Ídols caiguts. La xacra del dopatge.

Lance Amstrong, un nou ídol caigut

Ja fa un bon grapat d'anys que els aficionats a l'esport de les dues rodes i els pedals ens hem acostumat a desconfiar dels èxits dels esportistes d'aquesta exigent disciplina. Ja a l'època dels Perico Delgado, Stephen Roche, Laurent Fignon, etc., vam començar a descobrir que les grans gestes d'aquests ídols de les carreteres no sempre eren del tot honestes, i que més d'un (sinó tots) recorria a substàncies dopants per destacar per sobre dels altres.

I quan els dirigent de l'UCI (l'Unió Ciclista Internacional) van adonar-se que la cosa se'ls estava escapant de les mans, van decidir posar-s'hi seriosament a controlar als ciclistes per evitar que embrutessin el nom d'aquest esport amb les seves pràctiques il·lícites i deshonestes. D'aquesta manera, han anat caient al llarg dels darrers anys ciclistes de la talla de Riijs, Ullrich, Pantani, Contador, Virenque, Millar, Landis, i un llarg etc.

Malgrat l'increment dels controls i la millora en els sistemes de detecció del dopatge, ens acabem d'assabentar que un dels majors ciclistes de tots els temps, per no dir el millor dels millors, el nordamericà Lance Amstrong, vencedor de set Tours de França, ja retirat de la competició, hauria aconseguit els seus èxits també gràcies a les trampes del dopatge, gràcies a un sistema molt avançat de dopatge que les autoritats no haurien estat capaces de detectar en tots els anys d'èxits del nordamericà. Fins i tot es comenta que Amstrong s'hauria instal·lat a viure a Girona en la seva etapa professional per evitar la pressió en forma de controls de les autoritats esportives franceses, molt més molestes que no pas les espanyoles en la lluita contra el dopatge.

Arribats en aquest punt de descrèdit total d'aquest esport, per les constants notícies de trampes i ídols caiguts, fins i tot hi ha patrocinadors d'equips com el Rabobank han decidit retirar els seus patrocinis per no embrutar la imatge de les seves companyies. I és probable que a aquest ritme de creixement del descrèdit, no quedi ni una empresa que vulgui apostar per relacionar la seva imatge amb la d'un esport tocat de mort. Afortunadament, per molts ciclistes professionals, encara queden algunes empreses russes, o d'antigues repúbliques soviètiques amb menys escrúpols que la resta que encara hi veuen un bon negoci en el fet de patrocinar a un equip ciclista, però si la cosa continua com fins ara, és probable que al final ni els russos més mafiosos tinguin interès en aquest esport.

Crec que l'Uci hauria de fer un replantejament seriós per mirar d'acabar amb aquesta xacra que és el dopatge. S'ha comprovat que l'augment dels controls els darrers anys no ha estat suficient per acabar amb aquesta pràctica entre els corredors. A mesura que sorgeixen noves tècniques de control més avançades, també s'avança en les tècniques de dopatge per fer-les invisibles als ulls dels controladors. Potser caldria doncs, apostar per una altre concepte de competició que faci innecessari assumir els riscos del dopatge. L'exigència física de les grans curses per etapes del calendari ciclista (Tour, Vuelta, Giro...) fan que el dopatge sigui una pràctica gairebé necessària pels corredors. Potser que repensin aquest tipus de competicions i evitin d'aquesta manera que els espectadors no se sentin enganyats i decebuts respecte a aquells a qui aplaudien i admiraven.