’Antoni Ubach, l’Agustí Bartra, el Blanxart (quan encara no eren escoles gueto)... l’handbol al globus de la zona esportiva, el futbol-sala a Vallparadís, La penya ciclista Egara al Bonaire, el tennis-taula a l’Èpic del Carrer Sant Pau, l’Agrupament Escolta Mossen Homs, els Minyons, el CROL, les cases okupes, el 3 Punts, l’Espai, l’Skorpions, el Faktoria, El Social, Els Amics, Can Pingàs, el Mesón, i com no, La Mola.

M’agrada Terrassa malgrat sigui una “mierda” de Ciudad com dirien els Kortatu. M’agrada la Festa Major malgrat tingui poc de festa. I per què? us preguntareu...

Per Festa Major tots estem contents. Fins i tot els autònoms, i els del PP i Ciudadanos. La gent va pel carrer contenta, i et saluden i xerren. Els mateixos amb els que t’has estat creuant tot l’any per anar al curro i que no han volgut saber res de tu, de cop i volta es transformen i tenen ganes d’explicar-te les seves vides: que si les criatures, el divorci, l’avi amb Alzeheimer, el desnonament, el viatge a Salou...

A més a més, tenim gent estupenda com els de la Xemeneia, que foti fred foti calor, van amb les seves espardenyes de set vetes. I és que ¿hi ha alguna cosa més catalana que les espardenyes de set vetes? Aquests són catalans de debò. De cap a peus. No com alguns hipòcrites “que dicen que són catalanes i no lo son. Así que AL LORO!”

Mireu si en són de catalans aquests de la Xemeneia que cada dia per esmorzar mengen seques amb botifarra, i en comptes de llet veuen ratafia. I quan parlen entre ells ho fan cantant garrotins. Ah! I només escolten als Manel i als Mishima. I els agrada més l’hoquei patins que el futbol, tot i que ara s’ho miraran més perquè el Girona ha pujat a primera.

Ei, però bona gent eh! I és que no es pot ser mala persona portant espardenyes de set vetes. Us imagineu als skins nazis atonyinant a la penya amb la bomber i les espardenyes de set vetes? Eh que no...?

M’agrada Terrassa perquè és una ciutat cosmopolita. Aquí hi tenim una mica de tot. Hi ha okupes, fatxes, indepes,  traficants, mossos, amarquistes, hipsters, punkys, killos, pijos, valencians, etcètera, i vivim en harmonia. La ciutat de les persones...

Ara diuen que ja som la tercera ciutat de Catalunya. I creixent. Ja hem superat a Badalona i tenim a l’Hospitalet a tocar. Va! A veure si us animeu tots plegats aquesta Festa Major i d’aquí a nou mesos ens col·loquem els segons. I que tremoli Barcelona!!! Suposo que tots vosaltres esteu igual d’il·lusionats que jo amb la possibilitat real que esdevinguem la capital del nou Estat. Jo ja ho estic veient: Terrassa capital de Catalunya i Rubí capital del Vallès Occidental. I no es maco això?

A mi m’encanta passejar per Terrassa. Sempre que vaig a pillar costo a Can Anglada m’agrada anar a peu.  A part que ja m’hi van robar la bici un cop i no està el forn per a brioixos.

Però no m’agradaria estigmatitzar aquest barri per una mala experiència. De fet. a mi m’encanta Can Anglada. Allà hi tenen els millors bars de tapes de la ciutat. I allà hi tinc al meu perruquer, el Hassan, que per cinc euros em talla el cabell i em renta el cap i tot. Aneu a preguntar al Ganzo Cebado, aquí al carrer Gabatxons, que us cobren per tallar el cabell... Hi ha coses que no es poden fer al centre de Terrassa... Ni pillar costo ni tallar-te els cabells.

Bé, i la Festa Major, què? Fa un parell de dies va passar per casa el repartidor de les pàgines grogues a deixar-me el programa. Encara no me l’he pogut acabar. Sempre em passa el mateix. Sempre el deixo a mitges. I és que hi ha més actes a la Festa Major que a l’Expo Universal. Conec a un paio que va intentar fer-los tots i el van haver d’ingressar un parell de dies a la Mútua. Va tenir una atac de cor el dilluns mirant el Serrallonga quan només li quedaven un parell de dies. Em sembla que es va espantar amb els trabucs. També és mala llet, ja quasi ho tenia.


Jo aquest any vull fer el rècord Guinness de concerts en una hora. Ja m’he marcat la ruta a seguir i he de passar per quinze escenaris. Començaré a la 1 de la matinada del dissabte a la plaça Lluís Companys per fer-ho en baixada i anar més ràpid. He calculat que a un ritme de 5 minuts el kilòmetre, arribo a  veure a Los Chichos just quan comencin.

El que trobo a faltar és el vermut del dissabte al migdia. Aquells cops de colze per agafar una bona posició. Els daus de formatge fosos per la calor i les autoritats barrejant-se amb el populatxo. Jo vaig arribar a tenir al Royes a un parell de metres. Sabeu què se n’ha fet d’aquest home? Estarà en el projecte de renovació del PSOE de Pedro Sánchez?

Aquest any estrenem Àliga. Molt maca per cert. Ara, el ball una mica plasta, no? M’imagino a la canalla adormint-se a mig ball. Suposo que l’han fet per poder-la ballar fins als 100 anys...

Però realment, a mi el que més m’agrada de la Festa Major són els castells. Enguany els Minyons volem fer una diada brutal. Pot ser històrica. Llàstima que als nostres governants els castells ni fu ni fa. Deu ser perquè aquí a Terrassa els castellers els donem pocs vots. O potser soc molt mal pensat...

Ai l’equip de govern... aquells senyors i senyores que posen per davant la legalitat a la democràcia. Hem passat de l’”Habla Pueblo Habla” al “Calla Pueblo Calla”! Ara, el dia 1 d’octubre tots a votar encara que ho haguem de fer al menjador de casa de l’Isaac Albert.

Al final, com deia aquell, “son los vecinos los que eligen al alcalde y es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde”.

Ara però toca gaudir la Festa Major i oblidar les penes per uns dies. I no em vull allargar perquè veig que alguns ja badallen. Als que no hagueu tingut prou encara podeu anar a escoltar al cuiner aquell mediàtic fent el pregó alternatiu des del balcó de l’Ajuntament. Jo aniré al Gabatxons a fer un Frankfurt per fer base. Molt terrassenc el Gabatxons...

Visca la terra i visca l’aigua municipalitzada! Visca Catalunya, però Terrassa més!

Bona Festa Major!

Risto