"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 14 de febrer del 2012

La lluita obrera (dels mestres) al segle 21.


El col·lectiu de mestres ja fa un grapat d'anys que estem en una mobilització permanent. Com a mínim, des que jo vaig començar en aquest ofici farà sis anys, sempre hem estat protestant, mobilitzant-nos i aconseguint ben poca cosa. Vam començar amb les protestes per la política educativa del senyor Maragall, la inclusió de la sisena hora (i fa poc l'eliminació), la nova llei educativa (LEC), la supressió de la jornada intensiva al juny, les retallades de sou, les retallades de recursos, i etc., etc.

Aquest estat permanent de protesta acaba desgastant molt al personal, sobretot si s'evidencia que tot i no parar de protestar, no s'aconsegueix res. Ens van colar la sisena hora (gràcies a la qual van crear molta nova ocupació), i ara l'han tret d'un plis-plas i s'han quedat tan amples. Van aprovar la nova llei educativa (LEC) amb gran oposició del món educatiu, i avui pau i demà glòria. Han retallat les retribucions salarials fins arribar a reduccions del 25% de la capacitat adquisitiva, però ningú s'ha immolat al davant del parlament ni res per l'estil. Han canviat el sistema de nomenaments de substituts i hi ha escoles que s'estan tres o quatre dies sense substitut, però ja s'ho faran amb els mestres que els queden. Ens amplien en una hora el temps amb nens i ens redueixen el temps de preparació/correcció/avaluació i encara amenacen amb ampliar-ho una hora més fins i tot, però aquí no passa res. Ni passarà segurament...

Potser va sent hora que comencem a plantejar-nos tots plegats si val la pena tots els esforços i totes les mobilitzacions infructuoses. No estic dient que calgui plegar els braços i deixar que continuïn fent el que vulguin com si res no ens importés. El que vull dir, és que potser ha arribat l'hora que replantegem les estratègies de protesta i cerquem noves maneres que ens apropin més als nostres objectius. Recordo que quan van amenaçar amb suprimir definitivament i per regla general la jornada intensiva a l'estiu, la majoria dels claustres es van posar d'acord per deixar d'organitzar sortides i colònies. Això va suposar un autèntic enrenou: queixes dels pares, queixes dels propietaris de les cases de colònies, de les empreses de transport d'escolars, d'empreses de serveis del lleure infantil, etc.

Cal doncs reinventar la forma de lluita i/o protesta. Ja hem passat al segle 21 i potser les formes de protesta del segle passat han quedat obsoletes. Les manis, les aturades, les tancades, les vagues, les concentracions, etc., moltes vegades no aconsegueixen cap dels objectius que es proposen, així que cal cercar noves formules de protesta que realment puguin fer replantejar-se les coses als que ens governen i als que, al cap i a la fi, decideixen sobre la nostra situació laboral.

El companys treballadors dels transports públics de Barcelona, han estat molt més eficients en les seves reivindicacions i en la seva lluita (també ho tenen més fàcil, val a dir). Van decidir fer una vaga de quatre dies coincidint amb un esdeveniment empresarial de primer ordre a la ciutat, el Congrés Mundial del Mòbil (MWC). Ells sí que han sabut posar el dit a la nafra. Allà on fa més mal, i els que manen ja els han demanat de reunir-se per poder negociar...

Quin mal causem els mestres posant-nos una samarreta groga amb un bonic eslògan, fent una jornada de vaga, o una concentració a la plaça Sant Jaume? Cap. Amb aquest tipus de lluita els polítics poden estar ben tranquils. Encara els fem un favor si de tant en tant es poden estalviar uns calerons amb el que ens descompten per la vaga.

Encara no sé quina és la formula màgica perquè ens facin cas, però caram, som la majoria els que treballem i la minoria els que decideixen, así que hem d'aprofitar aquesta avantatge. Sé que amb els grans sindicats no hi podem comptar gaire perquè son servilistes i clientelistes amb el poder, però en el món de les noves tecnologies, els sindicats no han de ser els únics mitjans amb poder de convocatòria i de mobilització. A mi se m'acudeixen algunes idees per putejar una mica al sistema des de l'àmbit educatiu... I si totes les escoles deixessin de treballar amb llibres de text i enfonsem a les editorials especialitzades? I si deixem de fer colònies, sortides, excursions, etc., durant un temps? Que tal si els recordéssim als polítics que nosaltres tenim el poder de treure'ls o posar-los del/al govern? Quan s'apropin les eleccions és quan hem de fer la gran manifestació i cridar ben alt i fort que ningú els voti. Ara, no serveix per res protestar molt ara, i oblidar-nos el dia de les eleccions, i que guanyin els mateixos de sempre, com acostuma a passar.

3 comentaris:

  1. Una de les claus de la lluita dels mestres, passa per estar units a la lluita dels pares, en el propòsit de donar la millor educació possible als fills. Tractar els pares amb despotisme no és una bona manera de fer les coses, i fa que les accions reivindicatives acabin, massa sovint, generant malestar i incomprenssió en la major part de la societat.

    A l'escola dels meus fills, a banda d'altres coses, van colar un bolet tot i estar en barracons. La Directora el va acceptar sense cap mena de queixa -contràriament, va manifestar que no representava cap mena de problema-. No van donar cap mena de suport a les diferents accions reivindicatives fetes pels pares i, a sobre, vam haver d'aguantar l'intent de colar-nos l'horari intensiu com a solució indispensable per a l'educació dels nostres fills -amb un powerpoint sortit del Claustre de Professors que era un autèntic despropòsit-.

    Com a pare, estic força content dels mestres que han tingut els meus fills. Com a col·lectiu, però, crec que sou massa corporativistes -en general, es clar-. Si voleu/volem millorar les coses, només podrem fer la pressió necessària si estem units. Amb accions que ens putegin, només trobareu el nostre rebuig, i d'això se n'aprofitaran els polítics de torn.

    I així ens va, a tots plegats...

    ResponElimina
  2. Lluís,

    Els dels TMB, a qui et penses que putegen sinó als seus usuaris habituals? Però com alhora estan donant pel sac als que governen (econòmicament i per les queixes dels usuaris), potser els hauran de fer una mica de cas...
    Les vagues acostumen a tenir aquest perfil "despòtic" com tu l'anomenes. De fet, el col·lectiu de mestres portem unes 5 o 6 jornades de vaga en els darrers cinc anys. Creus que ens ha servit de res? En canvi, quan vam decidir deixar de fer colònies i sortides, la decisió de treure la jornada intensiva al juny va haver-se de rectificar al cap de res. Ja m'agradaria a mi poder portar a terme accions que només putegessin als que ens governen, però de moment no hem trobat la formula. S'accepten propostes!

    I de l'interès d'alguns pares per la salut de l'educació pública... crec que és bastant discutible. Segur que n'hi ha de molt implicats, però si sabessis les dificultats que tenen la majoria de Consells Escolars per trobar pares que hi vulguin formar part... A molts pares la il·lusió i el compromís se'ls acaba quan el nen deixa la llar d'infants.

    ResponElimina
  3. Suposo que cadascú ha viscut les seves experiències, i ni totes les escoles són iguals, ni tots els pares tampoc. Jo parlo des de la meva experiència i, en l'escola dels meus fills, els pares que van entrar al consell escolar que estaven més implicats, i que s'hi deixaven més hores i treballaven més, van acabar fastiguejats. Enguany han plegat tots, i només s'hi han quedat els més masells. Es veu que no interessa tenir gent que, a més de pencar, tingui opinió pròpia.

    ResponElimina