"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

divendres, 26 de maig de 2017

Carlos González: "Cobrar-se els favors".


(Com de costum, el Carlos González escrivint coses molt assenyades en matèria educativa.)

Hi ha coses que fem fer als nostres fills només per obtenir un efecte determinat. Rentar-se les dents per evitar la càries, anar a escola per aprendre... Hi ha una important relació de causa-efecte, i cap altre motiu important per fer aquestes coses. 

Però hi una tendència a fer servir els suposats efectes a llarg termini per argumentar o justificar qualsevol cosa. Donar el pit al fill per prevenir infeccions o al·lèrgies; explicar-li contes per augmentar el seu vocabulari i que tregui més bones notes en llengua; portar-lo al parc per millorar la seva coordinació psicomotriu...

En oblidar els veritables motius per fer aquestes coses, podem confondre el suposat efecte a llarg termini amb la mesura de l’èxit o el fracàs: tant de temps perdut explicant contes, i al final ha tret un insuficient! M’he sacrificat portant-lo al parc, i ara juga fatal a bàsquet... És com si pretenguéssim cobrar per haver exercit com a pares, com si els nostres fills estiguessin obligats a no tenir asma per pagar-nos la llet materna, a ser molt llestos per compensar el temps dedicat a estimular-los, a tenir una elevada autoestima i seguretat en ells mateixos a canvi del nostre tracte afectuós. 

Però, sincerament, crec que no, que els meus fills no em deuen res. Els he explicat contes, els he portat al parc, els he tractat amb afecte perquè els estimo, perquè així eren feliços i jo també. M’han donat el privilegi de ser pare; ja estic prou pagat. 

Sovint els pares senten argumentacions contradictòries sobre aquests suposats efectes. “Si l’agafes a coll s’hi acostumarà i no caminarà mai” o “Si l’agafes a coll, desenvoluparà un vincle segur i millorarà la seva autoestima”. “Deixa’l plorar; ha d’aprendre a tolerar la frustració” o “No el deixis plorar, tindrà un trauma”. Fins i tot l’absència d’efecte a llarg termini es fa servir com a justificació suprema: “Què passa, és que per donar-li una bufetada tindrà un trauma?” No, no crec que tingui cap trauma (sigui el que sigui, això). Tampoc el taxista tindrà un trauma si li dono una bufetada. Ni la meva dona. Però no ho faig. Perquè això no es fa. Perquè no es pega a ningú, ni als desconeguts ni encara menys als éssers estimats. 

No, no fem de pares per interès, per obtenir uns beneficis. Ho fem per amor. Fem el que és correcte. És el teu fill, està plorant... De veritat no saps què fer?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada