"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 31 de desembre de 2016

GRÀCIES.


Moltes gràcies als que heu estat al meu costat (literalment o moral) en algun moment al llarg del 2016 que deixem.

Un any que ha anat claríssimament de pitjor a millor, igual que l'anterior.

I si he decebut a algú, ho sento. No ho sé fer millor.

Gràcies de tot cor!!

dissabte, 24 de desembre de 2016

100 anys dels Pastorets de Folch I Torres.
























Tal dia com avui de l'any 1916 s'estrenava al Coliseu Pompeia de Barcelona la versió teatral de l'obra de Josep Maria Folch i Torra "Els Pastorets o l'Adveniment de l'Infant Jesús". Cent anys després, aquesta peça teatral continua representant-se en un bon grapat de pobles i ciutats catalanes, com ara Terrassa, on el grup de teatre del Centre Social Catòlic ve representant aquesta peça des de l'any 1921. Teatre popular i molt familiar.

divendres, 23 de desembre de 2016

Cimera per al referèndum al Parlament.

Foto: Diari Ara.

























Aquesta tarda el president de la Generalitat ha tornat a reunir al Parlament als principals representants del món polític, econòmic, social, i sindical, per impulsar el referèndum d'independència de Catalunya. Es vol tornar a intentar la "via pactada" amb l'estat espanyol, tot i que té menys recorregut que una carrera universitària de serveis domèstics.

¿Algú li podria explicar als que reclamen un referèndum acordat amb l'estat espanyol, que és impossible arribar a un acord amb algú que t'ha deixat clar del dret i del revés (a través de declaracions, amb recursos als tribunals, amb amenaces), que no té cap intenció ni interès en pactar un referèndum?

Va, fem via! Som majoria els demòcrates i volem votar!

dijous, 22 de desembre de 2016

3, 2, 1... a consumir!!!!!
























Ara bé Nadal,
gastarem a doll,
i quan vingui Santa (Claus),
li tallem el coll.

dimecres, 21 de desembre de 2016

El "temazo" del dimecres. La Puta Opepé - "Hey Jose Mari".


El grup mallorquí de ragga i rap, va publicar aquest tema l'any 2002, quan el PP de Jose María Aznar governava amb majoria absoluta el govern d'Espanya. El líder ultradretà dels populars ha esdevingut un dels principals responsables de l'actual clima de terror per l'amenaça terrorista jihadista, pel seu suport als atacs indiscriminats dels EEUU a països com l'Irac o l'Afganistan.

De tant en tant encara treu la poteta per fer-se veure i per criticar per tous als seus companys de partit. Ara ha decidit deixar la presidència honorífica pel seu descontentament amb la direcció actual del partit. Potser estaria bé que dimitís com a ésser humà...

dimarts, 20 de desembre de 2016

Tradicions terrassenques: Fira de Santa Llúcia.






















Faci fred, faci calor (per allò del canvi climàtic...),
tant al vespre com de dia,
no espereu que compri res,
però m'agrada passejar
per la Fira de Santa Llúcia.























dilluns, 19 de desembre de 2016

Una altra obra d'art de Messi (Barça 4 - Espanyol 1).


Ahir durant el derbi de lliga entre Barça i Espanyol, Messi va tornar a exhibir les seves arts futbolístiques per deixar-nos una jugada d'aquelles que es graven a la memòria. Després de rebre la pilota d'un immens Iniesta, va encarar la barrera defensiva dels espanyolistes per anar superant defenses, un a un, fins a cinc d'ells, per a trobar l'espai suficient davant del porter i xutar amb la puntera del peu. Tot i que el porter perico va poder rebutjar la pilota en primera instància, el rebuig el va aprofitar Luís Suárez per rematar el que era el segon gol blaugrana.

diumenge, 18 de desembre de 2016

The Penguins: 10 anys!

The Penguins amb Ramon Mirabet ahir a la Sala Iberia de Sant Feliu de Llobregat.





















Excel·lent concert ahir dels The Penguins a la Sala Iberia de Sant Feliu de Llobregat, casa seva, amb motiu de la celebració del 10è aniversari de la banda. Un bon grapat de convidats van passar per l'escenari, entre els quals Ramon Mirabet, excantant de la banda, en un concert de prop de dues hores que va acabar amb un tema del Prince Buster i amb l'escenari més ple que la cabina dels germans Marx.

The Penguins, sens dubte, una de les millors bandes d'ska i rocksteady del panorama català. Grans!

dissabte, 17 de desembre de 2016

Joan M. Girona: "Notes, proves, exàmens… Pensats per mantenir una societat classista".


 
(Molt d'acord amb l'opinió del mestre i psicopedagog Joan M. Girona, en el seu article aparegut a El Diari de l'Educació, al voltant de les notes, els exàmens i demés proves).


Cada final de curs i també al llarg dels trimestres de l’any escolar la majoria de mestres i professorat han de posar notes. Es veuen en l’obligació d’avaluar els nois i noies que tenen al seu càrrec. Es fa com un costum inevitable, per alguns a contracor i per altres contents i satisfets. Posar notes és valorar el rendiment de cada alumne, ens diuen. És veritat?

Les notes corresponen a la premisa dels nivells: a cada curs, a cada trimestre cal arribar o aconseguir un cert nivell d’aprenentatges. En funció d’això es posen notes, numèriques habitualment. Avaluar d’aquesta manera és acceptar els currículums plens de continguts malgrat està escrit que s’ha de programar i avaluar per competències. Es podria avaluar fent un seguiment quotidià dels aprenentatges de cada criatura, personalitzant el procés que cadascú fa o pot fer.

Posar notes o qualificacions fomenta la competitivitat entre companys i companyes, pot provocar que hom treballi i estudiï per la nota no per aprendre. Pot provocar comparacions entre els companys de claustre: qui aprova més o qui suspèn més. Segons com, les dues alternatives són positives. Qui aprova més pot pensar que ensenya molt bé, qui suspèn més és perquè exigeix i fa treballar el seu alumnat.

Dues valoracions de les notes ben contrastades que ens poden ajudar a pensar si serveixen o no per facilitar el procés d’aprenentatge.

Estem acostumats, des de fa molt temps, a la nota numèrica. Què ens diu? Hi ha qui en corregir un examen, afina fins als centèsims. Si hom treu un 7,28 vol dir que de 1000 conceptes n’ha après 728 i n’ignora 272? Sense arribar al ridícul, podem pensar el mateix quan posem un 6. De cada 10 conceptes o competències n’ha après 6? Som capaços d’afinar tant?

Potser és millor expressar els resultats de l’avaluació d’una altra manera. Alguns centres concreten els resultats de les avaluacions amb comentaris, fan participar a l’alumnat en la valoració… L’alumnat i els familiars, d’entrada, queden un xic desconcertats. El costum de la nota numèrica està molt present, però hom pot explicar-ho i canviar les percepcions.

Abans de posar notes o qualificacions ens podríem deturar a pensar algunes de les qüestions següents: Avaluem per ajudar o per controlar? Per animar els alumnes o per castigar-los o premiar-los? Quan preparem exàmens els fem pensant en competències o en continguts? Com ho viuen els alumnes implicats? Com afecta al seu equilibri, a la seva autoestima? Com ho pateixen les famílies? Afavoreixen la competitivitat o la competència cara als seus fills i filles? Els exàmens que es fan al llarg de l’escolaritat no representen una cursa d’obstacles que premia al més àgil en superar-los i no pas al que ha assolit més competències? Les proves i les notes a què responen? Es tracta de memoritzar o descobrir i investigar?

Un arbre no creix més per molt que el mesurin. Diria que les notes responen a la necessitat de control, d’encaixonar a les persones… no ens diuen gaire cosa dels aprenentatges que ha assolit la criatura. I les persones no són iguals, no es poden categoritzar de la mateixa manera.

El tema de fons més important és el nivell exigible. A l’ensenyament obligatori és un error parlar de nivells acadèmics. Si totes les persones som diferents, si totes tenim diferents capacitats i assolim de manera diferenciada les competències per què ha de passar tothom pel mateix sedàs? Cada criatura ha d’aprendre el màxim que pot a partir del que sap[1]. I el màxim és diferent per a cadascú. Si anem avaluant els processos del nostre alumnat hauríem de convenir que qui ha assolit més competències que les que tenia, encara que siguin poques, mereix una avaluació molt favorable. I qui tenia en començar moltes competències i no les millora, mereixeria una avaluació desfavorable.

Com comparar les diferents realitats familiars per poder saber si l’aprofitament del noi o noia respon a les possibilitats reals que té? Com avaluar amb una mateixa prova l’alumnat que té alguna discapacitat? Com avaluar un centre sense tenir en compte la realitat de l’alumnat que s’hi aplega?
Aquest mes s’han dut a terme les famoses i sobrevalorades proves PISA, l’any proper es sabran els resultats. Per a què serveixen? Per establir rànquings entre països, per pressionar els governs a canviar polítiques educatives, per fer-les més competitives, per fer-les més adequades a les demandes del sistema econòmic… no serveixen per millorar la cohesió social, per disminuir les desigualtats entre l’alumnat i les seves famílies, no serveixen per adequar-se a les diferències individuals que presenten els nois i noies…

I les proves externes? Les proves diagnòstiques i les revàlides a primària i a secundària… És un altre tema important: s’ha fet polèmic a partir de l’obligació de la LOMCE recolzada per la Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat a passar les proves a Tercer de primària. Hi ha Associacions de Famílies i Escoles que es neguen a que els nens i nenes es vegin obligats a fer-les.

Per a què serveixen?

Tal com dèiem un arbre no creix més pel fet de mesurar-lo i ateses les conseqüències que poden tenir per al futur de l’escola -i fins i tot per al salari dels mestres- es viuen amb pressió, pressió que es transmet a la canalla. Mestres i professorat que estan fent un bon seguiment del seu alumnat, que tenen en compte el procés personal de cadascú i cadascuna es veuen impulsats a animar els seus alumnes a fer bé les proves; algunes direccions conscients de les repercussions n’augmenten la incidència. A més, hi haurà escoles que es dedicaran a practicar-les moltes vegades per assegurar-ne un bon resultat global (com es fa a segon de batxillerat amb les proves de selectivitat). Si després la Conselleria elabora un rànquing de centres en funció dels resultats acadèmics i augmenta o disminueix les dotacions econòmiques en funció del lloc ocupat és lògic que el professorat i els equips directius es sentin pressionats a aconseguir un bon resultats dels seus alumnes. Una conseqüència un xic perversa de les proves.

I els infants o adolescents, com les viuen? Aquelles criatures amb poca estabilitat emocional les passaran amb por, amb angoixa, el seu rendiment serà inferior al real. Si algun dels alumnes amb més dificultats aquell dia no assisteix a classe perquè està malalt el nivell del grup pujarà… tot això és realment útil per millorar l’ensenyament a casa nostra? És útil perquè les criatures millorin els seus aprenentatges?

Només pot ser útil per establir una competència entre alumnat, entre centres, entre mestres: la competitivitat que demana el sistema socioeconòmic que patim i que agrada tant als polítics que manen actualment. El rànquing d’escoles que s’establirà afavorirà a les escoles concertades atès el tipus d’alumnat que acullen, majoritàriament amb menys dificultats per aprendre que el dels centres públics. La composició de l’alumnat, l’existència de guetos provocats per les polítiques de matriculació són un handicap que les proves objectives no tenen en compte i que penalitzen les escoles immerses en entorns socioeconòmics precaris.

Les proves estan pensades per mantenir la societat classista que tenim, per mantenir i augmentar les diferències entre l’alumnat en funció de la classe social on està. Estan pensades segons la ideologia de l’esforç individual: qui no aprova és que no ha treballat prou, les condicions socials, familiars, la història personal… no compten. Qui no aprova és que no vol, no s’esforça prou; aquella escola que té mals resultats és que el seu professorat no ha fet bé la seva feina… després aquestes desigualtats es mantindran a nivell social i la cohesió del país se’n ressentirà.

divendres, 16 de desembre de 2016

Espanya jutja la democràcia.





















Aquest matí la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, ha hagut de declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per haver permès el debat parlamentari sobre la independència de Catalunya. L'Estat espanyol continua doncs amb l'estratègia de judicialitzar qualsevol moviment polític que es promogui a Catalunya per tal de resoldre el conflicte existent.

Centenars de ciutadans han donat suport a la Presidenta en el trajecte entre el Parlament i el Tribunal. Ja de tornada a la seu parlamentària, Forcadell ha declarat que estava en joc la democràcia.

Mentrestant, el Tribunal Suprem espanyol ha arxivat la querella contra el criminal exministre Jorge Fernández Díaz per la guerra bruta contra el procés d'independència català, malgrat que hi havia proves més que evidents (gravacions de converses amb el Fiscal general a Catalunya) que l'implicaven directament.

I encara tenen la barra de dir que volen "dialogar"...

dijous, 15 de desembre de 2016

El Punt/Avui: "Caritas multiplica per quatre l'ajuda d'aliments en 10 anys".


Doncs sort que estem sortint de la crisi... després diuen que Catalunya és una regió rica, i que hem de ser solidaris...!



dimecres, 14 de desembre de 2016

El "temazo" del dimecres. Barricada - "No hay tregua".


Fa 30 anys els de Pamplona (1982) van presentar el disc "No hay tregua" on incloïen aquesta cançó de títol homònim, que s'ha convertit, molt segurament, en el tema més popular de la banda. No hi ha festa que es preuï on no soni aquesta cançó i la gent la coregi a ple pulmó. Sense anar més lluny, el dissabte la vaig poder escoltar i cantar al camp de l'Osasuna just abans de començar la segona part del matx entre els locals i el Barça. Us imagineu escoltar-la al Camp Nou? Estaria molt bé!

Es el juego del gato y el ratón
tus mejores años clandestinidad
no es muy difícil claudicar
esto empieza a ser un laberinto
¿Donde está la salida?

Estas asustado, tu vida va en ello
pero alguien debe tirar de gatillo.

Tu infantil sueño de loco
no es respuesta demencial
este juego ha terminado
mucho antes de empezar.

Anónimo luchador
nunca tendrán las armas la razón
pero cuando se aprende a llorar por algo
también se aprende a defenderlo.

Estas asustado, tu vida va en ello
pero alguien debe tirar de gatillo

dimarts, 13 de desembre de 2016

Llibertat d'expressió. Desobediència. Solidaritat.

























L'Estat espanyol, en la seva creuada repressiva contra l'independentisme català compta amb l'inestimable ajuda de les autoritats policials catalanes (Conseller d'Interior Jordi Jané) a l'hora de perseguir, detenir i reprimir als dissidents i crítics amb les lleis espanyoles. Anem bé per anar a Sants...

Solidaritat antirepressiva!!

Ni rei, ni por!!

Diputats de la CUP estripant imatges del rei Felip al Parlament.






















Crema col·lectiva de fotos de Felip VI en suport als detinguts pel mateix fet en el dia de la constitució.



dilluns, 12 de desembre de 2016

PSC (Terrassa) style.

Joan Tamayo, al centre de la imatge (Foto: La Torre del Palau).


























El principal favorit a l'elecció de Sindic de Greuges de Terrassa, Joan Tamayo, ha decidit retirar-se del procés d'elecció degut a les "males pràctiques" orquestrades des del propi govern municipal (PSC) per tal de col·locar a algú afí al règim en el càrrec. Un més dels "pucherazos" a que ens tenen acostumats els socialistes a la nostra ciutat, que no sorprèn, ja que fa més de 30 anys que la governen.

En paraules de Tamayo... "Jo no vaig acceptar aquesta responsabilitat per a participar d'una forma directa o indirecta en un altre frau democràtic sense límits d'aquesta ciutat caciquil que és Terrassa. Totes i tots sabíem que el procés participatiu que va crear l'Ajuntament tenia moltes llacunes i era molt pobre democràticament parlant, però segurament ens vam deixar portar per l'eufòria i l'alegria que per a primera vegada es participava d'alguna forma en l'elecció d'aquesta figura i la societat podia dir la seva, després d'un nou reglament impulsat per a la Sindica Isabel Marquès i posteriorment pels grups polítics. Hi vàrem actuar amb tota l'honestedat i responsabilitat que s'escau a moviments com Espai Drets, Consell d'Entitats d'Acció Ciutadana, Comissió Defensa dels DDHH de l'ICATER, OCM i altres moltes entitats i gent compromesa, i ens vam posar a treballar per seguir dignificant tot el possible un procés, ja de per si precari, i amb moltes dificultats. El Poder (i no es cap retòrica) no té límits i quan veu que se li pot obrir una porta a la democratització, a la transparència, a la participació oberta de la gent per a millorar la governabilitat i per tant a perdre privilegis, és capaç de fer el que sigui i de jugar i utilitzar les persones i els seus instints primaris de poder pel poder"

divendres, 9 de desembre de 2016

A favor de la municipalització del servei d'aigua a Terrassa.

L'Alcalde de Terrassa, Jordi Ballart i el President de Mina, Marià Galí (Foto: Nació Digital).






















Avui, finalitza el contracte que va signar fa 75 anys Mina Pública d'Aigües de Terrassa amb l'Ajuntament franquista de la ciutat. Malgrat que el consistori municipal ha decidit remunicipalitzar aquest servei, i treure-li la concessió a Mina, aquesta no està disposada a perdre el "xollo" amb que s'ha enriquit a base de bé tots aquests anys, i ha iniciat una batalla legal i bruta contra el nostre ajuntament. Vaja, una colla de mafiosos on els hi hagi aquests de Mina. Potser els terrassencs haurem d'actuar per fer veure als dirigents de la companyia que els interessos privats no es poden imposar enfront la sobirania del poble.


dijous, 8 de desembre de 2016

Carlos González: "Vaga de deures".


(Article del Carlos González per al Cratures del diari Ara. Com de costum, molt d'acord amb ell).

En els últims dies he llegit coses ben estranyes en relació amb una suposada “vaga de deures”. En primer lloc, la mateixa paraula, vaga. Imaginem que un sindicat del metall, de la construcció o del que vulgueu, fes la següent declaració:

- Els treballadors continuaran treballant durant tota la seva jornada laboral, com sempre.
- A la tarda, en acabar la seva jornada laboral, els treballadors continuaran treballant a casa durant les hores que calgui, a completa discreció dels seus caps, com sempre.
- Durant un mes, els treballadors demanaran per escrit als seus caps que, sisplau, no els obliguin a treballar durant el cap de setmana. Faran, en el seu temps lliure, el que vulguin. Aniran a un museu, a passejar o parlaran amb la seva família. Si a pesar de la seva humil petició els seus caps encara els manen treballar en diumenge, només faran el que es pugui, si els queda temps.
- Després d’aquest mes, els treballadors tornaran a treballar gratuïtament dissabtes i diumenges, totes les hores que el seu cap decideixi. Com sempre.

I d’això en diuen vaga? Al meu poble una vaga consisteix a deixar de treballar durant l’horari laboral. Consulto encuriosit la web de la convocant, CEAPA, i no veig que facin servir enlloc la paraula vaga. És, simplement, una “campanya”. Per això, amb una proposta tan moderada, m’ha sorprès la contundència d’algunes reaccions als diaris: “Vaga absurda”, “Insubmissió cap al centre escolar i els professors”, “És una manera d’inculcar valors de rebuig”, “Estem desautoritzant els mestres”... Destaco dues perles, aparentment pronunciades per representants sindicals dels mestres: “Les vagues s’haurien de fer contra els poders públics i l’administració” (ensenyar als nens a desobeir els poders públics democràtics és la cosa més normal del món... només l’escola té dret a obediència absoluta), i “Maleduca els alumnes, [perquè] el missatge que es transmet al nen és que el pare mana més que el professor”. Algú sembla convençut que el professor mana més que els pares, i així ha de continuar. 

Però no, els pares no estan interferint en l’activitat escolar. És l’escola la que porta molts anys controlant el temps lliure dels alumnes i, per tant, de tota la família.

dimecres, 7 de desembre de 2016

El "temazo" del dimecres. Código Neurótico - "En la barra del bar".


Els terrassencs Código Neurótico es van formar l'any 1981, i van estar en actiu fins al 1998, tot i que des del comiat han fet un parell de retrobaments per tocar en directe. Al llarg de la seva trajectòria van gravar fins a set LPs, i el 1987 editaven el disc "En la barra del bar" que incloïa aquest tema de títol homònim. Aquesta versió està gravada per TV3 a la sala KGB de Barcelona crec. Canya i diversió punk molt apreciada a finals dels 80's i inicis dels 90's pels amants d'aquest estil tant subversiu.

dimarts, 6 de desembre de 2016

Hahahahahahahaha... perdoneu però no puc parar! Hahahahahahaha...

(Font: El Periódico)




















(Millora dels resultats educatius malgrat patir una inversió a nivell de Laos o Perú!! Potser els nostres governants acabaran deduint que com menys s'inverteix, més milloren els resultats... hahahahahahaha... és que no puc parar! Hahhahahahahahah)

(Notícia apareguda avui a El Periódico de Catalunya). 

Després de 12 anys de resultats decebedors, de rebre quatre suspensos seguits cada vegada que l'informe PISA l'examinava, l'escola espanyola per fi ha fet el salt. I encara que no es pot parlar de resultats excel·lents (això, reconeix el Ministeri d'Educació, encara queda lluny), sí que es pot afirmar que per fi el sistema educatiu espanyol es comença a allunyar de la mediocritat. Així ho posa de manifest, almenys, la radiografia realitzada el 2015 per l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) sobre el nivell que tenen els estudiants de 15 anys en 72 països i que situa Espanya per primera vegada per sobre de la mitjana en comprensió lectora, just en la mitjana de l'OCDE en ciències i molt poc per sota d'aquesta en matemàtiques.

"Estem parlant d'un sistema educatiu que és un bon sistema; potser encara és millorable, però els resultats són satisfactoris", ha destacat, somrient, el ministre Íñigo Méndez de Vigo, en una primera valoració de l'informe PISA fet públic aquest 6 de desembre del 2016. Al titular d'Educació se li ha esborrat lleugerament el somriure quan ha hagut d'admetre que és cert, també, que la mitjana de l'OCDE és una mica més baixa aquest any i que això, és clar, beneficia Espanya. "Però dins d'aquesta situació general de descens de l'OCDE, Espanya ha aconseguit millorar", ha puntualitzat el director general d'Avaluació i Cooperació Territorial del ministeri, José Luis Blanco.

I no només això, ha subratllat Blanco, el salt s'ha fet sense que la millora hagi suposta augmentar les desigualtats entre estudiants. "Al contrari, hem comprovat que les autoritats educatives, especialment les autonòmiques, però tambié la central, van prendre nota de l'alt percentatge d'alumnes endarrerits que hi va haver al PISA del 2012, i que han fet un esforç important de millora en aquest sentit", ha destacat. De fet, el director general ha precisat que "la millora registrada en el conjunt del sistema ve per aquí, perquè s'ha reduït la franja d'estudiants amb baixos resultats". "El repte encara pendent -ha confessat- és l'excel·lència, on encara estem per sota de la mitjana".

MILLOR EN LECTURA, IGUAL EN MATES, PITJOR EN CIÈNCIES

Així doncs, els estudiants de 15 anys espanyols han obtingut una nota mitjana en comprensió lectora de 496 punts, tres més que la mitjana de l'OCDE, dos per sobre de la mitjana de la Unió Europea (UE) i vuit més que els joves espanyols avaluats en l'informe PISA del 2012. Des del 2003, el primer any en què Espanya va participar en aquesta prova internacional, la millora en lectura és de 15 punts. També és en aquest àmbit on més bones puntuacions treuen les comunitats autònomes: els alumnes de Castella i Lleó aconsegueixen 522 punts; els de Madrid, 520, i els navarresos, 514. Això els situa molt a prop de països líders del rànquing PISA, com el Canadà (527), Finlàndia (526) o Irlanda (521). El número u mundial en aquesta matèria és Singapur, amb 535 punts.

En matemàtiques, "és la vegada que Espanya s'ha acostat més a les mitjanes internacionals", afirma el director general d'Avaluació. Malgrat l'optimisme del ministeri, els 486 punts obtinguts pels alumnes espanyols al PISA 2015 estan quatre punts per sota de la mitjana dels seus companys de l'OCDE i set dels de la UE, i solament suposen una millora de dos punts respecte al 2012 i d'un respecte al 2003. Les mates, doncs, segueixen sent una assignatura pendent, la matèria en què Espanya treu pitjor resultat. I en la qual se situa en pitjor posició en el rànquing, ja que, mentre que en lectura els espanyols són els 22 de la llista de 44 països de l'OCDE i en ciències els 25, en matemàtiques ocupen el lloc 27.

En canvi, superen clarament la mitjana de l'OCDE en competències matemàtiques Navarra (amb 518 punts), Castella i Lleó (506), la Rioja (505) i Madrid (503). Aquestes dues últimes autonomies, segons recull l'informe espanyol de PISA, són a més dues de les que tenen més proporció d'estudiants de 15 anys d'origen immigrant. En el cas de Madrid és del 20% i en el riojà del 17%. Catalunya, amb un 19% de població estrangera d'aquesta edat, és la sisena comunitat més ben situada, amb 500 punts.

Lluny encara dels llocs que encapçalen el rànquing -una altra vegada Singapur, Japó i Finlàndia, a més d'Estònia-, la puntuació espanyola en ciències, de 493 punts, és discreta. I tres punts inferior, fins i tot, a l'obtinguda tres anys abans. Tot i així, el ministeri, seguint el seu discurs de satisfacció generalitzada pels resultats, ha volgut insistir que es tracta de "la primera vegada en la història que Espanya aconsegueix situar-se a l'altura de l'OCDE en aquesta disciplina", ha ressaltat José Luis Blanco. Respecte a la mitjana de la UE, Espanya està dos punts per sota.

Per comunitats, una vegada més, Castella i Lleó, Madrid i Navarra, i aquesta vegada també Galícia, són les que aconsegueixen els resultats en ciències més destacats. A la cua, Andalusia, Extremadura, Canàries i -sorprenentment- el País Basc, que en edicions anteriors de PISA solia ser una autonomia líder.

RETALLADES SENSE UN IMPACTE APARENT

¿De qui és el mèrit del que ha passat? "Per descomptat -s'ha afanyat a dir el ministre Méndez de Vigo- s'ha de donar un reconeixement a la tasca dels mestres". Ha sigut el seu compromís, ha insistit, el que ha permès salvar els trastos durant aquests anys de retallades en educació. "Això no significa -ha afegit- que no s'hagi de fer a partir d'ara més esforç inversor".

I com que l'ocasió s'hi prestava, el titular d'Educació ha aprofitat per portar l'aigua al seu molí i defensar la validesa del sistema actual, com a punt de partida per al pacte d'Estat d'educació en què ja han començat a treballar forces polítiques al Congrés. Amb aquests resultats, "no cal fer taula rasa, perquè l'escola actual és bona", ha dit. Aquest acord haurà de garantir també el finançament, perquè no pot ser que un sector estratègic per a un país com l'educació segueixi estant exposat als vaivens de les disponibilitats pressupostàries.


diumenge, 4 de desembre de 2016

Barça - Madrid: empat frustrant (1-1).

Mosaic amb homenatge als castells a l'inici del partit.
























Ahir es va jugar el primer dels clàssics d'aquesta lliga al Camp Nou, i la cosa va acabar en taules (1-1). Malgrat que el Barça tenia el partit controlat amb la mínima avantatge gràcies al gol de Suárez, va arribar el de sempre pels blancs (Ramos) per rematar de cap una falta servida per Modric al minut 90. Madrid style.

Amb aquest resultat, el Barça continua segon a la classificació a sis punts dels blancs, amb vint-i-quatre jornades per disputar. Tot està per fer i tot és possible.

dissabte, 3 de desembre de 2016

Xavier Díez: "Una avaluació global: A la recerca d’un canvi cultural en els sistemes educatius".

(Escrit de Xavier Díez, historiador, filòsof, mestre, i pedagog terapèutic, publicat al bloc "Espai de dissidència". Dens, però molt útil per entendre els orígens i la raó de ser del nostre sistema educatiu).

En la frase inicial d’Anna Karerina, Lev Tolstoi sostenia que “les famílies felices s’assemblen. Les infelices, ho són cadascuna a la seva manera”. Els processos de reformes educatives presenten certa aparença d’intentar resoldre problemes locals, quan qualsevol amb un mínim de coneixement de polítiques educatives comparades pot adonar-se fàcilment que les mesures implantades al nostre país responen a una lògica global. Aspectes com la privatització, la fiscalització de l’exercici docent, la descentralització, els atacs a la democràcia educativa formen part d’un “pack” de mesures coherent amb les directrius que emanen principalment de l’OCDE, i que d’acord amb lògiques, estils i calendaris diferents, actuen d’una manera concertada per assolir objectius marcats en les agendes polítiques dels estats.

Una OCDE poc transparent i menys democràtica

Precisament l’OCDE és el laboratori des del qual es dissenyen i s’elaboren les diferents mesures que posteriorment apliquen els estats als seus respectius sistemes educatius. Hereva de l’antiga OECE, un organisme europeu multilateral destinat a administrar el Pla Marshall en la reconstrucció de postguerra, es constitueix com a organisme internacional el 1960 i fixa la seu a París. A diferència d’organitzacions com la UNESCO, no prové de l’organigrama de les Nacions Unides, sinó que es tractaria d’una entitat híbrida entre pública (els seus directius tenen estatus diplomàtic, com passa també amb l’FMI) i privada. A diferència de qualsevol entitat lligada a l’ONU, els estats membres són exclusivament països rics o aspirants a ser-ho, i en coincidència amb entitats multiestatals com la UE, tracten d’homogeneïtzar les seves polítiques econòmiques. Pel que fa a l’educació, contemplada als seus estatuts com a una de les seves prioritats, tracta de modular els sistemes educatius d’acord amb agendes econòmiques i socials globals, que en l’actualitat equival a una orientació molt marcada per la ideologia neoliberal.
L’OCDE és una entitat que disposa de grans recursos, molt productiva i ben organitzada. Amb un bon nombre d’experts, acadèmics i professionals, es dedica a elaborar informes exhaustius, disposen d’estadístiques molt detallades i elaboren un gran nombre de publicacions, bona part de les quals, dedicades al món educatiu. De fet, un dels seus programes més coneguts i polèmics és PISA, dedicat a fer una anàlisi comparativa d’adquisició de competències entre els diversos sistemes. En aquest sentit, i a partir de les conseqüències que comporta per a les opinions públiques nacionals un mal informe o una classificació desfavorable, s’entén que l’OCDE actua com un sofisticat Think Tank amb funcions de lobby, capaç d’influir profundament en els ministeris d’educació dels països membres. La combinació d’avaluacions globals i “recomanacions” empenyen els governs a adoptar reformes coherents amb les receptes del capitalisme liberal. Unes receptes coincidents amb l’agenda de reformes econòmiques globals en la línia del secretisme dels diversos tractats de lliure comerç (com el TTIP) obsessionats, les darreres dècades, a “liberalitzar” els serveis tradicionalment reservats a les administracions públiques. En altres termes, obrir la porta de l’escola a un sector privat cada vegada més addicte als fons públics. L’OCDE, per tant, es pot entendre com a un mitjà que convergeix amb els objectius de l’FMI, la Comissió Trilateral, o les conclusions poc transparents de les trobades anuals de Davos.

Avaluació com a política global educativa

En els darrers anys, l’avaluació ha esdevingut una de les prioritats pel que fa a l’agenda de l’OCDE, i per tant, peça clau de les diverses reformes educatives desenvolupades pels diversos governs de manera paral·lela. L’entitat supranacional entén que cal posar la prioritat de les polítiques educatives en l’obtenció de resultats, d’acord amb una filosofia d’eficàcia, i l’ús i abús del terme anglès “accountability”, que, provinent del món de l’empresa, sol ésser traduït com “retre comptes”. En certa mesura, bona part dels mecanismes avaluatius (sistemes d’indicadors, aplicació de criteris estadístics, estandardització de les proves, certificats ISO,…) provenen del món industrial i de negocis, filosofia que ja fa temps vénen aplicant en el camp dels serveis públics. La idea és fer “més productius” els serveis, a la recerca d’economitzar en recursos en el sentit de “fer més amb menys”, en una línia que fa incrementar l’estrès sobre el sistema, els professionals i (en el nou llenguatge) els “usuaris”.
Alhora, i a partir del procés de Bolonya, el sistema universitari ha aplicat mesures similars, i que s’han traduït, fonamentalment, a adaptar les orientacions economicistes dels sistemes acadèmics anglosaxons.  El resultat buscat és l’homogeneïtzació dels sistemes educatius a fi que puguin ser intercanviables entre estats (i facilitar la mobilitat d’estudiants i treballadors), encara que també, i com veurem, facilitar la penetració de diverses empreses multinacionals en un camp en què auditores i empreses d’assessorament i serveis volen intervenir.
Aquesta voluntat de rendibilitat, estandardització i homogeneïtzació convergeix en un objectiu a bastament reivindicat per l’OCDE i organismes afins: la submissió dels sistemes educatius a les “necessitats productives”, el disseny de polítiques educatives en funció del mercat de treball, l’adequació de l’escola a la ideologia neoliberal, estendre els valors de l’”emprenedoria”…. Si haguéssim d’establir una potent metàfora que expliqués la intencionalitat de qui inspira aquest conjunt de reformes, ens pot venir al cap la xarxa de botigues de la Nespresso.
Qualsevol que hagi visitat arreu del món una botiga d’aquestes característiques podrà comprovar una estranya combinació entre diversitat i homogeneïtat. Es ven un producte curosament presentat, estudiat fins al més mínim detall. Càpsules de colors i sabors diversos, en una presentació impol·luta, una decoració amable, una certa capacitat de sofisticació, presentats per un personal aparentment divers (sol ser habitual la barreja per sexe i procedència geogràfica) que parlen un anglès més que acceptable, solen ser discrets, educats i sol·lícits. Tanmateix, rere aquesta aparença de diversitat, en realitat trobem un únic model de negoci: venda de cafè i derivats, que han acabat homogeneïtzant el consum en càpsula, una intercanviabilitat (les botigues Nespresso són iguals arreu, amb poc respecte precisament per la diversitat), hi ha importants denúncies contra la multinacional Nestlé, propietària de la marca, per conductes antisindicals, la selecció del personal és discriminatòria per edat,  físic, ideologia i actitud i no sembla que les condicions laborals siguin les idònies. I, per descomptat, les avaluacions periòdiques serveixen per estressar el personal i evitar qualsevol singularitat que escapi a les estrictes normes internes  provinents des de l’aristocràcia directiva de la multinacional.

PISA i altres: l’obsessió classificatòria

Els programes internacionals d’avaluació, elaborats per l’OCDE han estat instruments per sacsejar i modelar els sistemes educatius, com hem comentat. I aquests, tendeixen a comptabilitzar resultats en base a les Competències Bàsiques. Aquestes, que provenen del món professional, es podrien definir com les capacitats necessàries per desenvolupar tasques concretes, la qual cosa prioritza l’adaptabilitat de l’alumne a la flexibilitat del món laboral, tot prescindint i desacreditant les tendències pedagògiques que venien apostant per una formació integral de l’individu. En aquest sentit, PISA ha sobrevalorat aquells sistemes educatius més concebuts per generar treballadors sol·lícits i flexibles que persones amb coneixements i valors, fet que s’està traduint en el bandejament (i sovint la desaparició) de les humanitats, i l’aposta decidida per una mena de “fast food” educatiu en què les ciències aplicades, la tecnologia, l’anglès i la ideologia empresarial inunden els currículums i orientacions. A tall d’exemple, Silvio Berlusconi, a l’hora de presentar la reforma educativa italiana, parlava que es fonamentava en tres “I”: “Inglese, Informatica e Impresa” (anglès, informàtica i emprenedoria). En certa mesura, PISA, que amb les seves taules classificatòries podria semblar una mena d’Eurovisió educativa, en base a l’avaluació per competències sempre acabava premiant aquells sistemes educatius de matriu anglosaxona (com Irlanda, la desastrosa educació anglesa o Canadà), i en canvi deixava en una situació molt devaluada a països com Itàlia o França, de gran tradició pedagògica. En una situació en què PISA és qüestionat de manera creixent, no reflecteix la realitat, perquè sovint es pretenen comparar realitats incomparables.
Altres programes com PIAAC (Programme for International Assessment of Adult Competences) se centren a analitzar el nivell d’assoliment de competències de la població adulta i serveix especialment per pressionar als governs per ésser més flexibles a l’hora d’atorgar acreditacions professionals (obrir el mercat de treball a persones sense les qualificacions necessàries, com passa amb Uber i el sector del taxi i Airbnb i el de l’hosteleria) i potenciar el negoci de la formació d’adults. Per la seva banda, l’informe Talys, periòdicament elaborat per la mateixa OCDE, i fonamentat en enquestes personalitzades, tracta d’analitzar el sistema educatiu des de la realitat dels centres escolars, amb conclusions gens neutres i que assenyalen precisament unes mancances que requereixen solucions externes. A banda de qüestions descriptives, i per exemple, l’informe de 2013 criticava els sistemes on no hi havia mecanismes d’avaluació del professorat, o potenciava la idea que hi hagués més diferències salarials en el sí d’un claustre.
Les formes i la comunicació de tot aquest conjunt d’estudis, informes i programes, se solen presentar sota la fórmula d’elaborades estadístiques i taules classificatòries. Com dèiem, PISA és el paradigma, tanmateix les comparatives sempre orienten cap a una filosofia: la dels rànquings. Això representa la inoculació d’una determinada cultura que s’estén a la pràctica quotidiana i incideix en la percepció d’opinions públiques i publicades, i finalment s’insereix en l’inconscient col·lectiu. Ras i curt, es persegueix que cada individu consideri elements intangibles com l’educació, com si es tractés d’una lliga de futbol en què únicament compten les victòries. Que qualsevol element de la vida pública i privada es redueixi a una classificació amb premis per a la minoria privilegiada, i càstig i descens de categoria als més desafavorits. Parlem de taules (són habituals els rànquings als sistemes anglosaxons i privatitzats de Llationamèrica) correlacionats sense manies amb la procedència social, en una mena de darwinisme educatiu que associa èxit amb classe social, i que té com a intenció oculta legitimar les diferències i interioritzar sentiments d’inferioritat social a les classes treballadores, molt en la línia del que ve denunciant el politòleg britànic Owen Jones[2].
Com en tota filosofia classificatòria, a partir del moment en què l’experiència educativa es redueix a ítems, xifres, estadístiques, resultats i taules, s’esdevé un fenomen anàleg al de les competicions esportives. Els grans equips es fonamenten en la selecció de jugadors, patrocinadors, ciutats i públic. A mesura que un equip disposa de majors recursos, més probabilitats de quedar classificar amunt. Els rics guanyen, i els pobres perden: les diferències s’eixamplen, i es fa veure que es juga a futbol quan, en realitat es competeix per l’hegemonia dels negocis. Les lligues, com els sistemes educatius, es dualitzen, s’atomitzen, i generen més i més desigualtats en una dinàmica imparable.

L’inconfessable infiltració d’empreses privades en l’avaluació (i més coses) dels sistemes educatius públics.

En tota aquesta “Revolució cultural”, l’avaluació és clau. Clau de volta de les reformes neoliberals que pretenen desregular els sistemes educatius, polaritzar-los, degradar les condicions laborals dels professionals,… i també és la clau que obre la porta a diverses empreses, normalment de l’òrbita de grans grups empresarials transnacionals que ofereixen els seus serveis.
Quins són els serveis? Malgrat que cada sistema educatiu és més o menys permissiu amb la intrusió de grups empresarials, es pot considerar que hi ha elements comuns en una estratègia concertada coherent amb la filosofia dels GATT (acords comercials de comerç i serveis), l’OMC i l’inconsultable i secretista TTIP.
Així, veiem que una de les primeres activitats que es dediquen a fer grans grups empresarials són selecció de personal (especialment de substitucions) gestió de la informació, aplicacions informàtiques o e-learning. A un nivell més intens en la penetració de la vida quotidiana, hi ha equips d’assessors, inspeccions i auditories educatives (sovint provinents del món empresarial i desconeixedors de la lògica escolar), elaboradors i correctors de proves, i tractament de dades (que serveixen posteriorment per establir rànquings o promoure estratègies de negoci). És d’aquesta manera com els processos d’avaluació són creixentment gestionats per elements aliens a l’administració i la comunitat educativa. I és precisament l’avaluació el principal pany per on penetren els grups empresarials i dels negocis.
Anem a posar alguns exemples:
SERCO
Si Anglaterra és el paradigma de la privatització educativa, Serco és un bon exemple de tot l’exposat anteriorment. A la seva plana web https://www.serco.com/markets/education es presenta com a una companyia que ofereix serveis com a assessors per a direccions de centres educatius, i ha fet formació per a més de 10.000 directors i directores. Tanmateix, la seva intervenció va molt més enllà. Com a empresa del sector de les externalitzacions (outsourcing), pel que fa estrictament a temes educatius, entre 2001-2011 va gestionar directament l’educació del districte de Bradford[3], Walsall i Stoke-on-Trent, que van acabar amb grans crítiques per mala gestió i sobrecostos. Al costat d’altres empreses, Serco ha gestionat l’agència d’avaluació oficial d’Anglaterra i Gal·les[4], ha dirigit equips d’inspectors i s’han dedicat a avaluar centres (els seus dictàmens sovint podien comportar el tancament de centres o l’acomiadament de docents).
Tanmateix, l’educació és una més entre els sectors que toca aquesta gran empresa que el 2014 facturava més de 5.000 milions d’euros, que comptava amb un benefici net de 1.744 M€ i que tenia aproximadament uns 100.000 empleats. Les seccions més conegudes són aquelles relacionades amb la seguretat interior, el sector de les armes i defensa, la custòdia i gestió de presons privades (també als Estats Units), aviació, sanitat, transport, centres d’internament d’immigrants, i qualsevol cosa que es demani. No tenen cap problema a prestar els seus serveis a teocràcies com Dubai o Aràbia Saudí. La seva activitat ha rebut moltes crítiques i denúncies. En la gestió de centres d’internament o presons s’ha incrementat la mortalitat, i el personal contractat es caracteritza per disposar de males condicions laborals i escassa formació.

Capita

De característiques similars és aquesta multinacional de matriu britànica dedicada a serveis professionals i a externalitzar serveis d’empreses privades i públiques (d’on sembla que prové almenys la meitat de la seva facturació). Pel que fa al negoci estrictament educatiu, gestiona el “portafoli”, és a dir, el 70% del conjunt de dades informatitzades del sistema educatiu d’Anglaterra i Gal·les, que inclou l’historial acadèmic i les observacions dels alumnes. També opera com a agència de col·locació de mestres i professors, de substitucions i de selecció de personal. També han servit com a oficina de finançament per a estudiants (gestionant deutes en la nova bombolla educativa, és a dir, en préstecs personals per a afrontar el creixementment onerós sistema universitari) i per sistemes informàtics que asseguraven l’assistència a classe d’alguns alumnes amb tendència a l’absentisme.
Com en el cas anterior, parlem d’una gran empresa que el 2014 facturava al voltant de 6.200 M€, obtenia beneficis per un total de 340 M€ i tenia uns 68.000 empleats en els sectors financers, de salut, transports, cura de persones amb dependència, pensions i comunicacions. Opera també a Estats Units, Àsia i Àfrica. La seva estratègia consisteix a presentar-se a concursos per obtenir concessions en diversos àmbits. Tanmateix, com l’anterior, ha estat denunciada reiteradament per incompliments de compromisos, mal servei, abús tarifari

Acadomia
En un sentit molt diferent, en un país, França, caracteritzat per mantenir un major blindatge del sistema educatiu públic a intromissions del món privat (de moment), Acadomia és una empresa dedicada a professionalitzar el sector de les classes particulars. En realitat, la seva funció és fer d’intermediari, perquè els docents (sovint estudiants sense titulació) són “contractats” nominalment per les famílies, que abonen la part corresponent a la seguretat social, la tarifa a l’empresa 32-40€ l’hora, mentre que les persones que fan de professors (que cotitzen en el mateix grup que els serveis de neteja a domicili) obtenen entre 10-18€ l’hora. S’estima al voltant de 100.000 alumnes, 25.000 docents i una facturació anual de 120 M€ (2013)

Prometean World
Aquesta seria una empresa global de serveis professionals globals a les escoles, que comporta solucions informàtiques, gestió d’avaluació, dissenys de currículums, sistemes integrats informàtics per a la gestió i la comunicació de l’entorn escolar. També funciona com a assessors pedagògics, es dediquen a formar docents i direccions. És una empresa que busca activament la seva venda de serveis a les diverses administracions públiques. Encara que sigui una empresa sorgida a Anglaterra a finals dels noranta, és activa especialment a Amèrica Llatina i als Estats Units, tot aprofitant la liberalització de serveis.

L’avaluació com a reaccionarisme educatiu. El cas del món anglosaxó i més enllà.

A partir de finals de segle passat, en el món educatiu anglosaxó, d’acord amb l’evolució neoliberal de les seves societats, comencen a implementar-se un seguit de canvis. A partir de l’arribada de Margaret Thatcher al Regne Unit, s’inicia el qüestionament de l’escola inclusiva. A partir de 1988, amb l’Education Reform Act, es comencen a implementar unes avaluacions nacionals al final de l’escola obligatòria per obtenir el graduat en secundària. Els resultats posen de relleu  les grans diferències entre centres, correlacionats clarament a l’extracció social del seu alumnat. Els resultats globals, a més, sorprenen l’opinió pública i posen de relleu que la secundària és on es concentren diversos problemes no tant educatius com de caràcter social. A més, per primera vegada es feien públics els resultats, i això va tenir un efecte de concentració, en el sentit que les escoles amb pitjors i millors resultats incrementaven les seves diferències, perquè els sectors socials més afavorits seleccionaven amb cura el centre educatiu. El mateix Tony Blair va matricular els seus fills en una escola privada perquè els resultats del centre que li pertocava disposava de mals indicadors.
Precisament a partir del moment en què Tony Blair governa el Regne Unit (1997-2007), va encetar un seguit de mesures encaminades a promoure processos d’avaluació i mesures correctores. Els centres que treien mals resultats podien ésser intervinguts per les autoritats educatives, i si al cap de dos anys no millorava la situació, podien ésser tancades o passar a ésser gestionades per entitats privades sense (teòric) ànim de lucre, moltes de les quals, pertanyents a grups religiosos.
En una línia similar serà la reforma educativa promulgada el 2001 als Estats Units, coneguda com “No Child left behind”.  Aquesta comportava el fet que cada centre públic s’havia de sotmetre a avaluacions estàndard regulars anuals fonamentats en competències bàsiques. Si els resultats no es corresponien amb uns objectius predeterminats (sovint poc realistes), els centres havien de passar per un seguit de mesures correctives: degradació d’estatus educatiu, llibertat de les famílies per traslladar els seus fills a altres centres, serveis gratuïts de tutoria i assessorament, pèrdua de finançament estatal, increment d’hores lectives,… i finalment si les escoles no se’n sortien (i de fet, les mesures citades anteriorment no feien sinó empitjorar l’evolució) podien ésser tancades, el seu personal acomiadat, i finalment, gestionada com a escola “charter” (és a dir, concertada) per empreses privades.
Atesa l’autonomia estatal pel que fa a l’administració educativa, alguns estats tenien la llibertat de lligar els salaris docents als resultats dels alumnes a aquelles proves. Això tenia efectes perversos. Molt sovint, això incentivava al frau a les proves, i el fet que els docents més qualificats fugissin d’escoles i instituts i anessin a parar a altres àmbits professionals més lucratius i menys estressants. Alhora, això també motivava a l’administració a incrementar els estàndards educatius amb l’objectiu d’estalviar despesa en salaris.
Les crítiques a aquest sistema no es van fer esperar. Les mesures no van fer millorar els resultats. Les evidències indiquen que els possibles progressos en els resultats, es van correspondre a les modificacions pedagògiques elaborades pels centres de prioritzar l’entrenament de l’alumnat a superar les proves. D’altra banda, la situació d’estrès ha propiciat la fugida de bons professionals, mentre que les minories i les famílies amb baixos ingressos continuen obtenint pitjors resultats, i la publicitat sobre aquesta qüestió porta a justificar desigualtats i a justificar-les. En altres paraules, la llei ha fracassat. I això ha fet que aquesta fos derogada pel president Obama a finals de 2015.
Malgrat tots els defectes assenyalats, la capacitat d’influència del món anglosaxó (i les directives de l’OCDE i dels diversos tractats de comerç) han fet que aquestes pràctiques s’exportin arreu. Llatinoamèrica ha estat un camp d’experimentació. Així, en el cas xilè, que fou inspirat per Milton Friedman i bona part dels economistes neoliberals de l’anomenada Escola de Chicago, gràcies al cop d’estat de Pinochet, van poder desmantellar a fons un dels millors sistemes educatius del continent. Van atacar el sistema funcionarial, substituït per un model empresarial i de gestió privada. Malgrat la fi de la dictadura, l’estructura privatitzada continua intacta, i a més, la “moda” avaluadora ha continuat imitant els models de referència. Així, el finançament públic de cada centre (que disposa de gran autonomia), depèn dels resultats. Hi ha una classificació pública, i aquells millor situats, reben més fons, i aquells qui estan pitjor, en reben menys. No cal tenir massa imaginació per entendre que existeix una clara correlació social entre uns i altres, de manera que aquesta és una estratègia clarament classista. Que, a més, els sistema de supervisió i suport, des de la reforma de 2008, és gestionada per agències privades i pot comportar el tancament de centres. De fet, són agents privats qui controlen (i es lucren) gràcies als diners estatals, fet escandalós tenint en compte que, des de 1973 l’educació xilena no és gratuïta i sovint les famílies han d’endeutar-se o decidir quins dels fills pot estudiar i quin no. En aquest sentit, com han assenyalat alguns sociòlegs de l’educació, el xilè, alumne avantatjat dels organismes internacionals, és un cas d’Apartheid Educatiu[5]. Com assenyala l’estudi citat, a Xile existeix un profund problema que les diverses reformes educatives en democràcia no han fet més que agreujar, es potencia el fet d’ensenyar allò que s’avalua, es prepara l’alumnat per preparar proves, mentre es desatén qualsevol altra consideració que no pugui ser comptable.

Conclusions

La quarta temporada de la sèrie The Wire, creada per l’antic periodista i multipremiat David Simon, se centra en el convuls món educatiu dels guetos afroamericans de Baltimore. Un dels personatges, un antic policia, passa a fer de mestre de primària. Allà descobreix, escandalitzat, com el propi sistema és absolutament aliè als interessos, capacitats i lògica dels alumnes. Veu com les coses que es veu obligat a ensenyar són qüestions irrellevants i que tenen com a únic objectiu superar les proves. “You don’t teach math, you teach the test” (no ensenyes matemàtiques, només a aprovar els exàmens), resumeix exactament la filosofia del paper de l’avaluació i les pressions damunt el sistema educatiu, una filosofia que evidentment cerca activament el fracàs, en el sentit que, per molts bons resultats que puguin obtenir (que no és així), l’educació, entesa com a activitat que ha d’ajudar a entendre el món, i a poder conviure per fer-lo una mica millor, deixa de tenir el seu sentit. En certa mesura, la intenció d’aquesta obsessió per l’accoutability és aquesta, obsessionar-se pel fracàs escolar, amb l’objectiu de fer fracassar de manera selectiva.

dijous, 1 de desembre de 2016

Diari Ara: "1 de cada 2 infants passa menys d'una hora al dia a l'aire lliure".


(Aquesta dada estadística també explica, en part, l'involució social que patim. És a dir, que no tota la culpa és de l'escola...)

Jugar a l'aire lliure està sota amenaça. Aquesta és l'alarmant conclusió d'un estudi encarregat per la marca de detergents Skip i realitzat entre un miler de pares i mares de tot l'Estat, on s'analitzen els hàbits de joc dels nens a Espanya. Concretament l'estudi revela que el 49% dels nens espanyols d'entre 5 i 12 anys -percentatge que equival a més de 2 milions de nens a Espanya- passa menys d'una hora al dia a l'aire lliure, menys temps del que passa a l'exterior diàriament un pres de màxima seguretat. D'aquest 49%, un 11% juga menys de mitja hora diària fora de casa i un 5% no ho fa mai.Un dels principals motius que al·leguen els pares i mares per a aquest dèficit de joc és la falta de temps que tenen per portar als petits a jugar a l'aire lliure. El clima i, en menor mesura, la preferència dels mateixos nens per jugar dins de casa, són altres de les raons reflectides a l'estudi.No és gens estrany, per tant, que el 77% dels pares i mares espanyols asseguri que els agradaria que els seus fills juguessin i passessin més temps fora de casa, mentre que el 51% opina que, senzillament, els seus fills no tenen les mateixes oportunitats que ells van tenir per jugar i passar temps a l'aire lliure quan eren nens.

En aquest sentit, els pares i mares espanyols també destaquen el temps que passen els nens davant de pantalles com una de les principals barreres per jugar a l'aire lliure avui dia. Així ho confirma el 84% dels enquestats, que afirmen estar preocupats per l'elevat impacte de la tecnologia en el joc dels seus fills. De fet, el 83% admet que els seus fills es neguen a jugar si no hi ha algun tipus de tecnologia pel mig, i el 81% afirma que els nens prefereixen jugar a esports virtuals en una pantalla que practicar esport de debò fora de casa.

Campanya per promoure el joc a l'aire lliure

Per afrontar aquesta situació respecte al joc infantil i a l'aire lliure, Skip ha llançat a tot el món la campanya 'Embrutar-se és bo', amb l'objectiu de conscienciar la societat que els nens necessiten el joc exploratori i vivencial, essencial per al seu aprenentatge i desenvolupament saludable.El punt de partida de la campanya ha estat l'impactant vídeo 'Allibereu els nens' [Free the kids], gravat en una presó de màxima seguretat dels Estats Units. El vídeo mostra entrevistes amb reclusos en les quals opinen sobre la importància que té per a ells el temps que poden passar a l'aire lliure cada dia.

Les intenses històries dels presos que van participar voluntàriament al projecte posen en relleu com de fonamental és per a ells passar una mica de temps a l'exterior per seguir-se sentint vius. En el curt es comparteix amb els reclusos l'alarmant dada del temps que passen els nens de tot el món jugant, aprenent i experimentant fora de la seva llar o de l'escola, i la reacció dels presos no pot ser més impactant: sorpresa, preocupació i decepció.

dimecres, 30 de novembre de 2016

El "temazo" del dimecres. Freddie Mercury i Motserrat Caballé - "Barcelona"


El darrer dels temes dedicats al Freddie Mercury no és pas una cançó dels Queen, la mítica banda anglesa, si no una òpera rock composada pel propi Freddie l'any 1987, en un plis-plas segons diuen, i interpretada a duet amb la cantant d'òpera catalana Montserrat Caballé, per commemorar l'elecció de Barcelona com a seu olímpica. La van gravar plegats i la van interpretar en un parell o tres d'ocasions en format playback, però amb la mort del cantant no la van poder cantar plegats a la clausura dels JJOO del 92. 

Escoltant aquest tema queda clar que en Freddie tenia unes capacitats vocals excepcionals. A l'alçada de una cantant d'òpera com Montserrat Caballé.

dimarts, 29 de novembre de 2016

Conciliació familiar o com putejar a la canalla.

Aviat els infants entraran a treballar abans que els pares.























Acabem de conèixer la pretensió del govern de la Generalitat de modificar l'horari escolar de cara al curs 2018-19, que passarà a ser de les 8 del matí a les 16 de la tarda. Mitja horeta més que l'actual horari de 9 a 16:30, que pretén, teòricament, facilitar la conciliació de la vida escolar dels infants amb la vida laboral (els que tenen feina) dels familiars.

Suposo que els experts que es dediquen a estudiar com facilitar la conciliació horària els importen poc les criatures i la seva educació. Si no fos així, intentarien imitar els models educatius d'èxit, com el finlandès, on els alumnes tenen un horari de 9 del matí a 15 de la tarda. Està comprovat que en l'àmbit escolar, més hores no impliquen automàticament major rendiment sinó més aviat al contrari.

No obstant, si el que es pretén és que les criatures paguin els excessos horaris del nostre sistema laboral i social, crec que els nostres governants s'han quedat curts, ja que a ben segur la majoria de famílies estarien encantades si l'horari escolar s'ampliés de les 8 a les 18 o 19... Si fins i tot tindria èxit el servei de nit perquè es poguessin quedar a dormir a l'escola alguns dies... Si total, els nens no se n'adonen i s'adapten a qualsevol circumstància.

dilluns, 28 de novembre de 2016

Narcos: quan ficció i realitat es confonen.































Acabo de veure el darrer dels 20 episodis dedicats a la vida i obra del gran cap del càrtel de Medellin en la decada dels 80's, Pablo Escobar. "Narcos" és una telesèrie del canal Netflix, que narra la dura època que va viure Colòmbia amb l'expansió del comerç de la coca, i de les nombroses guerres que es van desencadenar, consecutivament i simultània, al país (narcotraficicants, guerrilles, paramilitars, sicaris...) al llarg de dues llargues i dramàtiques dècades.

La sèrie està basada en fets reals i ens explica amb tota mena de detalls quins van ser els principals protagonistes d'aquesta història tan macabra. Des de presidents del país, a agents de la DEA i la CIA nord-americanes, militars i paramilitars, jutges i advocats, caps dels principals càrtels, sicaris sanguinaris, periodistes, i civils innocents.

Pablo Escobar va arribar a ser un dels personatges més rics del món gràcies al negoci de la droga. Va passar de ser idolatrat per multituds al seu país, i fins i tot elegit com a diputat al Congrés Nacional, a odiat i perseguit per les seves accions terroristes indiscriminades.

Del millor que he vist darrerament. Qualsevol semblança amb la realitat és aquí certa.

diumenge, 27 de novembre de 2016

Diada dels Minyons (2).

Eufòria col·lectiva després de segon 4d10fm descarregat de la nostra història (Foto: El Periodico).


























Ha passat una setmana des de la brutal exhibició dels Minyons a la Plaça Vella de Terrassa amb motiu de la nostra 38a Diada de la Colla. Encara són ben vius a la memòria els grans moments viscuts al llarg de la jornada castellera, així com els assaigs previs, les festes anteriors i posteriors, el xou del dinar, la guerra de pancartes, la solidaritat amb el Banc de Sang... Ja tinc ganes que torni a ser Diada!!! Gràcies tècnics, gràcies junteros, gràcies Minyons!!

Pancarta MikroPunky al pati del local.

12 pilars de 4 a l'actuació de vigília a la Plaça Salvador Espriu.
Encesa de carretilles dels Diables de Terrassa, la Pájara i els Diables de Vacarisses al pati del local, la nit del dissabte.























Els autèntics herois de la colla, la nostra soca!!

























Les pinyes més maques? Les multicolor, sens dubte. (Foto: Mireia Comas).


























Els que més s'ho curren. El cos d'elit com diria aquell. Força Àngel!!






















El super Mario llest per decorar les parets del pavelló de La Cogullada.

Pilar de 5 pel Banc de Sang. Fins l'última gota!!

Lolo lolo lololololo lololo lololo lololololo, lolo lolo lololololo lololo lololo lololololo, eh uh! (Foto: Jordi Massegu).


























Cercavila cap a plaça amb les nostres gralleres i tabalers.





























Pilar de cinc en l'acte de descobriment del mosaic recordatori del primer 4d10fm de la història.