"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimecres, 31 de maig del 2017

El "temazo" del dimecres. Raimon - "Al vent".


Amb aquesta cançó es va acomiadar dels escenaris, i de Catalunya, el cantautor de Xàtiva Raimon el passat diumenge 28 de maig al Palau de la Música Catalana. Després de més de 50 anys de carrera musical, Raimon ha dit prou, malgrat que encara conserva una gran veu i molta energia dalt de l'escenari.

En el seu darrer concert, va triar la seva primera cançó per tancar el recital. "Al vent" la va escriure l'any 1959, i s'inspira en un viatge en moto, anant de paquet, de Xàtiva a València.

La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

dimarts, 30 de maig del 2017

Siusplau, fem via sense els Comuns.




















N'estic fins als collons del tacticisme putaramonetista de l'espai polític dels Comuns (CSQP, Podem, ICV, EUiA, En Comú, Guanyem, Vencerem i QBQEHP (Que Bé Que Ens Ho Passem!)) amb la qüestió del referèndum. Davant de l'evidència de la manca total de voluntat política del govern espanyol de pactar i permetre un referèndum acordat d'independència, els Comuns continuen amb el seu discurs ambivalent de sí però no, de no però sí, i qui dia passa any empeny.

La darrera mostra d'aquesta equidistància la van donar ahir amb la seva no presència a la trobada dels partits favorables al referèndum convocada pel president Puigdemont. L'excusa que va donar el seu líder, Xavier Domènech, per absentar-se de la cimera, va ser que aquesta no era representativa del 80% dels catalans que aposten pel referèndum, que es materialitza en el Pacte Nacional pel Referèndum...

Crec que els Comuns han deixat ben clara ja la seva posició, o millor dit, la seva indefinició en l'assumpte. S'omplen la boca de democràcia, participació, debat, però quan aquí la volem exercir per decidir sobre la independència, ja no els fa tanta gràcia. El seu principal objectiu, com ja han exposat en alguna ocasió, és el de governar una República catalana dins del Regne d'Espanya, també sota el govern dels seus... Quan madurin en parlem. Mentrestant fem via!

dilluns, 29 de maig del 2017

Raimon: Història d'un temps i d'un país.

Raimon en el seu darrer concert, ahir, al Palau de la Música Catalana.

Ahir vaig poder viure amb emoció, en viu i en directe, el darrer concert del cantant de Xàtiva, Raimon, al Palau de la Música Catalana, un espai que l'ha vist actuar en més de 50 ocasions al llarg de la seva llarga i prolífica trajectòria. El valencià va desgranar al llarg de més de dues hores de concert alguns dels seus principals èxits, acompanyat per un quartet amb dos guitarristes, un contra-baix i un flautista (flauta travessera, clarinet, saxo alt i saxo tenor). 

Malgrat els seus 76 anys, Raimon es va mostrar en plena forma i amb una veu encara potent. El recital va anar in-crescendo, i al tram final van sonar les peces més populars del seu repertori. Especialment aplaudides van ser "Jo vinc d'un silenci", "Diguem no", "Veles e vents", "He mirat aquesta terra", i la darrera d"'Al vent", que el cantant va presentar dient que acabaria amb la seva primera.

Tot i que he arribat a apreciar la música del Raimon relativament tard, em sento afortunat d'haver-lo pogut gaudir en directe alguns cops, i també d'haver-lo pogut acomiadar en el seu darrer concert, que ha volgut fer a Barcelona, i a Catalunya, un lloc que sempre l'ha acollit amb els braços oberts i que li ha mostrat l'afecte i el reconeixement que li han negat fins i tot a casa seva. Catalunya és i serà casa seva, ja sigui catalanista, valencianista, espanyolista o internacionalista. Al cap i a la fi, un demòcrata i un cantautor per les llibertats. Com bé cantava: "qui perd els orígens perd la identitat..."

diumenge, 28 de maig del 2017

La darrera copa del "Lucho".

Luís Enrique celebrant el títol de copa del rei ahir al Calderón.





















El Barça va tancar ahir la temporada 16/17 obtenint el títol de la copa del rei al vèncer en la final disputada a l'estadi Vicente Calderón de Madrid a l'Alabés de Vitòria (3-1, gols de Messi, Neymar i Alcàcer per al Barça, i Theo per a l'Alabés). Amb aquest darrer títol, l'entrenador blaugrana, Luís Enrique, posa punt i final a la seva trajectòria a la banqueta i s'acomiada amb un nou èxit. Malgrat que enguany solament s'han guanyat dos títols menors (Supercopa i Copa), en part per algunes actuacions arbitrals escandaloses i en part per la desconnexió de l'equip en alguns partits contra rivals teòricament més fluixos, cal reconèixer al tècnic la seva brillant trajectòria en els tres anys que ha dirigit al Barça: 9 títols de 13 possibles, una xifra impressionant i molt difícil de batre, o fins i tot, d'igualar.

Ara que deixa d'entrenar, l'asturià tindrà temps per a practicar l'esport de la bicicleta que tant li agrada, i potser per apuntar-se a un curs de català i aprendre a expressar-se en la nostra llengua. Segur que no li costa gaire tenint en compte que en un any escàs treballant a Itàlia, com a tècnic de la Roma, va ser capaç d'aprendre l'italià...



dissabte, 27 de maig del 2017

Em trobareu a La Mola.



























En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".


divendres, 26 de maig del 2017

Carlos González: "Cobrar-se els favors".


(Com de costum, el Carlos González escrivint coses molt assenyades en matèria educativa.)

Hi ha coses que fem fer als nostres fills només per obtenir un efecte determinat. Rentar-se les dents per evitar la càries, anar a escola per aprendre... Hi ha una important relació de causa-efecte, i cap altre motiu important per fer aquestes coses. 

Però hi una tendència a fer servir els suposats efectes a llarg termini per argumentar o justificar qualsevol cosa. Donar el pit al fill per prevenir infeccions o al·lèrgies; explicar-li contes per augmentar el seu vocabulari i que tregui més bones notes en llengua; portar-lo al parc per millorar la seva coordinació psicomotriu...

En oblidar els veritables motius per fer aquestes coses, podem confondre el suposat efecte a llarg termini amb la mesura de l’èxit o el fracàs: tant de temps perdut explicant contes, i al final ha tret un insuficient! M’he sacrificat portant-lo al parc, i ara juga fatal a bàsquet... És com si pretenguéssim cobrar per haver exercit com a pares, com si els nostres fills estiguessin obligats a no tenir asma per pagar-nos la llet materna, a ser molt llestos per compensar el temps dedicat a estimular-los, a tenir una elevada autoestima i seguretat en ells mateixos a canvi del nostre tracte afectuós. 

Però, sincerament, crec que no, que els meus fills no em deuen res. Els he explicat contes, els he portat al parc, els he tractat amb afecte perquè els estimo, perquè així eren feliços i jo també. M’han donat el privilegi de ser pare; ja estic prou pagat. 

Sovint els pares senten argumentacions contradictòries sobre aquests suposats efectes. “Si l’agafes a coll s’hi acostumarà i no caminarà mai” o “Si l’agafes a coll, desenvoluparà un vincle segur i millorarà la seva autoestima”. “Deixa’l plorar; ha d’aprendre a tolerar la frustració” o “No el deixis plorar, tindrà un trauma”. Fins i tot l’absència d’efecte a llarg termini es fa servir com a justificació suprema: “Què passa, és que per donar-li una bufetada tindrà un trauma?” No, no crec que tingui cap trauma (sigui el que sigui, això). Tampoc el taxista tindrà un trauma si li dono una bufetada. Ni la meva dona. Però no ho faig. Perquè això no es fa. Perquè no es pega a ningú, ni als desconeguts ni encara menys als éssers estimats. 

No, no fem de pares per interès, per obtenir uns beneficis. Ho fem per amor. Fem el que és correcte. És el teu fill, està plorant... De veritat no saps què fer?

dijous, 25 de maig del 2017

El cavaller irritant.

"El cavaller irritant" (Bertold Woltze, 1874).

Tu pensa el que vulguis, però què va passar al camp del Betis? Ja no recordes el gol fantasma que l'arbitre no va concedir? Ara ningú es recorda d'aquella errada, però allò ens va costar un parell de punts que haguessin anat molt bé per atrapar al Madrid. I del dia de Vila-real que me'n dius? Aquelles mans clamoroses del defensa llençant-se a terra i estenent el braç per aturar la pilota... Va ser escandalós també! És clar, ara amb la lliga acabada ningú es recorda de totes aquestes errades, però al meu parer, enguany al Barça li han robat la lliga. I ja ho sé que els nostres jugadors es van relaxar en excés en alguns partits i que aquest fet també ha estat determinant, però no em negaràs l'evidència. Aquest any tocava lliga per al Madrid i així ha estat. Hi havia molts interessos pel mig. Però mira, que la celebrin, perquè em penso que no la tornaran a guanyar com a mínim fins d'aquí a un bon grapat d'anys. Veuràs com el Barça s'ho prendrà més en serio d'ara en endavant. Això no quedarà així. Els nostres jugadors tenen l'orgull ferit. Oi que m'entens?

L'Emma va agafar la bossa de viatge i va anar a seure a un altre vagó. Estava farta d'escoltar a homes parlant de futbol tot el dia. Ella necessitava algú que l'abracés i li fes l'amor salvatgement, no a pesats obsessionats pel futbol.

Aquesta és la meva humil aportació als relats conjunts del mes de maig.

dimecres, 24 de maig del 2017

El "temazo" del dimecres. The Limboos - "Space Mambo"


El passat dissabte es va celebrar a la Jazz Cava la 1a edició del Ritme & Soul Festival, prenent el relleu de l'antic Diego's Festival que va morir l'any passat després de celebrar la 5a edició, a l'aparèixer finalment el personatge que donava nom a la trobada musical.

El nou festival va arrencar continuant la tradició de portar tres bandes vinculades amb músiques "negres" (rock'n'roll, funk, soul, ska...). Els convidats enguany eren The Limboos de Madrid, i els catalans Slingshot i The Soweto.

Una nit de bona música, gran ambient, i cervesa a preu raonable. Un èxit que espero es vagi repetint en el futur.

dimarts, 23 de maig del 2017

Kilian Jornet: trencant mites.




























L'atleta català Kilian Jornet va aconseguir la matinada del passat diumenge al dilluns escalar el cim de la muntanya més alta de la terra, l'Everest, en poc més de 26 hores, havent iniciat l'expedició al camp base (antic monestir de Rombuk, a 5.100 metres), i sense utilitzar oxigen ni cordes. Una brutalitat només a l'abast d'un superatleta com en Kilian, que fa uns anys es va proposar demostrar que l'ésser humà encara no havia arribat al límit de les seves possibilitats, si més no, pel que fa a l'ascens de muntanyes.

El Kilian ha estat capaç de fer en un sol dia el que altres expedicionaris han trigat a fer quatre o cinc. No sé quant temps pot trigar un altre atleta a superar aquesta gesta, però el què és clar és que ahir el Kilian va tornar a donar un nou pas de gegant en la història de l'alpinisme. Un més. L'enhorabona!

dilluns, 22 de maig del 2017

El nou messies... (Hahahahahahaha).

De la bandera "rojigualda" gegant al darrera a cantar la Internacional braç en alt. Dr Jeckill i Mr Hide.


















Ahir vaig seguir amb interès moderat (bàsicament perquè no tenia ganes de veure les celebracions madridistes del títol de lliga) l'enfonsament de la Susana Díaz en les eleccions primàries al secretariat general del PSOE. La baronessa andalusa va rebre una autèntica plantofada en tota la boca per part dels militants socialistes, que han confiat majoritàriament (més del 50% dels vots) en el seu principal rival, el repudiat per la cúpula del partit i per la vella guàrdia socialista, Pedro Sánchez. 

La propera alegria que ens poden donar els socialistes en un futur immediat amb Pedro Sánchez al capdavant, és el seu progressiu i imparable enfonsament fins la desaparició final. A Catalunya ho estan aconseguint, i a França ja és un fet. Pel que fa a Espanya es fa difícil fer pronòstics, ja que un país que permet que un partit com el PP governi, no és un país normal.

diumenge, 21 de maig del 2017

Pau Pérez-Sales: “Per a què serveix fer tants deures?”


Pau Pérez-Sales és psiquiatre / PERE TORDERA
Foto: Pere Tordera (Diari Ara).






















(M'han semblat molt interessants les reflexions del psiquiatre Pau Pérez-Sales en aquesta entrevista de Francesc Orteu per al suplement Criatures del diari Ara.)

Psiquiatre i pare del Marcos i l’Héctor, de 14 i 12 anys. Treballa a l’Hospital La Paz de Madrid, és expert en el suport a víctimes de tortura, col·labora amb tribunals internacionals i publica ‘Tortura psicològica’ (ed. Desclée De Brouwer).

Els nens tenen una capacitat enorme d’assimilar l’horror i normalitzar-lo. He treballat en diferents llocs del món en l’exhumació de fosses comunes i sempre m’ha sorprès com els nens s’ho miren tot, i un parell de dies després d’obrir una fossa plena d’ossos ja hi estan jugant.

Els nens són durs.
Som massa porucs parlant-los de segons quins temes perquè creiem que els traumatitzarem, i no és així. L’únic que cal és explicar-los bé les coses.

Costa explicar la violència.
Un cop vaig fer un seminari en un institut sobre la tortura. Els plantejava dilemes com ara: si una persona té una informació que pot evitar un atemptat i no la vol dir, és ètic torturar-la? Doncs en el debat, en general, els alumnes tenien una postura més racional i ètica que els mestres.

El 'bullying' és una forma de tortura?
No. Definida legalment, la tortura només la practiquen els estats, exercint-la a través de funcionaris públics. Ara, des d’un punt de vista mèdic pot tenir una definició més àmplia.

Què li hem de dir a un fill quan un altre nen li pega? “Torna-t’hi”?
Si fem això cometem un error, perquè li estem demanant que competeixi en un terreny en què el nen agressor és millor. Quan un nen fa servir la violència és perquè n’obté beneficis. Cal aconseguir que qui fa servir la violència no obtingui allò que desitja.

¿Es pot fer desaparèixer la violència?
Hi ha dues estratègies per eliminar la violència entre els nens: afavorir l’empatia i construir identitats alternatives.

Explica-m’ho.
El nen agressor veu el nen víctima com algú diferent, perquè és més gras, més llest, d’un altre barri, d’una altra raça, etc. Cal fer-li recuperar aquesta capacitat empàtica, fer-li veure que té punts d’unió amb l’altre nen.

I les identitats alternatives?
Un factor habitual en la violència entre nens és la pressió del grup. Els nens tenen una identitat en construcció i els grups de referència són essencials. Si el teu grup fa servir la violència, l’acabaràs acceptant. Cal que el nen descobreixi altres possibles grups de referència que no facin servir la violència.

Què et preocupa, dels teus fills?
Que tenen un volum enorme de deures. Per a què serveix fer tants deures? En tres setmanes han de fer 25 exàmens. És normal, això? Per què els fem viure en un estat continu d’angoixa?

Quin sentit creus que té?
Els sotmeten a condicions brutals per ensenyar-los a obeir sense cap capacitat d’actitud crítica. L’escola els obliga ara a fer exàmens i després l’empresa els obligarà a ser obedients. Com a pare, com pots lluitar contra aquest sistema?

Alguna cosa hem de poder fer.
Els meus fills van a l’escola pública del barri i ja no tenen aquella assignatura que es deia ciutadania. Ara en fan una que es diu emprenedoria i activitat empresarial. Els ensenyen a ser bons capitalistes fent servir l’exemple de Mercadona. M’indigna molt. Si no tenim horitzons utòpics, què ens queda?

dissabte, 20 de maig del 2017

El dia que va canviar la història culé.


























Soc de la generació de culés que va viure amb gran pena la dramàtica (per inesperada) derrota del Barça contra l'Steaua de Bucarest a la final de la copa d'Europa de l'any 1986 a Sevilla. Quan l'any 1992 Ronald Koeman donava el primer títol de campions d'Europa amb a un xutàs de falta, vaig veure acomplerts els meus somnis de seguidor culé. Allò tan anhelat i que tant de temps s'havia resistit, per fi arribava. Pensàvem que mai arribaria, que hi havia alguna mena de malastrugança crònica que impedia que el Barça aconseguís aquell primer títol, però el Dream Team de Johan Cruyff va trencar el malefici un 20 de maig de l'any 1992. I d'allà a crear el millor club del món del darrer quart de segle.

Gràcies Johan, gràcies Koeman, gràcies Dream Team!!

divendres, 19 de maig del 2017

Si els aparta de la pantalla és bo!

Fidget Spinners: artefacte del dimoni o eina educativa?

Darrerament a través dels mitjans s'ha generat certa controvèrsia amb el nou joc de moda dels infants, el "Fidget Spinner", una mena d'artefacte en forma d'aspes que rodola. Experts de dubtosa credibilitat han assegurat que aquest artefacte és una creació del dimoni i que pot provocar greus problemes de desenvolupament psiconeurocognitivoconductualemocional i tal. Per altra banda també han sorgit veus expertes que lloen les virtuts educatives de l'invent (vaja, fa 20 anys que els xinesos el van crear) assegurant que facilita la interacció entre els menors, la concentració, la resiliència i no sé quantes coses més.

No podrien deixar tots plegats que els nens juguin en pau fins que s'avorreixin i busquin un altre entreteniment com s'ha fet tota la vida?? Per una vegada que aconseguim allunyar-los de les pantalletes del mòbil, ordinador, tablets, etc., encara ens posem a discutir les avantatges i els inconvenients... Jo no recordo que es fessin aquests debats temps enrere quan ens passàvem el dia amb el io-io, la baldufa, les xapes, els cromos o els mocs d'elefant. O potser simplement haurem de deixar de llegir notícies...

dijous, 18 de maig del 2017

Xavier Diez: "Legalitzar la corrupció a l'escola".



(En aquest escrit el Xavier Diez (docent, historiador, escriptor...) ens explica com s'està normalitzant la corrupció a la xarxa educativa pública i apunta als independentistes neoliberals i pseudoesquerranosos que ens governen, que volen un nou país però no un canvi real de les estructures socials. És a dir, un simple canvi estètic.)

Una de les escasses paraules d’arrels catalanes que s’han estès en altres llengües és “nepotisme”.  Expliquen els historiadors que va córrer a la Roma de finals del segle XV a partir de la tendència del Papa Borja de col·locar els nebots (en realitat fills bastards) a la cúria i a les corts europees. Nepotisme seria doncs certa inclinació de privilegiar les relacions personals per damunt la vàlua, en una pràctica malauradament coneguda en el camp professional, polític o cultural (fenomen sovint conegut com a “capelletisme”).

Enfront a aquestes pràctiques autoritàries i corruptes (de fet, la corrupció és un baròmetre dels nivells d’autoritarisme d’una societat), el republicanisme democràtic va impulsar allò que denominem “estat democràtic de dret”. Això vol dir que l’estat ha de garantir la neutralitat i l’eficàcia de l’administració, amb la transparència com a condició necessària. A l’hora de triar aquelles persones que han d’exercir funcions essencials o estratègiques (i l’educació n’és un), la selecció s’ha de fer en funció del mèrit i la capacitat, la igualtat, i la provisió dels llocs s’han de fer a partir de criteris objectius. El fet que, a més, això comporti una estabilitat contractual, és una fórmula que serveix per garantir la independència necessària en un punt tan sensible com és la formació de la ciutadania. Cal recordar que precisament l’existència de funcionaris docents, que es reparteixen a instituts i escoles de manera objectiva serveix per evitar la patrimonalització del sector educatiu i evitar xarxes clientelars que posen en qüestió aquest principi de neutralitat. A tot això s’afegeix el fet que l’estat ha de “donar exemple”, de manera que ha de ser especialment curós a l’hora d’evitar tota mena de discriminacions. El sistema d’oposicions pot ser discutible, tanmateix, fins ara ha estat l’únic capaç de demostrar que es fonamenta en mèrit, capacitat i transparència, i on resulta difícil discriminar persones per raó de sexe, edat, procedència, classe, o fins i tot la condició d’embarassada, a diferència de bona part del sector privat, on els prejudicis  importen més que les informacions objectives.

El problema és que en l’actualitat, i a diferència del màxim del 8% que estableix la normativa, es calcula que el 35% dels docents de Catalunya estan en una situació de precarietat laboral. Són els interins i substituts que viuen en una situació laboral fràgil i vulnerable. Alguns porten dècades en aquesta situació, i la seva situació no para de deteriorar-se.

En aquest àmbit, és constatable una involució laboral en els darrers anys. Les administracions públiques participen plenament d’aquesta tendència a la precarització. L’objectivitat, com el mèrit, la transparència, la neutralitat, estan desapareixent per obrir les portes al nepotisme, el clientelisme laboral, la gestió autoritària, l’arbitrarietat i la discriminació en la contractació del professorat. Arran de la LEC, i dels decrets d’autonomia, direccions, provisió i perfils, s’ha obert la porta a la tria personal sense cap criteri objectiu. Tenint en compte que la normativa catalana encara es fonamenta en l’espanyola (que és més garantista), els legisladors del Departament han elaborat un seguit de tripijocs jurídics (creació de perfils, PDI, propostes de direcció, normativa de nomenaments) que tracten de dissimular el fet que s’està violant el principi d’estat de dret i la seguretat jurídica. Això fa que, com en el sector privat, prevalgui el poder de les direccions per damunt l’objectivitat. De fet, la darrera normativa (extraordinàriament enrevessada, per evitar que algun jutge la paralitzi) per nomenar professorat per al curs vinent, permet a les direccions establir perfils a mida de persones amb noms i cognoms, que els aspirants enviïn currículums inflats i ficticis, i que finalment se celebrin entrevistes (a les persones que la direcció vulgui) i que, en determinats supòsits, es triïn les persones a voluntat. Això, per exemple, acaba amb les possibilitats de les docents embarassades (o potencialment, a les que són en edat fèrtil), es discrimini per edat, aspecte, procedència,… i que vagi en contra de les condicions de treball del professorat. És sabut que molts projectes educatius, especialment aquells que tracten de vendre la innovació com a una mercaderia més en grans operacions de màrqueting, representen un sobreesforç als equips docents, que va en contra de tota possibilitat de conciliació, o de simple equilibri entre vida professional i personal.

El més trist de tot és que, en tota aquesta història, la Generalitat vagi molt més lluny que el propi estat espanyol. Entre bona part dels polítics catalans, fins i tot entre aquells que es reivindiquen republicans, constatem admiració per les polítiques de privatització i desregulació del sector públic que, sense gaires dissimuls, es tracta d’implantar a l’educació. Són polítiques que es venen com a modernes, i que no són més que el retorn al nepotisme i el mangoneig de les societats feudals. Es tracta de polítiques ja aplicades a Anglaterra, Estats Units o Suècia i que s’han traduït en un ràpid deteriorament dels seus sistemes educatius. Com ha passat en aquestes experiències, els impulsors no confessen quins són els objectius reals d’aquests canvis, o com els pensen avaluar, o si són conscients de les seves conseqüències a curt, mig o llarg termini.

El fet és que, si volem crear una República que suposi una millor educació, que bona part dels independentistes estiguin abonats a aquesta ideologia neoliberal és un mal presagi. Si volem construir un nou estat per esdevenir una societat més justa, transparent, menys corrupta, com és que, de manera voluntària, es redacten i apliquen normatives que, en el fons, legalitzen la corrupció?

dimecres, 17 de maig del 2017

El "temazo" del dimecres. The Doors - "Light my fire"


L'any 1967 els Doors publicaven aquest senzill que es va convertir en un dels seus principals èxits. El tema va ser inclòs en el primer àlbum de la banda, "The Doors", de títol homònim.

Malauradament, els excessos amb les drogues van acabar amb la fulgurant carrera del seu cantant i lletrista, Jim Morrison, l'any 1.971. Un altre del grapat de joves estrelles del rock mortes en aquells anys: Jimmy Hendrix, Janis Joplin...

Els Doors és una d'aquelles bandes que m'hagués agradat molt poder veure en directe.

dimarts, 16 de maig del 2017

USTEC Lleida: "La cara més perversa de la Llei d'Educació de Catalunya (LEC)".



Avui el Departament d'Ensenyament obre el període de sol·licitud de destinació per als mestres interins de cara al proper curs. Un any més, continua creixent la selecció de personal per part del centres públics, gràcies al decret de plantilles emparat per la LEC (Llei d'Educació de Catalunya). És a dir, un pas més cap a la privatització de l'Educació Pública que pretén el nostre govern.

Us deixo un escrit del sindicat USTEC de Lleida al voltant de l'assumpte.

La LEC aprovada l’estiu de 2009 pel Parlament de Catalunya s’ha anat desplegant de llavors ençà per mitja de successius decrets: el d’autonomia de centres, el de direcció i, darrerament, el de provisió i perfils, conegut com a decret de plantilles. Resta pendent encara el quart gran decret: el que fa referència a l’avaluació. Aquestes normatives derivades de la LEC vulneren els principis bàsics d’objectivitat, transparència, igualtat, mèrit i capacitat en la contractació de llocs de treball públics i són les que han determinat la situació actual del col.lectiu de professorat interí. 

Per altra banda, l’alta precarietat a conseqüència de la no convocatòria d’oferta pública d’ocupació dels darrers anys derivada de les polítiques de control de la despesa pública imposades per les diferents administracions han acabat de dibuixar un panorama realment insuportable per al conjunt de docents interins i substituts. Les dades del mes de juliol de 2016 parlen per sí soles: el personal docent que actualment està treballant en els centres educatius públics de Catalunya suma un total de 72.482 persones, de les quals 23.406 són personal interí i substitut, una xifra que representa el 32,13% del professorat que exerceix la docència.

Ara, quan arriba el temps de posar en marxa el procès anomenat d’adjudicacions d’estiu que té per objectiu la provisió dels llocs de treball per al curs vinent, el Departament d’Ensenyament lluny de convocar una oferta pública plurianual que rebaixi al 8% la taxa d’interinatge escandalosa que pateix aquest col.lectiu, decideix de manera unilateral aprofundir en el model de gestió privada i jerarquitzada en la provisió dels llocs de treball inundant de currículums i entrevistes de treball els centres educatius públics com si d’empreses privades es tractés. I és que en la mesa sectorial s’ha fet anunci que els candidats que vulguin optar a llocs perfilats o ordinaris de centres de màxima complexitat hauran de fer arribar a aquests centres la seva disposició a optar a un lloc de treball i també el seu currículum. La direcció tindrà l’obligació de fer una o dues entrevistes per acabar proposant un o una docent si aquest no ha estat un mínim de quatre mesos treballant en el centre educatiu. 

Per si això no fos prou, el Departament retalla drets del col.lectiu interí atès que les persones amb permís de maternitat o amb una baixa per incapacitat temporal el dia 1 de setembre i amb una vacant adjudicada abans d’aquesta data, deixaran de tenir vincle laboral amb el Departament perquè aquest no farà efectives les cotitzacions a la Seguretat Social fins a l’alta mèdica o el finiment del permís. USTEC·STES (IAC) està estudiant la viabilitat de denunciar jurídicament aquest fet i fa una crida a la mobilització de tot el professorat per tal d’impedir la implementació d’aquesta normativa privatitzadora. 

En aquest sentit, hi ha convocades concentracions a totes les demarcacions territorials el proper dia 25 de maig. I és que la cara més perversa de la LEC treu el cap, altra vegada, atemptant greument contra el col.lectiu interí, el més maltractat de tots els que conformen els cossos docents del sistema educatiu públic català. Per dir no a la precarietat, a l’arbitrarietat i al model privatitzador de l’ensenyament públic sortim al carrer aquest mes de maig. El dia 25, a les 6 de la tarda, davant la delegació del govern de la Generalitat a Lleida. Allà ens veiem.

dilluns, 15 de maig del 2017

Fira Modernista: castells i vermuts musicals.

Vermut musical al local dels Minyons el diumenge.




















Les Gralles Grillades (Foto: Minyons).

El grup "El Paraigua" al vermut musical del dissabte.

La canalla dels Minyons arribant a la Plaça Vella per fer-hi castells.

La Banda de Terrassa interpretant un pasdoble a la Vella.

Ball de Gitanes al pati del local dels Minyons.

dissabte, 13 de maig del 2017

La millor escola?

Foto: El Periodico.
























Em provoca basques llegir notícies com aquesta, on s'explica que una institució elitista i favorable a la segregació educativa com el Cercle d'Economia es dedica a premiar a centres educatius com el Joaquim Ruyra de l'Hospitalet de Llobregat pels seus resultats acadèmics (a l'alçada d'alguns dels millors centres d'elit diuen...). Com poden ser tan hipòcrites? Quants dels membres d'aquesta institució portarien als seus fills a aquesta escola amb un 95% d'alumnes d'origen immigrant?

La millor per a immigrants potser, però si puc portar al meu fill al Viaró o a l'Europa, qui carai els voldria portar al Joaquim Ruyra? oi, Cercle d'Economia?? Fàstic!

No calen premis, cal equitat!!! Si fos membre de la comunitat educativa del Joaquim Ruyra no acceptaria el premi.
 

divendres, 12 de maig del 2017

José Ángel Hernández: “Els darrers estudis assenyalen l'empatia del mestre envers l'alumne com un factor més important que d'altres".

Foto: Diari Ara.

(Article del mestre José Ángel Hernández per al diari El Punt-Avui. Molt d'acord amb la seva tesi. L'educació requereix molta empatia, calma, confiança... i no resultats, resultats, resultats.

La innovació educativa i la renovació pedagògica tenen un llarg recorregut a casa nostra. Caldria distingir entre aquests dos conceptes però, en els darrers temps, em sembla més necessari vindicar el doble treball que moltíssims professionals, sovint de manera humil i sense estridències, han hagut de fer per portar l'avui anomenada innovació a les classes i als col·legis, a vegades amb incomprensions, havent de trencar tantes inèrcies. A vegades, també s'ha de dir, amb l'ajut de companys/es, d'equips directius implicats en els canvis, del Centre de Recursos Pedagògics, del departament de pedagogia de la URV, del Departament d'Ensenyament... En general, s'havia d'intentar fer amb responsabilitat, sabent que no és or tot allò que lluu, i que tampoc convé anar a remolc de les darreres “modes” pedagògiques sense cap criteri propi, sense mesura ni equilibri.

En els darrers temps, el debat públic sobre l'educació ha permès que aflori aquest tema. Fins i tot hi ha qui, de cop i volta, fa veure que ha descobert la pólvora, intentant aprofitar-se del desconeixement. S'entén que intentin vendre el “seu” “producte” i que recorrin al màrqueting. Però ni l'educació és un producte ni la competitivitat ha d'ésser l'alè que ens impulsi. Haurien de reconèixer els predecessors teòrics i pràctics, per una qüestió de valors, d'ètica i d'honestedat intel·lectual; haurien d'ésser més humils. Continuen essent més importants les aparences que el que som realment, el discursos que la feina feta amb rigor, l'embolcall bonic que el regal de la il·lusió, l'esforç i el donar-se calladament. No es pot considerar estrany, quan veiem la força preeminent de la propaganda en qualsevol àmbit.

Per això vull dedicar aquestes línies a aquells que van recollir la flameta dels històrics moviments de renovació pedagògica, introduint-hi pràctiques que ara s'anomenarien innovadores, cercant i construint sentit. I no de cara a la galeria, sinó de manera quotidiana, perquè ho consideraven adient i necessari per als seus alumnes. Quan no era sempre fàcil. Quan construir l'alegria podia consistir a escoltar, a atendre el món que és cada alumne. Quan potser eren només ells/elles, les famílies i uns quants companys, els que encoratjaven en certs moments...

Un servidor, malgrat tots els somnis, només aconseguia, en aquesta línia, petites coses a les quals no volia renunciar. Però aquestes petites coses són les que mencionen els nens i les nenes que et saluden quan els trobes en passar els anys: els minuts de relaxació, l'expressió corporal, les dramatitzacions, el diari, aquell text lliure, el bloc de l'aula, les xerrades dels familiars a classe alguna tarda, les assemblees... I, sobre tot, la guitarra. Aquelles cançons de sempre –o fetes per a ells– que parlaven d'uns valors i unes emocions que esperem no trobar a faltar mai totalment.

Avui alguns descobriments de la neurociència corroboren la importància de tenir molt en compte el factor emocional, la importància de la música, de la lectura com a font de plaer i de la creativitat... Els darrers estudis assenyalen l'empatia del mestre envers l'alumne com un factor més important que d'altres. Una mirada sensible, empàtica, serena i oberta necessita bàsicament dos fonaments: calma i confiança. Calma i confiança necessiten els mestres. Calma i confiança necessiten els alumnes. L'escola activa aprecia el temps, una escola hiperactiva dilapidaria el temps.

Els canvis socials demanen creativitat per adaptar-se a les circumstàncies i cercar solucions als nous reptes. Com es desenvolupa la creativitat? Amb l'educació de la mirada.

Sembla que alguns vents comencen a tornar-se propicis. Però els veritables canvis no arriben sense esforç, només canviant l'ensenya. Intentarem continuar aprenent.

dijous, 11 de maig del 2017

Arriba la 15a Fira Modernista.

Podeu consultar el programa aquí.
Demà arrenca una nova edició de la Fira Modernista, i els Minyons tornarem a participar-hi fent castells (dissabte 18:30, Plaça Vella), i obrint el local als nostres conciutadans i als visitants forans, amb visites guiades, vermuts musicals, cantada de caramelles...

Enguany, el cartell de la Fira l'ha creat el Marc Andrés, un antic minyó que va ser un dels meus mestres tabalers quan vaig entrar a la colla, juntament amb la Marta Moreno, i que també va crear el cartell del concert del 20è aniversari de la colla que vam celebrar al Centre Cívic de Can Anglada amb els grups Dusminguet, Discípulos de Otilia, i Goldfinger & The Mush Potatoes.

dimecres, 10 de maig del 2017

El "temazo" del dimecres. La Raíz - "A la sombra de la sierra".


El grup de Gandia La Raíz, en actiu des del 2003, ha publicat ja sis àlbums amb un estil que va del rock al rap o el reggae, cantat íntegrament en castellà. Des que es van incorporar a la productora Propaganda Pel Fet l'any 2014 no han parat de fer concerts arreu dels Països Catalans i part de l'estranger. El passat dissabte van tocar a les barraques de les festes de la Santa Creu de Figueres, i aprofitant que els Minyons hi actuàvem el diumenge, vam fer un escamot per veure als valencians i conèixer l'ambient de l'"Embarracat". Bona música i bon ambient a Figueres.

dimarts, 9 de maig del 2017

Molt (Poc) Honorables.

Anthony Garner (Ara).






















Ahir els mitjans van publicar les notes, amb llenguatge en clau, que Marta Ferrusola enviava al director del banc andorrà on guardava, i des d'on repartia amb els fills, les grans quantitats de diners que guanyava la família gràcies als negocis bruts. Veieu-la aquí baix:



Quina gran decepció per a totes les beates i beats convergents que idolatraven a la gran dama i que hi veien un exemple de dona, mare i matriarca familiar. I encara va tenir la barra de dir davant del jutge que no tenien ni un cèntim... A veure quan triguem a veure a tota aquesta colla de lladres a la presó...

dilluns, 8 de maig del 2017

Visca la Cultura Popular low cost!!

Font: La Torre del Palau / Nació Digital.


El diari digital local "La Torre del Palau" ha publicat avui un estudi del cost d'alguns dels principals actes/artistes de la passada edició de la Festa Major de la ciutat. De les dades publicades, destaca l'important desequilibri de despesa entre la cultura popular i els artistes diversos. 

M'indigna que un cantant, sigui quin sigui, es pugui emportar 40.000 euros per actuar durant una hora i mitja, mentre que una grup de cultura popular de la ciutat com els Minyons, que agrupa a més de 500 persones i que aconsegueix omplir de públic la plaça durant un parell o tres d'hores, no s'emporti ni 5.000 (aprox. ja que l'actuació entra dins del conveni anual)

Apostar per la Cultura Popular no és simplement apostar per un model festiu tradicional i participatiu, sinó que és una aposta per la convivència, la integració i la cohesió social. 

Els 40.000 euros del Perales (y se marchó...) de l'any passat, o els 40.000 que cobrarà el Bustamante enguany, són una inversió del PSOE de Terrassa de cara a les properes eleccions municipals. Els 5.000 euros dels Minyons són una inversió en cultura amb majúscules, amb tot el que això comporta: Són la garantia que els castells, un fet cultual amb més de dos segles d'existència a Catalunya, puguin continuar ben vius a la ciutat i que d'aquesta manera, molts terrassencs i forans continuïn ajuntant-se dos o tres cops per setmana amb un objectiu comú, bastint castells i vincles de ciutadania.

Em sembla bé que es contractin artistes de tota mena (músics, pallassos, actors de teatre, o titellaires...). El que no em sembla bé és la desproporció pel que fa al valor que se'ls dona, i el preu que es paga, en comparació amb la cultura popular, que és, al cap i a la fi, la que ajuda a dinamitzar socialment la ciutat al llarg de tot l'any, no solament per Festa Major.

divendres, 5 de maig del 2017

Xavier Díez: "Propostes per al sistema educatiu de la nova República Catalana".



(Subscric al 99'9% l'analisi del sistema educatiu català del mestre i historiador Xavier Díez, i les seves propostes per a un nou model educatiu just i inclusiu per a la futura República Catalana.) 

Qualsevol que hagi tingut un mínim coneixement del sistema educatiu coincidirà que, dins el sistema públic, els millors edificis van ser bastits durant la Mancomunitat, i molt especialment durant la República. Fins i tot en plena Guerra Civil molts ajuntaments havien prioritzat els seus migrats recursos a disposar de la seva escola. Aquesta, no es limitava a ser un conjunt d'aules, despatxos i algun espai comú, sinó que esdevenia una mena de monument: classes àmplies, grans finestrals, jardins en molts casos, terres hidràulics, façanes harmòniques, teatres, sostres elevats, sensació d'espai. Centres com el de Montjuïc, a Girona, amb vistes panoràmiques sobre la ciutat, l'escola Arc Iris, del Guinardó, amb espais enjardinats, convidaven a la reflexió, a l'estudi, a una certa harmonia.

Una escola no és només un edifici. És un missatge. Sintetitza les intencions dels legisladors, de les elits i el poder sobre el model de societat que pretenen bastir per a la pròxima generació. Un arquitecte educatiu no té la responsabilitat d'aixecar parets per a una necessitat immediata, sinó la de modelar el futur. L'optimisme republicà, amb un punt d'utopisme ingenu, era conscient que calia superar la foscor ignorant dels antics règims amb aquelles insultants desigualtats de la Revolució Industrial, considerava que amb una escola bella, s'incitava a fonamentar un futur il·lustrat, de ciutadans cultes, responsables, per a una societat harmònica. Tenint en compte la qualitat dels habitatges obrers del primer terç del segle XX, les escoles republicanes semblaven hotels de luxe. Amb el llenguatge de l'art arquitectònic, s'enviava un missatge implícit a infants i famílies: sou importants, confiem en vosaltres, ens heu d'ajudar a crear un món millor, més pacífic i lluny de l'obscurantisme.

Per desgràcia nostra, la Guerra Civil i la seva continuació, el franquisme, representà el triomf de les forces obscures, dels restauradors de l'ordre fonamentat en la mentalitat feudal. Això implicà que l'educació passés a esdevenir un botí de guerra per part del braç ideològic del feixisme, una església catòlica que, abans del Concili, tenia massa punts en comú amb la Inquisició. L'escola és sempre un sector estratègic, perquè desvetlla la temptació de l'enginyeria social: modela el sistema educatiu per modificar o perpetuar el sistema de classes. Malgrat que l'església afortunadament ha canviat molt, en cap cas sembla renunciar a influenciar, mitjançant la xarxa d'escoles més àmplia d'Europa (amb l'excepció de Bèlgica), a mantenir la seva influència gràcies al control educatiu de les elits i els sectors més benestants.


Si bé el franquisme fou la continuació de la guerra per altres mitjans, al llarg dels darrers quaranta anys podem constatar com la Transició ha estat la continuació, per mitjans democràtics (?) de la dictadura. Si més no, una de les prioritats de la restauració monàrquica ha estat la preservació d'un ordre social desigual al sistema escolar. Si els edificis són missatges a criatures i famílies, com interpretar l'arquitectura escolar dels darrers anys? Més enllà d'aquesta fal·lera lecorbusiana (edificis teòricament racionalistes, d'estètica insulsa, materials d'escassa qualitat i vocació de "banlieu"), la construcció escolar que simbolitza aquesta modernitat líquida és el barracot. Gairebé un de cada tres centres a comarques de Girona en conté algun, i una de cada deu escoles és constituïda integrament per aquesta arquitectura, teòricament efímera, i que en molts casos han educat a tres generacions de de les mateixes famílies. L'administració tracta de dissimular la seva voluntària negligència fent servir l'eufemisme de "mòduls provisionals", com si el futur fos sempre provisional, o en termes de Josep Fontana, "un país estrany". El missatge és clar: mentre que bona part de l'escola religiosa gaudeix de bones instal·lacions, teatres, jardins, aules àmplies, aquells grups no benestants són confinats i emmagatzemats en contenidors, com si fossin una nosa. No interessen.

La República ha de ser rupturista. Ha de trencar amb aquesta dinàmica d'exclusió subtil. Ha de recuperar la vella essència republicana i trencar amb el vell ordre que prové de 1939. El primer gran intent va ser la ILP d'Educació, que contenia deu principis ambiciosos. Entre aquests, una inversió pròpia d'un estat civilitzat (6% del PIB, enfront del poc més del 2% actual), una política de consens, una gratuïtat total del sistema que permetés fer efectiu el principi de la igualtat d'oportunitats, i sobretot, acabar amb una doble xarxa que suposa, a més de preservar l'herència del franquisme, perpetuar un sistema de reproducció social que hipoteca el nostre futur. El principal problema de Catalunya avui es diu desigualtat. I l'escola ha de servir per compensar-la, no per fossilitzar-la.

Òbviament, com vam poder veure, les elits van conspirar i van fer servir els partits polítics per avortar el debat al Parlament. Atacar la doble xarxa és qüestionar l'hegemonia social d'uns grups que consideren el país com una finca pròpia. És per això que la ILP, sorgida des de la base ciutadana, continua essent un programa coherent per a l'educació del segle XXI.

El sistema educatiu de la República Catalana ha de servir també per a corregir els errors del passat i els vicis adquirits al llarg de generacions. Els interessats a mantenir les jerarquies de classe s'han esforçat a criticar l'escola pública, perquè generacions ben formades qüestionen l'hegemonia dels qui manen. Ja sabem que a Catalunya, un bon cognom val més que un parell de doctorats. És per això que potser ens calen tres per alumne. I això només ho aconseguirem si som capaços d'establir nexes de confiança entre la comunitat educativa: famílies, docents i alumnes. No cito l'administració perquè aquesta ha de jugar el paper dels nostres empleats. L'administració no ha de fer com fins ara, seguir els processos de privatització que els dicten les elits locals i les globals, sinó posar els mitjans materials i immaterials per tal de fer possible aquesta ambició d'un sistema educatiu potent, de fonament cultural i de formació cívica en aquest sentit republicà. En altres termes, l'administració ha de refer les prioritats. En la República del segle XXI (ara seré molt provocador), l'Hotel Vela de Barcelona, hauria de passar a ser, posem per cas, un institut de secundària públic.

Segons com, pot no ser mala idea fer desaparèixer el Ministeri d'Educació de la República Catalana i establir una mena de Consell de l'Educació en què els representants de la professió docent, les famílies i els alumnes discuteixin i elaborin les prioritats, buscant el consens pel que fa a les línies educatives, unes prioritats que potser es podrien apuntar en base a certa planificació estratègica.

La voluntat de corregir les desigualtats impliquen certes dosis de decisió a fi d'homogeneïtzar la qualitat dels centres, a fi que tots siguin d'una bona qualitat intercanviable, i on l'autonomia respongui, no pas a aquesta mania de "tunejar centres" en base a modes pedagògiques, sinó a triar i equilibrar la procedència social i cultural dels alumnes. El catalanisme de la dècada de 1960 va explicitar de fer "un sol país" amb la voluntat d'evitar les divisions per raó de llengua. Ara, més que mai, cal fer "un sol país" per raó de classe social, ètnia, religió o opcions personals. Cal fer conviure a infants i adolescents de tot pelatge per prendre consciència que vivim en un sol país. La convivència d'avui és la cohesió de demà.
Des del punt de vista docent, potser aquí seré una mica provocador. A mi m'agradaria que mestres i professors fossin persones cultes i equilibrades. Això implica que em replantejaria la seva formació inicial. Crec que potser, primer seria necessari que estudiessin una carrera del camp de les ciències o les humanitats, i posteriorment, alguna mena d'estudis que els ajudessin a ser docents. Estudis, per descomptat gratuïts (tot l'ensenyament, des de l'escola bressol fins als màsters universitaris ho haurien de ser), per tal que, a banda dels anys i els coneixements, busquéssim persones més madures, amb curiositat intel·lectual i que dediquessin bona part de la seva jornada laboral a reflexionar col·lectivament sobre la seva feina, en comptes de perdre el temps en la kafkiana burocràcia actual.

Les noves tecnologies, contràriament al que molts especulen, no poden substituir la institució escolar. Sí, en canvi, representen una finestra al món que ens permet anar més lluny. Hem de plantejar que els horaris lectius són massa perllongats. Sovint infants i criatures, en una època on cada vegada menys persones treballen més, i una creixent massa de persones són excloses de la possibilitat de treballar, cal plantejar una reducció d'horaris generalitzada en el conjunt de la societat. Menys hores de classe, en classes més reduïdes per reflexionar més profundament, i més infants i adolescents participant de la vida pública, també de la política i la cívica, per a una societat més cohesionada. Una mena de servei social comunitari, vinculat amb l'escola pot ser una bona idea per contrarestar la individualització creixent.

En qualsevol cas, més enllà del que pugui succeir, qualsevol proposta sobre educació que prenguem avui, té repercussió en el nostre país, no de manera immediata, sinó d'aquí a trenta anys. I aquí veig a pocs analistes i polítics que es plantegen què vol fer Catalunya quan sigui gran.

dijous, 4 de maig del 2017

Habeas Corpus: "Nos estais obligando a sentir cada vez más odio".


El títol del post d'avui recupera un fragment de la cançó del grup madrileny Habeas Corpus anomenada "Cada vez más odio", i està especialment dedicada a tots aquells que pretenen imposar la llengua de l'imperi invasor a casa nostra. A Catalunya, al meu parer, només ha d'haver una llengua oficial comú, que és la que li és pròpia des de fa més d'un miler d'anys, és a dir, el català. Evidentment, s'han de respectar i cuidar totes les altres llengües que han arribat per diferents raons històriques (ocupacions, migracions, globalització...), però pretendre que estiguin en igualtat de condicions és inassumible. Un país, una llengua (oficial).

Estic frisant per sentir als mateixos que ara reclamen un tractament igualitari de la llengua castellana a Catalunya, demanant al Congrés dels Diputats un tractament d'igual a igual entre totes les llengües de l'estat, i així, quan viatgi a Màlaga podré llegir els senyals de transit en la meva llengua pròpia.

Serem independents o no serem! 


dimecres, 3 de maig del 2017

El "temazo" del dimecres. Xeic! - "Tornarem".


El grup ebrenc d'ska combatiu Xeic! van estar tocant fa un parell de setmanes a la Sala Dresden de Cerdanyola, una de les sales de concerts amb millor programació de música en directe del Vallès Occidental. Em va agradar el directe i la passió que hi posen. Música festivalera amb lletres combatives i reivindicatives. Us deixo un dels hits de la banda, inclòs a l'àlbum "Batecs" publicat l'any 2013, i que va tenir força èxit a les xarxes gràcies a la col·laboració de diferents personatges i personalitats al seu videoclip.

dimarts, 2 de maig del 2017

El laberint d'Horta.





















Sóc un viatger empedreït i he visitat desenes de països arreu del món. Tanmateix, encara no conec la capital del meu país... Aquest matí, aprofitant la jornada de lliure elecció escolar, he acompanyat els nebots al Parc del Laberint d'Horta, al barri d'Horta-Guinardó. Diuen que és el jardí més antic que es conserva a la ciutat, i el cert és que potser per la grisor de la jornada m'ha semblat que el lloc tenia un punt de decadent, tot i que hi havia un munt de treballadors fent tasques de manteniment.

Els jardins formen part de l'entorn de l'antic Palau de la família Desvalls, que devia estar molt ben avinguda amb les autoritats espanyoles de l'època, ja que hi ha alguna inscripció recordant les visites de la família dels Borbons a principis del segle 19. Vaja, burgesia botiflera de tota la vida...





dilluns, 1 de maig del 2017

Patir i gaudir?

Vista de Montserrat des de l'entrada a St. Vicenç de Castellet.









Avui, aprofitant la festivitat de l'1 de maig i el dia assolellat, he decidit sortir a fer un tomb amb la bicicleta de carretera. He pensat (poc) que era una jornada ideal per fer una sortideta més llarga de l'habitual (que és anar fins al Coll d'Estenalles o al Coll de l'Obac, rutes d'hora i mitja, i una horeta respectivament)... Error!!

He decidit anar fins al Pont de Vilomara (Bages) via Coll d'Estenalles, Mura i Rocafort. Des d'allà he fet la tornada per Sant Vicenç de Castellet, Castellbell i El Vilar, i Rellinars. Els meus càlculs mentals em feien preveure una volta d'uns 40/50 km. Error!! 73!!!

He reviscut les jornades de patiment quan anava amb la penya cicloturista Egara i ens fotíem sortides de 100 km. i més. Quan arribava a casa em tremolaven les cames i m'entraven rampes al baixar de la bici.

Qui m'hagi vist rodar en el tram Rellinars-Terrassa es deu haver compadit de mi. No crec que hagi passat de 10km/h en pujada. Un infern. I les cames més dures que l'estèrnum de Chuck Norris.

Sóc ferm defensor de la pràctica esportiva moderada i continuada en el temps. Sóc contrari a l'esport que castiga el cos i que el perjudica. Espero haver après de l'error...