Salts al buit.

Avui, el saltador-paracaigudista austríac Fèlix Baumgartner, ha aconseguit un nou rècord mundial de salt al buit, al saltar des d'una distància aproximada de 39 quilòmetres d'altura, superant també el rècord de velocitat de caiguda amb una punta de 1.173 km/h, superant la barrera del so i convertint-se en el primer humà que ho aconsegueix sense cap ajuda mecànica. I finalment, també ha aconseguit pujar més amunt que ningú amb un globus.

He tingut l'oportunitat de seguir l'espectacle en directe a través de la televisió, i acompanyat per uns quants familiars de les tres generacions que a dia d'avui formen la meva família directa, inclosos uns tiets de França que han vingut a passar uns dies i que marxaran amb el cap com un timbal amb tota la informació que els he donat al voltant dels moviments polítics i socials que s'estan produint. Hem recordat el dia que, suposadament, l'home va arribar a la lluna, i que es va convertir en un dels espectacles televisius més seguits del món en tota la història de la televisió. La retransmissió del salt d'aquesta tarda, amb les imatges del saltador dins de la càpsula, les imatges de la terra des de l'exterior de la nau, i del treball de l'equip de col·laboradors des del centre de control a l'aeroport de Roswell, a Nuevo México, feien pensar que estàvem vivint un esdeveniment únic i històric, tot i que és molt probable que en poc temps, algun altre boig com Baumgartner vulgui superar els rècords d'aquest i tinguem una nova oportunitat de seure davant de la pantalla per quedar impressionats.

Però per impressionant, el que he viscut aquest migdia al barri barceloní de Les Corts en l'actuació castellera de la meva colla, els Minyons. També està relacionat amb els salts i també requereix grans dosis de valentia, però poca gent se n'haurà assabentat, ni omplirà pàgines dels diaris, ni edicions dels telenotícies. Però per a un casteller com jo, que porto més de vint anys en l'"ofici" (no a la manera d'alguns castellers semiprofessionals), el que he viscut avui a la plaça Comas de Les Corts, ha estat realment impressionant.

Veure, més ben dit, viure, ja que jo era a la soca i no he vist res, com se'ns despenjava la canalla (acotxadora i enxaneta) d'un 3d9f, i veure que aquesta mateixa canalla tornava a pujar després a un 2d8f que sí que es descarregava amb tots els ets i uts, és realment emocionant. S'ha d'haver viscut uns quants castells per saber què significa per la canalla despenjar-se tota sola d'un castell, i encara més si es tracta d'un gran castell com és un 3d9f. I quan has vist i fet molts castells, saps que el 2d8f és un dels castells més fràgils i impactants per la canalla, sobretot per l'acotxador i l'enxaneta. És per això que encara em sobta més l'actitud valenta i responsable de l'Isil (acotxadora) i l'Etna (enxaneta), que després d'haver fet un gran salt tot soles des de dalt d'un 3d9f han decidit tornar-hi immediatament amb el 2d8f. Exemplar, brutal, acollonant... He de reconèixer que m'he arribat a emocionar de la valentia i la decisió de les dues germanes. Potser és per la falta de costum a la nostra colla, però pregunteu-vos a vosaltres mateixos si seríeu capaços de fer el que fan tots els nens que pugen als castells i en el cas de patir una caiguda com la que han tingut l'Isil i l'Etna avui.

Entenc que cada nen de la canalla viu el fet de pujar d'una manera determinada, i que la reacció que han tingut avui aquestes dues nenes no té perquè ser la norma entre la resta del grup. Els adults de la colla no podem exigir-los res a la canalla, més enllà d'un compromís, i d'una sinceritat respecte a si realment volen o no pujar als castells. Estic convençut que avui cap tècnic ha hagut de forçar a les nenes perquè tornessin a pujar, i aquest fet fa que m'admiri de la seva valentia i compromís.

L'Isil i l'Etna per aquí al mig entre la canalla dels Minyons.