"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

divendres, 29 d’abril del 2011

Atemptat a Marràqueix.


Abans d'ahir va esclatar una bomba dins d'una popular cafeteria de la plaça principal i més concorreguda de Marràqueix, la Jamaa el Fna. Fa tot just quatre mesos jo estava al mateix lloc on va explotar l'artefacte, prenent un te en companyia de dos amics castellers, un de Minyons i una altra dels Capgrossos de Mataró.

Mentre em prenia el te a la terrassa del local a peu de plaça i la feia petar (la xerrada) amb els amics, dins meu no hi corria ni temor, ni por, ni res per l'estil, de patir un atemptat terrorista. Estava convençut que les probabilitats que hi hagués un boig amb intenció de matar a un grapat de turistes motxil·leros en aquella ciutat, devien ser més aviat escasses. Potser les mateixes que de morir a causa d'un atemptat a Bilbao, a Belfast, a Moscou, a Madrid, a Londres, al Caire, a Tel Aviv o a Johannesburg. És més, l'actitud de la gent d'allà, dels seus habitants, no em donava cap mena d'idea de trobar-me davant de radicals islamistes o possibles membres d'Al Qaida.

És curiós com ens pot arribar a canviar l'opinió respecte a un país o ciutat després de veure pels mitjans de comunicació una acció terrorista. Segurament, i tant de bo, a Marràqueix no hi tornarà a haver un atemptat terrorista en uns quants anys, però és molt probable que les visites a aquesta meravellosa ciutat se'n resenteixin, degut a l'alarma generada a través dels mitjans. De la mateixa manera que després dels atemptats de l'11 M a Madrid, molta gent no s'atrevia a pujar dalt d'un tren, o que després d'un accident aeri, molta gent s'ho pensa dues vegades això d'agafar un avió.

Per aquesta regla de tres, seria millor no moure's de casa... i tot i així, res no t'assegura que sortint pel portal de casa no et caigui un test mal fixat al cap, o un troç de façana, o que un boig al volant se salti un semàfor i se t'emporti pel davant. Si comencem a pensar en tots els perills que un pot córrer quan es disposa a visitar una ciutat o país, potser acabarem viatjant cada any al Pirineu o a Segóvia. A Mèxic no pels Narcos, a Colòmbia tampoc, pel mateix i pels sicaris; a Brasil menys per la violència a les faveles; a tot l'Àmerica Central hi ha les bandes que maten per quatre duros; a l'Orient Mitjà et pot esclatar una bomba a qualsevol lloc; a l'Àfrica es viuen revoltes i matances tribals cada dos per tres; al Magrib entre manifestacions, revolucions i contra-revolucions; i per no parlar del sudest Asiàtic i les desgràcies naturals... és a dir, que si volem alguna excusa per no moure'ns de casa, és ben fàcil.