"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimecres, 30 d’abril de 2014

El "temazo" del dimecres. Potato - "La clase obrera"


El grup Potato (Vitòria, 1984) despertant consciències amb aquest tema del disc "Punky Reggae Party" de l'any 1987. 

Demà se celebren 125 anys de la primera marxa obrera a París de l'1 de maig, amb la gran reivindicació de la jornada laboral de 8 hores. Penso que en ple segle 21 ja tocaria una nova reivindicació per la reducció de la jornada a 6 o 7 hores (com ja ve dient el bo de l'Arcadi Oliveres fa anys), però amb els vents que bufen, ens haurem de conformar amb reivindicar feina per tothom, i sous dignes. El tema de les hores de jornada ho deixarem per més endavant doncs.

Qué placentero es ser obrero,
tener trabajo aunque sea a destajo,
meter horas extras aunque haya protestas,
el bienestar, la seguridad,
la tranquilidad que resulta
de cobrar a fin de mes.

Pillar un nuevo coche
no es derroche,
es el progreso y la oportunidad
de disfrutar con dignidad,
pero hay que andar muy fino
pues al menor descuido van y zás
te largan el despido.
Y no podría resistir
el vivir sin trabajar.

Y el paro es tan doloroso
no soporto estar ocioso.

¿Es la culpa del gobierno?
No lo entiendo, no lo entiendo,
ya funcionan el sindicato
yo los voto y hacen pactos.

Se entera o no se entera,
la clase obrera. (x4)

Qué haría yo sin nada que hacer
si no me gusta leer
y la imaginación la perdí en el taller.

Nunca he pensado, sólo he trabajado,
lo que manda el encargado,
lo que decide el comité,
sin preguntarme el por qué,
sin plantearme el para qué,
solo sé que hay que comer,
sólo sé que hay que tragar,
lo que diga el capataz,
lo que dicta el capital,
pues si me echan
qué hacer, qué hacer.

El bienestar, la seguridad,
la tranquilidad que resulta
de cobrar a fin de mes.

dimarts, 29 d’abril de 2014

La Generalitat subvenciona amb 100 milions d'euros 16 escoles vinculades a l'Opus Dei.


El portal digital Media.cat que es defineix com "una iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils que respon a uns dels seus objectius fundacionals: treballar en la difusió i la defensa d’un periodisme rigorós i un espai comunicatiu propi", ha fet públic l'Anuari dels silencis mediàtics de 2013 on entre d'altres temes, es destapen les aberrants subvencions a centres d'elit vinculats a l'Opus Dei.

Segons aquest observatori, La Generalitat de Catalunya ha subvencionat els últims quatre anys amb 100 milions d’euros 16 escoles vinculades a l’Opus Dei que segreguen els alumnes per sexes. Tot i que el pressupost del departament d’Ensenyament s’ha reduït en 1.000 milions els últims quatre anys, el Govern ha mantingut els concerts amb les escoles vinculades a l’Obra. Es tracta de setze escoles ubicades a Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Sabadell, Girona, Terrassa, Jorba, la Canonja, Constantí i Alpicat, que han rebut un total de 99.804.636 euros els últims quatre cursos, segons el càlcul realitzat per l’Anuari a partir de les dades obtingudes del Diari Oficial de la Generalitat (DOGC). El departament s’ha negat a fer públiques dades oficials. Aquest 2014 la Generalitat ha de decidir si continua o no el conveni amb aquestes escoles, renovat per última vegada pel departament d’Educació del Govern tripartit.

Tenint en compte que en els darrers quatre anys, la Generalitat ha retallat uns 1.000 milions d'euros d'inversió educativa, amb les conseqüents retallades salarials i precarització laboral, reducció de beques, increment de ràtios, disminució de pressupostos dels centres, etc., etc., m'indigna i em corroeix aquest dispendi de diner públic dirigit a un sector social gens desfavorit i poc procliu al desenvolupament d'una societat lliure, igualitària, i justa.

Rigau dimissió! No a la LEC!! Independència per canviar-ho tot!!!

dilluns, 28 d’abril de 2014

Les set diferències: dues persones (presumptament) agredides.



- Un es diu Pere i és Federalista. L'altre es diu Rafel i és independentista.

- Un diu que ha rebut un cop de puny de part d'una dona, però ningú ha vist res i ni tan sols ha fet denúncia. L'altre va rebre una pallissa per part de la policia espanyola, amb varis testimonis, i tot i que ho ha denunciat, res no passarà.

- Un, personatge públic, s'encarrega de crispar dia sí dia també a la societat catalana volent impedir que el poble exerceixi l'acte democràtic de votar. L'altre solament pot crispar als espanyolistes totalitaris que no accepten que hi hagi independentistes al regne.

- Un té tot un poble al darrera que li fa suport. L'altre d'aquí a poc no tindrà ni a la família fent-li suport.

- Un té set de poder. L'altre no, que jo sàpiga.

- Un ha pogut donar la seva versió dels fets a tots els mitjans de comunicació (nacionals i espanyols). A l'altre no l'ha volgut escoltar ningú de fora de Catalunya.

- Un és catalanista i del Barça. A l'altre no sé si li agrada el futbol...

diumenge, 27 d’abril de 2014

De concert a l'Apolo.

Els gipsy minyons.

Gran nit ahir a la sala Apolo de Barcelona amb motiu del concert de la Fanfare Ciocarlia de Romania. Bona música, gran ambient i millor companyia. La Fanfare Ciocarlia és un d'aquells grups que podrien fer ballar a un mort, i ahir van aconseguir que els dos-cents o tres-cents assistents al concert acabessim movent-nos com posseïts (per la música, no pel diable).

Un dels millors espectacles musicals que es poden veure i viure avui en dia, sens dubte. Si us agrada la música que surt de la unió i barreja de diversos instruments de vent (cobles, xarangues, fanfàrries...), no perdeu l'oportunitat de veure a aquest grup de gitanos romanesos. Quina manera de tocar, per Déu!!


divendres, 25 d’abril de 2014

Tito Vilanova: DEP.


Avui ha mort als 45 anys, víctima d'un càncer, l'exentrenador del Barça Tito Vilanova. No soc gens mitòman, però el Tito es mereix tots els elogis i records ja que era un exemple de persona senzilla i gens envanida. Un català que serà recordat pels seus èxits esportius com a segon entrenador (amb Pep Guardiola de primer) en l'etapa més gloriosa del Barça, i l'entrenador del Barça de la lliga dels 100 punts. Però més enllà dels èxits esportius, un exemple d'humilitat, treball i lluita. Gràcies Tito. Descansa en pau.

dijous, 24 d’abril de 2014

Anem a assaig, o anem a la disco?? (Campanya per l'ús de roba adequada a l'assaig).

No tot s'hi val a l'assaig.

Avui potser hauria d'escriure al voltant de la gran actuació de Sant Jordi que vam oferir ahir els Minyons a tots els terrassencs que encara quedaven per la Plaça Vella a partir de les 20:30 del vespre (hi haurà algú capaç algun dia de fer entendre als Bastoners, que som els Minyons, i que ens interessa començar no més tard de les 19:30? I que una ballada d'una hora de bastons no l'aguanta ni el propi Galí?? I que total, solament la gaudeixen els 50 espectadors de primera línia a la rotllana que els envolta???).

Va ser la millor actuació de la nostra història (mal li pesi a algun(s)...) en aquesta singular i patriòtica jornada, amb el 2d8f, el 4d8p, el 5d8 i el pilar de 6. Ah! I nou pilars de 4 (espero que aquestes coses les reservem única i exclusivament per quan actuem a casa, o sols...).

Però el motiu principal de la meva entrada, està destinat a fer una crítica (constructiva, evidentment) a un grup de castelleres més preocupades per la seva imatge inferior que no pas de les necessitats reals de la colla. Em refereixo, principalment, a un grup de castelleres dels pisos de quarts/quints que acostumen a lluir (no podia triar millor verb per definir-ho) pantalons cenyits d'aquells que marquen cul i cuixa, però que van fatal, a la canalla sobretot a l'hora d'agafar-s'hi i tibar per poder pujar, o als companys del pis inferior si han d'agafar-s'hi en alguna ocasió.

Oi que no veiem amb bons ulls que castellers del tronc pugin amb pantalons curts? Oi que no veiem amb bons ulls que castellers que porten peus a les espatlles vagin amb samarreta d'imperi o amb teixits lliscants? Doncs de la mateixa manera, hem de demanar a qui puja que vesteixi un tipus de pantaló adequat, per molt bé que li quedi el culet amb aquests ben ajustadets.

Prendre en consideració aquesta recomanació evitaria, de pas, que alguns dels que estem a la pinya voltant el castell, tinguem la temptació de mirar cap amunt encuriosits per aquelles vistoses corbes, amb el risc evident de rebre fort en cas de caiguda sobtada. Ah, i si no en teniu de cama ampla, no cal que us gasteu els calés. Busqueu a l'armari de la mama i segur que en té d'aquells de pota d'elefant, que van de meravella per poder penjar-s'hi. Demano. Per favor.

dimecres, 23 d’abril de 2014

El "temazo" del dimecres. Obeses - "El meu poble i jo".


Feia dies que no m'excitava tant, musicalment parlant. He descobert a aquest grup osonenc, que fins fa poc solament coneixia per les aparicions esporàdiques del seu líder a l'APM de TV3, i pels talls musicals d'autopromoció del mateix canal amb aquest tema.

Ara, a més, he conegut a una banda d'una gran qualitat musical, a mig camí entre els Queen (per la contundència i la qualitat musical) i La Trinca (per la capacitat de crear cançons originals i amb pinzellades humorístiques). L'amplitud de registres de veu del cantant sembla no tenir límits, i la varietat d'estils de les seves composicions aclaparen: sardanes, havaneres, operetes, balades heaviorres, funky, rock, pop... 

El "temazo" que us proposo és una peça enregistrada en un programa de la televisió local de Vic, i interpretada solament pel baixista i el cantat a la guitarra. D'un poema de Salvador Espriu que també va musicar Raimon en el seu temps.

Us recomano que escolteu i mireu alguns dels seus videoclips al canal Youtube, perquè valen molt la pena. Per exemple aquest, o aquest altre. En fi, genials! Espero poder-los veure aviat en directe.

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

dimarts, 22 d’abril de 2014

Anna Pagès: "Activitat física d'autoexplotació".


(Interessant article de la doctora en Ciències de l'Esport, Anna Pagès, aparegut al diari El Punt/Avui en l'edició d'ahir dilluns).

Arriba el bon temps i la gent freqüenta els carrers i l'aire lliure: és hora de posar-se en forma de cara a l'estiu. Sovint veig els joggers esbufegar de bon matí i em pregunto com és possible que hi hagi gent amb aquesta cara de sofriment i mortificació fent esforços per seguir corrent i patint. Sembla més aviat una tortura que un plaer! Per què algunes persones persisteixen a infligir-se una mena de càstig en lloc de pensar en altres maneres de fer activitat física, més pausades i també més humanes? Què passa quan l'activitat física esdevé una sobreexigència? Aquesta pregunta em porta als textos del filòsof de moda a Alemanya, un pensador d'origen coreà anomenat Byung-Chul Han.

Nascut a Corea del Sud, Han va estudiar metal·lúrgia en aquest país asiàtic i, un cop acabats els estudis, va decidir que no li interessaven. Arribà a Alemanya sense saber un borrall d'alemany, estudià filosofia, escrigué una tesi doctoral sobre Heidegger i encetà una carrera acadèmica brillant. Actualment és professor a la Universitat de Berlín i comença a fer ombra a alguns dels caps pensants més importants dels darrers temps al seu país d'acollida.

Byung-Chul Han planteja que la societat contemporània converteix els individus en víctimes i botxins de si mateixos per mitjà d'una dèria col·lectiva que té relació amb el fet d'esgotar-se fins al límit. En un dels seus textos més interessants, titulat La societat del cansament, Han defineix el que Freud als anys trenta hauria anomenat “el malestar en la cultura” a partir d'un nou concepte: la “sobrecàrrega de positivitat”. Segons Han, el culte a l'èxit i al rendiment encadena els homes i dones actuals a una mena de deure irracional i absurd envers si mateixos: una autoexplotació basada en l'acció constant del verb poder. La cultura del poder empeny les persones a un rendiment permanent: ja no vivim en un món de prohibicions sinó de llibertat, però una llibertat que ens “obliga”a vegades d'una manera total a poder “ser-ho al màxim” i a “fer-ho al màxim”.

Em sembla que Han ens dóna pistes molt útils per analitzar la manera que tenen de practicar l'activitat física aquestes persones mortificades que trobo pel carrer. Seguint Han, el nostre cos esdevindria una màquina de rendiment màxim per a cadascun de nosaltres. Com que rendir al màxim és impossible, ateses les circumstàncies de limitació de la nostra corporeïtat (la imatge del nostre cos però també la naturalesa que el fa finit), hem de buscar noves vies d'impuls productiu, ja siguin substàncies o objectes de la tecnologia. No obstant això, aquest “excés de producció” del cos condueix a un “infart” de l'ànima. Què vol dir que l'ànima “s'infarta”? Doncs que la pressió excessiva condueix a l'aturada subjectiva completa en un moment determinat: d'aquí que primer ve la fatiga i després, el col·lapse. Qui més qui menys coneix algú que hi ha passat, pel col·lapse. L'activitat física practicada d'una determinada manera queda totalment afectada per aquesta qüestió, que també trobem en molts altres àmbits de la nostra vida.

No és una mica exagerat pensar que l'activitat física com a “autoexplotació” pot dur-nos a l'infart de l'ànima? Comptat i debatut, hi ha gent que força la màquina: ara la qüestió és per quin motiu. Segons Han, la causa principal d'aquesta tendència a l'extrem forçat és una cultura que empeny fins a l'impossible: si no podem fer-ho pels nostres propis mitjans, bé que ho podem fer per altres d'artificials; per això Han parla de la “societat del dopatge” permetent al cos funcionar sempre d'una manera vital per maximitzar el rendiment. I diu així: “Si el dopatge fos permès als esportistes, llavors l'esport esdevindria una simple competició farmacèutica. Prohibir el dopatge no fa obstacle al canvi que transforma, no solament el cos, sinó globalment l'ésser humà, en una màquina de performativitat.”

Quan Han parla de “l'infart de l'ànima” no vol dir solament que aquest impuls a poder l'impossible produeixi una ruptura en la manera dels homes i les dones d'estar en el món, sinó que es refereix a l'efecte devastador d'aïllament i separació que genera. Quan estem cansats i diem “no puc més”, aquesta impotència que sentim és exclusivament nostra perquè ens separa dels altres: ens fa emmudir i ens porta a un límit sense sentit, com la mortificació d'una carrera que ens esgota. Aquesta fatiga no té cap relació amb un cansament relaxat que podem expressar i que ens uneix en lloc d'aïllar-nos quan, per exemple, ens podem calmar una mica. Han defensa en aquest punt la possibilitat de fer una activitat no mortificant que faci existir la pau d'un bon hàbit on els sentits estiguin vius, en lloc d'afeblits per les circumstàncies. En aquest context, els altres comencen a existir. Els nostres simpàtics joggers podrien arribar a circular sense patiment, perquè ja no caldria que “s'autoexplotessin”. I llavors contemplarien les meravelles dels llocs per on passen, substituint l'angoixa de l'acceleració obligada.

Han no deixa de ser un oriental: segons ell, les formes visibles, en un sentit estètic, del món que coneixem només es poden veure si aturem una certa activitat (física), o sigui, des d'una certa fatiga. L'eficàcia i l'acceleració fan desaparèixer la bellesa i l'harmonia del món. Si anem ràpid, ja no veurem aquell cirerer florit a la cantonada per on passem corrents. Ni tampoc direm “bon dia, com es troba?” a la velleta a qui avançàvem quan se'ns acabava el temps. En la fatiga de l'interval és possible una activitat física que no ens mortifiqui i que recuperi per a nosaltres la vitalitat senzilla i pacífica que tota vida humana mereix, més enllà de l'autoexplotació que “ens fa explotar”.

dilluns, 21 d’abril de 2014

Recomanacions per Sant Jordi.


M'apunto a la moda d'intentar influir als meus lectors amb recomanacions literàries de cara a Sant Jordi. No crec que les meves recomanacions tinguin cap incidència en el resultat final de les obres més venudes de demà, diada de Sant Jordi, però és la meva (innocent) manera de lluitar contra la tirania dels mercats i dels "mass media". N'estic una mica fins als ous de rànquings de llibres, d'autors mediàtics, de premis literaris mediàtics, i de la sobreproducció de llibres que mai seran llegits.

Ah! I com a mestre, sóc totalment contrari a obligar els nens a llegir a l'escola. La lectura no s'obliga. S'encomana, s'estimula, s'aproxima... S'ha de gaudir, no patir!

- "Les desventures d'Arquímedes Cadavall". (Andreu Grau. Terrassa. 203 pàgines).

- "Wilt". (Tom Sharpe. Londres. 252 pàgines).

- "El prisionero del cielo". (Carlos Ruiz Zafón. Barcelona. 379 pàgines).

- "L'Auca del senyor Esteve". (Santiago Rusiñol. Barcelona. 154 pàgines).

- "Riña de gatos". (Eduardo Mendoza. Barcelona. 427 pàgines).

- "El jugador". (Fiódor Dostoyevski. Moscou. 252 pàgines).

- "L'Illa del tresor". (Robert L. Stevenson. Edimburg. 269 pàgines).

- "Fahrenheit 541". (Ray Bradbury. Illinois. 175 pàgines).

- "El carrer estret". (Josep Pla. Palafrugell. 241 pàgines).

- "La casa cantonera". (Sílvia Alcàntara. Puig-reig. 140 pàgines).

(És molt probable que en el passat ja hagués proposat algun llistat de lectures, i fins i tot que m'hagi repetit, però un dels avantatges de l'alzeheimer és que tornes a fer les coses amb la mateixa il·lusió que el primer cop...).

diumenge, 20 d’abril de 2014

Està clar qui talla el bacallà a la CCCC...

Article aparegut al Diari de Tarragona (mira que hi ha colles a Tarragona i han hagut de posar als Minyons).

Aquesta nova temporada castellera es preveu especialment animada, i no tan sols pel fet que enguany és any de Biennal/Concurs/Mundial i tot el món, casteller inclòs, viu pendent d'aquest esdeveniment. Aquest 2014 continua l'expansió de la nostra activitat arreu del territori, i si continua la dinàmica actual de formació de noves colles, arribarem al centenar d'agrupacions (ai, si Isidre de Rabassó aixequés el cap...) en un obrir i tancar d'ulls.

Però més enllà de concursos, colles noves, Sant Fèlixs, i mandangues vàries, si hi ha un fet que hagi revolucionat realment la ja de per si prou animada temporada castellera, aquest és, sens dubte, la nova normativa de la CCCC. Destaquen un parell de punts relatius a la seguretat-sinistralitat dels castells que es fan a les actuacions: per una banda, una penalització/multa de 10 euros per castell caigut, i per altra, un increment de la quota d'afiliació a la CCCC, variable en funció del tant per cent de caigudes superior a la mitjana de caigudes de totes les colles l'any 2013 (3%). Ole tu!!

Vaja, que si els Castellers de Vilafranca, amb un pressupost de més de mig milió d'euros, i amb una massa social que en ocasions pot arribar al miler de castellers, caiguessin (Déu no ho vulgui) 4 o 5 vegades enguany sobre 150 castells realitzats, això li podria suposar una penalització total d'uns 40 o 50 euros. Per tant, un 0'01% del seu pressupost, si arriba.

En canvi, si els bons dels Carallots, que tot just comencen, amb un pressupost estimat (per mi) de 20.000 euros, i una massa social de cent castellers aprox., caiguessin 8 o 9 vegades sobre 80 castells realitzats (Déu no ho desitgi, però ja se sap, els inicis són difícils), això li podria suposar una penalització d'uns 80 o 90 euros, més un variable de, posem, 165 euros (20 euros x 8'25% més de caigudes). Total, uns 250 euros en penalitzacions. D'un pressupost de 20.000, això suposa gairebé un 1'25%. Comparat amb el 0'01% dels verds. Un xic desproporcionat em sembla a mi...

En tot cas, suposo que cap colla haurà de pagar finalment ni un euro en concepte de variable, ja que és fàcil reduir el tan per cent de caigudes a base de fer molts castells "fàcils" a les actuacions. O també hi ha alguna norma escrita que defineixi el nombre de castells que pot fer una colla? Si a final de temporada una colla se n'adona que està per sobre del 3% de caigudes, simplement ha de començar a fer pilarets de 4 fins que el percentatge baixi al llindar establert pels de la CCCC.

I pel que fa a la TxC ("taxa x caiguda" o "taxa x la Coordinadora"), ja m'imagino l'escena al proper Concurs de Tarragona, quan una colla es plantegi un castell inèdit o de difícil execució per a aquesta, el tresorer amb la barretina recollint calés entre la parròquia per fer front a les possibles despeses si el castell fa llenya. Una ajudeta!! Jo crec que a partir d'ara, els contractes de les actuacions hauran de contemplar una clausula per la qual el contractant assumirà les despeses adicionals per possibles caigudes...

Crec que aquesta nova normativa, com ja ve sent habitual amb la CCCC, penalitza principalment a les colles "petites" i a les que comencen (menys massa social, menys pressupost, menys suports...). Potser va sent hora de replantejar això del repartiment de les quotes de poder dins de la CCCC, per evitar que set o vuit colles tinguin més poder que quaranta o cinquanta. La CCCC cada vegada em recorda més al G-8, en tota la negativitat del terme.



dissabte, 19 d’abril de 2014

I que ells (alguns espanyols) ens diguin nazis...!!

On tu hi veus una esvàstica, alguns hi veuen una estelada.

Rafel Martin, l'aficionat culé apallissat pels nazionals a València.


El passat dimecres, a la final de la copa del rei de futbol a València, a banda de jugar-se un partit de futbol entre dos clubs que representen (ens agradi o no) a dues nacions ben diferents (només calia escoltar com rebien l'himne espanyol una i altra afició), alguns es van dedicar a "jugar" al perillós joc del totalitarisme i de l'abús de poder.

Mentre el Barça queia, justament, al terreny de joc enfront del Madrid, un seguidor culé era, injustament i impune, apallissat per un grup de policies nazionals a l'interior de l'estadi de Mestalla, quan es dirigia al lavabo, pel sol fet de lluir una senyera estelada. Us imagineu la mateixa història a l'inrevés, amb mossos i un seguidor blanc? Ja tindríem a l'exercit espanyol a l'entrada de la Diagonal.

I l'altra anècdota (per no dir escàndol) de la jornada es va produir a la zona d'esbarjo dels aficionats blancs a València, on uns seguidors madridistes van penjar una bandera esvàstica a la mateixa entrada al recinte, sense que ningú, ni policia, ni directiva blanca, ni autoritats valencianes, moguessin ni un sol dit per fer treure tan vergonyosa i denigrant ensenya. Spain is different! No diu res d'això Europa?

I encara es va viure un altre fet lamentable, quan uns seguidors blancs amb més alcohol a la sang que neurones al cervell, van insultar, amenaçar, i finalment impedir fer la seva feina a un periodista de TV3 quan aquest realitzava una entrevista a un aficionat que lluïa la samarreta de l'altre equip de la capital del regne, a la zona dels aficionats blancs.

I encara s'estranyen que volguem marxar???

divendres, 18 d’abril de 2014

Dijous (Sant) paella.


Dijous de passió (gastronòmica) a Vacarisses, a "Ca La Sònia", en set talls fotogràfics...

Es sofregeix la ceba i el pebrot i s'hi aboquen les petxines.
 
S'hi aboca la sèpia tallada a daus.

S'hi aboquen els mariscs diversos.

L'arròs i aigua.
 
I que vagi fent xup-xup.
 
Anar remenant perquè no s'enganxi i llest.


dijous, 17 d’abril de 2014

Ara sí, fi de cicle.


Ahir a València el Barça va tancar la seva particular "setmana tràgica" amb la derrota a la final de la copa del rei davant de l'etern rival, el Reial Madrid. Aquest nou pal ve a sumar-se a l'eliminació als quarts de final de la Champions davant l'Atletico del passat dimecres, i la derrota de dissabte a Granada que ha deixat a l'equip gairebé sense opcions a la lliga. O sigui, ni copa, ni lliga, ni champions...

La pel·lícula del partit d'ahir a Mestalla va tenir un argument força previsible abans de començar i tot. Res que no coneguéssim o poguéssim imaginar. Futbol de possessió del Barça i un rival tancat al darrera sortint a la contra amb força perill i efectivitat. El Madrid va plantar una muralla defensiva amb dues línies de quatre homes ben juntetes per on es feia pràcticament impossible circular i trobar espais, i dos homes al davant, Bale i Benzema, portant de corcoll a la desvalguda defensa blaugrana (l'únic que se salvava, Alba, va marxar lesionat...). 

El Barça es va encegar, com de costum, a penetrar la defensa rival pel centre, amb passades curtes i laterals inofensives, sense profunditat, i amb el risc constant de perdre la pilota i permetre la contra dels blancs. Sense idees per combatre la teranyina blanca. Sense xutadors de mitja distància que poguessin sorprendre la tancada defensa i al porter. Sense les figures d'uns extrems purs que obrissin el camp i poguessin penetrar per les bandes, ni tampoc amb cap rematador d'àrea clar a qui posar una pilota centrada (en les ocasions en que un jugador culé arribava a la línia de fons i aconseguia centrar a l'àrea, no trobava mai rematador). Casualment, o miraculosament, el gol del Barça va venir d'una rematada de cap de Bartra en un servei de cantonada. Insòlit!

Com, malauradament, ve sent habitual en els darrers temps, i en cites clau per major frustració, el Barça va sortir a guanyar i va acabar perdent, i el rival va sortir a no perdre i va acabar guanyant. Li va passar contra l'Atlético, contra el Granada dissabte i ahir contra el Madrid. Potser que algú s'ho plantegi això, no?

Al meu entendre, dues són les claus pel canvi: cal un replantejament de l'estil de joc, ja que la previsibilitat actual és un gran avantatge pels rivals; i també una renovació important de la plantilla. A final de temporada caldria donar unes quantes baixes. Proposo: Alves, Adriano, Xavi, Cesc, Alexis, Song, Puyol... I s'ha de fitxar, indefectiblement, un defensa central alt i ràpid (tipus Pepe però amb cervell); un migcampista poderós però tècnic alhora (tipus Swensteiger del Bayern però més jove); i un davanter, un 9, amb alçada i potència (tipus Lewandowsky del Borussia).


dimecres, 16 d’abril de 2014

El "temazo" del dimecres. Nino Bravo - "Libre".


Avui es compleixen 41 anys de la mort, en accident de cotxe, del cantant valencià Nino Bravo. El tema "Libre" inclòs a l'àlbum "Mi Tierra" publicat l'any 1972, fou compost per Jose Luís Armenteros, cantant del grup Los Relámpagos. M'imagino que quan es va escriure la cançó, suposadament dedicada a un soldat de l'Alemanya Democràtica que va fugir cap a la Federal, no es devia contemplar la possibilitat que algun dia els catalans ens hi veiéssim tan identificats. L'any 1999 el compositor i cantant català Marc Parrot, va reinterpretar amb gran èxit mediàtic aquest tema, sota l'alter ego d'"El Chaval de la Peca".

Tiene casi veinte años y ya está
cansado de soñar,
pero tras la cementera está su hogar,
su mundo, su ciudad.
Piensa que la alambrada sólo es
un trozo de metal,
algo que nunca puede detener
sus ansias de volar.

Libre,
como el sol cuando amanece,
yo soy libre como el mar...
...como el ave que escapó de su prisión
y puede, al fin, volar...
...como el viento que recoge mi lamento
y mi pesar,
camino sin cesar
detrás de la verdad
y sabré lo que es al fin, la libertad.

Con su amor por montera se marchó
cantando una canción,
marchaba tan feliz que escuchó
la voz que le llamó,
y tendido en el suelo se quedó
sonriendo y sin hablar,
sobre su pecho flores carmesí,
brotaban sin cesar...

Libre,
como el sol cuando amanece,
yo soy libre como el mar...
...como el ave que escapó de su prisión
y puede, al fin, volar...
...como el viento que recoge mi lamento
y mi pesar,
camino sin cesar
detrás de la verdad
y sabré lo que es al fin, la libertad.

dimarts, 15 d’abril de 2014

De Sant Fèlix i altres hist(è)ries...

Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès: Aquest any no!!!

Finalment, els administradors de Vilafranca després de marejar la perdiu durant uns quants mesos més dels necessaris per una qüestió de pur màrqueting (amb els greuges que aquest fet ha comportat a la nostra colla i que espero ens puguin "compensar" en el futur), han acabat anunciant el que gairebé tothom s'esperava, és a dir, que enguany la colla Jove dels Xiquets de Tarragona ocuparà una de les quatre places de l'actuació de Sant Fèlix en detriment de la nostra colla, els Minyons, que després de 29 anys ininterromputs de presència a la festa major vilafranquina caiem del cartell (vaja home! un any que queia en dissabte...). 

Decisió justa? Si ens agafem a l'argument de que a Sant Fèlix hi han d'anar les quatre millors colles de l'any anterior, i per definir millors colles ens agafem als rànquings castellers dels diferents mitjans, la decisió és més que justa. Decisió correcta? Només el temps i els castells que les grans colles assolim d'aquí a final de temporada ens donaran resposta a aquesta pregunta. Espero, pel bé de la nostra colla, que la resposta a la pregunta esdevingui negativa. Això voldrà dir que els Minyons haurem demostrat que el nostre nivell és superior al que es va veure l'any passat i que ens mereixíem estar a Sant Fèlix.

La pregunta que em faig després de saber que enguany no hi haurà actuació el 30 d'agost és: suposarà aquest fet un estímul per a la colla per tal de demostrar a aquells que no han confiat en nosaltres que l'han espifiat de totes totes? Serem capaços de gestionar aquesta decepció, o "emprenyamenta", per tal de créixer i de millorar els nostres resultats tal i com va fer la colla Joves després de caure del cartell l'any 2012? Està clar que no ho aconseguirem simplement emprenyant-nos i cagant-nos en tots els sants. Caldrà, a més, que això vagi acompanyat d'una major implicació de tots plegats. Que aquells que fa temps que no venen tornin a venir de tant en tant. Que aquells que venen de tant en tant vinguin més sovint. Que aquells que venen sovint vinguin gairebé sempre. I que aquells que venen gairebé sempre vinguin sempre sempre. I que alguns més que encara ni ens coneixen ens descobreixin i s'afegeixin (crec que això s'està aconseguint força bé).

I com ha de canviar la dinàmica de la temporada sense aquesta gran actuació al calendari? Doncs la veritat, els tècnics sabran. Jo, personalment, opino que enguany la diada de la nostra Festa Major és més clau que mai, i pot condicionar la resta de la temporada. Crec que amb el ritme amb que hem iniciat la temporada, no seria descabellat treballar amb la idea de portar més d'un "papinu" per Festa Major (6 de juliol), i mantenir el ritme alt per arribar a Les Santes de Mataró (amb Capgrossos i Verds el 20 del mateix mes), amb el mateix cartell de castells que a la nostra Festa Major, si no més. I tornar a agafar embranzida a finals d'agost, després de vacances, per arribar a la Festa Major de Sabadell (7 de setembre) en bona forma i tornar a oferir a aquella plaça el nivell que es mereix i que fa uns anys que li neguem. Ja toca! Ha de ser la nostra zona preferent, no ho oblidem! Al igual que Mataró, Barcelona, Cornellà, Manresa, Granollers, etc. O us penseu que vindran les colles del sud a fer gran i "tradicional" aquesta àrea? O que la ZT (Zona Tradicional) ens pot garantir fidelitat i regularitat al nostre calendari amb la competència existent?

I una altra plaça que hem de continuar mimant i estimant és Girona. Amb els amics Marrecs que van amunt. I a poc que els Capgrossos es recuperin i s'animin a portar a Girona els seus millors castells, podem continuar fent d'aquesta plaça de fora de l'àmbit de la ZT una de les principals en l'agenda del món casteller. I per què no fer-ho en el futur amb totes les places que he anomenat anteriorment?


dilluns, 14 d’abril de 2014

En marxa una nova ILP a favor d'una nova llei educativa catalana.


(notícia apareguda al diari digital Vilaweb del passat dissabte dia 12 d'abril).

Aquest cap de setmana s'ha celebrat el quart Forum Social Català (FSCat), un aplec que es fa cada dos anys i que aplega uns cent vint col·lectius, entitats i moviments socials. En aquesta edició s'ha apostat per impulsar una iniciativa legislativa popular (ILP) per a aconseguir una nova llei educativa catalana que posi fi als concerts escolars i que faci efectiu, real i universal el dret de l'educació, des de la guarderia a la universitat.

La proposta s'ha presentat avui a la tarda a la Universitat de Barcelona. La ILP també vol 'recuperar la gestió democràtica dels centres educatius', que segons el sindicat USTEC-STECs 'ha arrabassat la LEC i la LOMCE'.

L'objectiu de la ILP és d'establir les bases per a una nova llei d'educació a Catalunya. Pretén fer efectiu, real i universal el dret de l'educació, de la guarderia a la universitat.

També vol posar fi als concerts escolars, amb la participació d'empreses privades en el sistema educatiu públic i la privatització de la gestió de centres educatius públics. Una mesura que s'hauria d'aplicar progressivament, segons que ha explicat a l'ACN Ramon Font, membre de l'Assemblea Groga, una de les promotores de la ILP: 'Es demana que els concerts vagin passant a públics o que es vagin retirant gradualment.' També ha dit que la iniciativa aposta per la 'universalitat de l'educació, la gratuïtat i les beques salaris' pels universitaris.

A més, la ILP per una nova llei educativa vol establir el català 'com a llengua vehicular de tot el sistema educatiu' i pretén 'recuperar la gestió democràtica dels centres educatius', que segons el sindicat USTEC-STECs, 'ha arrabassat' la Llei d'Educació de Catalunya (LEC) i la LOMCE.

La iniciativa legislativa popular també proposarà una llei que avaluï el sistema educatiu, 'perquè serveixi per a la millora dels centres i dels estudiants, per reconèixer la seva tasca i avançar en la seva formació'.

dissabte, 12 d’abril de 2014

Esports alternatius: el futbol globus.


Nova proposta pel torneig de futbol-sala intergrupuscles de la nostra colla (per l'intercasteller no, que allà s'ho prenen molt en serio). Amb aquesta modalitat els Kurtits tindríem molts números de dur-nos el campionat...

divendres, 11 d’abril de 2014

Llegeixen la premsa els nostres governants locals?



Us passo un recull d'enllaços de diversos mitjans on es parla de la notícia de la no invitació dels administradors de la Festa Major de Vilafranca a la diada de Sant Fèlix d'enguany. Potser a algun dels governants del nostre municipi li cau la cara de vergonya recordant el què li costa al nostre ajuntament tenir una colla com els Minyons, una de les millors colles castellers de Catalunya i una de les principals (si no "la principal") icones culturals terrassenques (Creu de Sant Jordi, Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la Unesco...).

Llàstima que en aquesta ocasió el motiu de la notícia no sigui gaire positiu. Però menys positives encara són les habituals notícies que genera l'exalcalde de la ciutat i actual secretari general del PSOE a Catalunya, Pere Navarro, en la seva croada contra la democràcia (Dret a Decidir), i contra la sobirania del poble català, i bé que l'aprecien els seus súbdits i endollats de l'ajuntament... No si ja ho diuen: els tests s'assemblen a les olles.

Em guardo per a un altre dia l'opinió personal al voltant de la notícia en qüestió.


- Diari Avui: els Minyons de Terrassa no actuaran per Sant Fèlix.

- Vilaweb: Els Minyons de Terrassa exclosos de Sant Fèlix després de 30 anys.

- La Vanguardia: Un Sant Fèlix sense Minyons.

- Terrassadigital: Els Minyons de Terrassa no han estat convocats a la diada de Sant Fèlix 2014.

- El Periódico: Els Minyons fora de Sant Fèlix.

- La Torre: Vilafranca exclou els Minyons de Terrassa de la diada de Sant Fèlix.

- Ara: Els Minyons de Terrassa queden fora de Sant Fèlix.

- 324.cat: Els Minyons de Terrassa queden fora de Sant Fèlix després de 30 anys.




dijous, 10 d’abril de 2014

Gordon Porter: “Segregar els nens és segregar-nos els ciutadans”


(Interessantíssima entrevista de Lluís Amiguet a la Contra de La Vanguardia al mestre canadenc Gordon Porter. Interessants reflexions al voltant de la segregació escolar i de les conseqüències de la doble xarxa educativa pública-privada).

Anglès per a tothom. Que tots els nens aprenguessin a totes les escoles un bon anglès, a més de bon català i castellà, seria la millor mesura contra la desigualtat. Perquè, avui i aquí, els que poden paguen als seus fills una escola en anglès. L’hi explico a Porter, pioner de l’escola inclusiva que integra nens amb discapacitats -també socioeconòmiques- i ell insisteix en el fracàs de l’educació elitista: segrega ciutadans. Em recorda que el seu país, el Canadà, Finlàndia, Singapur, Corea del Sud i altres països amb els millors resultats educatius tenen una educació gratuïta de qualitat per a tothom. Saben que aquesta és la millor garantia que continuaran sent països cohesionats i pròspers.

Tinc 67 anys i en fa 40 que lluito contra la segregació escolar. Sóc de New Brunswick (Canadà), país pioner a coeducar nens amb més i menys problemes. L’educació inclusiva és més eficient i menys costosa. Col·laboro amb la Fundació Aspasim en el seu 75è aniversari.

Sóc mestre i m’estimo la meva feina: m’emociona ajudar un nen amb problemes a superar-los.
És emocionant.
Per això, després de la meva jornada laboral em vaig fer professor voluntari en una escola per a nens discapacitats, la Peter Pan.
Ben fet.
Llavors creia que era millor educar els discapacitats en centres segregats.
Aquí hi ha molts centres així.
Però un dia li vaig demanar al meu fill de vuit anys que, quan anés cap a la seva escola, s’aturés un moment a la Peter Pan, que li venia de passada, i hi deixés uns papers…
…Però van passar els dies i el nano no hi portava els papers. La meva dona em va explicar que a la criatura li feia vergonya que els seus amiguets el veiessin entrar al col·legi “dels subnormals”.
Els nens reflecteixen els valors adults.
Aquell dia em vaig adonar que no només els nens Down, sords, cecs, coixos o amb qualsevol altre problema… Tots els nens necessiten educar-se junts per aprendre a apreciar la diversitat i a cooperar entre ells!
Per què?
Perquè ningú no és perfecte. Si aprenen a tolerar, respectar i ajudar els altres, també aprenen a superar els seus propis problemes. O és que hi ha algun nen que no en tingui?
Tots en tenim i necessitem ajuda.
Doncs jo he dedicat la meva vida a ajudar-los a ajudar-se. I continuo convençut que és un error educar en escoles especials cecs, sords, Down, autistes, o qualsevol altre discapacitat. Hem aconseguit que gairebé tot el Canadà tingui escoles inclusives i les he defensat amb arguments a 40 països, com ara a Catalunya i Espanya.
També es discrimina per diners.
Un altre error! Al Canadà tots els nens van a la mateixa escola -avui també els discapacitats-, on s’eduquen rics i pobres, cristians i jueus i musulmans; als molt intel·ligents per a l’escola i als que ho són per a altres coses.
Aquí hi ha col·legis cars i d’altres de franc, entre els quals n’hi ha de bons i de no tan bons.
Doncs això no és construir la convivència. A Llatinoamèrica he vist com la prioritat dels professors de les escoles públiques és portar els seus fills a una escola privada. Al Canadà, els polítics porten els seus fills a la mateixa escola que els seus votants: quin incentiu tenen si no per millorar l’escola de tots si ells porten els fills a una altra?
És una bona pregunta.
Ara provem de barrejar a la mateixa escola nens de diferents entorns socioeconòmics, sempre que les distàncies no siguin insalvables, perquè això els enriqueix a tots.
Sona molt bonic, però un nen sord o cec, no endarrereix la resta del grup?
Per això tenim bons equips de reforç pedagògic: terapeutes, psicòlegs, especialistes…
El Canadà s’ho pot permetre, però potser altres països no.
Sempre és menys costós finançar equips de reforç per a tothom que construir escoles especials per a cada discapacitat.
Per què?
Perquè els països que segreguen els nens amb alguna discapacitat dispersen els recursos; en canvi, als països amb educació inclusiva, els recursos es concentren tots en el mateix sistema i tothom hi guanya.
Suposo que integrar nens amb greus deficiències a l’escola no és fàcil.
És un camí difícil i no una solució màgica, però val la pena, perquè és millor que la segregació des del primer dia. Me’n vaig adonar quan vaig conèixer el David.
Expliqui’ns-ho.
Era un nen amb síndrome de Down, però a més amb seriosos problemes per caminar i expressar-se. Jo era responsable d’educació del districte pioner en educació inclusiva, així que em vaig presentar per sorpresa a la seva escola a veure com anava.
El David s’integrava?
Vaig observar des d’un racó i, al principi, bé, però va arribar l’hora de l’esbarjo i tots van sortir corrents i rient i el van deixar sol a classe amb el terapeuta…
Potser vostè esperava massa.
…Em vaig deprimir. Vaig pensar que potser els casos més greus sí que requerien un centre especial. Però els nens van tornar i el professor tenia un pla magnífic: el David s’hi va integrar. Els nanos l’ajudaven amb afecte. I vaig sortir somrient.
Me n’alegro.
Vaig aprendre que no hi ha miracles: hi ha resultats, i només si la feina és bona. Ho vaig comprovar amb una nena cega, la Tracy. La portaven a una escola per a cecs, però lluny de casa seva i la seva mare ens va demanar que l’acceptéssim a la del districte amb tots els altres nens.
Però, com podria seguir les classes?
Vam comprar un ordinador amb Braille perquè el mestre corregís el que escrivia. Però com que la Tracy només havia estat amb cecs, caminava mirant a terra. Entre tots li van explicar que així cridava l’atenció i va corregir la postura. Va ser una lliçó per a ella i per a tots els nens, que es van sentir més bé en veure que la nova amigueta millorava.

dimecres, 9 d’abril de 2014

El "temazo" del dimecres. Nirvana - "Come as you are".


El passat dissabte dia 5, es van complir 20 anys de la mort per suïcidi del líder de la banda nord-americana Nirvana, Kurt Cobain. D'un tret al cap va acabar amb la seva vida. Per la posteritat va deixar un bon grapat de discs i un estil conegut com a "grunge". Tot i que mai va ser un dels meus grups de referència, sí que l'havia escoltat sovint, tant a casa, com quan sortia de festa.

dimarts, 8 d’abril de 2014

1,2,3... picant paret!!!

Els diputats catalans al Congrés dels diputats de Madrid.

Avui, els diputats del Parlament de Catalunya Jordi Turull (CIU), Joan Herrera (ICV) i Marta Rovira (ERC), han anat al Congrés dels Diputats de Madrid en representació del poble català, a demanar (més aviat a anunciar) la competència per fer la consulta independentista del proper 9 de novembre. Amb 347 vots emesos, 299 l'han rebutjat, 47 han votat a favor, i hi ha hagut 1 abstenció. Vaja, el previst.

El procés no s'atura aquí com bé han avisat els diputats catalans, i ha anunciat el propi president de la Generalitat, Artur Mas, en el missatge televisat tot just acabat el ple del congrés. A partir d'ara s'hauran de cercar altres marcs legals que facin viable la convocatòria. "No és ni molt menys un punt i final, la votació del Congrés, és un punt i apart. Les institucions catalanes donaran la veu i el vot al poble de Catalunya per decidir el seu futur".

Ara més que mai, els catalans hem de demostrar que cap polític de Madrid, ni ningú, ens podrà tòrcer en la nostra obstinació de ser sobirans, i finalment, lliures. Ja queda poc pel 9-N, i hem de ser-hi tots, fins al final!

dilluns, 7 d’abril de 2014

Velocitat de creuer.

Foto: Revista Castells.
Ahir al migdia, els Minyons vam actuar al Portal de l'Àngel de Barcelona amb motiu de la diada de Can Jorba organitzada pels Castellers de Barcelona. Ens acompanyaven els amfitrions i els Castellers de Berga. Hi havia moltes ganes de quedar bé, després del mal regust de boca de l'any anterior on només vam poder oferir castells de la gamma alta de set (3d7p, 5d7 i 7d7). I dit i fet.

En un tres i no res, i sense dubtes, vam plantar, en aquest ordre, el 4d8, el 2d8f, el 3d8 i el pd6. Vam estrenar tres castells d'una tacada (tots excepte el 3d8 eren estrenes) i vam assolir una nova fita, al realitzar el 2d8f i el pd6 més matiners de la nostra història (els anteriors dataven del 22 d'abril del 2001 a Sant Celoni i el 6 d'abril del 2001 a Gràcia respectivament). Posats a recordar, dir que aquell 2001 vam assolir dos 4d9, dos 5d9f, un pd8fm c., un 4d9fp c., i quatre 2d9fm. Signaríeu repetir?

A veure si després d'aquesta demostració de potencial, i d'intencions, tan matinera, més minyons i minyones decideixen treure les seves faixes de l'armari per venir a assaig. En gran part, d'aquest fet dependrà que enguany ens puguem plantejar tots els reptes que a l'equip tècnic se'ls passi pel cap. Ja hem començat a veure bona feina en estructures com el 9, el 3 per sota, el 7, o el 5, per posar alguns exemples. 

Crec que el nostre model de calendari ens obliga a prémer un xic més des de l'inici, per arribar al màxim a la nostra festa major i poder plantejar-nos una diada de màxims (penso en la possibilitat de dur tres o quatre gammes extra). Al maig hauríem de poder encetar els castells de 9 pisos, i al juny estrenar la "tripleta". I tenint en compte que la nostra colla para a l'estiu  (beneïdes vacances!)ben bé un mes després de Santes (o abans si no hi anem), cal tornar a prémer l'accelerador amb força tornant de vacances per recuperar el nivell assolit fins al final del primer tram de temporada, i poder encarar així la resta del curs amb les més altes ambicions.

Arribar fins a on hem arribat a aquestes alçades (4d8, 2d8f, 3d8, i pd6) no era fàcil, però sí abastable. A partir d'ara però vindrà el més difícil, quan ens proposem encarar, i consolidar, reptes superiors (7d8, 5d8, 4d8p, pd7f, 3d9f, 4d9f...), ja que dependrà en gran mesura, com de costum, de la resposta de la gent de la colla. El potencial tècnic hi és, i progressa adequadament. La massa de gent necessària per assajar el que es vol portar a plaça hi serà? Esperem que comencin a sortir de la "zona de confort" aviat...

diumenge, 6 d’abril de 2014

100 anys de la Mancomunitat.


Fa 100 anys es constituïa al Palau de la Generalitat la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Enric Prat de la Riba, una institució activa entre els anys 1914 i 1925 que agrupava les quatre províncies catalanes. En el seu discurs inaugural, Prat de la Riba reconeixia que «L'Estat, autoritzant les províncies a mancomunar-se, no s'ha desensenyoriat de res, no ha traspassat a la comunitat cap de les funcions que congestionen l'administració central. La Mancomunitat, que com a personalitat és tot, com a poder no és res».

De fet, la Mancomunitat va tenir una curta existència degut al cop d'estat del general Primo de Rivera l'any 1923, que abans de carregar-se la institució definitivament va posar-hi al davant a l'industrial terrassenc anticatalanista Alfons Sala (primer comte d'Ègara).

divendres, 4 d’abril de 2014

Joaquim Gestí: "Assaig de càntic a escola"

Retrat del director d'una escola pública qualsevol a Catalunya.
(Article de Joaquim Gestí, professor d'institut i filòleg, aparegut al diari digital de cultura "El Núvol". M'he permès la llicència de remarcar en negre les parts més interessants, al meu entendre, de l'article).

La lectura de l’article d’en Josep Sala sobre el decret de plantilles i el nou sistema d’accés (d’una part) del professorat al centres educatius que ben aviat publicarà el Departament d’Ensenyament em va fer pensar en els versos que Espriu va escriure al seu “Assaig de càntic en el temple”: Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, /i com m’agradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç…

Si he de confessar la veritat, després de llegir el seu escrit les expectatives, que un títol tan suggerent prometia, van quedar un xic decebudes.

M’esperava trobar un punt de vista més radical, però em vaig trobar amb una mena de memoràndum, una guia molt detallada del sistema d’accés als centres educatius… noruecs! Tot i que no em va semblar un article d’opinió sensu stricto s’ha de reconèixer que va suscitar un encès debat en l’apartat de comentaris.

Tanmateix, després de pensar-hi una estona vaig arribar a la conclusió que allò que els comentaris amagaven era el gran iceberg de la situació de l’ensenyament públic a casa nostra, la punta del qual ara mateix sembla ser aquest nou decret de plantilles… o potser la gota que farà vessar el vas de la paciència de molta gent.

Centrant-nos, però, en l’escrit, crec que majoritàriament la gent estava d’acord que comparar realitats educatives tan diferents com la del països nòrdics i la catalana sembla més aviat una tasca estèril per raons històriques i socials. No som Noruega, som el que som, i som fruit d’una tradició i uns costums marcats pels segles. Per això no acabo d’entendre el títol de l’escrit. S’ha quedat curt el decret? En quin sentit? Per què no s’assembla prou al model noruec i per això no servirà de res?

Anem a pams. No vull defensar ni drets adquirits, ni oposicions, ni fer servir grans arguments pedagògics, ni penso que els docents d’aquest país siguem meravellosos i abnegats, i ho dic per endavant en previsió dels que ja han començat a carregar l’escopeta. Només intento analitzar per què, des del meu punt de vista, hem arribat fins aquest decret i per què el considero la culminació dels nostres mals.

Al Departament d’Ensenyament fa temps que s’ha instal·lat la convicció que el veritable problema de l’escola pública som els docents, no pas la manca de recursos econòmics, les retallades i una planificació caòtica, mentre se segueix afavorint la privada concertada i es permet, i no és nou, que emparant-se en l’autonomia i el projecte educatiu alguns centres privats imparteixin el currículum lingüístic d’acord amb la recent sentència del Tribunal Constitucional, contra la que tant han protestat.

