"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 2 d’abril de 2016

Carlos Gonzàlez: "Però si abans s’ho menjava!"

(Article del Carlos Gonzàlez publicat al Criatures del diari Ara del dissabte 26 de març).
 
“Ja no vol la fruita, que abans li agradava tant”. “El peix se’l menjava la mar de bé, i ara no hi ha manera”. “Cada cop es torna més llepafils amb el menjar”. Les preferències alimentàries canvien al llarg de la vida d’una manera bastant típica (tot i que sempre hi ha excepcions).

Els nadons, a partir dels sis mesos, habitualment mengen de tot. Bé, n’hi ha que només volen el pit i no mengen res durant mesos; però quan finalment es decideixen, mengen de tot. De fet ja han començat, mesos abans, a ficar-s’ho tot a la boca. Amb un nen que xucla llapis i claus, el dit de l’avi i el comandament de la tele, un nen a qui més d’un cop hem hagut de treure de la boca un tros de paper estovat, i que quan comenci a gatejar s’interessarà per la terra dels testos i les galetes del gos, ¿a qui li pot estranyar que també es fiqui a la boca enciam, lluç o pebrot escalivat?

A partir de l’any o any i mig, en canvi, és habitual que comencin a rebutjar coses. Ara no vol bledes, ara no vol llenties, ara no vol peix, ara no vol res de color verd... Algunes de les seves preferències són cícliques: durant uns mesos sembla que es deleix pel plàtan o per l’ou dur, més tard no els vol ni veure i l’any següent els redescobreix amb entusiasme. Altres preferències són més persistents, i a molts nens la fruita els agrada poc, la verdura encara menys, la sopa no gaire, i el peix ni veure’l. A poc a poc van restringint la seva dieta, fins a arribar al típic “menú infantil”. Si demà vénen a menjar a casa seva uns amics amb un nen de vuit anys, què els cuinarà? Coliflor i lluç o macarrons i pollastre? Tots sabem que els altres nens mengen macarrons i pollastre, però ens sorprèn (i ens preocupa) que ho faci el nostre.

No cal que li doni macarrons cada dia al seu fill. Un dia hi ha macarrons i l’altre hi haurà coliflor. Però ha de comprendre que de coliflor potser en menjarà menys, i probablement protestarà. No passa res. Si vol, que en mengi, i si no vol, que no en mengi. No cal insistir-hi, no cal prometre, enganyar o distreure, no cal córrer a cuinar una altra cosa si el nen no ha demanat res, si simplement no vol menjar. Amb l’adolescència i primera joventut començaran de nou a tastar altres aliments. Aliments nous, aliments rars, aliments exòtics. El públic habitual dels restaurants japonesos, vietnamites o indonesis són joves de vint o trenta anys, que troben grans dificultats per convèncer els seus pares, per no parlar dels seus avis, per acompanyar-los: “A mi no m’enredis amb coses rares, jo vull una paella de les de tota la vida!”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada