"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 26 de maig de 2016

Carolina del Olmo: “Família i tribu no són conceptes contraposats”.

Foto: Elena Cabrera.





















(Interessant entrevista de Joao França per a "El Diari de l'Educació" a l'autora de "¿Dónde está mi tribu?" (Clave Intelectual, 2013), la llicenciada en Filosofia, Carolina del Olmo. Després de la polseguera aixecada arrel de les declaracions de l'Anna Gabriel en una entrevista a Catalunya Ràdio, va bé llegir alguna opinió raonada i documentada, allunyada dels discursos més reaccionaris que s'han succeït entre els opinadors oficials...)

Poc es devia imaginar la diputada de la CUP Anna Gabriel que obriria la caixa dels trons del debat sobre el model de família quan va fer unes declaracions a Catalunya Ràdio en què deia que li agradaria tenir fills i filles en comunitat. Gabriel va plantejar que en altres cultures “la concepció de la maternitat o la paternitat no està tan individualitzada, la concepció és que qui educa és la tribu”. Mentrestant, Carolina del Olmo es mira amb sorpresa les crítiques a la diputada. Aquesta gestora cultural, llicenciada en filosofia, va publicar el 2013 un llibre que es titulava precisament ¿Dónde está mi tribu?, fruit del neguit d’una mare que es troba que, en comptes d’una tribu, amb el que compta per criar els seus fills és amb un grapat de llibres d’experts que es contradiuen.
Per la polèmica que hem tingut aquests dies sembla que la nostra societat està poc disposada a qüestionar el model tradicional de família.
M’ha deixat fascinada la sensació que tothom fa veure que tot va bé. Qualsevol sap que això és un desastre. Per què estem tan tancats a una possibilitat diferent, que ni tan sols és nova? La gent s’escandalitza i diu que li volen treure els seus fills quan en realitat els pares veiem els nens dues hores al dia, més o menys. Els meus fills dormen gairebé dotze hores i en passen un munt a l’escola. Un pare de la seva escola, que va créixer en un kibutz a Israel, explicava en una entrevista que allà es passaven el dia a la ‘casa de nens’ i una hora al dia amb els seus pares. A la gent això li va semblar súper escandalós. Doncs pregunta’ls als nens que els recull l’avi o el cuidador remunerat a quina hora arriben els seus pares a casa i quanta estona els veuen. Si quan tu no hi ets els està cuidant l’escola o una empleada dominicana, sembla que són petites crosses que no compten, com si la criança de veritat l’estiguessis fent tu. Això és una ficció completament insostenible.
Què entenem avui dia per família?
Segons l’antropologia hi ha sis o set grans tipus de família, però després hi ha la noció de família estreta que tenim avui en dia, que és una innovació històrica. És el que es coneix com la família nuclear moderna: pare, mare i fills convivint en una mateixa llar. Altres relacions familiars ja no són de convivència com solia haver-hi en altres èpoques o hi ha en altres cultures. Que els pares criïn els fills sols no és ni molt menys el que s’ha fet tota la vida. Família i tribu no són conceptes contraposats, sinó que l’habitual sempre ha estat una família-tribu o una família inserida en una tribu. El que sí que són idees contraposades és la criança cooperativa, en un marc més ampli, i la família nuclear moderna, tots atabalats en un apartament petit.
Com sorgeix aquest model de família nuclear moderna?
Amb la industrialització es va imposant el pas de l’espai rural a l’urbà, i també uns ritmes i una organització del treball que treuen de la llar allò que tenia a veure amb la producció. Les llars antigues eren llocs on la gent no només dormia, xerrava o educava, sinó que també es produïa roba, aliment, de fet gairebé tots els estris diaris. La producció estava totalment imbricada en en el treball de reproducció. Però això desapareix amb la modernització, la mida de les llars es redueix i la dependència de producció aliena per sobreviure o ocupar-se fa que les coses siguin menys estables. Tot això va erosionant les estructures àmplies de solidaritat, ja fos la família extensa, o els pobles i barris ben cohesionats. El que queda és un nucli familiar mínim, molt petitó. I aquest procés continua en marxa. Les famílies segueixen tenint cada vegada menys fills i el nombre de llars unipersonals és el que més creix, quan fa cent anys una llar d’una sola persona era una cosa molt exòtica. D’altra banda també és veritat que apareixen models nous i noves formes de fer comunitat que funcionen, però la tendència general evident és individualitzar i desfer les coles socials, i va guanyant preponderància la família petita, la unitat mínima.
S’imposa aquesta unitat mínima però hi ha altres elements, com l’escola, que segueixen intervenint en la criança. ¿No és un mite, aquest model?
Aquesta unitat és una unitat de convivència, però hi ha una gran mitologia sobre el que passa allà dins. Primer va desaparèixer la producció de les llars, però després també va desaparèixer gairebé tot el que és important del treball reproductiu: ja no es mor ni es neix a casa, sinó en un hospital, l’educació no és preponderantment a casa, sinó a l’escola, als malalts tampoc se’ls atén a casa… Cada cop més processos relacionats amb la reproducció de la vida succeeixen fora de la llar, i els que succeeixen a dins estan fortament tutelats per una banda per l’Estat i per l’altra pels experts. Cada vegada hi ha més experts en la vida personal: pedagogs, psicòlegs, pediatres, psiquiatres, que donen indicacions de com viure la vida. I després l’Estat estén les seves xarxes de control, amb assistents socials, per exemple, per controlar el que passa a les llars. Les famílies perden capacitat d’organització autònoma. Això és positiu en alguns casos i negatiu en d’altres, però en qualsevol cas tenen moltes menys responsabilitats que abans. No obstant això, vivim obsessionats i convençuts que l’important en l’educació del nen és el que li fan els pares.
¿I no ho és?
M’interessa molt un llibre de Judith Rich Harris que a Espanya es diu El mito de la educación i en el qual demostra fins a quin punt hem exagerat el paper dels pares en la criança i el pes que li donem en la conformació de la identitat adulta. Veus una persona alcohòlica i violenta i penses: “com la devia educar la seva mare?”, perquè s’aplica sobretot a les mares. L’autora parla de la importància sels seus semblants per a la socialització. Als nens els afecta una barbaritat, moltíssim més del que estem disposats a acceptar, el que els passa amb altres nens que no el que els passa amb els pares. Un exemple claríssim d’això és l’assetjament escolar i els casos de suïcidi.
A què es deu la proliferació d’experts en assumptes de la vida quotidiana?
Els experts els reclama la gent. Tu tens un nadó i ets a casa teva, en un apartament urbà, no s’hi acosta ningú, sense internet o el llibre o la revista de torn i estàs encara més perdut.
Llavors la gent reclama els experts com a conseqüència del model de família que s’ha imposat?
És clar, i per la pèrdua de canals de transmissió de sabers, que es transmetien per canals informals, que tenen a veure amb la proximitat i l’afecte. La gent està molt desarmada i requereix els experts. D’altra banda, els experts tampoc són totalment innocents. En la història de la medicina, s’ha expulsat, per exemple, el part de les cases. Es van arrencar coses com aquesta de les mans sobretot de dones, que sabien prou bé el que feien, per recloure-les en el regne de l’expert. Això té molt de violència i privatització de sabers.
El sociòleg Lucas Platero ens deia en una entrevista que “els pares han d’entendre que no són ells els que tenen fills, sinó que són els fills els que tenen pares”. Hi ha un sentiment de propietat sobre els fills?
Sí. En certa manera és inevitable. Estàs tancat amb ells i ets responsable en un nivell molt alt del que els passi, hi ha molt poc suport social, un està molt sol enfront dels seus fills. Això propicia la idea que els fills són teus i és la teva responsabilitat criar-los. I a més vivim en una societat bastant individualista, consumista, i donada a ser propietària de tot. No portem gaire bé que les coses no siguin exactament de ningú. També té molt a veure que tothom busqui en els trets de qualsevol individu petjades de la criança que ha rebut dels seus pares, quan de vegades gairebé no en queda. Sempre pensem que la causalitat va de pares a fills i no té perquè. També els fills generen un tipus de pares. Els que tenen fills tranquils sembla que eduquen els seus fills amb gran serenitat, i la gent pensa ‘que bé que ho estan fent’, però és bastant fàcil que la cosa vagi a l’inrevés. Si tens un fill molt actiu d’aquests que es tiren de cap per totes bandes et converteixes en un boig histèric d’aquests que van cridant “No! Compte! Para!”, molt exaltat i molt poc fi [riu].
Hi ha qui diu que la funció de l’escola és treure els nens dels seus pares.
La sociologia crítica sempre ha ressaltat la tasca de les escoles, els assistents socials, els pediatres i un munt d’experts que tutelen la vida de les persones. Són el que Foucault anomena els biopoders i la biopolítica, que es fiquen en la teva vida, al teu dormitori, a tot arreu, amb l’objecte d’exercir control i que els nens no surtin de les famílies sinó que siguin lleials a l’Estat. El que passa és que les famílies també són uns entorns peculiars, i jo en aquest tema canvio d’idea amb molta facilitat. En principi sóc més de pensar que l’Estat està intentant tutelar les nostres vides i això és intolerable, però després d’altra banda parles amb algun assistent social que diu que les famílies són regnes inexpugnables, que poden estar destrossant-li la vida a un nen i no hi ha manera d’incidir. També és veritat. Però en general la tutela experta em resulta bastant desagradable. Em fastigueja molt com l’escola t’intenta reglamentar la vida, amb els deures, per exemple, o amb les manualitats per fer a casa. A la família ens organitzem com ens doni la gana, que ja tenen els nens allà un munt d’hores.
Maria Jesús Izquierdo, també sociòloga, ens parlava d’opressions en les relacions de cures. ¿El model actual de família genera violència?
Aquesta manera de criar per força ha de disparar la violència de mares desesperades que fan alguna barbaritat amb els seus fills. L’autora feminista Adrienne Rich explica que en una tertúlia de notícies algú va comentar que una dona d’un suburbi americà, deprimida i en situació de pobresa, va matar els seus fills, i que el sorprenent va ser que totes les dones presents ho van comprendre. És espantós, el pitjor crim del món, però alhora no és res aliè, deia. No és una cosa patològica ni monstruosa que no es pugui pensar, sinó al revés: gairebé totes les dones que han tingut fills en soledat han sentit en algun moment de la seva vida certa atracció per la violència, o almenys han entès com de desesperada pots arribar a estar, i com se te’n pot anar el cap amb una cosa així. M’imagino que amb una criança amb suport i ben organitzada serà molt més difícil que et passi això.
El model imperant és esclavitzador per a les mares?
El que esclavitza no és la criança, és el treball. Es parla de les càrregues familiars i com aconseguir que les dones no en portin tot el pes, i és veritat que cal repartir la responsabilitat, però es parla poc de la càrrega laboral. La criança, fins i tot en soledat, en una família monomarental, no té res a veure amb una jornada laboral de 20 hores o amb una de 40 hores. Però sí que hi ha certa esclavització, hiperresponsabilització i culpabilització de la mare. Si un nen en mossega un altre a la llar d’infants, tothom mira a la mare amb cara de “a veure què estarà fent”.
I quines solucions hi ha per aquestes càrregues laborals?
L’eina fonamental per a una millor criança seria una reducció general de la jornada laboral. Portem moltíssims anys amb la jornada de 40 hores, que va ser una revolució i un èxit sense precedents del moviment obrer, però va ser fa moltíssim. Hem tecnologitzat la nostra societat una barbaritat, hem avançat en tots els sentits i tenim uns nivells completament desaforats d’atur. Només cap al cap d’alguns economistes, que són els que manen en la nostra societat, que aquestes jornades laborals tan estúpidament llargues tinguin sentit. Cal repartir la feina, tocarien a 20 hores a la setmana com a molt i això ens permetria també repartir el treball de cures, l’oci, tot.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada