"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 27 de febrer de 2017

Una lliga adulterada. Así así...

CR7 celebrant el segon gol dels blancs de penal.























Ahir es va disputar la 24a jornada de la lliga de futbol, que enguany està força igualada amb tres equips amb opcions al títol (Madrid 55 (-1 partit), Barça 54, Sevilla 52), malgrat les repetides i continuades errades arbitrals que afavoreixen al líder, el Real Madrid, o que perjudiquen al principal perseguidor i rival, el Barça.

Ahir es va viure un nou escàndol arbitral al partit dels blancs al camp del Vila-real (2-3), quan els van xiular un penal a favor per unes mans totalment involuntàries del jugador local Bruno, però en canvi no va veure unes mans del defensa madridista Marcelo en l'àrea blanca.

El Barça va complir en la seva visita al Calderón contra l'Atlético (1-2) malgrat que l'àrbitre va concedir el gol de l'equip local, obra de Godin, que empatava el partit, en una clara acció de falta del defensa matalasser a Sergi Busquets, agafant-lo del braç i desequilibrant-lo clarament.

El bo d'en Piqué va denunciar l'acumulació d'escàndols arbitrals favorables als blancs amb aquest tuït. El president dels groguets, Fernando Roig, va denunciar públicament que l'àrbitre Gil Manzano, havia abandonat les instal·lacions del club castellonenc amb unes bosses de regals del Madrid...

diumenge, 26 de febrer de 2017

Carlos González: "Un experiment a internet".

(Com de costum, grans consells educatius del pediatre Carlos González al Criatures de l'Ara).

Us proposo un petit experiment sociològic. Busqueu, al cercador d’imatges de Google, “mother and baby”. Em surten centenars de fotos, gairebé totes de mares i nens de clara ascendència europea (no sé si totes les persones que busquen a Google obtenen els mateixos resultats o si els algoritmes tenen en compte l’origen geogràfic, historial personal de navegació i altres factors). Gairebé totes les mares estan fent coses al nadó: el miren als ulls, li fan petons, l’acaronen, l’abracen, posen amb ell mirant a la càmera amb expressió de “mira l’ocellet”. Gairebé totes les mares llueixen un gran somriure de felicitat, gairebé d’èxtasi.

Ara afegeixo a la meva recerca una sola paraula: "african mother and baby”. La meitat de les mares no fan res especial al nadó: només el porten a coll, habitualment a l’esquena. Algunes treballen, o porten aigua o càrregues al cap. Algunes posen mirant a la càmera, però sense intentar involucrar el nen. La majoria d’aquestes mares que es limiten a portar el nen pertanyen, per la seva vestimenta i entorn, a comunitats tradicionals. L’altra meitat fan com les occidentals: miren al nen, li fan petons, intenten fer-lo somriure per a la foto… i la majoria, per la seva roba i pentinat, semblen occidentalitzades.

Sembla com si la nostra cultura no pogués concebre la idea d’estar amb el nen sense fer-li alguna cosa, sense dedicar-li plena atenció. I em temo que això pot tenir conseqüències. D’una banda, hi ha qui sembla que creu que només has d’agafar un nen a coll o tocar-lo si li has de fer alguna cosa. Si l’has d’alimentar, netejar, vestir, fer un petó, explicar un conte, "estimular". Acabada la feina, al bressol. Nens que estan hores i hores sense contacte humà. A l’altre extrem, hi ha qui comprèn que un nen necessita contacte gairebé tot el dia, però pensa que, si el tens a coll, li has de fer coses. Hores i hores de petons, cançons, rialles, estímuls de tota mena. Dediquem tres anys a hiperestimular els nens i després ens queixem que són"hiperactius".

Els nens petits necessiten, esclar, moments de petons, carícies i rialles. Però també necessiten moltes hores de pau, de contacte físic relaxat i relaxant. Portar el nen a coll mentre fas altres coses no és “ignorar-lo”, sinó donar-li la tranquil·litat que necessita.

dissabte, 25 de febrer de 2017

Valtonyc absolució!!!

El raper mallorquí Valtonyc.


























La justícia espanyola, que absol a corruptes, estafadors i lladres de guant blanc, vol portar a presó al raper mallorquí Josep Miquel Arenas "Valtonyc" per un delicte de calumnies i injúries contra la monarquia i per lloar la lluita armada revolucionària de formacions com ETA o els GRAPO. 

És a dir, segons els magistrats de l'Audiència Nazional, a l'estat espanyol algunes paraules i/o cançons vindrien a ser més delictives que altres crims com ara la malversació de fons públics, el frau, el blanqueig de capitals, etc.

Tota la meva solidaritat amb el raper. Ni un pas enrere! La lluita continua!


dijous, 23 de febrer de 2017

Justícia injustificable.


Va, qui s'anima a afirmar que la justícia és "igual per a tots i totes"??

dimecres, 22 de febrer de 2017

El "temazo" del dimecres. Radio Tarifa - "Rumba argelina".



Cançó inclosa en l'àlbum, de títol homònim, que va significar el debut discogràfic del grup madrileny l'any 1993. D'estil flamenc-andalusí, cal destacar la inconfusible veu del ja finat cantant, Benjamín Escoriza, que juntament amb els sons de les darbukes, flautes, llaud, etc., aconsegueixen crear unes músiques que, fins a cert punt, hipnotitzen.

dimarts, 21 de febrer de 2017

M. Jesús Comellas: "Repercussions de la sobreprotecció".



(Article de la Doctora en Psicologia i professora de la Facultat de Ciències de l'Educació de l'UAB, Maria Jesús Comellas, per al Criatures del diari Ara del passat dissabte).

En les trobades de grups familiars i en el context escolar sempre és freqüent parlar de sobreprotecció. Però això no vol dir que estigui clara la interpretació ni la frontera entre la protecció i la sobreprotecció. Perquè les criatures puguin desenvolupar-se, madurar i adaptar-se a l’entorn, han de poder fer un procés de creixement, descoberta, experimentació i aprenentatge, en petites dosis, que és de llarg recorregut.
Aquest procés, lògicament, es fa amb l’acompanyament de les persones de l’entorn, adultes o de diferents edats, que donen confiança i mostren els possibles riscos i maneres de fer perquè la resposta es vagi donant. De manera tranquil·la i apropiada. L’objectiu és clar: que la criatura pugui cuidar-se i prendre decisions que no siguin inadequades o que generin més riscos dels necessaris.
Queda clar que des de les primeres edats la criatura vol créixer i va mostrant interès per experimentar i, en cas que no ho faci, val la pena oferir-li oportunitats i situacions acompanyades perquè adquireixi més seguretat. Dit tot això, i si tots som conscients que és un procés natural en el desenvolupament de les criatures, ¿per què aquest tema és sempre al centre del debat? ¿I per què, en molts moments, sorgeixen respostes que interpreten aquest creixement com una exigència inapropiada? Per què es transmeten més pors de les que són estrictament necessàries? Per què es dona ajuda quan no cal?
S’ha comprovat com la canalla sobreprotegida té menys iniciativa, més pors, menys seguretat i, per què no dir-ho, més comoditat. A més, és molt més exigent amb qui l’envolta, perquè veu lògic aquest suport innecessari. Tenint clar això, ¿per què es planteja que afavorir les demandes innecessàries de la canalla genera una fortalesa més gran de les relacions i els vincles afectius? Construir i reforçar els vincles afectius no està, en cap cas, en contradicció amb les demandes i propostes que es facin per potenciar el desenvolupament i la maduresa de l’infant.
Les demandes serenes, estables i que obren oportunitats són una mostra de la confiança en les possibilitats que té la canalla i han de ser la base per evitar dificultats i inseguretats quan no sigui possible l’acompanyament adult.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Nen, no em toquis els ous!

Vieja friendo huevos (Velázquez, 1618).

- Àvia, de veritat que els angelets tenen ales?
- Si fill meu. Ens segueixen arreu i ens vigilen.
- I també em segueixen quan vaig a fer les meves necessitats?
- Suposo fill meu. No ens deixen sols ni de nit ni de dia.
- I els angelets també caguen i pixen?
- Doncs m'imagino que sí... La veritat és que no m'ho havia preguntat mai.
- I on deu anar a parar el que pixen i caguen?
- Mira nen, ni ho sé ni m'importa! No veus que ara estic fregint aquests ous i no m'interessa parlar de pixats i de merdes?
- Doncs jo àvia crec que ara mateix m'estic cagant a sobre...
- Doncs ja saps, la comuna és al fons a la dreta.
- Ja, però que en faig del pa i de l'oli?
- Guaita, no em toquis més els ous i fes el que calgui.


Modesta parcitipació als relats breus del mes de febrer.

diumenge, 19 de febrer de 2017

Calçots, Falcons i Govindes a Minyons.


Jornada de convivència i retrobament amb calçots, falcons i govindes al local dels Minyons de Terrassa. Un any més, coincidint amb l'inici de la temporada, unes 180 persones han gaudit d'una jornada assolellada per començar a escalfar motors de cara a la nova temporada castellera.





dissabte, 18 de febrer de 2017

Prou excuses! Acollim ara!


Multitudinària manifestació per l'acollida de refugiats, aquesta tarda baixant per Via Laietana (Foto: Ara).
Si haguessis nascut
      en una altra terra,
podries ser blanc,
      podries ser negre...
Un altre país
      fóra casa teva,
i diries "sí"
      en un altra llengua.
T'hauries criat
     d'una altra manera
més bona, potser;
     potser, més dolenta.
Tindries més sort
     o potser més pega...
Tindries amics
     i jocs d'una altra mena;
duries vestits
     de sac o de seda,
sabates de pell
     o tosca espardenya,
o aniries nu
     perdut per la selva.
Podries llegir
     contes i poemes,
o no tenir llibres
     ni saber de lletra.
Podries menjar
     coses llamineres
o només crostons
     eixuts de pa negre. Podries ....podries...
      Per tot això pensa
que importa tenir
      LES MANS BEN OBERTES
i ajudar qui ve
      fugint de la guerra,
fugint del dolor
      i de la pobresa.
Si tu fossis nat
      a la seva terra,
la tristesa d'ell
      podria ser teva.

(Podries, Joana Raspall, 1998).

Refugiats sirians (Foto: National Geographic).

divendres, 17 de febrer de 2017

La fiscal Ana Magaldi ben retratada al Polònia.


Avui l'aplaudiment és per als guionistes del Polònia i el gag que van crear per al programa d'ahir al voltant del cas de la fiscal de Barcelona, de les suposades amenaces i insults i la posterior roda de premsa. Un fidel retrat de la realitat. I una interpretació i caracterització de la fiscal molt aconseguida.

Sort que ens ho prenem amb humor...

dijous, 16 de febrer de 2017

Teatro del bueno...

La fiscal compungida...















La fiscal atrevida...































Un "aplaus" per a la fiscal en cap de Barcelona, i estilet de la causa nacionalista espanyola, Ana Magaldi, que l'altre dia va muntar una roda de premsa (sense acceptar preguntes dels periodístes per "supuest"...) per condemnar els "greus" insults i amenaces que va rebre d'uns manifestants independentistes a la sortida del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el dia de l'inici del judici a Mas, Rigau i Ortega.

Veient la foto del dia dels fets, amb la fiscal darrera les tanques a més de 50 metres dels manifestants, no semblava pas massa atemorida o cohibida. Més aviat la veig desafiant i altiva.

Pur teatre unionista.

dimecres, 15 de febrer de 2017

El "temazo" del dimecres. Marina Rossell - "Quanta guerra".


El passat dissabte al concert pels refugiats al Palau Sant Jordi vaig tenir l'oportunitat d'escoltar la interpretació en directe d'aquest preciós tema, inclòs a l'àlbum "Cançons de la resistència" (Satélite K, 2015), per part de la seva autora, la Marina Rossell, acompanyada del gran Paco Ibáñez. 

Quina veu la de la Marina Rossell! Quin sentiment! Sense artificialismes innecessaris. Com li cantaria una mare al seu fill. I en la nostra llengua!!! Gaudim-la mentre puguem.

dimarts, 14 de febrer de 2017

Fora privilegis! Prou segregació! Stop concerts educatius!!


Vídeo realitzat pel Sindicato de Trabajadores de la Enseñanza (STE) de Castella La Manxa, que ha aixecat ampolles a la Federació Catòlica d'Associacions de Pares d'Alumnes (CONCAPA), que s'han queixat perquè aquest vídeo "ataca la llibertat de les famílies per poder triar l'educació i el centre educatiu que vulguin per als seus fills".

Totalment fora de lloc la queixa. Ningú vol prohibir a ningú que pugui triar l'educació que vol donar als seus fills i l'escola, però el diners públics per a l'escola pública, i qui vulgui privilegis que se'ls pagui de la seva butxaca. De la meva ni un duro!!

dilluns, 13 de febrer de 2017

Joan M. Girona: "‘Ara és demà?’ Alguns comentaris".



(Comparteixo les reflexions del mestre i psicopedagog Joan M. Girona. Està molt bé debatre sobre educació i voler millorar-la (jo crec que cal canviar-la directament), però és condició imprescindible per a aconseguir aquesta millora que hi hagi equitat educativa, i no sembla que els partits del govern de la Generalitat estiguin per la labor).

(Article publicat al Diari de l'Educació).

Ara és demà, sense l’interrogant, és el títol amb què el Consell Escolar de Catalunya ha endegat un procés de debat sobre el futur de l’ensenyament al nostre país (el Consell en diu educació, però crec que, vistes les ponències, la paraula és massa ampla). L’educació implica tota la comunitat, les anomenades de manera equivocada formal, informal i no formal. Implica els centres d’esplai, d’esport, cívics, les biblioteques, els pobles i ciutats, el que passa als carrers… Les famílies se les té en compte, però la resta de la xarxa associativa i alhora educativa del país molt poc o gens. Però ja és important que es vulgui millorar el sistema d’ensenyament que tenim actualment. Potser hauríem de pensar en canviar-lo, no només millorar-lo; però això, per al Consell Escolar, són figues d’un altre paner, i seria un tema força més complex.

A les ponències presentades hi ha dues propostes estrella, almenys són les dues que em van preguntar mitjans de comunicació l’endemà mateix de fer-se pública la iniciativa del Consell. Em refereixo a allargar l’obligatorietat de l’escolarització fins als 18 anys i l’exigència d’un màster per a fer de mestre o de professora. D’entrada vaig pensar, amb malfiança, que semblaven mesures de màrqueting per disminuir les llistes de l’atur, sobretot del juvenil, i l’enorme quantitat de mestres preparades que no troben feina. Però, seriosament, vaig contestar que eren mesures que, en solitari, sense pensar en el context, podrien ser beneficioses per al sistema d’ensenyament i per a l’alumnat del nostre país, però caldria actuar en tota la resta d’elements que conformen el nostre sistema per aconseguir que siguin beneficioses; si no, podrien quedar-se només en la caricatura que vaig pensar d’entrada.

Incidir en altres aspectes del sistema vol dir, per exemple, pensar a fons la formació inicial i continuada de les persones que es volen dedicar a l’ensenyament. Quelcom semblant al MIR de sanitat aniria molt bé per ajudar els nous mestres a veure si han triat bé la professió, si són persones capaces d’acollir un grup d’infants o d’adolescents, com són les seves capacitats d’empatia, d’establir relacions, d’equilibrar els aspectes emocionals que implica la relació adulta (amb tot el que significa aquesta paraula) amb infant o adolescent, la relació del que ajuda a aprendre i a educar-se amb els aprenents o educands. La seva capacitat de ser tutor o tutora dels infants o adolescents a càrrec seu. Disminuir les ràtios també cal per poder fer bé la tasca educadora que implica l’ensenyament a les etapes obligatòries. A secundària atendre a més de 15 adolescents per part d’un mateix tutor hauria de ser el nombre màxim (hi ha instituts públics que ho estan fent, malgrat les retallades).

La formació inicial hauria d’ajudar a saber atendre i entendre la diversitat existent avui a la societat i per tant a les aules, per evitar que les diferències es converteixin en desigualtats, a saber educar en l’equitat… Sense un canvi seriós a les universitats i sense una decidida aposta per la formació a tot el llarg de la vida professional tot això no s’aconseguirà. Ho tenen clar les persones que impulsen la reflexió? Hi hauria decisió d’invertir els recursos en aquestes prioritats i no en altres més mediàtiques però menys útils per a l’educació dels infants?

I l’obligatorietat fins als 18 anys ha d’anar acompanyada d’una dignificació de la formació professional al mateix nivell que els estudis universitaris, d’un gran augment de l’oferta de cicles formatius que doni resposta a la demanda (avui en queda molta sense cobrir per manca de places). Canvis organitzatius i metodològics als centres, sobre tot els de secundària, per acollir la diversitat d’interessos que augmentaria si s’allargués la presència obligada a les aules.

Hi ha aspectes importants poc o gens tractats a les ponències que s’han fet públiques. A Catalunya hi ha tres xarxes escolars que provoquen, lògicament, una estratificació social de les famílies que s’hi apunten a cadascuna. Des del Consell no es preveuen propostes clares de revertir aquesta situació, o sigui, no hi ha una aposta decidida per l’escola pública. Ni tan sols per promoure que totes les escoles que paguem amb diners públics tinguin a la pràctica, no només en la teoria de les normes, els mateixos deures, perquè els drets sí que els tenen reconeguts i els apliquen les concertades. En coherència lògica, doncs, no es preveu evitar la progressiva privatització dels nostres centres escolars. Quantes aules de P-3 públiques s’han tancat enguany i quantes de concertades? Quina previsió es fa per al proper curs acadèmic? A poc a poc, però sense fre, anirà minvant l’oferta pública. Als anys 80 del segle passat ja es van tancar més de mil aules públiques –no exagero gens– per salvar els centres concertats amics dels governants convergents. Les dades que havia recollit el Departament mostraven que si es mantenia la quantitat d’oferta pública existent, la concertada era sobrera. L’any 1976 va ser el pic de l’augment de naixements al país, després va davallar ràpidament. Tota la dècada dels 80 va anar disminuint el nombre de matrícules a les escoles. L’escola pública que estava remuntant en prestigi social i qualitat, després dels anys terribles de la dictadura, va quedar estroncada i amb un clar frau de llei es van atorgar i mantenir concerts que eren sobrers; segons la legalitat d’aquella època l’escola concertada havia de ser només subsidiària de la pública. El govern convergent es va saltar la normativa i l’oposició parlamentària no va dir res. Les protestes van venir dels moviments de mestres i ciutadans però no van poder evitar els tancaments d’aules. Avui en patim les conseqüències i hem de veure com es gasten diners per subvencionar centres que segreguen, fins i tot, per gènere. Pot repetir-se el fenomen davant l’actual davallada de natalitat.

Si es vol que l’escola no augmenti les desigualtats s’ha de fer un ensenyament equitatiu. Per tant s’ha d’establir una xarxa escolar que no sigui desigual i estratificada com l’actual. Hi ha voluntat política del Departament per impulsar alguna mesura, encara que sigui tímida, com apunta alguna de les ponències? Vetllar per evitar els privilegis de les concertades, per exemple. No he trobat, tampoc, cap mesura que posi en qüestió l’existència de guetos escolars, que eviti que les famílies puguin escolaritzar els seus fills lluny del seu domicili… No es posa en qüestió el sagrat (ho sembla) dret d’escollir centre per part dels progenitors. Dret que no està recollit ni a la constitució, ni a l’Estatut de Catalunya. Així les famílies amb menys capacitats per exercir aquest suposat dret s’han d’aplegar als centres menys valorats socialment.

I quan es diu que cal renovar, que cal innovar, no queda clar sota quina ideologia: per ajudar a transformar les persones perquè elles transformin la societat, la millorin en igualtat per a tothom, o bé per ser competents, competitius i emprenedors sense col·laborar, ajudar les altres persones, treballar en equip…? 

