"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 28 de febrer de 2011

Calçotada i Falcons.



Gran jornada lúdico-gastronòmica la d'ahir a Minyons. Bon ambient, unes quantes figures falconeres realitzades pel grupet de minyons-falcons capitanejats pel Lluís i l'Adrià, calçots per parar un tren, i les "Gralles Grillades" com a fi de festa.  No ens podem queixar pas. Llàstima del vent que va fer la guitza una estona mentres dinàvem, però simplement una anècdota intranscendent enmig d'una jornada per fer colla i disfrutar plegats.

A destacar la gran feina feta pel grup de falcons, que en un grapadet d'assaigs han estat capaços d'oferir-nos una extensa gamma de figures (15 van dir). I amb molt jovent nouvingut a la colla, que segur que ho hauran passat d'allò més bé, i que els tornarem a veure quan comencin els assaigs castellers demà mateix.

També cal agraïr la feina dels esforçats-sacrificats de cada any, que  han fet el possible perquè tot anés rodat i no faltés de res. Felicitats a tots. No vull destacar a ningú en concret per no descuidar-me d'altres. Tothom qui va ser-hi sap a qui em refereixo: els de l'equip de dinamització, els pares de canalla fent els calçots i la carn, els/les que paraven taules, qui recollia... Moltes gràcies a tots!

diumenge, 27 de febrer de 2011

7 punts - 7 dies - 7 comentaris





Efectivament, aquells que suposàveu que ahir no anava a començar la revolució després del partit del Barça tal i com vaig proposar ahir (vegeu article anterior), heu encertat. La revolució haurà d'esperar, però ens consolarem amb la victòria blaugrana i l'empat dels blancs. I tornen a ser set punts... jeje. Ahir Mourinho va tornar a plorar a la roda de premsa per queixar-se del calendari i d'una suposada conxorxa mediatico-culé per afavorir al Barça i perjudicar al Madrid. Ja no sap quina excusa buscar per justificar els errors del seu equip.

Per altra banda, avui ha aparegut l'anunci que "La Vanguardia"  tindrà la seva versió catalana a partir del maig d'aquest any. Ho celebro, tot i que potser arriba una mica tard, tenint en compte que l'altre diari de referència de la premsa escrita a Catalunya ("El Periodico"), fa ja un bon grapat d'anys que va treure l'edició catalana. Bé, després d'aquest anunci, només falta esperar a que els del "Diario de Tarrasa" es decideixin a acceptar que editen un diari a Terrassa-Catalunya-Països Catalans, i ens facin el favor de fer-lo en català.

Una altra bona notícia per la llengua catalana ha estat la massiva manifestació celebrada ahir a Castelló de la Plana, al País Valencià, en defensa de TV3. Després d'escoltar els despreciables comentaris de la portaveu de Camps, Paula Sánchez de León, afirmant que aquest canal només interessava a 2.000 o 3.000 persones al País Valencià, aquesta manifestació d'ahir al vespre, demostra que aquesta dona estava molt equivocada.

Una altra exel·lent notícia pels qui ens agrada l'esport, serà la visita de l'equip de rugbi de Perpinyà, l'USAP, el proper dissabte 9 d'abril, amb motiu de la disputa d'un partit dels quarts de final de la "Heinecken Cup" contra el Toulon. Es jugarà a l'estadi olímpic de Montjuic i a ben segur que l'espectacle seduirà a tots aquells que no hagin vist mai rugbi en directe. Ja tinc marcada la data del 12 de març, per comprar l'entrada per internet. Així que ja ho sabeu. Qui s'apunta?

A voltes amb les revoltes que s'estan succeint pels països del nord d'Àfrica i el Proper Orient, començo a sospitar que potser qui realment se'n beneficia de tot aquest enrenou són: els mitjans de comunicació internacionals, que tornen a tenir notícies fresques i candents; els països del nord de la mediterrània, que reben gran part del turisme que ha deixat de visitar els països en conflicte; algunes èlits dels països en conflicte, que seran les que acabaran agafant el poder per acabar fent i desfent al seu interès propi, com han estat fent els dictadors enderrocats, i com faran els propers, i els propers, i així anar fent fins la fi del capitalisme (si és que n'hi ha de fi). 

Més positiva és la celebració de "La Calçotada" dels minyons d'avui mateix. Me n'hi vaig tan bon punt acabi aquest escrit. Celebració amb majúscules, ja que se celebra una jornada gastronòmica, social, cultural, interracial, multigeneracional, festiva i popular. Quin gran invent de les terres de l'Alt Camp! En una calçotada convergeixen un munt de valors positius com ara el treball en equip, la solidaritat, l'esforç, l'altruisme, la paciència, etc.

I per acabar, totalment oposat als valors positius d'una caçotada, trobem l'egoisme dels qui només pensen en ells mateixos. És egoista qui pensa en l'èxit personal abans que en el de tota una colla. Qui pensa en ell abans que en el mort i la família. Qui pensa en ell abans que en els nuvis i la família. Però com bé diuen, tal faràs tal trobaràs!

dissabte, 26 de febrer de 2011

Qui paga la crisi?




Han aparegut, recentment, els resultats de beneficis obtinguts l'any 2010 per les deu principals empreses espanyoles. L'increment mitjà del benefici ha estat d'un 17% respecte l'any anterior. No està gens malament per estar en temps de crisi, no?

I jo em pregunto que passaria si en comptes de viure en un país com el que vivim, visquèssim en un país on els seus governants es preocupessin realment pels seus ciutadans, i no permetessin que mentre la gran majoria de la població les passa putes per arribar a fi de mes, patint retallades de salari i retallades de serveis, augment de despesses, etc, etc., hi hagi uns quants espavilats que continuïn augmentant el seu benefici a costa dels demés. Això és governar des del centre-esquerra??? Collons, amb governs de centre-esquerra com aquest, millor no imaginar que passarà quan torni la dreta...

Perquè no sortim tots al carrer com a Egipte, Tuníssia, Líbia, i demanem la caiguda del nostre règim? Però, no perquè agafin el poder els de l'oposició, sinó per posar al capdavant a uns quants intel·lectuals de trajectòria incorrupte, no sotmesos als lobbies polítics, models de conducta i acció, i fem que tots aquells que només fan que embutxacar-se diners a costa del patiment dels demés, deixin d'enriquir-se vilment. Si la crisi és general, és general, collons!!! I si no hi ha crisi per uns, doncs que tampoc la patim la resta!

Bé doncs, si voleu començar la revolució, passeu que ens veiem aquesta tarda al local de Minyons a partir de les 20 h. del vespre. Veiem el Barça i després ja decidirem que fem, d'acord? ;)

dijous, 24 de febrer de 2011

Vaig coneixent a la meva nova cap.



Aquest passat dimarts van entrevistar al programa de TVE a Catalunya "59 segons"a la nova Consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, i vaig començar a aclarir alguns dels dubtes que encara tenia respecte la línia ideològica d'aquesta senyora, i la seva concepció pedagògica. Anem a pams:

- Considera la senyora Consellera que cal implantar més decididament la cultura de l'esforç a les escoles.

Si llegiu aquesta entrevista amb el mestre i pedagog de l'UdG, Xavier Besalú, podeu arribar a la conclusió que el plaer d'aprendre no està renyit amb l'esforç. Però no tinc clar què entén per esforç la senyora Consellera (putejar les vacances d'estiu als alumnes amb majors dificultats d'aprenentatge, o menys motivats?, classes particulars de repàs inclús pels que no tenen ni per pagar els llibres?, "la letra con sangre entra?"...)
Podem fer interessant als alumnes l'ensenyament avui en dia? Sembla difícil, amb la gran quantitat d'entreteniments que copsen l'atenció i l'interès dels infants, el desinterès i la renúnica educativa de moltes famílies, i amb el sistema educatiu vigent, que blinda en gran part els continguts que han de/poden aprendre els nens, tot i que no els interessin gens, i generi molta conflictivitat a les aules. Tot i les dificultats, molts mestres no defalleixen en l'intent...

- Diu que defensa el model actual d'escolarització mixt, pública/concertada, i que cal garantir la llibertat d'elecció dels pares (dels rics, evidentment). Diu que hi ha escoles concertades de gran nivell (només faltaria amb els percentatges d'alumnat nouvingut que tenen!!!) i que els problemes de l'escola pública no venen de la concertada.

No em faci riure Senyora Consellera. Mentre hi hagi l'actual doble línia d'escolarització amb els desequilibris existents (l'escola pública "suporta" ratis d'alumnes per aula molt elevats, major nombre d'alumnat amb necessitats educatives especials, percentatges d'alumnat nouvingut escandalosament majors, menor possibilitat de realitzar activitats que impliquin un desemborsament de diners per part dels pares, etc., etc.), continuarà havent-hi escoles "bones" (on qui pugui apuntarà als seus nens) i escoles "dolentes" (on a qui toqui, haurà de portar als seus nens).

Afortunadament, tenim l'exemple d'un bon grapat d'escoles públiques que obtenen resultats  acadèmics iguals o inclús superiors que els de les escoles concertades. Com és possible? Doncs fàcil: són escoles ubicades en entorns socioeconòmics benestants, amb nivells de culturització alts, percentatges d'immigració relativament baixos, i possibilitat de dur a terme projectes educatius amb els recursos necessaris. Fàcil, no?

- També defensa la Consellera el model d'escola privada segregadora i elitista. Perquè? Doncs, segons la senyora Rigau, són exemples de bon funcionament i excel·lents resultats. Que ens fixem massa en les organitzacions que les gestionen (OPUS DEI) i no en el seu mètode i resultats.

Ah, perfecte doncs! Animem a la comunitat musulmana arribada en els darrers anys al nostre país, que muntin les seves pròpies escoles privades. Que eduquin als seus alumnes en la fe musulmana (no sé com es deu dir l'Opus dels musulmans), les seves tradicions i a poder ser, les nenes separades dels nens i amb mocador al cap inclòs (gairebé m'agrada més el mocador al cap que les faldilles de quadres). Li semblarà igualment bé a la senyora Consellera?
Em pregunto quants nouvinguts van a parar a aquestes escoles i el nivell socioeconòmic i cultural de les famílies que hi accedeixen.

- Va apostar per l'opertura de les zones geogràfiques escolars. És a dir, que les famílies tinguin més opcions a l'hora d'escollir escola.

En aquest punt, estic totalment d'acord amb la consellera. Però com es soluciona el problema dels desplaçaments dels alumnes? Com s'ho fan els pares d'un nen de La Maurina o Can Parellada per portar al seu fill a l'escola Lanaspa si no tenen vehicle propi i no poden permetre's les tarifes del transport públic? Potser si hi hagués transport públic gratuït pels escolars, més d'un pare es plantejaria el fet de portar al seu fill a una escola més allunyanada del lloc de residència.

dimecres, 23 de febrer de 2011

El "temazo" del dimecres (23 F - 30 anys)


Fa 30 anys de l'intent de cop d'estat del general Antonio Tejero, i encara avui no en sabem les veritables intencions del frustrat cop. Realment pensaven que serien capaços d'arribar al poder amb aquella sublevació tan escarransida? Perquè va trigar tant el rei Joan Carles a parlar? Perquè van rebre els colpistes un càstig tan "light"? Com va alterar aquell fet el procés de transició cap a la democràcia? Realment ha canviat gaire l'estament militar d'ençà d'aquells fets? Es va fer neteja a l'exercit, o hem de continuar patint pel dia que els catalans declarem la independència i ens enviïn els tancs a la Diagonal de Barcelona? 

Els Trincos ho van reflectir de meravella en la seva cancó dedicada als lamentables fets. Una dosi d'humor després del "canguelo" general... "La dansa del sabre"

dimarts, 22 de febrer de 2011

Puc ser jo un nen robat pel franquisme?


Darrerament he pogut seguir pels mitjans de comunicació un assumpte força escabrós que té a veure amb un grapat de nadons desapareguts (robats) durant la dictadura de Franco i en els primers anys de la "transició democràtica". Es veu que els responsables mèdics feien creure als pares que el nen/a havia mort després de neixer, i ni tan sols els deixaven veure el cos sense vida del fill/a, i després venien o ragalaven aquests nadons.

A l'Argentina fa molts anys que es van conèixer casos com aquests, i ja han aparegut a la llum pública un bon grapat de persones que van ser segrestades al nèixer, o a curta edat. Allà, els fets són, si cap, més dramàtics, ja que la majoria d'aquests segrestos es feien després que els pares de les criuatures haguessin estat assassinats ("desapareguts") de mala manera pels militars al poder. (Videla i companyia)

L'any 2006 jo vaig estar viatjant una temporada per l'Argentina i vaig ser testimoni de l'aparició pública d'un jove que havia estat segrestat de petit i venut o regalat a una família afí al règim. El noi devia tenir al voltant de 25 o 30 anys i no vull ni imaginar quines emocions li devien passar pel cap quan va descobrir que els seus pares biològics havien estat assassinats i que els pares adoptius eren complices del seu segrest. Fort, no? Es pot continuar vivint amb la teva família adoptiva com si res? I celebrant el Nadal i la Pasqua com cada any? Vuelve a casa por Navidad?

Em sembla que n'hauré de parlar un dia seriosament amb els meus pares. Jo sóc del 75, no m'assemblo gens als meus germans, segons diuen, i encara no he vist cap foto del dia del meu naixement... Em sembla que estic començant a emparanoiar... Però si ja en tenien dos, perquè coi necessitaven comprar un altre? No em quadra, la veritat.

dilluns, 21 de febrer de 2011

Curs d'ètica periodística.


Impressionant, el que són capaços de fer als diaris esportius madridistes (perdó, madrilenys) per fer creure als seus lectors que els arbitres ajuden al Barça. Segons explica el diari Avui en la seva edició electrònica, tant el diari Marca, com l'As, han manipulat les imatges televisives d'una acció del partit d'ahir entre el Barça i l'Athletic de Bilbao per convencer els lectors que aquella acció era un "fora de joc". Uns ho han fet mitjançant l'eliminació d'un defensa del Athletic de la imatge, que possiblement trencava el fora de joc. Els altres mitjançant la supresió de les franges de gespa del camp per impossibilitar una correcta situació dels defenses i els atacants en el pla.

Tot això són artimanyes per crear més tensió entre els seguidors madridistes i més pressió al col·lectiu arbitral, focus de tots els mals madridistes segons els periodistes madrilenys/distes. I jo em pregunto, on està l'ètica periodística d'aquesta gent? Pot un periodista passar-se pel forro dels ous el codi deontològic de la professió sense cap tipus de conseqüència? Flac favor a una professió cada vegada més desprestigiada i menys creïble. Que s'ho facin mirar els responsables d'aquest esperpent, i que serveixi com a exemple a les facultats de periodisme del que no s'hauria de fer mai.

En fi, amb periodistes com aquests, sembla clar que cada vegada podem confiar menys en els mitjans de comunicació. Ens enganyen com volen i es queden tan amples. A veure quants acomiadaments hi haurà després d'aquesta flagrant manipulació informativa. I si això ho fan periodistes esportius, perquè hauríem de pensar que no ho fan la resta?

diumenge, 20 de febrer de 2011

Doneu corda al català!




Veig que per moltes campanyes "xorres" que faci la Generalitat, que la gent que arriba al nostre país acabi parlant la nostra llengua, depén de tots i cadascú de nosaltres. És a dir, que es tracta d'una simple elecció personal, el fet de tractar al nouvingut com a nou català, o com a ciutadà de Catalunya que parla la llengua dels veïns.

I a que ve ara aquest comentari? Doncs perquè n'estic fart de sentir a molts/es companys/es coneguts/des de la meva colla castellera dirigir-se als nouvinguts de la colla en la llengua de l'imperi. Em sembla bé, que els primers dies d'integració a la colla s'utilitzin altres llengües per fer-se entendre... però després d'un temps prudencial, ja no li trobo sentit a continuar negant-los l'oportunitat d'aprendre i parlar la llengua dels catalans (la principal, sí, ja que l'altre la parlen 400 milions de persones més arreu, i  potser més de la metitat dels habitatants de Catalunya). Com voleu que ells valorin la importància que li donem al nostre idioma, si ni nosaltres mateixos el parlem?

Després no us extranyeu si passen els anys i aquesta gent nouvinguda no utilitza el català. Nosaltres mateixos els estem donant arguments per no haver de fer-ho.

Collons, perdoneu, però algú ho havia de dir!!!

dissabte, 19 de febrer de 2011

Sense senyal






Des del dijous a la nit, els valencians ja no poden mirar TV3, ja que els peperos que governen allà han decidit que aquest canal no sigui legal al País Valencià. Quina por li tenen a aquest canal els governants valencians? Potser creuen que si la gent es mira TV3 hi haurà menys "catalanofòbia"? O potser els molesta sentir el català del principat i no volen que es pugui extendre aquesta llengua entre els habitants de la seva comunitat?

Sembla ser que al País Valencià, l'anti-catalanisme dóna vots, i el Sr. Camps, President de la Comunitat, n'està treient grans redits d'aquesta postura. Aquest radicalisme anti-català li dóna vots i li fa guanyar eleccions, i fins i tot fa que molta gent oblidi els darrers escàndols que el relacionen amb trames de corrupció i trafic de favors. Tots a una contra Catalunya!!!

Planyo als pobres valencians per haver d'aguantar a aquest cretí, fatxenda i corrupte. Espero que aviat se n'adonin de quin tipus de personatge tenen per president i el fotin fora. I espero que aviat, algú a Europa digui que el que ha fet el Sr. Camps va contra la llibertat d'expressió i contra la llibertat del espectador, i permetin que novament els valencians puguin rebre el senyal de TV3. I si no és així, espero que les noves tecnologies avancin el suficient com per poder saltar-se les lleis d'aquests pòtuls i poder veure el que els hi doni la gana.

divendres, 18 de febrer de 2011

Que te pego leche!




Ahir per uns instants, vaig tenir una visió del passat que tenia gravada a la memòria, tot i que la meva memòria és bastant selectiva i amb pocs Mb de capacitat. Apareixia un personatge còmic i funest alhora, anomenat Ruiz Mateos. Aquest senyor es va fer popular l'any 1983 quan el govern socialista va expropiar les seves empreses del grup Rumasa (Ruiz Mateos Sociedad Anónima), per manca de transparència, i per endeutament amb la Seguretat Social.

Aleshores aquest paio es va voler prendre la justícia per la seva banda i va voler agredir físicament al principal responsable polític d'aquesta expropiació, el ministre d'Economia i Hisenda Miguel Boyer (qui més endavant va ser marit de l'exdona de Julio Iglesias, Isabel Preysler). Aquesta escena va donar la volta al món (bé, potser només la volta a l'estat espanyol) i va fer viure uns moments de diversió i estupefacció a moltes llars arreu. El "que te pego leche!" és una de les "coletilles" més celebrades de tots els temps, i l'hi devem a aquest il·luminat, que dies després es presentava davant la premsa disfresat de Superman, com a flagell dels polítics.

És més, el paio va tenir els sants collons de presentar un partit polític a unes eleccions europees, obtenint un bon grapat de vots. Però qui collons era capaç de votar a aquest impresentable?

Sembla ser que el Sr. Ruiz Mateos ha tornat a fer de les seves. Aquesta vegada, per una mala gestió de la cartera de creditors d'algunes de les seves empreses, que les poden conduir a un concurs de creditors. Sortirà aquest cop disfresat de Batman el Sr. Ruiz Mateos?

dijous, 17 de febrer de 2011

S'apropa la festa!!



Aquest proper dissabte tindrem sarau del bo a Minyons, amb la trobada esportiva (de futbol-sala concretament) i la posterior festa, amb les colles convidades dels Marrecs de Salt, els Margeners de Guissona i la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Quin "peligru"!!!

Obriran la jornada els nens de la canalla de la nostra colla juntament amb la canalla dels Margeners i de la colla de Barcelona. Serà al pati de l'escola Lanaspa a partir de les 10 h. del matí.

Per la tarda, a partir de les 16 h., ens trobarem a les pistes del poliesportiu del barri de Les Arenes, per fer uns partidets de futbol-sala. I en acabat, anirem al local de la colla a fer un soparet i després hi haurà festa de la bona, amb el concert dels osonencs "Ressaka Ska" i algun dels Pd's de la colla. Algun moment que altre jo mateix em posaré als plats (als reproductors d'mp3, o a l'ordinador, o al que hi hagi) per animar la festa, amb els classics d'avui i de sempre que ja coneixeu els que m'heu sentit/escoltat/ballat alguna vegada. (Sí, Rafaela Carrá inclosa).

Esperem que vagi tot bé i que els convidats passin una bona jornada entre nosaltres, i també espero veure-hi força minyons participant en la moguda. A veure si som bons anfitrions, que ja tocava! Segur que sí, ja que som especialistes en aquest tipus de saraus...

dimecres, 16 de febrer de 2011

El "temazo" del dimecres


"...caminante no hay camino, 
se hace camino al andar.
Al andar se hace camino 
y al mirar la vista atrás 
se ve la senda que nunca 
se ha de volver a pisar"

Antonio Machado

dimarts, 15 de febrer de 2011

Fracàs escolar.




Jajajajajajajajajajaja... perdoneu però no sé com s'escriu el riure en català. Se m'escapa el riure quan sento dir a la Consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, que vol reduir els nivells de fracàs escolar d'un 32 a un 10 per cent d'aquí al 2020. Jo em pregunto amb quina formula màgica ho pretén fer, si redueixen les partides pressupostàries a les escoles públiques al voltant d'un 30 per cent, com el cas de la meva escola, i a sobre, davant l'increment previst de 12.000 alumnes, a la xarxa pública el curs vinent, no es pensa ampliar la plantilla de mestres.

Com s'ho pensa fer doncs? Fent fer hores extres als mestres (això és el que vol dir quan diu allò d'optimitzar recursos)? Eliminant la sisena hora a primària (de les escoles públiques, evidentment)? Reduint hores de treball personal (no lectives) dels mestres? Contractant estudiants en pràctiques perquè treguin feina als titulars? Reduint els continguts curriculars fins als mínims?

Vaja, ja que als polítics els agraden tant les comparacions amb la resta d'Europa, li recomano a la Sra. Consellera que es doni un volt per alguns dels països on normalment es comparen per avaluar el nivell de rendiment acadèmic dels nostres alumnes. I que demani, a més a més dels resultats acadèmics, quins són els percentatges d'inversió en ensenyament; el percentatge d'escoles públiques i de privades; els ratis d'alumnes per aula; els percentatges d'alumnes nouvinguts; la quantitat de canals de televisió i de programes educatius; les hores de dedicació dels pares als fills; etc, etc.

Però no es pot demanar gaire a una Consellera, que en el passat es dedicava a criticar als que governaven perquè hi havia tants alumnes escolaritzats en barracots, i que un cop ha arribat al poder, diu que encara hauran de passar uns quants anys per poder enviar a aquests alumnes a escoles normals i corrents. Ai, que se't veu el llautó...

dilluns, 14 de febrer de 2011

Dictadura blaugrana


L'equip de bàsquet del FC Barcelona s'ha tornat a proclamar campió de la copa del rei en el torneig disputat a Madrid aquest cap de setmana, i ja en van 22, igualant la marca de l'etern rival i principal damnificat. I és que ja van uns quants partits seguits, uns quants anys seguits, que el Barça passa pel davant dels "merengues" en tots els terrenys de joc on es troben. Quant durarà aquest moment de felicitat blaugrana? Difícil pronosticar, però mentres duri, ho aprofitarem per disfrutar i alegrar-nos-en.

El d'ahir va ser un partit més emocinant del que ens tenien acostumats, ja que darrerament el Barça passava per sobre dels blancs sense compasió, com una apissonadora. Ahir l'equip de Messina va poder aguantar dignament fins al darrer quart, en que el Barça va apretar l'accelerador i va acabar impossant la seva superioritat amb claredat.

