"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 8 de desembre de 2014

Xavier Besalú: "Avaluar no és una activitat tècnica".


(Arriben les "qualificacions" del primer trimestre... Quin "marró", quina mandra...! Llàstima que els que remenen les cireres del nostre sistema educatiu no pensin com aquest professor universitari...)

Fa poc, Pablo Gentili, director del Consell Llatinoamericà de Ciències Socials (CLACSO), deia a Barcelona que “l’informe PISA només serveix per humiliar”. Aquell mateix dia, el corresponsal de La Vanguardia a Pequín explicava que “quan arriba el sunseung, la selectivitat, Corea del Sud es trastoca. Tot el país està pendent d’aquesta prova, en la qual els estudiants es juguen literalment la vida”.

L’avaluació és inherent a l’ensenyament: els docents tenen l’obligació de conèixer l’alumnat, d’adonar-se de les seves capacitats i de les seves dificultats, de mirar de comprendre perquè fan el que fan i de la manera que ho fan… no pas per classificar-los, qualificar-los, etiquetar-los o seleccionar-los, sinó per ajudar-los, per oferir-los camins alternatius, per planificar millor la seva tasca, per aconseguir que tots aprenguin, en definitiva, per fer un ensenyament de qualitat.

Malauradament el terme avaluació s’aplica a situacions, instruments i funcions molt diferents. Per un costat, tots avaluem contínuament en la nostra vida quotidiana: quan anem a comprar, quan votem, quan cuinem, quan preparem una classe… També es parla d’avaluar quan se selecciona un treballador o un becari d’entre els molts currículums presentats. O quan es fan exàmens, quan es passen proves, qüestionaris… que s’han d’acabar traduint en una nota numèrica. Però l’avaluació pedagògica, igual que les crítiques de cinema o de llibres, per exemple, difícilment es poden quantificar numèricament i objectivament, si van més enllà dels aspectes menors o laterals. Perquè l’avaluació és un judici; un judici que es vol carregat de raons, d’arguments i d’evidències, però judici al cap i a la fi. I tots hem vist com els màxims experts en això de fer judicis (els jutges i tribunals) difícilment voten unànimement (gairebé sempre hi ha vots particulars) o fan interpretacions diferents davant de casos molt semblants, depenent de les persones, de les circumstàncies, dels criteris utilitzats i del moment històric.

Gordon Stobart, professor de la Universitat de Londres, ens deia a Girona que l’avaluació, per damunt de tot, és poder i, com a tal, és essencial saber qui la controla, i com i amb quines finalitats la fa servir. Per això, tant el professorat com el mateix Departament d’Ensenyament tenen actituds i paraules diferents envers l’avaluació, segons que siguin ells els agents o els objectes d’avaluació. Tots els docents ens fem un tip d’examinar i d’avaluar infants i joves aprenents, i solem dedicar poc temps a pensar les implicacions ètiques i pràctiques d’aquest judici, però ens posem en guàrdia, lògicament, quan som nosaltres els avaluats, i volem saber qui la farà aquesta avaluació, quant temps hi dedicarà, quins instruments farà servir, amb quins objectius, si podrà ser contestada i contrastada, qui la utilitzarà i quines conseqüències se’n derivaran… I el Departament, quan una Fundació, o els sindicats, o un investigador, analitza les seves polítiques i actuacions, i en fa un judici crític, és el primer de sortir públicament a qüestionar no solament les conclusions, sinó també els instruments, l’objectivitat i la professionalitat dels avaluadors: com quedem?

També ens deia el professor Stobart que l’avaluació està carregada de valors, que, per més cura que s’hi posi, mai se la pot qualificar de científica (encara que aspiri a ser-ho), ni molt menys de neutra: l’avaluació, ens deia, té classe (social), “raça”, religió i gènere. Si en fóssim realment conscients no faríem de l’avaluació una eina de combat contra uns suposats enemics, ni una eina de selecció, que és una tasca que no ens correspon com a docents.

Fa poc, el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu ha publicat un informe sobre els resultats de l’alumnat d’origen estranger a PISA 2012. És un informe de 125 pàgines, però les dades substancials són que la puntuació mitjana de l’alumnat català en la prova de matemàtiques ha estat de 493 punts (lluny dels 413 de Mèxic i dels 554 de Corea del Sud; més a prop dels 484 d’Espanya, dels 494 dels països de l’OCDE o dels 519 de Finlàndia). Aquests 493 punts de mitjana inclouen algunes diferències importants: els joves nadius que a casa parlen la llengua de la prova (en general, el català) han obtingut 522,9 punts; els nadius amb una altra llengua, 490,8; i els d’origen estranger, 436,8 punts. Més enllà dels rànquings i de les puntuacions, què en podem treure de tot plegat? Em limitaré només a tres coses. Una: que la llengua, el llenguatge, és essencial per a l’aprenentatge i per al desenvolupament cognitiu, com es demostra també quan fem matemàtiques. Dues: que tenim plenament detectat un problema de justícia envers l’alumnat d’origen estranger, de manera que els recursos que hi esmercem (escolars i socials) són, es digui el que es digui, insuficients. I tres: que a Catalunya, com a molts altres llocs del món, el principal problema no és la misèria o una mitjana mediocre, sinó les desigualtats; de 436 a 522 hi van 86 punts, aproximadament els que separen Catalunya de Mèxic.

3 comentaris:

  1. D'entrada m'agrada molt com has anant introduint tots els conceptes que volies mencionar per acabar avaluant tot i desenbocar a una crítica social.

    M'agradaria poder fer algunes aportacions: quan parles d'ensenyament de qualitat a què et refereixes? és un tema que últimament em ronda pel cap... Podríem dir que un ensenyament de qualitat són aquells coneixements, capacitats i actituds mínimes que una persona necessita per desenvolupar-se durant el dia dia per tota la vida? De ser així, com s'hauria de decidir i qui ho hauria de decidir? Sé que hi ha molta controvèrsia

    Més endavant, comentes que es va dir que l'avaluació té gènere, raça, religió... entenc que parles de judicis, és a dir de prejudicis i per tant, la llista seguiria... i a continuació hi ha les desigualtats que poden reforçar els prejudicis que es poden tenir. Malgrat això, i tu, sent docent, crec que veus que és un tema de cultura familiar i d'experiència en una zona geogràfica, que té com a factor limitant la llengua, la capacitat comunicativa i l'enteniment de la comunitat on et trobes.

    Crec que el mateix informe PISA relaciona les notes dels alumnes amb els estudis dels pares (concretament amb els de la mare). Això vol dir que els que aquí tenen pares que tenen estudis segurament els fills tindran millors notes que els que no. Les famílies que venen de fora, la majoria de les vegades és perquè es venen a fer sort sense estudis (en molts casos) i per aquest motiu es creen també aquestes desigualtats.

    Ara bé, estic d'acord que la desigualtat segueix sent un problema si un dels extrems es refereix a la misèria, i que l'educació i l'ensenyament hi tenen un paper fonamental per posar-hi remei.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    2. Apreciat Furri,

      em sap greu decebre't, però les paraules de l'article no són pas meves. Tant de bo tingués la capacitat d'anàlisi i d'expressió d'idees que té l'autor de l'article, el professor universitari Xavier Besalú.

      Pel que fa als teus comentaris, malgrat que no anirien dirigits a mi, si no a l'autor de l'article, te'ls intentaré respondre amb les meves paraules i idees:

      - per a mi, un ensenyament de qualitat implica atendre la individualitat dins de la diversitat. És a dir, resumidament: donar a cadascú el que necessita, al ritme li convingui, tenint en compte els interessos personals, i ajudant a desenvolupar-se de forma integral (totes les competències i no només coneixements i continguts conceptuals)...

      - Quan l'autor diu que l'avaluació no és neutra, ni científica, ho fa per criticar que s'avaluï amb els mateixos paràmetres a persones diverses (culturalment, socioeconòmicament, etc.). Comprenderàs que no tots els avaluats parteixen amb les mateixes possibilitats, per raons diverses (no pensis solament en els diners), en aquest procés davaluació que, com diu l'autor, s'acaba convertint en un procés de selecció.

      - L'argument clau del raonament de l'autor al voltant de l'informe Pisa (que qualifica com a eina per fer rànquings), és que dels resultats d'aquest informe es pot concloure que els alumnes no nadius o de famílies que no tenen com a llengua habitual la llengua en la que es fan les proves (el català aquí a Catalunya), parteixen amb un desavantatge respecte als catalanoparlants en aquest tipus de proves.

      - I, efectivament, l'Educació, quan es planteja com un instrument de millora social, i d'igualtat d'oportunitats, pot jugar un paper fonamental per al progrés de la societat. Malauradament, no tots els governs la veuen d'aquesta manera... ;-(

      Elimina