John Abbot: «Els infants han nascut per aprendre, no per ser ensenyats».

(Entrevista de Miquel Àngel Alabart Saludes per a " El Diari de l'educacio" al professor i president del 21st Century Learning Initiative, John Abbot).

Quin és el sentit de l’escola al segle XXI? Per reflexionar sobre aquesta qüestió, John Abbott recula fins a l’origen d’aquesta institució, al segle XVIII, per adonar-se que, quan va aparèixer, va començar el declivi d’una etapa fonamental en l’educació dels nois i noies: la de fer d’aprenents.

Segons ell, la reflexió actual sobre l’aprenentatge i les possibilitats de la tecnologia haurien de portar a replantejar-se l’escola. Però els obstacles socials i polítics que hi ha no són insignificants. Convidat pel Consell Escolar de Catalunya, ens rep al despatx del president de la institució després d’uns quants dies intensos de xerrades i reunions.

El seu darrer llibre es titula Sobreescolaritzats però infraeducats i, sovint, fa servir la metàfora dels infants a l’escola com a «gallines engabiades», contraposant-los als «pollastres de camp» que, segons vostè, haurien de ser. Tota una provocació! Però, realment estan tan malament les coses?

La intenció és provocar, és clar. Al llarg de les darreres dècades, hem vist un gran descontentament amb l’educació escolar, però no acabem de saber per què és així. Jo he volgut anar molt més enrere i m’he adonat que, fins a mitjan segle xviii, les escoles significaven ben poca cosa. El que realment comptava era l’aprenentatge i el que els pares volien era que els seus fills anessin a fer d’aprenents amb algun artesà realment qualificat. A més, si mires la història de la revolució industrial, t’adones que alguns dels primers invents provenen d’artesans.

La primera màquina de vapor i fins i tot el primer tren no van ser inventats per científics, sinó per gent que estava treballant amb vapor, amb motors. I aquesta gent va canviar la fesomia d’Europa. El problema és que, quan això va passar, els empresaris van decidir que no volien que els seus treballadors qualificats perdessin el temps ensenyant als aprenents! Van decidir que el que calia era explicar-los què havien de fer, tot i que això no representava el mateix «luxe» que treballar al costat d’una persona qualificada. Així és com, al tombant del segle xix, les coses van començar a anar malament. De sobte, la gent va dir: «I ara què en fem, d’aquests nois que estan vagant pel carrer?».

Aquesta va ser, literalment, la preocupació. I van venir les esglésies, al principi, que van pensar que aquests nois «sense cap sentit de la responsabilitat» acabarien caient en els vicis del crim i del pecat. Aleshores, van decidir oferir alguna cosa significativa a aquests joves, i així va arribar l’escolarització formal. Hi ha, doncs, també aquest component religiós de salvar els infants de la vagància.

Però, un cop escolaritzats, alguna cosa els devia aportar, l’escola.

Durant les dècades dels anys vint i els trenta, a Anglaterra, aproximadament el 70% dels nois i noies de 13 anys encara eren a l’escola. No veien el moment de sortir-ne, perquè, bàsicament, la trobaven avorrida. D’altra banda, les famílies riques també van començar a voler que algú altre s’ocupés dels seus fills, perquè també estaven molt ocupades, però volien una educació adequada per a ells, i així es va inventar l’escola privada. Com a conseqüència de tot això, el que tenim ara, dos-cents anys després, és una munió d’infants amb una experiència de la vida extraordinàriament secundària, indirecta, asseguts mirant la gent, fent això i allò altre… El món els deu una vida!

Per què creu que aquest tipus d’educació, podríem dir-ne «no real», els fa mal? Tenen menys habilitats?

Sí, a més, capgira completament la seva actitud! Aquest és un problema real a tot el món industrial. Jo havia estat director d’institut. Des del principi, ja l’any 1979, hi vaig posar ordinadors a totes les aules. I em vaig adonar que els ordinadors apoderen els nois i noies per poder fer coses per a les quals no necessiten un professor tota l’estona plantat al seu darrere.

En una reunió amb el primer ministre, li vaig dir: «Tenim una gran oportunitat davant nostre. Podem ajudar els nens i nenes a fer coses per si sols des de ben petits». I la resposta va ser, bàsicament: «Això complicaria les coses, perquè no estem preparats perquè accedeixin abans al mercat laboral». Per tant, millor que les escoles en tinguin el control. No sé aquí, però, al meu país, la demanda de la gent és: «Tingueu cura dels meus fills, perquè estem massa ocupats fent diners». Al capdavall, es tracta de cobrir aquesta necessitat.

Diria que aquí és semblant. Però, aleshores, sembla que el problema és més polític o social que no pas pedagògic.

Sí, és un problema polític, però, si en segueixes la pista, t’adones que té un component molt ètic, espiritual. És a dir, prioritàriament, ¿com veiem els infants i els joves, com a mà d’obra, com a individus per crear diners, o, per contra, considerem que cadascun té una vida pròpia, que hauríem d’«equipar-lo» per ser capaç de viure-la, per donar sentit al món? Jo crec que, cada cop més, el que s’està dient és que ens hem d’assegurar que cada alumne sàpiga prou d’algunes coses per tal que sigui capaç de trobar feina. I que la nostra feina és fer-los capaços de trobar feina, perquè així tinguin diners i puguin gastar i comprar coses, perquè tot plegat serà bo per a la població.

Gallines engabiades o pollastres de camp…

Sí, és per això que plantejo aquest dilema, que utilitzo aquesta imatge. Els pollastres de camp, si t’hi acostes, et piquen amb el bec i, si intentes atrapar-los, s’escapen. Però el que tenim, sovint, són infants massa dòcils, igual que gallines engabiades.

Estan preparats per seguir instruccions. La recerca ens diu que, durant els primers anys de vida d’una criatura, el cervell infantil és tan inquisitiu que, si podem satisfer la seva curiositat, més endavant es desenvoluparà millor. L’únic que necessiten és algú que l’ajudi a fer-ho. Per això, a Finlàndia, que és el país que obté els millors resultats acadèmics del món, literalment no es permet que els infants entrin en una aula fins als set anys. Per descomptat, posen molta cura a generar situacions d’aprenentatge. Després, només van a classe durant nou anys, perquè l’educació obligatòria s’acaba quan en tenen 16. Però -i aquí ve el però- tenen els mestres més ben qualificats del món occidental.