Si s’ha de canviar el sistema no és perquè l’actual sigui dolent, vénen a dir, sinó perquè el material humà, o sigui els i les docents fallen, no fan la seva feina i són responsables d’una part important del fracàs escolar. Aquesta és la convicció del Departament d’Ensenyament i de tot un grup de directors, pedagogs i teòrics que pul·lulen al seu voltant.

La solució: gestionar, a través de les direccions, els centres educatius com empreses privades on cal optimitzar el “recursos humans” en funció de la demanda i de l’anomenada autonomia de centre. El nou decret promet més meritocràcia i menys antiguitat als interins per accedir a una plaça. De moment sembla que el professorat amb destinació definitiva no quedarà afectat. El decret permetrà a la direcció del centre escollir fins al 50% (en alguns casos fins al 100%) del professorat mitjançant una selecció supervisada pel Departament a través de la inspecció educativa. No cal ser un fi analista per entendre que les sospites i reticències del professorat afectat sobre el sistema de tria seran el pa nostre de cada dia.

D’altra banda, això també afectarà la mobilitat del professorat amb plaça definitiva, ja que en realitat els futurs concursos de trasllats quedaran en paper mullat, si les direccions tenen potestat per bloquejar las places que considerin oportunes, que ja no sortiran a concurs. Per tant, si el professorat amb plaça fixa creu que la cosa no va amb ell, em sembla que els danys col·laterals són evidents. A més, cal fer també la reflexió següent: els substituts i interins amb menys antiguitat també són els que han aprofitat la manca de feina per reciclar-se, aconseguir noves titulacions i augmentar el seu currículum amb certificats d’idiomes i de noves tecnologies. Ara, si entenc bé el nou procediment, aquests interins que fins ara es trobaven en precari, veuran com les seves possibilitats d’aconseguir feina s’incrementaran. Això ens pot portar a una situació perversa: si amb un currículum més valorat es pot optar a places de les, diguem, “normals”, seguiran demanant els centres eufemísticament anomenats “complexes”, per no anomenar-los pel seu nom, si tenen una opció menys exigent?

Segurament els docents tenim part de responsabilitat, però no pas la més important. Hi ha altres factors més determinants que les autoritats educatives volen obviar, perquè és més fàcil responsabilitzar el col·lectiu que assumir els propis errors.

Tanmateix per què hem arribat a aquesta situació? Som on som perquè el professorat ho hem consentit. Quan la implantació de la reforma educativa vivia els moments més difícils i es plantejaven nous reptes, molts de nosaltres, davant l’escàs o nul suport que aleshores l’administració donava als centres i als càrrecs directius, vam optar per resignar-nos, retirar-nos de les tasques directives i deixar de presentar batalla. En decidir no implicar-nos més en aquesta feina, vam permetre que el Departament comencés a professionalitzar la tasca directiva, amb un accés que ja no depenia exclusivament del claustre dels centres i vam deixar que es posessin els fonaments de tot el que ara ens està passant.

El Departament, però, de seguida va veure en els nous directors una poderosa corretja de transmissió de la seva política: va incentivar els nous càrrecs, va limitar l’accés del professorat a les direccions (ja no valia qualsevol per ocupar-los) i les va burocratitzar. Calia fer una memòria amb un projecte educatiu, que per cert era el mateix en molts casos, i coses per l’estil. Com a compensació els va donar més diners, més incentius i finalment més poder de gestió. La culminació, la famosa autonomia de centres que ha acabat sent la llavor pel nou decret de plantilles. Paral·lelament alguns directors i directores es van adonar de la seva força, es van convertir en un grup de pressió, van començar a adoptar conceptes propis de l’empresa privada, com ara “control de qualitat”, “lideratge”, “recursos humans”, “gestió administrativa” i fins i tot van formar lobbys cada cop més escoltats per l’administració. La prova més evident, l’article al diari ARA del passat dissabte del senyor Carles Mata, president d’un selecte club de càrrecs i excàrrecs directius, a qui, si la informació és certa, el Departament va encarregar, juntament amb altres ments pensants, l’elaboració ideològica del futur decret. Em sembla simptomàtic. Si us preneu la molèstia de llegir l’article descobrireu que, a banda de voler fer passar bou per bèstia grossa, el messianisme que respira fa feredat. Les direccions seran el motor que farà funcionar els nostres centres, la seva gestió serà el pal de paller d’una nova escola, on no hi haurà fracàs escolar perquè podran triar un professorat selecte i altres conceptes per l’estil, més propis d’un polític que d’un docent.

Si heu arribat fins aquí us haureu adonat que encara no he parlat ni d’amiguisme ni de clientelisme, tot i que, ens agradi o no, aquest forma part del ADN d’una societat acostumada als favors, digna hereva del món romà. No en vull parlar, els concedeixo el benefici del dubte, però és normal que la nova forma d’accedir als centres que es proposa aixequi ampolles, polseguera i sospites entre la gent. Prou bé que ho saben ells, però estan convençuts que són els salvadors de l’ensenyament. Han recollit el testimoni de l’ínclit ex conseller Maragall (que com a bon supervivent polític ja s’ha col·locat a ERC!) que va amenaçar amb passar per l’adreçador tot el professorat i fer-lo creure.

Aquest decret de plantilles no resoldrà els problemes reals que afecten l’escola pública catalana. La qüestió que ens hem de plantejar com a docents és, primer, quina part de responsabilitat del que està passant tenim. Si no ens hem creuat de braços, si no ens hem deixat endur per un desànim i una desídia general, fruit del maltractament de les administracions educatives. I com a treballadors, quin grau de responsabilitat tenen els nostres sindicats, una part dels membres dels quals van accedir a càrrecs dins del Departament en època del tripartit i que van ser els impulsors de facto d’aquesta nova concepció de l’ensenyament. Uns sindicats que s’han guanyat a pols el descrèdit dels treballadors i les treballadores que haurien de defensar. Cal ser conscient que de tot això l’administració convergent n’ha tret profit. Divideix i venceràs. Per tant, cal fer autocrítica, sí, però després hem de plantar cara de debò!

Aquest decret crearà desigualtat, precarietat, arbitrarietat i un ambient de treball cada cop més enrarit als centres… i no és una visió apocalíptica, més aviat de resignada certesa. A mi també m’agradaria poder aplicar el model de gestió d’aquesta gent del nord, neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, que ens proposa en Josep Sala des dels fiords, però molt em temo que com a la paròdia que va fer Pere Quart del poema d’Espriu, no he de seguir mai el meu somni, car, fet i fet, tampoc sóc tan ase i m’estimo a més amb un amor irrevocable aquesta, malgrat tot, meva -nostra- bastant neta, envejada, bonica pàtria. I per desgràcia l’administració educativa també ho sap.

dimecres, 2 d’abril de 2014

El "temazo" del dimecres. El Último Ke Zierre - "Ay Carmela"


Ahir es van complir 75 anys de la victòria de l'excercit feixista contra les Repúbliques (espanyola i catalana) democràtiques. Per homenatjar als caiguts, i a tots els morts que encara resten, indignament i vergonyosa, a les cunetes, aquest tema del grup de Burriana (Castelló), El Último Ke Zierre, format a finals dels anys 80 i encara en actiu.