M'ha costat prop de mig any però al final ho he aconseguit!! L'Alba ha caigut. El divendres passat se'm va apropar i amb la seva veueta quasi inexistent em va dir: t'estimo! La vaig abraçar per demostrar-li que jo també me l'estimava i li vaig donar les gràcies per haver-m'ho fet saber. Per què ens costa tant dir aquestes paraules? Jo em pensava que amb l'Alba no arribaria mai aquest dia. La veia sempre més aviat esquiva amb mi, freda, amb aquella mirada una mica apagada i trista. I resultava que no. Que sí que m'estimava encara que no m'ho demostrés ni m'ho expressés.
Sempre el recordaré el divendres de carnaval d'aquest any a l'escola. Sobretot per aquest moment màgic.
(Aquesta història és real. L'únic irreal és el nom de l'alumna).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada