Avui he rebut un correu de comiat d'un company de feina d'aquest curs a l'escola de Sabadell on he estat treballant, que no continuarà a l'escola, al igual que jo, en el seu cas per poder apropar-se al seu lloc de residència (Lleida). Em perdonarà(s) que no li(t') hagi respost el correu personalment, però he preferit fer-ho d'aquesta manera, i compartir amb els que segueixen el meu blog aquest fet que tant m'ha sorprès, i emocionat alhora.
El cert és que la meva inestabilitat laboral, anant d'aquí cap allà, d'escola en escola, coneixent un munt de companys i companyes diferents cada curs, de diferents procedències, sempre m'ha suposat una petita barrera a l'hora de fer lligams gaire estrets amb els companys de feina. De fet, també és cert que mai no he dedicat grans esforços a establir relacions més profundes amb els companys de feina. Com diria aquell, la feina és la feina, i l'amistat és una altra cosa. Un dels principals inconvenients quan es barreja amistat i feina, és a l'hora de superar les topades professionals. És més fàcil enviar a prendre pel cul a un company amb qui no t'uneix cap tipus de relació afectiva, que no pas a algú amb qui després de treballar havies quedat per fer una birra o per jugar una partida d'squash.
El cert és que amb el Jordi (tu) també hem tingut el nostre moment de crisi com a companys de feina, però suposo que com a adults responsables que som, hem sapigut passar pàgina i hem aconseguit treballar plegats amb harmonia i respecte, i hem acabat enfortint la nostra relació més enllà de les parets de l'escola els darrers dies del curs, entre colònies, excursions a la muntanya, i assaigs castellers. A ben segur que la nostra relació hagués continuat enfortint-se d'haver continuat plegats a la mateixa escola el proper curs, però malauradament això no serà possible i ara cadascú farà el seu camí propi a un bon grapat de kilòmetres de distància.
Segur però, que ens tornarem a trobar tard o d'hora. Lleida no està tan lluny de Terrassa, i també hi fan castells en aquesta ciutat. Company, amic, desitjo que et vagi molt bé en el futur i que gaudeixis (i no pateixis) molt a la nova feina, amb la teva família, i fent tot allò que et proposis. Per a mi ha estat un plaer compartir aquest curs escolar amb tu a la Floresta, i guardaré el record dels bons moments viscuts amb les criatures i també fora de l'escola.
Una abraçada i fins sempre!
Risto el rondinaire.
PS: ah, i si mai tornem a escalar plegats, intentaré portar les ungles una mica més curtes... jeje
PS2: no em puc imaginar una escola Floresta sense cap mestre mascle. Pobre Josep! Pobres criatures!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada