"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 28 de juliol del 2016

El Parlament vota a favor del Procés Constituent de desconnexió.

"Ladran luego cabalgamos"... (Foto: Llibertat.cat)

























(Notícia publicada al diari digital "Llibertat.cat").


La cambra catalana ha aprovat avui el Procés Constituent de desconnexió amb els vots de Junts pel Sí i la Candidatura d'Unitat Popular (72 vots a favor) i 10 vots en contra de Catalunya Sí Que Es Pot. Els grups del Partit Popular i Ciutadans han abandonat la càmera, i el Partit Socialista de Catalunya s’ha abstingut de participar a la votació.


La resolució votada s’ha impulsat tot i que el Tribunal Constitucional espanyol havia advertit al Parlament català, i a la seva Mesa, que hauria d'impedir la votació sobre aquesta resolució que demana iniciar la desconnexió de la Comunitat Autònoma de Catalunya de l’Estat espanyol. La iniciativa planteja un mecanisme unilateral d'independència perquè els catalans participin en un procés democràtic constituent que derivi en la creació d’una República Catalana.

Després de conèixer-se la notícia, el president en funcions del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha donat instruccions a l'Advocacia de l'Estat perquè presenti davant el Tribunal Constitucional un recurs contra la iniciativa del parlament català.

dimecres, 27 de juliol del 2016

El "temazo" del dimecres. The Ramones - "Blitzkrieg Bop".


L'Abril de 1976, la banda novaiorquesa The Ramones treien al mercat l'àlbum "Ramones", que contenia 14 cançons d'un nou estil anomenat punk-rock, del que bandes com ells mateixos, Sex Pistols, The Damned, o The Clash, van ajudar a popularitzar a finals dels 70's. Els moviment punk va sorgir com a corrent cultural de protesta social i de resistència anti-sistema, barrejat amb un alt consum de diversos estupefaents i alcohol. Avui en dia aquest estil musical queda fora dels corrents comercials, tot i que encara hi ha un bon gruix de seguidors fidels que no combreguen amb les modes que la industria de la música intenta imposar.

dimarts, 26 de juliol del 2016

Fins i tot el patiment (del terrorisme) està mal repartit.

Com són les coses. Darrerament, diversos estats de la Unió Europea (principalment França i Alemanya) estan vivint atacs terroristes àmpliament seguits i mostrats pels mitjans de comunicació d'arreu. Hom pot arribar a concloure que hi ha una mena de creuada islamista contra el cristianisme europeu com a conseqüència de la radicalització religiosa d'alguns seguidors d'Al·là. Res més lluny de la realitat, tal i com ens ensenya la imatge superior, que mostra quins són els països que en major mesura pateixen el terrorisme. Els països de l'Àfrica i de l'Orient Mitjà, majoritàriament islàmics, se'n duen la palma en quant a víctimes del terrorisme, malgrat que ens pugui semblar que la guerra és exclusivament contra nosaltres.

Veiem que el món és desigual fins i tot pel que fa a nombre de víctimes de terrorisme. No tant sols en el repartiment de riquesa, en generació de contaminació ambiental, desnutrició, malalties, etc., hi ha diferències...

diumenge, 24 de juliol del 2016

Va per tu Mariona.

Foto: Victor Segura.
Avui els Minyons de Terrassa hem actuat a Mataró amb motiu de la festa de Les Santes. Hi hem descarregat un 2d9fm, un 9d8, un 4d9f i un pilar de 6. Una magnífica i merescuda manera de tancar el primer tram de la temporada i de començar les vacances. Ens hem tret l'espineta de la torre de nou només carregada a la nostra Festa Major, i hem pogut estrenar un nou castell aquesta temporada, el nou de vuit, que no portàvem a plaça des de principis d'octubre del curs passat quan el vam descarregar a Reus.

Un dels moments més emotius de la jornada s'ha viscut al final de l'actuació quan les tres colles presents a plaça (Minyons, Capgrossos de Mataró i Castellers de Vilafranca) hem alçat diversos pilars de 4 en homenatge i record de la Mariona Galindo, una joveníssima castellera dels Capgrossos que va deixar-nos fa 10 anys com a conseqüència d'una caiguda en aquesta mateixa diada.

Una forta abraçada a tots els Capgrossos, i visca la gran família castellera!!

dissabte, 23 de juliol del 2016

Terrassa té el trist honor de ser la ciutat catalana amb major segregació escolar.


(Notícia publicada al diari digital Nacio Digital el passat dissabte 16 de juliol). Aquesta és l'escola (Ergo la Catalunya) que volen alguns... classistes molt catalanistes. 

El Síndic de Greuges de Catalunya alerta en el seu últim informe que la segregació escolar és encara una realitat a les escoles catalanes i demana a la Generalitat que la combati decididament. Per això, tot i que a l'informe es reconeix l'esforç d'alguns municipis per evitar la segregació, proposa canvis en l'admissió i l'oferta escola. 



L'informe que ara ha presentat el síndic, "La segregració escolar a Catalunya (I)", actualitza un informe anterior publicat el 2008 i constata que la situació a les escoles no ha millorat. "El desequilibri en la composició social dels centres es manté en proporcions similars que el 2008", alerten des del Síndic. En l'informe també constata que al mateix barri hi continua havent escoles amb perfils d'alumnat massa diferents. 

Terrassa, el municipi amb més segregació escolar

En concret, els deu municipis amb més segregació a l'escola primària són Terrassa, Cerdanyola del Vallès, Sabadell, Badalona, Tarragona, Esplugues de Llobregat, Sant Joan Despí, Girona, Lleida i Sant Adrià de Besòs. També a alguns districtes de la ciutat de Barcelona com ara Horta-Guinardó o Sants – Montjuïc, la segregació escolar és massa elevada.

