"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 4 d’abril de 2016

Eva Millet: “Ens estem carregant el dret a jugar dels nens, l’essència de la infantesa”.


(Entrevista d'Anna Albareda per a El Diari de l'Educació a l'escriptora barcelonina Eva Millet).

El paper de supermare i superpare es podria resumir en dues actituds: la de voler un fill perfecte que triomfi a la vida (per tant, se l’ha d’estimular des de ben petit: extraescolars de tota mena i vacances familiars pensades per a ell) i la de sobreprotegir-lo de tots els mals del món. El canvi de relació i d’atenció dels pares envers els fills ha canviat considerablement en qüestió de dècades. Eva Millet (Barcelona, 1968), autora del llibre Hiperpaternidad, de l’editorial Plataforma Actual, ens explica la proliferació dels hiperpares.

Què és la hiperpaternitat?
La hiperpaternitat és un fenòmen de classes mitjanes i mitjanes-altes. Té a veure amb la bonança d’un país. Els fills de famílies amb diners, aquí i allà, avui acostumen a ser nens més protegits perquè també són un símbol d’estatus. A Amèrica, que és on va néixer aquest fenòmen, n’està ple i a Europa ja ha arribat, sobretot a Anglaterra. A Espanya, com que aquests últims anys hi ha hagut dificultats econòmiques no és tant exagerat, però la hiperpaternitat està extesa arreu.
Hi ha més hiperpares als països més rics?
La hiperpaternitat és un model educatiu que està en sintonia amb els temps dels països desenvolupats. En aquestes societats es busca el fill perfecte, el superfill. Els pares s’hi volen emmirallar i això crea una hiperestimulació precoç: que tots els fills facin moltes coses i que no pateixin mai, perquè es pensa que així seran millors. Sembla que hi ha la falsa creença que després, de grans, el seu cervell no absorbirà res… i això no és cert! Avui els nens estan tan ocupats que ens estem carregant el seu dret a jugar, la forma i l’essència de la infantesa. Els experts diuen que l’acció de jugar és l’activitat més important de la infància perquè desenvolupen l’empatia, el diàleg, el pacte… Aprendre aquests valors és importantíssim.
Com neix la idea d’escriure sobre la hiperpaternitat?
Els orígens del llibre sorgeixen arrel de dos articles que vaig publicar a La Vanguardia que van tenir molt feedback. I vaig pensar: “Aquí hi ha un llibre”, perquè en castellà no existia cap llibre que parlés sobre els hiperpares. Al món anglosaxó i als Estats Units sí que n’hi ha molts, però aquí no. Quan vaig ser mare vaig començar a veure que aquí començava a arribar aquesta tendència, que a les reunions de pares tothom hi diu la seva i que la protecció cap els petits s’està disparant, segurament massa. Ara els fills són intocables i se’ls justifica a ultrança perquè “tenen una baixa tolerància a la frustració”…
El llibre és una denúncia a la sobreprotecció dels fills?
Un dia una amiga em va comentar que el llibre és agitador. Segurament es diuen coses tal com ragen perquè d’alguna manera diu que deixem els nens en pau i no hi estiguem tant a sobre.
Al llibre dius que hem passat dels fills moble, de fa dues generacions, als fills altar, de l’actual. 
El concepte de fills mobles ve de quan jo era petita. Si els nens eren pesats els adults deien “no els facis cas, com si fossin mobles”. Aquesta frase avui és impensable pronunciar-la! A més, ara els arbres geneològics s’han invertit. Abans les famílies eren extenses, amb molts fills, molts cosins i molts tiets… i l’atenció no era tan gran. Ara tenim fills en edats més avançades i en tenim menys -un 1,3 de mitjana-, per tant, hi ha el sentiment que ens hi hem d’involucrar al màxim, perquè en tenim pocs i volem que surtin bé. És una aposta a una sola carta. Per altra banda, la societat ha anat cap aquí i molts pares s’han vist abocats a entrar a la roda. En certa manera tots som hiperpares perquè hi ha molta pressió social.
Creus que la hiperpaternitat perjudica els fills?
Si tota la vida han pres decisions per tu, quan creixes no tens tanta capacitat de decisió ni autonomia. Ara hi ha casos d’estudiants a la universitat que truquen a les seves mares perquè els triin el menú per dinar. És molt fort! Hi ha estudis que ja parlen de la infantilització dels estudiants de la universitat, sobretot als Estats Units. Però aquí ja està arribant, la societat està infantilitzant els nens i joves i es pressiona els pares perquè hi estiguin a sobre.
És frustrant i esgotador ser hiperparepare?
Ser pare és una altra professió, ningú te n’ensenya i és molt difícil. Som insegurs i comprem el que sigui perquè ens diuen que així els nostres fills seran molt especials. La hiperpaternitat és esgotadora, és clar. Hi ha una inversió d’energia molt important. Aquest tipus d’infància, plena de coses, i tot tan perfecte, es converteix en un camp d’entrenament on els pares van al darrera. Ens hauríem de relaxar, tenir tardes lliures i passar temps en família sense haver de fer coses extraordinàries.
Creus que la sobreprotecció es relaciona amb el sentiment de culpabilitat per part dels pares perquè treballen massa hores i no poden compartir tan temps amb els fills?
Permetre-ho tot als fills és la posició còmode. És molt dur dir  “no” als teus petits i veure com s’equivoquen i aprenen per ells mateixos. La posició fàcil és ajudar-los a fer els deures, per exemple. El que és difícil és animar-los a que ho facin per si sols. I és clar, també s’hi suma la part de culpa que els pares tenim avui per passar poques estones amb els nostres fills. Però dient que “sí” a tot no els hi estem fent cap favor.
Com es pot ajudar a fer el click als pares per deixar de ser tant hiperprotectors?
Hauríem de tornar a confiar en els fills. Els nens i nenes son capaços de fer moltes coses, més de les que ens pensem! Aplicar l’underparenting. És a dir, estar pendent dels nostres fills i observa-los, perquè com a pares és la nostra feina, però no intervenir a la mínima. Si la nena no menja un dia, no t’escandalitzis! Potser té la panxa remoguda. Si té la mateixa actitud durant uns dies, llavors sí que és el moment de passar a l’acció.
Creus que les pors dels adults s’estan traspassant als nens?
Als Estats Units, per exemple, ja hi ha pares que denuncien altres pares perquè han deixat els nens sols al parc. Però quan nosaltres érem petits jugàvem al carrer i anavem sols a casa i no passava res! És clar que quan ens fem adults som més conscients dels perills però també els casos concrets de desaparició d’alguns nens han fet molt rebombori i ara s’ha extès la precaució: que no li passi res als teus fills. Les estadístiques de que algú segresti el teu fill són mínimes. Evidentment és una situació terrorífica però normalment no passa.
La hiperpaternitat es trasllada a l’escola? Les famílies són més exigents? 
Avui en dia molts pares creuen que saben de tot sobre què li convé més al seu fill. No son pedagogs ni res, però opinen sobre qualsevol cosa. Molts no saben distingir quin és el seu paper i quin és el del mestre, i molts professors ho passen malament. Ara hi ha una capacitat organitzativa dels pares brutal. L’hiperpare vol l’escola i el món perfecte pel seu fill i són capaços d’arrasar amb el que sigui. Però la idea del món perfecte per les teves criatures perfectes no funciona!
Costa desmarcar-se d’aquesta corrent?
Molts pares estan dins aquesta corrent hiperprotectora i si veuen que tu no t’hi sumes, llavors et diuen que ets un mal pare o mala mare perquè “no et preocupes pels teus fills”! No és que no es preocupin, és que aquests pares confien en el projecte educatiu de l’escola del seu fill perquè allà hi ha professionals que l’han dissenyat i l’han portat a terme. Nosaltres som pares, no experts.
El llibre s’orienta a famílies de ciutat?
Sí, majoritàriament va dirigit a famílies que viuen en zones urbanes.
Els nens que viuen en pobles o zones més petites, creus que tindràn diferències amb els de ciutat? Molts d’ells juguen sols al carrer, van al bosc o tornen sols a casa…
És difícil dir-ho però crec que sí. Però no és només això, al llibre parlo d’un director d’una escola d’elit de Barcelona que em va comentar que els nens europeus ja es poden preparar… A Europa estan arribant infants que fugen del seu país, arriben en patera o viuen situacions extremes. Aquests nens tenen una capacitat d’adaptabilitat, de resistència, de fortalesa i de frustració molt gran! Són molt més forts que els d’aquí perquè des de ben petits han viscut coses que als nostres nens els enfonsarien!
La hiperpaternitat té conseqüències negatives?
Si a tu tota la vida t’han resolt els problemes, no t’han educat en la valentia, no t’han ensenyat a frustrar-te i a conviure amb aquest sentiment, quan surtis a fora t’enduràs patacades. Això és el que hem d’ensenyar als nostres fills… Amb molt d’amor, paciència, abraçades i petons, però els hem de preparar perquè quan volin tinguin fermesa. Són infants que sempre els han dit que eren molt especials! Però n’hi ha milions més de nens especials! És una pena perquè molts pares ho fan amb totes les bones intencions del món, però també és un avís que sobreprotegir pot anar en contra.
Al llibre comentes que amb la suma a les noves tecnologies els més petits són la primera generació amb més fotografies d’ells mateixos i també la més narcisista…
És molt interessant una reflexió que fa Gregorio Luri, un filòsof i pedagog, que diu que als Estats Units el narcisisme ja no és una condició psiquiàtrica perquè s’ha extès dins la societat. Quan es normalitzen segons quines actituds ja deixen de ser condicions a tractar. Jo crec que hem d’aplicar el sentit comú, frenar una mica… Està molt bé tenir fotografies de nosaltres, però no ens passem. El món gira per tothom, no només per nosaltres.
Creus que hi haurà un rebot cap a les noves tecnologies?
Crec que en un futur hi haurà gent que no en voldrà saber res, de tot això. Igual que hi ha persones que rebutgen viure a la ciutat per damunt de tot. Els mateixos usuaris es cansaran una mica de tot això perquè en realitat estar a les xarxes socials demana un gran esforç i temps. És molt cansat!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada