"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 31 de gener de 2019

Aprenent de Rembrandt.























Avui he tingut una iniciació en l'art del gravat en una sortida amb alumnes de 6è de l'escola on treballo al Centre Cultural de Terrassa, on actualment s'hi exposa una col·lecció privada de gravats del mestre holandès Rembrandt Harmenszoon. Recordo que una vegada, quan anava a l'institut, vaig fer un treball artístic a la classe de religió, i vaig calcar sobre la part posterior d'un mirall el dibuix d'una sardana de Picasso, i posteriorment el vaig resseguir i buidar amb un punxó per acabar-ho pintant amb tinta negra. L'efecte va ser força bonic, i de fet, encara conservo aquella obra artística a casa dels pares. La d'avui ha estat més ràpida de fer fins i tot. Ens han donat el dibuix d'aquestes mans en un full blanc. L'hem calcat amb paper vegetal i l'hem traspassat a un tros de cartró tipus tetrabrik simplement ajuntant la part del dibuix amb el cartró i passant el llapis per la part del darrera del dibuix perquè el calqués al cartró. Un cop calcat al cartró hem resseguit tot el dibuix amb un punxó per després omplir aquestes línies amb una tinta negra. Després amb un tros de coto-fluix hem netejat el cartró, i solament ha quedat tinta a les línies del dibuix. Amb una màquina premsadora hem tornar a ajuntar el cartró amb un paper blanc i n'ha sortit el gravat.

dimecres, 30 de gener de 2019

El "temazo" del dimecres. The Beatles - "Don't let me down".



Avui fa 50 anys que The Beatles celebraven el seu darrer concert en directe al terrat de l'edifici d'Apple Studios a Londres. Van ser 42 minuts de concert, amb el centre de Londres col·lapsat. Entre les peces que van poder tocar hi havia aquest "Don't let me down", composta per John Lenon i dedicada a la seva xicota Yoko Ono, i cantada per Paul MacCartney. El tema es va publicar el mateix any com a cara B del minidisc on també hi havia el "Get Back".

dimarts, 29 de gener de 2019

"No deixeu que els nens se'ls apropin".























Com a educador i com a ateu, no hi ha res que em faci més fàstic i ràbia que les notícies d'abusos sexuals a menors comesos per religiosos, com els casos denunciats els darrers dies a l'Abadia de Montserrat. Pel que sembla, un monjo, ja mort, es va aprofitar de diversos menors del grup d'escoltes de l'Abadia. Els feia tocaments entrant a les seves cambres i introduint-se als seus llits.

Per si no fos prou repugnant el fet, penso que té l'agreujant de tractar-se d'una persona religiosa que predica l'amor a Déu i a l'evangeli. Com pot una persona fer-se passar per cristià i alhora caure en pecats tan greus? Quina mena de cristianisme és aquest?

No és la primera vegada que surten a la llum pública escàndols com aquest, d'abusos a menors per part de treballadors de l'església catòlica, i tanmateix, no s'aprecien grans moviments dins la institució eclesiàstica per acabar amb aquesta xacra. Penso que no hi ha prou amb el penediment i les disculpes, i que cal fer canvis profunds per evitar aquestes tendències d'alguns religiosos. Una bona manera seria que s'acabés d'una vegada per totes amb el celibat dels monjos, i amb la repressió sexual institucional que pateixen.

dilluns, 28 de gener de 2019

Missatge en vers d'un terrassenc a l'alcalde de Sabadell.

El Maties després de negar-se a declarar als jutjats de Sabadell.



















Avui vull aplaudir
al Maties Serracant,
alcalde veí
de la CUP militant.

L'han fet anar al jutjat
a donar explicacions,
tot i que ell s'hi ha negat
amb un parell de collons!

L'investiguen per malversació
i també desobediència.
La veritable raó:
Per voler la independència!

Els terrassencs volem canviar
Sabadell per Perpinyà.
Alguns ens conformaríem canviant
al Vega pel Serracant.

divendres, 25 de gener de 2019

Colpisme imperialista.

L'autoproclamat president Juan Guaido, i el president electe Nicolás Maduro.





















El passat dimecres, el líder opositor veneçolà Juan Guaido, es va autoproclamar president de la República en el seu parlament davant de milers dels seus acòlits. No havien passat ni 24 hores que alguns presidents d'altres estats tan poderosos com els EEUU, el Canadà, o França, ja havien reconegut al nou president, passant-se pel forro dels collons a les autoritats electes del país caribeny, és a dir, al president Maduro i tot el seu govern.

Tanmateix, l'endemà d'aquest cop d'estat mediàtic (ja que no va haver-hi insurrecció militar), els caps dels exèrcits apareixien en una roda de premsa donant suport al ministre de defensa i al govern electe en ple. O sigui, que els militars i la policia no estan per la labor...

És curiós el concepte de democràcia de molts estats, o de molts governants, del món. Mira que costa reconèixer el dret a la independència d'un poble com Catalunya que porta un bon grapat d'anys manifestant-se pacíficament al carrer i que ha sortit en massa a votar en un referèndum, però que poc costa reconèixer a un il·luminat que s'autoproclama president sense haver passat ni guanyat a les urnes.

Sembla evident que els governants dels països occidentals (rics) es mouen o es pronuncien segons el seu interès econòmic o de control del poder. Catalunya no té petroli ni recursos naturals gaire interessants per als grans estats, en canvi Veneçuela és un país ric en recursos naturals, petroli sobretot, i no està ara per ara, alineat amb els països capitalistes que volen controlar-ho tot.

Segur que el sistema polític veneçolà és molt millorable, i que Maduro ha comés molts errors, però d'aquí a acceptar que altres estats puguin decidir qui ha de governar a Veneçuela hi va un tros.

Fora imperialistes de Veneçuela!!

#VenezuelaSeRespeta

dijous, 24 de gener de 2019

"Recordant el passat".

Carlton Alfred Smith, 1888, Recalling the Past.

Ja m'ho deia sempre la meva mare. Que aquest noi no li feia el pes. I mira que jo sempre havia fet cas a la mare, però en això mai li en vaig fer. I no serà perquè no hagués insistit la meva mare, perquè cada diumenge quan tornava a casa després de sortir a festejar amb ell em treia el tema. Que si aquest noi te n'amaga alguna. Que si no es aigua clara. Que he sentit alguns rumors que no el deixen en gaire bon lloc...

Per què no fem mai cas a les mares quan estem enamorades? Mira que n'he estat de tòtila! M'ha ben enganyat l'Andreu! I el pitjor de tot és que ja fa temps que em té enganyada, i jo confiant en ell com una bleda. Fins i tot m'ho havien comentat les amigues. La Joana i la Jordina m'havien fet arribar les seves sospites. Aquest paio te la fot Núria! Que l'han vist per alguns locals de Barcelona acompanyat de senyoretes. Com és que arriba tan tard a casa si a les set ja tanca el negoci? L'hauries de controlar més...