Un títol més a la butxaca, i esperem que no sigui l'últim de la temporada, ja que encara queden grans reptes (lliga i eurolliga). Esperem que els jugadors continuïn amb fam de títols i amb aquest esperit de sacrifici i treball que els ha dut a aconseguir un bon grapat de títols en els darrers anys.

diumenge, 13 de febrer de 2011

Bé per l'entrenador del Girona.



Però com no hem de voler la independència? Amb episodis com aquest a l'estadi de futbol d'Osca, a un li entren més ganes que mai d'oblidar el castellà.

 Podeu llegir la notícia aquí.

Habemus Cap de Colla




Ahir es va celebrar la continuació de l'assemblea del dia 22 de gener on es va reelegir al Pep Forn com a President de la colla, i també es va tornar a fer confiança en el cap de colla del curs anterior, el Nani Matas. Tot i que en un principi havia fet saber que no es tronaria a presentar per motius personals, sembla ser que s'ha resolt el motiu i el tornarem a tenir de "jefe". 

Des d'aquí la meva felicitació personal a tots dos pel fet de voler posar-se al davant de la colla. En els dies que corren, amb la desafecció generalitzada en que vivim, i l'escàs compromís de la gent,en general, és de lloar que encara quedin persones compromeses amb alguna causa, i dediquin part de les seves vides a aquest fet, sense recompenses econòmiques, i amb els maldecaps que això comporta. Xapó!!!

Els desitjo sort als dos, i desitjo que la colla continuï progressant com fins ara gràcies al seu esforç, i al de la resta de companys d'equip, evidentment.

Pel que fa als canvis en el nou organigrama tècnic, m'ha sorprés especialment el nou equip de canalla. Són cinc persones de llarga trajectòria a la colla i amb gran experiència i coneixement, "però" la mitjana d'edat supera els 40. No he format mai part de l'equip de canalla, però pel que sé o he pogut veure, cal molta energia per fer-se càrrec d'un grup de 20 o 30 nens... Fer-los pujar i baixar d'un pilar o d'un pom de dalt no té gaire complicació, però portar-los de colònies, al Tibidavo, o d'excursió a pujar i baixar tirolines... vaja, espero que tots cinc estiguin en forma i decidits a "aguantar-los" tota la temporada de la millor manera. A part, aquest equip té un altre gran repte al davant, que és aconseguir nova canalla pels poms de dalt, sobretot aixecadors i anxenetes.

Un altre fet que m'agradaria comentar de l'assemblea d'ahir, és la proposta que vaig llançar al Nani per a engrescar la minyonada. Sé que sembla útopic a dia d'avui pensar que els Minyons ens poguem plantejar el pilar de 9 amb folre, manilles i puntals (o ajudes, o penjats, o com els hi volgueu dir). Bàsicament, perquè l'any passat no vam ni aconseguir el de 8. Però quina és la dificultat principal d'aquest castell? Aconseguir lligar les quatre bases que l'han d'aguantar, no? I quina colla excel·leix en aquest sentit? Si com va proposar el Nani, sóm capaços de plantejar-nos portar el 3d10fm a la nostra Festa Major, per què no hem de ser capaços de provar amb aquest monstre? Està clar que si no hi ha pilar de 6, no hi haurà ni de 7, ni de 8, ni res de res. Però ara imaginem que aquesta temporada sóm capaços de treballar un bon pilar de 6... I qui ens diu que per Diada no poguem somiar... O si no és a la Diada, per la propera temporada, o per l'altre... però només per la il·lusió que despertaria entre la minyonada i en el món casteller, segur que l'assistència als assaigs se'n beneficiaria. I potser ja ha arribat el moment d'engrescar a la colla amb nous reptes. Noves il·lusions.

Risto

dissabte, 12 de febrer de 2011

Ben dit Rosa.



En aquest articlehttp://www.sindicat.net/n.php?n=12798 de la Rosa Cañadell, cap visible del sindicat de mestres USTEC, queda ben reflectida la situació actual de l'ensenyament a Catalunya. M'agrada com escriu i com parla aquesta dona. No conec a fons els intringulis sindicals, però m'identifico amb les seves opinions i visió educativa. Aquest sindicat acaba de guanyar les eleccions sindicals del cos de mestres i professors de Catalunya, del passat dia 3 de febrer, la qual cosa significa que la gran majoria dels mestres que han votat (un escarransit 35% dels mestres, val a dir), sintonitzen amb aquesta senyora.

divendres, 11 de febrer de 2011

Per què no m'agrada el nou model de campionat de futbol-sala de colles castelleres.



Enguany farà quatre anys que els Minyons no participem en el torneig intercasteller de futbol-sala que es disputa cada any al voltant d’aquestes dates en alguna de les ciutats amb colla castellera. Enguany la colla dels Xics de Granollers seran els organitzadors d’aquest esdeveniment, i novament els Minyons no ens hi hem inscrit. I que a mi em consti, no hi ha hagut pel mig cap mena de pressió per part dels dirigents de la colla...
Haig de reconèixer però, que si bé en els inicis d’aquesta trobada, jo era un entusiasta participant i m’encarregava de mobilitzar a la gent de la colla perquè hi participéssim, en l’actualitat (i no és qüestió d’edat, crec), prefereixo que la meva colla no hi participi. I us explicaré els meus perquès:
La, cada edició més creixent, competitivitat entre colles: està bé que s’organitzi un torneig en clau competitiva, que hi hagi guanyadors i perdedors, però no cal arribar als extrems que estem arribant. Caps de sèrie perquè no es donin encreuaments entre segons quines colles “favorites”; necessitat de contractar arbitres federats per evitar conflictes entre castellers, colles que juguen amb un equip base dels millors jugadors i la resta s’ho miren (alguns animen) des de la banqueta; presència de dones limitada a 1/6 part dels jugadors al camp, tot i que potser s’hagin inscrit tantes dones com homes (o fem un campionat masculí i un altre femení, o si és mixt, complim la proporcionalitat al camp).
La obligatorietat de pagar per jugar: em sembla perfecte que les colles que organitzen aquests campionats vulguin oferir el màxim de comoditats i serveis al castellers participants o presents. I que aquests serveis tinguin un cost pels participants. Ara bé, no trobo lògic que es faci pagar a aquell qui només vol anar a jugar a futbol-sala. El mínim que s’hauria de demanar a les colles organitzadores és que es busquin la vida perquè aquells que només volen jugar a futbol ho puguin fer sense cost algun. Puc entendre que l’organització de la trobada genera moltes despeses per a la colla anfitriona, però quan un “convida” a participar, doncs això mateix, “convida”. Els àpats, festes, i demés, qui ho vulgui que s’ho pagui (encara que la festa, igualment al meu parer, hauria de ser gratuïta. Bé;  i l’allotjament també).
Les picabaralles, insults, xiulades, agressions, etc., entre companys castellers. Potser és cert que el futbol transforma a algunes persones, però jo personalment prefereixo evitar segons quines escenes que he viscut en varis torneigs.
A mi, el que més m’agrada de la trobada és la festa posterior als partits del dissabte. És una gran putada que et facin aixecar a les 9 del matí del diumenge per tornar a jugar. Per decidir si seràs 8è, 10è, 20è o 30è!!! Va home, va! El diumenge s’ha de descansar i passar la ressaca, i com a molt pots celebrar un dinar de fi de festa per acomiadar-te de tothom, i fins l’any vinent.
En fi, que si algun dia la gent de la colla es replanteja el fet de participar en el campionat de futbol-sala intercasteller, espero que sigui en unes altres condicions, i sinó, doncs no m’hi veuran pas jugant. Ara, no descarto que em vegin pel concert o la discoteca, allà on hi hagi la festa i el bon rotllo. Malauradament, aquest any, ni la festa em motiva gaire...

dijous, 10 de febrer de 2011

Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí!!!


Fa més de trenta anys de la celebre frase pronunciada pel president Tarradelles. Fa més de trenta anys que vaig nèixer a la ciutat de Terrassa, i potser ja tocava que em decidís a crear-me el meu propi Bloc on deixar escrites, dibuixades, fotografiades, o gravades, algunes coses que em passen pel cap o que vaig fent  i vivint. Res a comparar amb l'excepcional periple vital del expresident, suposo, però la meva vida al cap i a la fi.

Apa doncs, espero que ho disfruteu.

Xavi