Darrerament he pogut seguir pels mitjans de comunicació un assumpte força escabrós que té a veure amb un grapat de nadons desapareguts (robats) durant la dictadura de Franco i en els primers anys de la "transició democràtica". Es veu que els responsables mèdics feien creure als pares que el nen/a havia mort després de neixer, i ni tan sols els deixaven veure el cos sense vida del fill/a, i després venien o ragalaven aquests nadons.
A l'Argentina fa molts anys que es van conèixer casos com aquests, i ja han aparegut a la llum pública un bon grapat de persones que van ser segrestades al nèixer, o a curta edat. Allà, els fets són, si cap, més dramàtics, ja que la majoria d'aquests segrestos es feien després que els pares de les criuatures haguessin estat assassinats ("desapareguts") de mala manera pels militars al poder. (Videla i companyia)
L'any 2006 jo vaig estar viatjant una temporada per l'Argentina i vaig ser testimoni de l'aparició pública d'un jove que havia estat segrestat de petit i venut o regalat a una família afí al règim. El noi devia tenir al voltant de 25 o 30 anys i no vull ni imaginar quines emocions li devien passar pel cap quan va descobrir que els seus pares biològics havien estat assassinats i que els pares adoptius eren complices del seu segrest. Fort, no? Es pot continuar vivint amb la teva família adoptiva com si res? I celebrant el Nadal i la Pasqua com cada any? Vuelve a casa por Navidad?
Em sembla que n'hauré de parlar un dia seriosament amb els meus pares. Jo sóc del 75, no m'assemblo gens als meus germans, segons diuen, i encara no he vist cap foto del dia del meu naixement... Em sembla que estic començant a emparanoiar... Però si ja en tenien dos, perquè coi necessitaven comprar un altre? No em quadra, la veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada