Com diria el presentador de telediaris i cap d'informatius de la cadena Tele 5, periodista sensacionalista i tremendista on els hi hagi, Pedro Piqueras, les imatges que he pogut veure a través de la televisió dels funerals del President Kim Jong-il m'han deixat del tot astorat. Veure a tota aquella gentada plorar desconsoldament sota la neu al pas del cotxe amb les restes del líder nordcoreà, m'ha fet dubtar de quan tenen de sinceres aquestes mostres de condol, i quan tenen d'impostades. Potser és que no conec prou la cultura i els costums nordcoreans, però mai m'hagués arribat a imaginar que una persona pogués arribar a fer l'espectacle que feien aquelles dones a primera fila com si acabessin de perdre als seus propis fills.
Suposo que és una de les característiques de tot estat dictatorial que es preui. S'ha de donar a entendre a la resta del món que tot el país s'estima al seu líder, i a la seva mort tothom mostra la seva tristesa i la pena per la gran pèrdua. Però potser els nordcoreans s'han passat una mica amb la seva teatralització de la tristesa nacional, i la cosa ha semblat més que un funeral, una tragicomèdia a l'espanyola del Luís García Berlanga.
Països com Corea del Nord fan que un no acabi de dormir tranquil del tot. El seu hermetisme, les mostres de poder militar, l'estètica militar carrinclona dels seus líders i representants internacionals, l'obscurantisme i la censura com a fets normals i corrents, les amenaces constants d'armament nuclear... vaja, si fa no fa com algunes de les grans potències mundials que presumeixen de democràcia però escampen guerres i odi arreu del món (i no cal dir noms).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada