"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 29 d’abril de 2018

El concert.

"El Concert" (Nicolas Tournier, 1630-35).






























Mancaven escassos segons perquè s'aixequés el teló i es donés inici al recital i encara es discutien pel repartiment del catxet. La Glòria, la cantant, no estava gens d'acord que haguessin hagut d'acceptar la reducció de cinc-cents euros d'últim moment. Ella ja hi comptava amb els seus tres-cents, i ara hauria de fer mans i mànigues per poder arribar a fi de mes. És clar, a la resta no els importava tant perquè no tenien fills com ella, cinc en concret, i podien gastar els seus diners en festa i vici.

L'Andreu ni se l'escoltava i acabava d'afinar el seu instrument. Bé, de fet, ja estava ben afinat feia estona, però preferia dissimular per no sentir-la. Sempre estava igual la Glòria. Que si la canalla, que si les despeses de la llar... i així sempre. Filla, haver-t'ho pensat abans d'anar-te'n al llit amb el teu marit. Ell estava ben satisfet amb la seva vida de parella amb la Núria, la pianista del grup. Feia tot just un any que havien començat la relació i estaven més enamorats que mai. Ella havia entrat a la banda tot just uns mesos abans d'iniciar la relació, gràcies al Pau, el violinista, que coneixia a la Núria del conservatori.

El Pau era un tipus discret i conformista. Anava assentint amb el cap a les queixes de la Glòria però com qui respon a la dona mentre es mira el partit del Barça per la tele. No tenia ganes de discutir en aquells moments, just abans de l'inici del concert. I menys amb la Glòria, amb qui havia après a no discutir per no posar-se malalt. Entenia la seva reclamació i les seves queixes, però poc podia fer ell per resoldre la situació. No era la primera vegada que els retallaven el catxet a l'últim moment i per aquest motiu no es volia fer mala sang. 

El Ramir era el cinquè integrant de la banda, i el més gran de tots plegats. Tocava el violoncel i composava la majoria dels temes. Era un dels membres fundadors juntament amb el Pau i l'Andreu, amb els que havia coincidit a l'institut. Ara apressava la Glòria perquè deixés de queixar-se i afinés la veu. Ja ho discutirien després del concert tot allò. Calia concentració per oferir el millor de cadascú. Va fer un gest amb les mans demanant silenci i mostrant com el teló començava a elevar-se. La veu de la Glòria es va anar apagant i es van començar a sentir aplaudiments del públic. Molta merda va dir l'Andreu.

Aquesta és la meva humil participació als Relats Conjunts del mes d'abril.

6 comentaris:

  1. La Glòria que entoni "la Gallineta":
    "La gallina ha dit que no
    visca la revolució!"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec que en aquests moments li vindria més de gust cantar el "Diguem no"...

      Elimina
  2. Quan estàs de l'altre cantó, les coses són molt diferents. Com a espectadors, no tenim ni idea de què passa darrere el teló abans de començar la funció. Els artistes surten sempre somrients, però una estona abans... qui sap! També són persones, oi? Ben vist.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uf, si sabéssim... hi ha tantes històries darrera del teló que ens faríem creus. De fet, la vida de les bandes de música amateurs no acostuma a ser igual de llarga que la dels grups d'èxit. Alguna raó hi haurà...

      Elimina
  3. que hi farem al final van fer el concert oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí. Exit total. Quatre bisos i públic dempeus!

      Elimina