Per concloure, no hi ha una aposta decidida per l’escola pública, no es preveuen mesures per revertir la creixent privatització, no es diu res d’evitar la consolidació dels centres guetos actuals i l’aparició de nous. Caldria augmentar l’oferta pública de places escolars a les tres etapes (infantil, primària i secundària) i establir mecanismes que evitessin les concentracions artificials d’alumnat amb risc. L’absència d’iniciatives en aquesta línia fan impossible que l’ensenyament sigui equitatiu, que totes les famílies catalanes trobin una escola a prop de casa de qualitat semblant. Serien iniciatives bàsiques per un ensenyament (i una educació) equitativa per a tots els infants i adolescents de Catalunya, sense elles i sense la participació de tota la comunitat educativa, totes les altres seran benes que potser taparan símptomes però deixaran que la malaltia segueixi fent el seu curs fins a arribar a la privatització majoritària i consolidar l’estratificació social.

diumenge, 12 de febrer de 2017

Els castellers som acollidors de mena!!

Històric i inèdit 4d7 de germanor de les quatre colles de 10 (Foto: xarxes).





















Ahir una petita, però significativa, part del poble català ens van ajuntar al Palau Sant Jordi de Barcelona per cridar ben fort que volem acollir, i així solidaritzar-nos amb tots els refugiats del món, i sobretot amb tots aquells que malviuen, i fins i tot moren, a camps de refugiats instal·lats a les portes d'entrada del sud-est d'Europa, o que arrisquen les seves vides al Mediterrani intentant arribar a ports europeus on poder refer les seves vides, fugint de la guerra i la barbàrie.

L'acte va comptar amb destacats artistes del panorama català i d'altres pobles (Llach, Serrat, Marina Rosell, Paco Ibáñez, Sisa, Fermín Muguruza, Macaco, Los Chichos, Manolo García...), així com una petita exhibició castellera a càrrec de les quatre colles que hem descarregat algun castell de 10 pisos al llarg de la darrera temporada: Minyons, Vella, Jove i Verds.   

Assaig dels pilars hores abans de l'espectacle.

El Palau Sant Jordi ple de gom a gom.

Amb una de les estrelles de la nit, el gran Joan Manel Serrat.

David Fernàndez, Borja Penalba i David Caño recordant a Ovidi.

Els Txarango amb Cheb Balowsky, i el refugiat sirià Feras, a la guitarra.


dissabte, 11 de febrer de 2017

Casa nostra és casa vostra.

Per humanitat, per justícia, per ètica, per la memòria, volem acollir!!

Avui al Palau Sant Jordi i el 18F ens manifestarem pels carrers de Barcelona.








divendres, 10 de febrer de 2017

Llegendes de l'esport, versió Crackòvia.


Un dels espais d'humor televisiu que encara aconsegueix fer-me riure és el Crackòvia dels dilluns a TV3. Sobretot la secció "Llegendes de l'esport", presentada per Joan Altafulla (Marc Rodríguez) amb diferents esportistes llegendaris convidats. El protagonista d'aquest vídeo és l'ex jugador de futbol croat Robert Prosinecky (Pol López). Humor de l'absurd i el ridícul molt ben interpretat per aquests dos cracs de l'humor.

dijous, 9 de febrer de 2017

Polèmiques estèrils...

Quan deixarem d'utilitzar a les dones com a objecte sexual???

Potser quan les dones deixin de prestar-se a tal pràctica??

Apreneu de l'Anna Gabriel i l'Eulàlia Reguant coi!! (No, és que jo ho faig per agradar-me a mi mateixa...)

Els grans canvis comencen per un mateix...





dimecres, 8 de febrer de 2017

El "temazo" del dimecres. Skatala - "Fent d'aqui".



Fa 30 anys, els Skatalà, banda pionera de l'ska-oi català, enregistraven la seva primera maqueta sota el títol "Fent d'aquí". Un dels temes més celebrats de la maqueta, de títol homònim, anava dedicat al Barça, que aleshores no era tan triomfant com ho és avui en dia, però que també despertava passions entre el jovent i els no tan joves.

Quin goig pels culés de nova generació que s'han acostumat a veure guanyar títols ininterrompudament i que estan gaudint del que és, sens dubte, el millor jugador de futbol de la història, Leo Messi.

Ahir vam fer un nou pas endavant per conquerir un altre títol, gràcies a l'empat contra l'Atleti al Camp Nou que li dona la classificació per a la final de la copa del rei. Serà a finals de maig i contra el Celta o l'Alavés que avui es juguen a Gasteiz ser l'altre finalista.

dimarts, 7 de febrer de 2017

Salvador Rodríguez: "De una escuela que enseñaba a ganar a una escuela que enseña a vivir".

(M'ha agradat el paral·lelisme que fa l'autor de l'article, el Llicenciat en Ciències de l'Educació Salvador Rodríguez, entre el nostre model d'escola i una cursa atlètica de fons. Molt d'acord amb la crítica).

Imagina la línea de salida de una carrera de 12 km en la que van a participar unos 30 chicos y chicas. Ninguno de ellos ha elegido libremente participar en esta competición, pero todos saben que su futuro (laboral, pero también personal) dependerá en buena parte de su posición de llegada.

Estos chicos y chicas solo tienen en común su edad cronológica. A algunos de ellos les gusta correr y tienen buenas condiciones para ello. De entre estos, los hay que tienen talento para las carreras de fondo y otros, para las carreras de velocidad. También los hay a los que no les gusta correr, los que tienen grandes condiciones para otras actividades deportivas e, incluso, hay algunos que presentan algún hándicap físico.
A pesar de la diversidad, todos tienen que participar obligatoriamente en esta carrera de 12 km, sin tener en cuenta sus diferencias personales, ni sus intereses ni sus habilidades o talentos. Se les va a juzgar a todos bajo las mismas condiciones y se les va a exigir a todos que lleguen los primeros o su participación en esta competición se va a valorar como un fracaso. ¿No te parece que las condiciones en las que se celebrará la carrera son injustas? Ahora piensa en cómo son las escuelas.

¿Eres capaz de ver el paralelismo?

La escuela cuyo objetivo es ganar es una escuela selectiva, competitiva, pasiva y reproductiva; cuando en realidad la escuela debería de ser inclusiva, cooperativa, activa y creativa. Es una escuela que se sustenta en una premisa que suele ser falsa en demasiadas ocasiones:

Un expediente académico excelente es sinónimo de
más y mejor aprendizaje

En realidad, un buen expediente académico suele significar una buena capacidad para adaptarse al sistema: memorizar a corto plazo unos contenidos para responder un examen y luego olvidarlos.
En la escuela, todos y cada uno de los alumnos y alumnas deberían tener la posibilidad de desarrollar sus talentos y de perseguir sus sueños (o buscar su Elemento como diría Ken Robinson). En esta escuela, el nivel de exigencia en cuanto al trabajo y el nivel de lo que debe estudiarse debe necesariamente muy alto.

Hay que exigir a cada alumno el máximo de sus posibilidades. Hay que proponerle retos y desafíos que despierten su curiosidad y despierten el interés por el aprendizaje. No se trata de que los alumnos hagan solo lo que les venga en gana… se trata de personalizar el aprendizaje para exigir el máximo a todos y cada uno de ellos, pero disfrutando del proceso de aprendizaje. En esta escuela todos ganan, nadie se siente derrotado ni fracasado.

En esta escuela no se enseña a ganar,
se enseña a vivir


dilluns, 6 de febrer de 2017

Avui hem hagut de sortir a defensar la Democràcia.

Els encausats, Mas, Rigau i Ortega amb la resta de la comitiva al passeig Lluís Companys (Foto: El Periodico).























Aquest matí milers de catalans, més de 40.000 segons la guàrdia urbana, hem anat a fer suport a l'expresident Mas, l'exvicepresidenta Ortega i l'exconsellera Rigau, en la seva declaració al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya com a encausats per l'organització del procés participatiu del 9 de novembre del 2014, on més de 2'3 milions de persones van anar a votar sobre la independència de Catalunya.

Els hem cridat que "no esteu sols" i "ni un pas enrere", a banda dels habituals crits d'independència. Pels que insisteixen des dels mitjans que el globus independentista es desinfla, avui deuen haver tingut un petit desengany. Quantes causes polítiques són capaces de mobilitzar prop de 40.000 persones un dilluns al matí?

#Niunpasenrere

#Vullbutà

#LoveDemocracy

La multitud al Passeig Lluís Companys (Foto: Pere Virgili / Diari Ara).

diumenge, 5 de febrer de 2017

Anna Mansó: "Abraçades i petons".




Jo també crec en l'efecte terapèutic i estimulant de les abraçades, les carícies, les carantoines i els petons. I encara que hi hagi alguns/es fills/es de puta amb prejudicis que vegin a potencials pederastes entre els homes que també es deixen endur per aquest impuls natural tan humà, puc assegurar que l'afecte és una de les millors eines educatives que conec.

Si estimar és cosa de dones, maltractar és d'homes? Eduquem per a la igualtat, en tots els sentits!!

Publicat a l'especial Criatures del diari Ara d'ahir dissabte.


Sé que hi ha gestos que insisteixo a fer als menors d’edat a càrrec (MEC) que els molesten. Que no els agraden gens. O de vegades. Però a mi m’encanta fer-los i m’importa poc la seva opinió. De vegades. Però, ¿què faig que els provoca aquells sospirs de paciència bíblica? Els abraço. Els amanyago. Els faig petons. Els placo, si cal. I ells, cada vegada més sovint, se’m treuen del damunt. No hi ha dret.

Diuen que ja es fan grans i que no cal. Els tres ho diuen en diferents graus i en diferents moments. El MEC número 3 encara es deixa bastant, però està entrant en una fase absolutament perillosa de Preadolescentis comunis i cada cop treu més punxes del futur eriçó que esdevindrà. I per això l’abraço molt. Sé que li agrada. I el suborno amb manyagueries per mantenir-lo durant una mica més de temps en l’etapa de nen. Sé que només em queden sis mesos. Després tururut, ja serà un alumne de 1r d’ESO i ja no colarà. Però encara cola, tot i que el seu nombre de sospirs i bufades puja i puja com el preu de la llum. Caguntot. Però se me’n fot. Jo segueixo abraçant-lo i faig veure com si tingués una sordesa selectiva segons què sento.

L’edat no pot ser un argument, els dic. Les persones es tornen bèsties insensibles si no hi ha contacte físic. Coi. I tampoc soc tan pesada... Crec jo... Però m’he de retenir. Amb el MEC número 2, per exemple. El veig i li pregunto per com va el dia, i exigeixo el meu impost revolucionari, a penes un petó, i mentre ell m’explica coses jo m’aguanto les ganes de remenar-li els cabells, mentre renego per dins perquè sé que si ho fes m’enviaria a pastar fang. Això d’aguantar-me les ganes sí que és una llauna, em dic, i no els hi retrec pas, però ho és. I en canvi ells, quan ja no puc més i mentre faig broma, o mentre aprofito que m’han demanat diners i jo els dic que ara els hi dono i ells no volen disgustar-me, ells sí que protesten amb el típic “Mamaaaaaa”. O tots llaunes o ningú.

APRENENTATGE

Però he trobat una nova tècnica que sembla científica i asèptica per rapinyar-los abraçades. Almenys a la MEC número 1. L’excusa que m’he inventat és que ella no sap fer abraçades. No als seus progenitors. I cal que n’hi ensenyi, ni que sigui per agraïment. Per quedar bé. Ella es limita a passar el braç dret per la meva cintura i a fer-me tres copets educats a l’esquena. I li dic que això és una estafa. I que hi ha uns mínims. I assagem un parell de vegades, fins que fa una interpretació que em sembla prou bona. No cal que sigui sincera, li dic, només que ho sembli. I ella riu perquè creu que m’ha pres el pèl amb la seva actuació. Però jo també ric, perquè sé que m’estima i que, tot i que en mode suec, he aconseguit una abraçada seva. O tres. He, he, he.

dissabte, 4 de febrer de 2017

Andoni Zubizarreta persona non grata al meu bloc.


Aiba la ostia Andoni!!

Acaba de fitxar com a director esportiu de l'Olympique de Marsella i en menys de mig any ja s'atreveix a contestar les preguntes dels periodistes en les rodes de premsa en francès. A Catalunya ha passat mitja vida, entre la seva etapa de porter i després com a director esportiu del Barça, però mai el vam sentir expressar-se en la nostra llengua.

N'estic fart dels que venen a casa nostra a guanyar-se la vida però ignoren i menystenen la nostra llengua. En canvi quan van a altres països no tenen problema per aprendre i expressar-se en la llengua local. 

Potser ja va sent hora que el Barça exigeixi als seus treballadors que aprenguin i parlin la llengua de la nostra nació, és a dir, el català. Jo crec que en dos o tres anys, amb una mica de voluntat, es pot aprendre... 

Probablement i malaurada, perquè la llengua de la nostra nació tingui el mateix estatus que el danès a Dinamarca, el norueg a Noruega, o l'holandès a Holanda, haurà d'anar desapareixent del mapa l'espanyol. I ho diu un fill d'andalús.

divendres, 3 de febrer de 2017

Arrenca el 6 Nacions.

Els capitans d'Itàlia, Irlanda, Escòcia, Anglaterra, França i Gal·les (Foto: Ara).


Demà arrenca a Edimburg, a l'estadi de Murrayfield la 123a edició del torneig de les 6 Nacions. Bé, en honor a la veritat aquesta serà la 18a edició del 6 Nacions, ja que fins a l'any 1999 el torneig s'anomenava 5 Nacions i no hi participava Itàlia. 

Al partit inaugural s'enfrontaran les seleccions d'Escòcia i d'Irlanda, la meva preferida i campiona els anys 2015 i 2014. L'Actual campiona, i principal favorita en les apostes, és la selecció anglesa que encapçala, juntament amb Gal·les, el rànquing de campionats guanyats (26).

Malauradament no hi ha cap canal en obert que ofereixi els partits d'aquest torneig, i només es poden seguir a travé de Movistar + o per internet. 

Una llàstima també que aquest espectacular, noble i educat esport no tingui més seguidors i practicants a casa nostra.

Go on Ireland!!!

dijous, 2 de febrer de 2017

Arno Stern: “Preparem els nens per al futur en detriment del seu present”.

Arno Stern (Foto: Inma Sainz de Baranda / La Vanguardia).

(Interessantíssima entrevista de l'Ima Sanchís per a la Contraportada de La Vanguardia al fundador de l'Institut per a l'Investigació de la Semiologia de l'Expressió, Arno Stern. Paraules sàvies i plenes d'humanitat i sentit comú). Gràcies Albert per fer-me'n coneixedor i per l'interès.

Tinc 92 anys. Vaig néixer a Kassel ( No vaig poder anar a la universitat. La nostra societat basada en el consum s’ha acabat. Els polítics busquen solucions pedagògiques, so­ciològiques, però no en troben perquè no n’hi ha, a l’interior del sistema. Sóc jueu però no sóc religiós.

El joc de pintar

A la paupèrrima França de postguerra, un jove Arno Stern, a qui l’ascendència jueva li va costar la persecució, va començar a treballar amb nens en un orfenat: la seva missió era entretenir-los, i va utilitzar el paper i pintura. Amb els anys va crear el seu famós Closlieu, un espai on pintar és una altra cosa i que el va portar a dur a terme múltiples investigacions que l’han convertit en una de les grans figures de la investigació pedagògica de l’expressió graficoplàstica, demostrant que el traç és universal: tots, amb independència del entorn cultural, representem les mateixes figures primàries. El 1986 va crear l’ Institut per a Investigació de la Semiologia de l’ Expressió. Ha ofert una conferència a CaixaForum.

Té cap idea per a una societat millor?
Fa més de trenta anys que vaig crear i treballo en un espai, el Closlieu, un lloc perquè les persones, i en especial els nens, experimentin el joc de pintar.
I què ha observat?
El que passa quan no hi ha competència, ni judici, ni objectius, quan es desenvolupa una actitud creadora en cadascú, sense jerarquies per edat ni classes socials, sense mestre.
Aleshores, quin és el seu paper?
Soc un servidor, els faig la vida agradable, i aquesta funció transforma les actituds. És el contrari d’una societat competitiva, en la qual s’estableixen objectius i es prepara els nens per a un futur que va en detriment del seu present.
És un equilibri difícil.
Sempre els estem empenyent cap endavant. Els allunyem cada vegada més de ser i els imposem l’esdevenir. La vida al Closlieu transcorre en el moment present, no es pinta per després mostrar-ho als altres, no hi ha un després.
Fer pel plaer de fer.
Sí, i aquesta és una actitud creadora, una experiència extremadament important per als nens, que es realitzen plenament i viuen la relació amb els altres. Es crea un equilibri i no una contradicció, i això repercuteix enormement en la seva vida quotidiana.
Què va viure vostè en la infantesa?
Fins als nou anys vaig viure a Alemanya, i, quan Hitler va pujar al poder, vam fugir. El meu pare va ser molt visionari i no es va esperar. Ho vam abandonar tot i ens en vam anar a França.
Es van convertir en jueus apàtrides.
Sí, persones tolerades amb drets que eren molt limitats. Quan els alemanys van envair França, van tornar a fugir durant setmanes fins que es va declarar una zona lliure a la vall del Roine i ens hi vam instal·lar.
Fins que van canviar les lleis.
Sí, i van començar a arrestar els estrangers. Ens vam amagar a les muntanyes i un miracle va fer que poguéssim entrar a Suïssa, on vaig viure tota la meva adolescència en un camp de treball.
Què va entendre en aquell periple?
Va ser molt interessant, érem sobrevivents, constantment amenaçats. Mentre vivíem a França, ens podien arrestar i afusellar en qualsevol moment. Aquesta amenaça era permanent, i, malgrat tot, jugava.
Vivia amb por?
T’habitues a la por, és la pulsió vital. El meu pare era un home extraordinari, era molt creient i se sentia protegit i conduït pel seu àngel de la guarda. No analitzava les situacions, actuava. Jo no tinc aquella fe, però crec que, efectivament, a ell el portava el seu àngel, perquè ens va salvar de la mort moltes vegades.
Vostè va acabar encarregant-se d’un grup de nens orfes de guerra a França.
Se’m va demanar que els ocupés, era just després de la guerra, a França no hi havia res. Vaig trobar llapis i uns papers reciclats, els vaig fer dibuixar i vaig veure que sentien un gran plaer, de manera que vaig buscar pintura, i això va ser el deliri! Quan l’orfenat es va tancar, vaig muntar el meu propi taller.
Va recórrer mig món a la recerca de tribus desconnectades de la civilització.
Sí, perquè vaig observar que tots els nens occidentals dibuixaven les mateixes coses i em vaig preguntar si era una qüestió cultural. Vaig constatar que aquells nens, preservats de l’escolarització i la civilització, fan les mateixes figures que els nens a la nostra societat, i que aquesta manifestació, aquell traç, és universal.
Quin és llavors l’origen?
No és el que suposàvem: que els nens miren, enregistren i reprodueixen. Es tracta de la memòria orgànica, on s’emmagatzemen tots els fets de la nostra vida prenatal, el naixement i els ­primers anys de la vida. Es tracta del programa genètic que compartim i que avui les neuro­ciències anomenen memòria cel·lular.
I la fa aflorar a través del joc de pintar?
En dic formulació, un codi universal d’expressió. Considero que no només hi ha una memòria genètica, sinó un mitjà d’expressió d’aquesta memòria. Així vaig crear la semiologia de l’expressió, un nou camp científic. En el traç lliure hi trobem el nostre començament, és una manera de completar la persona.
A través del traç inconscient?
Es tracta de deixar-se anar, de deixar aflorar i entendre que no hi ha un després, però a la nostra societat fa falta un entrenament per a això, perquè hem estat educats per ser raonables.
Em sembla una qualitat.
Sí, però sobrevalorada en detriment d’altres capacitats com l’espontaneïtat, una cosa que es produeix més enllà de la intenció i del judici dels altres. La formulació expressa una necessitat interior ignorada. Tenim una cosa dins nostre, un anhel, i està a una profunditat que se’ns escapa.
Fa més de setanta anys que treballa amb nens. Què n’ha après, d’ells?
Jo vaig arribar a aquell orfenat sense prejudicis, encara no havia llegit res sobre el tema, no sabia res, era verge d’idees, i per això vaig trobar la veritat sobre els traços dels nens.
Abomina l’educació artística.
És paralitzant. Els omplim d’idees teòriques que no els permeten ser espontanis. Els joves que han estat arrossegats de petits pels museus no en volen saber res, de museus. Mentre que els nens que han viscut el joc de pintar tenen ments creatives i obertes.