"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 28 d’abril de 2016

Jaume Funes: "Poder jugar ha de ser obligatori".

(Article del psicòleg Jaume Funes per al Criatures del diari Ara del passat dissabte 23 d'abril).

Acabo la setmana barallant-me amb la traducció del llibre ‘Cal fer deures?’ (En castellà: ‘Hartos de los deberes de nuestros hijos’) mentre torno de València, on he parlat sobre “l’oci educatiu”. Ambdues reflexions tenen a veure amb els diferents temps de la infància i l’adolescència i amb la tendència adulta a oblidar-ne alguns. Amb els deures, més enllà de reivindicar una escola per a la infància d’avui, he intentat explicar que cal fer realitat això d’educar i ensenyar en molts més llocs que a l’escola. A la xerrada, he animat un centenar d’educadors que acaben de veure una mica de llum després de dues dècades de conservadorisme polític. He mirat d’influir-hi perquè tornin a creure que són una oportunitat necessària per a molts infants. He parlat sobre el dret a jugar, aprendre, ser i relacionar-se en temps no escolars ni familiars.

Apliquem a la infància (0-18) una mena de procés d’esterilització progressiva perquè abandonin la creativitat, el descobriment, l’activitat compartida i passin a aprovar exàmens i considerar l’estudi l’única activitat que els convertirà en persones respectables. Al final, només importa anar a l’escola i ser responsable fent els deures. Han de deixar de ser infants i convertir-se en bons alumnes. Quan són petits reconeixem que existeixen moltes formes d’aprendre i que una de les més importants és jugar. També diem que el seu desenvolupament i el seu saber es genera a molts entorns.

Anar a escola és obligatori, però fer possible que tothom tingui temps i experiències estimuladores de joc, de relació, de descobriment a diferents espais, no. Si tots els temps de la infància són igualment importants, per què el lleure és secundari? Hauria de ser igualment garantit per una administració que pensa en la infància, evitant que fos una oferta de serveis per a famílies amb recursos. Sorprèn, per exemple, la reacció social i la resposta política quan per garantir que a l’estiu tots els infants podran menjar, s’ofereixen àpats envoltats de casal d’estiu. Per què el raonament no ha estat a la inversa? Al barri, molts infants passaran l’estiu sols, avorrits, sense experiències de felicitat enriquidores. Amb gana o sense, el seu primer dret és accedir a una proposta de lleure educatiu (que, també, garanteixi millor alimentació).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada