"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

divendres, 30 de setembre de 2016

Ton Ollé, a la teva memòria.

El Ton Ollé seguint als Minyons a Girona, l'any 2006. (Foto: Rosa Grau).


























Ahir ens vam assabentar de la trista notícia de la mort d'en Ton Ollé, antic casteller dels Nens del Vendrell amb els que va destacar als anys 70's descarregant com a segon i terç els primers pilars de 6 i de 7 amb folre de l'era moderna.

A banda de les seves qualitats castelleres, la majoria dels Minyons recordarem al Ton per l'estima que tenia envers la nostra colla, i per les nombroses ocasions en què ens havia acompanyat o seguit per diferents places castelleres.

Encara recordo amb emoció el pilar de 4 que li vam fer parar de segon després d'un dinar a la Riera de Gaià l'any 2004. I com oblidar les seves classes magistrals de castellística allà on te'l trobessis... 

Descansa en pau Ton!

dijous, 29 de setembre de 2016

O referèndum o referèndum.


























Ahir en la primera sessió parlamentària per la qüestió de confiança al President Puigdemont, el President va anunciar la data del referèndum d'independència (pactat o no), que serà al setembre del 2017. Una passa endavant més per deslligar-nos de les cadenes que ens oprimeixen com a poble. 

Contra el sotmetiment i la indiferència, desobediència!

Keep Calm, però fotem el camp!!!

#Sensepor.

dimecres, 28 de setembre de 2016

El "temazo" del dimecres. Pep Gimeno "Botifarra" i Miquel Gil - "La gallina".


Fa unes setmanes vaig poder escoltar en directe a aquests dos monstres cantaors del País Valencià a La Geltrú, en el marc del festival Ateveu. Un espectacle a dues veus, amb acompanyament de la guitarra del Gil i la pandereta, el morter de bronze i la canya, del Botifarra. Una hora i pico de cançons tradicionals tocant diferents estils com la jota, el fandango, la malaguenya... i tot això amanit amb les mil i una anècdotes del Botifarra, les dites i els embarbussaments, i els jocs de paraules constants.

Acabat l'espectacle vaig creuar unes paraules amb el Miquel Gil, i em va explicar que havia viscut al costat del local dels Minyons durant tot un any, fent d'espectador d'alguns assaigs des de la finestra, tot i que mai va arribar a entrar-hi. Doncs queda pendent Miquel!!

dimarts, 27 de setembre de 2016

Centra't Vila, centra't!! (David Fernàndez díxit).

Tuit del Conseller Santi Vila d'ahir al matí.

















Ja hi tornem a ser amb els (p) convergents. La puta i la Ramoneta 2.0. Ara ha estat el torn del Conseller de cultura Santi Vila, amb un tuit d'aquells que fan venir basques, lloant els perfils centristes dels partits guanyadors de les eleccions autonòmiques a Galícia i al País Basc, és a dir, PP i PNB. 

No has pensat, Santi, que si tant t'agrada aquest perfil centrista, a Catalunya tens altres opcions polítiques on sentir-te millor representat i on poder portar a terme polítiques més "centristes". Per què no te'n vas a Unió, o directament al PP??

Buf, el que s'ha de llegir... I que ho escrigui un Conseller...

dilluns, 26 de setembre de 2016

#Barcelonade10. #Promesescomplertes. #35anysaLaMercè.

3d10fm. Plaça de Sant Jaume. Barcelona. (Foto: El Periódico)






















Ahir els Minyons de Terrassa vam actuar a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona amb motiu de les Festes de La Mercè, acompanyats per la colla amfitriona, i padrina, els Castellers de Barcelona, i per la Colla Joves Xiquets de Valls, que repetien després d'una gran actuació en la mateixa diada de l'any passat. Amb la jornada d'ahir, els Minyons sumem 35 anys portant els nostres castells a la Festa Major barcelonina.

Crec, sincerament, que els Minyons li devíem una actuació com la d'ahir a aquesta plaça, on històricament hi hem portat sempre els nostres millors castells, però on en els darrers anys no havíem lluït potser amb prou intensitat. I no per manca de ganes probablement... En tot cas, enguany els Minyons ens havíem marcat un objectiu força ambiciós i excitant, com era portar el majestuós 3d10fm a la capital del país. I dit i fet. En primera ronda i sense vacilacions. A la primera. 3d10fm descarregat!!! I la plaça, plena a vessar com sempre en aquestes dates, explotava d'eufòria i èxtasi. Crec que poques places castelleres viuen amb tant de respecte, admiració i alegria els castells de totes les colles participants. 

Per arrodonir la gran fita, els Minyons vam completar una diada d'excelent amb el 5d9f a la segona ronda, i el 2d9fm a la tercera. En el torn dels pilars vam haver d'esperar més de mitja hora, quan tothom estava a punt per enlairar el pd8fm, per un tema logístic dels serveis sanitaris. Degut a l'espera i el cansament, es va decidir, molt encertadament al meu entendre, rebaixar pretensions i acabar la diada amb el pilar de 7 amb folre. I tot descarregat!

Voldria agrair a les colles amb qui compartíem plaça el seu suport a les nostres pinyes. Crec que la col·laboració entre colles va ajudar a fer més segurs tots els castells i, per altra banda, vam aconseguir transmetre al públic present una imatge i uns valors dels castells dels quals crec que la societat, en general, va una mica mancada, i pels quals la nostra activitat va ser declarada Patrimoni de la Humanitat l'any 2010.

divendres, 23 de setembre de 2016

Xavier Besalú: "El debat educatiu: eufemismes i ambivalències".



(Interessants apunts al voltant de l'incipient debat educatiu del professor Besalú, i magnífiques rèpliques als dos opinadors oficials de l"'establishment", els elitistes "meritòcrates" Rahola i Cuní.)

Des que fa uns anys els Jesuïtes van publicitar el seu Horitzó 2020 per canviar el seu projecte educatiu va semblar que els mitjans de comunicació més influents de Catalunya s’apuntaven al carro de la innovació educativa i certificaven l’oportunitat, el rigor, la serietat i la pertinença d’una realitat que era present, des de feia anys, en nombroses escoles catalanes, moltes d’elles públiques, i que, fins aleshores, havia estat ignorada, posada en dubte o ridiculitzada.

L’esclat mediàtic, el curs passat, del Programa Escola Nova 21, promogut pel Centre Unesco de Catalunya i la Fundació Jaume Bofill, entre altres, ja va trobar el terreny adobat i semblava que, ara ja de forma definitiva, havíem travessat el llindar que separava l’educació del passat, autoritària, memorística i elitista, de l’educació del present i del futur, respectuosa amb els infants i joves, integral i inclusiva, tal i com ja fa anys que diuen les lleis d’aquest país.

Lamentablement, sembla que no és ben bé així, sinó que perdura i es manté un doble discurs. Per una banda, s’exalça el canvi i la innovació, tant en l’arquitectura dels establiments educatius com en els recursos i tecnologies per a l’aprenentatge, com en els mètodes didàctics i en les maneres de fer del professorat. Però per l’altra es manté viva una certa nostàlgia d’un passat més mític que real, que enyora el poder indiscutit dels mestres, la selecció indissimulada dels estudiants en funció del seu rendiment i de la seva actitud, el centrament en les assignatures “importants” (ara amb l’afegitó de l’anglès) i l’èmfasi en els colzes, els exàmens i la memòria, quan –segons aquest relat- tot anava molt millor que ara.

Ho he pogut comprovar en una entrevista recent a la consellera d’Ensenyament per part del tàndem Cuní/Rahola. S’hi afirmava, sense marge per al dubte, que tot es va començar a espatllar el dia que es va decidir d’eliminar les tarimes de les aules i que els alumnes van deixar de tractar de vostè els mestres. Aquest seria, segons els dos periodistes, el símbol de la pèrdua d’autoritat dels mestres, de la que se’n derivarien tots els episodis d’indisciplina i de violència, que fan impossible l’ensenyament i l’aprenentatge. No seré jo qui posi en dubte l’autoritat dels mestres, que els dóna l’edat, el coneixement, la institució i la professionalitat, però hi ha una autoritat que respecta i estima els infants i joves, i una altra autoritat que no.

Deien també els entrevistadors que l’escola havia de preparar els alumnes no només per ser ciutadans competents, sinó també per ser competitius, perquè la societat que es trobaran ho és i, doncs, no se’ls pot enganyar tractant-los amb cotó fluix, emfasitzant la col·laboració i l’ajuda mútua, pensant en els altres i en les conseqüències de les seves decisions. De nou, l’antiga i falsa idea que tot depèn de nosaltres, que som els únics responsables/culpables de la nostra situació, que la solidaritat és pròpia d’incapaços o de dèbils, que els condicionaments familiars, de caire socioeconòmic i cultural no compten. Resulta, però, que la vida no són només els diners, ni els èxits, que les persones no només som cognició, també som emoció, i cos, i anhel de transcendència; resulta que aquells condicionaments no determinen, no, però pesen i marquen.

Acusaven encara l’educació catalana de treballar per a la mediocritat i no per a l’excel·lència. Venien a dir que l’escola i els mestres es preocupen molt pels alumnes que tenen dificultats (pobres, immigrants, discapacitats…) i molt poc pels alumnes talentosos o senzillament “normals”; que la tendència és a “frenar” l’avenç d’aquests per tal de convergir tots plegats en un mediocre punt mitjà; que no s’estimula suficientment les capacitats, habilitats i interessos de cadascun dels estudiants. Tenen raó en una cosa: hi ha encara molt camp per córrer en la personalització de l’ensenyament, però la major part dels mestres tenen clar que són a l’escola no pas per posar traves als alumnes o per fer-los avorrir, sinó per ajudar-los a tots, especialment als qui més ho necessiten. Com passa a totes les famílies, que els pares tot i estimar tots els seus fills no hi tenen el mateix tipus de dedicació; com passa en totes les empreses col·lectives (sigui un club de futbol, sigui una coral), que tothom mira de donar el màxim de si mateix, mentre el director o l’entrenador s’ocupa sobretot del qui té mes dificultats.

Que l’educació estigui en el primer pla del debat públic és una bona notícia. Que aquest diàleg sigui plural i contrastat, també. Ens haurem d’esforçar, però, a clarificar bé els termes de la discussió, a fer visibles els supòsits de cadascuna de les posicions i a contemplar les conseqüències de tirar per un camí o per l’altre. Sense eufemismes, ni hipocresies.


dijous, 22 de setembre de 2016

I jo com pateixo...


























Primera, i molt probablement última, mostra d'imatges del patiment casteller. Força, equilibri, valor i seny, molt de seny...























































dimecres, 21 de setembre de 2016

El "temazo" del dimecres. Dubioza Kolectiv - "Kažu"



El passat dissabte els Dubioza Kolectiv, un grup bosnià format l'any 2003, tocaven en directe a l'escenari del Sucre al Mercat de la Música Viva de Vic (MMVV), i el proper dissabte estaran al Parc del Fòrum de Barcelona acompanyant a Manu Chao i Señora Tomasa en un dels plats forts musicals de les festes de La Mercè.

El seu estil desenfrenat barreja de hip-hop, ska, música balcànica, etc., fa dels seus concerts autèntiques festes de ritme frenètic amb poques possibilitats de descansar ni que sigui una estoneta.

dimarts, 20 de setembre de 2016

Recordant v(b)ells temps amb LGP (ex Sangtraït).






















Aquest dissabte va passar per Terrassa, pel Centre Cultural, l'espectacle "Simfonia de les pedres i el vent" del grup empordanès LGP (Los Guardians del Pont), que compta amb dos antics membres dels mítics "Sangtraït", concretament el seu cantant, Quim Mandado, i el bateria, Martín Rodríguez alias "El pastisser indomable". Ells dos, juntament amb el guitarrista Joan Cardoner van formar la nova banda que en els seus inicis tenia el nom castellanitzat, així com les lletres de les seves composicions. En el seu segon disc es van "normalitzar", i actualment estan amb aquesta gira acompanyats per la Simfònica de l'Empordà, recordant alguns dels clàssics dels Sangtraït a més a més d'uns quants temes de la nova banda.

Una gran nit de records i de "somnis entre boires"...

dilluns, 19 de setembre de 2016

#LaculpaésdelsMinyons.

Primer 4d10fm carregat per la Colla Vella dels Xiquets de Valls ahir a Tarragona (Foto: Ara).





























Ahir els Minyons vam actuar a la Festa Major d'Esplugues del Llobregat on vam realitzar el 3d9f, el 9d8, el 5d8 i el pd7f. Una gran exhibició que premonitza una gran diada de La Mercè aquest diumenge a Barcelona (previ pas per Calella el dissabte), on voldríem intentar l'inèdit (a la capital) 3d10fm, que solament vam poder carregar a la diada de Sant Fèlix a Vilafranca del Penedés.

A banda de la diada castellera a Esplugues, bona part del món casteller tenia els ulls posats en la diada del 1r diumenge de festes de Santa Tecla a Tarragona on actuaven quatre colles punteres (Vella de Valls, Castellers de Vilafranca, Jove de Tarragona i Xiquets de Tarragona). M'agradaria fer alguns apunts al respecte:

- primerament, vaig trobar molt desagradable, per no dir vergonyós, l'actitud d'alguns companys de la meva colla celebrant la caiguda d'un castell d'una colla que no era ni a la plaça on nosaltres actuàvem. Afortunadament van ser uns pocs, i molt probablement gent nova a la colla que encara no sap de què va això dels castells, però em va semblar una manca de respecte total per la plaça on actuàvem i per la colla local que es preparava per enlairar el seu castell. A banda d'un símptoma de la cada vegada més estesa malaltia de la competitivitat, que malauradament també cala a la nostra colla i que entre tots hem d'intentar aturar abans que prenguem mal... (No al Concurs, per cert!!!)

- segona: no entenc els adjectius de "Brutal", "magnífic", "èpic", etc., quan una colla cau dels tres castells intentats. Si el que engresca als aficionats castellers és veure a una colla caient un cop darrera l'altra, ho sento, però que no comptin amb mi per alegrar-los el dia. Ho dic pensant en els meus ossos i en la integritat física de la resta dels companys de la colla. Si algú es creu que ha guanyat alguna cosa després d'haver caigut de tots els castells intentats, crec que té un greu problema.

- tercera: una autèntica llàstima l'enfonsament del 4d10fm de la Vella quan ja quasi el tenien. Segurament amb una mica més d'assaig l'acabaran assolint aquest mateix any. Tanmateix, queda clar que aquest castell té algunes dificultats afegides respecte al 3d10fm, a nivell de folre i manilles, i crec que les sorpreses desagradables d'últim moment poden ser bastant més habituals que no pas en en l'estructura del 3.

- quarta: xapó als verds. Magnifica actuació amb quatre castellassos i tots descarregats! Molt de mèrit, i molt de seny!! De la mateixa manera que critico les seves actituds sovint prepotents i narcisistes, cal reconèixer que estan en un estat de forma increïble i que poden acabar la temporada sorprenent-nos encara més.

dissabte, 17 de setembre de 2016

"Som tots al mateix vaixell"

Passeig pel riu Danubi dels principals dirigents de la UE i vaixell amb refugiats sirians enfonsant-se al Mediterrani.



































Aquesta setmana s'han reunit a Bratislava (Eslovàquia) els principals dirigents dels 27 estats membres de la UE per fer veure que es preocupen pels ciutadans de la unió, i enviar un missatge d'unitat i estabilitat després de la sortida del Regne Unit de la UE, i de l'auge dels discursos xenòfobs i antiimmigració en diversos estats membre. Els dirigents han promogut la Declaració de Bratislava que destaca que "la Unió Europea no és perfecte però és el millor instrument per fer front als reptes actuals". Així mateix, alguns dirigents expressaven que "Som tots al mateix vaixell"...

Observant les dues imatges aquí dalt, es fa evident que aquesta sentència no té cap credibilitat.

divendres, 16 de setembre de 2016

Rita, bàrbara!!!

Francisco Camps i Rita Barberà en èpoques esplendoroses.





























Cas a cas, imputat rere imputat, les files del PP al País Valencià estan quedant orfes de dirigents. La darrera a caure, i a ser imputada per la (in)justícia espanyola, ha estat l'exalcaldesa de València i actual senadora, Rita Barberà. Des dels organs de poder del partit, li van donar un ultimàtum (uuuhhhhh): o deixava l'acta de senadora, o deixava el partit. I què ha fet la senyora(?)? Evidentment, donar-se de baixa del partit i continuar gaudint dels privilegis juridico-salarials del càrrec. Digue's-li tonta!!! 

Al "caloret" del senado sea invierno sea verano...

"Valènciaaaaaaaaaa, de chorizos y ladrones estoy hasta los cojooooooneeees"

dijous, 15 de setembre de 2016

Fuck the UEFA!!

Els jugadors del Barça i del Celtic escoltant els xiulets a l'himne de la Champions.
























Nova demostració de dignitat, i de desobediència, la dels socis i aficionats del Barça el passat dimarts a l'inici del partit de la lliga de campions que va enfrontar als locals amb els escocesos del Celtic de Glasgow. L'exhibició de milers de banderes estelades, i la intensa xiulada a l'himne de la Champions a l'inici del partit van tornar a deixar clar que els catalans culés no ens arronsem davant les amenaces i les injustícies. Si no ens volen, que ho deixin clar i que ens expulsin, i si ens volen, que ens deixin expressar lliurement els nostres sentiments i reivindicacions democràtiques i pacífiques.

dimecres, 14 de setembre de 2016

El "temazo" del dimecres. Prince Buster - "Al Capone".




El passat dijous 8 d'aquest mes moria a Miami als 78 anys, el cantant jamaicà pioner de la música ska, Cecil Bustamante Campbell, popularment conegut com a Prince Buster. En el seu llegat de "temazos" versionats i interpretats per mil i un grups destaquen clàssics com "One Step Beyond", "Too Hot", "Judge Dread", "Enjoy Yourself", "Take it Easy", "The harder they come", etc.. etc.

El vaig poder veure en directe en una de les escassíssimes visites a Europa, concretament a Tàrrega l'any 2004. Amb la seva característica jaqueta de pell negra i amb els seus moviments skatalítics. Un dels més grans del gènere sense dubte i referent per a moltes bandes que han mantingut i mantenen viu els seu llegat.

dimarts, 13 de setembre de 2016

Carlos González: "Hi ha nens dolents?"


(Article del pediatre Carlos González per al Criatures del diari Ara).

Vaig anar a una escola religiosa durant el franquisme. Se suposa, doncs, que vaig rebre una educació tradicional, fins i tot repressiva. 
Doncs bé, els capellans em van explicar ben clarament que fins als sis o set anys, fins a uns dies abans de la primera comunió, no m’havia d’anar a confessar perquè no tenia cap pecat. Els nens petits no tenen “ús de raó” i, per tant, no són moralment responsables dels seus actes, no poden pecar, no poden ser dolents. Si moren, van sempre al cel (ara directament; abans els calia passar pels llimbs, però els han tret). Fins i tot en la versió popular (que em sembla que mai va ser confirmada per la jerarquia eclesiàstica), els nens petits que morien es convertien en angelets, i des del cel vetllaven pels seus pares i germanets.
Ara, quan se suposa que tots som tan moderns i comprensius, em sorprenc veient quanta gent considera els nens petits responsables dels seus actes, infractors, pecadors, dolents, mereixedors de crits i càstigs. Se’ls acusa de prendre’ns el pèl, de voler-nos manipular, de fer les coses amb mala intenció. I, al mateix temps, la psicologia de veritat (no la de supermainaderes i experts de nyigui-nyogui) confirma que els capellans tenien raó: el nen petit no és capaç de manipular ningú en el sentit que habitualment es dóna a aquesta paraula, perquè no té teoria de la ment, no pot comprendre que l’altre té unes creences, uns coneixements i uns objectius diferents dels propis. 
Sí, la nostra societat fa judicis morals sobre nens petits, fins i tot sobre nadons, i aquests judicis són sovint molt durs, inapel·lables i basats en criteris ben estranys. Quan els pares diuen “Aquest nen és molt dolent”, probablement no es refereixen al fet que s’hagi barallat amb una navalla a la mà o hagi cuinat èxtasi per vendre’l a l’escola bressol, sinó que ho diuen perquè crida o fa soroll o no s’acaba la verdureta o li agrada jugar a tirar joguines a terra per veure quin soroll fan, i tornar-les a tirar amb un somriure cada cop que els hi reculls (“Ah, però, no estàvem jugant a tirar i recollir?”).
I al contrari, no cal que doni el seu berenar als pobres o que ajudi els refugiats o que col·labori amb una ONG perquè un nen sigui considerat “bo”. “És un nen boníssim, només menja i dorm!” I si la seva parella només mengés i dormís, també seria bona?

dilluns, 12 de setembre de 2016

Pels seus actes seran coneguts.

Foto: Joaquim Albalate


























Ahir a la concentració de la Diada a Barcelona, un bon grapat de colles castelleres van participar alçant castells i pilars en els diferents trams del recorregut. Els Minyons ens vam situar al Tram 38, del Vallès Occidental, molt proper a l'Arc del Triomf. Al nostre voltant unes quantes colles més del Vallès Occidental com els Capgirats de Castellar del Vallès, els Castellers de Sant Cugat, els Castellers de Sabadell, Castellers de Terrassa... i els Castellers de Vilafranca!!!(???)

Què hi feia la colla penedesenca al tram del Vallès Occidental? Encara no se sap del cert si van fer un intercanvi amb els Castellers de Terrassa (que estaven anunciats al Tram 42) o si directament van demanar a l'organització que els canvies de tram, però el que sembla clar és que la seva intenció era, com ve sent habitual, ser protagonistes principals i ubicar-se just al costat d'on hi havia les càmeres de TV3, a peu de l'Arc del Triomf. 
 
Afortunadament, al món casteller hi ha una gran majoria de colles sensates i sense afany protagonista. D'altra forma, ahir no s'hagués cabut a la zona de l'Arc del Triomf... En fi, trist paper... (el dels dirigents de la colla, és clar).

#Perquèenstenenmania?

#Xupacàmeres

#Comelvallèsnohihares

#Vilafrancacapitaldelvallèsoccidental

#Vegueriavallès

#nohisomtotsfaltenelsverds

#alcentredelmón

diumenge, 11 de setembre de 2016

Va Margallo, que no s'acaba el món! Visca Catalunya lliure!!!

Imperi espanyol fins al segle 19.























En unes declaracions públiques als mitjans ahir, el ministre d'Exteriors del govern espanyol, Garcia Margallo, augurava l'aniquilació de la nació espanyola en el cas que la nació catalana se separés de l'estat espanyol. Al meu parer, crec que el senyor Margallo exagerava conscientment, ja que si revisa la història de la nació espanyola comprovarà que no seria la primera vegada que una part del territori espanyol decidís marxar del regne. Alguns exemples:

1648: Holanda.
1792: Argèlia.
1810: Colòmbia.
1810: Mèxic.
1811: Veneçuela.
1811: Equador.
1816: Argentina.
1818: Xile.
1821: Panamà.
1822: Equador.
1825: Uruguai.
1898: Filipines.
1956: Marroc.
1968: Guinea Equatorial.
1975: Sàhara Occidental.
2017: Catalunya.

dissabte, 10 de setembre de 2016

"Que la prudència no ens faci traïdors, i que la mandra no ens faci complices!"






















Ahir es va fer un acte a Sant Boi de Llobregat per commemorar el 40è aniversari de la gran marxa catalanista de l'11 de setembre en aquesta mateixa vila després de la dictadura. L'acte va ser convocat i organitzat per les forces polítiques d'ERC, la CUP i Podem(?).

Potser el fet de no comptar amb els representants i simpatitzants del PDC (antiga Convergència) té a veure amb el lema aquell que va populartizar l'exdirigent d'Esquerra Jordi Carbonell, mort el passat 22 d'agost, en aquella trobada de fa 40 anys al sentenciar: "que la prudència no ens faci traïdors". Missatge subliminal per als nous Demòcrates?

Per cert, demà tots a manifestar-nos als carrers perquè tot és possible i tot està per fer.

divendres, 9 de setembre de 2016

Tina Vallès: "Ja llegiran".

Il·lustració d'Oliver Jeffers, del llibre 'A Child Of Books' (2016).

(Molt d'acord amb l'article publicat per la Tina Vallès al portal digital Vilaweb.cat avui divendres 9 de setembre).

—Vull entendre l’aigua. —Fa un parell de dies, ma filla de sis anys em va deixar anar aquesta frase. Havia estat pintant amb aquarel·les, «inventant colors» amb sa germana per fer una sèrie de dibuixos abstractes que havien de decorar, encara més, les parets del seu dormitori. Quan van acabar l’últim dibuix, van recollir pinzells i aquarel·les i es van rentar les mans, i intueixo que es devia quedar atrapada badant amb el raig de l’aixeta.— Mare, l’aigua, d’on ve? Torna-m’ho a explicar.
Vaig estar temptada d’obrir el primer calaix de la còmoda i donar-li l’última factura d’Aigües de Barcelona perquè «entengués l’aigua»; aquests últims dies abans de començar l’escola, quan jo ja no estic de vacances però elles encara sí, entomo cada cop pitjor les seves preguntes, que no s’acaben mai. Ha sigut l’estiu que més he parlat de la meva vida, diria jo: les meves filles s’han proposat provar d’entendre tot el que veien, i aquest parell quan es posen a observar no se’ls escapa res.
—Tenim un llibre que ho explica.
—Quin?
—És amb els atles, un sobre la terra.
—Vaig a buscar-lo!
I la vaig tenir una bona estona passant pàgines, badant amb coses que va trobar pel camí, i ni tan sols va arribar a la pàgina on es parla del cicle de l’aigua, però això és igual: nena i llibre van ser una sola cosa durant ben bé mitja hora, em pensava que en aquest punt de l’estiu això ja no passaria.
He passat l’estiu obsessionada per veure-les llegir, temptada de fer-los una foto cada cop que les veia assegudes amb un llibre entre les mans, mossegant-me la llengua per no caure en l’error de fer cap comentari que els fes tancar el volum i tornar a jugar. He llegit davant seu, per allò de predicar amb l’exemple, però confesso que després posava el punt de llibre a la mateixa pàgina que abans, perquè era incapaç d’entendre res del que havia llegit mentre elles anaven amunt i avall jugant, fent preguntes, rient, ballant, dibuixant, discutint… He posat llibres en punts estratègics de la casa i els he anat canviant cada setmana (com si fos un aparador!?). L’últim dia de juliol vam anar a la biblioteca del barri, que tanca a l’agost, per endur-nos sis exemplars cadascuna, que hi ha d’haver varietat per poder triar. M’he sentit recitant en veu alta els drets dels lectors aquells del Pennac. He entrat en una espiral obsessiva per fer-les lectores i m’he arribat a fer por. Fins que de cop i volta m’he dit: tenen sis anys, tu què llegies a sis anys? Rodoreda? Fes el favor.
Les meves filles són de les que toquen llibres cada dia, ni que sigui per apartar-los per agafar el comandament a distància, que sempre queda enterrat a sota. Els toquen, els obren, se’ls miren, fins i tot n’identifiquen autors, il·lustradors i de vegades editorials i tot. Juguen a «botigues de llibres», munten una biblioteca al menjador, un àlbum il·lustrat els fa de taula per poder dibuixar assegudes al sofà, amb tres o quatre àlbums de còmic poden muntar una caseta per als ninots que acumulen per tots els racons de casa, un llibre també pot ser una raqueta per jugar a tennis a la sala d’estar, un escut per lluitar a mort contra ta germana, un amagatall per quan estàs emprenyada, un barret, un coixí, un seient, una taula de surf, una porta, una cova, o l’excusa del pare o la mare perquè durant com a mínim una hora regni el silenci a casa. Les meves filles són de les que toquen llibres cada dia, de les que es distreuen si t’estàs una hora en una llibreria, de les que fan morros si no els llegeixes un conte abans d’anar a dormir, de les que et fan un punt de llibre amb cartolina si és el teu aniversari o sant o estàs desanimada, de les que se saben fragments de contes de memòria, de les que salten d’alegria cada cop que arriben llibres nous a casa i corren a mirar-se’ls sense descalçar-se ni treure’s la motxilla.
Recordo les tutores dient-nos que a l’estiu les nenes havien de «practicar la lectura» i afegint de seguida: «a vosaltres no cal que us ho diguem» (perquè son pare i servidora «fem llibres»), i nosaltres somrient no gaire convençuts. «Practicar la lectura» em va sonar a fer una taula d’exercicis per escalfar els músculs, cada dia a la mateixa hora, amb un cronòmetre que t’avisi quan has de parar. Parlar de llegir com qui parla de fer esport o vendre’ls la lectura com un vici? Ni l’una cosa ni l’altra. No funciona res perquè no ha de funcionar res.
Els lectors no els fa ningú, es fan sols si tots fem el que hem de fer menys empaitar-los amb eslògans-de-menja-sa-i-fes-esport. Si tots fem el que hem de fer, que no és inculcar-los el plaer de llegir amb calçador. El plaer! El plaer no ve quan el crides, arriba quan vol, quan no l’esperes, quan no segueixes cap fórmula ni obeeixes cap instrucció per trobar-lo. Pensem-hi: quan llegim els adults? Quan volem llegir, quan necessitem informació, quan aquella lectura ens fa falta per a la feina o per a la vida, quan ens cal evadir-nos, quan tenim curiositat, quan volem passar una bona estona…, doncs tot això també els passarà als nostres fills, i si quan els passi tenen llibres a l’abast, llibres ben fets, ben escrits, ben editats, ja sigui a casa, a la biblioteca o a la llibreria, ja llegiran.
I m’ho dic a mi, això que ja llegiran, perquè és això o convertir-me en una policia de la lectura. Les meves filles han tocat més llibres en els seus sis anys llargs de vida que jo als meus dotze, i això no voldrà dir res. Tocar-los, tenir-los a prop, potser és un primer pas. Visitar llibreries, passar tardes senceres a la biblioteca, potser n’és un altre. Saber que en un llibre hi ha explicat el cicle de l’aigua deu ser-ne un altre més. Però de cap manera puc saber si seran grans lectores o no; com tampoc puc saber si tindran salut, cap de les dues coses no depèn de mi. L’únic que puc fer és cuidar-les, amb una bona vida plena de llibres, i confiar que quan siguin grans elles es cuidaran i ja llegiran

dijous, 8 de setembre de 2016

D'allò de la societat de classes...

Els Carceller al banc dels acusats (Foto: Nacional.cat).


























"Els Carceller accepten pagar 92 milions a canvi d'evitar la presó".


Ja ho deia Francisco de Quevedo, que "poderoso caballero es don dinero".

Damme la pasta, y aquí paz y después gloria!

Si en la calle corre un ladrón

Y a la zaga va un Carceller

Zancadilla doy al señor

Y a la cárcel va el ricachón...

dimecres, 7 de setembre de 2016

El "temazo" del dimecres. David Rosell i Francesc Ribera "Titot" - "Endavant les atxes".


L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha presentat la cançó oficial de la Diada 2016, que porta per títol ‘Endavant les atxes’ i és una composició de Francesc Ribera ‘Titot’ i David Rosell. La peça està interpretada per 13 grups i músics catalans: Gossos, Catarres, Joan Reig, Meritxell Gené, Pepet i Marieta, Itaca Band, Buhos, Xeic, Joan Rovira, Pastorets Rock i Crossing. El videoclip de la cançó, de 3 minuts i 42 segons de durada i que recull les intervencions de tots els artistes, es va rodar el passat 25 d'agost a Artés (Bages), sota la direcció de Xavi Gómez. (Elmon.cat)

dimarts, 6 de setembre de 2016

"Funció" d'apertura de l'any judicial a Madrid.

"Prometo combatir el desafio al estado de derecho que plantea Cataluña!!" ...ah!, y "Viva el Rey, el orden y la ley!!"



















Com bé deia la (el) Carmen de Mairena, més val "tener buen humor, que en el culo un tumor!"

dilluns, 5 de setembre de 2016

40 anys de futbol en català a la ràdio.























Avui es compleixen 40 anys de la primera emissió en català d'un partit de futbol per la ràdio. Concretament va ser en Joaquim Maria Puyal, a Ràdio Barcelona, i en un partit de lliga entre el Barça i Las Palmas. El català havia estat prohibit durant la dictadura i aquesta primera retransmissió va ser un pas important per la recuperació de l'ús normalitzat de la llengua catalana en els mitjans de comunicació i en d'altres àmbits.

40 anys després en Joaquim Maria continua al peu del canó retransmeten els partits del Barça, ara des de Catalunya Ràdio. Un estil molt personal i pel meu gust un xic monòton i arcaic.

Felicitacions al mestre, i a la nostra llengua!!

dissabte, 3 de setembre de 2016

Gabriel Rufian, el "xarnego" fitxat per ERC sense pèls a la llengua.


Terrabastall mediàtic el provocat ahir pel jove polític català, portaveu d'ERC al Congreso de los Diputados de Madrid, en l'acte d'investidura del candidat Rajoy, amb un discurs carregat d'al·lusions/atacs personalitzats i de crítiques a tort i a dret. Sense pèls a la llengua i ficant el dit a la nafra, fins al fons. Gràcies Gabriel per dir les coses pel seu nom i per assenyalar als responsables (culpables) que tot plegat a Espanya sigui una gran merda.

dijous, 1 de setembre de 2016

José Antonio Marina: "El sistema educatiu ha d’ajudar els joves a desenvolupar i descobrir quin és el seu talent per, després, donar-los una empenteta".



(Entrevista d'Elisabet Escriche per al diari Ara al filòsof José Antonio Marina).

El currículum de Marina és llarg. És filòsof, escriptor, pedagog, catedràtic emèrit de filosofia a l’institut madrileny de La Cabrera i doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València. Ha rebut nombrosos guardons, com el Premi Nacional d’Assaig, l’Anagrama d’Assaig, el premi de Periodisme Independent Camilo José Cela o la Medalla d’Or de Castella-la Manxa, entre altres. Ara presenta nou llibre: Objetivo: generar taleto. Cómo poner en acción la inteligencia (Conecta).
¿Defensar que tothom pot tenir talent no és ser molt optimista?
Tothom el pot tenir sempre que l’eduqui. Per fer-ho s’ha d’ensenyar a aplicar els coneixements, les emocions i com dur a terme els projectes.
El sistema educatiu ho ensenya?
No, està massa obsessionat a adquirir coneixements i complir un currículum. No té temps per posar aquestes habilitats en pràctica i animar els alumnes a adquirir-les per, després, aplicar-les en qualsevol ocasió. És una llàstima, perquè el coneixement que no s’aplica no val res.
I les empreses?
Tampoc. S’han equivocat perquè han pensat que el talent és una cosa innata i que per tenir-lo l’han de buscar i comprar. És un mal punt de partida perquè no hi ha una quantitat fixa de talent, sinó que es pot produir o no. Per tant, l’important per a les empreses és generar el seu propi talent en lloc d’anar-lo a comprar. Posaré un exemple futbolístic.
Endavant...
El Reial Madrid pensa que hi ha talent en quantitats limitades i que la solució és comprar-lo o pagar-lo perquè no marxi. El Barcelona, en canvi (i fins ara), creu que el talent es pot generar, i per això va crear La Masia.
Però hi ha un talent innat. Seguint amb el futbol, de Messi n’hi ha un.
Sí, però a partir de cert nivell el que és innat influeix poc. Diversos estudis ja han demostrat que la possibilitat que guanyin un premi Nobel persones que tinguin entre 120 i 170 de coeficient intel·lectual és la mateixa.
I què marca la diferència?
Sobretot la capacitat d’esforç. Una persona que no tingui interès pel que fa mai serà un geni en res. Per això l’escola sempre s’hauria de preguntar per què sent passió cada alumne. El sistema educatiu ha d’ajudar els joves a desenvolupar i descobrir quin és el seu talent per, després, donar-los una empenteta.
En l’actual model educatiu, excepte alguns casos tothom ha de seguir la mateixa línia...
Precisament per això l’escola ha de plantejar-se què fa malament. Més del 50% de les persones més influents del segle XX van ser fracassats escolars, com Steve Jobs o Bill Gates.
Pels noms que dóna, el replantejament ha de ser a nivell mundial, no?
Sí. El model nord-americà, que és molt competitiu, impulsa la gent que val però s’oblida de la que no. En canvi aquí s’ajuda més la gent, però promovem menys l’excel·lència. Ens movem en la mediocritat.
¿Fer que ningú es desenganxi de l’escola fa que es freni l’excel·lència?
És un dels temes a abordar en un futur pacte educatiu. Hi ha dos models contraposats i és molt difícil dir quin és millor. D’una banda hi ha que tots els nens rebin la mateixa educació i, de l’altra, protegir l’excel·lència perquè l’alumnat que més valgui tingui itineraris educatius diferents. Jo sóc partidari de fer una diferenciació clara entre educació obligatòria i voluntària. En la primera s’hauria de prioritzar la integració i hauria de servir per marcar quin nivell mínim ha de tenir tota la societat, i en la segona s’hauria de prioritzar la recerca de l’excel·lència.
És a dir, que no cal que tots els alumnes vagin a la universitat.
No, no cal. Quan s’acaba l’educació obligatòria s’ha d’ajudar els joves a decidir el seu futur, explicar-los que hi ha l’opció d’una formació més professional i una altra de més acadèmica. I la societat ha de valorar els dos camins, cosa que no passa amb la FP. Tenim una universitat plena d’estudiants que realment no els interessa el que fan, i això és un malbaratament d’esforços i finançament.
Cal trencar l’estigma, doncs, que la FP és el camí dels mals estudiants.
Sí, perquè això fa que ningú vulgui anar-hi i, alhora, fa que tothom vagi cap a una deriva que a molts no els interessa. La majoria d’estudiants universitaris espanyols no treballen i tot i així triguen vuit anys a acabar una carrera. Per què? No els agrada. Però és la societat qui en té la culpa perquè no ha sabut valorar la FP i això és una feina de tots.
I per on s’ha de començar?
Hem de fer un pacte general de com arribar a una societat de l’aprenentatge a tots els nivells i edats. En un món tan ràpid i competitiu com el nostre o aprenem contínuament o ens quedem marginats. Si podem establir una cultura de l’aprenentatge, també en política, començarem a tenir una actitud més humil i sensata.
El sistema educatiu falla i les empreses també. Que hi hagi talent, doncs, és gairebé un miracle...
És complicat. En realitat, els grans talents que surten són autodidactes, s’han fet a ells mateixos. I un exemple clar pel que fa al món de l’empresa és Amancio Ortega.