A partir d'aquestes xifres, el Síndic assegura que "hi ha notables diferències entre municipis a l’hora de prioritzar la lluita contra la segregació escolar". A més, l'informe també desvetlla que la segregació de l'alumnat no sempre està relacionada amb el volum d'immigració del municipi, sinó que té a veure amb la política educativa i amb la gestió del procés d'admissió dels alumnes. Municipis com ara Manlleu, Olot, Banyoles, Mataró o Vic, per exemple, tenen percentatges elevats d'alumnat estranger, però nivells baixos de segregació d'aquest alumnat.

El Síndic de Greuges també recorda els desequilibris entre centres públics i concertats, amb una escolarització tres vegades superior de l'alumnat estranger en el sector públic. A més, assenyala que hi ha "mancances de coresponsabilitat en l'escolarització de l'alumnat socialment desafavorit per part del sector concertat".

Un toc d'alerta per al Departament d'Ensenyament

Per afrontar aquesta situació, el Síndic proposa al Departament d’Ensenyament que "incorpori canvis normatius, com ara un nou decret d’admissió de l’alumnat". L’objectiu és crear els mecanismes per orientar les escoles i les famílies en el procés d’assignació de places d’acord amb una planificació equilibrada de l’oferta.

Entre altres mesures, recomana que es despleguin les proporcions màximes d'alumnat amb necessitats educatives específiques per centre, ja previstes en la LEC des de l'any 2009 i encara pendents de desplegar, o que se suprimeixin els criteris discriminatoris d’accés preferent a determinats centres com ara el de familiars d’exalumnes.

Finalment denuncia el síndic la manca de transparència sobre les quotes que s’han de sufragar als centres públics i concertats i el tractament diferencial de la supressió de grups en el sector públic i en el sector privat.

divendres, 22 de juliol del 2016

César Strawberry, absolt d'un delicte d'enaltiment del terrorisme.

Amb en Marc i el César al concert de Def Con Dos al Faktoria, el passat mes d'abril.


Diferents mitjans han publicat la notícia de l'absolució del cantant i fundador del grup madrileny de rap-metal "Def Con Dos", d'un delicte d'enaltiment del terrorisme, per un grapat de tuits crítics, àcids, i irònics, amb el sistema polític i social. 

El volien condemnar per provocar odi i rebuig, i apologia del terrorisme, quan en realitat són ells els què, lamentablement, generen odi i rebuig. 

#Pegalealruidoyvamosotravez

#LaculpadetodolatieneYokoOno

#Españaesidiota

dijous, 21 de juliol del 2016

Canvi de nom, però no de "modus operandi". Tornen la Puta i la Ramoneta.

Grup parlamentari de PDC (antiga CDC) al Congrés dels Diputats.























El nou partit polític sorgit de les cendres de CDC (Conveniència Democràtica de Catalunya), el PDC (Partit Demòcrata Català), va facilitar el dimarts amb els seus vots favorables, l'elecció de l'exministra de Foment, Ana Pastor, com a nova Presidenta del Congrés dels Diputats. En la votació el vots dels catalans es van sumar als del partit de l'exministra (PP), als de C's, i als del PNB (Partit Nacionalista Basc).

És a dir, que a canvi de tenir grup propi al Congrés dels Diputats, els exconvergents han venut l'ànima al diable, i s'han passat pel forro ideologia, identitat, ètica i més. Han pactat amb l'enemic, aquell que fa la guerra bruta contra l'independentisme, i que es nega a acceptar que en democràcia el poble té dret a decidir.

Després ens intentaran convèncer que són un partit nou, i que la seva prioritat és Catalunya i tal i tal. A qui intenten enganyar? Quant temps trigaran a baixar del vaixell independentista per tornar als orígens? Quan mantenir el poder és el més important per a un partit polític, la independència mai pot ser innegociable. A veure si la gent pren consciència i a les properes eleccions vota en conseqüència.

dimecres, 20 de juliol del 2016

El "temazo" del dimecres. Doctor Calypso - "Brigadistes Internacionals".



Una de les cançons mės clàssiques del repertori dels Dr Calypso és aquesta que van dedicar als brigadistes internacionals que van venir a defensar la democràcia i la República l'any 1936. 

dilluns, 18 de juliol del 2016

80 anys del cop d'estat feixista.


























El 14 d’abril de 1931 va inundar els carrers del país d’esperança. Els nous canvis polítics i socials que s’anunciaven semblaven imminents. Tanmateix, es tractava d’una esperança fràgil que va anar omplint-se d’incerteses. Al temps que creixien les desavinences arreu del país, l’esperit joiós dels primers anys es va anar esvanint fins que un dia de juliol va marcar l’inici de la fi republicana.
Després del pronunciamiento militar al Protectorat marroquí, les diverses conspiracions de cop d’estat van esdevenir una realitat en l’Espanya del 18 de juliol de 1936. En alguns sectors del territori, les guarnicions militars van gaudir de victòries fermes, tot i que els fracassos per controlar les principals ciutats van ésser evidents. Sense un triomf clar en cap dels dos bàndols, des dels primers dies, el territori va quedar dividit en dues Espanyes ben diferenciades. El triomf ràpid i homogeni que havia planificat la dreta espanyola, amb l’objectiu de posar punt i final al govern del Front Popular, es va convertir en una guerra de gairebé tres anys.
Les tropes nacionals pretenien aïllar Madrid de la resta del territori i per això les primeres batalles es van concentrar a l’entorn de la capital. Fracassada aquesta estratègia, el nord es va convertir en l’objectiu del General Franco. Havent guanyat gran part del país, els sollevats iniciaren una important ofensiva al front d’Aragó. Entre el juliol i el novembre del 38, el conflicte es va centrar en el combat més llarg i decisiu de tota la guerra: la batalla de l’Ebre. El desenllaç va desunir la zona republicana i va permetre l’ofensiva dels nacionals sobre Catalunya. La República tenia els dies comptats. “Cautivo y desarmado el ejército rojo”, el Caudillo d’Espanya va declarar la guerra acabada l’1 d’abril de 1939 des de Burgos. Començava el llarg silenci del franquisme.
(Núvol, el digital de cultura).

diumenge, 17 de juliol del 2016

Dues passions unides.




Ahir els Minyons vam tornar a Berga, a l'emblemàtica Plaça de Sant Pere, per exhibir els nostres castells a aquells que cada anys ens alegren i fan ballar amb els balls de La Patum. Un intercanvi que vam realitzar amb molt d'orgull i respecte.

Els castells realitzats van ser el 2d8f, el 3d8, i el 4d8, a banda de dos pilars de 5. Ens van acompanyar els amfitrions, Castellers de Berga, que celebraven el 4t aniversari, i els veïns, Castellers de Sabadell.

Gràcies Berga!!

divendres, 15 de juliol del 2016

Un "Tour" accidentat.

Chris Froome, pujant el Mont Ventoux qual corredor de San Fermín.

























Enguany, la 103a edició del Tour de France, està resultant especialment caòtica i accidentada. Caigudes, retirades, arcs inflables que van a terra quan passen els ciclistes, etc., etc. Ahir vam veure una imatge força impactant, quan el líder de la prova, el britànic Chris Froome va patir una topada amb una de les motos dels fotoperiodistes que segueixen la cursa, i no va poder continuar pedalant la malmesa bicicleta. Així que va decidir continuar la cursa bo i corrent a l'espera que li arribés una nova bici des dels cotxes d'assistència que venien en caravana pel darrera. La imatge de Froome envoltat dels aficionats que envaïen les empinades rampes del Mont Ventoux quedarà gravada a la història del ciclisme.

dijous, 14 de juliol del 2016

37è aniversari dels Minyons de Terrassa.

4d10fm

3d10fm

























Malgrat néixer en una ciutat sense tradició castellera; malgrat haver de competir a la ciutat per quatre "duros" de subvenció amb altres grups de cultura popular, els del jazz, els del hockei, les agrupacions regionalistes, clubs esportius, esplais, etc.; malgrat l'escàs (per no dir nul) interès del teixit empresarial terrassenc en els castells; malgrat no voler competir; malgrat no despertar les simpaties de la majoria dels periodistes del ram; malgrat les cícliques davallades...

... mireu on hem arribat (fotos)!!

Afortunadament, som molt bons, molt tossuts, molt ambiciosos, molt treballadors, i tenim molts amics dins del món casteller.

#Somlacolla

#37anys

dimecres, 13 de juliol del 2016

El "temazo" del dimecres. Queen - "Seven seas of Rhye".


Ahir es van complir 30 anys del memorable concert del grup britànic Queen, a l'estadi londinenc de Wembley, concert enregistrat i immortalitzat en el disc "Live at Wembley", una de les obres d'art musical més impressionants que mai hagin vist la llum. Gairebé dues hores de pur Rock'n'Roll, amb un Freddy Mercury en estat de gràcia amb uns registres vocals inimitables i inigualables. Quina pena no haver-los pogut veure mai en directe en el format original...


dilluns, 11 de juliol del 2016

Panteres Negres (1966-2016). Poble armat, poble respectat???






















  1. Volem la llibertat, volem el poder de determinar el destí de la nostra comunitat negra.
  2. Volem treball per la nostra gent.
  3. Volem la fi del robatori a la nostra comunitat negra per part dels blancs.
  4. Volem habitatges decents, adaptats a l'ésser humà.
  5. Volem per a la nostra gent una educació que mostri la veritable natura d'aquesta societat americana decadent. Volem una educació que ensenyi la nostra veritable història i el nostre paper en la societat actual.
  6. Volem que totes les persones negres siguem exemptes del servei militar.
  7. Volem la fi immediata de la BRUTALITAT POLICIAL i DE L'ASSASSINAT de la gent negra.
  8. Volem la llibertat per a totes les persones negres detingudes en les presons federals, estatals, de comtats i municipals.
  9. Volem que tota la gent negra enviada a judici sigui jutjada en tribunals paritaris o de gent de la comunitat negra, com està previst en la constitució dels Estats Units.
  10. Volem terra, aliments, habitatge, educació, vestit, justícia i pau.
Micah Xavier Johnson
Després de la mort de dos afroamericans a mans de la policia a Louisiana i Minnesota, que s'afegeixen a la llarga llista de víctimes de raça negra a mans dels cossos policials, l'exmilitar Micah X. Johnson va decidir prendre's la justícia per la seva mà, literalment, i va acabar amb la vida de 5 policies a Dallas armat amb un fusell, fins que va ser reduït i executat per la pròpia policia.

Malgrat tenir el primer President afroamericà de tota la història, els EEUU tenen un greu problema de racisme no resolt. La brutalitat i la impunitat policial es perpetuen, i a alguns ciutadans negres ja no els valen les paraules commogudes i pacificadores dels representants polítics o policials. Volen justícia.

diumenge, 10 de juliol del 2016

Eduard Vallory: "L’escola ha de ser un projecte en permanent reconstrucció".

Foto: Diari Ara.

Entrevista del Carles Capdevila al director de la plataforma Escola Nova 21 (promoguda entre altres per La Caixa...), que es defineix com una "aliança per un sistema educatiu avançat". Entre els que hi donen suport a la Plataforma hi ha la Generalitat i la Fundació d'Empresaris de Catalunya (?). Em pregunto si no podria ser directament la Generalitat qui liderés la "revolució pedagògica" que fa anys que els experts reclamen i que per interessos obscurs mai no s'ha dut a terme.

Bàsicament estic molt d'acord amb la majoria de coses que diu l'entrevistat. De fet, no diu res que no haguessin dit altres pedagogs fa molts anys. El que m'intriga és saber per què a la Generalitat li interessa que Escola Nova 21 liderí i guiï el canvi de paradigma que necessita el sistema educatiu...


Eduard Vallory dirigeix Escola Nova 21, un programa impulsat pel Centre Unesco de Catalunya, la Fundació Jaume Bofill, la UOC i eduCaixa, que aplega 26 centres i vol catalitzar el desig d’innovació del sistema educatiu.
¿Sou una plataforma per canviar l’escola o per recollir i agrupar i compartir els canvis que ja s’hi fan?
Intentem generar un canvi de paradigma. Passar de l’escola centrada a transmetre coneixements prèviament establerts, els que tenim al llibre de text i al cap del mestre, a una escola centrada en un aprenentatge que sigui útil per al dia a dia dels infants i futurs adults. I requereix canviar molt. L’estructura de l’escola, la formació dels mestres, els indicadors. Procurem visualitzar que com a país podem aspirar a aconseguir que totes les escoles tinguin un estàndard bàsic, que en diem escola avançada.
I això no ho hauria de fer la conselleria?
Potser sí, però hi ha molts països on els canvis no vénen només de dalt a baix. El que estem plantejant ja hi ha molts documents de la conselleria que ho diuen. Ho diu la llei d’educació, els decrets de currículum, però hi ha una mena de forces que impedeixen que els canvis passin.
¿Del que tens al cap sobre com hauria de ser una escola ja en tenim alguna a Catalunya?
Sí, n’hi ha. I n’hi ha en molts llocs del món. Els elements clau són que tingui com a propòsit el desenvolupament de competències o capacitats per poder-te desenvolupar amb naturalitat a la vida. I que tingui unes pràctiques d’aprenentatge fonamentades en el coneixement existent de com les persones aprenem. Estem en un període de transició. Del model d’escola que pensava que hi havia uns continguts fixos que s’havien de transmetre al model competencial pensat per desenvolupar capacitats.
Per què és tan urgent canviar ara? Per la tecnologia?
Si mires institucions com l’Escola del Mar, l’Escola del Bosc o l’Institut Escola dels anys 20 i 30, ja tenien aquest enfocament. La diferència que hi ha és doble. U: avui tenim un coneixement científic que demostra que el que plantejaven estava ben fonamentat. I dos: tenim una situació social que fa impossible que amb els elements que donava l’escola antiga puguis ser una persona autònoma i tenir una vida plena. El desenvolupament tecnològic és exponencial. En un entorn d’incertesa i complexitat necessites persones capaces de donar-hi resposta.
O sigui que als anys 20 es plantejava com a escola ideal, i ara creus que és imprescindible fer-ho.
Exacte. Diguem-ho així. Als anys 20 l’Escola del Mar era magnífica. Però tu anaves a una fàbrica, una oficina, uns despatxos, i tot era el mateix. Una gent que entrava a les 8 del matí, sonava una campana, s’hi estaven tot el dia, tornava a sonar la campana i se n’anaven. Ara hem d’estar preparats per donar respostes al que encara no sabem.
L’escola d’aquí 10 anys no tindrà assignatures?
Les assignatures van ser un instrument per transmetre un tipus de coneixement. Si l’objecte d’estudi ha de ser la realitat, perquè el que vols és desenvolupar capacitats i competències per donar-hi resposta, el que abans era un instrument que et permetia accedir a aquest coneixement ha acabat sent la finalitat. Estudies l’assignatura, no estudies l’objecte d’estudi. Passa el mateix amb els exàmens, que acaben sent una finalitat i no un mitjà. I has transformat l’escola en una gimcana en què la funció és anar passant proves, i qualsevol estratègia que facis per passar proves és òptima, perquè el resultat final que et valoraran és haver-les passat. No l’aprenentatge.
No caldrà que hi hagi exàmens?
Si els exàmens són una manera de demostrar que has recordat una informació que pots trobar en un altre lloc no tenen sentit.
Però algun tipus d’avaluació hi ha d’haver.
Relacionada amb l’objectiu. Com avalues que algú sap comunicar? No ho pots avaluar amb un examen. Com avalues que algú sap ballar? No descrivint-te el tango. Com avalues que algú tingui empatia? O sensibilitat mediambiental? ¿O que algú no desenvolupi actituds xenòfobes? Com avalues que algú tingui capacitat de solucionar problemes? ¿O de pensar críticament?
¿El que necessitem a les aules tampoc serien grups de 25 alumnes?
És possible que depengui de les metodologies i les edats. Com més gran siguin els nois i noies, si es treballa de manera cooperativa és més fàcil que treballin sense tenir supervisió. Si tens una única peça que emet informació i uns altres que la reben, les ràtios són rellevants. És possible que les ràtios siguin més importants a infantil i primària i menys a secundària.
No estarien de cara a una pissarra?
La pregunta és d’on surt l’aprenentatge. Si surt sempre de la boca del mestre, o del llibre, o de la pissarra, en realitat l’estudiant és un receptor passiu d’informació. I, per tant, el silenci és el valor més important. Si l’aprenentatge surt de l’experiència, la participació i la interacció, la pissarra, la veu del mestre i el llibre tenen un valor més relatiu. El poden tenir com a referència, però no és la font principal d’informació.
I la memòria?
Sí. Quants telèfons recordes, tu? La memòria és per al que és important. L’has d’exercitar per a les coses que et siguin útils, que et permetin desenvolupar-te vitalment. I segon, la memòria és important sempre que el procés d’aprenentatge o d’exercitació d’aquesta memòria tingui a veure amb el procés general d’aprenentatge. No té sentit la memorització de la taula periòdica dels elements perquè algú un bon dia ho va posar a la llista dels elements que algú ha de memoritzar.
Quantes escoles adherides a Escola Nova 21 hi ha ara mateix?
Hem començat acompanyats de 26 escoles que ja estan enfocades a aquest canvi de paradigma. Sabem que n’hi ha més, però no hem fet una pentinada del país. El que volíem era mostrar cap on estàvem anant. El que estem fent són una sèrie de presentacions públiques en format de tallers pels quals han passat més d’un miler de directius.
¿L’escola que s’hi vulgui apuntar ha de passar un càsting?
Això no ho visualitzem com un càsting. Volem ser l’avantsala del que hauria de passar en el conjunt del sistema. I volem demostrar que això és possible per a qualsevol escola en qualsevol perfil. I desenvolupar una metodologia que ho faci possible.
Sabeu on aneu, o només com hi aneu?
Quan posem l’èmfasi en el canvi de paradigma d’una escola centrada en l’ensenyament a una escola centrada en l’aprenentatge, hi ha modalitats i projectes diferents. Hi ha escoles que donen molt més pes al vessant socioemocional. N’hi ha que en donen molt més al tecnològic. D’altres a l’artístic. Hi ha escoles que a infantil i primària treballen per projectes i n’hi ha que fan servir espais i racons. El que és important és que entenguis que el centre de la teva acció és que es produeixi l’aprenentatge i el desenvolupament de competències. Per tant, no tenim un model.
Creieu en més autonomia per als centres.
Però l’autonomia de veritat ha d’estar lligada a un bon fonament formatiu i a uns bons referents. Imagina’t un paral·lel amb el sistema hospitalari. Vols un sistema hospitalari on entris on entris, sigui de la titularitat que sigui, sàpiguen què passa amb l’apendicitis. Però el coneixement varia amb el temps, i el que vols és que qualsevol hospital estigui actualitzat. La idea que el coneixement creix i t’has d’actualitzar també hi ha de ser en l’educació. Per tant, hem d’acabar amb la idea d’una escola com un projecte finit. L’escola ha de ser un projecte en permanent reconstrucció.
¿No et preocupa, i ara faré d’advocat del diable, que es creï la idea i la moda que ara tenim unes escoles guais? Els moderns, els que innoven...
Les innovacions ja estaven passant. Nosaltres hem catalitzat una realitat que ja existia. Precisament el que vol el programa és demostrar que qualsevol escola pot fer el canvi. I, per tant, que ja és només la voluntat de l’escola, la predisposició i la feina que comporta el canvi. De formar-se, de replantejar-se, sortir de la zona de confort. I el que nosaltres volem és que a 5, 10, 15 anys vista, qualsevol infant de qualsevol perfil, a qualsevol lloc del país, vagi a l’escola i tingui una experiència d’aprenentatge gratificant i empoderadora.
És conservadora, l’escola?
Els mestres són un col·lectiu divers. I aquesta diversitat, en part, és culpa de la societat mateixa. Hem heretat una estructura d’escola pública que és antitètica a la que tenia l’Escola del Mar, la del Bosc, o l’Institut Escola. Hem heretat l’estructura de l’escola pública del franquisme, la escuela nacional del segle XIX, i per entrar-hi has de fer unes oposicions, per tant, una estructura memorística. Tens gent que, de manera totalment legítima, hi ha entrat perquè li han dit que si memoritza entra i pot transmetre el que ja ha sabut, i ja està. Però hi ha una pila enorme de mestres de tot tipus que estan transformant la realitat amb el que tenen. Amb el coneixement de l’escola del costat. Amb un viatge que van fer agafant vols low cost per anar a Finlàndia o Reggio de l’Emília. O amb els seminaris que organitzen la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, Rosa Sensat, o un col·lectiu d’escoles. Hi ha una quantitat gegant de gent amb ganes d’actualitzar el sistema i que treballa per fer-ho possible.
Noteu resistència?
Sí, però no crec que sigui representatiu del sistema. I aquesta evidència que es nota en moltes escoles -on hi ha mestres que volen fer canvis i mestres que diuen que no es canviï tant- s’ha de fer sortir a la llum. No pot ser que un infant, depenent del mestre que tingui, tingui una experiència d’aprenentatge radicalment diferent. L’escola no pot ser una loteria.
Però, ¿entens les precaucions per no posar l’escola al servei de l’empresa o només de coneixements pràctics? És a dir, ¿no creus que ha de mantenir cert aïllament del món real, també?
L’escola no ha de ser un instrument que s’adapti al mercat, però ha d’empoderar les persones perquè siguin autònomes i tinguin una vida plena. I per dotar-les d’això no pot estar d’esquena a la realitat. Ha de trobar un equilibri. I l’argument mai pot ser “Sempre ho hem fet així”. Perquè la realitat canvia.
¿No tens por de convertir-te en un guru del futur de l’educació venut com una moda?
El programa Escola Nova és de tres anys. Volem que sigui instrumental, i que desaparegui. L’objectiu és contribuir a generar l’onada de canvi. Ja sabem que la gimcana d’anar passant proves ens autoenganya. I ara volem empoderar escoles i mestres perquè prenguin decisions i no siguin víctimes dels gurus o de les modes. L’autonomia de veritat no és la que deixa una persona o una institució sola i li diu que s’espavili. És la que li dóna les eines.
Els mestres actuals, que estan formats i entrenats d’una manera, ¿poden posar-se demà a ensenyar per projectes, treballant en grups de manera cooperativa?
Demà no. Ho hem de planificar a 10 o 12 anys vista. I generar un procés. Analitzem quins instruments necessitem. Canviar la formació, donar més instruments. Modificar els instruments d’avaluació existents. Transformar el tipus de material. Transformar elements de l’estructura de l’escola mateixa que permetin superar la separació en departaments. A cap professional que estigui compromès amb la idea que a la seva escola hi hagi un aprenentatge significatiu li ha de fer por el procés de canvi. El gran problema que tenim és que fa 25 anys, quan es va fer la Logse i es va dir “Hem de deixar de tenir una escola transmissora, fem una escola que desenvolupi competències per a la vida”, no es va canviar la formació, ni l’estructura ni els indicadors.
I tampoc ha canviat encara la manera de formar els mestres.
Jo crec que no. Quines són les competències que necessites si has de ser mestre? Són, per exemple, tenir el convenciment que qualsevol infant pot aprendre. Saber que quan no es produeix aprenentatge pot ser perquè hi hagi una estratègia d’aprenentatge complexa. Que les persones que aprenen són diferents, tenen ritmes diferents i interessos diferents. Aquests elements algú els ha de poder avaluar. I no els avalues teòricament. Has de saber que qualsevol persona que surti per ser mestre ha de tenir un interès pels infants. I els instruments d’avaluació de l’escola i de la universitat són antics.
Caldria fer públics els resultats de les escoles?
Sóc molt prudent amb això. Tu no pots demanar que reti comptes algú que no és autònom, si una escola no té autonomia real per desenvolupar el seu projecte educatiu ni seleccionar el seu professorat per desenvolupar les seves accions de formació. A la pràctica, el que busques és un boc expiatori. En realitat, el nostre sistema educatiu, el que hem heretat del segle XIX, busca bocs expiatoris. Amb aquest estudiant, què passa? És un gamberro? És un gandul? O és que no dóna per més?
Busquem culpables?
Sí, i el problema és el que hem de fer perquè l’aprenentatge que es produeixi sigui bo. I quins canvis hem de dur a terme. Perquè si no cada cop que posem el focus en un potencial culpable, aquest assenyalarà el del costat. I portem així 40 anys. Des de la restauració de la democràcia que anem assenyalant d’un cantó a l’altre.
Això és el que vas fer en aquesta cita del teu discurs: "Si ensenyem els infants com els ensenyàvem ahir, els robem el demà".
Exacte. Això és de John Dewey, dels anys 20.
N’heu parlat amb els sindicats?
No, no n’hem parlat. Crec que una funció fonamental dels sindicats és garantir que els treballadors de l’entorn educatiu tinguin unes condicions de treball dignes. I garantir que aquest procés d’actualització del sistema educatiu no es faci en detriment de la qualitat de les condicions professionals.
Alguns experts m’han dit que s’innova més en les escoles d’entorns complicats, on és imprescindible fer-ho.
Quan tens un entorn desafavorit, sigui socioeconòmic o de ritmes d’aprenentatge, aleshores constates que les persones són diferents. I tens la necessitat de personalitzar l’aprenentatge. Ja no ho pots fer de manera industrial. I, de fet, Montessori comença precisament a desenvolupar una metodologia per a nanos que tenen problemes d’aprenentatge. L’Escola del Mar i l’Escola del Bosc comencen amb nanos que tenen problemes de salut. Ara bé, les escoles que tenen estructures o metodologies d’aprenentatge més avançat no són només d’aquest perfil. Si te’n vas a São Paulo, a Lumiar, és una escola superreferent i és de classe alta. Pregunta quin és el perfil de la Montessori a Girona i veuràs que no és la gent dels entorns més desafavorits.
I ha de servir per a tots els entorns.
La manera com aprenem els humans és la mateixa. No hi ha cap infant que no es faci mil preguntes, que no salti deu vegades un bassal per intentar veure què passa amb aquella cosa que brilla i es mou quan hi és a sobre. Que es faci preguntes quan es mouen els núvols. Que posi el dit als capgrossos... Aquesta voluntat de saber hi és en tots els éssers humans. La gran pregunta és com l’escola ho pot utilitzar per articular el coneixement en comptes d’anul·lar-ho per crear un procés d’aprenentatge passiu.
¿Penses que l’escola mata la creativitat, l’interès i la curiositat? Que domestica i disciplina?
L’escola del segle XIX, la que hem heretat, està pensada per generar una producció industrial, parteix de la base i l’error que la manera que tenim de catalogar els coneixements és la mateixa que tenim per aprendre’ls. Però quan penses com aprèn un nen petit a parlar, ¿com n’aprèn? I si ho compares amb la manera com nosaltres hem après anglès... A un nen petit no li fas fer una llista de vocabulari. No li fas memoritzar el present perfect i el present continuous. I en canvi els aprèn. I tens nens i nenes que han anat amb els seus pares a viure a un altre país, el nen té tres anys i aprèn alemany de cop i volta. L’escola ha d’aprofitar l’envestida que ja porten els infants, amb la seva voluntat d’aprendre i el desig de créixer.
Les activitats extraescolars també marquen diferències.
Cal superar la idea de l’escola com un espai aïllat. Del mestre com un professional aïllat. I els infants com uns aprenents aïllats. Les escoles han de treballar vinculades amb el seu entorn. I l’entorn són els pares, les associacions, les entitats del barri i la botiga de queviures. El model aïllat és el que justifica que tinguis deures fins a les vuit del vespre. Estens l’escola a través dels deures, i necessites algú que supervisi. Però el mateix pot passar amb activitats extraescolars. A la pràctica mai podràs crear un sistema homogeni. El barri, el municipi, la col·lectivitat... ¿què pot fer per dotar aquests infants d’unes capacitats que els facin uns millors ciutadans, millors persones, millors habitants de l’entorn on convivim? Hem de crear un entorn en què la voluntat d’aprenentatge sigui col·lectiva. La societat ha deixat molt de banda l’escola i l’educació. I com més reduïm l’escola al lloc on reprodueixes el que hi ha als llibres més la menystens. I com més veus l’escola com un entorn on empoderes les noves generacions, més importància té, i més interacció tens amb pares, barri, entorn, associacions, entitats.
Hi ha pressa per fer els canvis.
Hem d’equilibrar la urgència per fer el canvi i la no precipitació. Un mestre no passa de la nit al dia a fer un canvi radical de les estratègies d’aprenentatge. El que és urgent és que ens mentalitzem que aquest canvi s’ha de fer. I aleshores les institucions públiques, les facultats, els col·lectius de mestres han de poder fer una bona planificació, amb els sindicats també, de com fer que el conjunt del sistema avanci. El que no podem fer és estar 20 anys més dient que tot és relatiu, que hi ha moltes modes, que no sabem ben bé què passa. Perquè sí que sabem cap on es va. Tenim riuades de documents que ens estan dient que s’ha de fer el canvi.
D’aquí 10 anys no reconeixerem l’escola?
El nostre objectiu és que d’aquí 15 anys l’escola s’assembli tant a la dels anys 80 com un quiròfan del 1980 i un quiròfan del 2030.
Això passarà?
Sí. Tenim grans avantatges. La població escolar de Catalunya és relativament acotada. No gaire diferent de la que té Finlàndia. Per tant, és un entorn prou gran però prou petit per poder fer una acció de canvi amb un efecte contagi. Tenim una tradició que ja ve d’aquí. Tot el moviment d’escola nova dels anys 20 i 30. Les primeres Montessori que es fan aquí. L’Institut Escola. Rosa Sensat i Pere Vergés. Tenim la gent que funda Rosa Sensat als anys 60. Les escoles d’estiu. Els moviments de renovació pedagògica. Per alguna raó hem tingut un forat negre que s’ho ha emportat tot cap enrere. Les raons són diverses. Les Montessori les tanca Primo de Rivera perquè hi ha una dictadura. L’Escola del Mar la bombardegen a la Guerra Civil. El franquisme tanca les escoles impulsades per la Generalitat i torna a impulsar una escola on hi ha ferits de guerra als quals els donen una plaça per ensenyar.
¿Però haurem de fer una cosa semblant al que va passar al 76, amb Rosa Sensat fa 40 anys, amb les escoles del CPEC? ¿Estem en una transició d’aquest tipus?
Hem d’aprendre del que va passar amb les escoles del CPEC. El que teníem eren escoles autònomes amb projecte educatiu propi. Un professorat vinculat al projecte. I les vam transformar en les escoles de la matriu heretada del franquisme, sense personalitat pròpia. I per això entraves a través d’oposició i et movies a través de trasllat. Hem d’acceptar aquest fet. Fa 40 anys que intentem posar pegats en una estructura que ens és aliena com a societat. Hem de fer el que va fer Finlàndia en el moment que va dir que volia anar cap a un sistema educatiu diferent: mirem què hem de fer en els pròxims 15 anys i comencem a prendre decisions. Però prenem-nos-les seriosament. Que no sigui només un marc legal. Que sigui acompanyar la universitat al canvi. Acompanyar l’escola al canvi. Acompanyar els professors al canvi. Actualitzar els indicadors. Transformar la visió de la persona que aprèn.


dijous, 7 de juliol del 2016

L'Estany de Gento (des de l'Embassament de Sallente).

A dalt del Pirineu les flors són esblaimades,
L'Estany de Gento es troba situat a la Vall Fosca (Pallars Jussà), en el terme municipal de la Torre de Capdella, a 2.141 metres d'altitud. Per arribar-hi cal seguir la carretera que va de Tremp a la Torre de Capdella creuant la Vall Fosca, fins arribar a l'embassament de Sallente, on s'inicia l'ascensió (370 metres de desnivell) bé a peu o amb el telefèric. L'Estany de Gento es troba al límit (entrada sud) del Parc Nacional d'Aigüestortes.

El camí a peu resegueix les antigues vies del carrilet que transportava els materials i el personal que treballava a la central hidro-elèctrica situada a peu de l'Estany. La companyia FECSA va instal·lar un telefèric per agilitzar les feines l'any 1982.

les flors són d'un blau clar, blavoses o morades:

són tristes dels alts monts les crestes emboirades,

i tristos els ramats estesos per les prades,

i la del dret pastor figura solitària

El sol esblanqueït no treu color ni escalfa;

el bosc mesquí i llenyós, i l'herba curta i clara:

pedrosos i grisencs els cims de les muntanyes,

tots ditejats de neu d'eternes clapes blanques,

i fumejant arreu la boira corre i passa.

Al tard, de dins les valls la boira va aixecant-se,





























i amb ella emmantellant se va solemnement l'alta muntanya.





























Joan Maragall. "Pirinenques" (1902).

dimecres, 6 de juliol del 2016

El "temazo" del dimecres. Toy Dolls - "Dig that groove baby".



Una altra de les bandes que ha de tocar aquest dissabte al Poble Espanyol, al Festival Barna'n'Roll són els anglesos Toy Dolls, pioners del punk-rock més divertit i esbojarrat a finals de la dècada dels 70, una mica allunyat de l'estil autodestructiu de bandes com Sex Pistols o Exploited. L'any 1983 publicaven el seu primer LP sota el títol "Dig That Groove Baby" que també donaria títol a una de les cançons més celebrades del disc, i que encara avui canten als seus concerts.

dimarts, 5 de juliol del 2016

Nou rècord terrassenc d'apilar caixes de cervesa (31) per a una minyona.

La Maria Amat, sisena dels Minyons dalt de 31 caixes de cervesa.
Ahir al vespre es va celebrar la 3a edició del concurs d'apilar caixes de cervesa de Festa Major, a l'encreuament de la Rambla i el carrer Gutemberg. 

Una minyona de tant sols 15 anys va donar la sorpresa i es va imposar amb absoluta claredat a la resta de participants a l'apilar 31 caixes, un nou rècord que supera amb escreix l'anterior màxim registre, establert en 24 caixes. I això que les darreres caixes ja no li arribaven perque els llençadors no eren capaços de fer-les arribar bé fins a la concursant...

Foto: Cristobal Castrol (La Torre del Palau).

Foto: Cristobal Castrol (La Torre del Palau).

Foto: Cristobal Castrol (La Torre del Palau).

Foto: Cristobal Castrol (La Torre del Palau).

dilluns, 4 de juliol del 2016

Piano piano.

2d9fm (Foto: Diari Ara).
Ahir a la diada de la Festa Major de Terrassa els Minyons vam fer un 2d9fm carregat, un 4d9f, un 3d9f i un pd7f carregat. Una actuació que queda lluny dels registres de l'any passat en la mateixa diada, però que s'ha de valorar en la seva justa mesura amb tots els condicionants de la present temporada (...). Els magnífics assaigs de la setmana prèvia, i el gran ambient viscut al llarg de la jornada d'ahir al local de la colla, auguren grans moments en la present temporada. Que no estamos tan mal!!

divendres, 1 de juliol del 2016

Xesco Espar: "A vegades és impossible gestionar els egos d’un equip o d’una empresa".

Foto: Francesc Melcion (Ara).

(Entrevista del meu cosí Roger per al diari Ara a l'exentrenador d'handbol del Barça, i actual "coach" esportiu i empresarial, Xesco Espar. Crec que els paral·lelismes que troba el Xesco entre l'esport i l'empresa es poden traslladar perfectament al fet casteller).

No es cansa d’ensenyar. Primer, a les universitats; després, a jugadors d’handbol, i ara connecta al llibre 'No limits' problemes equiparables dels mons de l’empresa i de l’esport, i que s’ordenen des del declivi fins a la recuperació que deriva en l’èxit

Nou anys després d’haver deixat les banquetes d’handbol, Xesco Espar (Barcelona, 1963) no troba a faltar la pilota. Ha trobat el seu lloc en les conferències sobre coaching. En fa prop d’un centenar a l’any, i fins i tot s’ha atrevit amb un monòleg al teatre. Se sent còmode i útil en aquest nou rol, des d’on pretén convertir-se en un líder d’opinió per a la societat. Ara entrena persones i ajuda empreses a millorar algunes de les seves capacitats.
Què pot aprendre l’empresa de l’esport, i viceversa?
L’esport té un feedback molt ràpid. Si un entrenador fa un canvi d’estratègia, en pocs dies veurà si funciona. En canvi, en una empresa és molt més lent. És habitual que empreses i empresaris observin el món de l’esport com un camp d’on treure idees. L’empresa pot aportar rigor i estructura a l’esport, i l’esport frescor i valors a l’empresa.
Al llibre s’esmenten professions com la de bomber, professor, empresari o futbolista. ¿Les seves pressions i problemes són tan diferents com sembla aparentment?
No són tan diferents perquè al final són feines que fan persones. Per tant, els problemes que siguin comuns a les persones apareixeran en cada situació. Analitzar el problema des d’una altra perspectiva o àmbit et pot aportar solucions que des del teu entorn no se t’acudirien.
També expliquen la necessitat de canvis. Quina expressió preval: canviar perquè res no canviï o no tocar el que funciona?
Els canvis són el més difícil que hi ha. Si les coses van bé i els indicadors diuen que tot va bé, no toquis gaires coses. El problema és que a vegades els resultats no són dolents, però hi ha coses que comencen a anar malament, com el joc. Un canvi de col·locació de la gent pot aportar llavors una necessitat extra d’aportació, just el necessari perquè la gent reaccioni amb energia.
Quan recomana adoptar canvis?
Sempre i pocs. És una de les claus del Barça. Com més coses puguis aprofitar del sistema de l’any anterior, més fàcil és que l’equip funcioni. Si cada any es canvien quatre o cinc jugadors a qui has de rodar, és complicadíssim. Has d’estar preparat per canviar sempre, però no fer gaires canvis tret que hi hagi un daltabaix molt important.
Quin percentatge de responsabilitat tenen l’entrenador i els jugadors, o l’empresari i els empleats, a l’hora de tenir el grup motivat?
És com un matrimoni: la responsabilitat és al 100% de l’un i al 100% de l’altre, no val el 50%. El jugador ha de pensar que la responsabilitat és seva i donar-ho tot sense excuses. I l’entrenador ha de fer el mateix, entregar-s’hi a fons. Si això passa, tens un equip gairebé indestructible.
Com ha de ser un bon líder? Quins atributs el definirien?
N’ha de tenir molts. Ha de donar exemple, ser visionari i fer creure a la gent en ells mateixos més del que ells hi estan creient. Veure la grandesa de l’equip més gran de com l’equip la veu. Si els convenç, tindrà el grup endollat tot l’any.
¿És molt diferent la gestió de l’èxit respecte a la del fracàs?
La gestió de l’èxit té un problema principal, l’autocomplaença. La millor manera per lluitar-hi és buscar un objectiu superior. Buscar el pas superior és imprescindible. La gestió del fracàs, d’entrada, és més senzilla, perquè tothom ha vist que no ho hem fet bé. Cal treballar l’autoestima, perquè el fracàs crea decepció. S’ha de reenfocar l’equip cap als aspectes positius que tenim, plantejar objectius clars i a curt termini, i cada dia preguntar-se si es fa bé.
¿Com es gestionen els egos d’un gran equip o empresa?
A vegades és impossible. Els entrenadors no tenim una vareta màgica. Hi ha d’haver una part de complicitat del jugador. Cada un és un món, i l’entrenador ha de saber els motius de cada un d’ells. Cal tractar-los de manera individualitzada perquè les circumstàncies són molt diferents.
Al Barça sembla difícil fer seure algun membre del trident.
Crec que és fàcil gestionar-los perquè ells volen. Han trobat un punt de complicitat que els fa molt poderosos. Han abandonat l’egoisme. No van a fer gol, i en marquen més tots. Si Neymar xuta cada cop que té la pilota, tindrà tres defenses a sobre. Si en lloc d’això la passa a Messi, tindrà més espai per fer gol. Aquest entramat fa el trident molt potent.
Els seus límits semblen llunyans. ¿Els que creiem que tenim són superables si fem tot el que podem?
Sí. Els límits els tenim, però no on pensem. Els que tenim són per les nostres capacitats actuals, però si treballem aquestes capacitats, els límits pujaran. No s’ha d’empènyer els límits, sinó treballar en tu. Existeixen, però són temporals i no són on pensem, sinó més amunt.
No enyora l’handbol?
Si m’agradaria entrenar? Sí, però on? A Espanya no hi ha equips per entrenar. Entrenar per entrenar, no. No sento la necessitat interior de posicionar-me en el mercat. El projecte que tinc ara és molt més important que ser entrenador. Ara entreno la gent. Vull que el que he après serveixi per esperonar la societat. Vull ser un referent.