Les pedres volaven
pel cel com un estol de coloms espantats. Centenars de braços s’alçaven
simultàniament impulsant els projectils
vers l’enemic, que repel·lia els atacs com aquell qui espanta les mosques. El
detonant de la refrega havia estat la mort recent d’en Hakeem Hazgi, estudiant
universitari a Rabat, a mans d’uns policies, en estranyes circumstàncies, tot i
que el ministre d’Interior hagués intentat convèncer la població a través dels
mitjans explicant que “s’havia produït un llastimós incident del tot fortuït,
al disparar-se accidentalment l’arma d’un sergent de la policia reial mentre
intentaven immobilitzar al detingut.”
En Bilal tenia el
braç adolorit després del darrer atac. Era el més petit de la família, tot i
que ell se sentia tot un home als seus catorze anys. L’acompanyaven en la
contesa el seu germà gran Mustapha de 19 anys i un amic d’aquest, el Yasin,
company d’universitat i de lluites. Cap dels tres coneixia directament al
Hakeem, però n’havien sentit a parlar força, sobretot després de la seva
heroica acció a la Universitat de Rabat, durant la visita del rei Mohamed VI,
en l’acte d’inauguració del nou curs acadèmic.
Segons explicaven,
en Hakeem havia aconseguit apropar-se el suficient a la comitiva reial en el
trajecte del monarca cap a l’Aula Magna, on havia de fer el discurs
d’inauguració oficial del nou curs, davant d’una munió de catedràtics llepaculs
i autoritats diverses. La guàrdia reial va deixar apropar el Hakeem prou com
perquè aquest aconseguís llençar-li la bandera del poble sahrauí i encertar-la
de ple sobre el cap del monarca. El rei Mohamed havia quedat en estat de xoc
per uns instants. Uns instants que pel Hakeem, i per a tots els que ara
arreplegaven pedres del terra, havien suposat uns moments de glòria i d’orgull
saharaui.
La resposta a
l’acció del Hakeem per part de la guàrdia reial va ser tan ràpida com
previsible, i en Hakeem no va oposar cap mena de resistència en cap moment,
sabedor de les irremeiables conseqüències del seu acte de protesta. Desenes,
centenars potser, de braços i mans van llençar-se al seu damunt. Guàrdies
reials, policies, i alguns estudiants afins al Règim van començar a agredir-lo.
Li van llençar cops, i van esquinçar-li la roba, fins que el van conduir dins
d’un vehicle sense tocar de peus a terra i va desaparèixer entre una multitud
de flaixos i de corredisses. Hores
després el Hakeem moria a comissaria, degut al desgraciat accident, tal i com
havien informat fonts oficials.
La revolta que
s’havia originat en conèixer-se la notícia de la mort del Hakeem, havia agafat
per sorpresa a les autoritats. Milers de ciutadans sortien als carrers per
clamar justícia i protestar contra la tirania reial, i contra la impunitat
policial. Homes i dones s’unien en un sol crit, barreja d’indignació i de set
de venjança.
En Bilal va tornar a casa amb el seu germà
Mustapha corrent pels estrets carrerons del mercat. Havien sortit il·lesos de
l’enfrontament amb les forces policials, però encara podien sentir propers els
sorolls de la batalla, els crits, les corredisses, i els trets de la policia.
Sentia un dolor intens al braç dret i el cor li bategava amb força. Se sentia
molt cansat, però alhora se sentia orgullós, ja que havia actuat com feien els
herois, com hauria fet el Hakeem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada