Unes vacances diferents.

Enguany, a causa del Covid19, he hagut de replantejar les vacances estiuenques. El viatge previst a Xile me'l van cancel·lar, i el més assenyat era no planificar nous viatges lluny de casa pel perill de quedar-me atrapat a qualsevol altre país, o que també me'l cancel·lessin degut a nous rebrots del virus. I aleshores, apareix la meva nova adquisició del mes de febrer, la furgoneta. Beneït el dia que vaig decidir compar-me-la. Tot i que no la vaig poder fer servir ben bé fins el mes de maig, s'ha acabat convertint en la meva casa rodant per terres catalanes.

Fa un bon grapat d'anys que tenia decidit que un dia em compraria una furgoneta per fer el que ara estic fent, i també per poder anar a concerts o festivals sense haver de conduir en acabat. Ara que ja he començat a utilitzar-la, vaig descobrint necessitats i invertint en convertir-la en un espai còmode i amb totes les necessitats bàsiques cobertes. Ja hi tinc un moble per fer de llit, les pantalles per tapar els vidres i fer d'aïllant, els utensilis de cuina bàsics, llums, caixes per transportar coses, la nevera, taula i cadires, etc., etc. Per sort, tinc col·legues amb furgoneta i m'aconsellen sobre les coses que necessitaré per viatjar còmodament.

Ja m'estic imaginant el futur viatjant per Europa, sobretot pels països del nord que són els més cars i que habitualment estan força més ben preparats per al turisme en furgoneta. Ah, evidentment, sempre amb la bici a dins, per poder visitar les ciutats i pobles, i fer alguns ports de muntanya. 

El "temazo" del dimecres. The Selecter - "Missing words".

Un dels temes destacats de l'àlbum de debut, "Too Much Pressure" (1980), dels britànics The Selecter. Una de les bandes capdavanteres de l'escena ska-pop "Two Tone" britànica a la dècada dels 80's i 90's, liderat per la cantant Pauline Black. Un gran disc amb alguns dels principals himnes de la història de l'ska. Un altra banda què he tingut el plaer de gaudir en directe.

3a parada del Tour per Catalunya: Terres de l'Ebre.

Un caleta entre l'Ametlla de Mar i Perelló Mar.

Des del dijous he estat recorrent terres ebrenques amb els col·legues. També m'hi he endut la bicicleta i he pogut fer dos nous ports força espectaculars. Sobretot el Mont Caro, una bèstia dels ports de muntanya catalans, a la zona dels Ports de Tortosa-Beseit, amb més de 20 km. de pujada des de Roquetes, i uns darrers 13'8 km. amb un desnivell mitjà del 8'5%. Brutal. I per si el port ja no és prou dur de per sí, hi vaig afegir un dia molt calorós, i amb un sol de justícia (a les 17:30) que, combinat amb l'escassa quantitat d'aigua que transportava, em van deshidratar abans d'hora. Vaig tornar a Tortosa, des d'on havia sortit, amb els llavis secs com si hagués estat dos dies caminant pel desert sense beure.

També vaig fer la pujada a Fredes des de La Sènia. 25 km. amb una pujada continuada, però sense arribar als desnivell del Mont Caro. Amb el paissatge dels Ports per la banda de mar, i en el límit fronterer del País Valencià i el Principat. Fent aquesta ruta vaig descobrir l'embassament d'Ulldecona, on vam passar una nit amb les furgonetes gaudint del bany i de bones ombres.

També vam parar al Delta, a la platja dels Eucaliptus, en una zona d'aparcament amb arbres molt propera al càmping Eucaliptus. Aquí em va succeir un incident amb la furgoneta el dijous per la nit quan vaig arribar després de fer l'escalada en bici al Mont Caro. Vaig entrar a la zona de platja cercant un lloc on fer nit, i sense conèixer bé la zona, vaig quedar-me atrapat a la sorra de la platja intentant fer un gir que em pensava m'allunyava de l'aigua i de la sorra tova. Vaig haver de trucar l'assistència i va venir un home amb el 4x4 i en cable per arrossegar-me enrere. Quina aventura! Segur que no em tornarà a passar (espero!).

A les Terres de l'Ebre bones platges, bon menjar, bons ports de muntanya, bon licor d'arròs, i menys massificació.

Dalt de Mont Caro.

Un calamar per llepar-se els dits al Restaurant del Càmping Eucaliptus a Sant Jaume d'Enveja.

Platja de l'Eucaliptus a Sant Jaume d'Enveja.

Dinant a Lo Pati d'Agustí (Poble Nou del Delta).

Vista del Monestir de la Mare de Déu de Benifassà.

Pantà d'Ulldecona.

Platja de Santa Llúcia a Perelló Mar.

El "temazo" del dimecres. Obrint Pas - "Més lluny".

Aquest estiu estic "on tour" per Catalunya. No sé si com cantaven els Obrint Pas aniré més lluny, i recorreré els Països Catalans, però amb el Covid sempre amenaçant, no tinc gaires ganes d'allunyar-me excessivament de casa. Però no cal arribar molt lluny per trobar-te llocs increïbles i corprenedors: platges, muntanyes, rius, embassaments, boscos, vinyes, gorges, monestirs, ermites, santuaris, refugis, masies...

Aquest tema s'incloïa a l'àlbum "Terra" de l'any 2002. Déu n'hi do quina cara de joves que feien els Obrint Pas.

Fora el Borbó.

Cartell de l'MDT per la visita del rei el 1989.

Avui el Borbó corrupte espanyol visita la colònia, al Monestir de Poblet, i el poble català el rebrà com es mereix. Afortunadament, va haver de cancel·lar les visites previstes a la capital del país i a Figueres, davant l'anunci de mobilització de la gent contra la seva provocadora, i insultant, presència.

La Llosa del Cavall té un color especial.

Aquest cap de setmana he estat per terres solsonenques visitant alguns espais naturals emblemàtics de la zona. Entre aquests, l'embassament de la Llosa del Cavall. Tenint en compte que les fotos són fetes amb telèfon mòbil, i de no gaire qualitat, us podeu fer una idea de com d'espectacular és el paratge. Tenim meravelles a casa nostra, i aquest estiu penso visitar-ne unes quantes.

Foto: Javier Uréndez.

La mama en fa 70!!

Ella m'ha estimat tant,

jo me l'estimo encara.

Plegats hem anat passant

experiències i aprenentatges.

Per molt anys mare.

El "temazo" del dimecres. Dijous Paella - "Avui fas anys".

Ahir vaig menjar una bona paella amb foc de llenya a Vacarisses, i demà, si tot va bé, tornaré a menjar arròs per celebrar els 70 anys de la meva mare, que els fa demà. La millor mare del món! T'estimo!!

La companyia XY de nou al Teatre Grec.

Ahir vaig tornar al teatre gairebé mig any després de la darrera ocasió al Teatre Auditori de Sant Cugat per veure al màgic Juan Tamariz. El motiu era veure la preestrena de la companyia francesa XY del seu espectacle "Möbius", a l'espectacular escenari del Teatre Grec de Barcelona, amb l'aforament limitat a 1/3 de la capacitat total, tot i que tan sols erem 150 afortunats amb invitació. Aquesta companyia l'havia vist en el mateix escenari, vuit anys enrere amb l'espectacle "Le Grand C".

L'Espectacle combina elements acrobàtics amb moviments i desplaçaments coordinats dels 19 artistes participants que evoquen el moviment d'espècies animals com ara ocells, peixos, o abelles. Un dels elements acrobàtics més destacats són les torres humanes, a l'estil dels pilars castellers, que arriben a fer de fins a 4 pisos d'alçada, i amb diferents tècniques de construcció. Aquí es nota la mà del meu amic Tomàs que va pertànyer a la companyia a principis d'aquesta dècada i va aportar els seus coneixements tècnics com a casteller a l'hora de construir torres humanes.

A banda de les torres també destaquen els salts i els increïbles vols que et deixen amb un nus a l'estómac fins que els artistes voladors són subjectats pels companys just abans de caure al terra. Per cert, que la música de l'espectacle sembla treta de la sèrie Stranger Things.

Els desequilibris del sistema educatiu.

Aquest matí al Palau de la Generalitat, el Síndic de Greuges ha presentat la publicació de l'estudi sobre "L'estimació del cost de la plaça escolar a Catalunya", destacant amb les dades analitzades l'infrafinançament i els desequilibris del sistema educatiu. 

No m'han sorprès gens les conclusions de l'estudi, ja que ja fa uns anys que em moc per aquest món de l'educació i he pogut comprovar les diferents realitats escolars, i la manca de recursos endèmica del sector. De fet, ningú s'hauria d'estranyar per la realitat que dibuixa l'estudi tenint en compte que la inversió educativa catalana (no arriba al 3%) és de les més baixes d'Europa, i queda molt lluny del que la llei estableix (6%).

I per altra banda hi ha el tema de la triple xarxa educativa (pública-concertada-privada) que perpetua, i darrerament fins i tot agreuja, les desigualtats entre estudiants i, fet i fet, la societat de classes. Qui té calés tria escoles menys complexes, amb composició social de classes mitges-altes o altes, i qui no en té, o té els justos, no pot triar i acaba a les escoles d'alta complexitat, que en termes menys eufemístics vindria a significar escola "gueto" o "xunga".

Veurem si l'estudi aquest serveix per posar solucions a aquest sistema desigual i infrafinançat, o si com de costum, anirà a parar al calaix dels dirigents polítics i qui dia passa any empeny...

Caçador de ceps.

Durant la meva estada per la Vall d'Aran el meu amic Ito em va portar a caçar bolets, una pràctica gens habitual per a mi, però molt extessa a casa nostra. De fet tinc uns quants amics que sempre que poden s'escapen lluny de Terrassa per anar a cercar aquests fongs tan preuats.

El primer dia que vam anar a cercar bolets va ser del tot decebedor. A la zona on vam anar no hi vam trobar gairebé res, més enllà d'un ou de reig passat, i un mataparents (semblant a un cep però que s'ha de saber cuinar perquè no sigui perillós). L'endemà jo vaig anar d'excursió amb bici cap a Artiga de Lin i el col·lega va anar de nou a per bolets a una altra zona que coneixia... i patapam! Va omplir un cistell de ceps! En dues horetes escasses. Casualitat que els trobés el dia que jo no vaig anar-hi? Haha,..

Així doncs, l'endemà vam tornar a la mateixa zona (es va enrotllar l'Ito), i ja podeu comprovar el resultat amb les fotos. Em sembla que era la primera vegada en la meva vida que m'emocionava caçant bolets. Una vegada vaig collir molts camagrocs, però són petits i costa omplir el cistell, i suposo que molta gent ni els cull. I la resta de vegades que havia anat de cacera, sempre trobava de dolents o no en veia, més enllà d'un cop que vaig arreplegar deu o quinze rovellons petits o mitjans.

L'altre dia allà a prop de Viella va ser increïble. En menys de dues horetes ja havíem omplert el cistell de ceps i algun rovelló fins i tot. I fins i tot jo en trobava!!  

25 anys de la Matança de Srebenica.

Avui es compleixen 25 anys del genoidi de Srebenica, quan militars serbis van assassinar més de 8.000 homes bosnians, des d'adolescents fins a vells, malgrat que les Nacions Unides havien declarat la zona com a "àrea segura". Tanmateix els cascs blaus holandesos a la zona no van evitar la massacre. Es tracta de l'assassinat massiu més gran a Europa des de la 2a guerra mundial, i una mostra més de fins on pot arribar l'ésser humà endut per l'odi.

Em pregunto per a què serveixen les organitzacions internacionals de defensa, com ara l'OTAN o l'ONU, si quan s'esdevenen fets com aquests no actuen per protegir les persones que, pressumptament, diuen protegir. I em venen seriosos dubtes sobre si Catalunya no podria patir un atac similar per part de tropes espanyoles en el cas que decidís unilateralment proclamar-se estat independent. Només cal repassar una mica la història d'Espanya per veure que és un estat construït a sang i foc.

Espanyol a 2a!!

Foto: El País.

Abans-d'ahir els culés vam tenir el plaer d'enviar un rival històric, l'Espanyol, a la segona divisió, 26 anys després de la darrera vegada que van perdre la categoria. Després d'una temporada desastrossa, amb quatre canvis d'entrenador, tot i la major inversió econòmica de la seva història, amb el propietari xinès Mr. Chen avocant-hi calés i anunciant la propera classificació per a la Champions, s'ha consumat el descens al camp del seu principal enemic. Afortunadament, per a ells, va ser sense públic i es van estalviar els càntics d'alegria, i de befa, dels aficionats culés.

M'agradaria que la relació amb els pericos fos diferent, més semblant a la germanor dels clubs bascos, però l'Espanyol ha agafat com a senya d'identitat el seu anticulerisme, i s'alimenta d'aquest odi al Barça. És el seu principal estímul competitiu. I per altra banda, una gran part de la seva massa social i d'aficionats són espanyolistes catalanòfobs. Per tot això, he de reconèixer que em vaig alegrar del seu descens.

Saut deth Pish (Vall d'Aran).

El dilluns vaig fer una nova descoberta per terres araneses. En aquesta ocasió es va tractar de la cascada de Saut deth Pish, al Mig Aran. S'hi arriba després de fer un port d'uns 10 km. des del poble d'Arròs. La pista et deixa en una vall espectacular, i en menys de cinc minuts ets als peus de la imponent cascada. L'entorn és brutal, i si a més a més, el dia acompanya, la diversitat de colors t'explota als ulls. Llàstima que aquest cop he pujat a la Vall d'Aran sense la càmera de fotografiar i estic fent el registre fotogràfic amb el mòbil, que fa unes fotos més aviat tristes i que queden lluny de reflexar el que veuen els meus ulls.

Com a anècdota, dir-vos que vaig posar els peus al riu Varradós i no vaig tenir pebrots d'aguantar ni mig minut a dins. Quin mal!!

El "temazo" del dimecres. RIngo Starr - "Octopus's Garden".

Avui calia dedicar l'entrada musical de la setmana al mite, l'exbeatle Ringo Starr, que ahir va complir 80 anyets, poca broma. Tot i ser el membre de la banda que menys aportacions compositives va fer, la seva simpatia i el seu bon humor van ser un contrapunt perfecte a les personalitats de la resta de membres de la banda.

Aquest tema el va compondre ell per al disc Abbey Road de l'any 1969.

Ascens a la Bassa d'Oles (Vall d'Aran).

El passat diumenge vaig pujar a la Bassa d'Oles (Vall d'Aran) fent la ruta Viella, Es Bordes i iniciant aquí el port (14 km fins dalt). Una ruta espectacular que té les parts més dures a l'inici i al final del port. Especialment els darrers tres quilòmetres a una mitjana de més del 9% de desnivell. Molt recomanable el port, i val la pena arribar a dalt per contemplar les meravelloses vistes de la Bassa d'Oles. M'agradaria veure aquest indret algun dia d''hivern, quan es congela la superfície del llac i la gent s'hi acosta a patinar.

Primer 3d10fm confinat de la història.

Qui deia que no es veurien castells aquesta temporada? I qui deia que trigaríem a veure castells de 10 pisos? Doncs els Minyons hem demostrat que res és impossible en el món dels castells, i ahir a la nostra Festa Major ens vam anotar una nova fita en el món dels castells (confinats) amb un 3d10fm de postal. Bé, més que de postal, de vídeomuntatge... Gran feina dels responsables de la colla amb aquesta iniciativa que ens permet "unir-nos" de nou, encara que de forma telemàtica, per tornar a fer allò que més ens agrada.

Visca la Festa Major de Terrassa!!

Visca els Minyons!!

TVE3.

Cartell extret de l'usuari de twitter @mermaid_fr2000.

El passat dilluns TV3 va estrenar una nova sèrie dirigida al públic més jove sota el títol de "Drama". Una producció de TVE on els protagonistes utilitzen el català i el castellà per comunicar-se entre ells. Res anormal per a una televisió que ha perdut tota essència i que ha renunciat al seu paper de normalitzadora de la llengua pròpia del país a canvi de augmentar l'audiència, o fer-se més simpàtica als castellanoparlants de Catalunya.

Personalment, des de fa un bon grapat d'anys, no he mirat cap sèrie de producció pròpia, o de producció estatal perquè les trobo horribles. M'agradaven les sèries britàniques que emetia TV3 als anys 80 i 90 (L'Escurçó Negre, Els Joves, Allo Allo, Gent del barri, Mr Bean...) i des de fa uns anys segueixo un bon grapat de sèries estrangeres. Als 90's també vaig ser seguidor fidel d'algunes sèries de dibuixos animats en català, com ara Bola de Drac, Musculman, o Arale.

Sembla doncs que TV3 ha renunciat a ser la televisió pública nacional catalana per esdevenir una televisió de masses on la llengua no és gaire important. A mesura que el castellà (i el catanyol) han anat guanyant quota de pantalla a TV3 jo me n'he anat allunyant, i el cert és que cada cop la miro menys. A dia d'avui, bàsicament, segueixo els noticiaris i poca cosa més. L'APM, el Zona Zapping, i el canal d'esports quan hi ha algun esdeveniment que m'interessa.

Potser quan molts catalans deixem de mirar-nos-la hagin de rectificar i tornin a apostar per convertir-se en la televisió nacional que Catalunya necessita. En català i per a tots els catalans.

El "temazo" del dimecres. Janis Joplin - "Cry Baby".

La Janis Joplin és una de les artistes del "Club dels 27", el que significa que va morir de forma tràgica (degut a una combinació de drogues i alcohol) a l'edat de 27 anys com altres com ara Jim Morrisson, Jimmy Hendrix, Brian Jones o Kurt Cobain.

Cantant de rock'n'roll i blues nord-americana va tenir alguns èxits comercials a la dècada dels 60. Es va convertir en tota una icona dels moviments contraculturals i crítics amb el sistema als EEUU. La seva veu trencada i potent, i la seva forma de cantar, com un crit desesperat, és del tot reconeixible cinquanta anys després de la seva mort (octubre de 1970).