José Ignacio Wert: ''el creixement del sentiment independentista'' respon a ''la direcció que ha portat el procés educatiu''.

Tornarem a la escuela Nazional-católica ejpañiola?

En unes recents declaracions, el ministre d'Educació i Cultura ha volgut relacionar l'auge de l'independentisme a casa nostra amb la pràctica docent i el sistema educatiu catalans. O sigui, que som els mestres i professors els culpables que més d'un milió de persones sortissin als carrers de Barcelona a manifestar-se, i que un bon grapat més que no hi van anar vulguin emancipar-se de l'estat espanyol!

En els meus primers sis anys de vida professional al món de la docència, he conegut mestres de tota mena. Catalanoparlants, castellanoparlants, catalans, valencians, espanyols, balears, independentistes, federalistes, unionistes... Mai, a cap escola, he vist una bandera estelada. Com a molt algun mapa geogràfic dels països catalans (o zones de parla catalana). Quina direcció ha dut doncs el procés educatiu? Que hem fet els mestres per convertir a l'alumnat en nous independentistes? Quina part de culpa tenen els currículums escolars?

Està clar que a l'escola es transmeten uns valors d'identificació amb una terra, una cultura i una llengua. I aquesta, a Catalunya, ha de ser i és la catalana. No s'entendria que a Madrid s'ensenyés en català i no es donessin a conèixer tradicions pròpies com la feria de San Isidro, "el chotis", "los barquillos" i l'entrepà de calamars a la romana. D'igual manera, als alumnes catalans se'ls ensenyen cançons tradicionals catalanes, balls populars catalans, tradicions catalanes (els panellets, el caganer, els pastorets...) i en la llengua pròpia de Catalunya, que és el català (tot i que també hi tenen cabuda algunes tradicions espanyoles i anglosaxones quan s'estudia el castellà i l'anglès). Que degut a aquesta educació, els alumnes catalans acabin abraçant la ideologia independentista, ho veig, certament, un xic pretenciós.

És més, sempre he pensat que el sistema educatiu català no ha acabat de resoldre del tot (a Euskadi estan encara pitjor) la divisió social existent entre catalanoparlants i castellanoparlants. El fet que encara hi hagi zones o territoris amb majories socials catalanoparlants o castellanoparlants, es reflexa també en la realitat escolar d'aquestes zones, i per molta immersió lingüística que existeixi, encara hi ha alumnes que acaben la seva escolaritat sense enllaçar quatre frases seguides en català, o del tot aliens a les costums, tradicions i cultura catalanes. I no ens enganyem, el percentatge d'independentistes en aquestes àrees (només cal mirar els resultats electorals barri a barri) és més aviat baix, per no dir insignificant. D'aquesta gent no en diu res el senyor Wert...

Al senyor Wert li podria exposar el meu cas concret per fer-li entendre algunes coses. D'un estudiant que s'ha escolaritzat en escoles castellanoparlants, i que gairebé fins als vint anys encara es creia una Espanya federal i totes aquestes mandangues. Amb el pas dels anys, i l'experiència acumulada, m'he anat adonant que l'únic camí pels catalans per acabar amb la situació d'ofec i maltracte espanyol és la independència. I com jo, cada dia més i més catalans arriben a aquesta conclusió. No pas perquè els mestres de les escoles facin proselitisme independentista, ni perquè s'eduqui des d'una perspectiva catalana. Més aviat per la manca de sensibilitat dels governants espanyols envers Catalunya i per l'espoli continuat que ha dut a milers de catalans a la misèria, i a replantejar-se si això de ser espanyol i català té algun avantatge.