L'educació alimentària.

Aquesta piràmide pot canviar en el futur...

Un dels principals maldecaps per moltes famílies és el de l'alimentació dels fills. Es produeixen autèntiques batalles i coaccions diverses per tal d'aconseguir que els fills (infants, púbers, adolescents i fins i tot adults) s'acostumin a menjar de tot, i a les hores oportunes. Hi ha fills que s'acostumen a tot ràpidament i que no donen gaires problemes, però n'hi ha molts que passen autèntiques tortures (físiques i psicològiques) per acabar menjant allò que han decidit els pares.

Malgrat no tenir criatures, crec que molts dels maldecaps per aquest tema podrien evitar-se amb una mica de sentit comú. Els nens han de menjar de tot, però no és imprescindible que mengin tot el que a nosaltres ens agrada. Està clar que no podem fer un menú al gust de cada criatura, però sempre podem triar entre diferents possibilitats la que més els agradi. De llegums n'hi ha de molts tipus, i no cal que mengin llenties si no les suporten. Amb la carn tres quarts del mateix, amb la fruita, amb la verdura, i etc., etc.

Amb el tema dels horaris, hem de tenir en compte que la "gana" no arriba a tothom a la mateixa hora i que cal certa flexibilitat amb els horaris. Quan un nen insisteix que no vol menjar, no cal arribar a l'amenaça per aconseguir que s'introdueixi el menjar a la boca. Ni obligar-lo a seure a taula fins que s'ho hagi acabat tot. Si no té gana en aquell moment, se li guarda el menjar que hi ha fins que en tingui. El fet de menjar es pot viure com un plaer o com un suplici. Crec que hi ha massa criatures que ho viuen de la segona manera.

Un dels errors de moltes famílies és el fet de cedir als desitjos alimenticis dels nens quan ells volen. I tenir l'armari ple de porqueries de les que encanten als nens. Si els donem allò que volen, quan volen, com pretenem que tinguin gana quan arriba l'hora de dinar o sopar? Els adults els hem d'anar acostumant als horaris de la resta, però aquest procés és lent i con cal posar-se com una moto cada vegada que els nens decideixen no menjar quan tocaria.

Recordo quan era petit haver-me quedat alguna vegada a dinar al menjador de l'escola. Afortunadament, jo era un nen amb poques manies, i m'adaptava bastant bé a quasi tot (no suportava les bledes, les faves, el tomàquet, les cols de Brussel·les, el fetge, el peix amb espines...), però aquells que eren més delicats amb el menjar podien passar-ho molt malament. Recordo a algun mestre agafant la cullera o la forquilla del nen i entaforant-la a la boca com si es tractés d'un animal de granja. Se't feia un nus a l'estómac. També recordo que hi havia nens que llençaven el menjar al terra al costat d'algun altre company perquè semblés que ja s'ho havien menjat, o que s'ho posaven a les butxaques per poder sortir al pati i llençar-ho a la brossa.

Crec que la naturalesa humana ens impulsa a menjar. No podem viure sense. Anys enrere es vivia bàsicament com una necessitat, i avui en dia ho hem arribat a convertir en un plaer, a més de la necessitat. Crec que no cal que els infants ho visquin de forma traumàtica, i que hi ha maneres de educar en l'alimentació més humanes i senzilles, sense tants maldecaps. Sense capricis exagerats, però sense coaccions inhumanes. Hi ha un punt mig que cal cercar, tot i que ens pugui semblar que ens estiguin prenent el pel, que no.

A mesura que m'he anat fent gran, he anat incorporant molts aliments que fins fa un temps. mai hauria volgut. Això és degut a que el meu paladar ha anat assimilant i acceptant sabors i gustos que abans no tolerava. El fet que de petits no vulguin alguna cosa, no vol dir que mai mengin aquella cosa. S'ha de deixar que vagin incorporant productes a poc a poc, i de forma natural. Qui m'havia de dir a mi fa un bon grapat d'anys que acabaria adorant el formatge, les cremes de verdures, el peix blau, l'escudella, el gin-tònic... Ara, les cols de Brusel·les, les faves, el fetge, i les bledes, encara no els suporto.