Tercer capítol de la sèrie "mestres" a TV3, dedicat al tema de la disciplina i de les diverses maneres o mètodes per controlar i intentar que les criatures aprenguin alguna cosa, encara que no ho vulguin...
Ja vaig comentar en la primera entrada dedicada a aquest programa, la meva decepció per tractar-se d'un format ensucrat i benintencionat, tot i que allunyat de la realitat que es viu cada dia en moltes escoles i instituts. I en el tema de la disciplina hi hauria per sucar-hi pa si algun dia es pogués mostrar per la tele les coses que realment passen dins d'una aula. Perquè no hi ha tasca més complicada que controlar un grup de 25 o 30 alumnes, quan la gran majoria no té cap interès per aprendre el que l'obliguen a aprendre, i a sobre a les seves llars tampoc els importa gaire el que fan els seus fills fora de casa.
Molta gent es sorprèn avui en dia de la manca de disciplina de molts escolars, i de la pèrdua d'autoritat de molts mestres. Hi ha opinions de tot tipus per donar explicació a aquesta realitat cada vegada més evident. Al meu entendre hi ha una raó per sobre de totes: avui els mestres ja no podem fer servir el càstig físic ni la humiliació directa dels alumnes com es feia fins no fa tant. Aquesta ha estat fins fa poc la manera de gestionar els conflictes a l'aula, i ara estem vivint la situació inversa, amb alumnes que maltracten i humilien als mestres impunement. No defenso, ni molt menys, el càstig físic ni psicològic, és més, l'abomino, però ningú em negarà que allò que no volem a l'escola, es continua practicant a moltes llars com si es tractés de la cosa més normal del món. A les cases es continua picant als fills i/o espantant-los verbalment (vaja, cridant com animals) per fer-los entrar en raó, però aquests saben que a l'escola no els poden tocar ni un pel, i alguns se n'aprofiten d'aquesta norma.
Al nostre sistema educatiu acostuma a passar que els alumnes menys motivats pels estudis acaben sent els que mostren un comportament més disruptiu i rebel. És per això que aquests acaben sofrint l'escolaritat per partida doble, ja que fracassen a nivell de continguts, i a sobre acaben sent els més castigats i estigmatitzats. Els bons alumnes, o com a mínim els obedients, no acostumen a tenir gaires problemes. Com deia un mestre al darrer capítol, ensenyem als alumnes a ser obedients, no a pensar. I un altre es plantejava si el bon nen és el que s'ajusta al que nosaltres oferim.
L'altre dia uns quants alumnes d'origen marroquí d'uns 9 o 10 anys em comentaven que acudien a la mesquita a fer classes d'àrab i de l'Alcorà, i allà s'havien de portar bé. Si no ho feien podien rebre cops de regle, puntades de peu, o cops al cap per part del mestre. Allà, evidentment, es portaven millor que a l'escola. Mireu si és fàcil aconseguir que els nens siguin disciplinats... La violència física és molt efectiva i de resultats immediats, però deixa un pos de violència i odi difícil de mesurar. Jo mateix, encara he de controlar de tant en tant els meus impulsos d'agressivitat heretats i interioritzats al llarg de la meva educació. De fet, no fa tant que vam deixar de ser animals irracionals, no?
Per què hem de continuar martiritzant a tants alumnes que no s'adapten al sistema? I si adaptem el sistema a la individualitat? No són tots diferents? Doncs per què intentem educar-los a tots com si fossin iguals?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada