"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 17 d’abril de 2014

Ara sí, fi de cicle.


Ahir a València el Barça va tancar la seva particular "setmana tràgica" amb la derrota a la final de la copa del rei davant de l'etern rival, el Reial Madrid. Aquest nou pal ve a sumar-se a l'eliminació als quarts de final de la Champions davant l'Atletico del passat dimecres, i la derrota de dissabte a Granada que ha deixat a l'equip gairebé sense opcions a la lliga. O sigui, ni copa, ni lliga, ni champions...

La pel·lícula del partit d'ahir a Mestalla va tenir un argument força previsible abans de començar i tot. Res que no coneguéssim o poguéssim imaginar. Futbol de possessió del Barça i un rival tancat al darrera sortint a la contra amb força perill i efectivitat. El Madrid va plantar una muralla defensiva amb dues línies de quatre homes ben juntetes per on es feia pràcticament impossible circular i trobar espais, i dos homes al davant, Bale i Benzema, portant de corcoll a la desvalguda defensa blaugrana (l'únic que se salvava, Alba, va marxar lesionat...). 

El Barça es va encegar, com de costum, a penetrar la defensa rival pel centre, amb passades curtes i laterals inofensives, sense profunditat, i amb el risc constant de perdre la pilota i permetre la contra dels blancs. Sense idees per combatre la teranyina blanca. Sense xutadors de mitja distància que poguessin sorprendre la tancada defensa i al porter. Sense les figures d'uns extrems purs que obrissin el camp i poguessin penetrar per les bandes, ni tampoc amb cap rematador d'àrea clar a qui posar una pilota centrada (en les ocasions en que un jugador culé arribava a la línia de fons i aconseguia centrar a l'àrea, no trobava mai rematador). Casualment, o miraculosament, el gol del Barça va venir d'una rematada de cap de Bartra en un servei de cantonada. Insòlit!

Com, malauradament, ve sent habitual en els darrers temps, i en cites clau per major frustració, el Barça va sortir a guanyar i va acabar perdent, i el rival va sortir a no perdre i va acabar guanyant. Li va passar contra l'Atlético, contra el Granada dissabte i ahir contra el Madrid. Potser que algú s'ho plantegi això, no?

Al meu entendre, dues són les claus pel canvi: cal un replantejament de l'estil de joc, ja que la previsibilitat actual és un gran avantatge pels rivals; i també una renovació important de la plantilla. A final de temporada caldria donar unes quantes baixes. Proposo: Alves, Adriano, Xavi, Cesc, Alexis, Song, Puyol... I s'ha de fitxar, indefectiblement, un defensa central alt i ràpid (tipus Pepe però amb cervell); un migcampista poderós però tècnic alhora (tipus Swensteiger del Bayern però més jove); i un davanter, un 9, amb alçada i potència (tipus Lewandowsky del Borussia).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada