"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimecres, 28 de juny de 2017

El "temazo" del dimecres. Alaska y Dinarama - "A quien le importa".


L,any 1986, Alaska y Dinarama enregistraven aquest senzill que amb el pas dels anys es convertiria en un himne del moviment LGTIB.

Avui, que se celebra el dia de l'alliberament LGTIB, vull recordar la cançó, i dedicar-la a tots els troglodites que han quedat ancorats en les explicacions religioses més intransigents de la vida, l'amor i el pecat.

#Viuideixaviure

#Respecte

dimarts, 27 de juny de 2017

Tothom a assaig!!!


Un any més arriba la Festa Major de Terrassa i els Minyons hi volem portar els millors castells. Per aquest motiu hi ha convocats assaigs demà dimecres i dijous a partir de les 22 h. del vespre al nostre local del carrer del Teatre 4. Va Minyons, traieu-vos la son de les orelles i fem pinya per una diada de Festa Major espectacular!! 

#Somlacolla

dilluns, 26 de juny de 2017

Operació Catalunya.

11-S 2014, Barcelona.

Les dues operacions Catalunya. La del poble per la llibertat. La de l'Estat per tot el contrari. Quina s'impossarà? 

El comissari Villarejo, assot de l'Estat contra l'independentisme català, mentint en l'entrevista de Jordi Évole.

diumenge, 25 de juny de 2017

Terrassa estrena Àliga.

Foto: Minyons de Terrassa.

Des d'ahir dissabte, Diada de Sant Joan, Terrassa compta amb una nova figura del bestiari festiu popular i tradicional. Es tracta de l'Àliga, la figura més protocol·lària de l'imaginari festiu, obra de l'artista terrassenc Jordi Grau, que ha materialitzat les il·lusions d'un grapat de terrassencs molt vinculats a la cultura popular i tradicional, que han volgut incorporar aquesta figura a l'imaginari terrassenc.

En l'acte de presentació l'Àliga ha fet el primer ball a la plaça del Raval, acompanyada per les Àligues padrines de Badalona i Vilafranca del Penedès, a més a més del Drac i dels Gegants de Terrassa. En acabat s'han dirigit a la plaça Vella on les han rebut uns quants grups de cultura popular de la ciutat per fer una actuació conjunta a mode de benvinguda.

divendres, 23 de juny de 2017

Les veles es desinflaran...

Mosaïque_d'Ulysse_et_les_sirènes. Segle II.





















- Les veles s'inflaraaaan, el vent ens portaràaaaa, com un cavall desbocaaaat per les ooooones...

- Calla, calla! Que vols que ens empurin?

- Què vols dir que ens empurin? Des de quan està prohibit cantar en aquest vaixell?

- A veure paio... tu no has sentit la notícia que la policia està investigant la cançó per possible enaltiment del terrorisme islamista?

- Carai, doncs no en sabia res. Colló, i que se suposa que he de cantar doncs?

- No sé, no te'n saps cap del Jose Luís Perales? Té alguna maca que parla del mar i de les gavines...

- Hòstia, a aquest no el suporto. Em vaig haver d'empassar el concert sencer per Festa Major de Terrassa perquè tocava a la plaça de sota de casa.

- Doncs jo què sé. Canta alguna cosa dels Txarango, o de Loquillo... El Llach també té una que parla del mar i d'un viatge molt llarg i tal.

- Mira ja sé, cantaré una de pirates.

- Calla, calla. No cridis al mal temps...

- No tindràs una Biodramina, oi?


I fins aquí la meva humil aportació als relats conjunts del mes de juny.

dijous, 22 de juny de 2017

Joan M. Girona: "Cal lluitar per evitar la consolidació dels centres gueto".


Interessant article del mestre i psicopedagog Joan M. Girona al voltant de la realitat escolar de Catalunya, de les causes que ens han dut fins a aquest model segregador i les conseqüències socials que se'n deriven.

S’està parlant força a nivell escolar de canvis, d’innovacions, de renovació pedagògica. Benvingut sigui el debat. Però es parla molt poc de la guetització de centres escolars arreu del país.

Quan vaig començar a treballar de mestre, l’any 1973, hi havia aules pont per alumnat gitano. Aleshores hi havia molt poc alumnat estranger de països pobres. Les aules pont estaven pensades per preparar els infants gitanos a fi que poguessin escolaritzar-se a les escoles ordinàries amb la resta de nens i nenes. No cal dir que aquesta fita no s’aconseguia gairebé mai i les aules pont es convertien en veritables aules pou per als que hi havia dins. La preocupació per les famílies en risc de marginació era una preocupació paternalista i caritativa. Existia el Patronato de Suburbios format pel bisbat de Barcelona, el govern civil i la delegació del MEC. El Patronato volia atendre sobretot els gitanos. Es van crear escoles als nuclis de barraques més importants. A Barcelona, per exemple, al Camp de la Bota i a la Perona. Després de la mort del dictador i la restauració de la Generalitat de Catalunya es va intentar revertir una mica la situació: esaparició de les aules pont-pou, creació d’escoles d’Acció Especial, programes de compensatòria… Poc a poc i amb l’objectiu de fer una educació intercultural es van anar escolaritzant, els anys 80 del segle passat, totes les criatures a les escoles properes al seu domicili. Hi havia també presència d’alumnat estranger en situació econòmica precària; l’alumnat gitano ja no era tan protagonista.

La barreja de tothom va encendre les alarmes; el racisme i el classisme es van fer notar. Famílies autòctones procuraven portar els seus fills o filles a escoles públiques o concertades amb poca o nul·la presència d’alumnat diferent a la majoria. Veient que començava un procés de guetització, des del departament d’Ensenyament, els anys 1987-1989, es va enviar una circular a totes les comissions de matriculació –aleshores es feia servir el correu postal– on el Director General d’Innovació, el malaguanyat Ramon Juncosa, signava una recomanació, redactada des del Programa d’Educació Compensatòria. L’objectiu era que cap escola concentrés una proporció d’alumnat gitano o estranger diferent a la composició del seu barri. Excepte a algunes localitats, la recomanació no es va complir.

Però allà on el Programa d’Educació Compensatòria podia intervenir directament sí que es va dur a terme, per exemple a Riu Sec (municipi de Ripollet). Unes 200 criatures gitanes, portugueses la majoria, vivien en rulots o barraques a la llera del riu; es van escolaritzar entre totes les escoles públiques i concertades de Ripollet i Cerdanyola del Vallès. Malgrat l’oposició municipal i les resistències de la inspecció i dels serveis territorials del Vallès, que optaven per escolaritzar-los a part. La decisió del director general va prevaldre. Si es va fer fa 30 anys, ¿per què no es pot fer avui?

Com podem constatar, les recomanacions de finals dels 80 no van tenir èxit, el Departament no es va atrevir tampoc a convertir la recomanació en una instrucció d’obligat compliment. I uns quants centres escolars s’han anat guetitzant. Hem tancat el cercle: des de les escoles o aules pont de finals dels anys 70 del segle XX hem arribat als centres gueto en ple segle XXI. Es va intentar l’escolarització en pla d’igualtat, es va intentar l’educació intercultural i antiracista però no es va acabar de dur a la pràctica. Les ideologies racistes i classistes i els interessos electorals dels governants ho van impedir. La tasca dels mestres i educadors socials del Programa d’Educació Compensatòria, la implantació d’escoles d’Acció Especial amb més recursos… No va ser suficient.
Posem un exemple ben actual. L’escola Alcalde Marcet del barri de Puiggener de Sabadell és un centre guetitzat. S’hi escolaritzen alumnes gitanos i estrangers en situació econòmica precària. El barri de Puiggener no té aquesta exclusiva composició. La resta de famílies escolaritza els seus fills a escoles un xic allunyades. El projecte educatiu de l’escola és dels millors del país. El centre rep visites de persones i entitats interessades en veure la seva aplicació. La dedicació de les mestres del claustre és total. Però la situació de gueto no millora. ¿Per què? Ni les administracions (Departament d’Ensenyament, Ajuntament de Sabadell), ni les associacions (de pares i mares, de veïns…) ni altres professionals de l’ensenyament (mestres, professorat…) diuen res; miren cap a un altre costat. Diria que n’estan contents i contentes: les famílies en risc, escolaritzades a part, deixen tranquil·les la resta. Els governants pensen que així tindran els seus vots, altres famílies o mestres pensen que les seves escoles estaran millor sense segons quin tipus d’alumnat. Són les ideologies, és el racisme i el classisme que impregna una gran part de la població dels nostre país (i de la majoria dels països europeus) el que impulsa aquests comportaments. Uns comportaments que posen en qüestió la necessària cohesió de la societat. Així mantenim els gitanos i altres col·lectius minoritaris invisibilitzats

Si les escoles no són inclusives, no acullen a tot l’alumnat del seu entorn proper, no estarem fent una bona educació, no estarem ajudant totes les persones a sentir-se membres de la societat. No n’hi ha prou amb solucions d’emergència, allargant l’escolarització de primària fins a l’ESO en uns mal anomenats instituts-escola. Els infants quedaran marcats, interioritzaran la seva situació d’exclusió i la majoria de la societat identificarà marginació, pobresa i exclusió amb cultura gitana o estrangera. Un flac favor al futur del país, un procés invers a la cohesió social que tota societat necessita per progressar i millorar la situació vital dels seus membres. Encara, i avui més que mai, hem de continuar reivindicant-ho. És una responsabilitat de tothom.

dimecres, 21 de juny de 2017

El "temazo" del dimecres. Boban Markovic - "Dzumbus Funk".


El passat cap de setmana es va celebrar a Vilanova i La Geltrú un dels festivals musicals més veterans i amb més solera dels que se celebren a Catalunya, el FIMPT (Festival Internacional de Música Popular i Tradicional). Ni més ni menys que la 37a edició del festival!! 

Si quinze anys enrere, l'any 2002, en la 22a edició descobria la banda romanesa Fanfare Ciocarlia i m'enamorava de la música d'arrel balcànica i de les fanfàrries, enguany he tingut l'oportunitat de veure, escoltar i ballar amb un altre artista dels Balcans, en aquest cas l'artista serbi Boban Markovic, acompanyat de la seva orquestra de vents, acordió i percussions.

Una altra nit màgica de música balcànica embriagadora, i per moments frenètica, en un emplaçament perfecte a la vora del mar a Vilanova i La Geltrú.

dimarts, 20 de juny de 2017

Tropece de nuevo con la misma piedra...

4d9f carregat (12/06/2016, plaça Sant Jaume) - Intent 4d9f (Cornellà, 18/06/2017).

























Ha passat un any i sis dies entre aquestes dues fotografies, i sembla que no hagués passat el temps. Potser no aprenem dels errors... Tanmateix, si fa un any a Barcelona el castell (4d9f) quedava en carregat, el passat diumenge a Cornellà no vam ser capaços ni de fer-li l'aleta. 

Nervis? Falta de confiança? Manca de tensió i concentració? Mala tria de peces? Tant se val. Afortunadament estem encara a temps de revertir la situació, tal i com vam fer l'any passat que vam poder acabar descarregant el 4d10fm a la nostra Diada. Els castells, encara que no ens agradi, de tant en tant cauen, i millor ara que al mes d'octubre. 

Personalment, crec que caldran retocs al tronc d'aquesta estructura... I també confio que per Festa Major, d'aquí a 10 dies podrem fer una de les millors diades de la nostra història a aquestes alçades.

dilluns, 19 de juny de 2017

30 anys de l'atemptat d'Hipercor.





















El 19 de juny del 1987, la banda terrorista ETA va col·locar un artefacte explosiu dins d'un cotxe aparcat al pàrking soterrani del centre comercial Hipercor situat a l'avinguda Meridiana de la capital catalana. En l'atemptat van morir 21 persones.

L'objectiu dels terroristes era atacar els interessos empresarials de capital franco-espanyol, i malgrat l'avís telefònic previ a l'explosió, la policia va considerar que es tractava d'una falsa alarma i no van prendre cap mesura preventiva per evitar la massacre.

A partir d'aquell luctuós dia, molts catalans van canviar d'opinió respecte a l'organització terrorista basca, a l'adonar-se que ja no els importava si les víctimes eren innocents o no. La matança indiscriminada de civils ja no semblava un camí raonable o justificable per a l'alliberament nacional del poble basc.

Afortunadament, ETA ha deixat d'existir. Els catalans demostrarem que en el segle 21 es pot arribar a la llibertat nacional per vies pacífiques i democràtiques. Oi?



dissabte, 17 de juny de 2017

Anem a La Patum, volem gresca, volem fum!!





















Dijous de Patum a la Plaça de Sant Pere de Berga. Tos just feia quatre dies que hi era fent castells sota un sol de justícia, i abans-d'ahir, hi entrava després del primer salt de plens per veure tota una ronda d'actuacions de les diferents comparses i en aquest estricte ordre: el Tabal, els Turcs i els Cavallets, Les Maces, les Guites, l'Àliga, els Nans Vells, els gegants, els Nans Nous, i els Plens, i per acabar, fi de festa de ball frenètic amb els Tirabolts. 

El segon Salt de Plens el van haver d'aturar abans del final per un Ple que havia caigut a terra, tot i que no va ser un salt especialment massificat... Feia uns anys que no pujava el dijous de Patum i em va donar la sensació que hi havia menys gent a plaça que en el passat. Vaig poder agafar primer línia a la barana de la rampa... Increïble.

divendres, 16 de juny de 2017

El problema no és (només) la calor.




























Aquest dies les temperatures estan arribant a nivells mai vistos en l'època de l'any que ens trobem. Aquest fet ha coincidit amb el final del curs escolar i han saltat les alarmes pel risc que els nens pateixin algun tipus d'afecció com a conseqüència de les elevades temperatures, com ha passat en aquest institut madrileny

No sóc especialista mèdic en afeccions per altes temperatures, ni conec com afecta al cervell la calor... Ara, em sembla a mi que quan ajuntem la desagradable sensació de calor amb la desagradable sensació d'avorriment i tedi, la cosa s'agreuja, i el cos humà pot patir les conseqüències.

Mirant les fotografies aquí publicades, m'atreveixo a dir que els alumnes que tenen més números de patir un desmai o un cop de calor són els primers, malgrat estar asseguts i a l'ombra...  







dijous, 15 de juny de 2017

Lladres que entreu per Madeira...


- Tranquilo Cristiano que esto la fiscalía te lo afina...

- Presi, como ha conseguido que la prensa no me critique por haber defraudado 15 millones de euros?

- Ay Cristiano... Yo soy la prensa!

- Si capo, jajajaja.

- Ah! Y este año balón de oro de nuevo!

dimecres, 14 de juny de 2017

El "temazo" del dimecres. Los Relámpagos - "Nit de llampecs".


Los Relámpagos va ser un grup instrumental madrileny fundat l'any 1961. El 1965 van editar un àlbum de dues cançons (una per cada cara del disc) on s'incloïa aquesta mena de sardana anomenada "Nit de llampecs", que va tenir molt èxit en l'època. Anys més tard enregistrarien una versió d'una altra sardana, "La Santa Espina". Grans temes instrumentals i una picada d'ullet cap a Catalunya des de Madrid en temps de dictadura. Us imagineu a Sabina cantant un clàssic català avui en dia? Avancem?

dilluns, 12 de juny de 2017

Catalunya, sí que es pot!!

(Foto: Aldia.cat)




























Aquest matí, el secretari tercer de la mesa del Parlament, Joan Josep Nuet, ha anat a declarar davant del TSJC per haver permès la votació de dues resolucions a favor del referèndum. El representant de CsQP (sí o no?) ha declarat davant la jutgessa que ell no és independentista, però sí un demòcrata.

Davant dels centenars de ciutadans que han anat a donar suport a Nuet, amb banderes estelades, republicanes i comunistes, juntament amb els representants del govern de la Generalitat i de diputats al Parlament, Nuet ha fet un al·legat a favor de la unitat dels demòcrates per aconseguir la plena llibertat de la nació catalana.

Llàstima que no tots els companys de partit d'en Nuet tinguin tan clares les coses... O potser les tenen i resulta que no són tan demòcrates com diuen...

diumenge, 11 de juny de 2017

Això va de Democràcia.

Avinguda Maria Cristina de Barcelona. Foto: Vilaweb.


















Avui, mentre un bon grapat de compatriotes es manifestaven a Barcelona a favor del Referèndum del 1-O, els Minyons ens desplaçàvem al cor de Catalunya, a Berga, per fer-hi castells. La capital del Berguedà està a punt de celebrar una nova edició de La Patum, a partir del dimecres vinent, i avui en la jornada dels 4 fuets la colla local ha organitzat una trobada castellera de gran nivell. Comença el compte enrere...

Foto: El País.






















Foto: Pere Janer.

Plaça de Sant Pere de Berga. 3d9f, Capgrossos de Mataró.


divendres, 9 de juny de 2017

El President Puigdemont anuncia la data del Referèndum d'independència: 1 d'octubre!

Els diputats de JxSí, i la CUP, i els membres del govern, en l'acte de l'anunci de la data per al Referèndum (Foto: Ara)
















Qui deia que el suflé independentista es desinflava?? La Vanguàrdia? El Mundo? Els opinadors espanyolistes? Doncs aquí la teniu, la data del Referèndum!

Serà el proper diumenge 1 d'octubre amb la següent pregunta:

"Voleu que Catalunya sigui un estat en forma de República"?



1 O, no tinc por!!!

dijous, 8 de juny de 2017

Tanca la Model.

La Model de Barcelona (Foto: El Periódico).





















La presó Model tanca avui les seves portes com a centre penitenciari després de 113 anys de funcionament, allotjant, reeducant, castigant, torturant, i recloent a milers i milers de presos de tota mena: polítics, violadors, camells i drogadictes, quinquis, xoriços, assassins, etc., etc...

Les parets i els patis de la Model han vist passar a personatges històrics que s'han fet coneguts per motius diversos: Francesc Ferrer i Guàrdia, l'anarquista Salvador Seguí "El noi del sucre", Lluís Companys, Manuel Vázquez Montalván, Jordi Pujol, Salvador Puig i Antich, Juan José Moreno Cuenca "El Vaquilla"...

Una presó que inicialment estava pensada per a acollir a uns 675 presos i que va arribar a encabir-hi fins a 13.000 al final de la Guerra Civil espanyola. Si les parets de La Model parlessin podrien explicar macabres històries de violacions, pallisses, assassinats, malalties, fam, drogues... i també de fugues, intents de fuga, motins, vagues de fam. I a ben segur, algunes històries més de solidaritat, convivència, resiliència, amistat...

dimecres, 7 de juny de 2017

El "temazo" del dimecres. Maitips - "Terra"


Els vallencs Maitips neixen l'any 2001 per fer ballar a la gent a ritme d'ska i lletres combatives. L'any 2008 publiquen el seu primer àlbum, "Així és la vida" que incloïa el tema "Terra". Quatre anys més tard publiquen el seu segon i darrer àlbum sota el títol d'"Inventa el món". Precisament l'any 2012 decideixen fer una aturada indefinida, que van trencar el passat dissabte a la sala Redstar de Valls, on van reunir-se per celebrar el 20è aniversari del Casal Popular La Turba vallenc. Els acompanyaven els alacantins Diluvi i els Insershow amb les seves versions dels temazos punk.

dimarts, 6 de juny de 2017

Coses que no m'agraden de l'escola (així a "bote pronto").

























- No m'agrada obligar els alumnes a cantar per als pares.

- No m'agrada obligar els alumnes a ballar per als pares.

- No m'agrada obligar els alumnes a llegir quan no els ve de gust fer-ho.

- No m'agrada fer àlbums cada final de trimestre durant dies i dies perquè els pares comprovin que els seus fills han "treballat" molt.

- No m'agrada dir als alumnes quins treballs artístics han de fer i com els han de fer.

- No m'agrada obligar a córrer als alumnes si no els agrada córrer.

- No m'agrada obligar els alumnes a callar i seure durant llargues estones.

- No m'agrada explicar coses als alumnes quan sé que no els interessa i els avorreixo.

- No m'agrada cridar als alumnes perquè m'obeeixin.

- No m'agraden els càstigs ni els premis per fer que els alumnes aprenguin.

- No m'agrada que els alumnes facin tan poca activitat física.

- No m'agrada l'homogeneïtzació dels aprenentatges.

- No m'agrada l'homogeneïtzació dels alumnes.

- No m'agrada que es consideri el joc una activitat simplement d'esbarjo.

- No m'agraden els edificis escolars sense vegetació i amb espais reduïts.

- No m'agrada l'obsessió inútil i ineficient per ensenyar (amb calçador) la llengua anglesa cada cop més aviat.

- No m'agrada desatendre els alumnes per no poder donar a l'abast amb tants.

- No m'agrada avaluar amb la mateixa vara de mesurar a dos alumnes pel sol fet que tinguin la mateixa edat.

- No m'agrada que els alumnes es passin tantes hores a l'escola.

- No m'agrada que els alumnes hagin de treballar encara més hores fora de l'escola pels deures.

- No m'agrada que els alumnes comencin tan petits l'educació "formal".

- No m'agrada la pretensió que tots els alumnes aprenguin les mateixes coses, en el mateix moment, i de la mateixa manera.

- No m'agrada que l'escola estigui tan allunyada de la realitat que ens envolta.

- No m'agrada fer de vigilant, policia i jutge en els conflictes entre alumnes.

dilluns, 5 de juny de 2017

Girona de primera!

Celebració a Montilivi al final del partit contra el Saragossa (Foto: Mundo Deportivo).






















Ahir, en la penúltima jornada de la lliga de la segona divisió, el Girona es va assegurar l'ascens matemàtic a l'empatar a res (0-0) en el duel contra el Saragossa, a qui també anava de luxe l'empat per assegurar-se la continuïtat a la categoria de plata. En un partit sense ocasions de gol, ni tant sols amb intencions ofensives, els dos conjunts es van conformar amb deixar passar els minuts pel bé comú.

Amb aquest ascens, el Girona es converteix en el tercer club català a la primera divisió, juntament amb el Barça i l'Espanyol. Mai abans, en els seus gairebé 87 anys d'història, els gironins havien jugat en la màxima categoria.

A partir d'ara, ja tindré a un altre equip a qui animar quan no jugui el Barça.

diumenge, 4 de juny de 2017

Ernesto Valverde arriba a Can Barça.

Ernesto Valverde el dia de la presentació a les instal·lacions del club.

















El passat dijous el FC Barcelona va presentar al nou tècnic del primer equip de futbol que substituirà a Luís Enrique, que ha ocupat la banqueta blaugrana els darrers tres anys. Ernesto Valverde, de 53 anys, ha entrenat a l'Athletic de Bilbao els darrers quatre anys i té una dilatada trajectòria tant com a jugador com d'entrenador. Ha passat per les banquetes de grans equips com el Vila-real, el València, l'Espanyol o l'Olimpiakos grec. Així doncs, d'experiència no li'n falta.

De tarannà tranquil, li agrada el bon joc i el futbol estètic, però també sap utilitzar altres recursos tècnics per optimitzar la qualitat dels seus jugadors. Penso que pot encaixar a la perfecció en un club com el Barça, si som pacients i li fem confiança. Dubto si tindrà prou galons i carisma com per guanyar-se a un vestidor replet de figures mundials i d'egos pels núvols. En part, crec que el Luís Enrique plega una mica cansat d'aquesta lluita diària.

Li desitjo molta sort i molts èxits. Aupa Txingurri!!!

divendres, 2 de juny de 2017

Carles Capdevila, ens deixa un amic dels mestres.

























Aquest matí m'he assabentat de la mort del periodista Carles Capdevila, fundador del diari Ara, als 51 anys a causa d'un càncer colorectal. Ens deixa un dels millors comunicadors que ha donat aquest país, sempre compromès amb un periodisme ètic i professional, i que ha posat la lupa sobre temes tan poc mediàtics com l'educació, la salut, o l'art de viure i conviure... També serà recordat pel seu gran sentit de l'humor i pel seu humor fi, que va explotar en programes com l'APM dels matins de Catalunya Ràdio, el Minoria Absoluta de Rac1 o en un espai a El Club de TV3.  

DEP Carles i gràcies per les paraules!

dijous, 1 de juny de 2017

Avaluació sí, notes no (ni amb número, ni lletra, ni paraula)!!




























Aquest trimestre els alumnes catalans de primària tindran un nou format qualificador (que no avaluador) als seus informes que substituirà les notes numèriques (del 0 al 10) per les qualificacions verbals en forma d'"excel·lent", "notable", "satisfactori", o "no assoliment". Vaja, quin gran canvi... Em pregunto com li diran a la repetició del curs per diversos no assoliments... 

El nou sistema, al cap i a la fi, no suposa un gran canvi en la concepció de l'avaluació dels alumnes, simplement és un canvi estètic de lletres per números. Continuarem qualificant, classificant i comparant els alumnes en funció del que hauran après. I els farem conscients, com fins ara, de com de llestos o rucs són en comparació amb els seus companys.

Diu la Consellera Meritxell Ruíz, que l’avaluació “ha de servir per millorar i saber en quin moment de l’aprenentatge es troben els alumnes i perquè ells mateixos aprenguin dels seus errors”. I em pregunto jo: perquè sàpiguen en quin moment de l'aprenentatge es troben, cal expressar-ho amb una qualificació del tipus "excel·lent", "notable" o "no assimilat"? 

Si un alumne no sap llegir prou bé, o directament no sap llegir, creieu que és necessari fer-li-ho saber amb una qualificació? no serà l'alumne conscient de com de bé o malament llegeix, si entén o no allò que llegeix o si s'entrebanca? No hi serà el mestre cada dia al seu costat per ajudar-lo a progressar i per fer-li veure les seves mancances? Per a què serveix que l'alumne de 6 anys vegi un "no assimilat" en lectura sinó per frustrar-lo i fer-li perdre l'interès? 

Si entenem l'aprenentatge com un procés de llarga durada i de ritmes diversos, l'avaluació comparativa no té cap sentit. Si l'objectiu de l'avaluació és conèixer les mancances, les potencialitats, o els talents dels alumnes, aleshores no crec que que calgui qualificar-ho. Cal avaluar per prendre decisions que ajudin els alumnes a progressar més i millor, i a superar els entrebancs. Però també cal respectar els ritmes d'aprenentatge de cada alumne i no es pot avaluar a tots a partir d'un estàndard que és el que fem actualment. 

Sempre he trobat molt antipedagògic l'homogenització dels infants i dels ensenyaments a les escoles. L'agrupació per edats no té cap sentit, ja que edat fisiològica i ritme d'aprenentatge no sempre van de bracet. I que tothom hagi d'aprendre el mateix i al mateix ritme, és antinatural. Hi ha alumnes que als sis anys són capaços de llegir correctament, i n'hi ha d'altres que en tenen 12 i encara no en saben... Cal que aquests darrers vegin cada any en l'informe acadèmic que "no assimilen" els continguts? Cal que els primers vegin cada anys com d'"excel·lents" són? Al meu entendre no.

dimecres, 31 de maig de 2017

El "temazo" del dimecres. Raimon - "Al vent".


Amb aquesta cançó es va acomiadar dels escenaris, i de Catalunya, el cantautor de Xàtiva Raimon el passat diumenge 28 de maig al Palau de la Música Catalana. Després de més de 50 anys de carrera musical, Raimon ha dit prou, malgrat que encara conserva una gran veu i molta energia dalt de l'escenari.

En el seu darrer concert, va triar la seva primera cançó per tancar el recital. "Al vent" la va escriure l'any 1959, i s'inspira en un viatge en moto, anant de paquet, de Xàtiva a València.

La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

dimarts, 30 de maig de 2017

Siusplau, fem via sense els Comuns.




















N'estic fins als collons del tacticisme putaramonetista de l'espai polític dels Comuns (CSQP, Podem, ICV, EUiA, En Comú, Guanyem, Vencerem i QBQEHP (Que Bé Que Ens Ho Passem!)) amb la qüestió del referèndum. Davant de l'evidència de la manca total de voluntat política del govern espanyol de pactar i permetre un referèndum acordat d'independència, els Comuns continuen amb el seu discurs ambivalent de sí però no, de no però sí, i qui dia passa any empeny.

La darrera mostra d'aquesta equidistància la van donar ahir amb la seva no presència a la trobada dels partits favorables al referèndum convocada pel president Puigdemont. L'excusa que va donar el seu líder, Xavier Domènech, per absentar-se de la cimera, va ser que aquesta no era representativa del 80% dels catalans que aposten pel referèndum, que es materialitza en el Pacte Nacional pel Referèndum...

Crec que els Comuns han deixat ben clara ja la seva posició, o millor dit, la seva indefinició en l'assumpte. S'omplen la boca de democràcia, participació, debat, però quan aquí la volem exercir per decidir sobre la independència, ja no els fa tanta gràcia. El seu principal objectiu, com ja han exposat en alguna ocasió, és el de governar una República catalana dins del Regne d'Espanya, també sota el govern dels seus... Quan madurin en parlem. Mentrestant fem via!

dilluns, 29 de maig de 2017

Raimon: Història d'un temps i d'un país.

Raimon en el seu darrer concert, ahir, al Palau de la Música Catalana.

Ahir vaig poder viure amb emoció, en viu i en directe, el darrer concert del cantant de Xàtiva, Raimon, al Palau de la Música Catalana, un espai que l'ha vist actuar en més de 50 ocasions al llarg de la seva llarga i prolífica trajectòria. El valencià va desgranar al llarg de més de dues hores de concert alguns dels seus principals èxits, acompanyat per un quartet amb dos guitarristes, un contra-baix i un flautista (flauta travessera, clarinet, saxo alt i saxo tenor). 

Malgrat els seus 76 anys, Raimon es va mostrar en plena forma i amb una veu encara potent. El recital va anar in-crescendo, i al tram final van sonar les peces més populars del seu repertori. Especialment aplaudides van ser "Jo vinc d'un silenci", "Diguem no", "Veles e vents", "He mirat aquesta terra", i la darrera d"'Al vent", que el cantant va presentar dient que acabaria amb la seva primera.

Tot i que he arribat a apreciar la música del Raimon relativament tard, em sento afortunat d'haver-lo pogut gaudir en directe alguns cops, i també d'haver-lo pogut acomiadar en el seu darrer concert, que ha volgut fer a Barcelona, i a Catalunya, un lloc que sempre l'ha acollit amb els braços oberts i que li ha mostrat l'afecte i el reconeixement que li han negat fins i tot a casa seva. Catalunya és i serà casa seva, ja sigui catalanista, valencianista, espanyolista o internacionalista. Al cap i a la fi, un demòcrata i un cantautor per les llibertats. Com bé cantava: "qui perd els orígens perd la identitat..."

diumenge, 28 de maig de 2017

La darrera copa del "Lucho".

Luís Enrique celebrant el títol de copa del rei ahir al Calderón.





















El Barça va tancar ahir la temporada 16/17 obtenint el títol de la copa del rei al vèncer en la final disputada a l'estadi Vicente Calderón de Madrid a l'Alabés de Vitòria (3-1, gols de Messi, Neymar i Alcàcer per al Barça, i Theo per a l'Alabés). Amb aquest darrer títol, l'entrenador blaugrana, Luís Enrique, posa punt i final a la seva trajectòria a la banqueta i s'acomiada amb un nou èxit. Malgrat que enguany solament s'han guanyat dos títols menors (Supercopa i Copa), en part per algunes actuacions arbitrals escandaloses i en part per la desconnexió de l'equip en alguns partits contra rivals teòricament més fluixos, cal reconèixer al tècnic la seva brillant trajectòria en els tres anys que ha dirigit al Barça: 9 títols de 13 possibles, una xifra impressionant i molt difícil de batre, o fins i tot, d'igualar.

Ara que deixa d'entrenar, l'asturià tindrà temps per a practicar l'esport de la bicicleta que tant li agrada, i potser per apuntar-se a un curs de català i aprendre a expressar-se en la nostra llengua. Segur que no li costa gaire tenint en compte que en un any escàs treballant a Itàlia, com a tècnic de la Roma, va ser capaç d'aprendre l'italià...



dissabte, 27 de maig de 2017

Em trobareu a La Mola.



























En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".


divendres, 26 de maig de 2017

Carlos González: "Cobrar-se els favors".


(Com de costum, el Carlos González escrivint coses molt assenyades en matèria educativa.)

Hi ha coses que fem fer als nostres fills només per obtenir un efecte determinat. Rentar-se les dents per evitar la càries, anar a escola per aprendre... Hi ha una important relació de causa-efecte, i cap altre motiu important per fer aquestes coses. 

Però hi una tendència a fer servir els suposats efectes a llarg termini per argumentar o justificar qualsevol cosa. Donar el pit al fill per prevenir infeccions o al·lèrgies; explicar-li contes per augmentar el seu vocabulari i que tregui més bones notes en llengua; portar-lo al parc per millorar la seva coordinació psicomotriu...

En oblidar els veritables motius per fer aquestes coses, podem confondre el suposat efecte a llarg termini amb la mesura de l’èxit o el fracàs: tant de temps perdut explicant contes, i al final ha tret un insuficient! M’he sacrificat portant-lo al parc, i ara juga fatal a bàsquet... És com si pretenguéssim cobrar per haver exercit com a pares, com si els nostres fills estiguessin obligats a no tenir asma per pagar-nos la llet materna, a ser molt llestos per compensar el temps dedicat a estimular-los, a tenir una elevada autoestima i seguretat en ells mateixos a canvi del nostre tracte afectuós. 

Però, sincerament, crec que no, que els meus fills no em deuen res. Els he explicat contes, els he portat al parc, els he tractat amb afecte perquè els estimo, perquè així eren feliços i jo també. M’han donat el privilegi de ser pare; ja estic prou pagat. 

Sovint els pares senten argumentacions contradictòries sobre aquests suposats efectes. “Si l’agafes a coll s’hi acostumarà i no caminarà mai” o “Si l’agafes a coll, desenvoluparà un vincle segur i millorarà la seva autoestima”. “Deixa’l plorar; ha d’aprendre a tolerar la frustració” o “No el deixis plorar, tindrà un trauma”. Fins i tot l’absència d’efecte a llarg termini es fa servir com a justificació suprema: “Què passa, és que per donar-li una bufetada tindrà un trauma?” No, no crec que tingui cap trauma (sigui el que sigui, això). Tampoc el taxista tindrà un trauma si li dono una bufetada. Ni la meva dona. Però no ho faig. Perquè això no es fa. Perquè no es pega a ningú, ni als desconeguts ni encara menys als éssers estimats. 

No, no fem de pares per interès, per obtenir uns beneficis. Ho fem per amor. Fem el que és correcte. És el teu fill, està plorant... De veritat no saps què fer?

dijous, 25 de maig de 2017

El cavaller irritant.

"El cavaller irritant" (Bertold Woltze, 1874).

Tu pensa el que vulguis, però què va passar al camp del Betis? Ja no recordes el gol fantasma que l'arbitre no va concedir? Ara ningú es recorda d'aquella errada, però allò ens va costar un parell de punts que haguessin anat molt bé per atrapar al Madrid. I del dia de Vila-real que me'n dius? Aquelles mans clamoroses del defensa llençant-se a terra i estenent el braç per aturar la pilota... Va ser escandalós també! És clar, ara amb la lliga acabada ningú es recorda de totes aquestes errades, però al meu parer, enguany al Barça li han robat la lliga. I ja ho sé que els nostres jugadors es van relaxar en excés en alguns partits i que aquest fet també ha estat determinant, però no em negaràs l'evidència. Aquest any tocava lliga per al Madrid i així ha estat. Hi havia molts interessos pel mig. Però mira, que la celebrin, perquè em penso que no la tornaran a guanyar com a mínim fins d'aquí a un bon grapat d'anys. Veuràs com el Barça s'ho prendrà més en serio d'ara en endavant. Això no quedarà així. Els nostres jugadors tenen l'orgull ferit. Oi que m'entens?

L'Emma va agafar la bossa de viatge i va anar a seure a un altre vagó. Estava farta d'escoltar a homes parlant de futbol tot el dia. Ella necessitava algú que l'abracés i li fes l'amor salvatgement, no a pesats obsessionats pel futbol.

Aquesta és la meva humil aportació als relats conjunts del mes de maig.

dimecres, 24 de maig de 2017

El "temazo" del dimecres. The Limboos - "Space Mambo"


El passat dissabte es va celebrar a la Jazz Cava la 1a edició del Ritme & Soul Festival, prenent el relleu de l'antic Diego's Festival que va morir l'any passat després de celebrar la 5a edició, a l'aparèixer finalment el personatge que donava nom a la trobada musical.

El nou festival va arrencar continuant la tradició de portar tres bandes vinculades amb músiques "negres" (rock'n'roll, funk, soul, ska...). Els convidats enguany eren The Limboos de Madrid, i els catalans Slingshot i The Soweto.

Una nit de bona música, gran ambient, i cervesa a preu raonable. Un èxit que espero es vagi repetint en el futur.

dimarts, 23 de maig de 2017

Kilian Jornet: trencant mites.




























L'atleta català Kilian Jornet va aconseguir la matinada del passat diumenge al dilluns escalar el cim de la muntanya més alta de la terra, l'Everest, en poc més de 26 hores, havent iniciat l'expedició al camp base (antic monestir de Rombuk, a 5.100 metres), i sense utilitzar oxigen ni cordes. Una brutalitat només a l'abast d'un superatleta com en Kilian, que fa uns anys es va proposar demostrar que l'ésser humà encara no havia arribat al límit de les seves possibilitats, si més no, pel que fa a l'ascens de muntanyes.

El Kilian ha estat capaç de fer en un sol dia el que altres expedicionaris han trigat a fer quatre o cinc. No sé quant temps pot trigar un altre atleta a superar aquesta gesta, però el què és clar és que ahir el Kilian va tornar a donar un nou pas de gegant en la història de l'alpinisme. Un més. L'enhorabona!

dilluns, 22 de maig de 2017

El nou messies... (Hahahahahahaha).

De la bandera "rojigualda" gegant al darrera a cantar la Internacional braç en alt. Dr Jeckill i Mr Hide.


















Ahir vaig seguir amb interès moderat (bàsicament perquè no tenia ganes de veure les celebracions madridistes del títol de lliga) l'enfonsament de la Susana Díaz en les eleccions primàries al secretariat general del PSOE. La baronessa andalusa va rebre una autèntica plantofada en tota la boca per part dels militants socialistes, que han confiat majoritàriament (més del 50% dels vots) en el seu principal rival, el repudiat per la cúpula del partit i per la vella guàrdia socialista, Pedro Sánchez. 

La propera alegria que ens poden donar els socialistes en un futur immediat amb Pedro Sánchez al capdavant, és el seu progressiu i imparable enfonsament fins la desaparició final. A Catalunya ho estan aconseguint, i a França ja és un fet. Pel que fa a Espanya es fa difícil fer pronòstics, ja que un país que permet que un partit com el PP governi, no és un país normal.

diumenge, 21 de maig de 2017

Pau Pérez-Sales: “Per a què serveix fer tants deures?”


Pau Pérez-Sales és psiquiatre / PERE TORDERA
Foto: Pere Tordera (Diari Ara).






















(M'han semblat molt interessants les reflexions del psiquiatre Pau Pérez-Sales en aquesta entrevista de Francesc Orteu per al suplement Criatures del diari Ara.)

Psiquiatre i pare del Marcos i l’Héctor, de 14 i 12 anys. Treballa a l’Hospital La Paz de Madrid, és expert en el suport a víctimes de tortura, col·labora amb tribunals internacionals i publica ‘Tortura psicològica’ (ed. Desclée De Brouwer).

Els nens tenen una capacitat enorme d’assimilar l’horror i normalitzar-lo. He treballat en diferents llocs del món en l’exhumació de fosses comunes i sempre m’ha sorprès com els nens s’ho miren tot, i un parell de dies després d’obrir una fossa plena d’ossos ja hi estan jugant.

Els nens són durs.
Som massa porucs parlant-los de segons quins temes perquè creiem que els traumatitzarem, i no és així. L’únic que cal és explicar-los bé les coses.

Costa explicar la violència.
Un cop vaig fer un seminari en un institut sobre la tortura. Els plantejava dilemes com ara: si una persona té una informació que pot evitar un atemptat i no la vol dir, és ètic torturar-la? Doncs en el debat, en general, els alumnes tenien una postura més racional i ètica que els mestres.

El 'bullying' és una forma de tortura?
No. Definida legalment, la tortura només la practiquen els estats, exercint-la a través de funcionaris públics. Ara, des d’un punt de vista mèdic pot tenir una definició més àmplia.

Què li hem de dir a un fill quan un altre nen li pega? “Torna-t’hi”?
Si fem això cometem un error, perquè li estem demanant que competeixi en un terreny en què el nen agressor és millor. Quan un nen fa servir la violència és perquè n’obté beneficis. Cal aconseguir que qui fa servir la violència no obtingui allò que desitja.

¿Es pot fer desaparèixer la violència?
Hi ha dues estratègies per eliminar la violència entre els nens: afavorir l’empatia i construir identitats alternatives.

Explica-m’ho.
El nen agressor veu el nen víctima com algú diferent, perquè és més gras, més llest, d’un altre barri, d’una altra raça, etc. Cal fer-li recuperar aquesta capacitat empàtica, fer-li veure que té punts d’unió amb l’altre nen.