No en vull saber res més d'aquest desgraciat malparit. Com es pot ser tan fill de puta? Jo que li he donat tot i més, que mai li he fet ni un sol retret i m'he mossegat la llengua en tantes ocasions.. Quantes renúncies he hagut de fer per tenir-lo content i fer-lo feliç. Seré bleda. I tot això per què? Perquè ara m'assabenti que ell em feia el salt amb altres dones setmana sí setmana també. Però això no pot quedar així. Ara em coneixerà aquesta rata infecte. No em coneix prou el merda seca.


Aquesta és la meva humil aportació als Relats Conjunts del mes de gener.

dimecres, 23 de gener de 2019

El "temazo" del dimecres. Senyor Oca - "La Llavor".


Els Senyor Oca són una banda de hip hop barcelonina formada l'any 2012, amb tres àlbums a les seves esquenes. Al darrer, "Cant de Pagès" s'hi incloïa aquest tema amb ritme drum&bass, de la que van gravar aquest videoclip a la sala Razzmatazz de la capital.

Al llarg del 2018 s'han fet un fart de tocar en directe per diferents escenaris de Catalunya, com per exemple a la meva ciutat, en unes jornades antirepressives. Rap combatiu i amb molta crítica social. Qui deia que no es podia cantar bon rap en català? Qui deia que no hi havia prou interessats per crear una escena de rap en català?

dimarts, 22 de gener de 2019

Extrema(cara)dura.




Fa uns dies, els diputats del parlament extremeny, amb l'excepció dels representants de Podemos, van donar suport a la proposta del grup del PP que demanava l'aplicació de l'article 155 a Catalunya, a banda del control de TV3, la intervenció dels Mossos, i de l'ús del castellà com a llengua vehicular d'escolarització. Quasi res!

No sé què coi s'han pensat aquesta colla de paràsits mig analfabets... Té pebrots que els representants polítics d'una de les regions amb més atur, amb més funcionaris, amb els índexs de fracàs escolar més alts i amb els majors nivells d'analfabetisme, i d'altres rècords negatius, vulguin donar lliçons i s'atreveixin a demaniar la intervenció d'una altra autonomia. 

Potser que es preocupin una mica més d'ells mateixos a veure si aconsegueixen superar les seves grans mancances cronificades.

diumenge, 20 de gener de 2019

Ramon Font: “Cal una xarxa educativa pública i única”.



Les coses (educatives) clares i la xocolata espesa. Entrevista del diari El Punt-Avui al secretari general del sindicat majoritari de docents, l'Ustec, Ramon Font.
 

Font, professor de l’institut Bisbe Sivilla de Calella, és des del 2015 el portaveu d’Ustec-Stes, el sindicat més representatiu del món de la docència.

Quins són els principals eixos de l’acció d’Ustec-Stes?
Intentem combatre els problemes més grans que té el sistema educatiu català: l’infrafinançament, la segregació escolar i la falta de democràcia als centres. Sobre l’infrafinançament, ara tenim una oportunitat d’or amb la discussió de pressupostos a l’Estat i a Catalunya.
 
De quant hauria de ser el pressupost d’educació?
El pressupost d’aquest any, prorrogat, és de 4.963 milions d’euros executats. Perquè el sistema quedi a la mateixa capacitat de servei que tenia el 2010, caldrien 7.200 docents: estaríem parlant de 96 milions d’euros més per al 2019. L’infrafinançament és un problema molt preocupant. El finançament del sistema educatiu està a un terç del que hauria d’estar segons la llei d’educació de Catalunya [la LEC]. Hauria de ser el 6% del PIB i estem en el 2%.
 
I pel que fa a la segregació?
És un problema que uns centres recullin alumnat molt per sobre del que és la realitat sociocultural del barri i d’altres, molt per sota. La diferència entre la concertada i la pública al mateix barri és de vegades molt evident. S’anteposa la llibertat de les famílies per escollir centre al dret que tenen els nens a tenir una bona educació.
 
Què s’ha de fer per revertir-la?
Una xarxa pública i única. Vam tirar endavant una ILP que va rebre una esmena a la totalitat de Junts pel Sí i el PP el 2016 que deia que volíem una xarxa única que en 10 anys suprimís l’escola concertada, en el sentit que si algú vol anar a la privada que la pagui. Les polítiques públiques han de buscar solucions col·lectives i separar l’interès individual del col·lectiu, que és que els nens tinguin una educació en un pla d’igualtat.
 
Per què diuen que hi ha falta de democràcia als centres?
Amb la transició a la democràcia, es va passar de seleccionar el professorat a dit a uns claustres assemblearis que triaven la direcció. Ara la direcció s’escull per concurs, i en la comissió de la selecció la majoria més un és l’administració; per tant, l’administració selecciona la direcció. El decret de plantilles que desenvolupa també la LEC dona la capacitat potencial de triar fins al 50% del professorat a dit. Hi pot haver un potencial discriminador i implicacions pedagògiques. Si els nens veuen que un centre és participatiu, entendran que la societat ha de ser participativa i crítica.
 
Heu pres posició en contra de la LEC. Per què?
La LEC és la mare dels ous. Facilita molt el que ens està passant. El decret d’autonomia dels centres, combinat amb la segregació escolar, és una barreja explosiva. El decret de direccions afavoreix una estructura piramidal amb una direcció escollida per l’administració. El decret de plantilles planteja el problema de la selecció del professorat a dit amb l’entrevista com a mètode de selecció, i no hi ha res més subjectiu que això. I el decret d’avaluacions no arriba, però n’anem veient mostres.
 
Quina esperança teniu en la nova llei que planteja el PSOE?
El que hem sentit d’entrada està sonant bé, és una millora clara. En les direccions sembla que va per una altra via; sembla també que vol treure la recentralització del currículum de la Lomqe, i sembla clar que el plurilingüisme és competència de les comunitats autònomes.
 
Ensenyament va presentar recentment el seu pla lingüístic.
L’arriba a presentar el PP en ple 155 i es munta un merder de ca l’ample. Sí que és veritat que vol naturalitzar coses que s’estan fent, però no veiem el model de fer classe en anglès a Catalunya. L’escola ha de ser en català perquè és una oportunitat d’igualtat real per als nens.

dissabte, 19 de gener de 2019

500 Polònia!!!


Ahir, extraordinàriament, degut al partit de futbol del Barça el dijous, es va emetre el capítol 500 del programa de sàtira política Polònia. Té molt de mèrit, i més en els temps que corren de canvis de programació constants, que un programa aguanti a la graella tant de temps. Potser el fet que l'actualitat política a casa nostra sigui un tema tan sensible, afavoreix la fita. En tot cas s'ha de reconèixer als productors del programa (la productora Minoria Absoluta del Toni Soler) la seva capacitat de reciclatge i innovació; la capacitat de trobar actors que es reinventin i la dels guionistes per aconseguir fer humor de temes, en ocasions, dramàtics.

Per molts anys Polònia!

divendres, 18 de gener de 2019

Ignacio Calderón: "Com pot ser l’escola un lloc on es construeix democràcia i alhora es classifica la infància?"

El professor Ignacio Calderón.


Entrevista del Diari de l'Educació al professor de Teoria i Història de l'Educació de la Universitat de Màlaga, Ignacio Calderón. Molt crític amb el sistema i amb la fal·làcia que implica, avui dia, parlar d'escola inclusiva.

Ignacio Calderón Almendros, professor titular de la Universitat de Màlaga al departament de Teoria i Història de l’Educació, creu que a Espanya es practica la inclusió només de paraula. Ho diu la llei, es diu que s’exerceix, però no es fa. “Em dedico a investigar l’experiència escolar i educativa i m’interessen sobretot els processos d’inclusió”, respon quan se li pregunta qui és. Fa uns mesos va publicar Reconocer la diversidad. Textos breves e imágenes para transformar miradas (Editorial Octaedro), l’últim d’una sèrie de llibres sobre inclusió i escola que recull ja des del títol una expressió que utilitzarà sovint durant l’entrevista: “Canviar la mirada”; un exercici imprescindible, en la seva opinió, per canviar la manera com concebem l’escola i pensar els canvis que necessita per aconseguir la inclusió total.

Per fixar el marc: es practica l’educació inclusiva a Espanya?
Es practica de la mateixa manera que també està molt estès que la institució escolar és molt excloent. Es practica en determinats casos i no es practica en bona part de les institucions escolars. Estructuralment, l’escola espanyola no és inclusiva malgrat que ens omplim la boca de dir-ho.

I que hauria de ser-ho per llei.
Hauria de ser-ho per llei, però per llei també s’impedeix que ho sigui. La mateixa organització de l’escola impedeix que sigui inclusiva malgrat que per llei es digui que ha de ser-ho.

Pot elaborar això?
Em refereixo a moltes coses. Que l’escola sigui inclusiva està renyit amb el fet que existeixin modalitats d’escolarització excloents. ¿L’escola ha de ser inclusiva? ¿L’Estat espanyol ha signat la Convenció de l’ONU sobre els Drets de Persones amb Discapacitat? Sí, però existeixen modalitats d’escolarització excloents que ni tan sols es trien. L’escola inclusiva és una escola en la qual totes les persones estan juntes i s’eduquen juntes. En el moment que es fan escolaritzacions on això no passa, l’escola deixa de ser inclusiva. I això no és anecdòtic, forma part de l’ADN del nostre sistema escolar.

L’orientació escolar està organitzada entorn d’això, les avaluacions psicopedagògiques estan orientades entorn d’això, no d’una altra cosa. ¿L’escola és un espai en el qual construir justícia social? Tothom diria que sí, però alhora no. Una cosa és el que diem que és l’escola i una altra el que de fet és. I això té a veure amb com està constituïda i construïda l’escola. ¿Com pot ser l’escola un lloc on es construeix democràcia i alhora es classifica la infància? Això és parlar del sistema escolar en si. Cada vegada que qualifiquem, classifiquem la infància. Són funcions que se li estan encomanant a l’escola i que els professionals estem assumint quan formem part d’aquesta escola, encara que no totes les escoles ni professionals ho aborden igual. Jo li puc preguntar als meus alumnes per què serveix l’escola i un em dirà que per formar ciutadans, un altre que per formar treballadors, un altre que per classificar la infància. I totes les coses són reals i estan a l’escola, encara que no d’igual manera en totes.

Mala solució té això, si l’enemic és el mateix sistema.
El gran enemic realment és una forma d’organització, és una idea. Quin projecte estem fent? En part, l’escola és una gran classificadora social, però també podríem pensar per què l’escola ha d’assumir aquest rol. Quan poso un excel·lent estic dient que aquest nen o nena sobresurt de la resta. L’excel·lent només té sentit quan té algú sota. Hem assumit que l’escola és així, però, ha de ser així sempre? No necessàriament. Aquestes reflexions cal fer-les si creiem que l’escola ha de ser inclusiva.

I vostè és partidari que sigui 100% inclusiva?
Sí, per molts motius. Perquè és de justícia, però també perquè hi ha evidència que una escola inclusiva és molt més valuosa que una homogènia.

Més valuosa en quins termes?
Educatius, d’aprenentatge. Està contrastat que aprenem de la diferència. Només aprenem de la diferència. Pensar que l’escola és homogènia, que és el que ens ha organitzat el pensament quan pensem en l’escola, des del punt de vista educatiu no té tanta lògica com creiem. Una altra cosa és la complexitat que tingui pensar en com han de ser les escoles d’una altra manera. Però aquesta lògica de l’homogeneïtat és contrària al procés d’aprendre. S’aprèn del diferent.

En les últimes dècades, el canvi social s’ha accelerat molt. El canvi social afecta les escoles. Hem dit fa molt poc (en termes històrics) que l’escola és un espai per tot l’alumnat. Amb la llei general de 1970 comença a pensar-se que l’escola ha de ser per tota la ciutadania. I hi hem ficat tot l’alumnat. Però, què ha canviat dins de l’estructura de l’escola? Un professor del meu departament ja mort, José Manuel Esteve, explicava que al professor li han canviat l’escenari a la meitat de la funció. Això ha passat. Ara cal pensar què fem dins de les escoles. Si ha canviat l’alumnat, això obliga al fet que canviem el que fem dins. La meva mare i el meu pare no van poder estar a les escoles. Aquesta població de la qual formaven part estava fora de les escoles. Quan hi entren, hi ha alguna cosa a canviar? No hi tenia lloc el pobre, l’immigrant, la dona. Quan diem que han d’estar, perquè és el seu dret, què canviem dins perquè s’exerceixi aquest dret? Perquè una cosa és estar, que és important, però ara la gent deu poder participar, progressar. Aquí està el debat: com fem perquè aquest alumnat estigui, que no tot està, i que també pugui aprendre i progressar dins de les escoles. Caldrà preguntar-se, per exemple, ¿si una persona va en cadira de rodes i ara té dret a estar a l’escola, està condemnada a suspendre Educació Física perquè no pot córrer? Caldrà repensar-ho. ¿I si aquest mateix exemple ara el portem a l’aprenentatge de matemàtiques o al llenguatge? Per fer efectiu aquest dret que té tota persona necessitem que alguna cosa o bona part del que passa dins es transformi perquè aquesta persona pugui veure el seu dret a estar, però també a aprendre, participar i progressar allà, i que es reconegui tot això.

