Aquesta setmana he estat voltant per la Catalunya Nord, des del Berguedà a les dues Cerdanyes, el Capcir, i el Ripollès. Una ruta que m'ha dut a conèixer paratges per a mi encara inhòspits, i a recorrer carreteres serpentejants en bicicleta o pujar un cim tan emblemàtic (si no el que més) dels Països Catalans: el Canigó. Amb aquest tanco el cercle dels cims més emblemàtics de Catalunya, sempre al meu parer evidentment: Pedraforca, Puigmal, Matagalls i Pica d'Estats.
Va ser el passat dijous, sortint des del Coll De Jou ben d'hora, ben d'hora. Cap a les 5:15 concretament (havia fet nit amb la furgo al pàrquing del coll). I vaig fer la ruta tot sol. Amb un parell... un parell quan duia mitja hora de caminada i se'm va acabar la bateria del frontal... haha. Sort del mòbil i el 40% de bateria restant per arribar (amb algun que altre dubte i reculada) al refugi de Marialles que encara era fosc.
A partir d'aquell punt va començar a aclarir, a poc a poc, el dia. Això va fer que em desgastés bastant menys en la pujada fins al cim. Tanmateix, vaig estar ben bé 5 hores per fer cim. No s'arriba mai. Ja no recordava la duresa d'aquest tipus de muntanyes. El més semblant a un 3.000. Vaig parar a agafar forces i menjar una mica al refugi d'Aragó, uns vint minutets. Allà comença potser el tram més dur del trajecte, amb unes rampes en forma de zig-zag per un terreny ple de pedra i pols. I per acabar, de postres, la xemeneia final, que personalment vaig agrair pel fet de canviar la tipologia de músculs en acció.
A l'arribar a dalt, un renec per alliberar tensió i un petó a la roca per donar gràcies a la muntanya que m'havia permès arribar fins al seu cim. Ara ja només quedava el pitjor... tornar al punt de partida. I déu n'hi do com de dura es va fer la tornada. Com diria aquell d'Antena 3 o Tele 5 "terrible", "apocalíptico", "horrible"... i és que a mi, això de caminar no em va gaire (bé). No és que no m'agradi, és que no em convé. Tanmateix, el repte no podia demorar-se més temps, i em sento Súper orgullós de la gesta. Sí, per a mi, en aquests moments, una gesta.
Finalment vaig arribar al Coll de Jou cap a les 16, sota un sol de justícia, després de prop d'11 hores d'haver sortit de matinada. Una pallissa de la qual les meves cames (sobretot el meus malucs) es recordaran durant uns quants dies.