I les identitats alternatives?
Un factor habitual en la violència entre nens és la pressió del grup. Els nens tenen una identitat en construcció i els grups de referència són essencials. Si el teu grup fa servir la violència, l’acabaràs acceptant. Cal que el nen descobreixi altres possibles grups de referència que no facin servir la violència.

Què et preocupa, dels teus fills?
Que tenen un volum enorme de deures. Per a què serveix fer tants deures? En tres setmanes han de fer 25 exàmens. És normal, això? Per què els fem viure en un estat continu d’angoixa?

Quin sentit creus que té?
Els sotmeten a condicions brutals per ensenyar-los a obeir sense cap capacitat d’actitud crítica. L’escola els obliga ara a fer exàmens i després l’empresa els obligarà a ser obedients. Com a pare, com pots lluitar contra aquest sistema?

Alguna cosa hem de poder fer.
Els meus fills van a l’escola pública del barri i ja no tenen aquella assignatura que es deia ciutadania. Ara en fan una que es diu emprenedoria i activitat empresarial. Els ensenyen a ser bons capitalistes fent servir l’exemple de Mercadona. M’indigna molt. Si no tenim horitzons utòpics, què ens queda?

dissabte, 20 de maig de 2017

El dia que va canviar la història culé.


























Soc de la generació de culés que va viure amb gran pena la dramàtica (per inesperada) derrota del Barça contra l'Steaua de Bucarest a la final de la copa d'Europa de l'any 1986 a Sevilla. Quan l'any 1992 Ronald Koeman donava el primer títol de campions d'Europa amb a un xutàs de falta, vaig veure acomplerts els meus somnis de seguidor culé. Allò tan anhelat i que tant de temps s'havia resistit, per fi arribava. Pensàvem que mai arribaria, que hi havia alguna mena de malastrugança crònica que impedia que el Barça aconseguís aquell primer títol, però el Dream Team de Johan Cruyff va trencar el malefici un 20 de maig de l'any 1992. I d'allà a crear el millor club del món del darrer quart de segle.

Gràcies Johan, gràcies Koeman, gràcies Dream Team!!

divendres, 19 de maig de 2017

Si els aparta de la pantalla és bo!

Fidget Spinners: artefacte del dimoni o eina educativa?

Darrerament a través dels mitjans s'ha generat certa controvèrsia amb el nou joc de moda dels infants, el "Fidget Spinner", una mena d'artefacte en forma d'aspes que rodola. Experts de dubtosa credibilitat han assegurat que aquest artefacte és una creació del dimoni i que pot provocar greus problemes de desenvolupament psiconeurocognitivoconductualemocional i tal. Per altra banda també han sorgit veus expertes que lloen les virtuts educatives de l'invent (vaja, fa 20 anys que els xinesos el van crear) assegurant que facilita la interacció entre els menors, la concentració, la resiliència i no sé quantes coses més.

No podrien deixar tots plegats que els nens juguin en pau fins que s'avorreixin i busquin un altre entreteniment com s'ha fet tota la vida?? Per una vegada que aconseguim allunyar-los de les pantalletes del mòbil, ordinador, tablets, etc., encara ens posem a discutir les avantatges i els inconvenients... Jo no recordo que es fessin aquests debats temps enrere quan ens passàvem el dia amb el io-io, la baldufa, les xapes, els cromos o els mocs d'elefant. O potser simplement haurem de deixar de llegir notícies...

dijous, 18 de maig de 2017

Xavier Diez: "Legalitzar la corrupció a l'escola".



(En aquest escrit el Xavier Diez (docent, historiador, escriptor...) ens explica com s'està normalitzant la corrupció a la xarxa educativa pública i apunta als independentistes neoliberals i pseudoesquerranosos que ens governen, que volen un nou país però no un canvi real de les estructures socials. És a dir, un simple canvi estètic.)

Una de les escasses paraules d’arrels catalanes que s’han estès en altres llengües és “nepotisme”.  Expliquen els historiadors que va córrer a la Roma de finals del segle XV a partir de la tendència del Papa Borja de col·locar els nebots (en realitat fills bastards) a la cúria i a les corts europees. Nepotisme seria doncs certa inclinació de privilegiar les relacions personals per damunt la vàlua, en una pràctica malauradament coneguda en el camp professional, polític o cultural (fenomen sovint conegut com a “capelletisme”).

Enfront a aquestes pràctiques autoritàries i corruptes (de fet, la corrupció és un baròmetre dels nivells d’autoritarisme d’una societat), el republicanisme democràtic va impulsar allò que denominem “estat democràtic de dret”. Això vol dir que l’estat ha de garantir la neutralitat i l’eficàcia de l’administració, amb la transparència com a condició necessària. A l’hora de triar aquelles persones que han d’exercir funcions essencials o estratègiques (i l’educació n’és un), la selecció s’ha de fer en funció del mèrit i la capacitat, la igualtat, i la provisió dels llocs s’han de fer a partir de criteris objectius. El fet que, a més, això comporti una estabilitat contractual, és una fórmula que serveix per garantir la independència necessària en un punt tan sensible com és la formació de la ciutadania. Cal recordar que precisament l’existència de funcionaris docents, que es reparteixen a instituts i escoles de manera objectiva serveix per evitar la patrimonalització del sector educatiu i evitar xarxes clientelars que posen en qüestió aquest principi de neutralitat. A tot això s’afegeix el fet que l’estat ha de “donar exemple”, de manera que ha de ser especialment curós a l’hora d’evitar tota mena de discriminacions. El sistema d’oposicions pot ser discutible, tanmateix, fins ara ha estat l’únic capaç de demostrar que es fonamenta en mèrit, capacitat i transparència, i on resulta difícil discriminar persones per raó de sexe, edat, procedència, classe, o fins i tot la condició d’embarassada, a diferència de bona part del sector privat, on els prejudicis  importen més que les informacions objectives.

El problema és que en l’actualitat, i a diferència del màxim del 8% que estableix la normativa, es calcula que el 35% dels docents de Catalunya estan en una situació de precarietat laboral. Són els interins i substituts que viuen en una situació laboral fràgil i vulnerable. Alguns porten dècades en aquesta situació, i la seva situació no para de deteriorar-se.

En aquest àmbit, és constatable una involució laboral en els darrers anys. Les administracions públiques participen plenament d’aquesta tendència a la precarització. L’objectivitat, com el mèrit, la transparència, la neutralitat, estan desapareixent per obrir les portes al nepotisme, el clientelisme laboral, la gestió autoritària, l’arbitrarietat i la discriminació en la contractació del professorat. Arran de la LEC, i dels decrets d’autonomia, direccions, provisió i perfils, s’ha obert la porta a la tria personal sense cap criteri objectiu. Tenint en compte que la normativa catalana encara es fonamenta en l’espanyola (que és més garantista), els legisladors del Departament han elaborat un seguit de tripijocs jurídics (creació de perfils, PDI, propostes de direcció, normativa de nomenaments) que tracten de dissimular el fet que s’està violant el principi d’estat de dret i la seguretat jurídica. Això fa que, com en el sector privat, prevalgui el poder de les direccions per damunt l’objectivitat. De fet, la darrera normativa (extraordinàriament enrevessada, per evitar que algun jutge la paralitzi) per nomenar professorat per al curs vinent, permet a les direccions establir perfils a mida de persones amb noms i cognoms, que els aspirants enviïn currículums inflats i ficticis, i que finalment se celebrin entrevistes (a les persones que la direcció vulgui) i que, en determinats supòsits, es triïn les persones a voluntat. Això, per exemple, acaba amb les possibilitats de les docents embarassades (o potencialment, a les que són en edat fèrtil), es discrimini per edat, aspecte, procedència,… i que vagi en contra de les condicions de treball del professorat. És sabut que molts projectes educatius, especialment aquells que tracten de vendre la innovació com a una mercaderia més en grans operacions de màrqueting, representen un sobreesforç als equips docents, que va en contra de tota possibilitat de conciliació, o de simple equilibri entre vida professional i personal.

El més trist de tot és que, en tota aquesta història, la Generalitat vagi molt més lluny que el propi estat espanyol. Entre bona part dels polítics catalans, fins i tot entre aquells que es reivindiquen republicans, constatem admiració per les polítiques de privatització i desregulació del sector públic que, sense gaires dissimuls, es tracta d’implantar a l’educació. Són polítiques que es venen com a modernes, i que no són més que el retorn al nepotisme i el mangoneig de les societats feudals. Es tracta de polítiques ja aplicades a Anglaterra, Estats Units o Suècia i que s’han traduït en un ràpid deteriorament dels seus sistemes educatius. Com ha passat en aquestes experiències, els impulsors no confessen quins són els objectius reals d’aquests canvis, o com els pensen avaluar, o si són conscients de les seves conseqüències a curt, mig o llarg termini.

El fet és que, si volem crear una República que suposi una millor educació, que bona part dels independentistes estiguin abonats a aquesta ideologia neoliberal és un mal presagi. Si volem construir un nou estat per esdevenir una societat més justa, transparent, menys corrupta, com és que, de manera voluntària, es redacten i apliquen normatives que, en el fons, legalitzen la corrupció?

dimecres, 17 de maig de 2017

El "temazo" del dimecres. The Doors - "Light my fire"


L'any 1967 els Doors publicaven aquest senzill que es va convertir en un dels seus principals èxits. El tema va ser inclòs en el primer àlbum de la banda, "The Doors", de títol homònim.

Malauradament, els excessos amb les drogues van acabar amb la fulgurant carrera del seu cantant i lletrista, Jim Morrison, l'any 1.971. Un altre del grapat de joves estrelles del rock mortes en aquells anys: Jimmy Hendrix, Janis Joplin...

Els Doors és una d'aquelles bandes que m'hagués agradat molt poder veure en directe.

dimarts, 16 de maig de 2017

USTEC Lleida: "La cara més perversa de la Llei d'Educació de Catalunya (LEC)".



Avui el Departament d'Ensenyament obre el període de sol·licitud de destinació per als mestres interins de cara al proper curs. Un any més, continua creixent la selecció de personal per part del centres públics, gràcies al decret de plantilles emparat per la LEC (Llei d'Educació de Catalunya). És a dir, un pas més cap a la privatització de l'Educació Pública que pretén el nostre govern.

Us deixo un escrit del sindicat USTEC de Lleida al voltant de l'assumpte.

La LEC aprovada l’estiu de 2009 pel Parlament de Catalunya s’ha anat desplegant de llavors ençà per mitja de successius decrets: el d’autonomia de centres, el de direcció i, darrerament, el de provisió i perfils, conegut com a decret de plantilles. Resta pendent encara el quart gran decret: el que fa referència a l’avaluació. Aquestes normatives derivades de la LEC vulneren els principis bàsics d’objectivitat, transparència, igualtat, mèrit i capacitat en la contractació de llocs de treball públics i són les que han determinat la situació actual del col.lectiu de professorat interí. 

Per altra banda, l’alta precarietat a conseqüència de la no convocatòria d’oferta pública d’ocupació dels darrers anys derivada de les polítiques de control de la despesa pública imposades per les diferents administracions han acabat de dibuixar un panorama realment insuportable per al conjunt de docents interins i substituts. Les dades del mes de juliol de 2016 parlen per sí soles: el personal docent que actualment està treballant en els centres educatius públics de Catalunya suma un total de 72.482 persones, de les quals 23.406 són personal interí i substitut, una xifra que representa el 32,13% del professorat que exerceix la docència.

Ara, quan arriba el temps de posar en marxa el procès anomenat d’adjudicacions d’estiu que té per objectiu la provisió dels llocs de treball per al curs vinent, el Departament d’Ensenyament lluny de convocar una oferta pública plurianual que rebaixi al 8% la taxa d’interinatge escandalosa que pateix aquest col.lectiu, decideix de manera unilateral aprofundir en el model de gestió privada i jerarquitzada en la provisió dels llocs de treball inundant de currículums i entrevistes de treball els centres educatius públics com si d’empreses privades es tractés. I és que en la mesa sectorial s’ha fet anunci que els candidats que vulguin optar a llocs perfilats o ordinaris de centres de màxima complexitat hauran de fer arribar a aquests centres la seva disposició a optar a un lloc de treball i també el seu currículum. La direcció tindrà l’obligació de fer una o dues entrevistes per acabar proposant un o una docent si aquest no ha estat un mínim de quatre mesos treballant en el centre educatiu. 

Per si això no fos prou, el Departament retalla drets del col.lectiu interí atès que les persones amb permís de maternitat o amb una baixa per incapacitat temporal el dia 1 de setembre i amb una vacant adjudicada abans d’aquesta data, deixaran de tenir vincle laboral amb el Departament perquè aquest no farà efectives les cotitzacions a la Seguretat Social fins a l’alta mèdica o el finiment del permís. USTEC·STES (IAC) està estudiant la viabilitat de denunciar jurídicament aquest fet i fa una crida a la mobilització de tot el professorat per tal d’impedir la implementació d’aquesta normativa privatitzadora. 

En aquest sentit, hi ha convocades concentracions a totes les demarcacions territorials el proper dia 25 de maig. I és que la cara més perversa de la LEC treu el cap, altra vegada, atemptant greument contra el col.lectiu interí, el més maltractat de tots els que conformen els cossos docents del sistema educatiu públic català. Per dir no a la precarietat, a l’arbitrarietat i al model privatitzador de l’ensenyament públic sortim al carrer aquest mes de maig. El dia 25, a les 6 de la tarda, davant la delegació del govern de la Generalitat a Lleida. Allà ens veiem.

dilluns, 15 de maig de 2017

Fira Modernista: castells i vermuts musicals.

Vermut musical al local dels Minyons el diumenge.




















Les Gralles Grillades (Foto: Minyons).

El grup "El Paraigua" al vermut musical del dissabte.

La canalla dels Minyons arribant a la Plaça Vella per fer-hi castells.

La Banda de Terrassa interpretant un pasdoble a la Vella.

Ball de Gitanes al pati del local dels Minyons.