No és que siguin molt habituals, però s’han donat casos de famílies que han rebutjat que els seus fills comparteixin classe amb nens amb autisme o similars. Creu que la societat està preparada per la inclusió total?
Com es prepara això? Com es prepara un per a la interculturalitat si no és a través de la interculturalitat? Com es pot respectar a una persona si no crec que és una persona (i això passa)? Això només es pot transformar a través del coneixement. Jo crec que no és una persona a través d’un prejudici. I el prejudici sol es combat amb coneixement. És a través de la formació que podem aprendre a veure les persones (i a nosaltres mateixos). Em parla de casos en els quals malgrat que es produeix la trobada, no està havent-hi realment contacte amb l’altra persona. La tasca dels educadors aquí ha de ser afavorir aquesta trobada. Però continuem donant més valor a altres coses i les posem per davant d’aquestes. Per exemple, el bilingüisme és un projecte que s’està impulsant amb molta força i que s’està posant per sobre d’un dret humà fonamental, que és el dret a l’educació. Em refereixo al projecte bilingüe com s’està entenent ara, que no necessàriament hauria de ser així. A què estem donant prioritats a l’escola? Quin ha de ser el projecte? En els casos esmentats tenim un projecte genuïnament educatiu, que és contribuir al fet que això transcendeixi. Però si com a professionals nosaltres ens veiem obligats a bolcar els nostres esforços en altres qüestions, probablement els projectes genuïnament educatius no es poden dur a terme.

La inclusió s’arregla només amb recursos?
No tot són recursos, però es necessiten recursos. Vinc d’una reunió en la qual hem analitzat discursos pro inclusió. I vénen a dir que es tracta, sobretot, d’un canvi de voluntat. I aquest té a veure amb un canvi conceptual, un canvi de mirada. I aquest canvi de mirada no és qüestió de recursos. Ara bé, els recursos poden afavorir que es produeixin canvis de mirades. Per exemple, fer formació i acompanyament del professorat.

Vostè és professor a la universitat. Els futurs mestres reben la suficient formació sobre inclusió com per practicar-la adequadament?
Millor que fa uns anys, però insuficient. Des de fa un parell d’anys estic fent classe en el màster de Secundària. Jo percebo cada dia un gran avenç a Màlaga, i el professorat el fa veure. Però mai és suficient. En els plans d’estudi de la formació de mestres existeixen grans problemes. El primer és que els mateixos professors universitaris hem construït els nostres discursos segons el model mèdic de la discapacitat. A Màlaga la inclusiva és una menció, no és per tot l’alumnat. Si estem pensant que l’escola ha de ser inclusiva, necessàriament tot l’alumnat ha de ser format des d’aquesta perspectiva inclusiva. Hem d’arribar a pensar cada matèria des del punt de vista de l’educació inclusiva. Ara són diverses assignatures que es poden triar. No vol dir que no hi hagi formació per a tots, però la mateixa idea de pensar en una menció en educació inclusiva és problemàtica. Es tracta de formar tot el professorat perquè cap professor pugui pensar: “Aquest alumnat no és el meu alumnat”. Això ara passa. Passa en el professorat en formació inicial, però també a les escoles quan es deriven altres modalitats d’escolarització. I això no hauria de passar. És com fer-se bomber, però només d’incendis petits. O ets metge de dolors lleus. No es tria. Com a professor no tries quin alumnat vols.

Hi ha famílies que trien la no inclusió per als seus fills, que prefereixen un centre especialitzat. Com s’aborda això? Han de ser obligades contra la seva voluntat a escolaritzar al seu fill en un centre ordinari?
Aquestes famílies fan això després d’una experiència. I aquesta experiència és d’exclusió perquè han viscut que els seus fills no són suficientment o mínimament atesos en els centres ordinaris. És un problema innegable i, si això passa, com no han de pensar així. El problema és que cal fer l’escola ordinària per tot l’alumnat. Ara mateix l’escola ordinària no és inclusiva, i pensar que la mera presència de tot l’alumnat converteix l’escola en inclusiva és una fal·làcia. L’escola ha de ser un lloc en el qual la gent pugui aprendre, progressar i participar. Si no, no és inclusiva, encara que hi estigui tot l’alumnat. Per exemple, les xifres de fracàs de l’alumnat gitano. L’alumnat hi és, però l’escola no està sent inclusiva, és racista. I direm que és culpa del nen o de la nena, que no atén. Això és la punta de l’iceberg. Què passa perquè s’acumuli el fracàs escolar en una determinada població? Alguna cosa està passant. No és responsabilitat única de l’escola, esclar, però en el fracàs escolar alguna cosa tindrà a veure l’escola.

Suposo, a més, que això crearà una experiència que es va traslladant de pares a fills. “Si l’escola maltracta al meu fill, no el porto”. I així successivament.
Si tens l’experiència que el teu fill ho ha passat fatal a l’escola ordinària perquè ha estat desatès, com has de voler que hi vagi? Quan parlem d’escola ordinària parlem d’això, d’una transformació profunda de l’escola.

Està en contra de les adaptacions curriculars. Pot explicar per què?
D’alguna manera no deixen de ser un legitimador que tot continuï igual. El que fan és que no canviï el currículum, l’organització, les metodologies. Només canvia el que se li ofereix a aquest nen concret. Quan parlem d’escola inclusiva parlem de la transformació d’aquestes formes d’organització, d’aquestes metodologies, del que és comuna. Convertir-ho en una cosa individual, que és com s’entenen majoritàriament les adaptacions, d’alguna manera retorna el problema al terreny personal: el problema és del nen. Però aquí parlem d’un procés social, de democratitzar l’escola, que fins fa res era d’uns pocs. Tenim l’obligació legal, però també moral, de transformar el que és comú, que és el que queda ignorat quan fem les adaptacions, perquè queda de nou aquest currículum homogeni d’això que hem dit “normalitat” i queda com no normal o incorrecte això d’altres nois que històricament no han estat a les escoles.

Per on començaria aquesta transformació de l’escola de la qual parla? Sembla difícil quan, segons alguns estudis, un percentatge important dels professors considera que l’escola no ha de ser inclusiva i que certs nens estan millor a centres especialitzats. Cal canviar aquesta mentalitat en primer lloc?
Respecte al canvi de mentalitat: vam fer no fa gaire una recerca amb un grup de cent persones per pensar en l’escola inclusiva. Hi havia molts familiars de persones amb discapacitat. Una de les coses més impressionants és que per entendre’s entre elles no van haver de parlar de les discapacitats dels seus fills. A les escoles fem justament el contrari. Quina diferència hi ha? Aquests familiars han assumit quelcom que és molt necessari i valuós: no qüestionar el dret de la persona a estar a l’escola. Si això es fa, caldrà repensar la resta de coses.

Pel que fa a transformar l’escola, és sistèmic. És igual per on comencis. Pot ser el projecte educatiu del centre, de l’orientació, la metodologia, les activitats, els materials. Qualsevol de les potes val per tornar a pensar el sistema. No es pot pensar en una única cosa que calgui canviar. Fa falta sobretot canviar els processos, no tant de formació vertical del professorat, sinó més aviat parlar de temps perquè el professorat pugui tornar a mirar el seu centre, a pensar-lo i veure com fer-ho més participatiu i democràtic. Al final, el projecte de fer escoles inclusives és fer de l’escola una eina de participació democràtica. Els professionals necessiten espais en els quals puguin aprendre de les famílies, que uns aprenguem d’uns altres i que entre tots puguem portar a bon port aquests processos ambiciosos. Això no passa perquè ho mouen les famílies o els professionals d’un centre. Es fa perquè entre tots comencem a construir una cosa nova, a escoltar-nos i a escoltar a l’alumnat. A l’alumnat, a les famílies, sobretot a aquestes que diem que estan totalment desorientades. Aquestes famílies tenen coses a dir-nos sobre l’escola que desitgem i necessitem també.

Escoltem massa la gent a la qual li ha anat tot molt bé i per tant potser no té una opinió tan informada respecte a què falla a l’escola?
Jo vaig aprendre un munt quan vaig veure que el mateix professorat que havia estat fenomenal per mi no ho va ser per al meu germà.

dijous, 17 de gener de 2019

La guerra bruta contra Catalunya s'embruta encara més.

VInyeta de Ferreres al diari Ara.
  
Durant el dia d'ahir, policies espanyols amb la cara tapada, es van dedicar a segrestar a activistes independentistes i, fins i tot, a un parell d'alcaldes (Ignasi Sabater de Verges i Dani Cornellà de Celrà), ambdós, oh casualitat, de la CUP, sense cap ordre de detenció ni avis previ. En un nou intent barroer de posar la por al cos entre les files independentistes, saltant-se tota legalitat o protocol en aquest tipus de detencions. Suposadament, tots els detinguts (una setzena, tots a de la província de Girona), estaven implicats en el tall de les vies del tren d'alta velocitat a Girona el passat 21 de desembre.

És evident que aquest estat feixista farà tot el que calgui, dins o fora de la legalitat, per acabar amb els anhels de llibertat dels catalans. Ja ho van fer amb els bascos, tot i que allà tenien l'excusa de la violència d'ETA. A Catalunya no hi ha violència, però tant els fa. Si cal se la inventaran o la crearan ells mateixos. Així que aneu alerta quan aneu pel carrer si us apareixen uns paios amb la cara tapada i us volen ficar a dins d'un cotxe. Qualsevol dia us pot passar. Ja s'ha obert la veda de la impunitat de l'estat feixista espanyol.

dimecres, 16 de gener de 2019

El "temazo" del dimecres. Mal-humorats - "Pas en fals".


Els Mal-humorats és una jove banda de punk-rock terrassenca formada l'any 2017. Del mateix any és aquest tema fet videoclip. L'any passat van publicar el seu primer àlbum sota el títol "Herència ofegada". Curiosament, un dels integrants de la banda és fill d'un altre músic d'una banda terrassenca molt popular, ja inactiva, els "Código Neurótico".

A la Terrassa dels anys 80 i 90, hi havia un bon grapat de bandes d'estil punk, rock, heavy, i similars. Des de finals dels 90 fins a dia d'avui, les músiques festives, de fusió d'estils com el folc, l'ska, o els ritmes llatins, i també el hip hop, han tingut força representants.

M'agrada que a Terrassa es faci música de tota mena, i que sigui cantada en la nostra llengua.

dimarts, 15 de gener de 2019

"Sobreviviendo a Escobar".



A les darreres vacances d'estiu a Colòmbia em vaig interessar força per la història dramàtica del negoci del narcotràfic, i dels anys duríssim de guerres salvatges entre càrtels de la droga, paramilitars, guerrilles, exèrcit i policia. Em vaig comprar un parell de llibres allà, i un era aquest "Sobreviviendo a Pablo Escobar", escrit pel principal sicari del cap de caps del càrtel de Medellín, John Jairo Velásquez "Popeye". Està basat en la seva experiència a les presons de Colòmbia després de la seva entrega voluntària a les autoritats. 23 anys de presó en diferents condicions i sempre rodejat d'altres assassins, amics o enemics.

Ara fa uns dies que vaig acabar el llibre i navegant per internet vaig descobrir que hi havia una sèrie televisiva colombiana basada en els fets que explica el llibre. El meu primer pensament al saber que la producció era colombiana va ser que no devia ser de gran qualitat, ja que encara tinc a la memòria els culebrots sud-americans que passaven en alguns canals espanyols en horari de sobretaula... Tanmateix, havent vist dos episodis, puc dir que m'he enganxat a la sèrie i ja tinc ganes de veure'n més. Realment, els colombians són els que millor poden plasmar a la petita pantalla les barbaritats que narcotraficants, parmilitars, policies corruptes i demés van dur a terme en aquells anys, i que malauradament, encara avui passen.

dilluns, 14 de gener de 2019

I més, i més, i més... (Messi, 400 gols a la lliga!)

L'astre argentí, ahir celebrant la xifra rodona de 400 gols a la lliga espanyola.























Ahir vaig tenir l'immens goig de poder presenciar un fet històric al Camp Nou. El millor jugador de la història, Leo Messi, va marcar el seu gol número 400 a la lliga espanyola, en el partit que va enfrontar el Barça amb l'Eibar (3-0). Va ser a la segona part, al minut 53 de partit, quan Leo va rebre una assistència de Luís Suárez i va penetrar dins de l'àrea rival per batre el porter Riesgo amb la seva cama (més) bona.

Messi va iniciar el seu inabastable compte golejador l'any 2005, en un partit contra l'Albacete, i porta una mitjana de 0'95 gols per partit (400 gols en 435 partits). Brutal. Als seus 31 anys ha aconseguit superar amb escreix els millors registres dels màxims golejadors històrics de la lliga espanyola. El segueixen de ben llunys Cristiano Ronaldo (311), Zarra (252), Hugo Sánchez (234), Raúl (228), Di Estéfano (227), César (220), o Quini (219).

Únic. Irrepetible. Inigualable. Insuperable.

dissabte, 12 de gener de 2019

Un món de bojos.



Aquesta setmana he vist, llegit o escoltat per diversos mitjans de comunicació notícies esgarrifoses com ara la d'una filla de 17 anys que ha assassinat la seva mare a ganivetades, o un pare de 21 anys que ha apallissat el seu fill nadó de dos mesos que ara es troba a l'UCI entre la vida i la mort. Per no comentar els, amargament habituals, assassinats de dones a mans de les seves exparelles. O els bojos que maten al veí que els retreu les seves actituds incíviques o delictives fins i tot... Vaja, un món de bojos en què ens ha tocat (sobre)viure. Com es pot transformar l'ésser humà en un animal malvat i tan carregat d'odi i violència? Que ha fallat en la seva educació? És possible exterminar el mal de la faç de la terra o ens hem de conformar a patir aquesta xacra tot sovint?

dijous, 10 de gener de 2019

Records d'un rescat.


Avui he vist publicat aquest vídeo a les xarxes, d'un rescat d'alta muntanya en helicòpter als Alps francesos crec. Les imatges són molt espectaculars i impactants. La perícia del pilot de la nau és admirable. M'ha fet recordar el dia que un helicòpter dels bombers francesos va venir a rescatar-me a mi i a tres amics a un barranc del sud de França. Vam cometre un error de principiants (tot i que un dels companys ja havia fet el mateix recorregut amb els seus companys d'un mòdul d'esports d'aventura), al voler fer el barranc amb una corda d'escalada en comptes d'una corda de riu. I en un dels trams, vam baixar relliscant per la roca com si d'un tobogan es tractés. Quan el darrer s'havia de llençar, ens va deixar anar la corda que duia a sobre llençant-la cap al gorg on ens trobàvem. La corda va començar a enfonsar-se i no vam ser a temps de pescar-la abans que s'enfonsés del tot en la foscor de la profunditat. Afortunadament, dúiem a sobre un pot tancat hermèticament on hi teníem algun mòbil, i des d'un d'aquest, i enfilats per les parets que envoltaven el grog vam poder trucar al meu germà perquè es poses en contacte amb els bombers de Catalunya, i aquests amb els francesos, amb les indicacions exactes d'on ens trobàvem atrapats (no podíem avançar ni anar endarrere perquè teníem altes parets tant a una banda com a l'altra). Finalment, després d'esperar aproximadament una hora i mitja, vam començar a sentir el soroll d'un helicòpter, i vam veure com s'anava apropant i anava baixant cap a on érem, tot i que va quedar suspès a uns quinze metres d'on érem perquè no tenia espai on aterrar. Va baixar un bomber amb el cable i ens va anar lligant un a un i pujant-nos a l'helicòpter. Jo, que vaig ser el primer a pujar vaig poder comprovar les maniobres del pilot, i em vaig fixar molt en com de prop érem de les parets del barranc. Afortunadament, el pilot també devia ser un gran expert, i va fer un rescat sense entrebancs. D¡altra manera, ara no estaria explicant aquesta emocionant anècdota.

dimecres, 9 de gener de 2019

El "temazo" del dimecres. Skaparàpid - "El ball de la gent rara".


Els valencians Skaparàpid van aturar la seva activitat cap allà l'any 2007. Fa uns anys es van tornar a ajuntar per una mini gira per terres mexicanes, i el passat dissabte 5 de gener, vigília de reis, van tornar a la capital catalana per recordar vells temps a la sala Apolo. A finals dels 90 i principis del segle 21 van tocar en un bon grapat d'escenaris de Catalunya. Segons em van comentar ells mateixos, a Terrassa van ser-hi com a mínim en tres ocasions que ells recordessin (per als Minyons, per a un centre social okupat, i en una Festa Major).

Vaig tornar a reviure bons moments del passat a l'Apolo, i vaig recordar cançons que començaven a perdre's en la meva memòria. Un bon grapat de temazos per cantar i ballar amb el puny alçat.

El tema de "El ball de la gent rara" el van incloure a l'àlbum "Ací Estem" publicat l'any 2003.

Gràcies Xoni i Migue per la vostra amistat. Fins la propera.

dimarts, 8 de gener de 2019

L'activitat física al segle 21.























Quan jo era petit, hi havia diverses possibilitats de fer pràctica esportiva, ja fos en gimnasos, clubs varis o entitats esportives, o bé a l'aire lliure. Als gimnasos, bàsicament s'hi podia fer o bé gimnàstica sueca, o bé gimnàstica esportiva, o fins i tot peses. Anys més tard va aparèixer una nova disciplina que combinava la gimnàstica sueca amb la música i el ball que van anomenar "aeròbic". Encara recordo les sessions televisives de l'Eva Nasarre a TVE...

Al segle 21 però quan hom vol començar a posar-se en forma, o vol tornar a fer pràctica esportiva després d'un temps d'inactivitat, necessita fer una formació prèvia per conèixer totes les disciplines que han anat sorgint en els darrers anys. A un menor de trenta anys no li parlis d'aeròbic o gimnàstica sueca, perquè molt probablement no sabrà de què li parles.

Ara un bon gimnàs o un club modern ha d'oferir body pump, zumba, spinning, crossfit, ballet fit, aquagym, bungee workout, ioga aeri, body combat, capoeira, striding, cycling, urban ioga, aquaròbic, pilates, dinamic board, ioga dinàmic, hatcha ioga, cross syngy, body balance, sh'bam, jiu jitsu...

Vaja, que em sembla que necessitaré alguna vida més per poder practicar totes aquestes disciplines amb una mica de rigor i progressió. Mentrestant continuaré amb les meves sessions de piscina i anant amb la bicicleta i a caminar per la muntanya de tant en tant.

dilluns, 7 de gener de 2019

Un inici d'any rodó.























Demà toca tornar a la feina. Les vacances d'hivern sempre se'm fan curtes, però especialment aquest any que he anat de viatge a l'Iran. (segur que algun/a pensarà que tinc molta barra de queixar-me, però és que jo sóc una persona "inconformista", haha). En tot cas, faig una valoració molt positiva d'aquests dies festius, i no només pel viatge, sinó també per la resta de dies que he pogut gaudir de la família, els amics, i de grans, grandíssims àpats.

Des que vaig arribar del viatge tampoc és que hagi parat gaire. Potser avui ha estat el dia més relaxat i d'inactivitat, però tant dissabte com diumenge no he deixat de fer coses. El dissabte vaig anar de concert a la sala Apolo de Barcelona, al concert d'uns històrics de l'ska valencià que s'han tornat a ajuntar després d'un bon grapat d'anys d'inactivitat i que a finals dels 90's i principis del segle 21 van prodigar-se per Catalunya. L'any 2000 els vam contractar per un festival musical dels Minyons al pavelló de l'Sferic, juntament amb els Cheb Balowsky i els Joxe Ripiau, i molta gent encara se'n recorda d'aquella gran nit. A partir d'aquí van sorgir llaços d'amistat amb alguns membres de la banda, i el dissabte vaig poder retrobar-me amb alguns d'ells. I també em va servir per recordar velles cançons que tant havia ballat i cantat anys enrere.

El diumenge, dia de reis, vaig anar com cada any a casa dels pares, amb els germans i els nebots. Aquests dies tan especials la meva mare es llueix amb el menjar, i tots gaudim a taula amb les exquisiteses del pica-pica, el rap i les gambes, i com no, el tortell de reis. A banda que sempre ens trobem un menjador ple de regals per a tothom que obrim tots alhora. A mi enguany m'han regalat teatre, una experiència d'aquelles encapsulada, i vi. 

I per si hi havia poca alegria i felicitat, va acabar la jornada de la millor manera. Amb victòria del Barça i derrota del R. Madrid. Què més es pot demanar? Unes vacances rodones que acaben de manera rodona.

diumenge, 6 de gener de 2019

Ja venen els reis...

Vinyeta del ninotàire Ferreres per al diari Ara d'avui dia de reis.



















Els tres reis "màgics". (aconsegueixen entrar el seu discurs feixista, xenòfob, racista i anticatalà a les vostres cases).

divendres, 4 de gener de 2019

L'Iran - Teheran (dia 9).

Minarets de la mesquita Shahid Motahhari, al carrer Mostafa Khomeyni, propera al hostel on m'allotjo.

Avui ha estat el darrer dia de voltar per Teheran, ja que la propera matinada, a les 5:00 agafo el vol de tornada. Avui he tingut un amfitrió de luxe per voltar per la ciutat, el Naser, que m'ha acompanyat en el seu cotxe al llarg del dia. Ens hem trobat a les 10 del matí a la xixeria on ens vam conèixer i hem anat directes cap al nord de la ciutat, al poble de Darband, on hi ha muntanyes i molts teheranians aprofiten el divendres festiu per anar a passejar. Hi ha uns telecadires que et pugen a una bona alçada i les vistes, de la serralada d'Elburz, amb la neu hivernal, són magnífiques. I l'aire més net que a la poluta ciutat.

Després de fer una volta per la zona hem parat a un lloc a fer un te i una xixa amb unes vistes espectaculars. Asseguts al terra sobre una catifa persa, descalços i amb els peus escalfadets a sota la tauleta central, hem tingut una horeta de pausa i conversa.

Després de l'excursió hem tornat al centre de Teheran a dinar. M'ha portat a un lloc que coneixia que feien bona carn a la brasa, i que per la quantitat de gent que hi havia a la cua, devia ser un bon lloc. He fet carn de xai amb l'acompanyament habitual de l'arròs, i aquest cop amb una terrina de iogurt amb un puntet d'all (tipus allioli) per sucar-hi el pa, i un platet d'un guisat de mongeta negra petitona amb verdures i una salsa espesa i fosca molt bona.

La següent aturada ha estat en una cafeteria molt bonica on hem passat una bona estona fent un bon cafè amb llet, i una partida d'un joc de taula molt popular a l'Iran, el Backgammon, que he après a marxes forçades, i en acabat una d'escacs, que cal dir, he guanyat clarament.

La següent parada (el Naser ja anava amb el "mono") ha estat en una xixeria propera d'un aspecte més refinat que la què ens vam conèixer a prop del meu hostel. Les xixes eren bastant més maques, i el tipus de clientela es veia més selecte. De fet, el preu de la xixa devia ser el triple, o més que el que havia pagat a l'altre. Entre una cosa i l'altre he acabat tastant diferents sabors de xixa. És una mena de pasta que barregen amb el tabac i li dóna el sabor (coco, poma, taronja, xiclet de menta, fruites variades...).

Després el Naser m'ha acompanyat fins al carrer de les botigues d'esport (aquí els gremis van per carrers) per comprar-me una samarreta de la selecció de l'Iran. Per 800.000 rials (uns 7 euros) he trobat una falsificació prou digna que m'ha convençut.

I d'aquí cap al hostel novament perquè el Naser havia quedat per sopar amb la filla i hem quedat de retrobar-nos cap al vespre a la xixeria "de sempre"... I només em quedarà que tornar al hostel a recollir la bossa, demanar un taxi i fer via cap a l'aeroport internacional Imam Khomeini per tornar a casa i celebrar els reis entre els meus. Ja oloro el pernil salat i el vi negre que em fotré.







Telecadires dels anys 70... per sort el cablejat és suís i bastant nou...

Diferents fruites confitades.

La torre Milad amb un restaurant circular a la part superior, amb les muntanyes nevades de fons.

El teatre nacional, inaugurat pel derrocat Sha.

dijous, 3 de gener de 2019

L'Iran - Shiraz - Teheran (dia 8).






























Potser alguns, sobretot els que entreu amb assiduitat al bloc, us haureu preguntat com era que trigava tant a penjar entrades, més quan no acostuma a estar ni tres dies sense publicar. Resulta que a les autoritats de l'Iran no els agraden segons quines webs, i directament, les bloquen. Es primers dies a Teheran no vaig tenir problemes perquè suposo que els nois del hostel saben la manera per evitar aquests bloqueigs i tenen la wifi preparada per poder accedir a les aplicacions de google, que és on m'he trobat el problema posteriorment als llocs que he anat visitant. Avui, tornat a Teheran, al mateix hostel (7Hostels), he recuperat l'accés al bloc i he introduït tots els dies que no havia pogut entrar. Ho tenia tot apuntat a través del correu electrònic i les fotos triades i a punt per adjuntar. És per això que de cop i volta han aparegut els darrers sis dies de cop. Com a recomanació, si mai voleu viatjar a l'Iran i fer servir aplicacions de google, feu els processos necessaris a casa abans de sortir.

Avui, he fet poc el guiri, ja que he viatjat de Shiraz cap a Teheran de tornada, i a Teheran feia un dia plujós i fred i no he sortit a voltar. Tanmateix, m'han passat coses interessants... Us deixo un recull de fotos de diferents dies amb coses del país.

Pel matí, he esmorzat a l'hotel i he demanat un taxi perquè em portes, primerament, a l'estació d'autobusos on havia d'anar a recollir el llibre oblidat al bus d'Isfahan a Yazd. EL taxista que em va recollir a l'estació de Yadz i que l'endemà em va portar d'excursió, l'Amir, va fer les gestions amb la companyia de busos on m'havia deixat el llibre. Aquests el van trobar i el van portar de tornada a Yazd. Co que jo ja havia marxat cap a Shiraz, l'Amir el va recollir i el va deixar al conductor d'una altra companyia que feia la ruta Yazd - Shiraz. I aquest matí, no sense dificultats de comprensió amb els nois que t'intenten col·locar a la seva companyia per anar a alguna destinació, ha aconseguit fer-me entendre perquè m'acompanyessin fins a l'oficina de la companyia on, efectivament, tenien el meu llibre de Colòmbia. 

Feliç com un gínjol he tornat cap a on era el taxista esperant-me per portar-me cap a l'aeroport de Shiraz. Allà, he agafat un vol de la companyia Mahan que m'ha deixat en un dels aeroports domèstics de Teheran cap a les 13 del migdia. Feia un dia de pluja i fred, i he preferit agafar un taxi en comptes del metro. Error. A Teheran el transit és tan dens, lent i caòtic que ens ha portat més d'una hora per arribar al hostel. A més, hem hagut de fer uns ziga-zagues importants per arribar al lloc, i li havia d'indicar jo el camí al taxista! I, per cert, que aquí els agrada molt posar la calefacció a tot drap, i he hagut de quedar-me en mànigues de samarreta. Li he dit al taxista que al cotxe hi feia molta calor, i m'ha respost que era perquè a fora hi feia molt fred...

No he tornat a sortir del hostel fins l'hora de sopar, que ha estat d'hora (cap allà les 18:15. I ben sopat m'he tornat a deixar caure a la teteria o xixeria (catximba) a veure el meu amic Naser i els altres. Avui, hi he estat una bona estona, i el Naser m'ha convidat a acompanyar-lo al seu cotxe per poder beure un got de vi, acompanyat d'unes xocolatines. Aquí s'ha de fer així, de forma clandestina, ja que no és legal. El Naser m'explica moltes coses. Bé, de fet, em respon a moltes preguntes, tot i que ells també me'n fan, sempre amb la traducció del Naser. Hem quedat per demà per anar d'excursió per la ciutat. 

Mural amb alguns màrtirs de la guerra Irak-Iran (1980-88) a la ciutat de Shiraz.

La moda que ve de l'Iran.


Mural sobre rajoles de ceràmica a la ciutat de Yazd.

La clientela de la xixeria.


Interior d'una autobús VIP. Amb tres euros fas un viatge de 6 hores.

Mural per a dos màrtirs de guerra a Yazd.

Un plat típic iranià: arròs i unes tires de carn a la brasa (pollastre i xai).

Interior del hostel on vaig fer nit a Yazd. Luxe a preus econòmics.

dimecres, 2 de gener de 2019

L'Iran - Shiraz (dia 7).

Visió matinal de l'interior de la mesquita Nasir ol Molk.

Aquest matí a l'hotel m'he trobat el millor esmorzar des que estic a l'Iran. Es nota que l'hotel és de més categoria que un dels habituals hostels per on em moc. He pogut menjar uns remenats d'ou amb espinacs i amb una mena de samfaina, i unes patates amb ceba estofades. Tot acompanyat del pa tradicional (una mena de crep amb foradets que es serveix tou). Per cert, que avui a l'esmorzar m'he trobat el segon grup de catalans des que vaig arribar a l'Iran. Un matrimoni amb la filla, de Vilanova. M'han comentat que avien trobat a un parella de Terrassa a Shiraz mateix, però ves a saber... Terrassa és molt gran.

Ben esmorzat ja m'esperava el taxista d'ahir al vespre que m'havia venut la visita a Persèpolis, que està a més de 60 km. de Shiraz. Abans d'anar fins allà ens hem passat per la mesquita de Nasir Ol-Molk què té uns finestrals amb vitralls de colors a un dels laterals de la nau que amb els primers raigs de sol del dia donen uns colors a l'interior molt bonics. Per cert, que tot el què he visitat avui on feien pagar valia el mateix, és a dir, 200.000 rials (1'6 euros).

Tot seguit hem fet el viatge fins a Persèpolis. Ha estat ràpid ja que a les carreteres no hi ha molt trànsit i són bastant rectes. Un cop allà he anat pel meu compte a visitar el complex on resten una part dels antics palaus de l'imperi acadèmina sota les ordres de Dario al segle X a.C. En la seva construcció hi van participar artistes de diferents indrets, fins i tot allunyat als límits de l'imperi persa. Malauradament, avui hi havia força boira a la zona i les fotos no han quedat tan boniques i nítides com m'hauria agradat, però el cert és que trobar-te en un indret amb tants anys d'història al darrera impressiona. A banda de les monumentals construccions que encara reste, obvi.

La següent parada amb l'Ata, el taxista, ha estat el complexe funerari de Naghshe Rostam. Hi ha quatre monuments funeraris picats a les parets d'una muntanya d'unes dimensions que impressionen. EM pregunto com se les van arreglar per arribar tan amunt per picar la pedra. Quina mena de bastides farien servir... Per cert, que si a Persèpolis, tot i ser un lloc Patrimoni Material de la Humanitat, hi havia com a molt cent turistes, a la següent parada no crec que hagin arribat més de vint en el temps que jo hi he estat. Quin plaer fer el guiri sense a penes guiris que molestin.
 
L'Ata m'ha anat explicant moltes coses al llarg del viatge i m'ha donat moltes respostes a les meves múltiples preguntes. He sabut, per exemple, que ell no havia fet el servei militar (obligatori per als homes durant dos anys) perquè s'havia lliurat gràcies a que el seu pare havia participat com a soldat a la guerra Iran-Irak durant 64 mesos!! Sí sí, 64 mesos. I va ser ferit per bomba i va passar 7 mesos d'hospital. Cada 30 mesos de servei a la guerra els fills tenien dret a no fer el servei militar.

Hem tornat cap a Shriraz i l'Ata ja m'ha deixat. Aleshores he continuat les visites a la ciutat: a la mesquita principal on m'han caigut els collons a terra de l'espectacle que he vist. M'han fet entrar com a turista i m'han fet posar en una cua d'entrada on hi havia una família d'holandesos. No sabíem ben bé perquè ens feien esperar, i m'han dit que havien anat a buscar a uns guies. Quan ens ha dit que ja podíem passar jo he fet la meva i he anat tirant cap a la banda que m'ha semblat, sense que ningú em comentés res. Més tard m'he tornat a trobar al pare holandès i m'ha fet veure que jo m'havia "escapat" i que havia fet bé, ja que a ells i a altres guiris els feien anar on els guies deien i no tenien opció d'escapar; la ciutadella o fortí; i el gran Bazar de Shiraz. I abans de tornar a l'hotel encara he tingut temps d'entrar novament a la mesquita quan començaven la cerimònia per seguir-la una estona, i a sopar una mica abans de tornar definitivament a l'hotel.

Entrada a Persèpolis.

Gravats a les parets d'un antic pavelló persa de Persèpolis.

Algunes dels centenars de columnes a Persèpolis resten en peu.


Complex funerari de Nahshe Rostam a pocs quilòmetres de Persèpolis. Hi ha les tombes de 4 reis amènides.

Meravellosa la mesquita d'Imamzadeh.

Mesquita d'Imamzadeh.

Mesquita d'Imamzadeh.

Mesquita d'Imamzadeh.


Una de les torres a la ciutadella de Karim Khan.

Zona dels banys a l'interior de la ciutadella.


L'hora de la pregària a la mesquita d'Emamzadeh.