"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 10 de març de 2016

50è aniversari de la Caputxinada.





















(Reportatge publicat per la revista Sapiens n. 102, a l'abril del 2011).


A les quatre de la tarda del dimecres 9 de març de 1966, en una sala del convent dels caputxins de Sarrià, arrencava l’acte de constitució del Sindicat Democràtic dels Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). Els seus organitzadors, estudiants i professors, en litúrgica sintonia amb l’espai que els acollia, van planificar l’acte tenint cura d’uns factors simbòlics que havien d’acompanyar l’element clau de la mobilització en dos eixos: millores del sistema universitari i lluita contra el feixisme. Era l'inici de La Caputxinada.


“La imminència de l’assemblea constituent del Sindicat es coneixia, però el local on havia de celebrar-se es mantingué en secret. El dia dels fets cada delegat de facultat va convocar un per un els representants de cada centre i els va indicar el lloc on es faria l’assemblea”, recorda Obiols, que va arribar a l’acte amb el seu amic Miquel Gich amb moto. Per al polític català aquells fets van ser un petit prodigi d’organització meticulosa, malgrat la petita “pífia” del Mercedes blanc d’Antoni Tàpies. En el mateix sentit s’expressa Oriol Bohigas, recentment guardonat amb el Premi Nacional de Cultura: “L’organització de l’estada fou un model de convivència i gairebé una escola de formació col·lectiva d’urgència”, recorda. L’arquitecte recorda també el nerviosisme a l’inici de l’assemblea, però també les il·lusions encara ingènues que era possible canviar les coses.


Una tancada. Sobretot, d'homes

De l’acte, com explica Obiols, hi ha un parell de comentaris fets amb posterioritat per l’escriptora Maria Aurèlia Capmany que assenyalen alguns aspectes interessants: el costum ja mecànic de l’estudiant de parlar en català amb el veí i parlar en castellà així que l’estudiant en qüestió agafava el micro, i el paper subordinat de les noies estudiants. “En els càrrecs importants només hi havia nois. Però el més terrible és que tan bon punt ens vam organitzar, vaig descobrir que les noies eren totes a la cuina”, va escriure Capmany. 



De tots els que van parlar, un dels discursos més emotius va ser el del Dr. Rubió, tal com explica a SÀPIENS l’economista Andreu Mas-Colell. El conseller també recorda “la solidaritat dels caputxins i entre els companys, però també la gana i el fred, és clar”. Amb tot, el millor record de Mas-Colell és “el sentiment de certesa que la dictadura tindria un final”, tot i que en aquell moment fos Franco en persona qui decidís en última instància l’entrada de la policia al convent. Almenys, així ho explica Obiols. “Sembla que va ser Franco qui decidí que la policia entrés en terreny sagrat. ¡Esto se tiene que acabar!, diuen que li va dir al seu ministre de la governació, Camilo Alonso Vega. Dit i fet.” 

El pànic a la repressió

En aquells moments, l’acabament en mans de la policia va entristir Bohigas, que reconeix haver sentit fins i tot una mica de pànic. Amb tot, “la permanència en la voluntat de construir una oposició seguia vigent, malgrat que la perspectiva de repressió seguia ben vigent”. Tots sabem el que va venir després. “Vàrem ser acomboiats als calabossos de la brigada politicosocial, a la Via Laietana, recorda Obiols. “Allà vaig poder observar les reaccions que la detenció havia provocat en els convidats de més edat. El Dr. Rubió s’havia tret uns anys de sobre —en tenia 79!—, i Salvador Espriu, per contra, amb els llavis prims fortament contrets, mostrava un gest que semblava de furor fred i concentrat”, recorda. Tant Rubió com Espriu van ser alliberats després de prestar declaració “por motivos de edat”. A la resta, se’ls van quedar les setanta-dues hores preceptives, però tots estaven convençuts que aquell episodi alguna cosa començava a canviar. Un camí d’unitat en contra de la dictadura i de la privació de les llibertats es començava a obrir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada