"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 30 de juny de 2014

Competir vs cooperar.

4d9f al Camp d'en Grassot.

Ahir al Camp d'en Grassot, al barri de Gràcia de Barcelona, els Minyons vam assolir una gesta històrica al realitzar la "tripleta màgica" més matinera de la nostra història. Sense gairebé despentinar-nos, i amb un bon grapat de noves incorporacions i canvis en algunes estructures, vam completar el 4d9f (11 mesos després del darrer descarregat, a Les Santes de Mataró), el 3d9f, el 5d8 i el pd6. Pim-pam-pum! A més, es tracta del sisè 4d9f que descarreguem abans de la nostra festa major en tota la nostra història. El darrer data del 19 de juny de l'any 2005, a la Plaça de Sant Jaume, amb motiu de l'aniversari dels Castellers de Barcelona. 

Un dels aspectes més destacables de la jornada d'ahir, va ser la cooperació entre totes les colles a les pinyes, fet cabdal a l'hora d'entendre per què vam poder fer el 4d9f ahir i no pas el diumenge anterior a Cornellà. Tant els companys de la colla gracienca, com els Saballuts, van participar en bon nombre a les nostres pinyes, al igual que molts minyons a les d'aquestes colles (personalment, em sobren, i molt, els comentaris d'alguns tècnics quan conviden a fer pinya a les altres colles amb l'argument que ells ens han ajudat, o perquè els necessitarem). Crec que aquesta és, al meu entendre, una de les essències o valors dels castells, i lamento profundament el fet que hi hagi colles, o millor dit, gent a les colles, que prefereixen no fer pinya a altres per evitar que els puguin "guanyar".

És per aquest motiu que trobo lamentable l'actitud dels companys de la Colla Jove de Tarragona boicotejant un possible intent de 4d9f a Cornellà, per no ser "derrotada". I més lamentable si cap tenint en compte que després van venir a demanar ajuda a la nostra colla pel seu 3d9f. O ens ajudem tots i sempre (que crec que és el que toca per raons de seguretat, i el valor més alt dels castells), o si no volem ajudar, per no perdre, com a mínim no demanem ajuda després. Em rebenta actuar al costat d'una colla que només fa pinya amb les demés en funció d'interessos propis. La veritat, no m'ho esperava això de la Jove.

De fet, en aquest sentit, un dels aspectes que menys trobaré a faltar de l'actuació de Sant Fèlix, és la competitivitat portada a l'extrem amb la manca de suport/col·laboració entre colles a les pinyes. Un exemple paradigmàtic d'aquest fet el vam viure l'any 2004 quan els Minyons vam intentar el 3d10fm (que a molts els agrada que intentem allà, però pocs que l'assolim allà...)  i se'ns va enfonsar davant la passivitat dels verds, que no van ser capaços ni de tancar la pinya quan començava a enfonsar-se el castell. I que anys més tard ens retreien a nosaltres el mateix fet però a la inversa, en un intent de 3d10fm seu, malgrat que un bon grapat de minyons va sumar-se al rotlle.

Us animo a llegir aquest interessant article del Cesc Poch al bloc de la nostra colla, al voltant d'aquest tema.

dissabte, 28 de juny de 2014

Enregistrament propi del primer Salt de Plens del diumenge de Patum (22-06-2014).


Aquestes imatges estan captades des de l'entrada a la plaça de Sant Pere per la rampa de l'església. Vaig quedar prou protegit per la massa humana com per treure la càmera i enregistrar aquestes belles i hipnòtiques imatges. Perquè els que mai heu ballat, encara, un Salt de Plens, us feu una idea del pa que s'hi dóna allà a dins. És molt bèstia!

divendres, 27 de juny de 2014

Diari de l'Educació: "La ILP per una nova llei d’educació presenta la seva comissió promotora".


M'imagino que costarà tirar endavant aquesta ILP, tenint en compte que la meitat de les famílies al nostre país porta els seus fills a l'escola concertada-privada, i no tenen cap especial interès en barrejar-se amb el lumpen de la pública. Tanmateix, que no sigui per no haver-ho intentat...

(Notícia apareguda al Diari de l'Educació del dijous 26 de juny).

La Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per una nova llei d’educació catalana, impulsada per col·lectius de mestres i membres d’entitats socials, va fer ahir un nous pas en el seu camí cap al Parlament de Catalunya: la creació de la comissió promotora, unes 60 persones entre les quals s’hi compten docents, sindicalistes i destacats activistes socials, culturals i veïnals. Ahir es va presentar el grup promotor a l’auditori de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.

La proposta legislativa, que es presentarà en les properes setmanes al Parlament, considera que cal anar més enllà de la Llei d’Educació de Catalunya pel que fa a aspectes com la universalització de l’educació, la gratuïtat dels estudis, la gestió democràtica i l’autonomia dels centres.

“No entenem la doble xarxa, sinó que proposem una escola pública per a tothom, que garanteixi el dret a l’educació en igualtat de condicions, des de l’etapa 0-3 anys fins a l’educació superior”, exposava Maria Vinuesa, de Rosa Sensat. L’eliminació dels concerts és una de les bases de la ILP, que també aposta per avançar en la “plena autonomia pedagògica” de les escoles i instituts. “Que els equips i els currículums es puguin adaptar a les diferents realitats”, apuntava Vinuesa. Un altre dels punts de la proposició de llei és establir un finançament “d’acord amb la importància que té per a la vida de les persones i per a la societat, amb un percentatge d’inversió igual, com a mínim, a la mitjana europea”.

Amb tot, també hi ha punts que són ja presents a la LEC, com el que defineix el català com a llengua vehicular de l’ensenyament.

“Les propostes en positiu engresquen a la gent”
Ramon Font, del sindicat USTEC i un dels primers impulsors de la ILP, explicava en la trobada d’ahir que “fa temps que estem cansats d’anar contra la LOMCE i les retallades, i necessitàvem ultrapassar aquesta barrera”. “Vam començar a treballar en una proposta en positiu, que engresqués a la gent”, relata Font, “perquè quan parles de futur molta gent té clar que cal plantejar una alternativa”, exposava.

La idea va sorgir gairebé fa un any, però no es va presentar oficialment fins el mes d’abril, durant la celebració del Fòrum Social Català. En el calendari de la ILP, caldrà ara presentar la proposta en ferm al Parlament de Catalunya, que tindrà quinze dies per comprovar-ne la ideoneïtat i que compleixi amb els requisits tècnics i legals. Un cop validada, s’iniciarà el període de 120 dies de recollida de les 50.000 signatures necessàries perquè la proposta es pugui tramitar al Parlament i, si els partits polítics hi accedeixen, es debatrà a la Cambra. Aquestes previsions fan que, segons les estimacions dels promotors, tota la recollida de signatures arranqui a partir del proper setembre.

dijous, 26 de juny de 2014

L'"Entorn" dels Minyons.



A principis dels 90's, l'aleshores tècnic del Barça, Johan Cruyff, va popularitzar el terme "l'entorn" per referir-se a tots aquells culers que es dedicaven a opinar, criticar, més aviat intoxicar, a través dels mitjans de comunicació, amb l'objectiu de desacreditar la tasca del tècnic holandès i fer-lo caure del càrrec. Sembla ser que avui en dia a la meva colla castellera, els Minyons, aquest entorn del que parlava en Johan s'està fent cada dia més visible (i pesat, al meu entendre).

Resulta que la nostra colla fa prop de 15 anys que ja no "lidera" el món casteller, i aquest fet, per a uns quants, resulta terrible. Però el més graciós de tot, és que alguns vulguin culpar de tots els mals adquirits als actuals dirigents de la colla, que tot just porten mig any al capdavant... i els anteriors 15 caps de colla i presidents no en tenen cap de responsabilitat? És més, i que van fer els anteriors a aquests 15 per assegurar una transició generacional i de massa social plàcida i no l'actual renovació a trompicons? És clar, veure les solucions des de fora és molt fàcil, però posar-les a la pràctica quan s'és a dins, és més difícil...

És necessari recordar a alguns, que la nostra colla va viure un creixement espectacular, de gent i de castells, en la dècada dels 90's, amb el primer boom casteller i la gran "FESTA" que es vivia a la nostra colla, la qual cosa ens va permetre superar els nostres registres, i assolir fites fins avui no superades. Des de llavors, la colla va patir un cert estancament i un petit declivi pel que fa al nombre de camises actives i dels castells assolits. Però aquest fet no ve de fa un parell d'anys cap aquí, o de quatre o cinc temporades. Ja portem uns 15 anys amb aquesta dinàmica de la qual tant ens està costant sortir. És a dir, que no es pot carregar les tintes contra els actuals dirigents, quan fa 15 anys que la cosa no rutlla com voldríem.

Hi ha qui voldria pensar que el fet que els Minyons assolissin les fites que es van assolir i que se'ns considerés la millor colla del món mundial, va ser producte de la seva gran sapiència castellera, i de l'esperit competitiu dels minyons que aleshores omplien el pati d'assaig de la colla. Error. El fet màgic, i qui sap si irrepetible, de veure com s'omplia el pati de gom a gom cada assaig i com érem capaços de mobilitzar a molta gent a cada actuació, al meu entendre no tenia tant a veure amb la visió competitiva de uns quants, com amb la manera festiva amb que es vivien totes les gestes assolides. De fet, la major part de la gent que arribava a la colla ho feia atreta per la vida social que hi havia, més que no pas per l'alçada dels castells que es realitzaven. El boca-orella funcionava, i el jovent (15-35) representava el gruix de la colla. Per què vam passar de 300 a 150 a l'assaig? Ens haurien de respondre els dirigents que ho van fer possible...

Un altre fet que no s'ha d'obviar en aquest debat, i que tortura a més d'un, és la perniciosa comparació constant que fan alguns amb les colles capdavanteres. Comparar als Minyons amb les colles de Valls, Vilafranca o Tarragona és una mica absurd. Terrassa no és Valls, ni Vilafranca, ni Tarragona. Estem on estem i som el que som. Per començar, només cal mirar els convenis econòmics que tenen les colles d'aquestes ciutats amb els seus consistoris. Després també s'hauria de considerar la llarga tradició castellera d'aquests indrets i la més recent de casa nostra. O la rivalitat, que retroalimenta a les colles que la viuen, que es viu a Valls o a Tarragona i que no existeix a Terrassa. O els catxés que es paguen a la Zona Tradicional i els de la Zona no Tradicional.

Potser si en comptes de comparar-nos amb aquestes colles, ens comparéssim amb d'altres d'entorns més similars als nostres (Sabadell, Sants, Mataró, Reus, Igualada...), tots estaríem més tranquils i contents...

I potser, només potser, si tots els que "rajen" des de la distància decidissin agafar la faixa i fer pinya amb la colla, també seríem més i podríem fer millors castells. Com per exemple el 4d9f que encara no hem pogut portar a plaça per manca de camises... Com diria el Nani: "menys parlar i més assajar"!

Endavant Minyons!! Que res ens aturi!!!

dimecres, 25 de juny de 2014

El "temazo" del dimecres. Txarango - "Músic de carrer".


Aquest any la revetlla de Sant Joan a Valls va ser més concorreguda que mai, molt al meu pesar, probablement per l'efecte crida d'un dels grups convidats, el grup de moda entre els i les adolescents catalans, Txarango. Un grup format a Barcelona l'any 2010 per músics provinents de les comarques gironines del Ripollès i la Garrotxa, i també d'Osona. Amb un estil molt similar a altres grups de moda com La Pegatina, Bongo Botrako o Strombers, els Txarango veuen de les fonts del reggae, els sons llatins, i la rumba. Vaja, mestissatge "made in" plaça del Tripi.

El divendres 4 de juliol els tindrem tocant a Terrassa dins dels actes de la nostra Festa Major. Una excel·lent aposta per una festa d'aquest tipus. Si teniu ganes de moure l'esquelet, no dubteu a anar-hi.

dimarts, 24 de juny de 2014

Ensenyamet anuncia un “tancament administratiu” a l’Escola Pompeu Fabra de El Prat de Llobregat.

Ceip Pompeu Fabra de El Prat de Llobregat.

Quins pebrots aquests del Departament. Fan culpables els mestres de l'escola Pompeu Fabra de El Prat de Llobregat, del fracàs escolar dels alumnes d'aquesta escola marginal (també coneguda com a "Guetto"), ubicada a un barri marginal (també conegut com a "xungo"), amb una clientela de famílies marginals (també coneguts com a "immigrants", o "pobres"). 

M'agradaria veure com se les arreglarien els mestres de qualsevol de les escoles catalanes amb millors resultats acadèmics, si els fessin anar a treballar a l'escola Pompeu Fabra. De fet, m'atreveixo a apostar, que res no canviarà en aquesta escola si no se solucionen moltes altres qüestions de vital importància (tanta o més que la professionalitat dels docents) en l'educació dels infants: malnutrició dels alumnes; situació econòmico-laboral dels pares; nivell de formació, i cultural, dels pares; baixa expectativa acadèmica, o directament desinterès, dels pares; conflictivitat social al barri per la diversitat cultural existent; etc.; etc.

Per què funciona (a nivell de resultats PISA, eh!) el model finlandès, i en canvi, aquí, hi ha tant de fracàs escolar? Doncs ho entendríeu fàcilment si anéssiu a visitar l'escola Pompeu Fabra de El Prat de Llobregat i després visitéssiu una altra com l'Escola Pia de Terrassa, o el Montcau-La Mola de Matadepera, per posar un parell d'exemples. Objectius pedagògics gairebé idèntics, professors igual de (ben/mal) preparats, però realitats socials molt diferents, i resultats acadèmics lògicament en consonància a la realitat social que les envolta. Després feu el mateix experiment a dues escoles públiques (com el 95% de les existents) de Finlàndia, i entendreu les diferències.

(Notícia apareguda al Diari de l'Educació del dia 17 de juny).
El 13 de juny, la consellera d’Ensenyament Irene Rigau va presentar els resultats de les proves de competències bàsiques en una roda de premsa que va aprofitar per a anunciar el que anomena un “reset” a l’Escola Pompeu Fabra del Prat. El Departament havia fet una auditoria pedagògica al centre argumentant que el 30% dels alumnes no passen les competències bàsiques en llengua i matemàtiques. Segons Rigau, el resultat de l’auditoria va ser que l’escola “té necessitats de tot”.
Van ser auditats gairebé un centenar els centres a Catalunya, i en aquells en què els resultats no van ser prou positius, el Departament es va reunir amb la comunitat educativa per a elaborar un pla de millora, que compta amb la implicació del professorat. Per al Pompeu Fabra, en canvi, l’Administració ha decidit unilateralment el tancament administratiu per al proper 31 d’agost. Seria la primera vegada que es fa aquest procediment, que consisteix en tancar formalment el centre i obrir-lo immediatament amb un altre nom. Aquest tancament fictici permet al Departament evadir els procediments normatius i prendre la direcció del centre.

Un centre de màxima dificultat

L’Assemblea de docents del Prat va convocar una assemblea d’urgència per a exposar la situació a la comunitat educativa i plantejar accions per a mostrar el seu rebuig. Per a aquesta assemblea, el tancament administratiu no està justificat, en primer lloc perquè no ha tingut en compte la situació real de la comunitat educativa del centre. L’Escola Pompeu Fabra acaba de ser catalogada com a centre de “màxima dificultat”, que reconeix un entorn socioeconòmic desfavorit que fa que l’alumnat tingui més dificultats assolir els objectius educatius generals. L’avaluació i la decisió de tancament administratiu no ha tingut en compte aquesta situació. D’altra banda, no s’ha engegat cap diàleg amb la comunitat educativa per a cercar una via conjunta de millora.
Representats de l’assemblea de docents del Prat critiquen que el tancament administratiu és una manera de carregar la culpa a les treballadores de la mala gestió de l’administració. A l’assemblea, diverses mestres es van queixar de que l’auditoria pedagògica que ha fet el Departament no és capaç d’avaluar profundament la feina dels docents, i mares i pares d’alumnes van mostrar el seu suport als docents.

“Cop de claustre”

Per a l’Assemblea de docents, l’auditoria pedagògica és una excusa per a justificar una maniobra d’autoritarisme. L’Administració imposa així el seu control sobre la direcció del centre, fent fora l’equip directiu i substituir-lo per un altre que ja té decidit. Es faria fora també tota la plantilla docent, i el futur equip directiu –que encara no està nomenat- ja estan fent entrevistes a docents totalment al marge del procediment legal. Aquest “reset” està farcit d’irregularitats jurídiques que comportaria efectes molt negatius a nivell laboral. El personal funcionari perdrà la seva plaça definitiva, i l’interí veurà com es posa en perill la seva continuïtat. Això també tindrà repercussions sobre altres centres del Prat, perquè el personal actual es recol·locarà en altres escoles, cosa que desplaçarà a altres mestres.

El tancament administratiu no ve acompanyat d’una millora de recursos ni l’increment de personal. De fet, es parla de que es reduirà la plantilla. En canvi, suposarà la pèrdua de tot un bagatge pedagògic, de l’experiència del personal que porta anys treballant-hi  i que coneix les necessitats d’alumnat i famílies.

El Prat, laboratori de les reformes educatives

Segons representants del Departament d’Ensenyament, el tancament administratiu de l’Escola Pompeu Fabra comptaria amb el vist-i-plau de l’Ajuntament. Tant l’Assemblea de docents del Prat com altres mestres de l’escola i pares i mares de l’alumnat demanen que l’Ajuntament demanen que l’ajuntament es posicioni en contra del tancament. Creuen que el consistori té un cert interès en fer “un rentat de cara” del Pompeu Fabra, per a treure-li l’estigma de centre conflictiu, però sense implementar millores reals. Segons algunes mestres, l’ajuntament té part de la responsabilitat de que el centre sigui de “màxima dificultat” per una mala distribució de l’alumnat entre les escoles del Prat i una falta de dotació de recursos.
No és la primera vegada que al Prat es duen a terme mesures inèdites de reforma educativa. L’any 2008, es va tirar endavant un projecte pilot a l’IES Illa dels Banyols que consistia segregar els cicles formatius. Les línies de l’ESO i Batxillerat es van traslladar a l’IES Estany de la Ricarada, que no disposava d’equipaments suficients per a aquest canvi, i l’illa dels Banyols es va especialitzar en formació contínua i ocupacional, on les empreses tenen una ingerència important. Aleshores, la comunitat educativa es va mobilitzar en contra d’aquesta mesura, que comptava amb la col·laboració de l’Ajuntament del Prat.
S’ha convocat una manifestació de protesta contra el tancament administratiu el proper dimecres 25 de juny, a les 15h, que anirà des de l’escola Pompeu Fabra fins la plaça de la Vila.

dissabte, 21 de juny de 2014

Pilar de 4 dels Minyons al cim de la Mòmia de Montserrat.


Avui, un grup de 38 minyons escaladors han pujat a la roca de la Mòmia, a la muntanya de Montserrat, per fer-hi un pilar de 4 amb motiu de la celebració del 35è aniversari de la colla. Per acabar d'arrodonir la gesta, quatre "malalts" i una "malalta" de la colla van sortir tot xino-xano, després de l'intens i esgotador assaig d'ahir vespre, cap a Montserrat, per afegir-se a l'expedició.

Els Minyons continuem, doncs, mantenint el vincle afectiu amb la muntanya (val la pena recordar que la colla va néixer l'any 1979 dins del grup de joves del Centre Excursionista de Terrassa), com deixen palès el grapat de pilars que s'han realitzat en aquest medi: Cova del Drac de Sant Llorenç del Munt, les Castellasses de la mateixa serralada, el Pedraforca, el Puigmal, el Tuc de Mulleres, La Mola, el Cim de la Dona...


Enhorabona companys/es!!! Sou uns cracs!!


divendres, 20 de juny de 2014

Dijous paella? No, dijous Patum!!!


1996-97? Plaça Maragall, Berga: Lluís, Marc, Lurdes, Pep, Jordi i jo.

Ahir vaig tornar a gaudir d'un dijous de Patum, com feia uns anys que no feia. A més, enguany penso fer doblet (dijous i diumenge) per rescabalar-me de l'absència de l'any passat. I és que com diuen els Strombers: "I La Patum, com ha de ser, és la millor festa que hi ha al carrer, i La Patum, com ha de ser, és la millor festa del món sencer".

dijous, 19 de juny de 2014

La vida sigue igual...



Unos que nacen otros morirán
unos que rien otros llorarán
aguas sin cauces rios sin mar
penas y glorias guerras y paz

Siempre hay por quien vivir y a quien amar
siempre hay por que vivir por que luchar
al final las obras quedan las gentes se van
otros que vienen las continuarán la vida sigue igual

Pocos amigos que son de verdad
cuanto te halagan si triunfando estás
y si fracasas bien comprenderás
los buenos quedan los demás se van.

Siempre hay por quien vivir por quien amar
siempre hay por que vivir por que luchar
al final las obras quedan las gentes se van
otras que vienen las continuarán
la vida sigue.... iguaal....

(Julio Iglesias, 1970)

dimecres, 18 de juny de 2014

El "temazo" del dimecres. Els Pets - "Jo vull ser rei".


Demà entronitzen, coronen, proclamen, vaja, li fan una festassa al nou monarca, Felip VI. Un nou cap d'Estat més jove i més ben preparat que l'anterior diuen (vaja, tampoc devia ser difícil). En tot cas, un paio que per haver nascut on ha nascut, rebrà un sou de l'hòstia a expenses dels contribuents, que no haurem tingut l'oportunitat d'escollir-lo, ni de decidir si el desitgem o no. Vaja, democràcia en estat pur novament.

Aquest tema dels Pets, del disc "Brut Natural", de l'any 1994, anava dedicat al pare del que demà serà el nou rei espanyol. Malauradament, passen els anys, deixem la dictadura enrere, però les coses continuen si fa no fa com les havien deixat. 

dimarts, 17 de juny de 2014

Avui he rebut una carta d'amor.


Demà m'acomiado de l'escola on he estat treballant al llarg d'aquest curs. Acabo abans que finalitzi el curs perquè es reincorpora la mestra a la que he estat substituint, i el Departament d'Ensenyament no té cap interès en allargar-me el contracte (12 dies que s'estalvien). Coses de la crisi...

En fi, no us vull deprimir amb les meves misèries, que de fet tampoc són tantes, ja que, com diuen els castellans, "no hay mal que por bien no venga", i aquest acomiadament prematur, em permetrà gaudir de La Patum de Berga com feia anys que no feia, i també del Sant Joan vallenc, etc., etc.

El motiu d'aquesta entrada és mostrar-vos una de les cares positives del fet de ser mestre. Avui una nena de segon de primària m'ha vingut a buscar a la sortida, al migdia, per donar-me una carta, convenientment ensobrada.

Es tracta d'una carta d'amor. Però d'un amor autèntic. Gens impostat, interessat, egocèntric o narcisista. Un amor que s'ha anat gestant al llarg de tot un curs, i que s'esvairà molt més aviat del que la nena es pensa. De la mateixa manera que s'esvaeixen els amors d'adolescència, o en edat adulta, però de manera més accelerada.

Estic convençut que l'Íria, que tant m'estima, em sabrà perdonar el fet que hagi fet públic una qüestió tan íntima i personal, però un no rep cartes d'amor com aquesta cada dia, i no m'he pogut estar de mostrar-vos-la.

Per cert, jo també t'estimo molt Íria!

dilluns, 16 de juny de 2014

Ja coneixem al primer candidat per rellevar a Navarro com a Secretari General del PSC.


Miquel Iceta per liderar la renovació (salvament diria jo) dels socialistes catalans?

HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA!!!!!!!!!!!!!

diumenge, 15 de juny de 2014

Un llibre molt recomanable: "Un reflejo de la sociedad". I encara hem de clamar #SergiLlibertat!!!


Ahir al matí vaig poder escoltar l'entrevista que l'Amadeu Casellas va concedir als micròfons de Rac1, al programa Via Lliure que presenta la Marta Cailà, i em va deixar bastant astorat escoltar la història d'aquest supervivent de les presons catalanes on s'hi ha passat més de trenta anys de la seva vida, com a conseqüència de la seva lluita a favor de la classe obrera.

Aquest activista anarquista català, va començar la seva particular lluita contra el sistema de ben jove, cap als 14 anys, i amb tant sols 15 o 16 va cometre els seu primer atracament a un banc per finançar les lluites obreres i socials. Ja a la presó, va continuar la seva lluita, aquest cop per les millores dels drets dels presos. Per aquest fet va patir tortures i repressió, però mai va donar el braç a tòrcer.

#SergiLlibertat




dissabte, 14 de juny de 2014

Escola catalana, sí, Convergent, no!!!


Aquesta tarda se celebra a Barcelona una gran manifestació en defensa del "model d'escola catalana", i com a mostra de rebuig a les imposicions del govern i de la justícia espanyoles, que ataquen el model d'immersió lingüística en català amb l'interès, bàsicament polític, d'"espanyolitzar" (Wert dixit) els alumnes catalans. 

Personalment, abomino del model d'escola catalana, però si hi ha alguna cosa positiva que se'n pugui destacar, sense cap mena de dubte, és l'important tasca de cohesió social i d'integració dels nouvinguts que s'ha dut a terme al llarg d'aquests darrers 30 anys. Molt probablement, de no haver existit la immersió en català, avui la nostra societat estaria més dividida i fragmentada.

Afortunadament, avui en dia la societat catalana no està massa fragmentada per raó de la llengua (tot i que només cal passejar per diferents barris d'una ciutat com Terrassa per qüestionar-se aquest raonament), ja que pràcticament el cent per cent de la població pot entendre i/o fer-se entendre en català i/o castellà. 

En canvi, la fragmentació per raó socio-econòmica i/o socio-cultural és més que evident. I en aquest sentit, el model d'escola catalana no ajuda gens ni mica a canviar aquesta realitat. La doble xarxa d'escola pública/escola privada-concertada, garanteix la perdurabilitat d'aquesta fragmentació, i més tenint en compte la situació d'escanyament continuat que viu l'escola pública d'uns anys ençà. 

Crec que la qüestió està molt clara. Si volem una societat catalana justa i equitativa, hem de començar educant equitativament i justa. La igualtat d'oportunitats educatives garanteix, o afavoreix, una major justícia social. La selecció, distinció, segregació, fragmentació, educativa condueix a la injustícia social actual.

Tant que ens omplim la boca lloant el model educatiu finlandès, doncs ja seria hora de començar a copiar-lo una mica. I podríem començar per garantir l'educació pública universal de qualitat, on les diferents classes socials/procedències/nivells culturals es barregin i hi hagi una autèntica igualtat d'oportunitats.

dijous, 12 de juny de 2014

Que passi el següent... Fe-de-ra-lis-ta!!!


Si fa un parell de setmanes, dies després de la patacada electoral socialista en les eleccions al Parlament europeu, era el Secretari General del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, qui anunciava la seva retirada i convocava un congrés extraordinari a finals de juliol per triar una nova direcció dels socialistes espanyols, ahir li va tocar el torn al Secretari General del socialistes catalans, l'ínclit Pere Navarro, que també ha hagut d'assumir els pèssims resultats dels socialistes catalans a les darreres eleccions europees, i ha decidit seguir les passes del gran guru del federalisme patri.

Està per veure qui serà el valent/la valenta, tant a nivell estatal com català, que s'atrevirà a agafar les regnes d'aquest partit en caiguda lliure, que en qüestió de quatre o cinc anys ha perdut més de la meitat dels seus votants, i que veu com el seu discurs actual no convenç a les masses com feia uns anys, quan encara podien enganyar al general amb falses promeses i presentant-se com els únics garants possibles per fer front al PP. Però en els temps que corren (amb la dramàtica crisi econòmica que patim, i la crisi mateixa de l'Estat autonòmic), a la majoria dels votants ja no els valen els discursos grisos i tebis, buits, que no porten enlloc, com han estat fent tant Rubalcaba com Navarro al llarg d'aquests darrers anys.

I això del federalisme... per favor, no s'ho poden creure ni ells mateixos!! Després de 38 anys repartint-se el pastís entre dos partits polítics, ara aposten per la via federal?? No ho podien haver pensat abans això? I perquè hi hagi un estat federal, no caldria que hi hagués alguns federalistes convençuts a l'altre banda? Realment creuen que algú es pot federar amb polítics com Bono, Ibarra, Guerra, Leguina, González, Vázquez, etc., etc.? Aquests no volen Federacions, aquest volen servituds, i súbdits fidels...

M'importa poc el futur dels socialistes espanyols. Vaja, de fet no, espero que continuïn enfonsant-se a costa de partits autènticament d'esquerres. Tanmateix, espero que d'aquí poc ja no ens incumbeixi la política espanyola. Però confio que els socialistes catalans sàpiguen canviar el rumb actual i comencin a pensar en el futur del poble català més enllà dels interessos espanyols. O ho fan així, o acabaran sent un partit minoritari a casa nostra.


dimecres, 11 de juny de 2014

El "temazo" del dimecres. Iron Maiden - "Run to the hills".


Fa un parell de setmanes vaig anar amb el meu germà Albert, el Tara i el Llordella al concert dels Iron Maiden al Palau Sant Jordi. Els havia vist cinc anys enrere al mateix recinte, però en aquella ocasió presentaven nou àlbum i no van tocar els seus principals èxits. Aquesta vegada, però, venien a fer un concert antològic dels seus 38 anys d'història. Sí, sí, els Iron Maiden i jo som de la mateixa quinta!

Davant d'uns 16.000 espectadors, la banda anglesa va oferir un recital de dues hores exactes plenes d'energia i espectacle: Ninots gegants, dibuixos gegants, pirotècnia, llums... i uns músics entregats i en plena forma. Només calia veure al cantant, Bruce Dickinson, corrent amunt i avall i donant salts sense parar.

Per al record em quedo amb els moments intensíssims i orgasmàtics de l'interpretació de "Run to the hills" i "Fear of the dark", clàssics entre els clàssics, que l'audiència va seguir amb braços alçats i corejant a l'uníson. Brutal!!




dimarts, 10 de juny de 2014

A la memòria de Rik Mayall.


Avui ha mort als 56 anys d'edat en Rik Mayall, un dels 4 "Joves" de la mítica sèrie de la BBC britànica dels anys 80's. Ell interpretava a en Rick, un jove idealista, anarquista, molt excèntric i acomplexat. Per a mi, una de les millors sèries còmiques de la història de la televisió. Amb aquesta sèrie vaig començar a familiaritzar-me amb les tribus urbanes, la música de qualitat, i a posar en entredit algunes convencions socials fins aleshores acceptades o assumides (inculcades, vaja).

Després el vaig poder seguir en una altra sèrie fabulosa tot i que no tan popular com va ser "Bottom", i va fer algunes aparicions a la també mítica l'"Escurçó Negre".

dilluns, 9 de juny de 2014

Imatges d'una jornada històrica (Castells pel Dret a Decidir).

Generalitat 100% catalana!!

4d8 de la Colla Vella a Paris.

Pep Guardiola, ambaixador a Berlin, amb els Xics.

La Colla Joves sota les Torres de Londres.

Pd4 a Algemesí pel Dret a Decidir.

La colla xilena de Lo Prado a Santiago de Xile.

A Mont-real.

#SergiLlibertat.

3d9f dels Minyons a la Plaça de Sant Jaume.

4 pd4 a Salses, a la porta de Catalunya, de les colles del nord.

La Jove de Tarragona amb un parell...

dissabte, 7 de juny de 2014

Avui toca rondinar una mica...

3d9f a l'assaig vist des del pis dels sisens.

Ahir quan vaig marxar del local, després de fer la birreta i la xerradeta amb us quants, i unes partidetes amb el nou futbolí, vaig pensar que havia d'escriure quatre ratlles crítiques amb la colla, que de tant en tant també va bé, crec.

En primer lloc, vull "rajar" per la minsa presència de minyons als assaigs. Tenint en compte l'arrencada de temporada que portem i les expectatives que s'han obert, em sembla lamentable no poder assajar amb garanties i seguretat els castells de nou bàsics. Ahir mancaven 50 persones mínim per poder assajar el 4d9f fins als sisens, prova mínima necessària per portar aquest castell a plaça. Així doncs, diumenge a Barcelona, difícilment veurem aquest castell, i haurem d'esperar dues setmanes més per a poder-lo estrenar (si la gent acaba responent, evidentment). 

En un mes arribarà la Festa Major de la nostra ciutat, i molts exigiran "papinus" varis i que anem a tope, però per poder anar a tope el dia 6 de juliol, cal anar-ho treballant des de ja. Cada divendres s'hauria de poder posar sisens al 3 i al 4, i començar a fer proves de manilles i d'algun altre folre. I cada dimecres també hauríem de se capaços de fer algun folre més que el del 2d8f... Estic convençut que si fóssim cent persones més a cada assaig d'aquí a la Festa Major, el 2d9fm, el 5d9f, el pd8fm i el 9d8 estarien molt més a l'abast que no pas amb el nivell d'assaigs actual.

En segon lloc, volia queixar-me de l'actitud gens col·laboradora d'un gran gruix de membres de la colla. Per exemple ahir, quan es va demanar col·laboració per poder retirar el terra atenuant del pati d'assaig. Vaig restar assegut un parell de minuts per comprovar qui es movia per donar un cop de mà i qui s'ho mirava des del seu lloc tot xerrant amb els col·legues o fent la cerveseta. Quina vergonya! Els mateixos quinze de sempre movent les 100 i pico peces del terra, i un centenar de minyons mirant-se l'espectacle. Els valors dels Minyons!!

I en aquest mateix sentit, vull criticar al nombrós grup de minyons que actuació rere actuació passen d'apropar-se a cap pinya que no sigui pròpia, malgrat que el cap de colla es desesperi demanant la col·laboració de tothom amb la resta de les colles. Estic fart de trobar-me sempre als mateixos minyons a les pinyes de les altres colles, i comprovar com hi ha un munt de companys de la meva que s'ho miren i passen. Un altre valor dels Minyons!!

dijous, 5 de juny de 2014

Tiananmen, 25 anys després.

El "rebel desconegut" o l'"home del tanc", fa 25 anys a Tiananmen.

Fa 25 anys que un nombrós grup d'estudiants xinesos van revoltar-se contra les autoritats del país reclamant més llibertat i democràcia, i aquestes no van trigar ni dos dies a reprimir la revolta per la via ràpida, és a dir, fent intervenir als militars i assassinant a un bon grapat dels revoltats (les xifres no són clares encara a dia d'avui, però alguns testimonis i investigadors calculen que al voltant de 1.000 o 1.500), a banda dels detinguts que continuen a la presó després de tants anys.

Des d'aleshores no han tornat a produir-se noves revoltes ciutadanes, ni manifestacions antigovernamentals. Crec que els ciutadans xinesos van quedar prou escarmentats amb els fets de Tiananmen com per arribar a plantejar-se alçar la veu. I de motius segur que no els en falten però.

Fa set anys vaig estar a la Xina de viatge, i a banda de trobar pocs xinesos amb qui poder-me entendre en anglès, em va donar la sensació que cap d'ells s'atrevia a parlar amb franquesa de la situació política del seu país per por a ser assenyalat. Els tentacles del partit únic comunista són massa llargs, i qualsevol pot informar d'una conversa informal i fer-te molt de mal. Per altra banda, donava la sensació que la doctrina del partit comunista s'havia transmès des de l'escola, i el discurs dels estudiants que vaig conèixer semblava ben après per ser repetit. És el que pretenen la gran majoria de les dictadures, instruir bons soldats per la causa, i no una massa crítica que se't pugui girar en contra...


dimecres, 4 de juny de 2014

El "temazo" del dimecres. Mesclat - "Si el rei vol corona".


Diuen que el rei espanyol plega, i que abdica per deixar tots els seus poders a l'hereu Felipe. Se li ha d'agrair al "campechano" Juan Carlos de Borbón que hagi donat exemple davant dels seus súbdits a l'allargar la seva vida "laboral" fins als 77 anys, deu més dels legalment exigibles a qualsevol mortal que visqui i treballi en aquest podrit estat per cobrar pensió de jubilació. Quin gran treballador! El rei del poble!

Diuen els monàrquics que l'hereu Felipe està molt ben preparat per assumir el càrrec: té carrera, un màster, parla diversos idiomes, i fins i tot parla el català. Vaja, com vint mil joves més a Catalunya, com a mínim... Llàstima que per això de ser rei compti tant la sang que et corre per les venes.

I malgrat que uns milers de ciutadans van sortir als carrers i a les places de diverses ciutats reclamant un referèndum per decidir si Espanya ha de ser una República o una Monarquia, els dos grups majoritaris al parlament espanyol ja s'han posat d'acord per fer que tot continuï igual. Vaja, democràcia en estat pur!! Quin trist paper el d'aquests del PSOE... socialisme? Va, no em feu riure.

Afortunadament, els catalans no hem de preocupar-nos del futur polític espanyol, si no del nostre propi. Tenim l'oportunitat de desempallegar-nos d'aquest estat caspós, corrupte i medieval, per fer la nostra via, que passa inexcusablement per esdevenir una República independent.

Fa tres segles que els borbons
pretenen ser els nostres reis
ignorant fins a quin punt
arribem a passar d'ells.
Però si insisteixen gaire
amb aquesta obsessió,
els mostrarem nostra
debilitat pel tall rodó.

I és que no és massa agradable
veure passejar pel món
un que diu que et representa
que és més tou que un tall de llom.
Quan el món veu el figura
que tenim per opressor,
més que solidaritat
despertem compassió.

Si el Rei vol corona, corona li darem:
que vingui a Barcelona i el coll li tallarem.

S'explica que a Catalunya en temps de Felip Cinquè
van prohibir totes les armes, fins i tot els ganivets,
sols els ganivets de cuina i a la taula ben lligats,
perquè no fóssim ximplets, perquè no fossim gosats,
perquè no fossim gosats,perquè no fóssim ximplets,
per salvar el coll i la fava als soldats espanyolets.
Però ara això s'acaba, hem avisat els esmolets.

dimarts, 3 de juny de 2014

Si no ho dic rebento: em repugnen els anuncis d'estiu de la Damm.


Ho sento però és que si no ho dic rebento. Des de fa un parell o tres de dies, a la majoria dels canals televisius nacionals i estatals, estan emetent el nou anunci estiuenc de la cervesa Damm (sí, la que patrocina al món casteller entre d'altres coses...), i cada vegada que el passen he de canviar automàticament de canal, o bé apagar el volum de la tele i girar la cara per tal d'evitar-lo.

La veritat és que estic bastant fart de "pijos" i "pijes", guapets i guapetes, rebentant una preciosa cala de la costa mediterrània, banyant-se nus i sobant-se. Tot amanit amb floretes, espelmetes, llumetes, i demés merdetes. Ah! I que no falti el típic grup "indie" imfumable que s'acaba fent popular gràcies a la sobredosi d'emissions/audicions de l'anunci. Ja n'hi ha prou, no?

Què no són mediterrànies les platges de Castelldefels, Sant Adrià del Bessos, Montgat o Cunit? No hi ha música més enllà de l'indie-pop? Què passa amb la rumba catalana, el hip hop, el punk, l'ska...? A cas tots els joves mediterranis que bevem cervesa som guapos i pijos com els de l'anunci de la Damm? No podrien contractar a algú més normal (lletjos fins i tot!!) per fer-ho una mica més creïble? 

Mira, em venen ganes que s'acabi ja l'estiu per tal d'oblidar-me d'aquest anunci fastigós...

diumenge, 1 de juny de 2014

Xavier Martínez Celorrio: "L'ascensor social s'espatlla".


(Article aparegut al Diari El Punt/Avui el passat 27 de maig).

En una societat oberta, ideal, l'origen dels pares no hauria de determinar el destí dels fills. El canvi d'estatus econòmic o de classe social dependria més de l'educació i l'esforç personal que no pas de l'herència. En aquest tipus de societat ideal, un fill d'obrer sense formació tindria les mateixes possibilitats que un de classe benestant.
Tot i que Catalunya està lluny d'aquesta societat utòpica, durant dues dècades hi va haver una alta mobilitat social intergeneracional –a l'entorn del 78% entre els anys 1985 i 2005–, segons un estudi del sociòleg de la UB Xavier Martínez Celorrio. La crisi econòmica, però, ha provocat també canvis en els patrons de mobilitat i els experts asseguren que ha espatllat l'ascensor social. La classe mitjana ha estat la principal damnificada i també han aparegut classes noves com ara la de persones pobres però amb un alt nivell educatiu. Segons un estudi europeu, el 69% dels espanyols veuen difícil que els seus fills millorin l'estatus social.
En vista d'aquesta realitat i alarmats per les conseqüències que aquests canvis generaran en el futur, el catedràtic d'economia de la UAB Jordi Caballé i el professor d'economia de la UB Xavier Raurich han iniciat un projecte de recerca finançat per Recercaixa que intenta explicar la mobilitat social en funció de tres mecanismes: l'herència, l'educació i l'esforç que els individus estan disposats a fer al llarg de la vida.
A l'Estat espanyol, la probabilitat que una persona pobra continuï sent pobra és del 30% i només un 10% de ciutadans aconsegueixen pujar en l'esca-la social”, explica Caballé. Aquesta és la situació actual. Però els economistes es mostren convençuts que sense unes fortes polítiques públiques equilibradores es posa en perill la igualtat d'oportunitats de les generacions futures.
Taxes universitàries
Caballé troba especialment criticable la decisió de la Generalitat d'apujar les taxes universitàries sense acompanyar la mesura d'un augment de les beques i altres ajudes econòmiques directes. Preveu que les conseqüències de la mesura es començaran a veure d'aquí a 15 anys. “L'accés a l'educació ha d'estar garantit per a tots els que tinguin talent i voluntat per estudiar. Totes les mesures que en un període de crisi com l'actual accentuïn l'empobriment directe de les classes mitjanes i baixes es tradueixen en pèrdua de talent i en un obstacle afegit a la mobilitat social.” I és precisament aquesta pèrdua de talent el que, diuen els economistes, no es pot permetre la societat catalana, ja que això “s'acabarà traduint en menys creixement del PIB futur”.
Caballé entén que actualment Catalunya està lluny d'una situació de mobilitat ideal. Se situaria entre els països nòrdics, amb una mobilitat alta, i els EUA, on, contradient el tòpic de “gran terra d'oportunitats”, els pobres tenen un 40% de probabilitats de continuar sent pobres.
Des d'aquest punt de vista, el que més preocupa els investigadors és quins factors impedeixen que un fill de classe baixa ascendeixi socialment. I és aquí on l'educació té un paper fonamental. “Els fills amb entorns socials desfavorits s'enfronten a una doble barrera: la renda i el nivell d'estudis dels pares”, indica Caballé, que entén que “el que més importa a l'hora d'incentivar que els fills puguin estudiar és el nivell formatiu dels pares”, tot i que es poden donar molts casos en què “les mateixes restriccions econòmiques no permeten que els fills continuïn estudiant”.
En canvi, en el cas de les classes benestants, també hi ha un factor que pot intervenir negativament en el nivell d'esforç dels fills. “Allà on tot s'aconsegueix amb facilitat pot passar que no s'estimuli que els fills facin un esforç per formar-se”, assenyala.
Malgrat que la recerca tot just comença ara, els economistes ja s'atreveixen a afirmar que la crisi econòmica també modificarà l'estructura de classes. I parlen no només de gent en situació de pobresa però amb formació, sinó també de gent amb un nivell adquisitiu alt però sense formació, així com de gent amb formació però amb una renda baixa i de gent amb formació i amb salaris elevats.