"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 26 de febrer de 2017

Carlos González: "Un experiment a internet".

(Com de costum, grans consells educatius del pediatre Carlos González al Criatures de l'Ara).

Us proposo un petit experiment sociològic. Busqueu, al cercador d’imatges de Google, “mother and baby”. Em surten centenars de fotos, gairebé totes de mares i nens de clara ascendència europea (no sé si totes les persones que busquen a Google obtenen els mateixos resultats o si els algoritmes tenen en compte l’origen geogràfic, historial personal de navegació i altres factors). Gairebé totes les mares estan fent coses al nadó: el miren als ulls, li fan petons, l’acaronen, l’abracen, posen amb ell mirant a la càmera amb expressió de “mira l’ocellet”. Gairebé totes les mares llueixen un gran somriure de felicitat, gairebé d’èxtasi.

Ara afegeixo a la meva recerca una sola paraula: "african mother and baby”. La meitat de les mares no fan res especial al nadó: només el porten a coll, habitualment a l’esquena. Algunes treballen, o porten aigua o càrregues al cap. Algunes posen mirant a la càmera, però sense intentar involucrar el nen. La majoria d’aquestes mares que es limiten a portar el nen pertanyen, per la seva vestimenta i entorn, a comunitats tradicionals. L’altra meitat fan com les occidentals: miren al nen, li fan petons, intenten fer-lo somriure per a la foto… i la majoria, per la seva roba i pentinat, semblen occidentalitzades.

Sembla com si la nostra cultura no pogués concebre la idea d’estar amb el nen sense fer-li alguna cosa, sense dedicar-li plena atenció. I em temo que això pot tenir conseqüències. D’una banda, hi ha qui sembla que creu que només has d’agafar un nen a coll o tocar-lo si li has de fer alguna cosa. Si l’has d’alimentar, netejar, vestir, fer un petó, explicar un conte, "estimular". Acabada la feina, al bressol. Nens que estan hores i hores sense contacte humà. A l’altre extrem, hi ha qui comprèn que un nen necessita contacte gairebé tot el dia, però pensa que, si el tens a coll, li has de fer coses. Hores i hores de petons, cançons, rialles, estímuls de tota mena. Dediquem tres anys a hiperestimular els nens i després ens queixem que són"hiperactius".

Els nens petits necessiten, esclar, moments de petons, carícies i rialles. Però també necessiten moltes hores de pau, de contacte físic relaxat i relaxant. Portar el nen a coll mentre fas altres coses no és “ignorar-lo”, sinó donar-li la tranquil·litat que necessita.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada