Sempre encertat el doctor González. Jo encara hi afegiria que els nens tenen el deure d'avorrir-se. Només així podran desenvolupar les habilitats necessàries per sortir de l'avorriment. Article publicat al Criatures de l'Ara d'avui dissabte.
Diuen que els records que es
mantenen més llargament a la nostra memòria són els que van associats a
una emoció més intensa. Recordem dies feliços, dies tristos, grans
il·lusions i grans decepcions... i, en canvi, oblidem els dies normals.
Si això és així, ¿per què alguns dels records més clars de la meva
infantesa són hores de solemne avorriment? Observar durant hores les
aventures d’un gat a l’altra banda del carrer. Seguir les gotes de pluja
que baixen pel vidre, com s’aturen, es desvien, conflueixen,
s’acceleren... Sentir el soroll del vent sacsejant els arbres. Estudiar
el caminar de la gent pel carrer. (¿Us heu fixat que, en creuar un
carrer, per pujar a la vorera o baixar-ne, la gent sempre trepitja la
vorada?)
La meva mare es creia de vegades en
l’obligació de dir-me “No estiguis aquí plantat sense fer res!”, però no
hi posava gaire entusiasme. No s’havien inventat els esplais ni les
activitats extraescolars; els diaris no tenien una secció sobre “què fer
amb els nens”, i la televisió en blanc i negre, quan va arribar, estava
molt estrictament limitada, perquè els pares sabien que “no és bo mirar
tant la tele”. I, en tot cas, sempre podies obrir un llibre i fer com
que llegies o estudiaves, quiet sense fer res, amb el cap a tres quarts
de quinze. Els llibres permeten la pausa, l’abstracció, somiar despert;
al contrari que els videojocs, que t’obliguen a estar pendent de la
pantalla tota l’estona o ja t’han matat, o del mòbil, que t’enganxa amb
el seu sistema de recompensa immediata (la ratlleta que es converteix en
dues ratlletes que es tornen blaves, el bip! quan arriba un missatge,
els “m’agrada”...).
I és així com els nens teníem
temps de sobres per avorrir-nos. Per observar els fets quotidians i
reflexionar-hi. Per imaginar-nos convertits en protagonistes del llibre
que estàvem llegint o de la pel·lícula que havíem vist, i per imaginar
noves aventures, mai llegides ni vistes. Per planejar nous jocs i noves
activitats, i de vegades començar-les, i fins i tot acabar-les, i no
queixar-nos del resultat perquè era nostre, la nostra idea i el nostre
resultat. Per anar a buscar un llibre i llegir sense esperar que ho
digués la mare. Per pensar. Sense adults que et volguessin distreure amb
una successió d’activitats frenètiques. Lliures. És per això que
recordo els dies avorrits; perquè em divertia molt.
